dimecres, 26 de novembre del 2014

La sinceritat de l’arquebisbe

Abans d’ahir vaig veure per la TV el gest de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, postrant-se al terra de la catedral per demanar perdó pels abusos sexuals perpetrats per sacerdots de la seva diòcesi. Un gest que, dintre del ritual catòlic, és el màxim exponent de la submissió i el penediment. Amorrat, però, de cara a terra la postura no permet gaire llenguatge corporal, ni oral, i és quan un hom es posa dret de nou i obre la boca, quan s’expressa, que la impostura no es pot dissimular.
M’he empassat sencera l’homilia que va engegar el passat dia 23. No he observat cap gest corporal que em permetés veure emoció en el seu discurs, cap moviment mínim que em portés pensar: realment, aquest home està preocupat, té assumit el delicte i té la intenció de posar-hi el que faci falta per reparar el dany. Ben al contrari, ni un signe d’allò que es diu propòsit d’esmena.
Durant l’homilia (14 minuts i 34 segons), Martínez parla primer de Crist Rei –un títol que li han atorgat els jerarques eclesiàstics i que, n’estic segur, l’home de Natzaret hauria rebutjat– i després de perdó, molt de perdó i de “mal ús” de la funció sacerdotal, no pas de crim, ni tan sols de pecat. I després de fer-nos a tots responsables de mal del món ens etziba allò de “no jutgeu i no sereu jutjats”, perquè només Déu coneix la darrera motivació dels cors humans. En aquest context, conegudes les denúncies i detencions, això sona a moltes coses, totes menys a sinceritat. Això, benvolgut Martínez, sona a fals.


diumenge, 23 de novembre del 2014

El tiet Antònio

Devia ser a principis dels anys vuitanta, un estiu de calor i mosques, que estàvem passant un dia a la fresca, prop del riu –ja no recordo quin– per terres del Baix Aragó. Buscant la mica de solitud que a vegades em fa falta em vaig allunyar de la colla tot seguint la riba, quan vaig veure al bell mig del corrent el tronc d’un arbre mort que es dreçava enmig de l’aigua. Maquinalment, sense pensar, vaig agafar un còdol i vaig mirar d’encertar la fusta mig corcada. Res. En vaig recollir un altre, vaig llençar amb força i res. Així vuit o deu pedres més. Ni una va encertar l’objectiu.
Va ser aleshores que una veu greu em va xerrar al darrera: així no l’encertaràs mai, va dir. Era l’Antònio, amb el seu mostatxo negre i poblat, calça curta i samarreta imperi; rabassut, no massa alt, de complexió forta. Es va posar al meu costat i em va dir: tu saps com llencen les pedres els pastors? No... Ara ho veuràs. Va escollir mitja dotzena de pedres que li cabessin totes a la mà dreta, es va acostar a la vora de l’aigua i va començar a llençar una pedra rere l’altra, sense parar, amb una freqüència extraordinària. A la tercera va encertar el pal i de les tres restants, dues van arribar també a l’objectiu.
Em va dir: es tracta de llençar ràpid per espantar la presa, i anar corregint el tir a mesura que vas llençant; és fàcil. Ho vaig provar i sí: de sis en vaig encertar una, que per ser la primera vegada ja em va estar bé.
Ell, l’Antònio, havia fet de pastor a las Parras, el seu poble natal. Allà, en una terra pobra i desagraïda encarrilava ovelles esgarriades a cop de roc i aquell dia, molts anys més tard, va tornar a ser aquell vailet: li vaig veure a la lluïssor dels ulls, al mig somriure sota el bigoti. Només uns moments, però ah, quins moments!
Ahir, 22 d’octubre, l’Antònio –tiet per la banda de la Carme– va morir després d’una vida dedicada a la feina. I jo he recordat aquell moment en què ell es va sentir per un moment rabadà, nen, jove, fort i alegre, i jo vaig aprendre per sempre com llencen les pedres els pastors.

dimarts, 18 de novembre del 2014

De quan el client es converteix en l’enemic

L’any 2006 vaig haver de sotmetre’m a una intervenció quirúrgica al peu que comportava una baixa laboral relativament llarga. No feia un dia que havia tornat a casa des de l’hospital, que vaig rebre una carta de la mútua en un to i unes exigències que van provocar la meva protesta en tota regla davant dels dirigents d’ASEPEYO. De ser un client (que paga una morterada cada mes) vaig esdevenir un veritable sospitós per baixa fingida. Cites obligatòries a deshora, amenaces amb pena d’infern, inclusió en llista negra, maldecaps burocràtics, tot per forçar una alta ràpida que costés el menys possible a l’entitat. Dels drets del malalt, de delicadesa davant la malaltia ni un borrall. Tot plegat en un buró-fax de presentació penosa que s’assemblava més a una diligència policíaca que a una comunicació amistosa. Per a poder percebre el pagament de la prestació em van caldre 11 documents, alguns d’ells amb original i fotocòpia i altres redundants. Una pena que vaig formalitzar en un informe d’onze pàgines que els vaig fer arribar. No m’estaré de dir que vaig organitzar una moguda considerable. Tot i així, l’any 2011 vaig patir una nova baixa i la carta que vaig rebre aleshores no havia millorat gairebé gens.
J.M.S. és un dels tres porta-lliteres que, juntament amb dos conductors del Servei d’Emergència Mèdica de Madrid, van traslladar Teresa Romero de casa seva fins a l’hospital. Llegeixo que ell també ha rebut “una carta” d’ASEPEYO que l’ha fet tremolar i no li ha fet gens de gràcia, una carta per la qual va témer per la feina després de 32 anys de treball. Vergonyós que una persona que, a causa de la mala gestió de la seva empresa, estigués exposat al risc de contagi de l’Ebola, es vegi ara convertida en una nosa. El director de prestacions de la mútua, Jorge Villalba, defensava davant del diari ARA que “la redacció de la carta no havia estat la més afortunada”.
Si en vuit anys una organització potent com ASEPEYO no ha estat capaç de redactar una carta amb un cert tacte pels seus clients, no sé què en podem esperar. En aquell informe que vaig redactar el 2006 els deia: “Una organització és aquella unió d’individus capaços de compartir el seu coneixement individual amb la resta del grup, per tal d’acumular en una memòria històrica i col·lectiva les experiències que els permetran desenvolupar-se cap el desig comú d’una existència millor”. Doncs això.

dilluns, 17 de novembre del 2014

La rebequeria de de Carreras

El professor Joan B. Culla, brillant i encertat sempre, fa un retrat de certs individus que han convertit el debat català en un fangar. Diu el professor Culla que el fet d’empastifar la opinió política “no es limita a determinats polemistes de barra de bar”, sinó que “també té expressions d’alt nivell acadèmic”. Centra el seu raonament en l’inefable Francesc de Carreras i Serra. Al meu bloc he escrit diverses vegades sobre aquesta testa brillant.
Acceptant que no tot és aprofitable, Culla afirma que “no conec cap llibre favorable a la secessió que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan amb el sobiranisme”. Quan hi ha unionistes com de Carreras, però, que escriuen sense engaltar contra l’independentisme, les coses canvien i no s’estalvien “El manicomio catalan” o “El derecho a delirar”. I que ho faci però tot un catedràtic en constitucional com de Carreras és certament descoratjador i em fa pensar que la discussió serena amb España és realment impossible. Que el senyor de Carreras pontifiqui amb el puro a la mà, displicent i perdonavides, afirmant que “Los catalanes no son un problema; los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo son”, menyspreant les grans manifestacions dels darrers tres anys i els 2,3 milions de votants del 9N em sembla una poca-soltada indigna del personatge.




dimarts, 4 de novembre del 2014

Més ens val mirar endavant

Si no del tot, una mica discrepo de la campanya #VotaréPerTu. Jo en diria #També VotaréPerTu. Perquè en primer lloc i per descomptat, jo votaré per mi. Perquè vull un país millor, una pàtria que mereixi ser estimada i, sobretot, que m’estimi. Votaré per mi però pensant intensament i conscient en el meu fill perquè ell és qui haurà de construir aquest país, aquesta pàtria que nosaltres potser, amb sort, només albirarem. És a ell a qui he de donar les armes que faci falta perquè la seva missió sigui un èxit. Per descomptat que l’acompanyaré, i per començar diumenge, dia 9, tos dos anirem junts a fer de voluntaris suplents a l’Institut Cirviànum de Torelló; a fer el què convingui. Però és a ell a qui correspondrà la feina ingent de desprendre’ns de tot el pes que significa un Estat que només ens vol pels quartos. Pels qui van lluitar i avui ja no podran votar, perquè ja no hi són, tot el meu record i admiració, tot el reconeixement que mereixen: no els oblidarem. Però siusplau, sobretot els qui teniu recança o por, mireu endavant, no penseu tant en el món que voldríeu, sinó en el que es mereixen els qui empenyen, els vostres fills, néts, besnéts. Lleguem-los la possibilitat d’un país ben nou.