Ara resulta que hi ha pedagogs que volen posar mà als patis.
Què coi és això de què els nens juguin al què els agrada? No pot ser, cal
posar-hi ordre , regular-ne els jocs i revifar-ne d’antics (a mi m’agrada molt
de jugar a caliues, però potser als nens d’avui no gens). Per a arribar a conclusions
certament discutibles, l’article no dubta en fer diferències sexuals i divideix
el pati entre masculí i femení i, tota vegada que el Ges passa per Torelló, la
periodista aprofita per dir-nos que les pobres nenes queden relegades i els
seus jocs es fan “invisibles”! Grandiosa hipèrbole! Si les dones ja són
invisibles al pati de l’escola i a partir dels 30... Bé, deixem-ho córrer.
Solament dir que per la majoria dels homes no hi ha dona invisible i en canvi
si que hi ha dones invisibles per a les pròpies dones. Però això es un altre
tema. Tornem al pati, que és més divertit. A l’escola Thau, de Barcelona, fan
experiments que no van:
“...la filosofia que
també segueixen al centre Thau: convivència i diversitat. Ja fa tres cursos que
van retirar la pilota de l'esbarjo els dijous. Què va passar llavors? "Els
nens jugaven a imitar personatges de sèries de dibuixos, a tocar i parar o a
fet i amagar, però no sortien d'aquí. Els alumnes deien que el dia sense pilota
era el pitjor de la setmana i d'alguna manera ens vam adonar que hi havia un
punt de creativitat soterrat”.
Creativitat soterrada, carai quin concepte pel pati! Com que
la cosa no tenia futur ha provocat “que
aquest curs hagin iniciat un projecte educatiu entorn del joc. Han recuperat
activitats tradicionals amb l'ajuda de l'expert Oriol Ripoll, els tutors i els
professors d'educació física s'hi han implicat i treballen aquests aspectes amb
els alumnes, i els monitors del pati i de l'hora del menjador també han estat
formats i aprofiten el material de gimnàstica”. Ara, “surten al pati i formen diversos grups de manera espontània”, tal
com es pot veure a la fotografia en la qual un “grup espontani”, ordenadet i ben format, practica el noble i
creatiu esport de la cursa de sacs, sota l’atenta mirada de la senyo.
És lloable, evidentment, l’esforç dels mestres, però estèril
i el què és pitjor gens bo pels alumnes. El pati és quan tens l’oportunitat d’allunyar-te
de l’autoritat, de decidir les teves regles, d’exercir el poder, de posar pau i
treva als conflictes, d’aprendre que sempre n’hi ha una de més valenta que tu i
tot, tot, tot, sense la intervenció dels adults. El pati no és una extensió de
la classe, del món del mestre, sinó l’espai on aprenem a viure autònomament.
Ara, quan algú es fa una rascada al pati, se’n va corrents al la senyo que li curi i aprofita per
queixar-se si ha estat culpa d’algú; nosaltres acompanyàvem el ferit a la font,
li rentàvem la rascada i aprofitàvem per avisar de que ser un xivato era mala cosa.
El
pati en definitiva, era l’espai de l’anarquia escolar absoluta, on unes regles
mai escrites i que tothom sabia, el feien extremament disciplinat. Nanos del
país, aixequeu-vos! Per un pati lliure i sense baldes!
