dilluns, 26 de juny del 2017

Veritat o victòria?

Fotografia apareguda al bloc d’Alan Dickie.
Avui, Mònica Terribas ha entrevistat al fiscal Emilio Sánchez Ulled. Les seves respostes m’han semblat les d’un home hieràtic, un pantocràtor romànic que en lloc de la divinitat representa la llei, algú que dicta, des de la trona allò que és veritat. Un home fred, amb una certa causticitat i una interpretació unívoca de la llei. De respostes tallants, tancades i segures. Ja dic, és la imatge que me n’he fet, ja que no el conec gens ni mica personalment ni professionalment, i que les meves impressions surten de la interpretació de la seva veu i les seves paraules.
Dit això, de l’entrevista n’he tret un dubte: el senyor fiscal vol saber la veritat o vol guanyar el cas? De les seves respostes s’entén que ell maniobra segons els interessos de la fiscalia, de si les respostes de l’acusat van a reafirmar les seves tesis o bé les contradiuen. Puc entendre les maniobres de la defensa en el seu zel a favor del seu client, però no les d’un ministeri públic al qui hauria d’importar més la veritat que el triomf personal. Entrem doncs en la discussió de quin ha de ser l’objectiu del funcionari públic: procurar justícia a la ciutadania, o usar la seva situació per enfilar-se a l’escalafó? De fet, sembla que Sánchez ha aconseguit un bon càrrec a Brussel·les on podrà “reposar”, segons ell mateix, de les tensions acumulades a Catalunya.

Vull deixar clar que em faig preguntes, que no acuso, a resultes del conjunt de l’entrevista al senyor fiscal: no estic afirmant que sigui un “trepa”. Són qüestions fruit de les seves pròpies explicacions. Si la obtenció de la victòria personal en els casos judicials per part del ministeri públic passa per sobre de l’esclariment de la veritat, no anem bé. Potser per això m’agrada més el sistema d’accés anglosaxó als poders judicials, que ho fan a través d’una experiència demostrada i no pas d’unes tedioses oposicions. Res no és perfecte, cert, però almenys se’ns garanteix que no ens acusarà o ens jutjarà un barbamec ratasàvia que no ha vist el món per un forat.

dimecres, 14 de juny del 2017

Sindicats i funcionaris

Aquest matí, a Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas ha entrevistat els sindicats de funcionaris. Fa dies que bramen per garantir-se el lloc de treball a través del procés cap a la independència. M’ha sorprès i molt l’argumentació dels sindicalistes del sector, exigint seguretat pels seus representats a veu de tro. Han oblidat d’on vénen aquesta gent? Ara els voldria recordar uns fets que van passar el 1973.
Els vull fer memòria de Manuel Fernández Márquez, militant a les aleshores clandestines Comissions Obreres. Aquest noi de 27 anys va venir des de Villafranca de los Barros fins a Catalunya, amb els seus pares i germans, per tenir una vida millor. Es va casar el 1969, a Bagà, amb Carmen Rodriguez Jurado, amb qui tenia un fill de dos anys. Aquell llunyà 3 d’abril de 1973, els treballadors de la central tèrmica del Besós van trobar les portes de la fàbrica tancades i en intentar accedir-hi la policia i la guàrdiacivil van carregar a trets contra els treballadors. Una de les bales fa ferir mortalment Manuel Fernández. El van enterrar a Badalona i mentre un company llegia al cementiri un poema de comiat, la policia va dissoldre a garrotades els assistents al funeral.
Gràcies a homes i dones com Manuel Fernández avui tots els treballadors d’aquest país, els funcionaris inclosos, tenim uns drets que aquells van aconseguir pagant amb un gran sacrifici. Aquells obrers no es jugaven un lloc de treball, un càrrec o una carrera: s’hi jugaven la vida. No lluitaven pel seu lloc de treball, que també, sinó pels drets de tots. Jo, aleshores, tenia 19 anys, estava a la universitat i vaig viure amb intensitat els fets. Recordo la col·lecta que vam organitzar per ajudar la dona i el fill del Manuel i que vam recollir una quantitat que aleshores era exorbitant. En petits grups vam anar a casa la Carmen a fer-li entrega dels diners, mentre una furgoneta de grisos ens observava a pocs metres. Allà, molts van arriscar molt.
Per això ara no puc entendre això que diuen els sindicalistes —Carles Villalante (CCOO), Joan M. Sentís (UGT), Joan Escanilla (CSIF) i Marc Salles (Intersindical-CSC)—: “volem que la Generalitat concreti com garantirà la protecció dels funcionaris i reclamem transparència, certeses, informació i no conjectures, que no n'hi ha prou que ens diguin ‘no patiu’. Volem saber, ni que sigui verbalment i de manera reservada, el contingut de la llei de desconnexió i començar a crear les eines per protegir-nos”. Volen, volen, volen: jo vull la lluna en un cove! Aquest és l’esperit sindicalista, la protecció absoluta d’uns pocs posant en perill l’esperança de molts? Aquest és el principi de solidaritat que presideix avui el sindicalisme? Doncs quina merda: o estripem cartes, o juguem tots! Esperar a veure-les passar còmodament asseguts rere la finestreta mentre els altres se la juguen, no és manera de servir la ciutadania, que és el que ha de fer tot bon funcionari.

Tots ens arrisquem en el camí cap a la independència, però val la pena perquè tenim la il·lusió de crear un país millor, també pels funcionaris. I si ells no s’hi apunten que no esperin comprensió, perquè en aquest país millor hi voldrem els millors per administrar-nos. Demanar garanties en un procés com el català és l'excusa dels covards.

dimecres, 7 de juny del 2017

Carles Francino i TV3

Llegeixo un article a “El Periódico” (01/VI/2017) de Carles Francino on critica l’anunci del partit del Madrid contra la Juve. Si em permet el Sr. Francino, que sempre m’ha semblat un periodista honest, li diré que el seu escrit és un bunyol mal fet, boterut i ple d’inconsistències. I dic a més que està escrit des del cop de geni, des de la reacció atropellada i, diria, irreflexiva. Parla el periodista de respecte i d’enemics, i certament, en un context com és l’esport, els dos mots s’entenen de maneres ben concretes. Per cert, la paraula “enemic” no l’he sentida a l’anunci; si se m’ha passat, aviseu-me.
Cito (sic): “TV-3 és un mitjà públic, sufragat amb els impostos dels aficionats del Barça, del Madrid, de l'Espanyol que són, per aquest ordre, els tres equips amb més seguidors a Catalunya–. Una televisió sufragada amb els impostos dels que voten independència o no independència”. Només vull recordar que els catalans –del Barça, del Madrid, de l'Espanyol– també paguem els impostos de TVE i no hi rebem, manta vegades més, el tracte que ens mereixem. Ben el contrari, se’ns ha tractat de tot. M’agradaria, Carles, que ens defensessis amb la mateixa vehemència d’un menyspreu que es perpetra dia sí dia també. I no es tracta d’un partit de futbol, sinó de nosaltres, persones a qui s’insulta sense miraments. I no prou content amb aquest bot, s’afegeix la perla al bunyol quan afirma que això (sic): “respon a una cosa més profunda, molt més preocupant, estructural; la punyetera mania de l’’ells i nosaltres’, d’’amics i enemics’ que ho impregna tot”. Si vols ser emmascarat que sigui per una paella. Una vegada i una altra se’ns titlla als catalans d’insolidaris, de colpistes, d’enemics d’España, des d’una intolerància que fa 300 anys que és estructural i que ens impregna com si fos bilis metzinosa. I tot amb mitjans públics pagats per tots els catalans. Aquí sí que et sents representat, benvolgut Carles? Si t’hagués llegit defensant-nos-en amb la mateixa empenta, ara potser et llegiria d’una altra manera.
No, Carles Francino, no ets prou just ni equànime en jutjar TV3, i el país, amb aquesta contundència i, menys encara, quan barreges la merda amb el bescuit i hi entafores com un tascó maldestre la independència. Que no t’ha agradat l’anunci, doncs a criticar-lo. Però fer-ne “una cosa estructural” em sembla fora de to. Que t’has emprenyat? Doncs ja saps què toca: a desemprenyar-se, que els catalans ho fem cada dia, un rere l’altre.



dimarts, 6 de juny del 2017

El sexe als anys 60

Amb freqüència, un llegeix articles que no aporten absolutament res de nou i que només relaten obsolescències. És l’efecte que m’ha fet l’article de Carmen Buades al diari “Ara” (5/VI/2017, pàg. 40). Es titula “Prejudicis, silencis i tabús: la sexualitat oculta”. Es refereix a la sexualitat femenina. La masculina no compta, ja se sap. Quan jo tenia 15 anys, i d’això en fa gairebé 50, ja ens feien cursets de sexualitat. Era a mitjans dels anys 60, en ple franquisme i en un col·legi d’hermanus de la Salle. Solien ser a càrrec dels metges del poble, persones que, malgrat els temps, en parlaven amb una envejable naturalitat. Malgrat que la major part del contingut era fisiologia, no s’obviava pas la part del plaer, el respecte i la inviolabilitat de la persona. Tots els qui tenim el marc mental d’aquella època i llegim l’article que he citat arribarem a la mateixa conclusió: o bé la comprensió de la sexualitat no ha avançat un carall, o les que participen a l’escrit no s’han posat el dia. Certament m’he quedat atònit.
De primer, a l’article només opinen dones quan la sexualitat és també masculina i de dos (tothom es pot masturbar, si li abelleix), perquè aquí està la gràcia. De segon, la culpa és del mascle i de la masculinització del sexe. De tercer, no sé a quina època viuen. Amb un bon amic, pediatre durant molts anys, hem comentat l’evolució de les conductes sexuals dels adolescents, de que els nois s’han anat esparverant a mesura que les noies anaven més sortides. De que les relacions sexuals esporàdiques, propiciades per l’un i l’altre sexe, eren un fet habitual i viscut amb normalitat: la virginitat ja no és un valor, perquè l’himen no és res mes que pell morta. El sexe avui és lluny d’estar “seguint estereotips que neixen d’una cultura masculinitzada”. Ben al contrari, les noies plantegen obertament la seva pròpia cultura sexual. “Som un instrument de gaudi dels homes”, opina Jimena Jiménez, metgessa especialitzada en dones. I els homes són una eina de plaer per les dones, opinaria una vaileta de 15 o 16 anys. Leticia Calle, és sexòloga, i diu “que actualment es ‘frivolitza’ la sexualitat i hi ha ‘més interès a dir tot el que has fet que en la qualitat de la pràctica sexual en si’ ”. Jo no entenc quin mal hi ha en que una part de la sexualitat sigui frívola, un divertiment, un bon polvo i prou. Perquè, què és la sexualitat seriosa, la reproductiva?
Però una de les perles de l’article arriba quan Meritxell Esquirol, doctora en feminismes, afirma que avui “dins d’aquesta democratització sexual s’està normalitzant anar de putes com a iniciació sexual”. Quina democratització sexual és aquesta? Perquè anar de meuques per provar-se és una pràctica que existeix des dels temps de les cavernes, un fet que aquells aprenents de sexòlegs dels 60 ja ens advertien que no eren la millor manera, ni la més sana d’iniciar-se. No pot ser que es necessiti un doctorat per a arribar a una genialitat com aquesta. Com tampoc es necessita per dir, a hores d’ara, que a l’orgasme s’hi arriba de múltiples formes i que totes són vàlides. I ja arribem a es colmo de la papanateria quan la doctora, especialista en dones, afirma que “l’orgasme és boníssim per a la salut, enforteix el sòl pèlvic a partir de les contraccions dels teixits”. Deixant a part que no és “pèlvic” sinó pelvià, jo crec que l’orgasme és boníssim per a la salut perquè follar és collonut, és gratis, t’ho passes la mar de bé i ens quedem com reines i reis quan acabem. Si a més enforteix alguna cosa, doncs molt bé, però la veritat a mi no em fa córrer. Només faltaria que haguéssim de cardar pel “sòl pèlvic”! Aquesta, la de trobar justificacions saludables al sexe, no és altra cosa que mirar d’excusar un gaudi natural que avergonyeix a alguns i a moltes, una forma de disculpar-se pel plaer gratuït.

Tot per dir el que ja deia: cap de les argumentacions esgrimides en aquest article m’aporten res de res, perquè als 15 anys dels meus 63 ja me les havien explicat; en aquells temps, en que sempre s’ha dit que la sexualitat era un tabú ocult i silenciat. Aleshores, aquells voluntariosos metges de poble ja ens van parlar de que en el sexe calia plaer, respecte, comprensió, calma, consentiment, responsabilitat. I en n’ensenyaven gratis.