divendres, 17 de setembre del 2010

Pouuuuuuuuu!

Ahir vaig sentir per la ràdio una entrevista a l'actor Josep Mª Pou. No és un actor que em faci un goig especial, doncs crec, en la meva pobra opinió, que sobreaactua en les seves interpretacions. Els seus darrers triomfs l'han dut a dirigir dos teatres: un a Madrid i l'altre a Barcelona. En un exercici de política teatral, ens alliçona afirmant que cal aprofitar “aquesta” coincidència per estrènyer llaços amb la capital del regne. Amaneix això amb ampul·loses frases, que deixen traslluir un ego difícil de dominar. Ras i curt: el Sr. Pou s'ho creu.
Aprofito aquesta intervenció per escriure sobre els actors que actuen sempre, quan són al teatre i quan no. Perquè, senzillament, no són naturals; perquè semblen els seus personatges. I no un personatge, sinó que fan una mescla difícilment assumible, intel·ligible, que va des de Hamlet al Manelic. En moltes manifestacions cíviques es convida un actor a llegir el missatge final que el recita com si es tractés del darrer acte d'una tragèdia grega. Em sap greu, però no puc evitar pensar que és patètic.
Ho personifico en el Josep Mª Pou perquè avui per avui és el paradigma, crec, d'aquesta actitud petulant que ens deixa a la resta dels mortals en un pla secundari, incapaços de tocar i entendre el glamour que destil·len les senyores i senyors de la faràndula. Que s'ho mengin amb patates.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Els ulls del president

De la imatge del President Montilla recitant el seu missatge institucional, amb motiu de l'11 de setembre d'enguany, me’n queden els ulls més que la lletra. La mirada fixa al teleprompter, lleugerament estràbica, però, sobretot, perduda. Una mirada sense nord, diria jo. De l'home que ha perdut l'esperança d'arribar enlloc. Certament em va sorprendre, deixant-me un regust de pessimisme intens. Els ulls flotants enmig d'un marasme escrit, sembla que llegeix d'esma sense entendre, o sense creure, ben bé el què diu. Era la imatge vivent de la cançó del Pau Riba:”És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, / les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara que potser podríem cantar la darrera tornada: "És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, / les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat".

divendres, 3 de setembre del 2010

En sabríem ara de caminar pels erms

Paisatge d'Andorra. Teruel.

En sabríem ara de caminar pels erms
amb els peus nus?

El restoll se'ns clava a la pell sense misericòrdia
i la sang mulla una terra eixorca, dura, grisa,
que dóna fruits eixorcs, durs i grisos que no alimenten
els ventres afamats dels homes.

Ara, pels erms no s'hi pot caminar,
ni amb els peus nus
ni calçats amb sabates cares.
Ara són plens d'edificis eixorcs, durs i grisos,
bastits pels homes de ventre afamat.