dijous, 27 de maig del 2010

Venècia, del dret o a l'inrevés?

A La Vanguardia del dia 24/05/10, a la pàgina 49, apareix aquest anunci (fotografia de dalt) d'una agència de viatges. És evident que està al revés: només cal mirar el rètol penjat al balcó del que crec que és el Palazzo Cavalli-Franchetti, al Canalazzo. Separat per un petit canal, al seu costat hi ha el Palazzo Barbaro. La fotografia està presa mirant cap a Santa Maria della Salute (a la dreta de la fotografia inferior) i la Punta della Dogana (es pot endevinar la Pala d'Oro sobre la bola daurada). Continuant endavant, acabaríem davant de la Piazza San Marco.
Anunciem la capital de la Serenissima, però del dret! Sinó el visitant se'ns marejarà, o patirà desorientació.
O el publicista no ha estat a Venècia o no ha tingut gaire cura a l'hora de composar l'anunci. Si rectifiqueu, penseu ara en girar la mà!

jaume molsosa

divendres, 21 de maig del 2010

Perfum sí, però...

A La Vanguardia del dia 18/05/10, el senyor Luis Rivera Carreiras escriu comparant l'èxit del Barça amb l'argument de la pel·lícula El Perfum. Pels qui no l'hagin vista cal explicar que, efectivament, el seu protagonista busca amb persistència el perfum perfecte. Amb un nas privilegiat, el jove recorre el món fins trobar l'essència sublim, capaç de despertar tots els sentits a tothom. Cal saber que el resultat del líquid final és el fruit de la destil·lació dels cossos de noies a qui el protagonista va assassinat per treure'n la fragància. Al final de la història, el protagonista mor víctima del seu invent, literalment devorat al mateix lloc on comença la història.
Em sembla que els mitjans dels dirigents del Barça per arribar a l'excel·lència no són tan bèsties com els que usa el noi del nas perfecte, i espero que el final de l'entitat no sigui el que proposa Patrick Süskind, l'autor del relat.



jaume molsosa
Publicat a La Vanguardia

dimecres, 19 de maig del 2010

Els detalls compten

Poble sense nom,
no adscrit al melic de
Catalunya, ni cap altre.


Ni que sigui al capdavall, els detalls compten. L'article de Lluís Foix a La Vanguardia d'ahir, 18/05/10, està escrit sota el títol “El desprecio de los detalles” i té molta raó. Els detalls són les minories en l'univers de la política i gairebé mai tenen cabuda en la ment estreta i miop dels dirigents. Així diuen “la TDT arriba al 98% del territori” i es queden tan panxos. O bé “la gran majoria dels ciutadans opinen que...”. I obliden olímpicament el 2% que no veu la televisió i la petita minoria que opinen diferent. Aquesta és una de les misèries
polítiques del nostre temps, i ho és perquè les decisions dels nostres mandataris es regeixen per criteris de mercat: quina repercussió té aquesta minoria sobre el meu espectre de votants? Doncs no val la pena, si volen que cridin tant com vulguin; no els sentirà ningú.
Així, territorialment, passa el mateix, i fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, les opinions pràcticament no compten i, per contra, tot el que hi passa atropella la resta del país. Ens hem menjat amb patates, tan si vols com si no, el pesat i malpensat referèndum de la Diagonal. Si us he de dir la veritat, a mi m'importa tant com tres caques penjades dalt d'un pal, però m'ho he d'empassar tan si vull com si no. Perquè?; doncs perquè jo no visc ni al Barcelonès, ni al Baix Llobregat, ni al Vallès ni... sinó a Osona. L'oposició no hi fa escudella; l'amic Mas ens surt ara en què haurem de renunciar a “...tenir hospitals cada 30 quilòmetres”, quan al melic del país n'hi ha un cada 3 quilòmetres. Maco. En realitat, tant li fa el meu emprenyament: el meu vot val poc. Em cito, poeta humil, (amb perdó): “...i des del meu cos ínfim orgullós m'aixeco / i, gra pudent, el cul t'enceto!” .
Fa temps que predico, inútilment: traslladem la Generalitat a Lleida. Els detalls tindrien aleshores un altre contrast. Reflexionem-hi.


jaume molsosa
Publicat a La Vanguardia

dilluns, 17 de maig del 2010

El senyor Xavier Sardà i el seu EEEEGGGGOOO

Hi ha persones que, malgrat la seva saviesa, procuren passar per la vida amb humilitat: aquesta és la seva grandesa. En canvi n'hi ha d'altres que es creuen els àrbitres del món i procuren passejar la seva estultícia plantificada en una bandera com la de la Plaza de Colón de Madrid. Això és el que els converteix en miralls inerts, víctimes de la imatge que mai seran.

Aquest és el cas del Senyor Xavier Sardà que avui, dia 17 de maig de 2010, al Matí de Catalunya Radio, ens ha demostrat com es fa per ser la vedet malgrat tots, tot i tothom. Amb l'aquiescència l'amic Fuentes rient-li les gràcies (fins i tot s'ha deixat intervenir en l'entrevista al Senyor Trias, esmenant-li la plana!).

Primer s'ha dedicat a amargar la victòria als culés discutint, quan no toca, un model que s'ha demostrat durant 7 anys eficient. Jo mateix no combrego amb certes actituds del President Laporta, però no li nego el pa i la sal en la gestió acurada i eficaç dels actius del club. Avui no tocava, Senyor Sardà: l'oportunitat també és una virtut. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Després ha defensat a capa i espasa l'Alcalde Hereu, deixant anar la perla de què no ha de dimitir perquè, al cap i a la fi, ha guanyat una de les opcions que s'havia donat en opció. Això ja és mala fe. No tenint-ne prou, nega la participació al poble i menysté l'opinió que el mateix Hereu va demanar. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Finalment, ens presenta un document sonor del franquisme per demostrar-nos que els feixistes també van desenterrar republicans amb honors. Una befa a les víctimes, una interpretació malintencionada de la realitat històrica. Com que tot s'ha de limitar a desenterrar uns quants ossos? Com que no s'han de jutjar als culpables? És que el franquisme no va jutjar els “dolents”?

Sortir per la tele a dir el que li roti durant anys en programes de qualitat dubtosa (malgrat les audiències), no dóna butlla per dir el què li passi per la barretina fotent-se del mort i del qui el vetlla. Aquesta mena de personatges, a qui “la nostra ràdio” cedeix amablement els seus micròfons, duen a polèmiques estèrils, com estèril és el seu pensament. Senyor Sardà, faci-s'ho mirar, que ja té una edat i poc temps perquè li repassin els baixos. I retiri's, cregui'm; segur que encara li queda, al cervell, alguna neurona que, degudament tractada, li guarda una gota de dignitat.

P.D. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.


jaume molsosa

dijous, 13 de maig del 2010

Trista esquerra

Us sorprendrà potser que la imatge que acompanya aquest títol sigui la de l'enyorat, i malaguanyat, Jesús Moncada. Aquest home de Mequinensa, un poble que ha renascut com el Fènix de les seves cendres (digueu aigües, si us sembla més oportú), retratava com ningú ho ha fet la ironia de la vida quotidiana i ens deixava la prova fefaent de que la realitat supera sempre, sempre, la ficció.
Esmaperdut m'ha deixat l'amic (dels catalans) Joseluís Rodríguez Zapatero amb les seves mesures contra la crisi. No pas per les que ha pres, que són discutibles, sinó per les que no ha pres. No tinc encara una perspectiva prou assossegada com per deixar anar la mala baba que ara mateix em balda. Esperaré. De tota manera, com deia Pere Quart al seu “Bestiari”, no us en refieu perquè “...jo sóc la vaca de la mala llet”. La descripció del meu estat avui el deixaré en mans del Jesús Moncada. La introducció del seu llibre “Calaveres atònites” la fa escriure al protagonista, i ex-secretari del jutge Crònides, Mallol Fontcalda. Al final diu així:

[...] La tancaré amb l'epitafi del jutge Crònides. Lector assidu de l'Odissea, un gust que va encomanar-me, va voler a la seva tomba les desolades paraules, “No em vulguis consolar de la mort”, que Aquil·leu diu a Ulisses durant la visita d'aquest al regne dels difunts. Per fortuna, a l'altra banda de la làpida de marbre no hi ha sinó despulles inertes. Altrament, el traspàs hauria estat el més cruel dels turments per a qui, com ell, estimava amb tanta passió la vida. No oblidaré mai que, l'endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m'escarrassava endreçant una mica l'oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibar- me: “No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites”.

Ja fa 56 anys (i nou mesos) que vaig deixar de ser un "embrió incert"; avui sóc una trista "calavera atònita".

jaume molsosa

dilluns, 10 de maig del 2010

La tronada

Ja ha començat. La tronada, vull dir. Veig com el meu President, José Montilla, el qui viu (i treballa?) a Catalunya, fa tremolar la bandera de la PPoooor. Exigeix a l'ínclit Artur Mas que digui que no pactarà amb aquest partit, que té una Alícia de les meravelles per representant al nostre país.
No ens enganyem: com poden tenir la barra de demanar una cosa així els qui ja ho han fet al país Basc? O és que algú que el PSC (falange Baix Llobregat) no és el PSOE? Quantes vegades han votat per Catalunya els parlamentaris al Congreso de Madrid? Com deia el gran Perich “es podrien comptar amb els dits d'una orella”.
I cop d'efecte: es convoca Rajoy a Palau, s'escenifica bé la discrepància i la foto està feta. Que ho veieu, ja us ho deia: amb els "peperus no es pot parlar". Quina inutilitat de gestos, si al capdavall mai ningú no es belluga de la seva posició.

Mentrestant, tronem, que mentre trona el poble s'espanta i invoca santa Bàrbara.


jaume molsosa