divendres, 22 de desembre del 2017

Victòria!

Sí, els independentistes hem guanyat aquestes eleccions malgrat els espeternecs triomfalistes d’Inés Arrimadas: no, no podrà ser “la presidenta de todos los catalanes”; així, en castellà, perquè se sàpiga en quina llengua i cultura ho hauria fet. Avui, diversos amics d’arreu d’Espanya, es pregunten com és que a la democràtica Catalunya un partit filofeixista d’extrema dreta ha guanyat de manera clara. No m’estranya que s’ho preguntin perquè la desinformació que pateixen dellà de l’Ebre i el Sènia és aclaparadora, perquè ignoren quina és la nostra realitat. Arrimadas ha guanyat perquè ha reunit el vot de la por, perquè ha sabut capitalitzar sense manies l’aplicació del 155. Aquí és on ha jugat bé Cs, perquè qui ha fet la feina bruta i n’ha patit les mortals conseqüències ha esta el propi PP, i que n’ha rebut els rèdits han estat ells.
Com a tot arreu, a Catalunya hi ha gent que té por quan les coses es sacsegen, i més encara quan les circumstàncies instal·len un clima de terror. Als pobles i ciutats fora de l’àrea metropolitana barcelonina no ho hem notat, però allà sí que l’Estado s’hi ha abocat: helicòpters sobrevolant dia i nit l’espai urbà, furgonetes amunt i avall traginant policies i caderneres, càrregues indiscriminades contra ciutadans pacífics, la llibertat d’expressió coartada. Acusacions a tort i a dret, detencions, empresonaments i el Govern exiliat a Brussel·les. Al cinturó roig tot això fa molta por i és aquí on es concentra el 50% del vot de Catalunya. Si mireu qualsevol mapa de resultats comprovareu la gran taca taronja que s’estén al voltant de la capital del país –on també ha guanyat Cs–. És aquí on el PSC a fet la llufa més estrepitosa i s’ha deixat arrabassar tot el seu capital polític, perdent fins i tot Mataró! Aquesta àrea és on hi ha majors concentracions d’immigració dels anys del franquisme i on les bosses de cultura precària són més profundes. Fa pocs dies es publicava un estudi sociològic on es feia evident que el votant de Cs és el més inculte del cens. I la incultura i la ignorància són els generadors de por més potents.
Cs ha estat el partit que ha gastat més diners en la campanya d’aquestes eleccions, 2,1 M d’euros, que ningú no sap d’on han sortit. La propaganda visible a tot el país, però, només ha fet efecte allà on no els feia falta.
Tampoc cal oblidar que el Gobierno i el PP de Madrid han llençat tota l’artilleria a l’atac i no han estalviat mitjans, ni públics ni privats, per estendre el seu missatge barroer amb un García que s’hauria de rentar la boca amb salfumant. I tot això amb el handicap que significava pels independentistes tenir els seus líders fora de combat: l’un a Bèlgica i l’altre a la presó. És com un combat de boxa amb un dels contrincants lluitant amb una mà lligada a l’esquena.
És per tot això que Cs ha obtingut el resultat de 12 diputats més que en les anteriors eleccions. Però compte: el vot que ha obtingut és extremament inestable perquè és fruit de la conjuntura política que el PP ha muntat, amb el flabiol sonant dels propis Ciutadans al darrera. És un vot volàtil i voluble perquè han influït sobre una gran massa de gent esporuguida, mal informada i amb la cultura a nivells escassos, que fa que canviïn el sentit del vot cada vegada que van a pixar.

Però això també té una segona lectura que hauria d’alliçonar els independentistes: ells no han sabut conferir seguretat a tota aquesta gent, no els han pogut convèncer perquè no ha trobat ni el canal ni el missatge adequats. Ara, els toca d’estudiar bé la composició social d’aquests votants, conèixer a fons les seves inquietuds i trobar la manera d’arribar-hi. Ho podem fer des de la força de la victòria. Tenim quatre anys per fer els deures.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Què no s’ha de fer per guanyar

Al diari Ara d’ahir, 12 de desembre de 2017, l’escriptor i historiador Joan Esculies escriu que: “Des de l’1 d’octubre els directors del Procés no han sabut mantenir el relat del que feien perquè algunes variables no s’havien sospesat prou. S’ha improvisat com en altres ocasions, però no s’ha trobat el to per explicar-ho”. A mi em sembla que en aquesta premissa, que presideix l’article, hi ha un error d’apreciació que cometen algunes anàlisis profètiques sobre què passarà en aquestes eleccions. En el context que estem, de repressió violenta i limitació de drets, dir que els impulsors del procés “no han sabut mantenir el relat” no és cert; o si més no, no és exacte. Una cosa és que s’hagi canviat l’objectiu, que era la independència, i una altra és que si l’expresses et puguin muntar un sidral que et dugui de potes a la presó. En definitiva, crec que el relat es manté, i tots els qui l’hem defensat ho sabem bé. I també ho saben els qui hi estan en contra, perquè així ho demostra la violència que s’ha desfermat contra l’independentisme.
És cert que hi va haver errors greus en proclamar una república que no tenia clar que l’estat espanyol trauria els tancs al carrer, que no tenia el control del territori i que potser va confiar prou i massa en què Europa es desvetllaria i els faria costat. Però d’aquí a pensar que els seus promotors han abandonat la idea o que l’han diluït és, potser, tenir una imaginació massa desperta. El prova-error científic també val en política.
En el que sí que estic d’acord en l’apreciació que fa Esculies és en que s’ha improvisat massa i que “no s’ha trobat el to per explicar-ho” . Sobretot pel que fa a ERC. Les llàgrimes de Marta Rovira davant la detenció de Junqueras, la dependència evident del líder a la presó, les contínues justificacions de la candidata demanant perdó per presentar-se, debiliten molt les expectatives del partit. No pas entre els seus votants, que crec fidels, sinó entre la massa d’indecisos que sempre flota en l’aire de les enquestes. Les coses han anat com han anat, i ara ERC no pot asseure’s a la vora del camí a llepar-se les ferides. Ha de recuperar el seu discurs i emetre’l amb claredat. Sense oblidar cap pres, els seus mitings han de fer referència directa als objectius independentistes i deixar-se d’enyorances que no tenen remei i que en campanya només serveixen arguments a l’enemic.
Es pot entendre el dolor pels companys empresonats, però als polítics els suposem una capacitat de resiliència important –una resiliència que d’altra banda la ciutadania ha demostrat sobradament i heroica– i ara és l’hora de mostrar-la. Perquè sinó, els qui anem de comparses, els qui fem bulto, ens podem sentir escapçats i perdre l’empenta i amb això ells, els polítics, sí que perdran el relat i la capacitat d’explicar-lo.


Podeu llegir l’article sencer de Joan Esculies al diari ARA