dilluns, 13 d’abril del 2020

Periodistes, periodistets i cagabandúrries

De tant en tan miro la roda de premsa que els consellers de la Generalitat fan cada dia a través de TV3. No miro la d’Espanya: només de veure aquells tres carallots emmedallats i autocomplaents amb el que és la seva obligació, ja em ve mareig. Fa dies que a TV3 hi surt un personatge que es diu Xavier Rius Tejedor. He “investigat” una mica i m’he trobat amb el paio de la fotografia. No en diré gran cosa: amb la cara, paga. Però sí que voldria destacar una curiositat: en realitat es diu Xavier Tejedor Rius, i el 1990 va invertir l’ordre dels cognoms. Ves a saber perquè.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.

Ardor guerrero...


Els dilluns, a l’espai de l’Ara que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.
D’aquestes paraules se’n desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.
I el que és més greu, el senyor Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar. El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars gasten.
Per acabar, acusa els polítics d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una sola persona.
Oblidi el seu ardor guerrero, senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada inquisidora d’algun sergent xusquero­– diu així: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.

dijous, 9 d’abril del 2020

Na Mònica Terribas i el que és important, o no


Aquesta matí escoltava d’esma, per la ràdio, el discurs buit, repetitiu i massa llarg del Presidente Sánchez. He tancat la ràdio: no tenia cap interès i em barrinava la mala llet. Al cap d’una estona, pensant que ja hauria acabat, engego de nou l’aparell i sento la veu de la periodista Mònica Terribas que ens diu: “El més significatiu que ha comunicat el president és la tornada al treball de... el proper dia...”.
Si ens hem de refiar del resum de la periodista –aclarint-nos com si nosaltres no fóssim capaços de fer-ho– més val que ens desem. La poca estona que he sentit el Presidente, s’ha fet un fart de parlar de la “nueva normalidad” sense aclarir en cap moment quin serà aquest nou estat. A mi se m’han posat de punta fins els pels més llunyans de l’anatomia, però la senyora Terribas insistia en la tornada a la feina.
Em temo que aquesta “nueva normalidad” no serà altra cosa que una retallada sense precedents de llibertats individuals, de violació de la intimitat, de la censura a tots nivells, de reversió dels drets nacionals de Catalunya. I mentrestant la periodista ens va distraient amb temes molt menors, que encara que siguin importants ara, qüestionen la seva capacitat d’anàlisi. El mal és que, sentint butlletins de notícies posteriors, ningú ha fet referència a la “nueva normalidad”.
Crec que a mi el confinament m’arribarà després de la pandèmia, quan m’hagi d’amagar del “gran germà” que ens estan preparant els governs. Quina merda!

La MartadeStCugat, mestra


La Marta (@MartadeStCugat), mestra, ha publicat una piulada que reprodueix el diari ara (9/04/2020) i diu així: “El primer dia que vaig anar al súper hi havia un home que trucava a la dona a cada passadís. «Quin oli agafo? Galetes, de quines? La llet, com?» Realment, em penso que no havia trepitjat un supermercat en sa vida”.
És molt possible que la senyora Marta, mestra, tingui raó: aquell home no devia haver vist un súper ni per fora. En el que no té raó és en la ironia i el sarcasme que es desprèn de la darrera frase. Potser no que aquell home no en sabia res de comprar, ni dels productes que s’utilitzen a casa; potser era un sapastre que esperava que li donessis tot fet; potser es passava el dia “tirat” al sofà sense moure un dit per ajudar la dona; i potser, potser, potser... No ho sé jo ni ho sap ella, la Marta, mestra.
Tot i els seus defectes, aquest home, fill de la societat patriarcal que ha patit ella, ha agafat la bossa, s’ha posat una mascareta, i ha anat a comprar assumint el risc que això comporta aquests dies de plaga. No solament això, sinó que amb l’ànim de fer-ho bé –potser, malgrat tot, la dona encara el renyaria– telefona i demana, pregunta i durà el que cal.
Podria ser que la Marta, mestra, encara engegaria algun reny a l’home perquè no ho havia fet prou bé i li fotria a la cara: “És clar, com que no has anat mai al súper!”. És així que la Marta, mestra, animaria el seu company a anar al súper sempre que fes falta? No em sembla gens pedagògic ni agraït, Marta, mestra.
No sé si la seva intenció era riure’s d’aquell home i el seu desconeixement de l’art de la compra, una matèria complicada que caldria ensenyar a l’escola, Marta, mestra. Una escola on no duria mai un fill meu per por d’ensopegar amb la Marta, mestra. Una dona desagraïda, gens empàtica i molt donada a pressuposar i a jutjar. Com faig jo ara, Marta, mestra.