divendres, 27 de desembre del 2019

Reflexions entorn del canvi climàtic

Diu que l’Homo erectus, antecessor dels neandertals i de l’Homo sapiens, es va originar a l’Àfrica fa entre 1,5 i 2 milions d’anys. D’allà hauria migrat al sud-est asiàtic, on s’hauria extingit fa uns centenars de milers d’anys.
És així doncs, que un avantpassat directe de nosaltres mateixos es va extingir. Quines en van ser les causes? Llegeixo que a prop de Ngandong s’han descobert ara les restes que correspondrien a un grup d’Homo erectus mort sobtadament per un motiu desconegut. És a dir que fa entre 117.000 i 108.000 anys, un antecessor directe nostre va desaparèixer, literalment, de la Terra.
Ara, els defensors del canvi climàtic auguren un final catastròfic de la nostra espècie i miren d’evitar-ho de totes-totes amb sacrificis i renúncies de tota mena. Jo em pregunto si tot aquest esforç serà endebades, inútil, estèril... perquè, malgrat la creença falsa de que som capaços de tot pel sol fet de fer-ne un propòsit, potser estem destinats a desaparèixer. Potser pels nostres mals, o potser per la cíclica mania de la naturalesa d’eliminar-nos, de tant en tant, de la superfície terrestre.
Em pregunto si la lluita per “salvar el planeta” que duen per bandera tants creients, no és altra cosa que un enorme acte d’egoisme superb, un altre desafiament a la força ingent i desfermada de la naturalesa. Em pregunto si volen salvar la Terra o si es volen salvar ells, a qualsevol preu.

diumenge, 22 de desembre del 2019

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...


El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.
Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.
Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.
Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.
El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
···································································
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.


I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

dijous, 19 de desembre del 2019

Correcció periodística


Manta vegades als periodistes els traeix la necessitat de ser políticament correctes, de transmetre opinions que, com els clics a les webs, donen molt de predicat i audiència. És el cas de dos articles que apareixen a l’Ara d’avui, 19 de desembre de 2019.
El primer el signa Dídac P. Lagarriga sota el títol “Siham Lech-hab: Jove, musulmana i dona. Ho tinc tot per ser silenciada’ ”. Una sentència potent que ja predisposa al lector cap a una determinada concepció del personatge. El periodista però es contradiu immediatament, perquè en les primeres ratlles deixa anar: “Siham Lech-hab, amb els seus 22 anys plens de rialles, parla tranquil·la, sense victimisme...”. Doncs mira, en llegir el títol a mi m’ha donat la impressió immediata del contrari, de que la noia, si no n’és de víctima, almenys sí que s’hi presenta, donant per descomptat que els tres adjectius la fan màrtir d’entrada.
El segon ve de na Natza Farré a la contraportada. Diu la senyora Farré que hi ha qui justifica les violacions amb arguments com “la històrica provocació femenina. La històrica testosterona masculina. Les dones som totes unes putes”. Doncs encara que li costi d’admetre, en les relacions sexuals ‘normals’ hi entra la testosterona, però també els estrogens; també hi tenen part la provocació femenina i la iniciativa masculina; i no, senyora Farré, s’equivoca: no totes les dones són putes, com no tots els homes són violadors. Per cert, senyora Farré: el fet de ser puta no és una autorització a violar-ne cap, ni tampoc hauria de ser, per una feminista com és vostè, motiu de menyspreu. Elles, les feministes, en lloc d’allunyar-se d’expressions netament masclistes, les usen com a arma llancívola contra els homes, així, en general, contra l’enemic.
A voltes ja dic, els periodistes ens deixen anar sentències i obvietats sense pensar-s’hi gens i ens confonen sense voler; o no: potser és amb tota la intenció?

dissabte, 7 de desembre del 2019

El PSC progressista, de què nano?


Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.
De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.
Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.
Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.
He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.
Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...