dimecres, 30 d’octubre del 2013

El Valle i la memòria

El PSOE presenta ara una proposició no de llei al Congreso perquè les restes del general Franco siguin exhumades del Valle de los Caídos i traslladades “a un lloc a decidir amb la família (del dictador) o al que resulti més adequat”. Aquesta petició va encaminada a aconseguir que el monument sigui un “espai per a la cultura de la reconciliació”. Potser aquella baluerna arribi algun dia a ser alguna mena de cosa cultural, però dubto molt que pugui fomentar la reconciliació. Ja fa anys que la morbositat, més que cap altra cosa, em va dur a visitar el Valle de Cuelgamuros i la basílica. Puc descriure en una sola paraula l’efecte que em va produir la vista del monument: aclaparador. Em vaig imaginar que aquella creu immensa, suportada pels esperpents monstruosos de Juan de Ávalos, feia l’efecte que havia previst el dictador: el de recordar als visitants que, ni que fos des de la tomba, esclafaria qualsevol que no acceptés la seva victòria. No sé si els qui van caure a causa de la traïció del general a la República acceptarien considerar aquests lloc tètric com un espai que, d’alguna manera, els pertany; com no sigui a causa de la seva contribució esclava, anònima i forçada a l’aixecament de tal despropòsit, no trobo cap altre motiu. Ben al contrari, penso que seria una nova burla al seu sacrifici que ara, els polítics , els venguessin la idea de participar d’aquell sancristo gros.
De fet, a ran de les obres que es van haver de fer a corre-cuita perquè tot queia a trossos, començo a pensar que aquells republicans rebels es van mofar del dictador pixant-se al ciment, de mala qualitat, per tal de malmetre l’obra.

Maruja Torres i el sistema

Cal ser la mosca collonera del sistema. El sistema s'ha de sentir sempre amenaçat”. Aquesta frase de Torres és el resum del que hauria de ser l’actitud de la ciutadania envers els seus polítics. Cal estar sempre a la contra, sempre, i no permetre ni un minut de repòs a aquells a qui paguem un sou generós xuclat del nostre treball. No n’hi ha prou amb votar un cop cada quatre anys, com pretenen que fem els qui estan a les antípodes de Torres. La senyora Àngels Esteller (PP), demòcrata de tota la vida, afirma que “en democràcia decidim cada cop que votem en unes eleccions”. Doncs no senyora, no només quan votem, sinó cada dia. Vostè és de les que pensa que els ciutadans podem anar a les urnes “por la gracia de Diós”, per donar carta blanca a personatges grotescos com ella durant quatre anys; i mentrestant, nosaltres a treballar sense aixecar el cap de la màquina.
Maruja Torres té raó, tota; és més: no s’ha de ser una mosca collonera, sinó un eixam sencer disposat a picar i repicar aquells clatells que, com la senyora Esteller, volen ciutadans submisos. Hem d’amenaçar el sistema perquè no deixi de trempar ni un sol moment.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Streap tease


El moviment continu...?


Passe passe le temps...

Tot sigui dit amb tots els respectes cap a l’Antoni Puigverd hi ha articles que semblen “d’encàrrec”. El seu a La Vanguardia (“Ara és l’hora, moderats”, 28.10.2013) en té totes les característiques, sobretot després de l’editorial que publicava aquest diari el diumenge dia 27. Però això només és una anècdota de la filípica que ens endinya el Puigverd, de cop i sense engaltar. El pitjor és que sembla –repeteixo i subratllo el sembla– oblidar com tants d’altres que el mandat del poble no és precisament aquest. M’agradaria saber d’on treu “la majoria potencial: la dels catalans reformistes”.  Em sembla un invent, ja dic, d’encàrrec, la segona via de la tercera via, potser? No sembla plausible. No veig que la moderació que proposa sigui acceptable, perquè España ha demostrat amb escreix que el seu diàleg és fals, que es basa en les promeses “zapateres” dels “apoyaré” i que el que vol, en realitat, no és resoldre el problema català, sinó derrotar-nos altra vegada.
I cal decidir-se, a vegades, entre el blanc i el negre, entre la vida o la mort, quan ja no hi ha tons perquè algú s’ha encarregat d’esborrar-los una vegada i una altra: tots els estatuts han acabat en estatutets tutelats bé per militars, bé per alfonsos que passen el ribot impunement amb acabats a mida del Tribunal Constitucional. L’actual actitud de la ciutadania no és un extremisme, com pretén fer-nos veure el Puigverd, sinó la única sortida a la qual s’ha vist abocada per la contínua negativa de l’Estado a la nostra voluntat de ser. Les decisions entre el blanc i el negre sempre són emprenyadores, perquè exigeixen un grau de compromís i audàcia que a molts els fa tremolar. Ens preguntaran si volem ser independents o no; la possibilitat de ser independentets no existeix.
Finalment, en una frase d’aquelles que semblen incontestables se’ns convida a la reflexió: “La llibertat no rau en el fet d’escollir entre blanc i negre, sinó en la reconsideració de l’elecció prescrita”. No sé si sabré interpretar el sentit de tant enlairat pensament, però a voltes, reconsiderant i tornat a considerar el tren passa i no sol tornar fins al cap de dos o tres-cents anys. Massa temps, per mi.

El paper de Convergència

Em van ensenyar, ja fa molts anys, que el balanç d’una empresa no és res més que la fotografia d’un moment molt determinat. Quan has acabat el balanç, ja no val gaire. Doncs amb les enquestes passa el mateix: no són altra cosa que la imatge sociològica estàtica d’aquelles hores en què s’ha realitzat l’enquesta. Aquí està la clau de la cosa, en la paraula estàtica. En la darrera enquesta de El Periódico sembla que CDC s’emporta el pitjor resultat, per quan veu que perd diputats, i no pocs. Ara és quan el partit ha de demostrar maduresa i sentit polític i aguantar el xàfec, tal com  ha assenyalat Lluís Corominas (sic): “No ens distraguem i, sobretot, que ningú es posi nerviós”. Té raó. Hi ha dos principis que CDC hauria de tenir molt clars al meu entendre. El primer, abandonar els tacticismes, perquè en tràngols com aquest a la curta i a la llarga, es paguen molt cars. N’és un exemple el PP, que està pagant cara la seva tàctica de fer la gara-gara a les AVT. Seria fàcil ara abandonar-se a la “moderació” que predicava l’editorial de La Vanguardia de diumenge per tal de salvar uns quants milers de vots, però aleshores en fugirien a desenes de milers cap a ERC. El segon, abandonar UDC. La teoria de que CDC perdria el 20% dels votants d’UDC està per demostrar. Potser és cert, però seria una pèrdua momentània que a més afavoriria el retorn dels fugats a ERC. Duran i Lleida és una rèmora per al mandat de la ciutadania, un personatge que ha mostrat a tort i a dret que el que més li interessa no és el país, ni tan sols el partit; la seva màxima preocupació és ell i els diners que cobra de tots nosaltres. I això, avui per avui, és el que fa més mal a la política, perquè aquell poble que havia estat acusat de girar-li l’esquena ara ha pres les regnes i personatges com Duran fan fàstic.
Pot ser que CDC no guanyi les properes eleccions, no es pot guanyar sempre. Però si és un exemple de servei, si sap prendre decisions en la direcció que la ciutadania ha mostrat amb escreix, si té dirigents amb un alt sentit d’Estat no trigarà gaire a remuntar. Miquel Iceta es retratava l’altra dia en sentit contrari quan afirmava que als partits no hi ha crisis quan tenen el poder. No en tenen perquè tots els estómacs van tips i a ningú li ronca el ventre. Però quan una estructura sap sobreviure en l’àmbit privat, fora de la política, ningú es queixa de gana, ans al contrari, tothom s’espavila i és capaç de treballar pel retorn sense dependre de la “subvenció” del ciutadà. I la gent, que no té un pèl de tonta, se’n dona compte i sap el què els convé.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Espadaler, no anem bé

El Conseller Espadaler ha hagut d’empassar-se la seva incondicional defensa dels Mossos una altra vegada. De primer el van enredar amb les pilotes de goma i ara amb l’estomacada a un detingut. Com tots els consellers del ram, quan passa alguna fet fora de lloc, Espadaler salta a la jugular de qualsevol que posi en dubte l’honorabilitat del cos. Em temo que o bé el Conseller és un inconscient que prejutja sense tenir dades suficients, o bé té un sistema d’informació que l’enreda sense vergonya. Quan un ha de sortir en defensa d’un inferior amb assiduïtat cal que es pregunti que carai passa. Ell va demanar que no es fessin judicis paral·lels, però va emetre un judici temerari quan va defensar l’actuació exculpant-ne els policies. Ara, els fets i els vídeos, se’n cobren el preu. Ara ens diu que (sic) “no és possible arraconar les pilotes de goma avui per demà”. Potser és cert, però ja fa temps que es parla massa dels danys que aquest sistema causa i ell ha esperat a avui per dir que “el que vam manifestar ahir és la voluntat política de substituir la pilotes de goma”. Tot just ara hem de començar a estudiar-ho? En definitiva, el Departament d’Interior continua sense trobar una solució al protagonisme negatiu de la policia i això no és bo. Quan tens por, que no respecte, del qui ha de ser el teu protector és que no anem bé.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Miquel Iceta: autoretrat

En poques setmanes els polítics es van retratant. En Duran va deixar ben clar que estava en política pels diners; es veu que s’hi guanya molt bé la vida. I avui, el Miquel Iceta, incombustible personatge al caòtic PSC. L’autoretrat que avui s’ha fet en l’entrevista amb Mònica Terribas a CatRadio ha estat extraordinàriament descarnat a la seva veritat, al seu personatge. Ens ha fet una autèntica demostració de tacticisme polític, una anàlisi de la situació política vista des de l’òptica del professional de la cosa pública, una autòpsia certament ben feta i raonada. Un autèntic animal de partit que busca desesperadament atrapar una situació que ja fa temps que als socialistes se’ls ha escapat, i que fa perillar seriosament la seva poltrona. Se li acaba per dues bandes: pel mateix procés de desintegració del seu partit i defensant una postura sense base popular. Sap, com a bon professional, que se li acaba el temps. Iceta arriba al clímax quan afirma que el poder és el ciment que fa que els partits es cohesionin, que el nombre de càrrecs redueixen les discrepàncies. Molt propi d’un partit amb una estructura erta.
A Iceta se li veu el llautó. En cap moment de l’entrevista, repeteixo, en cap moment parla del poble, del desig de la societat, quan se li pregunta contesta que no té dades i continua pontificant i pontificant, predicant i predicant sobre la seva política de partit. Fa pena escoltar un socialista sense ni un sol mot que reculli el desig del poble. Per a mi és una forta decepció. Iceta l’erra i el seu maquievelisme el durà al fracàs. Miquel: el polític ha d’estar al servei dels ciutadans, no de l’aparell del partit, no de la seva carrera, no de les tàctiques pel poder.  I no està sol; em sembla haver escoltat a Maurici Lucena avui dient que “el President Mas està receptiu” davant la tercera via socialista. És que Lucena, Iceta, no és Mas qui ha d’estar receptiu: són els centenars de milers de persones que han sortit repetidament al carrer clamant independència, els qui haurien d’estar receptius. Quantes vegades caldrà repetir que aquest no és un moviment polític, sinó ciutadà! Miquel Iceta comet l'error del principiant: s’equivoca d’interlocutor.

La culpa és negra i no la vol ningú

L’Europa que ha de fer fora als catalans, si ens independitzem, condemnant-nos a les tenebres infernals acaba de clavar un clatellot als estaments executiu i judicial per l’aplicació de la doctrina Parot. Ara Europa ja no és tan bona i observo com el PP es regira contra ella i l’acusa, sotto vocce, d’injusta. Que el PP es regiri, ho entenc i que per espolsar-se responsabilitats la FAES faci l’intent bord de desviar les culpes cap al PSOE. El què ja no em cap al cap és que diaris, organitzacions i associacions de víctimes en segueixen l’exemple i aboquin la seva frustració contra el tribunal europeu. Tots ells haurien de saber que, per un principi del dret, la retroactivitat no és aplicable i que, quan els presos afectats sobrepassessin els anys de condemna “legals”, començarien els recursos. És a dir, l’any 2006 el PSOE ja sabia que això passaria, i el PP no va fer res aleshores ni ho ha fet ara per corregir aquest cras error. Resumint: l’Estat, primer el PSOE i després el PP, han enganyat miserablement les víctimes durant aquests anys fent-los creure que el seu desig de venjança havia estat escoltat. Convidaria a tots els enredats que clavin la plantofada on l’han de clavar: al clatell del PP.
Jo, de ser espanyol, començaria a preguntar-me si aquest mateix PP no m’està enredant en altres coses, i potser sí que Europa, arribat el moment, donarà la benedicció la independència de Catalunya i deixarà España amb un pam de nas. Ahir, a les fotografies, els ministres de Justicia i Interior feien morros.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

L’ull que no descansa

A ran de la mort de Juan Andrés Benítez al carrer Aurora del barri del Raval de Barcelona, durant la seva detenció per part dels Mossos d’Esquadra, he reflexionat de nou sobre la plaga contra la llibertat del ciutadà que són les càmeres de vídeo instal·lades arreu. Invocant la seguretat del propi espiat, els estats ens vigilen de forma indecent a través de filmacions més o menys legals. Quan no són càmeres “oficials” són les dels caixers dels bancs o les dels comerços que faciliten imatges impagables als servidors de l’ordre. L’ús però que se’n pot fer i el xantatge visual que se’n pot obtenir m’indignen. Però ah! Avui hem tingut un exemple de que aquests estris que són els telèfons intel·ligents, són l’arma del maquis ciutadà. Avui, el diari El País publica dos vídeos on es pot veure l’actuació dels agents durant la detenció de Juan Andrés Benítez i desmenteix la versió mentidera dels policies: onze homes fets i drets colpejant-ne un de sol, estirat a terra i emmanillat. Gloriosa imatge.
Els poders públics –i de passada els ciclistes xivatos– haurien de rumiar bé espiar els ciutadans, perquè se’ls girarà en contra i la impunitat de la violència institucional serà permanentment fiscalitzada, no pas per desenes d’ulls, sinó per milers de petits ginys que caben a qualsevol butxaca i que no necessiten cap permís, per ara, per certificar una actuació. Vistes les pressions que s’han exercit perquè aquestes imatges no arribessin a la instrucció, indica fins a quin punt els Mossos no les tenen totes.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Narcís Serra ‘legal, lleial i diligent’

Ja fa uns anys, Carles Francino, pensant que el seu micròfon estava fora de línia, va pronunciar la paraula “Mamons!” durant un Telenotícies a TV3. Es referia als venedors de joguines que apujaven els preus abusivament quan la demanda pujava. Em vaig quedar amb l’expressió. Em va semblar que resumia molt bé la indignació absoluta. Jo, que tendeixo fàcilment a la paraulota, la utilitzo quan el seny em guanya i evito un reguitzell d’insults malsonants, escatològics, obscens i indecents, dirigits als causants de dolor. Ho definia molt bé el meu amic Ramon Minoves: “Jaume: has fet una perfecta i suscinta descripció (en una sola paraula) socio-psicològica dels membres del "Think tank" de la CEOE”. Aquesta colla de sàtrapes volen que ens jubilem als 70 anys després de cotitzar-ne 40.
Avui usaré de nou aquest compendi socio-psicològic per a qualificar Narcís Serra i Adolf Todó: Mamons! Té pebrots el senyor Serra en dir que "la meva actuació va ser legal, lleial i diligent", perquè en aquell moment s'havia de “mantenir l'equip directiu a la casa”. Si va ser legal o no ho determinaran els jutges, però ja sabem que no tot el què és legal no és necessàriament just. Quan a lleial, no sé a quina lleialtat es refereix. Si és a la deguda pels directius vers l’entitat, no sembla gaire potent, ja que va necessitar untar-los amb una morterada per mantenir-los “a la casa”, fins i tot es va haver d’untar ell mateix, que ja té nassos. Diligent? Deu ser perquè els va faltar temps per arreglar-se el sou. Misèria.
Personatges com Serra fan que la política es vegi com un niu de mamons, que solament busquen el profit personal, primer a la primera línia del país i després presidint o assessorant entitats sense aportar res més que paraules buides, i on guanyen quantitats que fan vergonya. Ja em perdonaran la gent d’esquerres, però gent com Serra són la vergonya de la seva ideologia.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Ni negres ni dones

Em conten que a la senyora Isabel-Clara Simó, en una conferència recent, li van preguntar com és que dins del món de la pintura, de l’escultura, de l’arquitectura, de la música clàssica hi ha molt poques dones. Em diuen que ella, tan panxa, va contestar que “tampoc hi ha negres”. Es pot considerar una resposta genial, d’aquelles que queden anotades i que algú repetirà com si fos un mantra. Les seves paraules pressuposen que les dones i els negres no estan capacitats per a aquestes oficis? Francament, ho trobo una banalització que negres i feministes haurien de combatre amb força i explicar-li que les coses no van per aquí. I si ho he entès malament que algú em corregeixi.

Zapatero i Catalunya

Sembla que José Luís Rodríguez Zapatero, ex-president del govern espanyol, treu el nas als mitjans a veure si li disparen o no. És com aquell conill que va traient les orelles des de darrera les mates, a veure si els gossos l’han perdut de vista i pot menjar-se alguna rosca. Va deixant anar entrevistes i comentaris, potser tímids, però amb la clara intenció de reaparèixer si no corre perill d’extinció. A la cadena de TV La Sexta va declarar que “el que no pot ser, no passarà” i que “ningú pot fer allò per a la qual cosa no té competència constitucional”. Bé, són frases que duen enlloc perquè des de Madrid, des del PP, les repeteixen constantment. Zapatero, com gairebé sempre, només deixa anar obvietats que no aporten res de res al debat.
Si bé en un moment de l’entrevista fa una mica d’autocrítica quan diu que “vaig trigar a utilitzar la paraula ‘crisi’, va ser un error clar”, no fa cap referència al seu “aprovaré l’Estatut, etc.”. Si tingués dos dits de front, aquest home de somriure perenne, hauria de saber que és el detonant de l’estat actual de relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. És l’inductor principal de la deriva independentista que els catalans hem pres en els darrers anys. A Espanya, poblada d’espanyols, els surt gratis prometre l’oro i el moro i després fer els que els dona la gana. Només cal veure que el PP, després de passar-se per l’engonal tot el seu programa polític, avui encara tornarien a guanyar. I es pensen que a Catalunya, poblada de catalans, és el mateix. Doncs serà que no: al nostre país impera allò de “a sants i nadons, no els prometis si no els dons”, i amb aquella espantada d’un estatutet passat per aigües i ribots es pensaven que ens tindrien contents per 30 anys més. Els sortirà car, perquè excepte les lleis de la física tot és modificable, els agradi o no. De tota manera: gràcies senyor Zapatero.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Publicitat subliminal

Que la publicitat obeeix a, entre altres variables, la realitat social és evident. Els venedors d’idees o de productes necessiten un missatge per a cada moment. Ja sigui per posar-se a favor del corrent social vigent, si els interessa, o en contra si els molesta. Anar a favor és fàcil, perquè el missatge serà ben rebut, però anar en contra ja no ho és tant perquè el tret pot errar i aleshores les pèrdues poden ser immesurables, almenys d’antuvi.
A Catalunya vivim ara temps apassionants, però convulsos, on el que sembla una majoria social tendeix cap a la independència: un moviment social potent i formidable. I això desperta les antenes d’empresaris i publicistes. Si ens posem contra el moviment i triomfa, serem traïdors. Si ens posem a favor i fracassa serem babaus. A més, la incertesa, el risc, no els convé. Cal buscar per tant un missatge neutre, però de cap manera innocent. I als publicistes del Banc Sabadell –“El de les millors empreses. I el teu”– els sembla que l’han trobat comprimit en una sola paraula: seny, emblema d’una cultura. Sembla clar, i no ho és gens; i aquí intervé la tècnica de la subliminalitat. Fixem-nos que podrien voler dir: feu el que vulgueu, però tingueu seny. Però no, perquè només cal llegir les opinions dels quatre personatges, tots ells influents opinadors. Ruscalleda és la més contundent: “tots som diferents, per tant, hi ha d’haver un ordre”. Pel to de la frase només falta que la cuinera afegeixi que l’ordre “ha de ser, naturalment, el meu”. La Pilarin, que sembla innocent i confiada, ens demostra que no ho és tant quan rectifica la seva aparent naturalesa i ens diu que “potser és a l’inrevés, on no ha arribat la imaginació a vegades hi has de posar seny”, frase, d’altra banda, digna d’una anàlisi. David Carabén és potser el més tou: atribueix l’adveniment del seny a la disminució de l’energia juvenil. I arribem al clímax quan Quim Monzó, l’incontestable rebel flagel de la papaneteria, afirma amb contundència: “Jo he fet moltes bestieses a la vida, que no explicaré, que ara no faria”. Redéu.
Per tant, el missatge que em transmet, a mi, l’anunci del banc és el següent: “però què foteu beneits, on aneu amb tot això de la independència, que us heu begut l’enteniment, que no ho veieu que fins i tot l’elit del país es penedeix del seu mal cap? Seny!”. La darrera paraula, usada perversament, és un xantatge directe a l’essència del bon català.

Voldria pensar que els he pillat. 

Trampes estadístiques

Els anys setanta vaig tenir un dels millors professors que hagi passat per la meva vida: Eduard Bonet. Ensenyava estadística, prospectiva, probabilitats. Explicava una anècdota per a il·lustrar que els números, presentat d’una manera o d’una altra, poden ser molt enganyosos. Així contava que a Suïssa van publicar un estudi estadístic amb el títol: El país té el doble d’aturats que l’any passat; l’augment més alt de la història. Dit així, sembla una notícia terrible, però el Bonet, amb un somriure sorneguer afegia: els suïssos, realment, havien passat de 10 aturats a 20. No n’hi havia per tant. L’expressió “el doble” és la clau.

El mateix els passa a les triomfalistes declaracions de la plataforma ‘Som Catalunya, Somos España’ quan diuen que el passat dia 12 hi va haver la “concentració més nombrosa de la història de la democràcia que s'ha dut a terme un 12 d'octubre”. No és pas mentida, però és enganyosa perquè la realitat és que eren quatre i el cabo. Per tant, i perquè m’entenguin: menos lobos, Caperucita. Ho comento perquè sembla que quan l’esquerra es manifesta són una colla de baladrers i pancarteros, però quan ho fa la dreta és una expressió de democràcia. Ja ens podem preparar, perquè aquests hi ha trobat el gust i ara no els traurem del carrer.

Pobres criatures!

En un article a l’Ara, Xavier Bosch analitza la decisió del barça de cobrar entrada als menors a causa d’un possible sobreaforament al Camp Nou. Però el més impressionat no és el contingut de l’article, sinó el títol: “Com li diu ara un pare al seu fill que no anirà al clàssic contra el Madrid?”. Ja té pebrots la cosa, ja. Doncs mira amic Bosch, així: mira fill, a partir d’ara a can barça s’haurà de pagar entrada i no podràs venir de gorra”. I si el pare pot pagar, dòmino, i si no, el petit es quedarà a casa. I no passarà res! Us ho juro! Pobres nens: frustrats de per vida. Apa Bosch que t'hi has lluït. A la vida hi ha més coses que anar a veure un partit del barça: fins i tot els nens ho saben.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Morts d’un cantó i de l’altre

S’ha parlat aquests dies del perdó que l’Església catòlica hauria de demanar per el seu recolzament durant 40 anys al règim de Franco. D’altres diuen que els republicans haurien de fer el mateix amb les purgues que es van produir abans i durant la guerra civil. Potser tots s’haurien d'asseure i parlar, però els diferents Gobiernos espanyols no han facilitat mai aquest diàleg i així anem. El perdó hauria de ser mutu, però qui ha de començar?
Reflexionant, hi ha dos arguments que em sembla que inclinen la balança. Sé que parlar del “i tu més” no és un argument correcte, jo mateix he criticat aquesta mena de justificacions: són infantils. Però quan les diferències són abismals potser cal recordar-ho. Així, el terror d’esquerres va durar 3 tristos anys, mentre que el de dretes es va allargar més de 40. Durant aquets 14600 dies, Franco va dedicar temps, diners i voluntat a desfer-se dels seus enemics, i a fe de Déu que s’hi va aplicar. Al darrera, les panxes plenes dels bisbes, que els tronxos eren una altra cosa. Sempre sota pali, “Caudillo por la gracia de Dios”, són dues expressions de connivència massa evidents i vergonyants.  D’altra banda hi ha la més que grapejada transició. En aquell procés, sota la mirada vigilant i amenaçadora de l’estament militar, es va exigir a la gent d’esquerres a passar pàgina, a cobrir amb ignomínia els seus morts. És per això que moltes i moltes famílies no han pogut encara enterrar amb dignitat els seus. I encara més: una llei d’amnistia que fa vergonya va indultar a l’avançada tots els criminals de Franco, i a ell mateix per descomptat.
En definitiva, estar amb el cap sota la bota franquista va provocar que el patiment d’una de les parts s’estengués en el temps de manera cruel; i la generositat que van mostrar la gent d’esquerres en callar durant la transició, bé mereixerien un respecte. Una vegada reconegut el greuge major asseure’s i perdonar-se, no seria gens difícil. Mentre, però, hi hagi personatges sinistres com Rouco o sermons com el que es va sentir en la beatificació de Tarragona, no crec que de l’altra banda hi hagi cap moviment. Com deia, així anem...

El risc

No s’avança sense arriscar-se. Aquest és un principi que qualsevol persona intel·ligent té interioritzat. Ho podríem comparar amb aquell soldat que avança enmig d’un camp de mines: sap que el proper pas pot ser fatídic, però també sap que quedar-se aturat és la mort segura. Quan un emprenedor, comença un nou projecte, sap que pot perdre bous i esquelles. Per moltes previsions i futuritzacions que munti per tal de predir el futur, sap que al capdavall haurà de decidir: o perdre la oportunitat o tirar endavant per avançar. També sap que com més escenaris analitzi, com més dades manegi, en lloc de reduir la incertesa l’augmentarà. Al capdavall, el seu olfacte, la seva intuïció, basada o no en estudis seriosos, serà la qui decidirà. El futur en sí mateix és una incertesa i, per tant, un risc.
En aquests moments apassionants, cada un de nosaltres hauria de ser un emprenedor i valorar els riscos que suposa la independència, valorar les oportunitats i decidir. Totes les veus que s’aixequen i reclamen explicacions, que exigeixen certesa, són les dels qui mai no prendran la decisió i es deixaran arrossegar per la riuada o no, i es quedaran palplantats fins que l’onada se’ls emporti. Ningú, repeteixo, ningú decidirà per nosaltres; ningú ens donarà cap certesa. És cadascú individualment i lliure que, basant-se en la seva intuïció, en el seu nas, havent reunit tota la informació ingent als mitjans, qui haurà de tirar endavant o no. El risc no admet certeses, només coratge i valor per tirar endavant, oblidem profetes i taumaturgs perquè ningú farà el camí per nosaltres.

Indesinenter


Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

Salvador Espriu, 1967

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Olor de colònia (?)

Explicava el meu pare que la seva mare va començar a treballar a la fàbrica tèxtil de ca l’Iglesias, a Taradell, quan tenia poc més de 7 o 8 anys. Feia d’aprenenta de teixidora i li van haver de posar un escambell al teler perquè no hi arribava, com tants altres nens i nenes de l’època. Un dels primers dies, la gent de la quadra la van fer anar a comprar un porró de vi i ella, bona nena, va agafar l’estri buit i el va tornar ple. Els qui no coneguin com era una quadra de telers, i no hagin vist “Olor de colònia” a TV3, els diré que era una llarga nau amb les màquines a banda i banda d’un passadís més o menys ample. La Teresa, la meva àvia, va entrar a la quadra amb el porró a la mà agafat pel coll i teixidors i teixidores li van començar a dir: “no l’agafis tant fort que l’escanyaràs!”. Ella s’ho va creure tant que, abans de tornar el porró al seu lloc, va estar a punt de deixar-lo anar. És una anècdota de les moltes que es conten d’aquell temps de fàbrica.
Teixidor, nuadora, bitllaire, repassadora, preparació, contramestre, majordom, són oficis que ja s’han pràcticament oblidat i que esperava reveure en aquesta mini sèrie. Res de res. Uns quants drames personals entre amos i treballadors escoltats i vistos mil vegades, res de nou al cinema. En canvi s’ha oblidat la part de memòria fabril d’uns oficis que han estat clau en el desenvolupament de Catalunya. Crec francament que es podia haver aprofitat per explicar que entre misèries, drames i traïcions, també hi havia una vida càlida i feliç, gent bona i enamorada del seu ofici: el de teixidor, per exemple.
El temps hivernal permanent, amb cels grisos i arbres despullats, semblava dominar permanentment l’ambient de la colònia, com si no hi sortís mai el sol i vestia un societat només amb grisos. Les condicions de treball a les fàbriques els anys 50 eren dures, sí, però els obrers se’n sortien i somreien, anaven a teatre i ballaven molt més que els actors que els representen. Mentrestant, ja et dic, es passa per alt un llenguatge formidablement ric, uns oficis dignes que no han merescut ni un minut d’atenció. Estic segur que el 90% dels espectadors no saben encara que aquells telers moguts per embarrats es deien “de garrot”. L’olor real d’una quadra tèxtil s’allunya molt del de colònia barata: és una agradable barreja de borra, oli, greix i roba.

Representativitat

En el seu article a La Vanguardia del 15.10.2013 (“Fora de l’armari”), Isabel Garcia Pagan escriu el següent (sic): “Albert Rivera [...] apunta a ser interlocutor de Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba”. M’agradaria de saber en què basa Garcia aquesta afirmació: Rivera interlocutor entre poble català i el Gobierno de Madrid? Francament no li veig per enlloc. Suposant que el personatge Rivera tingués dots d’interlocutor, que ja és dir, amb quina representativitat aniria a Madrid el noi del Boadella? Amb el 7,58 % dels vots dels catalans? Rivera és un personatge artificial i desagradable, que obté els seus vots dels descontents d’altres ideologies i no pas per mèrits adquirits. Ahir mateix, es va posar nerviós en haver de contestar preguntes del filòsof Jordi Graupera sobre Tribuna Cívica, que és el nom de la fundació de Ciutadans amb seu a Madrid, per cert. En definitiva, l’afirmació de Garcia de que C’s es manté “sense casos de corrupció a l’esquena” sembla trontollar. Rivera interlocutor...? Serà que no.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Del terrorisme verbal

Ahir, José María Aznar, a Sant Sebastià, durant un acte de reparació de les víctimes del terrorisme, va llançar una de les seves filípiques carregades amb bala. Si un hom té la paciència de llegir-se el discurs es donarà compte de seguida que és el de sempre: JO sóc el bo, qui no està amb mi està contra meu i, en conseqüència, és dolent, molt dolent i serà severament castigat. Però a més, es percep un to de violència que certament fa reflexionar pel terror subjacent que revelen les seves paraules. Al meu entendre, arriben al clímax de la intimidació amb el paràgraf següent (sic): “Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos”. Sobretot en la darrera frase, em recorda el gest del mafiós, del totalitari, del guardaespatlles pinxo, del perdonavides: és aquella empenta que clava l’individu abjecte a aquell que no li agrada per demostrar-li qui mana. Em recorda l’obscuritat en què es mouen la gent de l’ampa, la més bruta i infecta que corca la convivència i  coarta la llibertat. El senyor Aznar és un personatge sinistre, preocupant, intrigant, que sembla arraulit i vigilant en algun racó per llençar-se a la jugular de la llibertat a la menor ocasió.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Rahola i els secrets d’estat

En una entrevista a Vilaweb, Pilar Rahola diu que davant d’una possible suspensió de l’Autonomia a Catalunya, ha preguntat a Oriol Junqueras i al president Mas quina serà la nostra resposta. Ella creu “que no tenim la resposta preparada”. Sorprenent. Aquesta és una de les eines més evidents que pot usar el Gobierno de Madrid per a aturar el procés sobiranista, tot i les severes conseqüències internacionals que tindria la mesura. Per tant seria molt estrany que Mas i Junqueras no ho tinguessin clar. Passa que potser l’estratègia aconsella de no donar pistes, i la senyora Rahola –per molt membre que sigui del Consell Assessor per a la Transició Nacional– no és, potser, una persona a qui confiar certes decisions. Alguns tertulians, en lloc de sembrar dubtes en qüestions que no coneixen, haurien d’aprendre a ser més discrets i a no pontificar com si fossin salvapàtries des de la trona. No es tracta de criticar que opinin d’un tema o d’un altre, sinó que tinguin més cura de les formes i que abandonin el posat d’abusananos que alguns exhibeixen.

Les traïdories del llenguatge

Un anunci del Carrefour a la pàgina 11 de La Vanguardia em desvetlla l’antena: la cadena ens ven productes de proximitat, expressió de moda, i ens posa l’exemple dels sonsos pescats a Arenys. Però la proximitat no es manifesta solament amb la procedència del producte, sinó també amb la intenció de fer-se proper, i en això als de Carrefour els traeix l’ortografia i l’idioma: no solament l’anunci és en castellà, sinó que escriuen Cataluña. Els sonsos ja han perdut el 75% de la proximitat i l’efectivitat de l’anunci també. Però no és l’únic exemple. En el mateix diari, a la pàgina 19 Carme Ruscalleda –amb una imatge molt andrògina, per cert– declara que “també hi ha un equip humà irrepetible: tots som diferents i, per tant, hi ha d’haver un ordre”.  Dit així semblaria que la diferència és en sí mateixa un desordre, al qual la senyora Ruscalleda posa ferms. Semblaria que la Carme amaga un caràcter poc tolerant amb la diferència, que combat a base de disciplina, posant ordre. Avui, per CatRàdio, al senyor Millo, segon del PP a Catalunya, se li escapen capellans quan diu que la xifra de manifestants del 12O no té importància. Com que no en té? Si la diferència amb la Via haguera estat mínima, potser sí que el nombre de gent fóra irrellevant. Solament li vull recordar que la majoria absoluta és la meitat més un. El subconscient de la derrota treu el cap per darrera el discurs de populars i ciutadans. I per acabar, també a CatRàdio, he pogut sentir l'enviat del Vaticà a les beatificacions de Tarragona el cardenal Angelo Amato, escombrant cap a casa i deixant la República com a autora d’un programa d’extermini del catolicisme. Aquí per omissió, el seu llenguatge diu que els crims execrables de Franco són una altra història, que l’església no parla de política.
Sembla que no sigui res, que són discursos que el vent volteja, però aquesta banalització de les paraules traeix a qui les pronuncia perquè fan evident un pensament subjacent... que potser és el real de qui el verbalitza.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Els nirvis de la diva


El President Mas tenia raó quan deia que la senyora Sánchez-Camacho està nerviosa; jo afegiria que llepa l’histerisme. I que consti que té moltes raons per estar-ho. D’una banda, arrossega la Camarga com una creu de les grosses. De l’altra, se’n va a Madrid amb una proposta i li tanquen la porta als morros (no va de segones). Després el President li fa la brometa al parlament i ahir, per rematar-ho, acompanyant el Cañas impenitent, toca el dos de l’hemicicle i s’enfada com una mona. Avui, li ha faltat temps per exigir disculpes a la senyora Núria de Gispert, amb l’amenaça (sempre l’amenaça) de demanar la dimissió. Algú va definir l’actitud i les maneres de les mandatàries del PP com a “mestresses educades en renyar minyones”. Doncs la senyora Alicia n’és el paradigma. Està enfadada com una diva destronada perquè no pot fer com el senyor Rajoy: manar. I això la treu de polleguera. Reculem fins el principi de l’anterior legislatura, quan va condicionar la política catalana amb el recolzament al Govern. Se la veia somrient, poderosa, potent al costat del President: semblava ella la presidenta! Ara, quan veu que se li ha acabat la influència i que el seu partit està a punt d’esdevenir residual a Catalunya, pica de peus com una nena malcriada. La pena és que ja és adulta i aquestes actituds no li estan bé. Si em permet un consell li diré que comenci a pensar què serà quan sigui gran, perquè, com es comença a escoltar i llegir, políticament ja està amortitzada.

De nou, la Busca i la Biga

A la dreta de la fotografia la senyora
Dolors Montserrat, que sense vergonya,
va utilitzar en un vídeo de manera 
barroera i il·legal, unes declaracions
d’Andrés Iniesta en profit propi. 
Iniesta va haver de negar la seva 
autorització i el vídeo va haver
de ser retirat.
En la reunió que els representants del col·lectiu “Som Catalunya. Somos España” hi ha peticions al Govern que sorprenen i molt. Com a promotors d’una opció que no deixa de ser l’oficialista del Govern d’España, és curiós que diguin coses com que actuen en base al “pluralisme polític i de la diversitat que hi ha a Catalunya”. Creuen realment en la diversitat i el pluralisme? De veres pensen que els podem creure? És que des d’España, a la qual volen representar, s’han reconegut mai aquests principis. Els hauria de caure la rara de vergonya. José Domingo, el seu portaveu, continua: “no es pot acceptar que hi hagi ciutadans ‘coaccionats’ perquè en molts municipis catalans hi pengin una bandera independentista”. Aquesta sí que és bona. Què està fent la senyora Mª de los Llanos de Luna sinó coaccionar els ajuntaments amb les seves denúncies? I ja, el “cágate lorito”: “veuen preocupant que s'emmarquin en un únic paquet als que defensen la unitat d'España i a col·lectius ultradretans en les seves declaracions públiques”. Què passa amb els polítics i mitjans espanyolistes que no fan altra cosa que qualificar el procés català de nazi i terrorista fins i tot al Congrés de Madrid? No hi ha res com veure la palla a l’ull de l’altre i obviar la biga al propi. I dic la Biga... potser els catalans som la Busca? Qui sap.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Tuf feixista

He vist a Vilaweb un vídeo on es mostra una breu picabaralla entre Ramon Tremosa i Carlos Iturgaiz al parlament Europeu. Tremosa, en la seva intervenció, denunciava els atacs que l’extrema dreta ha perpetrat en les darreres setmanes. Iturgaiz l’ha rebatut recordant-li accions de l’extrema esquerra. Per cert, “la vice-presidenta del parlament, que dirigia la sessió en aquell moment, ha recriminat a Iturgaiz que no hagués fet cap pregunta sinó una intervenció i hagués vulnerat, doncs, el procediment de la cambra”. I jo que em pregunto: si Tremosa hagués denunciat els atacs de l’extrema esquerra, Iturgaiz li hagués recordat els de l’extrema dreta? Al PP se li nota massa el tuf franquista que desprenen molts dels seus dirigents. Tant intensa és la fortor que ens arriba des d’Estrasburg.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Sobre la fidelitat

En una tertúlia recent, una coneguda em va raonar que per a ella la fidelitat no és una qualitat que ella considerés especialment valuosa. Em va fer reflexionar, certament. La fidelitat, efectivament, no està avui especialment en voga, ben al contrari es considera un fre a la llibertat individual. Jo vaig pensar que precisament la fidelitat no forma part de l’individu, sinó de les relacions entre individus. Per això necessita de l’aportació d’almenys dues parts; sense la participació, sense la voluntat de l’altre un no pot pretendre fidelitat. Però també passa el mateix amb la infidelitat: perquè sigui èticament acceptable ha de ser pactada i acordada d’antuvi. La fidelitat és innegociable a posteriori i només pot provocar el trencament de la relació. La fidelitat no és equivalent a lleialtat. Aquesta pertany a un altre àmbit de relacions, com poden ser les polítiques o les laborals. Així penso que un patró no pot exigir fidelitat a un empleat i viceversa, però sí que es poden demanar lleialtat.

La fidelitat implica un compromís profund, sense límits, i això espanta; mentre que lleialtat, al meu entendre, solament busca el respecte per les regles del joc. Això ja és més assumible per una societat que no vol lligams sentimentals, dels sentiments i sí emocionals, de les emocions. 

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Si, ara..!

Finançament especial, solidaritat limitada, principi d’ordinalitat... Per a el PP català, aquestes paraules no existien només fa tres mesos. Tot no i no. Ara, quan li veuen les orelles al llop, reaccionen amb més engrunes. Ara, quan el PP li ha vist el cul, diu que és femella; i tos a córrer, que els catalans van de veres. Engrunes, sí, perquè de seguida posen peròs a la cosa, com Jorge Fernández Díaz que (sic): “ha assegurat aquest dilluns que ell està d'acord amb el principi d'ordinalitat, tot i que ha deixat clar que no pot dur a l'extrem i que qui més té ha de ser solidari”.  O sigui, que canviarà ben poca cosa, no fos cas que el cafè no arribés per a tothom. Sánchez-Camacho també s’hi apunta i diu que (sic): “és una proposta a mig camí entre el sistema actual i el pacte fiscal proposat per Mas, que Rajoy va rebutjar”. O sigui que el que ens ofereixen no arriba ni tan sols a l’Estatut que Guerra va “sepillar” i el Constitucional va rebutjar. Carai, quina oferta tan atractiva, oi? Perquè clar, “algo hay que hacer”. De tota manera, arribada a Madrid, li han clavat una puntada de peu al cul la majoria de presidents autonòmics.
Mira, sempre és d’agrair que es dignin a presentar alguna cosa positiva, ni que sigui miserable. Però el problema és que ja no se’ls creu ningú a Catalunya, perquè sabem que el que prometen és un centèsima part del què demanem i que encara aquesta centèsima, arribat el moment, resultarà paper mullat. Game over!

diumenge, 6 d’octubre del 2013

No n’hi ha prou amb protocols

Llegeixo la notícia (La Vanguardia, 05.10.2013, pàg. 34) i em quedo atònit (sic): “Un nen de set anys va morir ahir quan estava a classe d’educació física, en l’escola Caminillo de Loja (Granada)”. La mort d’un menor és sempre un fracàs, perquè és una vida perduda abans d’hora, desaprofitada. Però no necessàriament ha de comportar el títol de fracassats per als qui n’eren responsables, perquè la vida està feta d’atzars en els quals la paraula seguretat no té cabuda.
Una mort com aquesta colpeja. Si seguim llegint la notícia diu el següent (sic): “Els pares havien informat al centre que al menor li havien detectat ‘un buf al cor’ encara que l’escola no disposava de certificat mèdic sobre això ni havia rebut cap tipus d’indicació sobre possibles limitacions de l’activitat física, segons ha dit la directora del centre”. Si la mort colpeja, les paraules de la directora esgarrifen. Per Déu, on se n’ha anat el sentit comú? A la merda (disculpeu)? A ningú se li acut que un nen amb un buf pot tenir “limitacions de l’activitat física” i procurar que, fins que es tinguin “indicacions”, no realitzi cap exercici que el pugui perjudicar? O sigui que, com que ningú ens ha dit res “oficialment” ja tenim el cul salvat. No m’ho puc creure. Ja fa temps que penso que els protocols han matat per sempre l’autonomia, el sentit comú i que solament serveixen per salvar responsabilitats: com que jo ja he fet el què em deien... Si volem continuar essent humans, hem de prescindir de protocols que encotillin les decisions dels professionals. Prefereixo que el meu metge s’equivoqui ell, no pas el protocol.
El curiós del cas és que aquesta sonsònia s’escolta a tots els nivells. Així, ara, amb tot el merder del projecte Castor per l’emmagatzematge de gas, el primer que han fet les administracions i els responsables directes és buscar el patracol de permisos i estudis per tal de salvar les castanyes: si els tenim tots ja no som responsables. Fals. Quan es produeixen fets greus, malgrat s’hagin complert els protocols al peu de lletra, sempre hi ha un responsable que l’ha espifiada. Responsable comporta assumir responsabilitats: a veure quantes dimissions hi haurà? Un pèsol?

dissabte, 5 d’octubre del 2013

De nou, gerents miops

Els mitjans es fan eco dels esforços de l’anomenat lobi del pont aeri per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i España. Com sempre que es produeixen turbulències, aquestes elits s’inquieten i el cul se’ls remou als seient, temorosos de què la seva posició privilegiada perilli. La seva preocupació és que els seus interessos econòmics, que no d’altres, es vegin amenaçats per un nou statu quo que els permeti seguir fent diners a tota vela. En realitat, el diner no té cap ideologia, més aviat té tendència a agafar-se a l’aspre que calgui per mantenir-se: així, tant els fa acumular riquesa a l’Iran sota un règim islamista, com a Luxemburg. Si bé ho mirem, l’única cosa que els fa realment por és el moment just del salt d’una situació a l’altra; els sembla que en aquesta maniobra podrien prendre mal.
És sorprenent. Em ve a la memòria dels anys d’estudiant el títol “La miopia de la gerència” de Theodore Levitt. Si analitzem, ni que sigui superficialment, l’actitud d’aquestes elits evidencia aquesta miopia endèmica. A veure, quant els costa el pont aeri cada any? Solament per aquesta partida del pressupost ja haurien de pensar que mai més haurien de viatjar a Madrid, amb aquest mitjà costós, si Catalunya esdevingués independent. Haurien de pensar que ara el trajecte és Barcelona-Madrid, i aleshores seria Barcelona–el Món. Per Madrid no arribarem mai al món: ja s’han cuidat, i es cuidaran, a la capital de no deixar-nos passar. Crec que haurien de mirar més enllà d’un sacseig momentani, d’un reposicionament lleuger, deixar-se de les visions a curt termini que ens caracteritzen als mediterranis –potser per això avancem menys que els nòrdics–, mirar més enllà del nas i ser més audaços. Al cap i la fi, contribuir personalment al naixement d’un nou Estat no deixa de ser una nota d’honor al currículum definitiu.

divendres, 4 d’octubre del 2013

El ciclista “xivato”

Llegeixo a La Vanguardia que “Els ciclistes filmen en un mes 820 infraccions de cotxes. La Coordinadora Catalana d'Usuaris de la Bicicleta (CCUB) va aportar les gravacions al Servei Català de Trànsit perquè procedeixi a interposar les denúncies”.  Fantàstic. Diumenge passat circulava per una carretera amb voral ample quan vaig topar amb un grup d’uns deu o dotze ciclistes. Era un tram recte, on es podia avançar, i per la direcció contrària no venia ningú. Vaig fer l’intermitent i, per costum, em vaig separar tant com vaig poder del grup i els vaig avançar. A mitja maniobra, un dels ciclistes es va separar dels seus companys i se’m va acostar a menys 1,5 m. Vaig tocar la botzina al ciclista per advertir-lo de la meva maniobra i em vaig guanyar una botifarra “d’aquelles tan grosses”. Com que hi havia espai, no hi va haver cap problema, em vaig decantar encara una mica més i, envaint el voral contrari, vaig continuar el camí. Si algú del grup duia una càmera al cim del casc, ja estic entre els 820 conductors malvats que no respecten els pobres cammalluents.  El gran germà, mentider, d’Orwell ja ha arribat.

dijous, 3 d’octubre del 2013

Duran i la cúria

El Papa Francesc ha dit que la cúria és la lepra de l’Església. És a dir, l’elit catòlica és la causa de les malalties que corquen els principis fundacionals de la institució. Aduladors, vividors, delinqüents de la fe i de la pela, cardenals ben alimentats que s’aprofiten del sistema: això és la cúria de Roma. Els set pecats capitals campen pel siti de Pere... i també per la cúpula d’Unió. Duran ha traït, en exclusiu benefici propi, els principis elementals del seu propi partit, així com la cúria ho ha fet amb l’Església. Duran practica, amb constància i persistència encomiables, cada un dels set pecats. La seva estança al Palace de Madrid durant anys i panys –no res, una suite de més de 400 euros al dia– és la prova de la seva gola. L’avarícia ens la va expressar fa poc quan va dir ben clarament que no podia deixar la política perquè, de què viuria? El sou de professor li sembla una misèria. I la ira? Emprenyat amb Convergència, se’n va a dinar amb el Navarro per tocar la gaita al President Mas, un gest força freqüent. El seu desig d’un ministeri español, manifestat al llarg de lustres, és l’expressió de l’enveja que sent pels qui són al Gobierno. La supèrbia; a la ciutadania, Duran se la mira de reüll: és el mal menor que li permet seguir al Palace. Però, al poble se l’ha de canalitzar, se l’ha d’alliçonar, no cal donar-li massa explicacions. Quan Évole li va preguntar per les seves despeses, Duran li va contestar que “No le importa ni a usted ni a nadie. Eso es pura chafardería”. Xafarderia mirar pels diners públics? La mandra, la que li fa emprendre qualsevol procés que pugui posar en perill els seu status. Em queda la luxúria: francament, no en sé res dels seus “picos pardos” madrilenys. Però diària que un cert onanisme social es percep en les seves formes autoritàries i paternalistes, quan s’adora en el seu propi egocentrisme displicent. Deixem-ho aquí.
En pocs minuts, Mònica Terribas va aconseguir que Duran es retratés ben bé tal com és: un polític professional, àvid de poder, insaciable tremuja de diners, incapaç de fer res fóra del seu escó a Madrid. Jo pregunto: no serà ell mateix un pa com unes hòsties?

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Els toros i la Julia Otero

Per casualitat llegeixo: “Me da asco pensar que hay gente que abraza a sus hijos por las noches y luego se divierte con los toros”. Són declaracions de na Julia Otero, periodista. Són paraules de l’any 2008 i les recollia una web anomenada “Periodista digital”. A mi els toros em posen de mala llet: no puc suportar veure uns paios vestits de florero que destrossen un animal de mica en mica, davant d’una colla de babaus que jutgen la faena segons la testosterona que hi posa el cap dels botxins. I “Paquito el chocolatero” sonant per tota la plaça.
Ara bé, una cosa és considerar babaus els qui gaudeixen amb un espectacle deplorable com aquest, i una altra és pensar que no poden estimar els seus fills. Que a més a ella li faci fàstic em treu de polleguera tant com lo dels toros. No barregem les coses Julia. Considero Nando Jubany un personatge increïble i un dels millors cuiners que existeixen avui al nostre país. És vital, després, simpàtic, gran professional, treballador... i va anar amb patinet a la Cadena per la independència. No tinc el gust de conèixer-lo personalment, però sé per amistats comunes, que adora la seva família. Una joia vaja. Però ah, li agraden els toros! Per mi, en aquest sentit, és un babau, però no dubtaré mai que és un bon pare i que abraça els seus fills amb tant d’amor com jo. Una cosa no treu l’altra.
La Otero és una persona amb una professionalitat excel·lent i, penso, una bona persona, però té el mal costum de voler fer frases cèlebres, vol ser original i única i això la perd. Bé el fons, malament la forma. No és la primera vegada que li passa.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Sagarra, Rahola i el PSC

Després de les darreres batzegades del PSC, patim-patam, bé es mereixeria que li apliquessin aquelles quartetes que va dedicar Sagarra a Pere Rahola, alter ego de Duran a la Lliga allà pels anys 20-30 del segle passat.

Quan el van nomenar ministre de Marina, Sagarra va escriure:


El senyor Pere Rahola,
Que és ministre de marina,
Decreta que a la titola
Se l’anomeni sardina.

I després, en ser elevat a ministre sense cartera, el mateix Sagarra li va ventar:

El senyor Pere Rahola,
ministre sense cartera,
Decreta que torna enrere
En allò de la titola.


Ara titola, ara sardina, potser que s’aclareixin.

Les esquelles de Ramón Jáuregui

A La Vanguardia d’ahir (30.X.2013, “Primer, un nou acord; després, la consulta”), Ramon Jáuregui, veterà polític basc adscrit al PSE-PSOE, ens proposa la seva tercera via. L’exercici que fa aquest home per explicar-nos la seva solució, bé mereix la lectura de l’article, malgrat sigui un pèl pesada. Un esforç encomiable, però inútil perquè no té en compte la quarta dimensió: el temps. Ell ens ofereix esperar al final de la legislatura per començar a caminar (2 anys). Aquí començaria a discutir-se una teòrica reforma de la constitució, que abocaria en unes eleccions constituents i, posteriorment en dos referèndums: un per a la constitució i l’altre per una pretesa “constitució catalana”. Amic Jáuregui, “amb respecte i afecte”, de veres creu que aquesta és una solució que pot ser adoptada pels catalans? No han tingut, vostès els socialistes i ells els del PP, més de trenta anys per a solucionar tot això? Li sembla que els pressupostos de l’Estat pel 2014 són una crida a seguir a España? Les propostes socialistes de federalisme –Santillana i Córdoba– són serioses? Al pobre Maragall, carregat de bona fe, se li van pixar a la boca (permeti’m l’expressió), i en això hem de tenir confiança? I el més impressionant: li veiem la ploma; es veu massa que vol emprendre una dilació espectacular en el temps durant la qual els catalans hi perdríem bous i esquelles. De tota manera, gràcies per l’esforç, Ramón.