divendres, 29 d’abril del 2011

Mourinho

Fa dies, potser mesos, que buscava una excusa per escriure sobre el senyor José Mário dos Santos Mourinho Félix, però no ho volia fer des de l’estómac, sinó des del cap. Ell s’ho mereix. Després del partit del dimecres al Bernabeu ja he vist que és un autèntic inútil. M’explicaré.

Segons ell mateix, i els seus propis jugadors, la tàctica era aguantar el zero a zero fins els darrers minuts de la segona part, que era quan s’havia d’atacar i rendir el rival, però en qualsevol cas el zero a zero ja els semblava un bon resultat. Ara donen tota la culpa del 0–2 a l’expulsió de Pepe. Si era groga o vermella no ho discutiré: al cap i a la fi és una interpretació de l’àrbitre i aquest es pot equivocar. El què no es pot admetre, professionalment parlant, és que un entrenador de la categoria del Sr. Mourinho, pagat amb escreix, protesti com una criatura, faci befa de l’àrbitre i es faci expulsar, deixant el seu equip en calçotets i sense líder davant d’un rival com el Barça. La seva obligació era mantenir la calma, reorganitzar l’equip (té tots els recursos que ha demanat) i seguir amb el seu objectiu inicial: acabar zero a zero. Això era possible: Messi encara no havia marcat i el plantejament es podia mantenir. Ras i curt: el Sr. Mourinho és un professional impresentable, que va donar per perdut el partit al minut 60 i va abandonar els seus jugadors a una sort incerta. Un equip com el Real Madrid tenia prou recursos com per aconseguir el què s’havia proposat.
Si jo fos el senyor Florentino Pérez Rodríguez –ex-funcionari de l’Estat i de l’Ajuntament de Madrid– avui mateix el fotria de potes al carrer per incompliment de contracte i sense dret a indemnització. La seva és una falta greu que atempta contra el propi club. Una altra cosa són els interessos d’aquest senyor i la seva inesgotable cartera.
Quan a les declaracions del senyor Mourinho al final del partit no em fan ni fred ni calor: em va semblar senzillament patètic. Com el Pep, cap comentari. Solament se m’escapa un somriure modest, inaudible, incert, davant l’estultícia d’un pobre home.
Per acabar, reprodueixo la traducció d’un article que el diari britànic The Sun publicava ahir, amb àcid humor anglès:

Albert Einstein o Frankenstein?
L’entrenador del Madrid, José Mourinho, va inspirar als seus jugadors
amb el filòsof Albert Einstein però, en el camp The Special One s’assemblava
més a Frankenstein. Encara que si parlem amb els termes del casament reial,
el Barça seria com Kate Middleton perquè és agradable a la vista, elegant i
sofisticat, mentre que el Madrid és més com Camilla Parker Bowles.
El millor que pots dir d'ell és... que es veuen molt bé a la ràdio.
THE SUN

dimecres, 27 d’abril del 2011

La multa


Avui m'han posat una multa per aparcar en un espai de càrrega i descàrrega, la que podeu veure aquí al damunt. No vaig protestar a l'agent que l'escribia: les lleis estan fetes per complir-les i buscar-hi excuses és infantil. Em van donar la còpia, que vaig guardar, i me'n vaig anar.
A 50 m però, l'agent 1045 havia aparcat el seu cotxe-patrulla a la parada de taxis: el que podeu veure a la fotografia.
Podria rondinar i donar una dotzena de raons per mirar de justificar la meva mala acció, però ni ho vaig fer aleshores ni ho faré ara. Crec doncs igualment lògic i evident que l'agent 1045 també es mereixeria una multa, que hauria de pagar sense rondinar: la llei és per a tothom. L'única excusa que acceptaria per aquest mal ús de l'espai públic seria una urgència, però em sembla que no és al cas.
He aportat aquestes dades al Cap de la Policia Local de Torelló i al Senyor Alcalde. A veure si algú reacciona.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Ara tasto una altra cosa

He decidit canviar la foto del meu perfil. No voldria aparèixer, d'aquí uns anys, com si hagués envellit de cop. Aquesta fotografia me la va fer el meu fill l'Ignasi el dia de Nadal, a casa d'en Joan i la Montserrat.
La mare, cada any, ens fa un caldo que té el gust de la felicitat. Ella i la meva germana comencen d'hora a preparar-lo perquè tot bulli amb paciència, que prengui el temps que faci falta. A mi em reserven l'acabat: tastar el punt de sal i coure la pasta. Tots ens ho passem bé: fem pilotes, tallem cols, posem la botifarra negra, controlem les patates que no es desfacin, colem el líquid final i, sobretot, ens ho mengem: quin plaer!
Primer un bon plat de galets (sempre fem curt), la barreja justa de caldo i pasta, on els sabors de la carn, les verdures, les patates, es mesclen en un formidable concert a moltes veus, en el que cap desafina. Vint-i-tres boques amb gustos diferents unànimament d'acord: aprovat per aclamació!
Després la carn d'olla. Aquí tothom fa la seva mescla particular; del porc a la pastanaga, de la col a la botifarra negra, passant per la pilota i les patates, cadascú configura les proporcions que li semblen millor i clava la forquilla al resultat volgut.
Queda gana just per un tall de torrons, o quatre neules i una mica de xocolata negra ben amarga abans del cafè.
Un any rere l'altre, quan acabem el dinar, em ve un pensament d'aquells de pinyó fix: i que fàcil que és ser feliç, ni que sigui el moment just de dur-nos la cullera a la boca!

Bon profit!

dimarts, 12 d’abril del 2011

El periodisme esportiu a TV3

Ja fa temps que penso que els periodistes esportius de TV3 i Catalunya Ràdio no m’agraden, però no sabia com expressar aquest sentiment. A ran de la lacònica entrevista del Jordi Grau al Pep Guardiola al final del partit contra l’UD Almeria, van sorgir una pila de comentaris. Per casualitat, al diari digital crònica.cat, vaig trobar l'opinió d’un lector que ho explica molt bé:

Xavi (Barcelona) - 07/04/2011 - 18:02 h
En general el nivell dels periodistes d'esports de TV3 és molt baix... molt. Fa molt temps que semblen una colla d'adolescents amb les hormones a flor de pell sospirant pel Pep i el Leo... i això ens fa ràbia fins i tot als culés. Com que ningú els ha parat els peus, cada cop se senten “més col·legues” de l’staff del barça... i com que son “taaaant col·legues” han traspassat la frontera del forofisme... Que si al·lusions constants al Madrid, cançonetes absurdes i sense gràcia fotent-se dels rivals, etc... Són els Ronceros a la catalana... i a mi, personalment, em fan una ràbia que no puc amb ells. No aporten res a les retransmissions. No hi ha millors periodistes?

És exactament així. El Xavier Valls té una fixació freudiana amb el Mourinho; el Víctor Patsi, cresta de gall, té el do de l’oportunitat a la planta dels peus; el Jordi Grau, bé deixem-ho córrer perquè és el crack de les mitges frases; el Pitxi sembla tenir enveja del triomf del Pep (potser pel seu propi fracàs); i, finalment el gran Soler, a qui ningú escolta des de que per TV3 ens deixen sentir el Puyal, que a vegades sembla un “merengue” reconvertit (és l’únic periodista que usa l’expressió CR9). Ras i curt, una colla de mediocres.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Pels qui lluiten

Aquesta fotografia té un doble missatge. Va ser feta a Taradell, el 1952 o el 1953.
D'una banda cal observar la misèria que traspua.
De l'altra, la va fer el meu pare. Aleshores treballava a la fàbrica, a can Costa i Font, 10 hores al torn del matí. A les tardes, es dedicava a fer de fotògraf per arrodonir una mica l'economia familiar.









A La Vanguardia d’ahir, 8/04/2011, llegeixo la carta de la senyora Carmen Sebastià, metgessa d’un hospital públic. Copio literalment (sic): “Així evitaran que alguns malats morin a les llistes d’espera”. Voldria explicar-vos una petita història, de ben segur una de tantes que corren pel país. Fa quatre anys, un grup de professionals, uns joves altres no tant, vam decidir crear un producte de cap i de nou. Tota vegada que tots teníem la nostra feina, no ens quedava altre remei que treure hores d’on fos si volíem tirar endavant i posar-hi diners de la butxaca, la nostra. Quan finalment vam aconseguir un prototip que funcionava amb garanties, encara vam invertir més hores i més diners en una instal•lació pilot. Quan ja ens semblava que tot estava a punt per fer el salt, ens va caure al damunt la crisi; ara tot s’ha alentit i el nostre invent ha d’esperar: els possibles clients tenen un horitzó massa incert per invertir.
Amb totes aquestes, vull dir que ja tinc 57 anys i un fill de 21 que estudia enginyeria i que sóc autònom. Si jo no em rendeixo, en aquestes circumstàncies, com gosa algú dir-me que em faci d’una mútua perquè així no em moriré en una llista d’espera? No sé quina estranya circumstància du a determinades persones a afirmar una cosa com aquesta, però sí que estic segur que no hi tenen cap dret. Com jo, com molts, en lloc de plorar com bledes, hem d’enfrontar les renúncies que calguin, fer per la gent allò que sigui necessari i tirar endavant tot un país. Jo no he cobrat un duro pel meu esforç, però tinc la seguretat em mi, en els meus companys, de què hem de continuar posant temps i esforç per tirar endavant el projecte: ja sortirà l’oportunitat, però no podem esperar-la bo i asseguts lamentant-nos pel què encara no hem perdut.
Sóc fill de pares que, per tirar endavant la família, van fer més hores que el rellotge (a casa érem cinc germans i solament treballava el pare), que se’n van fer la salut (el pare va morir amb seixanta anys de malaltia professional) i que mai es van queixar. Ara, tots, tot el món, ens havíem acostumat a viure bé, i quan ens diuen que no podem continuar així agafem una rabieta, com un infant de bolquers. La resposta d’alguns no és una resposta adulta, sinó la del malcriat que, a més de no saber renunciar quan cal, adverteix als altres que es preparin perquè “es moriran”. Lamentable.
Potser ja n’hi ha prou de donar la culpa als polítics, potser lamentar-nos no és el camí, i entendre que ens cal actuar amb sentit comú i maduresa. Desconec l’edat d’aquests col•lectius queixosos: si són joves, permetin-me dir-los que és desconcertant que persones amb una carrera i amb feina ploriquegin i es lamentin sense ni tan sols albirar una llumeta d’esperança; i si són grans: perdonin, però han aprés ben poca cosa de la vida.
Ni jo ni ningú tenim la clau de girar el taller. Però tinc una certesa: si els meus pares van treba-llar per donar-me una vida millor que la seva, jo tinc la mateixa responsabilitat amb els qui vindran després de mi. I encara una altra: ens cal renunciar a privilegis que ens semblaven drets. Crec fermament que solament aquesta renúncia volguda, madura, il·lusionada, conscient, el desprendre’ns d’un egoisme desmesurat, que ens durà a bon port. Si em moro sense haver vist el Perito Moreno, o el Fuji, estic segur que el món seguirà girant, no passarà absolutament res. En canvi hauré evitat endur-me un tros de gel de la glacera i embrutar una mica més la neu de la muntanya japonesa.
És injusta la seva postura i em dolen a l’ànima les seves paraules. Jo, però, tiraré endavant el meu projecte i em desprendré del pessimisme invalidant, injustificat i covard d’alguns.

divendres, 1 d’abril del 2011

Joaquim Nadal: el mag de les finances

El periodista Manel Fuentes ha entrevistat avui a l’ex-conseller Nadal sobre la retallada del 20%. Apassionant. Vegem-ho. La norma comptable més elemental diu que els deutes s’han de comptabilitzar a l’acte, i els ingressos quan siguin segurs. Qualsevol auditor pot confirmar aquest principi. El Sr. Nadal confon els pressupostos amb la comptabilitat. En els primers es pot consignar el què es vulgui, sempre que sigui possible i raonable, mentre que en la segona només es poden anotar fets certs. Els diners que haurien de venir de Madrid no són precisament d’una fiabilitat irrefutable.
El Sr. Mas-Colell fa bé de no voler comptabilitzar la partida que es discuteix.
Ha estat sorprenent la vehemència del Sr. Nadal en defensar que d’aquí al 31 de desembre l’amic i president Zapatero ens pagarà el què ens deu. I notable la confiança que posa en un personatge que, per si en alguna cosa s’ha distingit, és en l’especialitat de marcar-se “apoyarés” com ja ha popularitzat el Polònia. Però la qüestió no és tan política com tècnica i posa al descobert com n’és de fàcil manipular les xifres. Si comptabilitzem l’ingrés promès aquest any i no es produeix, hem ajornat el problema fins el proper exercici i ens quedem tan panxos. El Sr. Nadal, en l’entrevista que li ha fet en Manel Fuentes, s’ha fet un tip de repetir que no s’han de confondre les coses i ell és el primer que ho fa barrejant el balanç amb el pressupost, com deia al principi. Si ara comptabilitzéssim aquest famós ingrés i, finalment, no es produís, aleshores l’amic Nadal qualificaria el Govern d’imprevisió. No, no s’hi val. Cal ser rigorós.
M’angunieja però encara més, el desconeixement que demostra un ex-conseller amb experiència pel maneig dels instruments financers. M’esborrona que digui que l’exercici es comença manllevant diners, pels quals paguem uns interessos d’usura, suposant que ja ens els pagaran. Així ens va! Després de trenta anys d’exercici de les finances, he après que viure dels aires del cel és enganyar-se i començar a cavar la pròpia sepultura.
Per acabar, asseverar que basa la comptabilització de la partida en la confiança per després passar la responsabilitat de l’objectiu al Govern em sembla francament pervers.
M’ha decepcionat, Sr. Nadal. Sembla que el PSOE té la mà més llarga que en Franco, que des de Madrid tocava els collons a tota Espanya.