La descomposició del PSC?

És el PSC un partit en descomposició? Ho podria semblar però no, no ho és. En realitat, és  víctima d'una maniobra començada fa més de 30 anys pel PSOE, que sempre ha vist el partit català com una anomalia incontrolable. Aleshores presumien de federalisme: la federació d’aquí, la federació d’allà... Ara ja feia anys que no en parlaven i s’han vist obligats a treure el ninot de l’armari i dur-lo a passeig tot exhibint-ne l’olor d’arnat que ha anat acumulant. Patètic, francament: com volen el PSOE i el PSC que ens creguem la seva voluntat de reforma de l’organització territorial espanyola? Aquest moviment culminarà ara davant l'estultícia insòlita de Navarro i Balmón amb la desaparició definitiva del PSC de la política catalana. No es donen compte aquest parell d'il·luminats que Rubalcaba els ha empès al suïcidi? Ara, al PSOE només li quedarà recollir-ne els trossos i muntar la seva sucursal (per si de cas que s'hi afanyin: la independència és a tocar).

De l’hongarès al finès, passant per Barcelona

A La Vanguardia d’avui (16.01.2014) llegeixo una carta de la senyora Alejandra Vergés Fort que, després de fer-nos saber que torna de Copenhaguen, es queixa que la locució als trens de RENFE que van a l’aeroport només és en català i castellà. Acaba dient que “si queremos ser una ciudad cosmopolita y abierta al turismo deberíamos plantearnos incluir el inglés en la locución de las paradas”. Ho trobo molt encertat; encara més diria que també hauria de fer-se en rus, ara que venen en massa a Barcelona; i en francès, perquè són els bons veïns del nord; i per descomptat, en alemany, que són els que manen a Europa. Així, quan s’hauria acabat la locució ja seríem a la parada següent, on s’encavallaria amb la locució següent tot formant un guirigall, després de tres o quatre parades, que ja no deixaria “la mitad de los pasajeros del vagón perplejos y confusos”, sinó pixant-se de riure.

Una mica de cosmopolitisme, amiga Vergés. Mira que és difícil l’hongarès i, al metro de Budapest, no vaig sentir ni un borrall de finès.

El ministre Cañete ha dit que prou!

Llegeixo que el ministre Cañete vol posar ordre al “pota negra”, un nom que solament hauria de dur el pernil elaborat amb porc ibèric i amb unes condicions de curació determinades. Per a fer-ho, s’ha servit de la senyora vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría qui, com si fos una hostessa, anava ensenyant la brida que tocava en cada moment durant la roda de premsa posterior al consell de ministres. Explicada aquesta ocurrència del ministre de les passejades militars per l’Ebre, passem a la realitat de la marca España.

El diari local La Comarca, d’Alcañiz, publicava el passat dia 3 que havia nascut el primer turolenc de l’any, i que “la empresa turolense ‘Manolica’ entregó a los padres un jamón y una camiseta pequeña con la bandera de Aragón’”. En una samarreta calcada a la que el barça utilitza enguany com a segon equipament, hi han escrit ‘catar’ enlloc de Qatar i tan panxos. De veres que a vegades em costa d’entendre els publicistes, però per acabar-ho de rematar, cal fixar-se en la funda que cobreix el pernil i llegir-hi “HAMOON”, així, amb lletres ben grosses. Impressionant, formidable. Com que hem de promocionar el “jamón” què millor que traduir-ho a l’anglès i santes pasqües! Un pobre favor li fan a l’amic Cañete, entestat en la promoció del “jamón”, sigui o no “pota negra”. En conjunt, una imatge prou patètica.

I als cracs de “Manolica” que els aprofiti: amb la còpia burda d’una samarreta famosa i una traducció tant aconseguida segur que les vendes els pugen com l’escuma: España cañí, forever!

Negociar un revolt

En un article a l’ARA, signat per Joan Serra, he trobat aquesta frase: “la furgoneta en la qual viatjaven va caure al riu Ter després de no poder negociar un revolt...”. De negociar revolts només n’havia sentit parlar als impagables periodistes de TV3 dedicats a la soporífera retransmissió de les carreres de F1. Me’n vaig ràpidament al diccionari de l’IEC a buscar el verb “negociar” i hi trobo tres accepcions: dues fan referència a processos mercantils i la tercera a l’acte de tractar d’aconseguir un acord. Enlloc hi surt cap revolt.

Algú em pot explicar, doncs, què carai negociem amb un revolt? Potser la possibilitat de fotre’ns-la?

Diari ARA

Any u dia u

És evident que l’estratègia de l’organització ETA ha canviat. Potser conscient del patiment dels seus presos, els ha donat la “llibertat” de poder negociar amb l’estat el seu status de forma individual. Fins ara qualsevol solució passava per una postura dura i unitària que enfrontava el poder de l’Estat amb l’amenaça d’ETA de agafar de nou les armes. Però què fa realment l’organització amb aquestes mesures que semblen cedir a la postura intransigent del Gobierno del PP? Estan segurs els amos del cortijo que és la debilitat el que fa actuar ETA així? Francament, no ho sé: no sóc cap especialista en aquest món. Però sí que em faig preguntes... El procés català cap a la independència ja és un camí sense retorn, amb resultat incert, però decidit i, sobretot, de base ciutadana. Jo diria que ETA guanya temps i observa. Observa com es comporta l’Estado i quina serà la postura final de Madrid davant l’empenta formidable dels catalans. Jo, de ser Rajoy (cony, ara tremolo!), em preocuparia per mirar d’endevinar que farà ETA si, finalment, el desig dels catalans resulta avortat (cony, potser em fotran a la presó amb la llei Gallardon!). No fos cas que tornessin a elevar carreros a les altures. Faig una mica de broma perquè és el dia u, però va de veres. Que hi meditin.