dimecres, 17 de febrer de 2021

Lo tio Fresco


Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

  • Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
  • Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
  • Dissolució de totes les institucions repressives.
  • Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
    • Llibertat de partits polítics.
    • Llibertat sindical.
    • Llibertat de reunió i expressió.
    • Dret de vaga i manifestació.
    • Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
    • Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
  • Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

diumenge, 31 de gener de 2021

Les armes i les dones



Fotografia apareguda a l'edició digital del diari La Comarca amb un peu que diu:
 "Laura Biurrun lleva nueve años como Policía Local de Alcañiz / L.B.".
Aquesta noia somrient que apareix a la fotografia és instructora de tir. Ella, amb un altre company, té el projecte de “crear un departament d'armes dins de la Policia. S'encarregaria del control i manteniment dels mitjans, des de les armes a la munició, les armilles de protecció balística, els grillons,...”. Apunta coses com aquesta: “El més important és la seguretat, es treballa molt a l'igual que els primers auxilis”. Com que les situacions en que cal fer ús d’una arma de foc són “d’estrès extrem”, ella apunta que “cal ser conscient que un policia és una persona de carn i ossos i té respostes emocionals i innates igual que qualsevol altre”. En l’article, es destaca que és una dona, que a Aragó només el 10% de policies ho són i que ella ha trencat un sostre de vidre.

Que la noia aparegui amb una arma i la seva munició en una fotografia ben explícita ja és prou xocant, però si observem el conjunt de la imatge ja resulta preocupant: per molt que somrigui, el que té al davant i que està disposada a utilitzar quan li sembli necessari, és una pistola capaç de treure la vida a una persona amb un lleuger moviment de l’índex. D’altra banda, pretendre igualar la seguretat en l’ús d’armes mortals amb la que s’imposen els serveis sanitaris em sembla, si més no, fora de lloc: mentre que el propòsit dels actes dels uns és salvar la salut i la integritat de les persones, les actuacions, amb armes, dels altres és deixar-les literalment fora de combat, amb un resultat de mort més que probable. Només cal recordar els fets que van ocórrer a Andorra (Terol) ben a prop d’Alcanyís: una dotació de la guardiacivil va disparar contra un malalt mental “en defensa pròpia” amb resultat de mort. Moment abans, un company de l’homicida havia ventat una cossa al cap de la víctima “de manera accidental”.

Que un policia no és pas millor que un ciutadà del carrer en situacions d’estrès ja ha quedat demostrat en innombrables ocasions. Jo diria que fins i tot és pitjor, quan abusa de l’ús de la força que li atorga la llei i atonyina persones sense mesura. Justificar accions violentes amb un “és de carn i ossos” no és el que s’espera d’algú format que du a sobre un instrument mortal.

No deixen de sorprendre’m les al·lusions als “sostres de vidre” que eviten que les dones arribin a certes professions. No entenc com es pot considerar una victòria que una femella arribi a ser especialista en disparar armes letals i en formar a d’altres per a aquesta tasca. No vull dir que una dona no pugui fer aquesta funció, però, sisplau, que periodistes, feministes i femellistes deixin de considerar un fet com aquest un pas endavant per a les dones i la societat. Que la meitat de la humanitat no tingués la missió de la violència segurament ens salvava d’alguna cosa; ara, amb el 100% no crec que haguem guanyat res que no sigui un traspàs de poder. Una dona pot desenvolupar qualsevol tasca que es proposi i vulgui sense entorpiments legals o socials, només faltaria; però això no converteix aquella tasca en una cosa necessàriament positiva ni millor per a la humanitat. Les dones cuiden, però també maten.
 

dissabte, 16 de gener de 2021

Un vi vell

Estem d’obres, i això ens obliga a remoure i fer neteja. Entre d’altres racons, ens vam ficar al petit celler que tenim a sota a casa i, després de fer net de tot allò inútil, vaig dedicar temps a posar una mica d’ordre a les ampolles. En un extrem d’un dels prestatges hi vaig trobar una dotzena d’ampolles que, anys ha, vaig omplir i tapar amb vins portats en garrafa de llocs diversos. Mira, experiments que feia quan pentinava el gat. Entre aquesta dotzena, n’hi havia dues que em van cridar l’atenció. Recordo que un vell amic em va dur vi del que feia el seu pare. Aquell home tenia vinyes a Villarroya de la Sierra, un poble a 22 km de Calataiud i a 95 km de Saragossa. Situat a 700 m d’altitud, als seus habitants els diuen morcilleros; ves a saber perquè. El meu amic es reservava uns dies de les vacances de l’estiu per ajudar el seu pare en la verema, i va ser en un d’aquests viatges que em va dur uns litres del seu vi. Era allò que nosaltres en diem rosat, i que a l’Aragó anomenen clarete, d’una tonalitat pàl·lida i delicada. És així que, endut per una dèria vinatera, vaig omplir-ne 3 ampolles, les vaig ben tapar i les vaig segellar amb cera de lacrar. D’aquelles tres ampolles, dues van quedar oblidades i, un rere l’altre, han passat 40 anys. 40 anys! A
l’etiqueta, que jo mateix vaig escriure amb ploma, hi vaig anotar que la collita era del 1979 i que el vaig embotellar el 1980. Vaig comprovar que el tap estava intacte i que no s’havia perdut vi pel brocal, per tant, vaig pensar, el líquid es podia haver conservat bé. Aleshores vaig decidir guardar-ne una i beure’m l’altra.

Una mica emocionat, vaig rentar l’ampolla i vaig veure que gairebé no hi havia mal pòsit: solament un polsim fi al fons de l’ampolla. Vaig treure el lacre i de seguida vaig comprovar que el tap de suro era ben esmicolat i no me’n va quedar d’altra que ensorrar-lo. En un decantador vaig trascolar el vi amb compte i el vaig deixar reposar unes hores. També vaig poder comprovar que no feia tuf de suro ni d’agre.

En arribar l’hora de dinar el vaig dur a taula, en vaig avocar a la copa i el vaig tastar. No us faré ara una descripció d’enòleg d’aquelles enrevessades que descriuen gustos exòtics i aromes estranys (no en sé), només diré que el vi tenia una olor i un paladar com no n’havia tastat mai, amb una nota darrera de ranci. Sobretot em va emocionar que aquell líquid s’hagués conservat tan bé durant tot aquell temps. Del dinar en va sobrar i el vaig guardar. L’endemà, aquell vi ja gairebé no s’assemblava al del dia anterior: malgrat conservar el rerefons de ranci, s’havia picat un xic i el color rosat s’havia daurat visiblement. Aquell substància encara era viva i evolucionava. 40 anys de vida en una ampolla de vi de Villarroya de la Sierra.

I aquesta és la breu història d’una ampolla que vaig oblidar durant 40 anys, i d’una altra que explicaré d’aquí uns anys, de la que he guardat, per quan vingui el diluvi universal.

dimecres, 13 de gener de 2021

La culpa serà del manxaire

El manxaire, en altres dies, era un aprenent de ferrer. Durant el temps d’aprenentatge, una de les seves feines era ben senzilla: accionar la manxa que avivava la fornal. Això, escombrar i fer de camàlic, era tot el que feia en els primers temps a la ferreria. Quan passava alguna cosa, com que era el que no tenia cap feina compromesa, se li donava la culpa del que sortia malament i així tothom es quedava tranquil. Mig en broma mig en serio, així és com anava la cosa.

A Andorra –una població de Terol de poc més de 7 mil habitants– el jove esquizofrènic Joel García Balaguer va ser assassinat (segons paraules del seu pare) per efectius de la guardiacivil quan intentaven reduir-lo després de patir un brot. Es veu que els pares, esporuguits per la violència amb què els va amenaçar, van creure que avisar la benemèrita seria el millor. El jove, armat amb un matxet i un tornavís, després de dues hores de negociació, els va atacar i no en van tenir d’altra que engegar-li tres trets –tres– per aturar-lo. A més de causar-li la mort –dos li van impactar al tòrax i un altre al ventre– van ferir el seu germà a una cama.

En un primer moment, un equip de sanitaris va intentar calmar el jove, fins que van arribar els números, van “prendre el control” i la cosa va anar pel pedregar. Ara tot és dir que “actuaron con proporcionalidad”, “que no les quedó otra”, “que era su vida o la nuestra”, etc. Tot excuses sense cap mena d’autocrítica. Ben al contrari, els sindicats del cos s’ha afanyat a dir que ells ja havien advertit que aquestes situacions eren imprevisibles i que una Tasser hauria evitat la mort d’un innocent.

Probablement va ser la imperícia dels guardiacivils el que va complicar una situació que és molt probable que s’hagués resolt amb paciència. Desconec la formació que es dóna al cos de la benemèrita, però la negociació i la calma no sembla que en formin una part essencial. Ara, als familiars els queda la penosa etapa de presentar denúncia, de sentir-se pressionats, d’haver d’enterrar un fill, d’escoltar que la culpa és seva pels pecats comesos i d’acabar davant d’un jutge que dictaminarà que els agents van fer el que calia i que a cagar a la via.

I aquí s’acabarà la història, donant la culpa al manxaire que ni tan sols voltava per la ferreria aquell dia, als guardiacivils els canviaran de destí i continuaran la seva “faena” i aquí no ha passat res. La mort d’aquest pobre noi en un cul de món i el patiment dels seus pares no mereixerà l’atenció de ningú.

dijous, 24 de desembre de 2020

Can Dolfo

El meu germà Ramon i jo vam passar molts estius a Taradell, a casa de l’avi Jaume i l’àvia Marieta. Eren uns estius llargs que se’ns feien curts, perquè les estades a cals avis eren una petita meravella dins d’un moment d’escassedat moral i material. Les llargues excursions amb l’avi pels boscos i turons del poble ens semblaven una aventura, amanida amb els contes i històries que l’avi ens explicava.

Un dels plaers que ens permetíem era anar a buscar el pa. Curiosament, els vells mai ni deien “aneu a comprar el pa”, sinó “aneu a buscar el pa”, com si fos de gratis, com si el pa no s’hagués de pagar. Però sí, ens donaven diners i sortíem de casa, del carrer de Vic. En sortir del portal ens topàvem amb el Ferrer, en Pei, que ja repicava l’enclusa o ferrava algun cavall, amb aquella pudor d’ungla cremada que quedava en aplicar la ferradora calenta al peu de l’animal. Travessàvem la Plaça de santa Llúcia, on en Cinto de can Prunes feinejava a l’entrada i seguíem cap a la Plaça del Gili on grinyolava la serra d’en Reig. Al capdavall, ens esperava l’estanc, on sempre hi havia moviment, i trencàvem a l’esquerra, cap al Carrer de Baix (aleshores Calvo Sotelo i ara Carrer de la Vila). I, just aquí hi havia la porta estreta de la petita botiga de can Dolfo.

Darrera el taulell, com una figura permanent, una dona magra, amb monyo i davantal: la Pepeta de can Dolfo (crec recordar). L’olor de pa cuit i de farina hi envaïa tot i tots els sentits del plaers s’alertaven només obrir la porta i es quedaven alerta. I demanàvem un pa de quilo, que la Pepeta agafava del prestatge i col·locava al plat de la balança. Sempre es pesava, el pa, perquè encara que el forner mirava de que el pes fos exacte sempre es produïa alguna petita diferència. Si la peça no feia el quilo, la Pepeta agafava una barra i en tallava un crostó, l’afegia al plat perquè tot plegat arribés al quilo demanat: aquest tros afegit era la torna. A voltes, si no hi havia més pa a l’estanteria, la fornera tallava un tros de coca.

I tornàvem al carrer amb el pa i... la torna. Aquell tros de pa afegit, sempre amb generositat, no solia arribar mai a casa, perquè en Ramon i jo li passàvem els taps només sortir de la botiga. El gust potent del pa cuit a l’escalfor del forn, sense cap mena d’acompanyament, m’ha vingut sempre la memòria, i menjar-nos-el –una petita transgressió– era un plaer com pocs. Un petit plaer, com els de l’avi, que ens omplia un matí d’estiu qualsevol i ens feia candidats a la felicitat.

··············

M’agradaria que aquesta història personal fos una petita aportació per aquest Nadal que celebrarem de manera diferent, però que ens hauria de fer igual de feliços. Perquè si deixem de lamentar-nos trobarem aquells esquitxos de llum que ens permetran d’albirar un proper Nadal com cal. I oblideu-vos de celebrar-ho pel juliol, que ja arribarà el nou pel desembre. Que el Nadal és com els tomàquets que són bons a l’estiu, però que no valen res pel gener. Perquè així com un tomàquet té mil gustos quan és el temps, el Nadal té tot el sentiment quan s’acompleix el dia.
Bon Nadal a tots!

dissabte, 14 de novembre de 2020

Un sindicat limitat

 

Al Facebook he llegit una nota del Sindicato Popular De Vendedores Ambulantes de Barcelona escrita, per descomptat en castellà, que diu entre altres coses (tradueixo): “Ahir la Unió Europea va tornar a signar un pacte amb Senegal per facilitar l'explotació pesquera del mar senegalès per part de grans multinacionals internacionals, moltes d'elles Espanyoles”. I, més endavant (tradueixo): “denunciem l'opacitat dels governs africans, especialment el del Senegal, per anar en contra dels seus pobles i a favor de les empreses europees i internacionals”. El pacte que Europa signa periòdicament amb el Senegal provoca la sobreexplotació de la pesca i que la tecnologia que empren els europeus faci poc rendible la pesca tradicional.

Pel que he pogut veure al mur d’aquesta organització, volen representar els anomenats manters, venedors ambulants que ofereixen la seva mercaderia irregular pels carrers i places del país. Sembla que aquesta gent s’han de guanyar la vida de manera precària i il·legal per poder sobreviure. Ells, com que no tenen permís de treball, lluiten les seus drets aquí, fora de les organitzacions del país, constituint una mena de sindicat de classe: la dels manters subsaharians.

Han hagut d’arribar a casa nostra de mala manera, travessant el continent africà, per caure en mans de pirates i màfies, que els cobren una pasterada per pujar-los a una barca perquè molts s’ofeguin en la travessa. Un veritable tràfic de persones que no s’atura, de gent que volia arribar a Europa per tenir una vida millor. Van venir enredats, perquè aquí, la vida pot ser millor, però no la regalen, no és fàcil i s’ha de treballar molt. Parla la nota de que són joves i que necessiten fer-se un futur, i els caldria saber que aquí tenim una taxa d’atur juvenil del 40%.

Està bé que es constitueixin en sindicat, que es queixin de les poques possibilitats que tenen de treballar, que es manifestin pels nostres carrers i places i que exigeixin els seus drets. Jo em pregunto: i si tota aquesta energia que empren per reivindicar-se a Europa la dediquessin al seu país? Cridar des d’aquí contra un tractat no els servirà de gaire, més aviat els perjudicarà perquè estan en un país dels que han negociat l’acord. Ara bé, si fundessin un sindicat allà, si es manifestessin allà, potser els seria més profitós i productiu. Fer-ho des d’aquí és com gratar el cap de l’ase.

Haurien de saber que, a Europa, si tenim drets laborals i socials és perquè ens els hem guanyat a base de bufetades, de lluites de generacions, amb morts i empresonats i fins amb guerres. El nostre benestar, el que tinguem, l’hem lluitat amb duresa i ens ha costat esforç i vides. Mentre els joves senegalesos continuïn desertant de la lluita al seu país, els seus hereus continuaran sent pobres i a Europa no hi cabem tots.

Repeteixo, està bé lluitar pel propi benestar, però no a costa del benestar d’altri. Abandonar el seu país no deixa de ser una traïció. Mentre el joves africans continuïn pujant a una barca per saltar-se generacions de lluita i sacrifici, Àfrica no sortirà mai del pou. No en trauran res de culpar el colonialisme i els perversos europeus que signen contractes draconians. Han de girar la vista cap els seus governants i ensenyar-los les dents, lluitar a la seva terra per la seva terra.

diumenge, 25 d’octubre de 2020

El món dels senyors Zambon

 

Al suplement del diari Ara “Gent Gran”, una personatge que es diu Alessio Zambon, que és responsable de Màrqueting de Banco Mediolanum, deixa anar aquest acudit: “Per tenir cert poder adquisitiu a la jubilació, el secret passa per invertir de manera diversificada”. Cal recordar de Mediolanum (Viquipèdia) que “els principals accionistes del grup són la família fundadora Doris (amb el 40,49%) i un grup empresarial de Silvio Berlusconi (amb el 35,97%)”.

Un comentari com el del senyor Zambon només pot tenir dues explicacions. Una, que parla només per aquella part de la societat que es pot permetre diversificar inversions, perquè té els recursos suficients com per fer-ho. O dos, que viu totalment fora de la realitat social d’avui. I encara en podria tenir una tercera: que es fot de nosaltres. Com que considero, pel càrrec que ostenta, que és una persona prou intel·ligent, deixaré de banda, amb desgana, aquesta darrera possibilitat.

O sigui, que per tenir una bona jubilació cal invertir i fer-ho bé. Per fer-ho bé ja es postulen els bancs quan ens diuen, amb tota la barra d’aquest món, que ens tractaran “com el millor client” (campanya del Sabadell, un  dels que va fugir cap a València). Però no és veritat, perquè com menys tens més t’esquilen. Quan vas a “invertir” tots t’expliquen les corbes del “producte” on pots veure una evolució més o menys a l’alça. Evidentment que t’informen del risc (del 0 al 6) que té l’operació i s’afanyen a dir-te que és  “a mitjà o a llarg termini”. Posem que estàs en disposició d’invertir a partir de, posem, els 45 anys, i posem que et jubiles als 65. El teu llarg termini és de 20 anys. El teu producte tindrà inevitablement pujades i baixades durant aquest període de temps. Posem que arribes als 65 en plena baixada: què se n’haurà fet aleshores del “cert poder adquisitiu”? Doncs que se n’haurà anat a la merda. I aleshores el llarg termini ja no serà a 20 anys sinó a 1 any. Només et pots salvar si, com diu l’expert en consells mindundis, has pogut diversificar i la patacada no t’hagi malmès els altres productes.

Podria ser que Zambon visqués en un món paral·lel, en el qual els mediocres econòmics no existissin i tots poguessin permetre’s pèrdues en una part de les seves inversions, i així i tot gaudir de “cert poder adquisitiu”. Però observeu el “cert”, és a dir, que no ens embafen. Fent tota mena d’equilibris, inversions diversificades i bona gestió per par del Zambon només podem aspirar a un “cert” benestar, és a dir una mica de benestar. Ens ho posa difícil, senyor Zambon.

Per tant, compte quan invertiu en futur perquè només hi ha una oportunitat i feu atenció en el que diu, o no diu, el Zambon (genèric). Compte amb el llarg termini –si us parlen de mitjà termini heu de desconfiar més–, perquè cada dia que passa el llarg esdevé curt i acaba en res: és la vida. I compte amb quin Zambon us emboliqueu, perquè n’hi ha de dolents i de menys dolents, però de bo cap. Ah, i encara que sembli estrany, contribuïu a la seguretat social el màxim que pugueu. Poc o molt, l’Estat sempre pagarà, ni que sigui per compensar l’atur dels joves.

divendres, 16 d’octubre de 2020

El cigaló

Si es llegeix amb certa atenció el meu comentari –“Si la gran tragèdia és no poder anar al bar a fer el cigaló, què voleu que us digui...”– es pot entendre perfectament que la meva crítica, o digueu-li com vulgueu, no va dirigida a cap propietari o empleat del sector de la restauració, i molt menys a celebrar el tancament de cap negoci. He estat durant molts anys treballador autònom, i sé bé què és passar una temporada llarga amb la feina sota mínims. I sé què és haver de ser previsor i voler crear-te un fons per a temps de vaques magres, un fons que es fa a base de renúncies. El meu comentari va dirigit a aquelles persones a qui els sembla que un got d’aigua és la mar gran, i que s’hi ofegaran sense remei.

Fa dies que llegeixo en diferents mitjans autors, com Ferran Sáez Mateu, sobre la queixa i, sobretot, la inacció dels joves davant les dificultats: un cigaló o una nit de gresca són importants; la lluita pels drets laborals són una feina massa pesada i fa mandra. I així, de mica en mica, la societat jove ha anat cedint llibertats a canvi d’un benestar espuri i controlat. Moltes coses que nosaltres i els nostres pares havíem aconseguit a base de “sang, suor i llàgrimes”, mai millor dit, s’han perdut pel forat de la deixadesa. Hem canviat la dignitat per cigalons. Per si cal, deixo clar que el cigaló és una figura retòrica.

I no, no entenc com algú és capaç de queixar-se per no poder fer una copa al bar i oblidar que el benestar, el de veres, es guanya lluitant cada dia a la feina i, si convé, al carrer. Asseguts a casa queixant-nos pels cigalons que no podrem empassar-nos durant quinze dies, em sembla i em semblarà sempre penós i indigne, ho veuré fins miserable.

Malgrat que algú consideri el meu comentari de “molt desafortunat”, jo no li veig gens. Crec que ens hem de donar tots els plaers que puguem, hem d’aprofitar la vida, que només n’hi ha una, però també és una mostra de maduresa i de solidaritat fer totes aquestes coses quan toca i saber renunciar, una cosa que no ens agrada gaire.

També he escrit aquí i en altres llocs, que no es pot permetre tancar l’economia, sigui del sector que sigui, sense ajudes efectives, suficients i immediates als afectats, provinents de l’Administració. Sóc economista i n’he exercit tota la meva vida laboral, i sé el què és per un empresari, sobretot si és petit, passar angúnies pels diners. És molt angoixant. Jo mateix ho he patit treballant per tercers i per mi mateix. Però també he estat molt conscient que muntar un negoci, sigui quin sigui, petit o gran, comporta riscos i variables que no podem controlar. Ser l’amo té avantatges i també peatges, i s’ha fomentat alegrement la idea d’auto-ocupació sense formar les persones, sense acompanyament; en definitiva, se’ls ha empoderat, com diuen els moderns, sense donar-los eines.

No, el meu comentari no va contra ningú, sinó que és la constatació d’una actitud social que fa que molts es venguin els duros a quatre pessetes i que, quan arriba al final del dia i passen comptes, veient que de duro no els en queda ni un, estan contents pel bon negoci que han fet: sí, ho han venut tot, però només els queda la calderilla.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

D’herències i deixes

Al diari Ara, d’avui dimarts 13 d’octubre de 2020, l’article del periodista Martí Molina porta per títol “La trampa econòmica de la moció de censura” al Barça. He llegit en algun lloc que als diaris hi ha el titulador, persona que es dedica a posar títol als articles de companys de redacció. No sé si és el cas, però l’autor de l’article es fa responsable directament de qui li posi títol, i n’ha de fer el seguiment i donar-hi l’aprovació, no? Dic tot això perquè no es fa cap trampa als qui presenten la moció: ells han de saber quines responsabilitats hauran d’assumir, si el seu gest triomfa i esdevenen els nous gestors de l’entitat. I dic “han de saber” perquè si no ho saben demostren una inconsciència i una fragilitat que no els fan mereixedors de la direcció d’una entitat tan gran com és el Barça.

O què es pensen? De les herències en rebem guanys i deutes, i per tant el subtítol de la notícia és totalment cert: “Si prospera, el nou president assumiria les pèrdues d’aquesta temporada i estaria obligat a compensar-les en dos cursos després d’avalar 118 milions”. Només faltaria. I també haurà de fer-se càrrec de tot allò que hagi estat ocult o s’hagi “oblidat”. És a dir, quan un hom accedeix al poder, que és el premi, també es carrega a l’esquena les obligacions que li han deixat els predecessors: és el peatge i el repte. En temps pretèrits, l’hereu solia agafar el brau per les banyes, entomar la bèstia desbocada i mirar de no sortir-ne malparat a la primera envestida. Ara, ja no es fa així, sinó que es va a cal jutge a fer el ploramiques, espolsar-se les puces i dir “jo no he sigut”. Doncs mira, abocats a la parèmia, si no vols pols no vagis a l’era ni t’espolsis responsabilitats. De trampa res de res.

En definitiva el títol de l’article és desinformatiu, perquè ens aboca a pensar que els qui deixen el càrrec “fan trampa” a qui els relleven. A tots ens agradaria que els relleus fossin plàcids, però quan es presenta una moció de censura, de pau res de res i cal assumir-ho tot, sense trampes.

dimarts, 29 de setembre de 2020

El discurs de l’Alcalde (de Torelló)

L’Alcalde de Torelló, Marçal Ortuño, ens ha renyat a tots els convilatans pel nostre mal comportament davant de la pandèmia. Ho ha fet a través d’un vídeo on, de fons, es poden veure diferents símbols torellonencs: els gegants, un anunci del festival de cinema, una mena de bitlla i un llibre on a la portada es pot llegir Roca-pre-vera. El discurs dura poc més de dos minuts i el podeu veure i escoltar a l’enllaç L’alcalde de Torelló s’adreça novament als veïns amb motiu de la pandèmia.

Ens parla el nostre Alcalde d’un (un) agent Covid que vetlla per nosaltres rastrejant contagis i contagiosos, però que li fa pena l’agent perquè la seva feina és endebades: els ciutadans no en fem cas. D’aquí ve, de la desobediència, que persones que han estat citades per fer proves del Covid no siguin a casa quan les truquen per efectuar l’analítica. De nou, som els ciutadans els que en tenim la culpa. També ens avergonyeix quan ens diu que no respectem les mesures bàsiques: mascareta, distància i neteja. No s’està d’etzibar-nos que tampoc ho fem bé en les reunions d’amics i familiars, on relaxem les mesures. Finalment, fa al·lusió a la intervenció de la policia en trobades de “botellón” de grups de joves, culpables també. Fins aquí els retrets que el nostre batlle ens fa a tots omplint-nos de culpa, malalts de la nostra inconsciència. Molt bé.

Avui mateix llegeixo al diari que a Manlleu el contagi ha crescut i molt, però també que el 74% dels espais a les escoles catalanes no són els adequats, simplement perquè no n’hi ha d’espai malgrat els esforços de pares i professors. També que el sistema per sol·licitar entrevistes per avortaments via internet no ha funcionat, i hi ha moltes dones que perdran el termini per acomplir la seva necessitat. No diguem res dels milers d'operacions ajornades, que repercutiran en la salut dels pacients de forma irreversible. Molts CAP que es van tancar, no han estat reoberts i els pacients no poden contactar amb el seu metge de capçalera, amb l’angoixa que això suposa per a pacients greus.

Potser és que el professorat no ha fet un esforç “imaginatiu” –com els demanava l’inefable conseller Bargalló als mestres–. Ja em dirà aquest geni de la gestió com s’adequa un espai que no existeix. D’on no n’hi ha no en raja, per molt bona voluntat que hi posem. Les dones que han decidit avortar, que de per ella mateixa ja és una decisió dolorosa, encara han de suportar la ineficàcia de l’administració i dels seus funcionaris –molts encara són a casa, no treballen i se’n van de vacances– en un procés que té data de caducitat. Una situació indescriptible que hauria d’avergonyir els seus responsables. Al CAP, per a obtenir una cita mèdica, t’hi has de trencar les dents i passar mil i un filtres, molts d’ells controlats per administratius que no tenen cap coneixement mèdic. Aquests processos no s’entenen per molt que t’ho expliquin. Em posaré a mi com exemple. A principis del confinament em van telefonar del CAP per dir-me que l’analítica que tenia programada no es podria fer (mes de març) i que ja m’avisarien quan fos possible. A hores d’ara, sis mesos després, el més calent és a l’aigüera i ningú, des del CAP, n’ha cantat ni gall ni gallina, tothom mut, s’han oblidat de mi, i de tants d’altres. Si tinc alguna malaltia que s’havia de diagnosticar a partir de les anàlisis, o bé ja se m’ha curat, o bé deu fer la seva via i ja en sentiré a parlar.

No, benvolgut Alcalde de Torelló, no és propi de l’autoritat més propera renyar ostentosament els seus ciutadans mentre l’administració no posa els recursos necessaris per complir la normativa que ella mateixa ens imposa. No és just lloar la feina d’un (un) agent Covid, mentre es menysté l’esforç de tota la comunitat, acusant-nos directament de no respectar la norma. No, no és just que no es valori la gran tasca que mestres i pares han fet a les escoles, quan les plantilles són les mateixes que en un curs normal i que els espais no són de goma. També se’ns pica el crostó per no ser a casa quan des del CAP es dignen trucar-nos per fer una prova. Potser ningú no sap, i a ningú no interessa saber-ho, a què s’han vist obligats a fer aquests malcreients. Perquè per solucionar un problema cal conèixer-ne l’origen, i això... ai que costa! Cert, el CAP no troba el pacient a casa, que és on hauria d’estar, però nosaltres tampoc trobem al metge allà on hauria d’atendre’ns. Però és clar, la culpa és negra i no la vol ningú, i fot-li, que és de Reus. Ah, i si no creus, ves que no vinguin les forces de l’ordre i et clavin algun cop de porra per acabar-ho d’adobar.

Està molt bé que el senyor Alcalde ens recordi les normes, fins i tot que ens renyi si no ho fem prou bé, però no he sentit en el discurs del senyor Ortuño ni un polsim d’autocrítica ni la provisió de mitjans i mesures que facin possible l’acompliment. Tot és culpa dels ciutadans que volen reunir-se, tan sí com no, amb familiars i amics; dels inconscients que no duen mascareta i no es reten les mans amb un gel que ens malmet la pell. Nosaltres tenim la responsabilitat de complir amb tot el que ens manen, però cap autoritat hi posa una pela, no ja per facilitar-nos la vida, sinó els mínims indispensables, com ara l’espai per a les escoles.

Aquest és el mal de molts polítics d’avui, de tots sense distinció de color: mantenir-se lluny de la gent, que això només són problemes. Fan com els bancs d’ara, que quan hi entres sembla que ho facis a un bar sense ningú a la barra. Tots els “gestors” tancats, que no els vegin, estan ocupats; no contesten al telèfon, i quan has de fer una pregunta t’obliguen a una conversa amb una màquina estúpida. L’administració, també la local, es lluny del poble que l’ha elegit i ho demostren aquests discursos, que fets des de la bona fe imitant patums, no fan altra cosa que, acusant “la gent” del desori, rentar-se’n les mans, si més no aparentment, i ens deixen sols i conills davant la desgràcia. Ens podeu renyar, sí, però només quan vosaltres hagueu complert amb escreix. I per ara n’estem ben lluny.

P.D.: la setmana passada, l’escola de Els Pinetons de la Garriga es va inundar a causa dels 140 l/m2 que va deixar una formidable tempesta. Aquella mateixa tarda, pares i mestres es van posar a la feina i en van poder treure l’aigua que havia negat les aules. Van netejar el mobiliari i van deixar les instal·lacions en condicions perquè, l’endemà al matí, els alumnes poguessin tornar a classe. Potser en aquells moments el CAP va trucar algun d’aquells pares, potser no duien mascareta perquè treballar amb ella als morros és molt pesat; i tampoc es fan rentar amb gel en entrar i sortir de les instal·lacions i, segur, no van guardar cap distància. És una situació excepcional, diran alguns. Però el cert és que aquells pares i mestres van córrer el risc conscient de que podien contagiar-se, però va decidir assumir-lo per no interrompre de nou la vida dels seus fills. Potser alguns, o molts, en sortiran amb el Covid al damunt, però és que la vida, senyors administradors de la cosa pública, és un risc en sí mateixa i els humans considerem que val la pena corre’l. Serveixi d’exemple.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Massa castellà

Així mateix titula el seu article a l’Ara Albert Branchadell, professor de l’UAB, on critica l’ex-Consellera de Cultura Vilallonga per haver renyat diputats i directius per l’ús massa freqüent del castellà al Parlament i als mitjans. Resumint l’article, Branchadell diu que tot acaba en la llei, concretament en l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, que diu que “totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials”.

Deu ser cert això que diu l’Estatut –jo no llegeixo mai lleis, no hi tinc el més mínim interès i ja tinc qui ho fa per mi–, el que passa és que una llegua és més oficial que l’altra, i que mentre als que ens expressem en català ens hem de sentir sovint allò de “hable en cristiano”, els que ho fan en castellà sempre troben qui els correspon. També crec que si l’Estatut diu el que diu és perquè des de Madrid es va “cepillar” el text, i segur que el tema de la llengua va ser especialment rebaixat pel ribot espanyolista. Diu Branchadell que no pot ser que “hi hagi membres del Govern que menyspreïn la norma institucional bàsica de Catalunya”. No vull pas parlar d’aquest punt, que mereixeria tota una tesi en desobediència de lleis bàsiques, perquè els incompliments que n’ha fet el Gobierno espanyol de la seva gloriosa Constitución són incomptables i flagrants. Al seu costat, el cas del que ell vol denunciar és la xocolata del lloro.

Probablement envaït pel l’imperi de la llei que ens ofega, Branchadell ho fia tot a la justícia, a obeir les normes que “entre todos –uns més que d’altres– nos hemos dado” i diu que l’ex-consellera Vilallonga “renyi els diputats per expressar-se en castellà és absolutament reprovable”. Molt bé, potser sí, o potser no –que això dependrà de punts de vista i d’interpretacions–, però em sembla molt més reprovable que no es permeti parlar en català al Congreso de los Diputados de Madrid. O això el senyor Branchadell no ho ha observat? A Madrid, prohibit el català, a Catalunya obligatori el castellà.

Deixant la llei a part, que és una cosa que als llecs ens fa més aviat angúnia, hi ha altres coses que haurien corregir aquests diputats que s’expressen en l’idioma de l’invasor: el poc respecte que demostren per la llengua pròpia del país, el menyspreu amb que la tracten i la manca absoluta d’educació envers els ciutadans que la parlen. Si com diuen ells, més de la meitat de Catalunya s’expressa en castellà, no és per altra cosa que per un Decreto de Nueva Planta que un fatídic Borbó va dictar pel canal de l’”ordeno y mando” i per les invasions migratòries impulsades pels gobiernos de Franco. No fotem!

Mentre que nosaltres demanem amb educació “en català si us plau” des d’una colla de maleducats ens posen totes les dificultats –legals i il·legals possibles per impedir la dignificació i la recuperació del català. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, jo votaré perquè la única llengua oficial al país sigui el català. Que ja està bé, carai!

dijous, 17 de setembre de 2020

El “terra fiscal” de la senyora Albiach

Al diari Ara diuen que la senyora Jèssica Albiach, líder de Catalunya en Comú Podem, proposa “establir un ‘terra fiscal’ per a les comunitats autònomes, és a dir, una espècie de mínim impositiu per evitar situacions de dúmping fiscal com la que ja es produeix a la Comunitat de Madrid”. Un error de fons i de coneixement que no té excusa per una representant d’alt nivell com és ella. Potser a la facultat de periodisme no li van ensenyar gaire economia, perquè ella castiga a qui no té culpa.

Si la Comunitat de Madrid pot prendre la decisió d’abaixar impostos és perquè rep ingressos extraordinaris de l’Estat per ser la capital del regne. A més, en el repartiment dels recursos a les comunitats en rep més dels que li tocarien, sempre en detriment dels mateixos. Imposant un “terra fiscal” no es fa altra cosa que laminar, encara més, el poder de decisió autonòmic sobre la seva hisenda en un impost cedit. És a dir, trepitja de nou competències traspassades.

Abans de prendre una mesura d’aquesta mena caldria un repartiment just i equitatiu en el finançament autonòmic i aleshores que cada Govern fes el que més li calgués pel que fa als ajustaments impositius.

Com sempre, comencem la casa per la teulada i volem fer creure que legislant s’arregla tot, i no. Les lleis hi són, però el mateix Estat les incompleix i aleshores surten llumeneres, magues de les finances, com la senyora Albiach que ens diu que la culpa és nostra i que cal limitar competències. Si Madrid rebés el que li pertoca justament, potser no tindria tantes ganes de rebaixar l’IRPF. Si no sabés que té l’Estat al darrera, si no pogués dir “ja passarà a pagar la mama” no tindrien tantes ganes de populisme. I la senyora Albiach tampoc i s’animaria a fer un curset d’economia, domèstica si més no.

 

diumenge, 6 de setembre de 2020

6 de setembre de 2020: "La Caixa, parlem?"


Així diu l'anunci. Però no hi pots parlar ni per telèfon. Quan no estan ocupats, o fora de l’oficina, o reunits, o tenen una visita és que són al lavabo, segur, perquè a una hora o altra hi han d’anar. Amb les noves oficines ja no els veus ni la cara: tots estan endreçats a les seves garites, ben amagats perquè no els destorbis de la feinada que tenen. Ni lliurar-te, ni que sigui sense somriure, els diners que són teus. T’amorren a una màquina que els escup sense miraments.
No saps, ni de lluny, la cara que fa allò que anomenen el "teu gestor", perquè no hi és mai ni contesta els correus que li envies, i si ho fa és tard i fora d'osques. I dic “allò” no per desdeny de la possible persona, sinó perquè a vegades penso que és una màquina sense veu ni cara.
Al client el volen lluny, que no els emprenyi, que no els destorbi en la seva tasca de fer “dinero, dinero, dinero...”, com diu el personatge Calamardo Tentáculos de Bob Esponja (qui ridícul, senyor!). Uns guanys que no són pas per l’impositor, pobre babau, sinó pels accionistes. Moltes vegades, aquests Calamardos, no tenen ni idea del que els parles, que és un producte o servei que ells mateixos et venen. Quan t’han de donar explicacions d’una trista comissió es limiten a dir que “és norma del banc” com si aquesta norma fos paraula de déu, com si no haguessin de justificar el que et cobren. I quan t’ho han “ben explicat”, treuen el seu catàleg de mòbils i assegurances, que t’entaforen, si vols si no, com si els hi anés la vida.
Les entitats bancàries ja no tenen clients, sinó comptes corrents per munyir tant com puguin. No hi ha el més mínim respecte per la persona, i ja no diguem si ets gran, que aleshores no ets res més que un destorb. La cara de desmenjat que hi posa el “portes” de la meva oficina quan una persona amb anys a l’esquena se li acosta, no té nom: es mereixeria un parell mastegots.
Aquesta és la consigna pels Calamardos: que ens portin els diners, que no els en donarem ni cinc d’interès, els cobrarem unes comissions que fan vergonya i els tractarem com a bestiar. Ah, i com més pobre sigui el client millor que més el pelarem!
Jo sóc client de la Caixa de fa anys, però la paciència se m’acaba i me la pagaran. Us ho juro! La gallineta ha dit que prou...!

dissabte, 5 de setembre de 2020

En defensa de Messi (i prou)

Només escriuré una vegada sobre Messi i prou, i serà per defensar-lo del munt de bocamolls que s’han dedicat a deixar-lo més verd que la menta els darrer dies: no teniu vergonya!
Aquest home menut i juganer, que sense cap esforç aparent és capaç de fer el que vol amb la pilota ha donat més dies, i anys, de glòria al barcelonisme que cap altre; ni en Kubala. Els qui tenim una edat vam viure molts i molts anys en que l’únic equip que hi havia a Espanya era el Madrid. Un any rere l’altre, amb les ajudes que vulgueu, els blancs es proclamaven campions de tot, mentre els culés s’havien de conformar amb campionats de segona línia. Fins que un marrec va sortir a la tele dient “recorda’m” no va parar de guanyar títols, i sempre ha demostrat una professionalitat, un sacrifici i una dedicació com pocs jugadors han fet. Diuen alguns que si no hagués estat per companys com Xavi o Iniesta ell no hagués arribat tant alt; potser sí, però del que estic ben segur es que ni Xavi ni Iniesta ni tots plegats hagueren fet el mateix sense Messi.
L’acusen de pessetero. Sí, vol guanyar diners i defensa, com faríem tots, els seus interessos i si ha cobrat una pasta gansa és perquè tots ho hem vist “normal”: el millor jugador del món i de la història –fins ara– ha de cobrar “anormal”. Algú pensa que encara hi ha jugadors al món que juguen per amor als colors? Au, home, que ja ens afaitem. És mentida, tots juguen per diners i per qui més els paga. Qui cregui el contrari, que s’ho faci mirar.
El Lionel Messi té el cap ben moblat. En totes, totes, les entrevistes que li he sentit sempre ha estat mesurat i prudent, mai ha aixecat la veu ni ha rondinat. Les seves opinions tècniques són de sentit comú i no les ha utilitzat mai com a crítica, sinó com una aportació a l’equip i pel seu bon funcionament. Fins que se li han acabat els torrons d’aguantar imbècils i curts de gambals com en Bartomeu, o els darrers dos entrenadors, i ha esclatat pel fracàs d’un no-projecte, no se li ha sentit dir ni mu. Alguns argumentaran que dirigia el vestuari per la porta del darrera. Només puc dir que no m’ho crec. Que hi té un pes específic molt gran em sembla evident i normal: és el millor. I en tot cas, no n’ha fet mai ostentació.
Per acabar, refregar per la cara dels savis de Vilatrista la humanitat d’aquest noi. És dels pocs que s’ha escoltat la família de més a prop: la dona i els fills. Ell mateix va explicar l’arrelament que la mainada sent pels amics i companys bque tenen, com un d’ells plorava només de pensar que havien de deixar Barcelona. I per part d’ell no, no és fer el ploramiques, no és posar els fills d’excusa per fer-se enrere: en Messi no ha plorat mai i no ho farà ara.
Koeman és un home seriós, que coneix el barça i el barcelonisme, un home amb una idea d’equip clara i diàfana que és capaç de tornar el barça als seus millors moments. Però li caldrà ajuda i confiança per portar endavant un projecte que no és per aquest any, potser. Per poc que sàpiga dur les coses pel bon camí, que l’equip torni a creure en ell mateix, tenim Messi fins al final. Perquè per damunt de tot Messi és un professional, un guanyador ambiciós a qui els seus companys no han recolzat els darrers anys. Si guanya títols, Messi no marxarà mai.
Per acabar, que es facin eleccions, o que triomfi la moció, però que fotin fora d’una vegada aquesta junta amb el baboia del president, un personatge nefast que ha dilapidat en quatre dies tot el capital econòmic i esportiu de barça. El regal enverinat d’oferir el seu cap si el crac es quedava, Messi, intel·ligent com sempre, no el va acceptar. Hi ha massa coses obscures en aquest home a més de la mala gestió, coses que no sé si són veritat o no, però “cuando el río suena...”; i si hi hagués justícia de veritat que investigués potser les coses no haurien arribat aquí. A cagar a la via tots plegats, i amb cagarrines!
Els qui us heu passat quinze dies maleint i menystenint en Messi i que –en comptes de rectificar com ha fet ell donant-vos una lliçó– ho continuareu fent us ho haureu de menjar amb aquell tubercle que va venir d’Amèrica, com en Messi, perquè ell tornarà a demostrar que és el millor i que és, per damunt de tot, un professional de cap a peus. I si no, espereu-me a la cantonada.

dimecres, 2 de setembre de 2020

2 de setembre de 2020


Ahir ens van explicar, amb tot detall, la caiguda en picat (expressió esporuguidora emprada a desdir pel nefast Molina) del turisme a casa nostra, una caiguda que comportarà greus perjudicis econòmics a tots els catalans. Certament deu ser així, perquè els anomenats fons-voltor ja esmolen urpes i becs per arreplegar la carnassa que deixaran hotels i ressorts. Una pena, o no.
Diuen que han desaparegut, sobretot, els turistes d’avió i transatlàntic, que es veu que són els que més pela deixen als calaixos d’hotelers, botiguers i altres menes d’engalipa-guiris. Nord-americans i japonesos han desertat de la catalana terra. Doncs és una dada ben negativa, o no.
Hi deu haver, però, alguna cosa de positiu en tot això; però homes dolents (com el Molina) ens amaguen l’ou. I si no, com és que tanta reducció de desplaçaments de grans mitjans (vaixells i avions) no ha contribuït de forma evident a la millora de la qualitat atmosfèrica? Ahir mateix el sentia (al Molina) donar dades devastadores sobre la situació climàtica mundial.
Aquests monstres del transport humà eren l’esca del pecat per a ambientòlegs i polítics –la senyora Colau entre ells–, que blasmaven les devastadores conseqüències del seu ús. Doncs ara, l’aeroport i el port de Barcelona semblen instal·lacions post nuclears, d’aquelles que surten a les pel·lícules de devastació. Però tothom calla, ningú sembla haver mesurat l’enlairament en picat –expressió meva– que deu haver experimentat la qualitat del nostre aire.
A veure, molinetes i demés savis de Vilatrista, si us poseu amb diligència i dedicació a mesurar els ajustaments a que, de tant en tant, ens obliga la natura. Perquè el virus que ha dut aquests fangs, per moltes teories estúpido-conspiranoides que s’elaborin, és un bitxo ben natural. Que la natura és dura!
····································
Nota: el vaixell que apareix al gravat no és el Titanic, sinó el Lusitania, que va ser enfonsat per un torpede alemany el 7 de maig de 1915 amb 1.959 passatgers, dels quals en van morir 1.195 al naufragi.

dijous, 27 d’agost de 2020

28 de juny de 2020


Sentia avui aquest matí na Marta Pascal definir la línia política del SEU nou partit. Així, en majúscules. Res de nou en les seves paraules, resclosides de tan usades i mastufejades. Cap idea nova, cap llumeta que em permeti albirar un altre futur. Brindis al sol, a un sol que ja fot badalls immensos de sentir sempre els mateixos propòsits buits.
En aquest estat mental d’avorriment suprem, sota l’ombra densa del til·ler del jardí, he arribat a la conclusió de que quan algú crea un nou partit és a major glòria d’ell mateix i prou. La líder de la nova colla es fot del mort i del qui el vetlla per donar una imatge que de tant voler ser original resulta ridícula.
Felicitats, senyora Pascal i companyia: han entrat al llim dels justos (de gambals).

dimecres, 26 d’agost de 2020

29 de juny de 2020


Llegeixo aquest matí al diari ARA a les pàgines de l’extra anomenat “Estiu”, una exaltació que escriu Rosa Rodon sobre un “hotel familiar” del Solsonès situat en una masia d’aquelles antigues i restaurades –respectant, evidentment i escrupolosa la seva originalitat– incorporant tots els avenços moderns.
A mi em sembla bé que es busquin i es vagi a aquests establiments: són tranquils, amb pocs hostes, detalls agraïts i servei proper. Però a voltes, massa vegades, el periodisme ens posa davant dels nassos, i no sempre amb aquesta intenció, la diferència que ens separa als ciutadans. Quan cerques l’establiment pots comprovar com una nit a l’habitació més “econòmica” costa 192 € (240 € sense l’oferta actual), i no puc deixar de pensar que amb dues nits n’hi ha prou per pagar el lloguer d’un mes sencer d’una família a Torelló.
I m’indigna perquè al final de l’article, la periodista escriu: “Ho tenim massa a prop per no fer-hi una visita”. Doncs no, no és gens a prop pel 80% de la ciutadania d’aquest país i em sembla fins insultant aquesta lleugeresa que es permet l’articulista, i potser ni ella no es pot permetre aquesta morterada per una nit i un esmorzar. Deplorable tot plegat.

30 de juliol de 2020


He llegit manta vegades la frase “el jutge no es creu la versió de...”. No sé si és un recurs literari del periodista, però si és així qui escriu hauria de pensar una mica en el que les seves paraules poden provocar. I si és cert que els jutges basen les seves decisions en creences, la barbaritat arriba a límits inadmissibles.
Atenent a la frase, es pot afirmar que la condemna d’una persona depèn de si el jutge se’l creu o no, i no pas de les proves o refutacions aportades per la fiscalia i la defensa. És així que les sentències es converteixen en una qüestió de fe i no pas de justícia.
A la representació de la justícia hi ha unes balances que haurien de servir per a valorar els fets provats, sospesar-los, i llegir bé i imparcialment la llei per a poder emetre un judici just. En introduir una impressió estrictament personal del jutge, com és creure en l’acusat i en el que diu o no, es converteix la justícia en el mal essencial, en lloc de ser el refugi dels tractats injustament.
El poder d’un jutge és molt gran i, em sembla, que no pot donar-se a qui no és objectiu, honrat i just.