dijous, 6 de juliol de 2017

Història d’amor al Taradell del s. XVII

Cavaller fent honor a una dama - Gerard Ter Borch, 1662
Buscant documentar fotografies, he ensopegat amb un text publicat a la revista Taradell, número 203 del mes d’agost de 1965, un article de l’historiador, i parent, Antoni Pladevall. Parla del casament de Josep Ramon de Mont-rodon, un dels darrers hereus del casal taradellenc. I ho fa a partir de la Relació breu dels successos, segones intencions y locuras que an succehit y se son fetes en la ciutat de Vich, des del any 1634 fins al de 1641 inclusive[1]. Està escrit en català de l’època i costa un xic de llegir, però s’entén perfectament. Diu així Pladevall:
“En Josep Ramon de Montrodon morí molt jove, puix el seu pare Miquel Joan s’havia casat en 1605, ell es casà en 1638 i mori en 1643. El casament d’en Josep Ramon és tot una novel·la. Publiquem la relació tal com ens la dona el llibre o memòries que va escriure l’advocat Joan Baptista Sanz de Vic, amic d’en Montrodon i testimoni dels fets”:

«Als 3 de Juny die del Corpus de 1638, succehi, estant yo present en lo carrer de St. Hipolit un cas raro, un succès notable, un atreviment de marca major y una resolució temeraria. Es pues lo cas que anant la Sra. Stephania Ferreras a missa desde sa casa a N. Sra. de la Merce, aportant davant una fillastre sua la Sra. Maria Ferreras donsella, quant foren al girar lo cantò, que entra desdel carrer de St. Just al de St. Hipolit, Joseph Monrodon, que temps auia, que correspost de dita Sra. donsella la galantejaua, abrasat de Amor, ab voluntat
segons se cregué de la dama, que cansada de viure baix la servitut de una mal acondicionada madrastra, poch cuydadosa de son adorno, menos de son regalo y salud, y desviant los casaments li axian, que foren molts y molts y molt bons, ab descortesias que usava a sos galants, la prengué per la mà i digué a algunas personas lo acompanyavan, fassianme testimoni que la Sra. Maria Ferreras és ma muller; la madrastra, que en condicio era una vívora, se abrassà ab ella cridant a for de aver perdut lo enteniment, detràs la qual venia Dn. Anton Vila, Andreu Perez, Sagimon Nadal, Francesch Molist y yo, y, lo oficial Comalada complices per lo sabidors del delicte, acudirem tots fentsens de nou lo cas. Agué moltes dares y tomares entre dit Monrodon y madrastra per spay de un quart  en lo qual temps estigueren sempre los dos enamorats mà per mà en lo mitg del carrer, sens que digués ni concedís ser muller vergonyosa y temerosa, responent sempre que si lo Sr. Pare volia queu seria, asso responia quant lo oficial  Comalada li preguntava si volia ser muller del Sr. Monrodon y axi com la resposta fos conditional no pogué ser matrimoni per las horas. Enviaren a sercar
la Sra. Graell viuda tia de dita Sra. Maria, que estava en la Seu y lo Vicari general la segrestà en casa sa tia, ahont se li esplorà la voluntat, y com era ya fora del poder de la madrastra, fou fácil que digués no voler altre per marit sino a dit Monrodon, cosa que tant era de son gust, ab que la mateixa tarda la desposaren, restant ells contens en sas delicias, y tota la gent admirada del
cas. Aquest desafuero ocasiona una impertinent madrastra, que la tractava mal, y la Sra. era molt honesta, y de son natural, a no ser las forsas de la rahó, no aguera consentit a semblant actió, y veurer que son pare tenia poc o, nigun cuydado de sa collocatio».

I ja està!



[1] Aquesta obra es guarda a l’Arxiu Diocesà de Vic i la publicà Mn. Josep Gudiol a La Veu del Montserrat revista mensual de Vich, any XXV (1902), com a follet de dita revista. El tros que ens interessa és a les planes 33-34.

dilluns, 26 de juny de 2017

Veritat o victòria?

Fotografia apareguda al bloc d’Alan Dickie.
Avui, Mònica Terribas ha entrevistat al fiscal Emilio Sánchez Ulled. Les seves respostes m’han semblat les d’un home hieràtic, un pantocràtor romànic que en lloc de la divinitat representa la llei, algú que dicta, des de la trona allò que és veritat. Un home fred, amb una certa causticitat i una interpretació unívoca de la llei. De respostes tallants, tancades i segures. Ja dic, és la imatge que me n’he fet, ja que no el conec gens ni mica personalment ni professionalment, i que les meves impressions surten de la interpretació de la seva veu i les seves paraules.
Dit això, de l’entrevista n’he tret un dubte: el senyor fiscal vol saber la veritat o vol guanyar el cas? De les seves respostes s’entén que ell maniobra segons els interessos de la fiscalia, de si les respostes de l’acusat van a reafirmar les seves tesis o bé les contradiuen. Puc entendre les maniobres de la defensa en el seu zel a favor del seu client, però no les d’un ministeri públic al qui hauria d’importar més la veritat que el triomf personal. Entrem doncs en la discussió de quin ha de ser l’objectiu del funcionari públic: procurar justícia a la ciutadania, o usar la seva situació per enfilar-se a l’escalafó? De fet, sembla que Sánchez ha aconseguit un bon càrrec a Brussel·les on podrà “reposar”, segons ell mateix, de les tensions acumulades a Catalunya.

Vull deixar clar que em faig preguntes, que no acuso, a resultes del conjunt de l’entrevista al senyor fiscal: no estic afirmant que sigui un “trepa”. Són qüestions fruit de les seves pròpies explicacions. Si la obtenció de la victòria personal en els casos judicials per part del ministeri públic passa per sobre de l’esclariment de la veritat, no anem bé. Potser per això m’agrada més el sistema d’accés anglosaxó als poders judicials, que ho fan a través d’una experiència demostrada i no pas d’unes tedioses oposicions. Res no és perfecte, cert, però almenys se’ns garanteix que no ens acusarà o ens jutjarà un barbamec ratasàvia que no ha vist el món per un forat.

dimecres, 14 de juny de 2017

Sindicats i funcionaris

Aquest matí, a Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas ha entrevistat els sindicats de funcionaris. Fa dies que bramen per garantir-se el lloc de treball a través del procés cap a la independència. M’ha sorprès i molt l’argumentació dels sindicalistes del sector, exigint seguretat pels seus representats a veu de tro. Han oblidat d’on vénen aquesta gent? Ara els voldria recordar uns fets que van passar el 1973.
Els vull fer memòria de Manuel Fernández Márquez, militant a les aleshores clandestines Comissions Obreres. Aquest noi de 27 anys va venir des de Villafranca de los Barros fins a Catalunya, amb els seus pares i germans, per tenir una vida millor. Es va casar el 1969, a Bagà, amb Carmen Rodriguez Jurado, amb qui tenia un fill de dos anys. Aquell llunyà 3 d’abril de 1973, els treballadors de la central tèrmica del Besós van trobar les portes de la fàbrica tancades i en intentar accedir-hi la policia i la guàrdiacivil van carregar a trets contra els treballadors. Una de les bales fa ferir mortalment Manuel Fernández. El van enterrar a Badalona i mentre un company llegia al cementiri un poema de comiat, la policia va dissoldre a garrotades els assistents al funeral.
Gràcies a homes i dones com Manuel Fernández avui tots els treballadors d’aquest país, els funcionaris inclosos, tenim uns drets que aquells van aconseguir pagant amb un gran sacrifici. Aquells obrers no es jugaven un lloc de treball, un càrrec o una carrera: s’hi jugaven la vida. No lluitaven pel seu lloc de treball, que també, sinó pels drets de tots. Jo, aleshores, tenia 19 anys, estava a la universitat i vaig viure amb intensitat els fets. Recordo la col·lecta que vam organitzar per ajudar la dona i el fill del Manuel i que vam recollir una quantitat que aleshores era exorbitant. En petits grups vam anar a casa la Carmen a fer-li entrega dels diners, mentre una furgoneta de grisos ens observava a pocs metres. Allà, molts van arriscar molt.
Per això ara no puc entendre això que diuen els sindicalistes —Carles Villalante (CCOO), Joan M. Sentís (UGT), Joan Escanilla (CSIF) i Marc Salles (Intersindical-CSC)—: “volem que la Generalitat concreti com garantirà la protecció dels funcionaris i reclamem transparència, certeses, informació i no conjectures, que no n'hi ha prou que ens diguin ‘no patiu’. Volem saber, ni que sigui verbalment i de manera reservada, el contingut de la llei de desconnexió i començar a crear les eines per protegir-nos”. Volen, volen, volen: jo vull la lluna en un cove! Aquest és l’esperit sindicalista, la protecció absoluta d’uns pocs posant en perill l’esperança de molts? Aquest és el principi de solidaritat que presideix avui el sindicalisme? Doncs quina merda: o estripem cartes, o juguem tots! Esperar a veure-les passar còmodament asseguts rere la finestreta mentre els altres se la juguen, no és manera de servir la ciutadania, que és el que ha de fer tot bon funcionari.

Tots ens arrisquem en el camí cap a la independència, però val la pena perquè tenim la il·lusió de crear un país millor, també pels funcionaris. I si ells no s’hi apunten que no esperin comprensió, perquè en aquest país millor hi voldrem els millors per administrar-nos. Demanar garanties en un procés com el català és l'excusa dels covards.

dimecres, 7 de juny de 2017

Carles Francino i TV3

Llegeixo un article a “El Periódico” (01/VI/2017) de Carles Francino on critica l’anunci del partit del Madrid contra la Juve. Si em permet el Sr. Francino, que sempre m’ha semblat un periodista honest, li diré que el seu escrit és un bunyol mal fet, boterut i ple d’inconsistències. I dic a més que està escrit des del cop de geni, des de la reacció atropellada i, diria, irreflexiva. Parla el periodista de respecte i d’enemics, i certament, en un context com és l’esport, els dos mots s’entenen de maneres ben concretes. Per cert, la paraula “enemic” no l’he sentida a l’anunci; si se m’ha passat, aviseu-me.
Cito (sic): “TV-3 és un mitjà públic, sufragat amb els impostos dels aficionats del Barça, del Madrid, de l'Espanyol que són, per aquest ordre, els tres equips amb més seguidors a Catalunya–. Una televisió sufragada amb els impostos dels que voten independència o no independència”. Només vull recordar que els catalans –del Barça, del Madrid, de l'Espanyol– també paguem els impostos de TVE i no hi rebem, manta vegades més, el tracte que ens mereixem. Ben el contrari, se’ns ha tractat de tot. M’agradaria, Carles, que ens defensessis amb la mateixa vehemència d’un menyspreu que es perpetra dia sí dia també. I no es tracta d’un partit de futbol, sinó de nosaltres, persones a qui s’insulta sense miraments. I no prou content amb aquest bot, s’afegeix la perla al bunyol quan afirma que això (sic): “respon a una cosa més profunda, molt més preocupant, estructural; la punyetera mania de l’’ells i nosaltres’, d’’amics i enemics’ que ho impregna tot”. Si vols ser emmascarat que sigui per una paella. Una vegada i una altra se’ns titlla als catalans d’insolidaris, de colpistes, d’enemics d’España, des d’una intolerància que fa 300 anys que és estructural i que ens impregna com si fos bilis metzinosa. I tot amb mitjans públics pagats per tots els catalans. Aquí sí que et sents representat, benvolgut Carles? Si t’hagués llegit defensant-nos-en amb la mateixa empenta, ara potser et llegiria d’una altra manera.
No, Carles Francino, no ets prou just ni equànime en jutjar TV3, i el país, amb aquesta contundència i, menys encara, quan barreges la merda amb el bescuit i hi entafores com un tascó maldestre la independència. Que no t’ha agradat l’anunci, doncs a criticar-lo. Però fer-ne “una cosa estructural” em sembla fora de to. Que t’has emprenyat? Doncs ja saps què toca: a desemprenyar-se, que els catalans ho fem cada dia, un rere l’altre.



dimarts, 6 de juny de 2017

El sexe als anys 60

Amb freqüència, un llegeix articles que no aporten absolutament res de nou i que només relaten obsolescències. És l’efecte que m’ha fet l’article de Carmen Buades al diari “Ara” (5/VI/2017, pàg. 40). Es titula “Prejudicis, silencis i tabús: la sexualitat oculta”. Es refereix a la sexualitat femenina. La masculina no compta, ja se sap. Quan jo tenia 15 anys, i d’això en fa gairebé 50, ja ens feien cursets de sexualitat. Era a mitjans dels anys 60, en ple franquisme i en un col·legi d’hermanus de la Salle. Solien ser a càrrec dels metges del poble, persones que, malgrat els temps, en parlaven amb una envejable naturalitat. Malgrat que la major part del contingut era fisiologia, no s’obviava pas la part del plaer, el respecte i la inviolabilitat de la persona. Tots els qui tenim el marc mental d’aquella època i llegim l’article que he citat arribarem a la mateixa conclusió: o bé la comprensió de la sexualitat no ha avançat un carall, o les que participen a l’escrit no s’han posat el dia. Certament m’he quedat atònit.
De primer, a l’article només opinen dones quan la sexualitat és també masculina i de dos (tothom es pot masturbar, si li abelleix), perquè aquí està la gràcia. De segon, la culpa és del mascle i de la masculinització del sexe. De tercer, no sé a quina època viuen. Amb un bon amic, pediatre durant molts anys, hem comentat l’evolució de les conductes sexuals dels adolescents, de que els nois s’han anat esparverant a mesura que les noies anaven més sortides. De que les relacions sexuals esporàdiques, propiciades per l’un i l’altre sexe, eren un fet habitual i viscut amb normalitat: la virginitat ja no és un valor, perquè l’himen no és res mes que pell morta. El sexe avui és lluny d’estar “seguint estereotips que neixen d’una cultura masculinitzada”. Ben al contrari, les noies plantegen obertament la seva pròpia cultura sexual. “Som un instrument de gaudi dels homes”, opina Jimena Jiménez, metgessa especialitzada en dones. I els homes són una eina de plaer per les dones, opinaria una vaileta de 15 o 16 anys. Leticia Calle, és sexòloga, i diu “que actualment es ‘frivolitza’ la sexualitat i hi ha ‘més interès a dir tot el que has fet que en la qualitat de la pràctica sexual en si’ ”. Jo no entenc quin mal hi ha en que una part de la sexualitat sigui frívola, un divertiment, un bon polvo i prou. Perquè, què és la sexualitat seriosa, la reproductiva?
Però una de les perles de l’article arriba quan Meritxell Esquirol, doctora en feminismes, afirma que avui “dins d’aquesta democratització sexual s’està normalitzant anar de putes com a iniciació sexual”. Quina democratització sexual és aquesta? Perquè anar de meuques per provar-se és una pràctica que existeix des dels temps de les cavernes, un fet que aquells aprenents de sexòlegs dels 60 ja ens advertien que no eren la millor manera, ni la més sana d’iniciar-se. No pot ser que es necessiti un doctorat per a arribar a una genialitat com aquesta. Com tampoc es necessita per dir, a hores d’ara, que a l’orgasme s’hi arriba de múltiples formes i que totes són vàlides. I ja arribem a es colmo de la papanateria quan la doctora, especialista en dones, afirma que “l’orgasme és boníssim per a la salut, enforteix el sòl pèlvic a partir de les contraccions dels teixits”. Deixant a part que no és “pèlvic” sinó pelvià, jo crec que l’orgasme és boníssim per a la salut perquè follar és collonut, és gratis, t’ho passes la mar de bé i ens quedem com reines i reis quan acabem. Si a més enforteix alguna cosa, doncs molt bé, però la veritat a mi no em fa córrer. Només faltaria que haguéssim de cardar pel “sòl pèlvic”! Aquesta, la de trobar justificacions saludables al sexe, no és altra cosa que mirar d’excusar un gaudi natural que avergonyeix a alguns i a moltes, una forma de disculpar-se pel plaer gratuït.

Tot per dir el que ja deia: cap de les argumentacions esgrimides en aquest article m’aporten res de res, perquè als 15 anys dels meus 63 ja me les havien explicat; en aquells temps, en que sempre s’ha dit que la sexualitat era un tabú ocult i silenciat. Aleshores, aquells voluntariosos metges de poble ja ens van parlar de que en el sexe calia plaer, respecte, comprensió, calma, consentiment, responsabilitat. I en n’ensenyaven gratis.

dimecres, 24 de maig de 2017

Quina mania, no parlen castellà!

El diari aragonès Heraldo publica una notícia a l’edició d’avui, 24 de maig de 2017, en què s’informa de que la Guàrdiacivil ha detingut dues persones per retenir contra la seva voluntat 5 romanesos que havien vingut a treballar com a temporers prop de Candasnos. Els detinguts cobraven el 50% del sou que guanyaven les víctimes en concepte de comissions per haver-los facilitat la feina, i els mantenien aïllats perquè no poguessin denunciar la situació. Tot el redactat de la notícia és curiós perquè es perd en detalls inútils, per a fer pilot, vaja. El que m’ha cridat però l’atenció és el paràgraf següent: “todo ello con la complicación de que las víctimas no hablaban español, por lo que los miembros del equipo de Policía Judicial de la Guardia Civil tuvieron que traducir cada mensaje del castellano al rumano y una vez obtenida la respuesta traducir esta del rumano al castellano”. Redéu quina feinada! Tot l’equip traduint! Ves perquè no podrien parlar castellà aquests desgraciats: si és tan fàcil.
Home, sí que és una complicació, però al capdavall forma part de la feina, no és cap heroïcitat i no aporta res al fons i l’arrel de la notícia. És aquella punyetera mania de pensar que bonic que seria el món entonant a l’uníson sense excepcions la Marcha real.  Llàstima però que l’himne no tingui lletra.

La meva guerra

Jo vaig fer la mili a Madrid, al barri de Campamento, a la División Acorazada Brunete número 1, més concretament al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-ras 55. Era al peu mateix de la M30. Em van dir els bisas del lloc que hi enviaven sobretot universitaris rebecs perquè sabessin de la duresa militar. Alguna cosa hi devia haver de veritat en això, perquè les amistats que hi vaig fer havien tingut alguna topada amb l’autoritat. Eren els primers temps de la democràcia, però els militars anaven al seu tempo. Es tractava d’una unitat d’intervención immediata: els primers a rebre, vaja. Per això era mixta, amb carros (no diguessis pas tanc, que et queia un puro) i TOA’s (transporte oruga acorazado), herència americana de segona mà, de la guerra del Vietnam. Els oficials i suboficials eren gent amargada, perquè no era un bon lloc per poder progressar, amb maniobres freqüents i serveis especials.
Tenia un capità que es deia Leonardo Guerra, un home d’uns 45 anys, ben plantat i d’aspecte agradable. Coneixia totes les putes de Campamento (déumeu quina fauna!). Quan dormia a la caserna, enviava algun desgraciat del cos de guàrdia a buscar-ne una i se la filava allà mateix. A mi em tenia una estima especial i sempre em triava per acompanyar-lo a les guàrdies. Jo aleshores era caporal primer i li feia de suboficial. No arribava a emborratxar-se, però la quantitat d’alcohol, vi sobretot, que s’engaltava era considerable i anava sempre amb un punt de blau.
L'endemà d'una de cada nit boja (se'n passava per la pedra almenys dues) em feia agafar un jeep i portar-lo a l’església de Recoletos. Pel camí m'explicava la nit mentre esmorzava un Marqués de Riscal. Em parlava de la seva família, de Valladolid i tradició militar, de la seva dona i dels seus fills. No tenia cap ideologia: tant li fotia qui manés, perquè tots eren uns “caraculos” y comemierdas”. Es cagava en Franco a desdir perquè no havia volgut fer general el seu pare qui, segons ell, havia mort del disgust. Me’n parlava amb agror però també amb estima.
El deixava a l'església i jo em quedava al carrer, a esperar-lo. S’hi estava poc més o menys una hora i en sortia amb cara de mala òstia i, invariablement, em deixava anar: “Joder, qué cabrón el Padre Pedro; ¡cada día me lo pòne más caro! Llévame a casa”. Un dia hi va afegir: “Hoy, cilício, mecagoendiós”. Ja no em deia res mes. Després el deixava a casa seva. Tornant a la caserna pensava en la vida de misèria que duien aquella gent. Però jo estava prou content: entre pitos, flautes i Recoletos arribava a Campamento que ja eren gairebé les 11 del matí, dormia 4 o 5 hores i ja havia fet el jornal. Així era: la espada y la cruz.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

divendres, 12 de maig de 2017

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

El cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo. 
Campo Santo Stefano. Venezia.
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades. Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat. La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar, pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials –que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.

I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci perdre l’escriure.

dimecres, 10 de maig de 2017

Torno a Andorra

Xemeneia de la central tèrmica d'Aliaga (Teruel), tancada el 1982. 
©jaume molsosa
Els cops de cua pel tancament de la central tèrmica d’Andorra (Teruel) –el seu accionista majoritari, la italiana Enel, la vol tancar el 2020– continuen amb força, ara al Senado espanyol. En una desmemòria profunda i una miopia galopant, el ministre Álvaro Nadal, té la barra de dir que “no fue un Gobierno del PP quien facilitó que Enel adquiriera Endesa”. Es veu que ja no recorden la pantomima de Manuel Pizarro Moreno, cridant des del faristol que mai vendria Endesa a la Caixa. Pizarro va ser, més tard, el número 2 a les llistes del PP de Madrid per les eleccions generals del 2008. En la mateixa notícia (Europa Press, 09/05/2017) el ministre deixa anar que “Al ser una empresa italiana no le importa, para hacer política de empleo en Italia, crear desempleo en España, y no le importa, para hacer política medioambiental en Italia, hacer política de pérdida de competitividad en España”. Potser el ministre no sap que les empreses es mouen per criteris econòmics, no polítics: les empreses no fan “política d’ocupació” i menys ambiental. Si els convé acomiaden i si el negoci és bo contaminen; aquí i a Itàlia. I, per acabar amb els despropòsits, la traca final: “estamos haciendo todo lo que está en nuestra mano para que el carbón forme parte del mix energético de aquí a 2030”. És a dir, que en lloc d’anar a la rel del problema, que són la contaminació i el baix rendiment de les centrals de carbó, tornen a tirar la pilota endavant procrastinant sense vergonya, com esperant que el 2030 el carbó s’hagués tornat net tot sol. Però el que és decebedor del tot és l’argument del senador socialista Graciliano Palomo quan diu que “queremos [···] que programe el cierre nuclear [···] y que apoye a las centrales térmicas españolas”. De traca i mocador.
A Catalunya no podem continuar en aquest país de governants caragirats curts de gambals, miops i saltamarges. República, si us plau.

Divisió?

És evident que el PP, repetint una vegada i una altra les seves consignes, està aconseguint capgirar el sentit de les paraules, i fins i tot de les idees. Hi ha però un concepte que em preocupa especialment: la utilització del mot “divisió”. Davant de la pretensió catalana de separar-se d’España, el PP ha fet ús i abús d’aquest concepte i ha equiparat la “divisió”, que té connotació negativa, amb “discrepància”. No tan sols això, sinó que el sol fet de que hi hagi dues opcions en una discussió, s’ha convertit en sinònim de divisió. Així, molts titulars de diaris, tots els diaris, remarquen la “divisió” del PSOE en les primàries, i ja hem sentit com l’Albiol no para de parlar de que l’independentisme divideix els catalans.
En democràcia es produeixen discrepàncies i és per això que fem eleccions, per a dirimir-les. Sense discrepància no hi ha democràcia. Canviar un concepte per l’altre, més en un país com España de democràcia dèbil, és extremament perillós perquè les ànimes fràgils encara temen la guerra civil. I ja se sap que la debilitat és l’objectiu del totalitarisme. Els discursos del PP semblen fets per a endinyar-nos una vegada i una altra el concepte i l’apliquen encara que no vingui massa a to.
Quina és doncs la intenció del PP? Doncs precisament la de provocar el que ells diuen combatre. Ja els està bé un PSOE dividit, el catalanisme dividit, els bascos dividits. No solament els està bé, sinó que ho fomenten. De tota manera, el que és més preocupant és que els periodistes han comprat l’expressió i ha calat a fons en tots els mitjans. Fins i tot diaris com l’Ara o a TV3. Tots, sense excepció, divideixen contínuament: França dividida, els USA dividits, Turquia dividida, Veneçuela dividida, el Regne Unit dividit. Tot està dividit. Ara ja no es té una opinió divergent, sinó que directament es divideix.

Com diu l’amic Fèlix Villagrasa, si seguim així  “tots acabarem en sodomites ideològics”, calcs els uns dels altres, per tal d’evitar la divisió. Així, convertirem la democràcia en un sistema de garrotada allà on fot bot: cop de pal al qui discrepi; perdó, al qui divideixi.

La culpa és del manxaire

Algú recorda Manuel Pizarro Moreno? És aquell paio que va sortir armat amb la sacrosanta Constitución a la mà a dir que no vendria ENDESA, de la qual n’era president, a Gas Natural perquè ell no seria mai un empleat de la Caixa. Després d’atzaroses compravendes ha acabat sent-ne accionista majoritari la italiana ENEL. Ara, llegeixo al diari Heraldo que “La italiana Enel confirma que cerrará la central térmica de Andorra el 30 de junio de 2020”. La tèrmica d’Andorra és a Teruel. La seva xemeneia, de més de 340 metres d’altura, és visible a tot el Baix Aragó a molts quilòmetres de distància. Fins que ENDESA no va ser obligada per la llei, el fum de la combustió de carbó de baixa qualitat saturat de sofre i altres porqueries, va matar milers d’arbres de la comarca dels Ports, a Castelló, a 100 km de distància amb l’anomenada pluja àcida.
El tancament de les centrals que cremen carbó, és una directiva de la UE que no vol seguir usant aquest combustible altament contaminant. Per pal·liar els efectes del tancament de mines i centrals es va crear el Plan MINER l’any 1998. Aquest pla proporciona ajudes a fons perdut per a inversions mínimes de 100.000 €, que han de crear, almenys, 3 llocs de treball. Des d’aleshores ençà, s’han invertit gairebé 400 milions d’euros, el 90% a la província de Teruel, destinats a infraestructures viàries i empresarials. A dia d’avui, més de la meitat dels 320 projectes que es van finançar han marxat del territori o han tancat definitivament, i d’altres estan en processos de suspensió de pagaments difícilment recuperables. Un exemple n’és CEMEX. Aquesta multinacional mexicana va aixecar el 2007 una planta cimentera a la mateixa Andorra. Havia de generar 400 llocs de treball i era la inversió més important que va atreure el Pla MINER: 100 milions d'euros. Ni tan sols va arribar a iniciar la seva activitat, i fins el 2015 no va mostrar cap intenció de retornar les ajudes, que estaven supeditades a l’obertura de la planta. Ara, els andorrans tenen un munt d’hectàrees de ferro i formigó inútils que els han destrossat el paisatge i no els ha proporcionat ni un sol lloc de treball. Entre 2006 el 2012 van arribar 45 milions, amb els que es van construir 18 polígons industrials. D'aquests, 10 estan buits i la resta amb una ocupació precària. S'han aixecat dos balnearis el de Segura de Baños –que va costar 10 milions d'euros–, i el d'Ariño –9 milions d'euros­–. Ambdós tenen greus problemes d’obertura i continuïtat. Dit sigui de passada, ningú sembla haver investigat qui ha fet aquestes obres, com s’han adjudicat i com s’han pagat.
Ara venen el plorar i el cruixir de dents. Després de 20 anys de repetir que la mineria del carbó, i tota la indústria que en penja, estaven condemnades, ara surt l’alcalde d’Ariño dient que [el tancament de la central] “es un mazazo, un varapalo tremendo”, que “la contaminación del carbón como argumento para el cierre es una mera excusa” i que “todo responde a un plan [···] en el que poco a poco han ido vendiendo a cachos la minería de Teruel”. O sigui que 20 anys per reconvertir el sector i més de 400 milions d’euros després, l’únic que se li acut dir a aquest senyor és que els han clavat la garrotada que ja els havien anunciat, que el carbó contamina (però que ja serà menys) i que la culpa de tot és d’una conspiració ideada per perversos interessos obscurs. Jo conec aquell territori molt bé, fa més de 40 anys que hi vaig regularment, i he pogut constatar com un any rere l’altre pobles sencers quedaven deshabitats mentre les administracions hi construïen poliesportius, piscines i parcs per a avis totalment inútils, que cauen a trossos perquè ningú no els manté. Mentrestant, el país s’ha anat aterrant com una vella baluerna abandonada. S’han subvencionat cases de turisme rural que no ho són, s’ha realitzat un projecte faraònic com es MotorLand Aragón, amb un cost de més de 70 milions d’euros per a entreteniment d’uns quants, que a més arrossega dèficits sostinguts que es cobreixen amb diners públics. Mentre i tant, els agricultors, i altres empresaris històrics, s’han anat morint de mica en mica, veient com sobrevinguts i polítics podrien els diners en projectes turístics sense cap mena de pudor.

Aquesta és l’España que regeix els nostres destins: plena d’incompetents, ganduls i xarrupa-recursos indecents, que no en saben fer d’altra que petejar-se els diners públics en inutilitats que atempten contra la mínima ètica social. I no passa res: a l’Aragó no hi ha corrupció. Després de deixar-ho tot ben polit, net i endreçat ara criden ous a vendre, quan d’ous ja no en queda ni un.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

dimarts, 9 de maig de 2017

Ara, no toca

La publicació constant de noves dades sobre els cassos que afecten la família Pujol, estan ocupant portades i tertúlies. És evident que la figura de Jordi Pujol suscita passions a favor i en contra per què és un personatge complex i polièdric que ha marcat, ens agradi o no, els darrers 30 anys del país. He escrit molt poc sobre Pujol i no ho faré aquí: ara, no toca.
El meu missatge va dirigit als seus defensors, que invocant tota mena d’arguments, pugnen per reflotar el seu representat. Reparteixen pujolisme o antipujolisme identificant amb una o altra opció els qui són bons independentistes i els qui són independentistes indecents. A tal nivell ha arribat l’acarnissada defensa, o defenestrament, que la lluita s’ha tornat fratricida.
D’això vull alertar a uns i altres. L’Estado està aconseguint el seu propòsit, que no és altre que desviar-nos de l’objectiu: la independència. És la propaganda de guerra destinada a desmoralitzar l’enemic, en aquests cas criminalitzant un dirigent carismàtic. Cal reflexionar, uns i altres, que ara la figura de Pujol no és discutible, que és la política espanyola qui l’ha fet judicilitzable i que s’ho poden menjar amb patates. Nosaltres a la nostra.
A Jordi Pujol només el pot jutjar el temps i la història. Ha estat un homenot planià amb tots els ets i uts que només serà visible a molta distància temporal: no ens correspon a nosaltres donar el pes específic a la seva trajectòria, sinó a dues o tres generacions futures. Deixem-los la feina a ells, que nosaltres en tenim una altra: procurar que aquestes generacions de demà tinguin una república justa i lliure, capaç de jutjar amb equanimitat i equilibri una figura formidable. Ni ell, i nosaltres encara menys, ens mereixem un resultat potiner. Ningú s’ha de deixar manipular per les maniobres de l’autèntic enemic comú. I els detractors no haurien d’aprofitar la munició que des de Madrid els proporcionen.

O agrupem tota la força en un sol gest, o l’enemic, que no és tonto ni dèbil, ens derrotarà com ha fet sempre: rebentant el procés des dels intestins. Cada cosa al seu temps, sense pressa i sense pausa. Ja ens vagarà de fer neteja quan tinguem els nostres instruments. Ara, no toca.

dimarts, 2 de maig de 2017

L’ANC i la Feria de Abril

Ahir, 27 d’abril, dia de la M.D. de Montserrat, vaig rebre un email de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on miraven de justificar l’assistència a la Feria de Abril catalana. Com si fóssim servidors de señoritos que prenen el seu fino ben asseguts damunt del seu cul blanc, l’ANC ha plantat la seva estaca que han anomenat “La Caseta del Sí”. No dubto que pot ser un bon acte de merchandising, que podem caure simpàtics i tot, però vendre la hisenda a una entitat, que en un moment determinat, i tolerada per una Generalitat temorosa, es va convertir en un cau de lladres i en un loby descarat i xantatgista, em sembla injustificable. Aquest acte em sembla miserable, perquè dóna recolzament a una forma de negoci i de contrapoder que apel·la al sentiment de pertinença de la bona gent per omplir-se la butxaca. L'ANC a la Feria dóna caràcter representatiu a una entitat podrida que a la República hauria de desaparèixer per obsoleta i corrupta.

El darrer paràgraf de l’email és inacceptable: “A l’Assemblea, estem persuadits que l’independentisme ens uneix, fa pinya, ens fa un sol poble, vinguem del nord, vinguem del sud. Per això t’esperem a la Feria, tant si hi vas cada any com sobretot si no hi has estat mai, en colla, amb els amics, amb la família, en grup, amb la teva assemblea territorial!”. Si us he de dir la veritat, m’he quedat glaçat. I no, no hi he anat mai, ni m’ha passat pel cap; ni en colla, ni amb amics i encara menys amb la família. No, no m’hi espereu perquè no vindré.

Pels anticlericals de pandereta (II)

Torno a la revista “Taradell” perquè la lectura d’aquesta publicació no deixa de sorprendre’m.  I ho faig amb un tema, el l’emigració, que és ben actual. Mossèn Genís Padrós, rector de la parròquia, pel novembre de l’any 1949 pren consciència del problema i en vol fer partícips als seus veïns. Publica a l’esmentada revista, sota el títol “Els nostres immigrants”, la reflexió sobre el fenomen social que representa el moviment humà que es produïa. No solament a casa nostra, sinó a la resta del món. Parla d’Europa, de guerres, de llars derruïdes, de dol i misèria. De gent obligada a abandonar la seva terra, de l’aberrant repartiment de la riquesa, i etc. i etc. Reprodueixo les reflexions de mossèn Padrós tal com van ser impreses aquell 1958, fa seixanta anys.

El dia 30 d'aquest mes de novembre –primer diumenge d'Advent– es celebrarà el Dia de l'Emigrant. Gràcies a Déu es va desvetllant la consciència d'aquest problema tan greu que afecta a una gran part de nacions europees i 'Amèrica.
Les guerres han destruït milers i milions de llars i les seves víctimes humanes van pel món errants amb el dol a l'ànima i la misèria a l'esquena. La mala distribució de les riqueses el desnivell de vida i la centralització de les indústries, obliguen a una gran part de la desventurada humanitat abandonar el seu terrer i buscar on sigui la solució de la seva fam i l'alleujament de la seva dissort.
Però no us penseu que sigui solament un problema d'ordre material. Ho es tant o mes en l'aspecte moral i sobrenatural. sovint aquests desventurats emigrants són víctimes de l'explotació allà on arriben. La manca de vivenda els obliga moltes vegades a una convivència horrible per la carència d'allò més elemental a la higiene i a la decència. I el canvi d'ambient els produeix un sotrac duríssim que quasi sempre els porta al naufragi de la seva fe.
Son germans nostres. Tenim envers ells deures sacratíssims de caritat cristiana. Tant en l'aspecte material com en l'espiritual. Qui es desentén d'ells fa traïció a la llei natural i a la llei de Déu. Qui s'aprofita de la seva necessitat per explotar-los, cornet un crim inqualificable.
Aquest problema comença a tenir importància a casa nostra. A Taradell cada dia augmenten els immigrants. Ja són un bon nombre aquests germans que han vingut d’ací i d'allà en busca de treball, d'aixopluc, de pa. Son veïns nostres i  per aquest sol fet j a entren en el cercle íntim del nostre pròxim.
La setmana passada, a l'entrada d'un carrer, van venir a besar-me la mà quatre nenes i un nen de parla castellana. Encara no feia quinze dies que eren ací. Em commogué el calvari que havien recorregut i em meravellà la fina educació i la bona voluntat que els traspuava en el nostre diàleg. El diumenge següent, tots cinc, van venir al Catecisme i m'han estat un conducte preciós per arribar a les necessitats dels seus familiars. Es un botó de mostra.
Jo els saludo a tots i me'ls ofereixo per a tot allò en que els pugui esser útil. I us demano per ells acolliment, comprensió i vertadera estimació cristiana. El nostre cristianisme ha d'anar mes enllà d'una simple hospitalitat. No oblidem que des del moment que estan amb nosaltres formem amb ells la família dels fills de  Déu, la parròquia”.
I res més, i a qui en sigui confrare, que en prengui candela.

Text de: Genís Padrós, prev. / Revista Taradell / Any X, novembre de 1958, no. 122

Quan un és pallús, o no...

El que la hace la paga” és el mantra que repeteix Rajoy cada vegada que li escaliven un pepero per haver fos uns quants milions de la caixa pública. La frase és en singular i és així que té el seu valor. Però quan cal el plural –“quienes las hacen las pagan”– aleshores ja no es tracta d’un problema de lladres i serenos, sinó d’una banda organitzada que s’ha passat anys robant-nos a tots, aleshores Sr. Rajoy, les seves paraules no valen res. Quan això passa vol dir que, qui havia de vetllar pels interessos de tots, no ho ha fet de manera diligent, o, encara pitjor, que ha mirat cap a una altra banda. No es tracta, Mariano, de castigar a qui roba sinó de procurar que ningú no ho faci.
De sempre he pensat que el càstig és el recurs dels dèbils i els incapaços, és la solució de qui no té el respecte necessari –perquè no se l’ha guanyat– per evitar que ningú del seu entorn no gosi desviar-se de l’ètica necessària. Ras i curt: si és cert que Rajoy no sap res del que passa al seu voltant, és que se li pixen a la boca, a galet i amb insistència; és que es foten d’ell. Seria com aquell personatge a qui van clavant primer algun copet a l’esquena, després un clatellot, ara li fan la traveta, ara li venten un mastegot i, finalment, quan cau a terra mig baldat, encara riu pensant que “que graciosos que són estos compi-yoguis!”. Un imbècil, vaja.

Però tinc un dubte prou potent com per deixar-lo de banda: i si la frase que pronuncia el Presidente volgués ser una altra? Ja sabem que aquest home no domina l’art de la parla i potser el que vol dir, en realitat és: “qui es deixa enxampar, la caga”, o “el que se deja, pillar està jodido”, que pel cas seria el mateix. Compte amb els babaus.

diumenge, 30 d’abril de 2017

La rosa, la noia i la guineu

Una noia escriu a la secció de Cartes i missatges del diari Ara del dia 29 d’abril d’enguany que “la diada [de sant Jordi] ha esdevingut una obligació per a les parelles i un motiu de frustració per a molts solters”. Carai! I continuo llegint: “Sabeu què? Aquest any m’he quedat sense rosa, i ben orgullosa que n’estic!”. Osti tu! I per acabar la seva reflexió: “regaleu-vos la rosa i el llibre si ho sentiu, perquè, ¿qui ens estimarà més que nosaltres mateixos?” Recony!
Que traduït vol dir que, “com que no m’han regalat cap rosa, tan me fot això de sant Jordi”. Jo en canvi diria, com deien els vells, que quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Dels ous i del covar

Telenotícies vespre del 27/04/2017. Un Francesc Mauri, exultant perquè ha fet fred com havia previst, ens mostra un vídeo on es pot veure una au al seu niu amb els ous de la niada. Amb el rigor que caracteritza les informacions de l’equip del temps de TV3, el Mauri ens informa d’una “imatge tendra” on es pot veure una àguila que “abriga” els seu “pollets”. El cert és que al niu no hi ha pollets, sinó ous. I el que fa l’animal no és abrigar sinó covar. També cal saber que, tant si fa fred com si no, els ocells coven els seus ous posant-s’hi al damunt, oferint la seva escalfor corporal per a procurar la temperatura òptima perquè puguin madurar i néixer els polls. Les gallines, molt menys elegants que una àguila, també ho fan, i els passerells, i els pardals i els cagamànecs. Tots coven. I com que el Mauri parla “mare àguila”, dir-li que jo no veig el sexe de la que surt al vídeo, no puc confirmar-ho i que l’acte de covar no ens permet de deduir-ne el gènere: i ha força aus mascle que també coven.

En fi, que com sempre, els nostres cultes homes del temps ens confonen: pollets per ous, abrigar per covar i fins i tot el sexe. Au, a saber a Palamanca!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Històries petites, històries grans

Ja em perdonareu que torni a parlar de Màrius Carol, però és que aquest personatge és una font inesgotable d’ocurrències, de diarrea verbal, de baladreries de literatura de canya i cordill. A la seva editorialeta diària d’avui a La Vanguardia (17·07·2017) en diu una de crespa en afirmar que, les afirmacions de Bonvehí  seran “una mala estona que passarà a la petita història del nostre petit país”. Ara, les paraules del dirigent de PDECat no em són de tant interès com que Carol tracti la nostra història de petita en un context de menyspreu, d’anul·lació; perquè España sí que és un gran país amb una gran història, oi, senyor Carol?
A vegades, abans d’escriure, cal pensar i Carol, quan no cita referents provadament fiables, és incapaç de construir un argumentari propi i desvarieja, i així ens diu que cal tenir un pla B; totalment d’acord. Però aquest B no pot contradir l’A, ha de tenir el mateix objectiu, perquè sinó s’enreda l’elector: el “sacrilegi” no és tenir pla B, sinó traçar-lo contra l’A per satisfer obscurs desitjos de poder, no és que no es pugui dir “en veu alta” sinó que s’hagi de dir xiuxiuejant perquè no haguem de fer el viacrucis.
La diferència entre Carol i els qui estimem el país està en què ell considera la meva història petita i la seva gran, tal i com fan i repeteixen els unionistes. 

Pels anticlericals de pandereta

La revista “Taradell” va publicar el seu primer número el mes de gener de 1949 i ho va fer ininterrompudament fins el desembre de l’any 2005: 55 anys de periodisme senzill i local. Va néixer amb un subterfugi ideat per Mn. Joan Vilacís i ben aixoplugat sota el paraigües del bisbat de Vic. El que en teoria era un suplement de la recorreguda “Hoja parroquial”, era en realitat un intent reeixit de donar opinió i informació al marge dels circuits imposats pel franquisme. I, sobretot, es feia en català gairebé en la seva totalitat, que per editar-se el 1949 ja és una excepció. He escrit la paraula opinió ben a posta, perquè si bé l’esperit capellanesc de l’època hi és ben present, s’hi poden llegir petites joies de pensament que demostren que molts capellans, a Catalunya, aclarien la grisor d’aquells anys miserables. Així, al número 86 de l’any VII, del mes de novembre de 1955, Mn. Josep Baucells Reig, fill de Taradell, va emprendre un viatge d’estudi per Europa per visitar col·legis. El mateix Baucells diu que “Vàrem seguir uns 6 000 km per terres d'Europa occidental, repartits entre França, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Suïssa, El Sarre, etc”. Com a resum d’aquell viatge, Jordi Minador, col·laborador de la revista, va transcriure les paraules de Mn. Baucells:

Els col·legis estan a ple camp o almenys poden comptar amb espaiosos jardins i camps d'esport. Les classes consten de pocs alumnes que estan reunits en grups gaudint d'una certa autonomia; els càstigs corporals estan desterrats, i així si un alumne no es lleva fins al migdia, ningú li dirà res ja que es suposa que tindrà la seva raó, i si li pregunten el per què, sabrà respondre de la seva acció. Vàrem preguntar a un Director de col·legi si era probable que un alumne sabés fer el «viu» i ens respongué que no, que tots els alumnes estan convençuts del seu deure i cap hi mancarà sense una causa. Tal és el convenciment que tenen de complir nens de 12, 14 i més anys. Tots els alumnes poden desenvolupar lliurement les seves pròpies aficions, i així veiem que hi han pavellons per a fusters, manyans, químics, pintors, terrissaires, etc. Són ben importants els de l'agricultura i els seus alumnes també seguen i recullen l'abundant herba de les prades i es cuiden d'una bona ramada de porquets. Alumnes de cada col·legi, juntament amb alguns professors, formen la seva orquestra i cor cantaire. Tots els professors deuen viure amb els alumnes, havent-hi una gran llibertat de tracte entre uns i altres. El fi és formar i educar totes les facultats físiques i morals de l'adolescent, perquè sigui un home complert i es basti, en moltes coses, a ell mateix”.


Serveixi aquest petit homenatge a un mitjà de comunicació modest que va saber surar per una mar molt tempestuosa, que va aportar un punt de llum a una postguerra cruel i per reivindicar el paper dels capellans d’aquell temps de repressió. Potser eren dels pocs catalans que podien sortir a l’Europa progressista i oberta i ho aprofitaven per dur-nos noves formes com la que explicava Mn. Josep Baucells. I també d’exemple, pels qui, bo i asseguts al seu balancí ideològic, pensen que tots el capellans eren tronxos, com definia el benvolgut Ballarín els rectors de poca volada. 

dijous, 13 d’abril de 2017

El cul de la paella es diu Carol

A "La Vanguardia" d’avui (07.01.2017) l’inefable Màrius Carol escriu això sobre Gabriel Rufián: “Rufián no va dur a terme l’interrogatori que s’esperava, sinó que va deixar com un drap brut Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau, dient-li desvergonyit, mafiós i conspirador”. Bé, dir que el diputat no va interrogar com s’esperava és “de ser inútil”, perquè fins el darrer mono sap com les gasta Rufián. Carol qualifica la intervenció del republicà de “tota una sortida de to”. Admetem que sí, però en tot el seu article, el director de LV, no esmenta cap dels exabruptes que van deixar anar els peperos, mestres en rebentar intervencions. Ni tampoc els despropòsits dels compareixents que, deixant a part, les seves increïbles negacions, van més enllà i algun és especialment cruel i fora de... lloc.
Tot un jutge Sr. Daniel de Alfonso va deixar anar: “juro per la salut dels meus fills que no portava el dispositiu de gravació” (diari Ara 06.01.2017). Un pot insultar i ser insultat, però posar damunt la taula la salut dels fills ho trobo d’una baixesa moral indescriptible, ho trobo bàrbar, indecent, pervers i fins i tot criminal. Quin dret té el Sr. de Alfonso de dir “si no dic la veritat, que es morin els meus fills”? Cap ni un i penso que, una frase com aquesta hauria de ser presa com una amenaça, jutjada i penada. Un home a qui se li suposa un nivell cultural i de coneixements legals com ell, que és capaç de deixar anar una bestiesa de tal calibre, és una vergonya per la professió i no mereix la potestat de jutjar tercers.
El Sr. Carol és sobradament conegut per la seva imparcialitat, que és tan abundant com el ciclopeci repecat, un material rar usat per fer rolacses erps. I també perquè és incapaç d’escriure tres paraules seguides sense usar frases de tercers, que no és altra cosa que un intent de vantar-se com un paó guerxo de la seva cultureta potinera. Mentre empastifa Rufián, oblida torerament la contrapart i ens fa una a pirueta desinformadora habitual. Ja ho deien els avis, i jo: si en surts emmascarat ho seràs pel cul d’una paella.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La perfídia de l’Om, Albert

Al diari Ara d’ahir (08.04.2017), a la contraportada, l’Albert Om escriu sobre Gabriel Rufián. En fa una lloança mesurada, asèptica, mel·líflua, fins inquietant, diria jo. Més que una lloança, diria que es tracta d’una “llepada per si de cas”. A l’Om no li agrada en Rufián, li produeix urticària perquè li sacseja la seva visió tova i poc compromesa amb la societat que li ha tocat de viure. Om és escàpol com un cuc, se te'n va de les mans i mai fa cap afirmació rotunda i sense lloc a dubtes. És l’àlter ego de Rufián. Ell és l’antítesi de l’Om: és l’home clar, sense pèls a la llengua, brutal en la seva prosa, dur en els atacs contra tot allò que ell creu que cal combatre, contundent en els arguments. Per contra Om és el rei de l’ambigüitat, del no compromís (no fos cas...), de les mitges paraules, de la crítica empallegosa, estèril, fútil. Una mena dhome estàtic de Pau Riba, al cap del qual hi fan niu les garses.
És per això que en el seu article escriu dues frases que el defineixen molt bé a ell mateix, quan la seva pretensió era definir els altres. Diu que Daniel de Alfonso i Sandro Rosell  es van deixar barba (s’ha deixat la de Rodrigo Rato) quan van perdre el poder i l’Albert es pregunta si ho fan “com una eina de protecció o com un senyal de protesta”. La segona part de la frase no es refereix pas als estafadors presumptes, sinó al pèl facial de Rufián. És a dir que, sense que ens n’adonem fica al mateix sac l’un i els altres, i ens ho endinya a la seva manera: amb traïdoria i pel darrera, supositori pur. La segona frase que augmenta els meus dubtes sobre l’ètica opinatòria de l’Om és, referint-se al polític d’ERC: “el que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà”. És a dir: l’Albert Om mesura la qualitat d’un polític, no per l’empenta de sacsejar una comissió enverinada i pactada, no per la seva valentia a l’hora d’acusar bandits i conspiradors, sinó per la capacitat d’obtenir vots. Allò que tant critiquem, procurar per la victòria del partit, menyspreant el desig i la voluntat dels ciutadans, és elevat a la categoria de pedra de toc. Bravo Om!

Amb personatges així, que la marededéudel’empentaladesldolorsisantarita ens agafin confessats. Amén.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Copiant als exàmens

Mai no he cregut ni en messies ni visionaris somiatruites, xitxarel·los engalipadors de la gent pobra, de la bona gent. Parlo de garses que tornen de l’avern per parlar a l’orella del seu successor i dictar-li –que ve de dictador– el que cal o no cal manar. Parlo de personatges com Chávez o Maduro, o Hitler o Stalin, que pel cas vénen de la mateixa canya. La caverna espanyola, inclosa la gola monclovita, s’ha fet un fart de buscar i denunciar baladrerament les relacions de la nova esquerra amb Veneçuela. Fins van aconseguir defenestrar un tal Monedero, del qual no se’n sent cantar ni gall ni gallina. Però es veu que els aprenentatges d’aquelles bananeres terres ha fet més profit i forat en la dreta més tramuntana. Maduro, ha intentat de buidar totalment de poder el legislatiu del seu país, anul·lant el parlament veneçolà a través dels tribunals. No sembla que se n’hagi sortit, per ara. I aquí, amb l’ajuda inapreciable d’un TC venut a l’or de l’executiu i potenciat al màxim el seu poder repressor, pretén deixar inoperant el Parlament de Catalunya a cops de llei.
El Gobierno, secundat per l’oposició sencera, s’atipa de poder i fa i desfà, interpreta i aplica lleis segons li convé. La bel·ligerància anti-catalana es va endurint, les amenaces abunden i els exabruptes són el pa de cada dia. Tota una baluerna d’accions que van minant, en nom de la santa unitat de la pàtria, tots els pilars en què es sustenta la democràcia. I amb totes aquestes arriba el Sr. Rajoy a la colònia i pretén comprar la seva voluntat amb quatre rampoines velles, caducades. Ens du el que alguns diaris –El Periòdico, per exemple– qualifiquen de “pluja de milions”. Quatre mil milions és el que ha recollit el pluviòmetre, una quantitat ridícula si es compara amb els 22.000 milions que ha costat Bankia. Per tant, més que pluja seria un xim-xim miserable i gràcies. L’estat veneçolà ha precedit España brandant el populisme econòmic per comprar voluntats: “¡exprópiese!”, cridava un il·luminat Chávez per mostrar-se totpoderós i simular que ho feia en bé de tots. Aquí ens ve un babau amb el tites-tites. Pura còpia.



diumenge, 2 d’abril de 2017

I si el llop fos lloba?

Dibuix d'Arnau Clavaguera Viñals, alumne de 6è del col·legi Cor de Maria de sant Feliu de Gíxols.
Al diari ara del dia 1 d’abril, a la secció de “Cartes i missatges”, hi ha una carta de Katrien de Vos on diu que troba curiós  “que els membres femenins de la família despertin més fàcilment connotacions negatives, iròniques o dubtoses que no pas els masculins?”, i parla de “les supersogres, les cunyadíssimes o les madrastres que apareixen en pel·lícules, en contes i en tantes converses de la vida real: la madrastra de Hansel i Gretel, la cunyada pesada de la veïna
o la sogra”. Resumint, na Katrien pensa que es presenta les dones com a les dolentes de la peli.
Bé, diguem que a la fantasia contera hi ha ogres, gegants terribles, reis cruels i això i allò, i que potser ben mesurat no hi hauria diferència en el nombre: deixem-ho en empat?
Però on perden els homes, i de tros, és als mitjans, on s’ha instal·lat una correcció política que imposa parlar malament dels homes, on es destaquen els seus defectes i es lloen les múltiples i beneficioses qualitats de les dones. Només alguns masclistes impenitents gosen deixar anar algun exabrupte de tant en tant, que immediatament és anatemitzat pels col·lectius que defensen a ultrança la supremacia femenina. A la ràdio, que escolto diàriament mentre treballo, sento una vintena de vegades al dia dones que aprofiten qualsevol descuit per entaforar una opinió de gènere on no hi fa falta, que es riuen de penis menuts o de coits llampec, de calçotets bruts o de l’aspecte exterior masculí. S’ha acabat parlar de la frigidesa (paraula oblidada) femenina –i si se’n parla acaba sent culpa del mascle–, o de calces pudents o d’indumentàries que ratllen la pornografia del gust. Ningú gosa dir mitja paraula que pugui “ofendre” res que soni a femení. Periodistes com Ustrell o de Gràcia, callen i s’empassen el que moltes vegades són purs tòpics, merda de femellistes. I encara, na de Vos, es pregunta si “alguna vegada heu sentit una conversa entre homes queixant-se del cunyat, el padrastre o el sogre?” Marededéusenyor, però en quin vuitè cel viu, amiga? Que els homes no parlen dels cunyats graciosos o dels sogres controladors? Em sembla, benvolguda, que poques converses d’homes ha sentit vostè! 
I si el llop de la Caputxeta, aquell animalot terrible que assetja una pobra nena innocent i que acaba menjant-se l’àvia, fos una lloba? I si la caputxeta fos caputxet i l’àvia un jaio barbablanc? Passa que quan tenim només un ull enfocat i l’altre a la virulé no hi ha manera de veure-hi amb una certa equanimitat: al país dels cecs, el borni és el rei, però continua borni.

dimarts, 28 de març de 2017

Ha mort en Sebas

No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber, només de llegir Sebas, ja el sabran i amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.
Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això, sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la bonhomia i el feien ell. Senzillesa, modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas únic.
Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no li costa desprendre’s.

dijous, 16 de març de 2017

Competidors?

A vegades, comparar situacions vitals amb fets esportius pot il·lustrar una opinió, però en d’altres ocasions es fa més fum que llum. Pere Mas, periodista, piula: “Escòcia, 2 – Catalunya, 0. De moment”. Tinc dubtes sobre aquesta ocurrència. Per exemple, el 2 d’Escòcia es refereix als referèndums? Perquè si és així vull recordar que el segon està encara lluny. Diguem que Nicola Sturgeon ha llançat la pilota amb intel·ligència, al moment just i amb l’efecte adequat. Però la trajectòria d’aquests xuts és llarga i plena d’obstacles i que no és gens segur que arribi a la porteria, i menys que faci gol. Per tant, “Escòcia, 1 – Catalunya, 0”, si seguim la lògica de Mas. I, encara més important, des de quan Escòcia s’enfronta amb Catalunya? És Escòcia, o Catalunya, l’enemic a batre? A mi no m’ho sembla. Més aviat l’enemic de la primera seria la Gran Bretanya (o Anglaterra) i de la segona España, no? Podeu fer vosaltres mateixos el resultat d’uns partits encara en joc.
No hem de manipular el resultat amb gols que només són projectes, però menys confondre’s d’enemic. El nostra partit és contra España i tot just ens estem escalfant: ningú ha xiulat el començament; de moment només ens mirem, desafiants, de fit a fit, mentre preparem els muscles i enfortim la ment. Escòcia, benvolgut Pere Mas, no està a la porteria contrària. De moment.



dimarts, 14 de març de 2017

El petó

Quan succeeix un fet tant lamentable com l’agressió a dos nois que es feien un petó, tothom es veu en la necessitat de mostrar el seu suport a les víctimes i el seu rebuig als bàrbars; una actitud lloable. Però al mateix temps, apareixen personatges que es creuen amb el dret d’expressar-ho d’una manera barroera i ho fan amb un excés verbal diarreic que els acosta a l’estultícia. Així, llegeixo a l’Ara als comentaris sobre el bes Terribas-Romagosa, un tal toncat1961 que sense embuts escriu: [sic] “als agressors de Berga només es mereixen uns quants anys de presó i que els portin de visita a centres de malalts terminals, a veure si així plorant una mica i el cervell potser els faci canviar una mica el xip”. Un nombre important de lectors li han fet un “m’agrada”.

Visites a malalts terminals? Escolta tu, toncat1961, qui et penses que són els malalts terminals, un espectacle, un guinyol on dur salvatges malcriats? A casa hem tingut familiars terminals i no em faria cap gràcia que aquest parell d'imbècils entressin a la seva agonia. Ni en la darrera hora es pot deixar la gent tranquil·la? Portar els tarats a visitar els terminals et sembla edificant? Està bé que vulguis redimir-los, però ho has de fer emprenyant moribunds? A voltes, ja dic, ens deixem emportar per la cridòria i les diem sense engaltar, però cal pensar que ferim greument persones que, amb un fil de vida, miren d’anar-se’n de la manera més digna. No és ni just ni èticament acceptable, toncat1961.

dimarts, 7 de març de 2017

Llibertat o seguretat?

Diuen que Benjamin Franklin va dir que “qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Tenia tota la raó, aquell home. I jo, sense pretensions, afegiria que canviar llibertat per seguretat demostra la incapacitat dels nostres polítics de mantenir segura la nostra societat. Davant d’aquesta manca de recursos, als prohoms del govern mundial, no se’ls n’acut d’altra que carregar sobre les nostres espatlles la seva inutilitat i ens escanyen la llibertat. És l’excusa perfecta perquè ens encolomin pel darrera el control total, la dictadura democràtica perfecta.