dijous, 15 de febrer de 2018

Bravo Boya, merda Pascal!


No sóc un defensor de Mireia Boya, a qui he criticat els seus exabruptes femellistes en diverses ocasions. Avui he sentit l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i m’ha agradat el seu discurs: coherent, ferm i valent. Davant del jutge Llarena ha defensat que com a política tenia la obligació de complir el seu programa electoral, un programa que ningú no va impugnar abans de les eleccions. Ella li ha explicat al jutge que res de “declaracions simbòliques”, sinó que ella havia votat sí a la república, amb totes les conseqüències, en compliment del seu compromís electoral. Ella, diu, no podia enganyar els ciutadans. Amb veu reposada, tranquil·la i sense cap mena de dubte, ha anat contestant les preguntes de la periodista, sense vacil·lacions i amb seguretat. Per tant: bravo, Boya!
Al mateix mitjà, seguidament, he sentit Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, dir que volien un govern “estable i dins de la legalitat”. Redéu! No dona no, no podem dir ara que allò no valia. No podem fotre pel pedregar les garrotades que vam rebre els ciutadans només per salvar el cul dels polítics. M’emprenya tanta covardia, sí: covardia. Admeto, i he defensat, que tothom té dret a fer el que faci falta per sortir de la presó, però això no ha de fer oblidar que hi havia una promesa pública de proclamar la república. Al capdavall haurem d’admetre que retractar-se té les mateixes conseqüències, o pitjors, que reafirmar-se en els objectius. Sentir avui Marta Pascal m’ha acabat la paciència.
No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xuloputes no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia. El demés són òsties, i ja em perdonareu l’expressió.

divendres, 9 de febrer de 2018

Sobre el “primer britànic”


La reconstrucció facial de l’Home de Cheddar, que es pot veure des d’ahir al Museu d’Història Natural de Londres, ha muntat sidral al Regne Unit. La causa: el color fosc de la pell que li han atorgat i el fet que no es diferencia en absolut de la resta d’habitants del continent. Es veu que no tothom, sobretot els puristes, està d’acord amb la interpretació que els científics han fet a base de reunir centenars de dades obtingudes de l’esquelet d’aquest humà, d’1,66 m d’alçada, 60 kg de pes i mort amb poc més de 20 anys.
De tota manera hi ha dubtes raonables sobre aquesta reconstrucció feta per “artistes plàstics especialistes en treballs semblants”. Algunes de les acotacions que s’aporten no són gens precises, com la que diu que “molt
probablement procedia de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient”, que és com afirmar que podia venir de qualsevol lloc. Si un es mira el rostre de l’avantpassat british, no hi veu cap de les característiques que poguessin fer pensar en un àrab, un jueu i molt menys en un negre. Llavis prims, rostre ovalat, ulls clars i lleugerament ametllats, no delaten una procedència subsahariana. En fi, com diuen més enllà del Sènia “doctores tiene la Iglesia”.
Tampoc deixa de ser curiós el final de l’article, quan el periodista recull que “l’estudi fet sobre l’Home de Cheddar mostra que actualment un de cada deu britànics hi tenen algun parentiu, tot i que molt llunyà”. Si solament un 10% dels actuals britànics en són descendents i encara de lluny, que no es preocupin els súbdits de la Reina Isabel: segurament aquest paio, amb cara de trempat i bonifaci, ni tan sols va viure a les illes; potser algú el va trobar en una platja de Brean i, pietosament, el va enterrar a Cheddar per allò de les coves que hi abunden.
Per cert, el formatge de Cheddar és el més venut a Anglaterra i als USA (després de la mozzarella), però resulta que el nostre vell amic no podia pair la llet, segons els científics...

divendres, 2 de febrer de 2018

L’establishment és a can Fanga

Josep Pla a Nova York. Imatge apareguda al bloc de Xavier Febrés.
Per casualitat, he sentit a la tertúlia de TV3 un intercanvi entre Carles Monguilod i Elisenda Paluzie. A ell el conec personalment, encara que de passada, del meu temps de feina a Girona. A ella no. No coneixia la faceta de tertulià d’aquest advocat gironí i per això hi he parat atenció. Potser trauré de context les paraules de l’un i l’altre; si és així ja em disculpo ara.
Crec que parlaven de les capacitats de Roger Torrent, President de la mesa del Parlament. Deia Monguilod que Torrent tenia el valor afegit de ser una persona dialogant i respectuosa amb els seus rivals polítics, i que aquest valor l’havia après sent alcalde d’un poble petit. Es veu però que a Elisenda Paluzie això li semblava poc perquè en un gest desdenyós, ben captat per Monguilod, contestava que tot això està molt bé, però que ara parlem d’alta política i que aquesta mena de qualitats compten poc (lamento no poder reproduir les paraules exactes de la política d’ERC).
Aquest menyspreu pels pobletans, pels alcaldes de política petita, pels micropolítics, des de les trones dels intel·lectuals barcelonins és endèmica i un corc perpetu. Perquè a Catalunya, l’establishment és a Barcelona, i tot aquell que no formi part de nissagues polítiques com la senyora Paluzie és mirat com un pagès amb boina i caliquenyo. “Ara estem davant d’una situació excepcional”, deia Paluzie com volent dir que Torrent no era prou per a menar una situació com l’actual. Només li faltava postular-se per ocupar la plaça del califa en el lloc del califa des de la seva posició de supremacia intel·lectual, des del seu coneixement profund de l’alta política.
Estic segur que amb aquesta actitud hem perdut grans noms pel país, només pel fet de que provenen de pobles massa petits, que estan massa lluny de la civilització barcelonina i, tal com estem el que ens cal és comptar amb tothom que pugui aportar solucions i, sobretot, renovació. Que de cares i posats de l’eixample i d’exalumnes de la Bonanova ja n’hem vist molts i massa. Estic segur que el posat i l’expressió despreocupada de Puigdemont va ser més apreciada que el messianisme que desprenia, a voltes, Artur Mas. I que ens sentim còmodes i propers als nostres representants també compta. O només han de satisfer a les ments superiors com les de la senyora Paluzie?

Recordo un acudit que explicava el meu pare sobre un home que va arribar a Colom per veure el mar per primera vegada. Un barceloní, veient la cara bocabadada del pobletà, s’hi va acostar i li va dir “quina bassa tan gran que tenim aquí, eh? segur que al poble no n’hi ha cap de tan grossa!”. L’home, tot afirmant lentament amb el cap, contestava “ben cert; no sabeu pas quants de burros s’hi podrien abeurar!” L’urbanita va riure davant la ruqueria de l’altre, i encara ara no entén la ironia foteta que l’altre li va enviar. Deixem-ho en pixapins.

dimecres, 31 de gener de 2018

Conte d’hivern

Eren les 12 del matí del dijous 28 de gener de 1988 i començava a nevar. De primer ho va fer suaument, però en pocs minuts els flocs es van intensificar i quan vam arribar a Sanaiàs la neu ja cobria la carretera amb un gruix considerable. Però havíem d’arribar a Barcelona sí o sí. Per això vam seguir. En arribar al Coll de Vic ja hi havia dos camions de tonatge entravessats que gairebé impedien el pas a la resta de vehicles, però encara vam poder seguir. Va ser aleshores que vam prendre la decisió de deixa el cotxe en un aparcament de Vic i agafar el tren: el tren difícilment s’atura, deien aleshores.
Per sort vam ser prou espavilats i vam carregar el maleter amb roba d’abric, guants i botes que ens vam posar en previsió de fred. Eren gairebé les dues quan pujàvem al tren, i no van ser fins les quatre que la tartana va arrencar a velocitat de caragol reumàtic. El viatge va durar poc: a l’altura de Malla la baluerna es va aturar i ja no va tornar a arrencar. Com un cuc desinflat es va aclofar definitivament. Al cap d’una hora, els passatgers vam poder veure un atabalat personatge que, carregat amb una mena de telèfon decimonònic, intentava infructuosament endollar l’aparell a una presa encastada en un pal de fusta vora la via: no hi va haver manera i, emprenyat i avergonyit, es va perdre en direcció a la capçalera. No va passar gaire estona, però ja eren les sis de la tarda i començava a fer-se fosc, que el revisor corria pels vagons demanant una llanterna. Uns seients més enllà, un grup de visitadors mèdics li van oferir una d’aquelles llanternes de regal que els metges usen per mirar-te la gola.
Davant nostre hi viatjaven dues dones gitanes. Anaven carregades amb farcells que semblaven de roba i una d’elles, calçada amb espardenyes d’estar per casa, duia els peus xops i les mitges molles fins els genolls. Com que dúiem mitjons de de recanvi llargs i de llana els hi vam oferir. Ella se’ls va posar i encara és hora que obri la boca per dir gràcies. Mentrestant, el revisor ens va anunciar que, en un gest heroic, el maquinista aniria a peu fins a Vic per “avisar de la incidència”: ja eren més de les set i negra nit.
No sabem què se’n va fer d’aquell pobre maquinista, que va marxar amb anorac i botes prestades pels viatgers i una lot de pissarrí, però nosaltres no en vam sentir cantar mai més ni gall ni gallina. Potser despistat, es va perdre i va anar a parar al Matagalls, qui sap. A poc a poc es van fer les quatre de la matinada i la llum d’uns fars potents i el soroll d’un motor van trencar la quietud i la monotonia. Un joves pagesos de Malla havien muntat la pala al tractor i havien obert camí per treure’ns del tren.
L’espectacle que vam descobrir mentre avançàvem enmig de la neu era gairebé dantesc. L’aleshores N152, il·luminada per una lluna plena fulgent, era una mena de camp de batalla enmig d’un paisatge que recordava l’estepa russa. Centenars de cotxes abandonats eren a les voreres de la via i desenes de camions entravessats donaven el toc de desastre necessari per deixar-te l’ànim per terra.
Vam travessar la carretera avançant poc a poc rere el tractor fins les escoles de Malla. Allà, la gent del poble havien organitzat els locals, encès les estufes i preparat begudes calentes que repartien entre nosaltres: semblàvem, refugiats de guerra, desorientats, somnolents i espantats. No hi havia mòbils, aleshores i no havíem pogut contactar amb la família des de feia més de disset hores. La gent de Malla havien aconseguit habilitar el telèfon de l’escola i tots en fila, un rere l’altre, esperàvem poder dir a qui calgués que estàvem bé. Per això, un encarregat ens avisava que teníem tres minuts: calia donar temps a tothom i érem molts.
Poc més o menys a les 8 del matí, un autobús ens va recollir i ens va dur fins a Vic, on vam arribar al cap d’una hora llarga de viatge. Davant mateix de l’Hospital de la Santa Creu, un gran nombre de voluntaris repartia pastes i cafè amb llet calent i un grup de sanitaris preguntava si algú necessitava atenció mèdica. També informaven de l’estat de les carreteres i és així que vam saber que no podríem arribar a Torelló. Com que teníem uns tiets a la Rambla del Carme ens vam presentar a casa seva. Allà els vam explicar l’aventura i vam dormir unes hores. Ens despertar-nos prop de les sis de la tarda, la tieta ens va dir que a la parada dels cotxes de línia de Torelló, aleshores allà mateix a la Rambla, hi havia vist marxar dos autobusos. A dos quarts de vuit del vespre tornàvem a casa, 32 hores després d’haver-ne marxat.

A casa no hi havia electricitat, ni calefacció, ni llum... Començaven aleshores quinze dies en que Torelló va semblar un desastre esperpèntic, amb gent fent cues a les pastisseries on es racionava el pa, esgotant les piles a totes les botigues i recuperant estris inversemblants per escalfar-se i fer la teca. Però tot això ja és una altra història. Un any més tard, el dia de Nadal, naixia l’Ignasi, el nostre fill.

dimarts, 30 de gener de 2018

Personalismes “fake”

Sento veus. Que ningú s’espanti: les sento per la ràdio, per la TV, que acusen Carles Puigdemont de mantenir la seva investidura en benefici propi, per la necessitat de protagonisme i personalisme. Aquestes veus, per qualificar-les de manera suau, són perverses i la única cosa que persegueixen és pressionar el President perquè renunciï a la seva investidura. Volen dir-nos que Puigdemont no pot ser President perquè a ells no els agrada i ho vesteixen tot plegat d’una il·legalitat feta a mida per un Tribunal Constitucional absolutament venut a l’or de la Moncloa.
Però m’interessa saber quin profit personal en treu Carles Puigdemont de persistir en la seva voluntat. Si la gentola que l’acusa pensa que no ha fet cap mena de renúncia els preguntaria si... allunyar-se mil quilòmetres de la família, els fills i la seva dona, dormir en un hotel, suportar befes d’espanyols armats amb una bandera, insults i menysteniments; no saber si podràs tornar a veure els teus pares, viure amb la frugalitat que exigeix el moment, estar privat de la seva feina i dels seus drets. Tot això no són renúncies? A Carles Puigdemont, l’Estado espanyol li ha destrossat la vida i encara hi ha pocapenes que l’acusin d’ambició malaltissa. Com ja he escopit altres vegades, m’agradaria veure a tots aquests valents, i valentes, en la seva situació. és de miserables.

Des de Madrid, i també des de Catalunya, hi ha homenets, donetes, i cagabandúrries que s’omplen la boca de mots com lleialtat, honor, respecte a lleis i institucions, però que són incapaços de mostrar el més mínim respecte per les decisions que pren qui ha estat elegit pel poble amb els seus vots: la cambra catalana i el seu President. En unes eleccions muntades i amanides des de Madrid, la ciutadania ha parlat alt i clar i ha clavat una puntada de peu al cul als mal anomenats constitucionalistes, que ara es passen pel forro de la pebrotera la seva estimada consitución. “Menos lobos, Caperucita!

dimarts, 23 de gener de 2018

Dol per qui mai ha sigut

Dibuix de Paula Bonet aparegut a la web La Oca es inspiración.
Laura Bonilla ens explica (Ara, 22/01/2018, pàg. 16) que la il·lustradora de la Vila-real Paula Bonet “ha exposat públicament a les xarxes el seu cas –ha tingut dues pèrdues en un any– i ha contribuït a donar visibilitat a un tema tabú”. Les pèrdues es refereixen a la mort de dos fills nonats. Em sorprèn l’adjectiu “tabú”, com si un cas d’avortament fos un fet luctuós que s’amaga, perquè els cassos que he viscut, i no són pocs, no han estat pas ocultats en cap dels seus aspectes.
Però el que em sorprèn més és que només es parla del dolor i el dol de la dona, com si l’home no existís. Cap esment a la contrapart masculina. Jo he viscut aquesta experiència en pròpia pell en dues ocasions i us puc assegurar que el dolor que vaig sentir és comparable al de qualsevol dona en el mateix cas. Potser diferent, però no menys profund. Els meus pares van perdre dos fills: un d’un any i un altre de vint. La mare explica que quan va morir l’Assumpció l’any 52, durant molts dies el meu pare plorava en qualsevol moment del dia, i de la mort d’en Toni l’any 80 ell no es va recuperar mai i li va costar la vida als 61 anys. Vull dir amb això que el pare va patir més que la mare? De cap manera: afirmo que el seu dolor també és digne de reconeixement i de  reivindicació. La periodista reprodueix una de les frases més cruels que he sentit quan es produeix una mort d’aquesta mena: “Millor ara, i no un cop hagués nascut”. Estic segur que la va pronunciar una dona, perquè l’he sentida en boca d’elles, però mai, mai, en boca d’ells. A voltes més val callar.
No és el dolor del pare tan valorable i digne de plany com el de la mare? Perquè en l’article de Laura Bonilla no hi ha cap esment al dol masculí? Potser és perquè encara és mes silenciat que el d’ella?
La meva pena va per constatar que dia rere dia els gineceus creixen i es tanquen cada vegada més. Dia rere dia les dones es constitueixen en grups de gènere exclusius, on tracten temes excloent els homes, que cada dia es celebren més “sopars sense homes que sopars de dones”. Mentre es pretengui solucionar els problemes femenins sense la contribució masculina no anirem enlloc. Per cert: articles com el de Bonilla podrien ser considerats microfemellismes?


dissabte, 20 de gener de 2018

#MeToo

Simone de Beauvoir va fer una estada als EEUU l’any 1947, i d’aquella experiència en va escriure un llibre: L’Amérique au jour le jour. En aquesta obra, la pensadora i feminista francesa va escriure: “Un vespre em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”. Com a integrant del gènere masculí, a voltes em fa l’efecte d’estar vivint això que ella descriu amb senzillesa i contundència: que les feministes d’avui no volen un món de dones, sinó un món sense homes. Als EEUU precisament ha esclatat el #MeToo a base de discursos grandiloqüents i denúncies a palades empeses per celebrities. Segurament que les actituds i gestos de l’impresentable president d’aquell estat, Donald Trump, n’ha estat un bon detonador. Però, i tornant a de Beuvoir, a la dona nord-americana “sovint se la veu com una mantis religiosa que devora la seva parella masculina”. A mi, ara, les dones d’aquell país se m’apareixen així.
És imprescindible denunciar qualsevol mena de violència, sigui sexual o no, perquè aquesta actitud és l’únic camí per a eradicar-la. Com també és imprescindible que els poders públics s’impliquin i facilitin l’accés a la justícia. Tots, homes i dones, hem d’acudir a la lluita per la igualtat i la dignitat de tots. A vegades, però, tinc la sensació de que no se’m convida al sopar, i em sento rebutjat i sense invitació. Així és com veig el que les femellistes anomenen micromasclismes: accions, gestos o paraules que són interpretades subjectivament com a ofenses de gènere, de manera que un ja no sap si ha d’obrir la porta a una dona perquè el poden tractar de masclista. Cada vegada que ho faig, espero l’atac de la mantis. Ës així que llegeixo que Mireia Vehí (CUP), afirma que la temperatura freda de la cambra catalana “denota un marc mental masculí”. O que Jenn Díaz (ERC) piula: “Dieu que el més important no és la paritat, sinó la capacitat de les persones de la mesa. ¿Dieu, doncs, que en tota la cambra només hi havia una dona qualificada per a la mesa del Parlament? ¿Dieu, doncs, que les dones de les llistes que vam votar no serveixen per a la mesa?”. No, ningú no diu res d’això. I vull creure que a l’executiva d’ERC hi ha dones que van decidir també qui era el més idoni pel moment i la seva circumstància. La senyora Díaz diu això perquè ella és en “un sopar sense homes”, no pas en “un sopar de dones”.

Tornant a la pensadora francesa, en l’obra que citava a l’inici també va deixar escrit que “la relació entre homes i dones a Amèrica és una guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries efímeres”. Jo no em trobo còmode en aquesta guerra permanent perquè la denúncia dels micromasclismes és ni més ni menys això: petites vexacions i victòries efímeres. Potser és que jo, al contrari que dones com Díaz o Vehí, no sopo amb homes o dones, sinó amb persones. 

dimecres, 17 de gener de 2018

Imatges del Parlament


La primera sessió, la de la formació de la mesa del Parlament de Catalunya, ens ha deixat diverses imatges. La primera, la de Pasqual Maragall, un animal polític que va canviar la seva militància quan va sentir que el seu partit de tota la vida, el
PSC, oblidava poc a poc els seus postulats essencials. Un d’ells, la defensa de la identitat i la independència del poble català. Maragall, avui ens ha donat sobretot una lliçó de dignitat política i humana, deixant clar que ell no hauria de ser allà. Ha recordat tots els empresonats, els exiliats i els investigats injustament per un estat espanyol que vol imposar-nos fins els governants. Impecable en la seva expressió, ha lamentat que “avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí”, i ha expressat el seu lament quan ha dit que “sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna”.
Evidentment, això no ha agradat a la senyora Arrimadas i al seu grup de Cs. De primer ha volgut, de manera miserable, invalidar el vot dels presoners polítics, demanant al President de la mesa que reconsiderés la seva posició. La mesa no podia reconsiderar res, perquè és la de constitució i no té aquesta atribució. Per tant, la parlamentària ha actuat amb evident mala fe ignorant el reglament que tant defensa. Després, quan Maragall ha proclamat Roger Torrent President del Parlament, el grup de Cs en ple ha evitat aplaudir i no ha felicitat l’elegit. Torrent ja ha tastat el que serà la legislatura: una guerra de filibusterisme constant. Sense haver dit una paraula, sense haver expressat les línies que menaran la seva presidència, Torrent ja s’ha vist rebutjat pels qui volien presidir tot Catalunya. Per descomptat, tampoc han aplaudit el seu discurs ni han mostrat cap mena d’empatia amb la resta de la cambra.
El pitjor ha vingut al final: ningú de Cs, ni la qui volia ser “presidenta de todos los catalanes”, ha cantat l’himne de país. Drets, això sí, amb cara de no haver cagat en tres mesos, els qui es diuen representar algú a Catalunya no ha obert boca. Bravo! És així com volen que creguem que ells són el partit de la unitat, la reconciliació i el sargit de la inexistent fractura social.
Per descomptat, la roda de premsa de la senyora Inés Arrimadas ha estat en castellà messetari. Sortosament, perquè voler donar lliçons a una persona com Ernest Maragall dient que no ha entendido muy bien cual era su papel hoy, és essencialment penós i frega el ridícul polític. Ja et dic: si s’és tonto a Catalunya, que sigui en castellà.

diumenge, 14 de gener de 2018

Titulars que enganyen

Al diari ARA d’ahir, 13 de gener de 2018, a la pàgina 6 he llegit el titular d’un article de Laia Forès que diu així [sic]: “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin”. He d’entendre que és possible que la frase no sigui de l’autora de l’article, perquè llegint-lo un es dona compte de que les lletres grosses no es corresponen amb les petites. De tota manera, encara que sigui feina de “tituladors” empescar-se expressions que facin l’article atractiu, a vegades la creativitat explosiva és contraproduent i els autors haurien de donar-hi el seu vist-i-plau revisant-los amb atenció.
Els lletrats del Parlament són un òrgan consultiu de la mesa del parlament, a qui es pot adreçar per demanar l’opinió sobre qüestions que afectin la interpretació de la governabilitat de la Cambra. És a dir, que els lletrats poden oferir la seva interpretació del reglament del Parlament. Perquè com tothom ja sap a bastament, les lleis són interpretables. Una consulta no és res més que la sol·licitud de la opinió a un tercer. El que el consultor faci cas del consultat ja són figues d’un altre paner, i digueu-m’ho a mi que m’he passat 20 anys emetent opinions com a consultat.
Per tant, els lletrats del parlament no poden oposar-se a que s’investeixi Puigdemont. Col·loquialment: poden dir el que vulguin que la mesa farà el que li doni la gana. I tampoc haurien d’actuar d’ofici, com sembla que ja van fer: ha de ser un grup polític que presenti una sol·licitud que ha de ser autoritzada per la mesa.

Corol·lari: titular “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin” és com a mínim inexacte i fins i tot fals, o, pitjor encara, manipulador perquè vol fer creure que investint Puigdemont el Parlament cometrà una il·legalitat. Certament trist aquest camí de la mentida malèvola.

dijous, 11 de gener de 2018

Temps de neu

No, no és el títol del programa degà de TV3 i ho explico. Cada any, des que el senyor Tomàs Molina & boys es van fer càrrec in aeternum de la previsió del temps a la cadena pública, que cada hivern vivim una constant impertinent: la neu. La neu els serveix per multitud de temes que van des de la por fins l’esquí. La por sí, perquè el senyor Molina és un pusil·lànime compulsiu que només surt de casa quan sap que el cel no li caurà al damunt. Ens adverteix, com si fóssim canalla inconscient, que la neu és freda, que patina, que mulla. Però també en fa propaganda perquè les estacions d’esquí puguin omplir dia sí dia també les seves instal·lacions.
Aquesta publicitat contrasta fortament quan el senyor Molina, amb l’incondicional senyor Mauri, promocionen un esport (?) que provoca desplaçaments massius concentrats de ciutadans que, asseguts al cotxe, contaminen el territori, provoquen llargues retencions a les rutes d’accés al Pirineu i que destrueixen el paisatge de la muntanya de manera irreversible. De baix a dalt, perquè el canvi climàtic (?) ha provocat que les cotes vagin pujant i es vegin potinejades per cables, torres i construccions més aviat fastigoses i permanents. Deia que aquesta publicitat contrasta amb la defensa que fan de la sostenibilitat i el respecte pel medi. Practicants com són tot l’equip dels esport d’hivern, critiquen per contra sense pietat tot allò que no practiquen. Així es pot anar a emmerdar muntanyes amb el cotxe, però no podem anar treballar amb l’automòbil perquè això contamina, i ens recomanen el transport públic o... el cotxe elèctric, una andròmina cara i poc eficient. Perquè no ens recomanen anar-hi a esquiar en transport públic?
Mai no els he sentit parlar del cost ambiental dels esports d’hivern, com tampoc no sé el cost de produir neu artificial, una activitat que gasta quantitats ingents d’energia i aigua. Tampoc no he vist cap gest per advertir del que implica traginar neu en camions amunt i avall, ni de la destrucció del paisatge per la construcció d’habitatges de segona residència que s’usen durant quinze dies l’any. Així, llocs idíl·lics com Boí, han estat convertits en parcs temàtics d’humans muntats en 4x4 que malmeten camins i empudeguen l’aire. El campanar de sant Climent deu al·lucinar.
És per això que cada telenotícies ens hem d’empassar imatges en que una càmera instal·lada a 2000 m ens mostra les volves de neu que faran possible que el senyor Mauri pugui esquiar entre setmana. Una càmera inútil i infrautilitzada perquè allà dalt, a part d'algun fenomen meteorològic ben corrent, no hi passa mai res.

Llarga vida als nostres homes del temps... de neu.

divendres, 22 de desembre de 2017

Victòria!

Sí, els independentistes hem guanyat aquestes eleccions malgrat els espeternecs triomfalistes d’Inés Arrimadas: no, no podrà ser “la presidenta de todos los catalanes”; així, en castellà, perquè se sàpiga en quina llengua i cultura ho hauria fet. Avui, diversos amics d’arreu d’Espanya, es pregunten com és que a la democràtica Catalunya un partit filofeixista d’extrema dreta ha guanyat de manera clara. No m’estranya que s’ho preguntin perquè la desinformació que pateixen dellà de l’Ebre i el Sènia és aclaparadora, perquè ignoren quina és la nostra realitat. Arrimadas ha guanyat perquè ha reunit el vot de la por, perquè ha sabut capitalitzar sense manies l’aplicació del 155. Aquí és on ha jugat bé Cs, perquè qui ha fet la feina bruta i n’ha patit les mortals conseqüències ha esta el propi PP, i que n’ha rebut els rèdits han estat ells.
Com a tot arreu, a Catalunya hi ha gent que té por quan les coses es sacsegen, i més encara quan les circumstàncies instal·len un clima de terror. Als pobles i ciutats fora de l’àrea metropolitana barcelonina no ho hem notat, però allà sí que l’Estado s’hi ha abocat: helicòpters sobrevolant dia i nit l’espai urbà, furgonetes amunt i avall traginant policies i caderneres, càrregues indiscriminades contra ciutadans pacífics, la llibertat d’expressió coartada. Acusacions a tort i a dret, detencions, empresonaments i el Govern exiliat a Brussel·les. Al cinturó roig tot això fa molta por i és aquí on es concentra el 50% del vot de Catalunya. Si mireu qualsevol mapa de resultats comprovareu la gran taca taronja que s’estén al voltant de la capital del país –on també ha guanyat Cs–. És aquí on el PSC a fet la llufa més estrepitosa i s’ha deixat arrabassar tot el seu capital polític, perdent fins i tot Mataró! Aquesta àrea és on hi ha majors concentracions d’immigració dels anys del franquisme i on les bosses de cultura precària són més profundes. Fa pocs dies es publicava un estudi sociològic on es feia evident que el votant de Cs és el més inculte del cens. I la incultura i la ignorància són els generadors de por més potents.
Cs ha estat el partit que ha gastat més diners en la campanya d’aquestes eleccions, 2,1 M d’euros, que ningú no sap d’on han sortit. La propaganda visible a tot el país, però, només ha fet efecte allà on no els feia falta.
Tampoc cal oblidar que el Gobierno i el PP de Madrid han llençat tota l’artilleria a l’atac i no han estalviat mitjans, ni públics ni privats, per estendre el seu missatge barroer amb un García que s’hauria de rentar la boca amb salfumant. I tot això amb el handicap que significava pels independentistes tenir els seus líders fora de combat: l’un a Bèlgica i l’altre a la presó. És com un combat de boxa amb un dels contrincants lluitant amb una mà lligada a l’esquena.
És per tot això que Cs ha obtingut el resultat de 12 diputats més que en les anteriors eleccions. Però compte: el vot que ha obtingut és extremament inestable perquè és fruit de la conjuntura política que el PP ha muntat, amb el flabiol sonant dels propis Ciutadans al darrera. És un vot volàtil i voluble perquè han influït sobre una gran massa de gent esporuguida, mal informada i amb la cultura a nivells escassos, que fa que canviïn el sentit del vot cada vegada que van a pixar.

Però això també té una segona lectura que hauria d’alliçonar els independentistes: ells no han sabut conferir seguretat a tota aquesta gent, no els han pogut convèncer perquè no ha trobat ni el canal ni el missatge adequats. Ara, els toca d’estudiar bé la composició social d’aquests votants, conèixer a fons les seves inquietuds i trobar la manera d’arribar-hi. Ho podem fer des de la força de la victòria. Tenim quatre anys per fer els deures.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Què no s’ha de fer per guanyar

Al diari Ara d’ahir, 12 de desembre de 2017, l’escriptor i historiador Joan Esculies escriu que: “Des de l’1 d’octubre els directors del Procés no han sabut mantenir el relat del que feien perquè algunes variables no s’havien sospesat prou. S’ha improvisat com en altres ocasions, però no s’ha trobat el to per explicar-ho”. A mi em sembla que en aquesta premissa, que presideix l’article, hi ha un error d’apreciació que cometen algunes anàlisis profètiques sobre què passarà en aquestes eleccions. En el context que estem, de repressió violenta i limitació de drets, dir que els impulsors del procés “no han sabut mantenir el relat” no és cert; o si més no, no és exacte. Una cosa és que s’hagi canviat l’objectiu, que era la independència, i una altra és que si l’expresses et puguin muntar un sidral que et dugui de potes a la presó. En definitiva, crec que el relat es manté, i tots els qui l’hem defensat ho sabem bé. I també ho saben els qui hi estan en contra, perquè així ho demostra la violència que s’ha desfermat contra l’independentisme.
És cert que hi va haver errors greus en proclamar una república que no tenia clar que l’estat espanyol trauria els tancs al carrer, que no tenia el control del territori i que potser va confiar prou i massa en què Europa es desvetllaria i els faria costat. Però d’aquí a pensar que els seus promotors han abandonat la idea o que l’han diluït és, potser, tenir una imaginació massa desperta. El prova-error científic també val en política.
En el que sí que estic d’acord en l’apreciació que fa Esculies és en que s’ha improvisat massa i que “no s’ha trobat el to per explicar-ho” . Sobretot pel que fa a ERC. Les llàgrimes de Marta Rovira davant la detenció de Junqueras, la dependència evident del líder a la presó, les contínues justificacions de la candidata demanant perdó per presentar-se, debiliten molt les expectatives del partit. No pas entre els seus votants, que crec fidels, sinó entre la massa d’indecisos que sempre flota en l’aire de les enquestes. Les coses han anat com han anat, i ara ERC no pot asseure’s a la vora del camí a llepar-se les ferides. Ha de recuperar el seu discurs i emetre’l amb claredat. Sense oblidar cap pres, els seus mitings han de fer referència directa als objectius independentistes i deixar-se d’enyorances que no tenen remei i que en campanya només serveixen arguments a l’enemic.
Es pot entendre el dolor pels companys empresonats, però als polítics els suposem una capacitat de resiliència important –una resiliència que d’altra banda la ciutadania ha demostrat sobradament i heroica– i ara és l’hora de mostrar-la. Perquè sinó, els qui anem de comparses, els qui fem bulto, ens podem sentir escapçats i perdre l’empenta i amb això ells, els polítics, sí que perdran el relat i la capacitat d’explicar-lo.


Podeu llegir l’article sencer de Joan Esculies al diari ARA

dijous, 30 de novembre de 2017

Sixena o la perfídia aragonesa

El ministre Iñigo Méndez de Vigo ha ordenat al Museu de Lleida retornar les obres que l’alcalde de Sixena –Ildefonso Salillas Lacasa, martell de catalans rebecs– ha exigit durant els darrers 20 anys. Sixena és un poble menut i ressec situat al cor dels Monegres, amb poc més de 400 habitants. Allà hi va néixer l’heterodox fisiòleg i filòsof Miquel Servet (Miguel Serveto en castellà, tal qual). Curiosament aquest home va ser cremat a la foguera per haver gosat discutir el dogma de la trinitat i defensar el baptisme en l’edat adulta. Un lliurepensador que, com que ja és mort, els sixetans homenatgen, però que si fos viu l’acabarien de rostir. Doncs bé, aquell heroi, Ildefonso Salillas, ha comès l’avolesa traïdora d’aprofitar la suplantació del Govern català per aixecar un cop més la veu i ara, davant del Méndez aquest ha aconseguit el que volia.
No equivoquem l’enemic: no és Iñigo Méndez de Vigo, sinó el tal Salillas, qui aprofitant la nostra debilitat administrativa ens l’ha clavat pel darrera. Sense pietat ni vergonya, sense la més mínima ètica, ni política ni personal, ha anat a plorar als braços de l’Estado, a qui li ha faltat temps per causar el dany a la Catalunya ocupada. En definitiva, Salillas, amb nocturnitat i traïdoria, s’endurà legalment (?) les obres cap al seu desert particular. La meva reflexió ve de que no et pots refiar de ningú, menys quan tens un veí envejós i pèrfid que en lloc d’establir aliances de bona companya es dedica a soscavar tant com pot unes relacions que haurien de ser cordials i còmplices.

Fa més de 40 anys que visito regularment l’Aragó i n’he seguit les peripècies de prou a prop. Per exemple, la del monestir cistercenc de Nostra Senyora de Rueda, a Sástago. Hi vaig estar per primera vegada deu fer uns trenta cinc anys. Ens va rebre un pastor que guardava les ovelles a la magnífica nau gòtica de l’església. Aquell bon home ens va cobrar la voluntat i ens va deixar lliures perquè voltéssim pel que era una ruïna. Va estar així durant 10 anys més, fins que a principis dels 90 van començar tímides actuacions  que van culminar el 2003 després abocar-hi centenars i centenars de milers d’euros. D’aleshores ençà se n’ha donat la gestió a diverses empreses privades, que han fracassat en els seus intents de fer-ne un referent. Ara fa 4 anys que és tancat perquè la darrera concessionària manté un litigi amb el Govern aragonès. Ja ha patit diversos robatoris i les instal·lacions i el monument ja comencen a notar els efectes de l’abandó. La mala qualitat de les reformes hi ha contribuït en bona part. La fortuna pública invertida se n’ha anat pel pedregar sense que hagi costat la foguera (pobre Servet!) a ningú. És aquest el destí que els espera a les obres de Sixena? També vaig ser al monestir a principis dels 80 i, en tinc imatges, era també un detritus que clamava al cel. Situat enmig d’un secarrar, a més d’una hora de l’A2 i amb mala comunicació, sense cap altre atractiu que no sigui l’estepa monegrina, les obres seran rebudes amb gran pompa com un dret de conquesta. Es faran grans discursos i es prometran enormes beneficis. S’apel·larà a l’orgull aragonès i a moltes altres tonteries. Al cap de pocs mesos, els aragonesos i les seves brillants autoritats oblidaran Sixena. Quan algú s’arribarà al monestir el trobarà tancat, perquè només obrirà el matí dels dissabtes, prèvia reserva i si al guarda li va bé. Aleshores, les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro s’aniran corcant de mica en mica abandonades i polsoses. Això sí, a Villanueva de Sigena hauran aixecat un enorme i excèntric monument al seu eximi alcalde Ildefonso Salillas Lacasa, vencedor dels pèrfids lladregots catalans.

divendres, 10 de novembre de 2017

El toro Albiol

"Així de grossos". Fotografia apareguda a OKdiario, signada per AFP.
A voltes he pensat que si un toro es preguntés una sola vegada perquè coi envesteix un tros de drap vermell, s’ajauria a la plaça, es miraria el torero i el públic amb displicència i s’adormiria una estoneta a veure si el deixaven tranquil. Passa que l’animal, de cervell limitat, esverat, punxat i emprenyat surt a l’arena encegat i envesteix sense mesura ni criteri tot allò que es belluga. És així que amb càstig i fatiga arriba al final de l’obra exhaust, morint vençut i humiliat als peus d’un homenet mitjamerda. Així és Javier García Albiol: un toro en estat pur, un animal que envesteix tot el que és gras, incapaç de tenir un mínim pensament lúcid que li permeti asseure’s, meditar uns minuts i preguntar-se: què carai estic fent empaitant un parrac desfilat? I és que quan s’atura una mica, rep una banderilla des de Madrid i reprèn la seva carrera embogida. No té consciència de que es dessagna a cada envit i que acabarà sota l’espasa pepera tal com han fet els seus predecessors.
La sagnia que pateix el senyor García, de la qual ell com a bon brau de lídia no és conscient, es constata en les seves irracionals denúncies que a voltes ratllen una estultícia profunda, en l’ús d’una xerrameca cada vegada més violenta i en la gesticulació corporal que adopta en les seves compareixences. Ara arriba ja al desvergonyiment de voler judicialitzar l’InfoK de TV3 –un programa que ha merescut elogis arreu– perquè no li agrada que nens i adults sentim les notícies tal com són, i sobretot que les entenguem. És a través de personatges extremament perillosos pel seu descontrol emocional que España mantén la seva ciutadania anestesiada, i que es pot constatar en una enquesta que “demostra” que tornarien a donar a Rajoy el comandament del país en un exercici d’estultícia col·lectiva.

Ni que sembli mentida, al García ja li va bé el paper perquè s’avé amb la mentalitat hispana de “l’ordeno y mando y que se haga pronto”, amb l’estretor mental del cortijo. Cap imatge més il·lustrativa que el señorito i els seus toros, que li fan la feina i l’alimenten. Només li cal donar-los farratge, embravir-los a cops de puya i, quan ja estan ben empoderats, treure’ls a la plaça amb la promesa d’una mort heroica. Mediti una mica senyor García, perquè és més que segur que acabarà mort i esbudellat, enmig d’un toll de sang en qualsevol ruedo de províncies, enmig dels aplaudiments dels seus, això sí. Llavors, arrossegat per l’arena com una desferra, el duran a l’escorxador, li tallaran els collons –aquells que eren tan grossos– i un cuiner castís els courà per a qualsevol mariano. A compte de la casa, esclar.

dimarts, 7 de novembre de 2017

La xerrameca autoritarista

El llenguatge no és mai innocu. Hem assistit aquests darrers mesos a una normalització de mots terribles com rebel·lió, tumult, cop d’estat, sedició, 155 i altres eufemismes d’un sol concepte: la venjança jurídica d’un estat enganxat per les part toves. De mica en mica, els ministres i adlàters del PP, C’s i PSOEPSC ens han anat acostumant un dia darrera l’altre a escoltar aquests mots amb “naturalitat”. Periodistes i mitjans d’un color i de l’altre ens les endinyen amb una facilitat que fa por, sense donar importància aparent al que signifiquen, no tan sols jurídicament sinó moralment. Hem sentit policies titllant de catalufos homes i dones nobles quan els duien a la presó. Hem vist un portaveu d’aquest cos manifestar-se a Madrid amb l’extrema dreta més violenta. Hem assistit a agressions feixistes contra ciutadans després de cada manifestació unionista. I un pòtol de barraca tractant un càrrec electe, President del meu país, de cocomocho i etzibar-li que “no es un cobarde, es un mierda”. I a Espanya ningú no s’immuta.
Aquesta setmana he llegit dues frases que expliquen el concepte que els espanyols tenen del país. La primera és de l’inefable fiscal Maza: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”, ha deixat anar. Les implicacions que té l’expressió faria posar vermell qualsevol demòcrata que l’hagués pronunciat, que dimitiria tot seguit al·legant alienació mental transitòria. L’Estado ni té ni deixa de tenir paciència, com no en té una pedra o un bocoi de vi de Porto. A qui se li ha acabat la poca paciència democràtica que tenia és al Gobierno del PP-C’s-PSOEPSC, li ha sortit la vena dictatorial i ha aplicat la repressió pura i dura, tot esbotzant el mateix Estat de dret que pretén defensar. Però l’expressió també té la seva lectura subliminal i deixa en pilotes la democràcia espanyola: “el estado de derecho es mío!” Recordem ara la frase de la mòmia corcada del PP, Manuel Fraga Iribarne: “la calle es mía!”. I recordem-ne les circumstàncies. L’home era aleshores ministre d'Interior; eren els mesos immediats a la mort de Franco. L'exabrupte el va vomitar per unes manifestacions obreres a Vitòria, amb tres morts, tots manifestants. I aquí estem.
La segona frase és un titular de La Vanguardia que diu així: “El ministro de Exteriores belga llama al orden al de Interior por hablar de Puigdemont”. La “notícia” ve signada per Europa Press, per tant l’autoria de la titulació és del diari. Segons l’Oxford líving Dictionaries espanyol, defineix aquesta expressió com “Pedir una persona con autoridad a otra que cambie una actitud o un comportamiento que la primera desaprueba”. A veure, un ministre no pot cridar a l’ordre a un altre perquè no té autoritat per fer-ho. Com que el ministre d’Interior no té bona opinió de l’Estat espanyol i en canvi el d’Exteriors sí, el diari atorga rang major al qui va a favor de la línia editorial. En realitat el primer podria haver engegat tranquil·lament a fer punyetes el segon sense que el cel els caigués al damunt.

Són dues frases, dues expressions, que defineixen descarnadament l’estat de descomposició cadavèrica en què es troba la democràcia dels espanyols, són la mostra evident i diàfana de l’esperit franquista que impera en totes les institucions de l’Estado i a tots els seus nivells. Són la justificació del “a por ellos” que ha estat avalada pel Borbó, pobret, pel seu estado de derecho i per una enorme part de la ciutadania espanyola. I així estem.