dimarts, 18 d’abril de 2017

Històries petites, històries grans

Ja em perdonareu que torni a parlar de Màrius Carol, però és que aquest personatge és una font inesgotable d’ocurrències, de diarrea verbal, de baladreries de literatura de canya i cordill. A la seva editorialeta diària d’avui a La Vanguardia (17·07·2017) en diu una de crespa en afirmar que, les afirmacions de Bonvehí  seran “una mala estona que passarà a la petita història del nostre petit país”. Ara, les paraules del dirigent de PDECat no em són de tant interès com que Carol tracti la nostra història de petita en un context de menyspreu, d’anul·lació; perquè España sí que és un gran país amb una gran història, oi, senyor Carol?
A vegades, abans d’escriure, cal pensar i Carol, quan no cita referents provadament fiables, és incapaç de construir un argumentari propi i desvarieja, i així ens diu que cal tenir un pla B; totalment d’acord. Però aquest B no pot contradir l’A, ha de tenir el mateix objectiu, perquè sinó s’enreda l’elector: el “sacrilegi” no és tenir pla B, sinó traçar-lo contra l’A per satisfer obscurs desitjos de poder, no és que no es pugui dir “en veu alta” sinó que s’hagi de dir xiuxiuejant perquè no haguem de fer el viacrucis.
La diferència entre Carol i els qui estimem el país està en què ell considera la meva història petita i la seva gran, tal i com fan i repeteixen els unionistes. 

Pels anticlericals de pandereta

La revista “Taradell” va publicar el seu primer número el mes de gener de 1949 i ho va fer ininterrompudament fins el desembre de l’any 2005: 55 anys de periodisme senzill i local. Va néixer amb un subterfugi ideat per Mn. Joan Vilacís i ben aixoplugat sota el paraigües del bisbat de Vic. El que en teoria era un suplement de la recorreguda “Hoja parroquial”, era en realitat un intent reeixit de donar opinió i informació al marge dels circuits imposats pel franquisme. I, sobretot, es feia en català gairebé en la seva totalitat, que per editar-se el 1949 ja és una excepció. He escrit la paraula opinió ben a posta, perquè si bé l’esperit capellanesc de l’època hi és ben present, s’hi poden llegir petites joies de pensament que demostren que molts capellans, a Catalunya, aclarien la grisor d’aquells anys miserables. Així, al número 86 de l’any VII, del mes de novembre de 1955, Mn. Josep Baucells Reig, fill de Taradell, va emprendre un viatge d’estudi per Europa per visitar col·legis. El mateix Baucells diu que “Vàrem seguir uns 6 000 km per terres d'Europa occidental, repartits entre França, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Suïssa, El Sarre, etc”. Com a resum d’aquell viatge, Jordi Minador, col·laborador de la revista, va transcriure les paraules de Mn. Baucells:

Els col·legis estan a ple camp o almenys poden comptar amb espaiosos jardins i camps d'esport. Les classes consten de pocs alumnes que estan reunits en grups gaudint d'una certa autonomia; els càstigs corporals estan desterrats, i així si un alumne no es lleva fins al migdia, ningú li dirà res ja que es suposa que tindrà la seva raó, i si li pregunten el per què, sabrà respondre de la seva acció. Vàrem preguntar a un Director de col·legi si era probable que un alumne sabés fer el «viu» i ens respongué que no, que tots els alumnes estan convençuts del seu deure i cap hi mancarà sense una causa. Tal és el convenciment que tenen de complir nens de 12, 14 i més anys. Tots els alumnes poden desenvolupar lliurement les seves pròpies aficions, i així veiem que hi han pavellons per a fusters, manyans, químics, pintors, terrissaires, etc. Són ben importants els de l'agricultura i els seus alumnes també seguen i recullen l'abundant herba de les prades i es cuiden d'una bona ramada de porquets. Alumnes de cada col·legi, juntament amb alguns professors, formen la seva orquestra i cor cantaire. Tots els professors deuen viure amb els alumnes, havent-hi una gran llibertat de tracte entre uns i altres. El fi és formar i educar totes les facultats físiques i morals de l'adolescent, perquè sigui un home complert i es basti, en moltes coses, a ell mateix”.


Serveixi aquest petit homenatge a un mitjà de comunicació modest que va saber surar per una mar molt tempestuosa, que va aportar un punt de llum a una postguerra cruel i per reivindicar el paper dels capellans d’aquell temps de repressió. Potser eren dels pocs catalans que podien sortir a l’Europa progressista i oberta i ho aprofitaven per dur-nos noves formes com la que explicava Mn. Josep Baucells. I també d’exemple, pels qui, bo i asseguts al seu balancí ideològic, pensen que tots el capellans eren tronxos, com definia el benvolgut Ballarín els rectors de poca volada. 

dijous, 13 d’abril de 2017

El cul de la paella es diu Carol

A "La Vanguardia" d’avui (07.01.2017) l’inefable Màrius Carol escriu això sobre Gabriel Rufián: “Rufián no va dur a terme l’interrogatori que s’esperava, sinó que va deixar com un drap brut Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau, dient-li desvergonyit, mafiós i conspirador”. Bé, dir que el diputat no va interrogar com s’esperava és “de ser inútil”, perquè fins el darrer mono sap com les gasta Rufián. Carol qualifica la intervenció del republicà de “tota una sortida de to”. Admetem que sí, però en tot el seu article, el director de LV, no esmenta cap dels exabruptes que van deixar anar els peperos, mestres en rebentar intervencions. Ni tampoc els despropòsits dels compareixents que, deixant a part, les seves increïbles negacions, van més enllà i algun és especialment cruel i fora de... lloc.
Tot un jutge Sr. Daniel de Alfonso va deixar anar: “juro per la salut dels meus fills que no portava el dispositiu de gravació” (diari Ara 06.01.2017). Un pot insultar i ser insultat, però posar damunt la taula la salut dels fills ho trobo d’una baixesa moral indescriptible, ho trobo bàrbar, indecent, pervers i fins i tot criminal. Quin dret té el Sr. de Alfonso de dir “si no dic la veritat, que es morin els meus fills”? Cap ni un i penso que, una frase com aquesta hauria de ser presa com una amenaça, jutjada i penada. Un home a qui se li suposa un nivell cultural i de coneixements legals com ell, que és capaç de deixar anar una bestiesa de tal calibre, és una vergonya per la professió i no mereix la potestat de jutjar tercers.
El Sr. Carol és sobradament conegut per la seva imparcialitat, que és tan abundant com el ciclopeci repecat, un material rar usat per fer rolacses erps. I també perquè és incapaç d’escriure tres paraules seguides sense usar frases de tercers, que no és altra cosa que un intent de vantar-se com un paó guerxo de la seva cultureta potinera. Mentre empastifa Rufián, oblida torerament la contrapart i ens fa una a pirueta desinformadora habitual. Ja ho deien els avis, i jo: si en surts emmascarat ho seràs pel cul d’una paella.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La perfídia de l’Om, Albert

Al diari Ara d’ahir (08.04.2017), a la contraportada, l’Albert Om escriu sobre Gabriel Rufián. En fa una lloança mesurada, asèptica, mel·líflua, fins inquietant, diria jo. Més que una lloança, diria que es tracta d’una “llepada per si de cas”. A l’Om no li agrada en Rufián, li produeix urticària perquè li sacseja la seva visió tova i poc compromesa amb la societat que li ha tocat de viure. Om és escàpol com un cuc, se te'n va de les mans i mai fa cap afirmació rotunda i sense lloc a dubtes. És l’àlter ego de Rufián. Ell és l’antítesi de l’Om: és l’home clar, sense pèls a la llengua, brutal en la seva prosa, dur en els atacs contra tot allò que ell creu que cal combatre, contundent en els arguments. Per contra Om és el rei de l’ambigüitat, del no compromís (no fos cas...), de les mitges paraules, de la crítica empallegosa, estèril, fútil. Una mena dhome estàtic de Pau Riba, al cap del qual hi fan niu les garses.
És per això que en el seu article escriu dues frases que el defineixen molt bé a ell mateix, quan la seva pretensió era definir els altres. Diu que Daniel de Alfonso i Sandro Rosell  es van deixar barba (s’ha deixat la de Rodrigo Rato) quan van perdre el poder i l’Albert es pregunta si ho fan “com una eina de protecció o com un senyal de protesta”. La segona part de la frase no es refereix pas als estafadors presumptes, sinó al pèl facial de Rufián. És a dir que, sense que ens n’adonem fica al mateix sac l’un i els altres, i ens ho endinya a la seva manera: amb traïdoria i pel darrera, supositori pur. La segona frase que augmenta els meus dubtes sobre l’ètica opinatòria de l’Om és, referint-se al polític d’ERC: “el que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà”. És a dir: l’Albert Om mesura la qualitat d’un polític, no per l’empenta de sacsejar una comissió enverinada i pactada, no per la seva valentia a l’hora d’acusar bandits i conspiradors, sinó per la capacitat d’obtenir vots. Allò que tant critiquem, procurar per la victòria del partit, menyspreant el desig i la voluntat dels ciutadans, és elevat a la categoria de pedra de toc. Bravo Om!

Amb personatges així, que la marededéudel’empentaladesldolorsisantarita ens agafin confessats. Amén.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Copiant als exàmens

Mai no he cregut ni en messies ni visionaris somiatruites, xitxarel·los engalipadors de la gent pobra, de la bona gent. Parlo de garses que tornen de l’avern per parlar a l’orella del seu successor i dictar-li –que ve de dictador– el que cal o no cal manar. Parlo de personatges com Chávez o Maduro, o Hitler o Stalin, que pel cas vénen de la mateixa canya. La caverna espanyola, inclosa la gola monclovita, s’ha fet un fart de buscar i denunciar baladrerament les relacions de la nova esquerra amb Veneçuela. Fins van aconseguir defenestrar un tal Monedero, del qual no se’n sent cantar ni gall ni gallina. Però es veu que els aprenentatges d’aquelles bananeres terres ha fet més profit i forat en la dreta més tramuntana. Maduro, ha intentat de buidar totalment de poder el legislatiu del seu país, anul·lant el parlament veneçolà a través dels tribunals. No sembla que se n’hagi sortit, per ara. I aquí, amb l’ajuda inapreciable d’un TC venut a l’or de l’executiu i potenciat al màxim el seu poder repressor, pretén deixar inoperant el Parlament de Catalunya a cops de llei.
El Gobierno, secundat per l’oposició sencera, s’atipa de poder i fa i desfà, interpreta i aplica lleis segons li convé. La bel·ligerància anti-catalana es va endurint, les amenaces abunden i els exabruptes són el pa de cada dia. Tota una baluerna d’accions que van minant, en nom de la santa unitat de la pàtria, tots els pilars en què es sustenta la democràcia. I amb totes aquestes arriba el Sr. Rajoy a la colònia i pretén comprar la seva voluntat amb quatre rampoines velles, caducades. Ens du el que alguns diaris –El Periòdico, per exemple– qualifiquen de “pluja de milions”. Quatre mil milions és el que ha recollit el pluviòmetre, una quantitat ridícula si es compara amb els 22.000 milions que ha costat Bankia. Per tant, més que pluja seria un xim-xim miserable i gràcies. L’estat veneçolà ha precedit España brandant el populisme econòmic per comprar voluntats: “¡exprópiese!”, cridava un il·luminat Chávez per mostrar-se totpoderós i simular que ho feia en bé de tots. Aquí ens ve un babau amb el tites-tites. Pura còpia.



diumenge, 2 d’abril de 2017

I si el llop fos lloba?

Dibuix d'Arnau Clavaguera Viñals, alumne de 6è del col·legi Cor de Maria de sant Feliu de Gíxols.
Al diari ara del dia 1 d’abril, a la secció de “Cartes i missatges”, hi ha una carta de Katrien de Vos on diu que troba curiós  “que els membres femenins de la família despertin més fàcilment connotacions negatives, iròniques o dubtoses que no pas els masculins?”, i parla de “les supersogres, les cunyadíssimes o les madrastres que apareixen en pel·lícules, en contes i en tantes converses de la vida real: la madrastra de Hansel i Gretel, la cunyada pesada de la veïna
o la sogra”. Resumint, na Katrien pensa que es presenta les dones com a les dolentes de la peli.
Bé, diguem que a la fantasia contera hi ha ogres, gegants terribles, reis cruels i això i allò, i que potser ben mesurat no hi hauria diferència en el nombre: deixem-ho en empat?
Però on perden els homes, i de tros, és als mitjans, on s’ha instal·lat una correcció política que imposa parlar malament dels homes, on es destaquen els seus defectes i es lloen les múltiples i beneficioses qualitats de les dones. Només alguns masclistes impenitents gosen deixar anar algun exabrupte de tant en tant, que immediatament és anatemitzat pels col·lectius que defensen a ultrança la supremacia femenina. A la ràdio, que escolto diàriament mentre treballo, sento una vintena de vegades al dia dones que aprofiten qualsevol descuit per entaforar una opinió de gènere on no hi fa falta, que es riuen de penis menuts o de coits llampec, de calçotets bruts o de l’aspecte exterior masculí. S’ha acabat parlar de la frigidesa (paraula oblidada) femenina –i si se’n parla acaba sent culpa del mascle–, o de calces pudents o d’indumentàries que ratllen la pornografia del gust. Ningú gosa dir mitja paraula que pugui “ofendre” res que soni a femení. Periodistes com Ustrell o de Gràcia, callen i s’empassen el que moltes vegades són purs tòpics, merda de femellistes. I encara, na de Vos, es pregunta si “alguna vegada heu sentit una conversa entre homes queixant-se del cunyat, el padrastre o el sogre?” Marededéusenyor, però en quin vuitè cel viu, amiga? Que els homes no parlen dels cunyats graciosos o dels sogres controladors? Em sembla, benvolguda, que poques converses d’homes ha sentit vostè! 
I si el llop de la Caputxeta, aquell animalot terrible que assetja una pobra nena innocent i que acaba menjant-se l’àvia, fos una lloba? I si la caputxeta fos caputxet i l’àvia un jaio barbablanc? Passa que quan tenim només un ull enfocat i l’altre a la virulé no hi ha manera de veure-hi amb una certa equanimitat: al país dels cecs, el borni és el rei, però continua borni.

dimarts, 28 de març de 2017

Ha mort en Sebas

No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber, només de llegir Sebas, ja el sabran i amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.
Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això, sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la bonhomia i el feien ell. Senzillesa, modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas únic.
Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no li costa desprendre’s.

dijous, 16 de març de 2017

Competidors?

A vegades, comparar situacions vitals amb fets esportius pot il·lustrar una opinió, però en d’altres ocasions es fa més fum que llum. Pere Mas, periodista, piula: “Escòcia, 2 – Catalunya, 0. De moment”. Tinc dubtes sobre aquesta ocurrència. Per exemple, el 2 d’Escòcia es refereix als referèndums? Perquè si és així vull recordar que el segon està encara lluny. Diguem que Nicola Sturgeon ha llançat la pilota amb intel·ligència, al moment just i amb l’efecte adequat. Però la trajectòria d’aquests xuts és llarga i plena d’obstacles i que no és gens segur que arribi a la porteria, i menys que faci gol. Per tant, “Escòcia, 1 – Catalunya, 0”, si seguim la lògica de Mas. I, encara més important, des de quan Escòcia s’enfronta amb Catalunya? És Escòcia, o Catalunya, l’enemic a batre? A mi no m’ho sembla. Més aviat l’enemic de la primera seria la Gran Bretanya (o Anglaterra) i de la segona España, no? Podeu fer vosaltres mateixos el resultat d’uns partits encara en joc.
No hem de manipular el resultat amb gols que només són projectes, però menys confondre’s d’enemic. El nostra partit és contra España i tot just ens estem escalfant: ningú ha xiulat el començament; de moment només ens mirem, desafiants, de fit a fit, mentre preparem els muscles i enfortim la ment. Escòcia, benvolgut Pere Mas, no està a la porteria contrària. De moment.



dimarts, 14 de març de 2017

El petó

Quan succeeix un fet tant lamentable com l’agressió a dos nois que es feien un petó, tothom es veu en la necessitat de mostrar el seu suport a les víctimes i el seu rebuig als bàrbars; una actitud lloable. Però al mateix temps, apareixen personatges que es creuen amb el dret d’expressar-ho d’una manera barroera i ho fan amb un excés verbal diarreic que els acosta a l’estultícia. Així, llegeixo a l’Ara als comentaris sobre el bes Terribas-Romagosa, un tal toncat1961 que sense embuts escriu: [sic] “als agressors de Berga només es mereixen uns quants anys de presó i que els portin de visita a centres de malalts terminals, a veure si així plorant una mica i el cervell potser els faci canviar una mica el xip”. Un nombre important de lectors li han fet un “m’agrada”.

Visites a malalts terminals? Escolta tu, toncat1961, qui et penses que són els malalts terminals, un espectacle, un guinyol on dur salvatges malcriats? A casa hem tingut familiars terminals i no em faria cap gràcia que aquest parell d'imbècils entressin a la seva agonia. Ni en la darrera hora es pot deixar la gent tranquil·la? Portar els tarats a visitar els terminals et sembla edificant? Està bé que vulguis redimir-los, però ho has de fer emprenyant moribunds? A voltes, ja dic, ens deixem emportar per la cridòria i les diem sense engaltar, però cal pensar que ferim greument persones que, amb un fil de vida, miren d’anar-se’n de la manera més digna. No és ni just ni èticament acceptable, toncat1961.

dimarts, 7 de març de 2017

Llibertat o seguretat?

Diuen que Benjamin Franklin va dir que “qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Tenia tota la raó, aquell home. I jo, sense pretensions, afegiria que canviar llibertat per seguretat demostra la incapacitat dels nostres polítics de mantenir segura la nostra societat. Davant d’aquesta manca de recursos, als prohoms del govern mundial, no se’ls n’acut d’altra que carregar sobre les nostres espatlles la seva inutilitat i ens escanyen la llibertat. És l’excusa perfecta perquè ens encolomin pel darrera el control total, la dictadura democràtica perfecta.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Fakebook

Què passa si intenteu publicar aquesta imatge al Facebook? Doncs que immediatament apareix aquest missatge:
"Message Failed
Aquest missatge té un contingut que els nostres sistemes de seguretat han bloquejat. Si creus que estàs veient això per error, si us plau fes-nos-ho saber".
Atenció, que són "els nostres sistemes [els seus]" qui bloqueja: atemptat contra la seguretat: carai, tu!
Ho podeu provar i comprovareu la velocitat amb què els guardians de la marca s'afanyen a bloquejar-ho: no tens temps d'encendre una candela!

dilluns, 27 de febrer de 2017

La salut dels nostres rius, segons Mauri

El passat dijous, dia 23 de febrer (mira tu), al telenotícies de la nit, a l’espai del temps, el Francesc Mauri ens anunciava que, en ple centre de Girona s’havia vist i filmat una llúdria nedant per l’Onyar. La notícia venia després de l’anunci del patrocinador, que no és altre que Audi que publicita un monstruós 4x4, un tipus de cotxe dels més contaminants que existeixen.
El Sr. Mauri ens va vendre que aquest animal és un signe de la bona qualitat de l’aigua, i que gràcies als “grans esforços” fets els darrers anys, els nostres rius gaudien d’un estat excel·lent. Mentre deia això, passava un enregistrament on es veia la llúdria evolucionant pel riu i es podia comprovar el color més aviat ronyós de l’aigua. No solament l’aigua oferia un estat sospitós, sinó que les vores del riu semblaven un fangar amb un munt d’herba mig morta o podrida, directament.
No discutiré si aquest color i aquestes vores són impol·lutes o no: el Sr. Mauri és tot un expert en temes mediambientals i ell en sabrà més, però el cert és que aquell to més aviat merdós de tot plegat no acompanyaven les seves paraules.
Tot plegat forma part del poc rigor que al meu parer pateixen els homes del temps que cada dies ens visiten per terra, mar i aire. Cal triar les paraules perquè s’adeqüin a les imatges, i en aquest cas no era pertinent parlar de la qualitat de l’aigua, perquè la filmació ho desmentia. Potser n’hi havia prou amb dir que les llúdries havien visitat Girona i matar-ho aquí. Esperem molt més de persones que, dia sí dia també, ens deixen anar notícies apocalíptiques sobre el futur del planeta. Rigor, Sr. Mauri, rigor.


dilluns, 13 de febrer de 2017

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.
Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.
Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.


dimecres, 8 de febrer de 2017

De refugiats i responsabilitats

Fa dies que volia escriure sobre la febre que han agafat sectors socials per acollir els milers de refugiats que arriben a Europa. Hi ha grups d’ajuda que clamen al cel perquè permetin als necessitats d’asil venir a Catalunya, a TV3 ens consciencien cada dia del món amb testimonis certament entendridors i que ens posen els pèls de punta, i la senyora alcaldessa de Barcelona fa declaracions tipus “afectats-per-la-hipoteca”. “Volem acollir!” criden. En canvi, hi ha una majoria silenciosa que té por, que no diu ni piu, que està com arraconada perquè no gosa expressar els seus dubtes, d’altra banda legítims. De què tenen por aquesta gent? A ningú dels qui estan convençuts d’acollir els preocupa: ells són els bons i no han de donar explicacions.
Què passarà amb els refugiats que vinguin a casa nostra? Doncs que arribarà un dia a Catalunya el primer contingent i polítics i altres entitats bonistes, aniran al Prat i es faran la fotografia a l’escala de l’avió. Les TVs faran entrevistes lacrimògenes a dones ploroses. Segur que hi haurà nens i nenes, que sempre fan més pena, amb un moc al nas. Ens mostraran com els reben a l’ajuntament de Barcelona, naturalment, i ens ensenyaran el pis que els han assignat: sembla nou, pensarem; que bé! Noves entrevistes que ells, els refugiats, aclaparats per tanta generositat, lloaran en les seves llengües exòtiques. Després, marxaran tots i els deixaran quasi sols. Durant un temps, s’estaran al piset, els faran classes de català, i els ensenyaran qualsevol parida laboral integradora i a muntar trobades multiculti i sí, també els regalaran graciosament uns diners que no els arribaran ni per pipes. Passat el temps que marca el protocol d’integració, els diran que s’ha acabat, que ara han de caminar sols, que si no tenen feina ja n’haurien d’haver trobat i que tal i qual. Ara sí, estan sols. No vull descriure, seria llarg, com poden acabar aquesta pobra gent i ho deixaré per un altre capítol, només dir que els poders públics, feta la foto, esgotat el pressupost i complert el protocol, es retira d’escena i ja tenim el sidral muntat.
Tots els qui clamen per acollir haurien d’estar disposats a fer-se càrrec d’aquesta gent quan l’Estat els dona per integrats (?), quan es queden sense pis, sense curset i sense diners. Perquè l’experiència ens demostra que les coses van així: no només se’ls abandona, sinó que fins se’ls pot castigar per no haver fet els deures. I què vol dir fer-se càrrec de refugiats? Doncs fer-los de família, alimentar-los si tenen gana i vestir-los si tenen fred, aconseguir el paperam que les autoritats ara els neguen; buscar-los feina arriscant el propi crèdit, ensenyar-los a comprar, a anar al metge i defensar-los, si convé, dels poca-soltes. I, us ho puc ben assegurar que quan algú li salva la vida a un altre queden tots lligats per sempre. És a dir, el refugiat sempre més ens tindrà de referència i, tard o d’hora, tornarà a nosaltres i no els podrem fallar. Són com un fill.
Les preguntes persisteixen: quants dels qui clamen per acollir estan disposats a acceptar la seva responsabilitat? Perquè hi ha qui té por? Doncs perquè no tots estem preparats per acollir i fer-nos responsables i temem que l’Estat i la Generalitat, deixaran els refugiats sols davant la fúria dels elements. Aleshores, tindrem un munt de zombis socials, perquè quan un no té per menjar roba i, si convé, mata; i es torna radical i en lloc d’integrar-se ens imposa costums medievals i conculca llibertats i drets que ens havia costat segles d’aconseguir.
Resumint, quan les patums, individuals i col·lectives, abandonin a la seva sort aquesta gent que ve a casa a viure bé, que els passarà? Qui té la punyetera resposta?


Nota: la fotografia és meva. No he posat, ni mai posaré, una fotografia de refugiats, respectaré sempre la seva intimitat i m’abstindré d’utilitzar la seva misèria de carn de sensibilització.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Jo acuso!

Quan vaig veure aquesta portada de l’Ara a l’edició de diumenge, vaig pensar que era un encert: una manera directa de mostrar recolzament als acusats pel 9N. Però he escoltats les declaracions dels cervells il·luminats del Garcia (Albiol), el Millo, l’Arrimadas,  i altres petards pudents procedents de Madrid. Tots ells, absolutament la totalitat d’aquests genis de la política, tenen un denominador comú, que no és altre que el menyspreu absolut per les institucions catalanes i el qui les representen, per milers de ciutadans que es manifesten, per la pacífica actitud del poble. El sr. Garcia (Albiol) parla de “romeria” per designar el que ells no poden fer: reunir desenes de milers de persones per un objectiu comú. Això fa ràbia, i per això aquestes ments preclares i corrompudes no saben fer altra cosa que defugir la seva obligació i criticar de manera estúpida i amb tota l’estultícia de què són capaços, el caminar del país. Encara em sembla sentir les vomitives declaracions de la Sra. Arrimadas en una entrevista a CatRàdio. Parlava de la seva profitosa entrevista amb la femella-rebequetes doña Soraya, de la qual no en va treure ni un sol peix al cove, presumint amb urc pudent d’ “haver-se fet sentir”. Aidéumeu, pobreta.
Tot això m’ha fet repensar la portada, perquè els catalans tenim tendència a justificar-nos per tot el que pensem i fem. I això, benvolguts, s’ha d’acabar, hem de començar a deixar de demanar perdó per existir, d’agenollar-nos davant de jutges maleducats que només escupen odi. Per això, d’ara en endavant, en lloc de fer un “m’acuso” hauríem de començar a proclamar un gran “jo acuso”. Sense desmerèixer aquell crit, el J'accuse...! d’Émile Zola per l’afer Dreyfus a L'Aurore, ens cal passar a l’atac i acusar.

diumenge, 29 de gener de 2017

La creu de l’Om, o el masclisme de l'Albert

No, la creu de l’Om no és cap lloc esotèric on curar els nens de l’hèrnia, ni una fita important del municipi de Taradell. Ho explico tot seguit, benvolgut lector. El periodista Albert Om escriu a l'Ara una carta a Bárbara Rey per celebrar “els papers” d’aquesta fulana, segons la denomina el mateix Om, on sembla que hi ha proves de la relació adúltera d’ella amb el rei emèrit de les espanyes. Es guarda prou l’Om, de mencionar directament el rei Juan Carlos: no fos el cas que li apliquessin la llei-mordassa i el fotessin a la presó. Sembla que ja en va tenir prou amb l’acolloniment, ben visible, que va patir amb el cas Rubianes. El seu article sembla tret d’un manual masclista, perquè aquí la única fulana és la Rey, com si el rei (mira tu, quina coincidència, eh!) no hi tingués res a veure, com si el monarca campetxanu fos un espectador aliè a la història. Cert que s’usava la parauleta fulana, però també hi havia el mot mantinguda. És només per fer memòria, Albert. Però és de veres miserable que encara gosis anomenar fulana a una dona adulta que, pels motius que sigui, ha decidit mantenir una relació amb un home fora del matrimoni. T’hauria de caure la cara de vergonya.
En fi, que per il·lustrar la cosa, i per acabar d’adobar tan galdós escrit, no se t’acut res més que citar en Capri i dius: “'El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la', deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana”. El Capri mai no va dir això, ni va parlar de fulanes, i molt menys de trios. La frase exacta del monologuista excels va ser aquesta: “A les processons de setmana santa haureu vist que molts d’aquells penitents, pobrets, porten una creu al coll, i la porten sols! Vaja, per pesada que sigui! Doncs si serà grossa la del matrimoni, que han de ser dos a portar-la!”. A mi em sembla ben diferent una frase de l’altra. Només cal anar al YouToube, fer una cerca senzilla (amb Capri i matrimoni n’hi ha prou) i podràs escoltar aquell geni de la ironia, Albert, al natural.
Diria que un dels principis del periodisme ètic i seriós és esmentar les fonts amb exactitud, de manera que no els fem dir el que no han dit. Jo, si fos de la família del Joan, encara et fotria als tribunals, a veure si en trec alguna cosa. Mai se sap amb els pusil·lànimes.

divendres, 27 de gener de 2017

Grinyols

La periodista Georgina Ferri entrevista la psicòloga Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives. Només obrir el text escriu que: “amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats”. Sembla que van ser aquestes terribles experiències que la van dur a treballar en un “programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades”. Grinyola, alguna cosa grinyola.
O jo estic fet d’uralita, o sóc un insensible: als 6 anys va morir el meu avi, als 8 la meva àvia, als 12 l’altra àvia, i els 18 el darrer avi i un company de COU en un accident a l’empresa del seu pare. Abans s’havia mort una meva germana que amb prou feines tenia un any. Als 23, va morir el meu germà Toni d’una leucèmia i als 35 el meu pare. Sé, per experiència, que el dolor és personal i intransferible, però posar els exemples que refereix Ferri no expliciten res extraordinari, res que no hàgim viscut molta gent. Trobo que és minimitzar la vocació de la Meritxell, que endevino que deu ser més profunda. En definitiva, una entrevista que si me l’haguessin fet a mi em doldria l’enfocament que s’hi dóna. Per fer-la emotiva, la periodista explota uns fets que no tenen res de resolutiu, ben al contrari empobreix l’entrevistat.
Quan a la por de morir dels nens, és relativa i depèn, en efecte, de com ho visquin els grans. Potser es tracta però de trobar respostes simples, més que no pas de dur-los al psicòleg. Per això els regalaré un conte a totes dues: una perquè no cal fer d’un pet set-mil esquerdes, i l’altra perquè potser la pot ajudar en la seva magnífica tasca d’acompanyant. Allà va.

Jo era petit, no devia tenir més de 7 o 8 anys, i el meu avi estellava llenya d’una pila que, a mi, em semblava enorme. Feia uns dies que la idea de la mort em rondava pel cap i, com un estirabot, li vaig preguntar:
–             Avi, jo em puc morir?
Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:
–             Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.
–             Quan?–, li vaig preguntar.
Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:
–             Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.
Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya, que a mi em semblava enorme, i mai més, mai més, he tingut por de morir-me.


I res més.

dijous, 26 de gener de 2017

Sí, Ministre!

En la meva vida professional m’he trobat moltes vegades amb persones inaccessibles, ja fos pel seu càrrec o, més correntment, pel seu ego. He ensopegat amb mestres dels obstacles, gent que et posa secretaris, intermediaris i porters de manera que, per accedir-hi, has de ser un atleta del salt acrobàtic. I, tot i les dificultats, necessites connectar-hi per a poder aconseguir un objectiu determinat. Amb el temps vaig aprendre que podies enfrontar-te amb tot el panorama de sotracs i portes tancades o bé mirar d’entrar per la porta del darrera. No sempre es pot... però déu n’hi do! Parlant amb gent propera, prou vegades vaig aconseguir arribar al boss.
Explico tot això perquè el Gobierno, encapçalat pel propi Presidente i el seu representant a Catalunya l’aguerrit Enrique Millo, s’ha afanyat a desprestigiar la trobada europea dels representants de la Generalitat. Diuen que hi havia 350 persones i que no hi havia gairebé cap parlamentari i bla, bla, bla... Penso que aquestes 350 persones deuen tenir alguna cosa a veure amb la UE, que alguns hi deuen haver anat per iniciativa pròpia i que d’altres, ves a saber quants, enviats per algú amb veu i vot: “mira, jo tinc tal o qual compromís, però ves-hi tu, pren nota i després m’ho expliques”.

No voldria haver de recordar al Gobierno, PSOE i altres mindundis, aquella impagable sèrie de la BBC que es deia “Sí, ministre!”. Si no la coneixen o no la van veure, cosa factible perquè es tractava d’una producció intel·ligent, els recomano vivament que ho facin. Aprendran que les decisions importants es prenen més al llit o a la cuina que en els consells de ministres.

dilluns, 23 de gener de 2017

Si semblava que no hi era!

Lara Bonilla escriu al diari Ara d’ahir un article titulat “Esperma a domicili”. Explica que una empresa Danesa, Cryos, t’envia una nevereta a casa amb una dosi d’esperma de víking seleccionat per la mòdica quantitat de 700 €. Explica la història de dues noies que, volent ser mares sense “conèixer home”, han aconseguit dues criatures per aquest sistema. Felicitats. Tot l’article és una lloança al mètode, però el que em crida l’atenció és la relació que mantenen les dues mares i llurs fills. Així, expliquen que amb la neverata hi va un manual que és “com les instruccions d’Ikea”, i que elles “han guardat el material amb què van fer la inseminació per explicar un dia als seus fills com van ser concebuts”. I finalment el que més em sobta és la darrera frase on diu que posen pau entre: “...el Teo i la Joana, que es barallen per les joguines aliens a la conversa sobre la seva concepció”.
Aliens a la conversa”. Jo no n’estaria gens segur. És probable que, quan un dia treguin la xeringa que va fer de penis, la nevereta i les instruccions d’Ikea, els diguin: “mama, si això ja ho sabíem de fa temps, des d’aquell dia que ho vas explicar a una periodista!; per cert, gràcies per fer-ho públic!”. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva dona, mestre de menuts des de fa més de quaranta anys, ha conegut secrets d’alcova perquè un marrec de 3 anys li ha explicat converses mantingudes quan els seus pares creien que el marrec era a la lluna de València. La canalla mai no estan absents i tenen una radar que ho pilla tot, tot i tot!


dimecres, 11 de gener de 2017

He comès un error

El dijous 25 d’octubre de 2012, vaig publicar en aquest blog una entrada titulada “Sobre el fracàs escolar” on vaig cometre un error ja a la primera ratlla. Allà vaig escriure, em cito (sic): “Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola”. Cras error, en efecte: el tutor del meu fill no em va cridar mai. Vaig ser jo qui li va demanar una entrevista per l’incident. Ell, el tutor, no se n’havia assabentat; de l’incident, vull dir. Prego, doncs que em disculpeu. Cal ser precís i no dir el què no és, perquè les coses es poden interpretar malament. Hauria d’haver estat més curós a l’hora de redactar l’entrada. No té, per tant, perdó fàcil, però si us plau no m’ho tingueu en compte... no ho faré més, com deia aquella testa coronada! M’aniré a confessar, compliré la penitència i faré propòsit d’esmena. De veres.

Indignat

Llegeixo a El País: “a l’estació Baqueira-Beret [···] des de principis de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució i la Immaculada, els seus usuaris s'han trobat amb la curiosa imatge de camions i helicòpters traslladant sacs plens de neu de cotes altes a les cotes més baixes, [···] Baqueira-Beret ja va emprar aquest recurs el 2015 però durant aquesta temporada els vols de l'helicòpter i el trànsit dels camions s'han convertit en un fet habitual”.

M’indigna profundament que es malbaratin recursos, es contamini l’alta muntanya i es malmeti el paisatge per acontentar uns quants, o molts que m’és igual, esquiadors de pandereta.

M’indigna més encara en Francesc Mauri, que forma part de la tribu de lliscadors impenitents, que dia sí dia també, ens ensenya ufanós i caralluent els canons de neu que malgasten aigua i energia per crear un espectacle penós.

M’indigna que aquest defensor de cotxes elèctrics, que ens renya perquè tirem tovalloletes humides al WC “si volem tenir el culet net...”. Que no passa dia en què no ens recordi que el canvi climàtic és culpa nostra, perquè som una colla d’inconscients que vivim per sobre de les nostres possibilitats ambientals... Però que ell i els seus programes tenen el dret de passejar-se en helicòpter per tot arreu espantant quatre cabirons.

M’indigna, sobretot, que calli com un mut quan es transporten tones de neu per satisfer persones com ell a qui agrada tant i tant de malmetre muntanyes.

Senyor Mauri: qui és el seu patró? El planeta terra, les estacions d’esquí, els fabricants de cotxes elèctrics? Els transportistes de neu per terra, mar i aire? Perquè estic segur que el dia que la neu desaparegui del Pirineu, vostè i d’altres defensaran, o callaran que pel cas és el mateix, quan es dugui neu d’Alaska en vaixells noliejats per les elits esquiadores del país. Mentre tingui aquesta doble moral, benvolgut Francesc, em permetrà dubtar fervorosament de la seva xerrameca buida.

dilluns, 2 de gener de 2017

Madonna & Sílvia

El darrer dia de l’any, Sílvia Soler escriu a l’Ara sobre Madonna i un premi que li han donat, no sé on ni quan: el premi a la Dona de l’Any. Diu Soler que el discurs que va fer en rebre el guardó va donar la volta al món per l’autopista de les xarxes. Diu que, després de sentir-lo un parell de vegades, va prendre notes en boli i en destaca que: “Quan vaig començar no pensava en el gènere, només volia ser artista, em pensava que al món de la música no hi havia regles, però això és per als homes, per a les dones sí que n’hi ha. I una d’aquestes regles és que no pots envellir”. Destacar això em sembla molt discutible i el raonament es podria allargar infinitament, però ho resumiré en poques frases. Primer: que de regles n’hi ha a totes les professions i oficis, i que no negaré que l’artista potser en té mes, però la paga que en treu també és considerable. Segon: que aquestes regles siguin només per a les dones no és cert. Regla per a homes: no sol·licitaràs mai la baixa per paternitat, perquè t’exposes a ser un empestat i fins i tot acomiadat. Tercer: envellir no vol dir només cultivar arrugues a les cuixes, sinó també al cervell. Quart: Madonna és una dona estupenda i ha utilitzat el seu cos hipersexuat per a donar impuls a la seva carrera, per a vendre força discos i per diferenciar-se d’altres competidores menys afavorides o menys atrevides, cosa que trobo perfectament legítima. I, finalment, queixar-se ara, després de 30 anys d’exhibir-se sense manies, de que no pot envellir em sembla indecent. El cos es fa vell per a tothom i si l’has mostrat jove és lògic que ara hagis de “matar-te a classes de spinning i a dormir embolicada en paper film”. En fi, que havent passat tant de temps usant el gènere per a enriquir-se i acontentar el seu ego, ara, als 58 anys, no és hora de queixar-se. Benvolguda Soler que Madonna encara “s’eixarranqui damunt de l’escenari, amb la seva cabellera rossa i el seu bòtox, i faci una broma sexual” no converteix el seu discurs en “valent i esplèndid”. Mentrestant, pots seguir ballant Like a virgin i fent-li la gara-gara.

dissabte, 31 de desembre de 2016

La guerra de la mare

Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir (ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment, no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la, per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial, com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.
Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país. Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.

Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.

divendres, 16 de desembre de 2016

La llei i jo

Jo sempre he tingut problemes amb l’autoritat, ja sigui la paterna, la militar, la policial, la local, i totes les que hi vulgueu afegir. Em refereixo més a problemes filosòfics que no pas reals. I si no els he tingut reals no ha estat pas per falta de ganes, sinó perquè des d’un principi, i com més gran més, no he confiat mai en la llei. Mai he cregut que la ceguesa de la justícia fos una garantia, sinó més aviat una manera de fer ulls clucs als resultats que provoquen els qui l’administren. La llei de la gravetat et garanteix que si et tires des d’una alçada suficient acabaràs amorrat a terra fet una merda: cert com la mort. En canvi, una llei humana no et garanteix res de res, perquè els resultats de la seva aplicació depenen de si el jutge, o la jutgessa, han follat o no el dia del judici. És així de cru defensin el que defensin els juristes. I ells mateixos t’ho venen: més val un mal acord que un bon judici, perquè entrar a la sala d’audiències és sinònim d’incertesa absoluta. Personalment, no m’han jutjat mai, però sí que he viscut judicis que m’afectaven. Un exemple. Essent directiu d’una empresa, vam llogar un detectiu privat per seguir una persona i acumular proves de que, estant de baixa, treballava a un altre lloc. El dia del judici, aquella persona es va presentar feta un nyap, despentinada, ullerosa, mal vestida i estranyament callada. Quan la va veure, el detectiu, que havia de fer de testimoni, ens va dir: perdrem. I així va ser, malgrat les fotografies incriminatòries i dos testimonis, el jutge va fallar en contra nostra. A la sentència, la jutgessa, va escriure que aquella persona treballava per... distreure’s.
Per això, i altres moltes coses, mentre em faig vell vaig perdent la poca gràcia que sempre m’han fet la llei i els juristes. Entenc que ho necessitem per a ordenar la nostra complicada vida, però és que ara començo a no entendre perquè coi necessitem ordre. Entenc que per a viure en comunitat necessitem normes, però començo a dubtar que el nostre destí sigui viure a pilons. Començo a pensar que la llei, més que solucionar problemes, el que fa és fallar a favor no de qui té la raó, sinó del qui té el poder o els diners. Ahir, els jutges que ens han de protegir dels excessos del poder entre d’altres, van declarar que ni Fernández Díaz ni de Alfonso havien comès cap falta, quan milions de persones vam sentir en directe el què deien. Aquesta parida només em mereix una mocada fenomenal. El més trist és que començo a maleir aquell babau de primat tronat, pelut i cervell de mosca que va proposar a un altre de cuidar-se de la foguera un dia cada un. Aquell dia va néixer la norma primigènia i amb ella totes les interpretacions, afegitons, reglaments i clàusules amb noms inintel·ligibles que l’han complicada fins l’infinit. Més valia que aquell tarambana hagués pensat menys i callat més.

dijous, 15 de desembre de 2016

De les bondats d’estar malalt

Llegeixo a l’Ara un títol que atrau la meva atenció: “Ramon Llull: elogi de la malaltia mental”. És de l’Àngels Guiteras i tracta de la possible malaltia mental que hauria patit el pare del català (l’autora no sembla mostrar grans dubtes sobre aquesta possibilitat). Tot plegat m’ha portat a pensar com es pot teoritzar, a 900 anys de distància, que aquell home barbut podia estar malalt, i a més mental. De Llull ni tan sols se sap quin any va néixer –sembla que en algun dia indeterminat entre 1232 i 1233– ni tampoc en sabem gran cosa fins que va fer els 30 anys. Determinar, a través de la seva obra escrita, que “el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental” és molt agosarat. Segons Guiteras, Llull va patir un “deliri psicòtic estructurat”, que el portà a escriure l’Ars, llibre contemplatiu. També va travessar una depressió, que sembla que es reflecteix a El desconhort, la qual cosa, i per una deducció que desconec i no explica, li fa afirmar que era una persona “amb trastorns bipolars o maníacs depressius”. En fi, no segueixo perquè el pobre home havia d’acabar en un manicomi, però va morir tranquil i havent testat i disposat el destí de la seva obra. Per no saber, tampoc sabem on va morir, si a Tunis, a Palma o en la travessia entre una i altra ciutat.
Però em sorprèn sobre tot que Guiteras el consideri “obsessiu compulsiu”,  tant per la obstinació en triomfar en els seus objectius i creences profundes com per l’ordre i l’estructuració de la seva obra. El que jo qualificaria de caràcter i rigor, ella ho considera una malaltia. En qualsevol cas, no podem mesurar quanta obsessió contenia el seu rigor sense haver-lo conegut personalment. O no és elemental conèixer el malalt per fer-ne un diagnòstic cert, acurat i rigorós?
L’altra qüestió que no entenc és el que es desprèn del títol de l’article. Elogiar la malaltia mental, o qualsevol altra, sempre m’ha semblat gratuït: ningú, ningú, vol, desitja o és feliç estant malalt. I estic segur que si algú se sent bé en la malaltia és que està tronat del terrat, aquest sí. La malaltia tampoc ens fa més forts, com a molt ens procura una experiència desagradable i indesitjable. Sí que crec en la resiliència, però no en la bondat, sigui quina sigui, del mal.

Per acabar, per a Guiteras, segons com llegeixis el seu article, sembla que només es pugui ser un geni estant mentalment malalt. A mi em sembla que hi ha persones, moltes, que tenen sensibilitats i visions del món que els inquieten i fins i tot els turmenten. Jo crec que el seu patiment els du, a alguns, a expressar aquesta visió alternativa i això els sana. Per contra, qui per raons diversos no són capaços d’exterioritzar-ho embogeixen. És a dir, primer un és un savi i després emmalalteix o esdevé un geni, però no mai al revés. O direm que Trump, com que és un  boig, pot arribar a savi?

dilluns, 28 de novembre de 2016

Sobre càncers

Fa uns dies vaig parlar sobre l’exposició pública que s’ha fet sobre les conseqüències físiques que té el càncer de mama en les dones que el pateixen. Cicatrius i amputacions en fotografies de gran format, en blanc i negre, eren un dels exemples. Hi va haver gent que em va qualificar d’insensible i desagradable per criticar la valentia d’aquestes dones. Avui he llegit a l’Ara una entrevista sobre el càncer de pròstata, una varietat que només pateixen els homes perquè les dones no en tenen. Per contra, els homes sí que poden patir càncer de mama. Però la cosa no va per aquí, sinó pels efectes que té el tractament d’aquest càncer, que són dos i afecten la qualitat de vida dels pacients: la incontinència urinària (un 20%) i la impotència sexual (un 50%). No hi ha grans ferides per mostrar, perquè la cirurgia ha evolucionat molt i permet intervencions mínimes, però que hi són i que afecten fortament els homes que les pateixen. Possiblement el fet que els homes no siguin exhibicionistes en aquests tema, i que segons Salvador Esquena, cirurgià oncològic de la Fundació Puigvert, “els pacients ho amaguen, perquè els avergonyeix, i els metges, en general, prefereixen parlar només de resultats positius”, són la causa del silenci. En aquesta entrevista, dos homes, Elías Valverde i Lluís Simó en parlen, sense dramatisme ni llacets.

Explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona, directament, protagonitzada per gent de la família. Una parenta ens explicava en el transcurs d’una visita, l’operació de pròstata que havia patit el seu marit. Ell compungit i convalescent l’escoltava amb commiseració –com si l’operada hagués estat ella– i preparant-se per la que es veia a venir. I, en efecte, no va trigar a arribar. La seva esposa, davant d’una dotzena de parents va deixar anar: “Ahora ya ni es hombre ni es ná”. Jo aleshores era jove i em vaig sentir avergonyit, no pas per mi, sinó pel marit que, desmuntat, no gosava aixecar els ulls de terra. Ara, que ja han passat gairebé 40 anys d’aquella frase, he de dir que no he sentit mai ningú, ni home ni dona, riure’s o fer escarni de cap dona que hagi patit càncer de pit. A voltes, ens quedem en el que ens ensenyen amb imatges conscienciadores i no ens fixem en aquells que viuen el seu mal en silenci i discreció, sigui per vergonya o per no molestar.

dimecres, 23 de novembre de 2016

L’ascens de Josep Cuní

En un post que vaig penjar al meu bloc [El cardenal Josep Cuní] jo mateix elevava en Cuní a cardenal: “Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal”. Ara hi ha tornat, però fent un pas endavant en la seva carrera constant cap a l’estrellat –tot sigui dit sense segones–. Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un reportatge filmat a Irbil, una ciutat de l’Iraq. Cofat amb gorra negra, polo de marca, es passejava per un camp de refugiats, mentre que amb veu afectada, ens narrava el que ja vèiem, com si fóssim babaus a qui se’ns ha d’explicar tot. Em va sorprendre el final de la pel·li. El personatge, enfilat dalt d’una terrassa, amb el paisatge del campament al fons, deixa anar: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, mentre es gira lentament i contempla les ànimes en pena que li fan de claca visual. Majestuós, vaig pensar. Com si fos déunostresenyorparedetotselsnensdesgraciadets, girava lentament la vista per contemplar amb displicència els seus súbdits a la terra. A la terra, sí, perquè amb el seu gest, Cuní ascendia amb honors, definitivament, a la categoria de déu.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Bon temps, mal temps

 La revista “Taradell” va iniciar el seu llarg camí el mes de gener de l’any 1949 sota la batuta constant, amable i mesella de mossèn Joan Vilacís. Sota el subtítol de “suplemento de la hoja parroquial”, aquest capellà va colar al franquisme una publicació escrita en català només tretze anys després de que “las tropas nacionales [han alcanzado] sus últimos objetivos militares”: un gol per tota l’esquadra que va durar fins l’any 2005. Una de les seccions de la revista era “Información local del Servicio Meteorológico Nacional”, elaborada pel senyor Conrad Vilarrubia. Aquest home tenia aparells d’observació avançats al seu temps proporcionats pel Ejército del Aire, a qui enviava les dades que recollia. D’aquí que les seves explicacions fossin en castellà. Va ser un home extremament meticulós, i no tan sols proporcionava les xifres que llegia als seus estris, sinó que anotava amb precisió notarial totes les seves observacions, com ho demostra aquesta reproducció del comentari sobre la temperatura mínima de desembre de 1953.
Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps” ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i les pueles, aquelles estufes amb forn que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.
Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja, practicar el running de la tarda o anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.
Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61 anys va morir “després d'una llarga i penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la revista. 

dijous, 17 de novembre de 2016

De quan els protocols són patracols

El senyor Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natural, ha dit a Catalunya Ràdio aquest matí: “Els protocols legals no existeixen”. Jo li explicaré a aquest espavilat una història real de protocols i li faré una pregunta. Fàcil, no es preocupi.
Una amiga metgessa m’explicava que, estant de guàrdia, la van avisar d’una urgència domiciliària. Es va posar en marxa portant d’ajudant una interna en pràctiques. En arribar al lloc, la meva amiga, amb lustres d’experiència, només veure la malalta va dir a la seva ajudant que demanés una ambulància immediatament. Aquesta, astorada, li va dir que el protocol deia tal o qual cosa. La meva amiga va insistir: avisa l’ambulància. L’altra encara va posar el protocol pel mig i la metgessa, ja imperativa i molt seriosa, va ordenar-li que avisés a l’ambulància. Mentre tot això passava, la meva amiga va començar les maniobres adients al cas fins que va arribar la unitat d’emergència. Van estabilitzar la dona i la van dur a l’hospital on es va recuperar. En tornar al CAP la meva amiga va explicar a l’ajudant que el protocol només serveix per salvar el cul dels inútils, i que si no haguessin activat l’ambulància tot seguit ara aquella pacient seria morta. El cas és que la metgessa, només veure aquella persona, va diagnosticar de seguida una aturada càrdio-respiratòria greu i sabia, l’experiència i el sentit comú li dictaven, que perdre el temps amb maniobres només agreujaria la situació.
I ara ve la pregunta pel senyor Villaseca: el dia que vostè pateixi un infart, voldrà que li apliquin el patracol mentre es va morint? Apa, al racó de pensar!

Gas Natural-Fenosa, la llei i el periodista

Aquest matí he sentit les declaracions que feia Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natura-Fenosa, i m’ha semblat sentir la Soraya Sáenz de Santamaría renyant-nos un divendres qualsevol. El senyor Villaseca té la barra de dir que ells no hi tenen cap culpa, que la Generalitat no ha desenvolupat un reglament sobre quan i com s’ha de tallar la llum o el gas o l’aigua a un domicili. I dic barra per ser suau, perquè el seu to de supèrbia i posat vanitós el fan especialment fastigós. L'únic que li importava en realitat, era saber qui es feia càrrec dels costos. Davant de la mort d’una persona a ell només se li acut de parlar del què diu la llei. Li diré una cosa al senyor Villaseca: si tots, absolutament tots, els ciutadans d’aquest país obeíssim escrupolosament la llei no funcionaria res, perquè graciesadéunostresenyorilasevasantamare els estúpids integrants de la plebs apliquem amb molta freqüència el sentit comú per sobre de protocols i normatives. Excusar-se en una norma permetent la mort d’una persona, es mereix només menyspreu. Passada la desgràcia, autoritats i empreses només han sabut cercar culpables i es foten les cassoles pel cap miserablement, pensant que els tontos plebeus que habiten dellà de muralles ja se sentiran satisfets.
D’altra banda, Enric Borràs al diari Ara d’ahir, clava mastegots a veïns, veïnes i familiars de la dona morta sense pietat, amb noms i cognoms. El periodista insinua al llarg del seu article que l’entorn de la víctima ni la coneixia, que l’ignorava. Les relacions familiars i la vida social sembla que no eren precisament l’especialitat de la dona, per tant hem de suposar que no era una persona fàcil de tractar. Potser ella preferia l’anonimat, el passar desapercebuda i això té preu. I el preu és que un dia et mors i ningú se n’assabenta, un preu que ella, sembla, estava disposada a pagar. Per tant, deixem la senyora i la seva circumstància i no perdem de vista el culpable: el senyor Villaseca i tots els de la cadena que va fer arribar l’ordre de tall fins la darrera baula de la cadena. Sí, qui va agafar el tornavís i les alicates per desconnectar el comptador, també forma part del banc dels acusats, però no mai la néta o la mestressa de la merceria de la cantonada. No fotem.
Sabeu aquella gent que s’indignen quan els posen una multa per aparcar malament perquè “només m’he aturat dos minuts”? Recordeu la senyora Aguirre, i la seva reacció irada i violenta, quan la van advertir de que estava cometent una infracció? Doncs aquest és l’efecte que m’ha fet el senyor Villaseca: si la llei em va a favor, a complir-la vosaltres, que jo estic en una altra esfera, que “usted no sabe con quién està hablando”.


dijous, 10 de novembre de 2016

Sobre el rigor informatiu

Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor informatiu.
Són constants les petites errades que es repeteixen sense que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em direu que sóc un tiquis-miquis, però jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual, sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que ell ha anat a treballa en cotxe?
Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu titulat Periodisme de pallassos diabòlics, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”. Us en recomano la lectura.

Dividits

Hi ha un concepte que la dreta espanyola ha aconseguit colar-nos a la clepsa, si vols si no, a base de repetir-la centenars de milers de vegades: divisió, dividits  associant-ho a fractura, enfrontament. Darrera d’aquesta insistència jo hi veig –dec ser aficionat als complots– la intenció perversa de fer-nos creure que pensar, opinar i votar de manera diferent ens confronta violentament. Que per tant, simplificant molt, si tots penséssim, opinéssim i votéssim igual, les guerres s’haurien acabat per sempre i viuríem en un món happy-hippie- flowers. És directament el pensament de Franco “joven, haga como yo y no se meta en política”. És així que la dreta ens va empenyent el supositori de la unitat malèvola, on el pensament i el partit únic ho solucionen tot. La divisió és a la base de la democràcia, perquè si no hi ha grups diversos, com es poden contrastar diferents maneres de pensar i organitzar-se? L’ús de la paraula divisió associant-la a enfrontament violent, és d’una perversitat fenomenal que va calant per tot arreu.
Que els polítics de dreta en siguin els impulsors no és estrany, perquè per a ells l’immobilisme, que anomenen eufemísticament estabilitat, és l’essència del seu ideal. Però el que realment preocupa és que els mitjans van caient de mica en mica a la trampa, i la paraula dividit-divisió s’ha instal·lat en el llenguatge periodístic. És tal la potència del concepte, tant endins ens han ficat el supositori, que en el bombardeig incessant que ens han endinyat amb les eleccions americanes, han aplicat sense vergonya el concepte d’uns “EE.UU. dividits”. Jo no sóc cap estudiós d’aquell país grandiós, però a la meva edat ja he viscut unes quantes eleccions USA i he observat una constant: els estadounidencs es poden enfrontar amb duresa inèdita a les primàries i a la campanya electoral per la presidència, però una vegada conegut el resultat tots es posen a empènyer. Ningú despenja la bandera de les barres i estrelles de la façana de casa i es tornen a treballar. I això és perquè tenen arrelat a les neurones el concepte de democràcia: bé si jo guanyo, si guanyes tu ho accepto i em poso a treballar. S'ha acabat la divisió fins d'aquí a quatre anys.
Si us plau, benvolguts periodistes, mitjans i altres eines de comunicació, cal estar molt pendent de qui diu què, i mirar d’endevinar-ne la intenció, d’escoltar-ho amb oïda crítica per tal de no repetir una i mil vegades una indecència. Gràcies.