divendres, 4 de gener de 2019

Sobretot net, has d’anar ben net


(conte per a ser llegit amb la mà esquerra)
En Pere era un adolescent normal dels anys 70. Des del nom fins les notes de l’escola, passant pel vestit i el calçat i els seus gustos a la migrada taula eren d’allò més normals. A classe es portava bé: anava al col·legi de La Salle i els homenots de la bragueta immensa li feien més aviat por. Sobretot un que es deia Víctor Castro i que era de Ciudad Real. Com que es trobaven a l’edat del “canvi”, en previsió de possibles pecats, els hermanos els parlaven de sexe i, sobretot, de la maldat d’acostar-se, ni que fos amb el pensament, a una noia.
Dir que els parlaven de sexe és un eufemisme, com  ho era el llenguatge que usaven aquella colla d’escarabats reprimits. Paraules com “tocaments”, “pensaments impurs” i d’altres farcien l’intent dels frares de castrar-los, si més no fins el sant matrimoni. Vist amb distància, era allò de “com que jo no puc follar, tu tampoc”.
Mentrestant, el cos d’en Pere anava fent la seva, malgrat la mentalitat obtusa del clero, i una matinada calorosa d’estiu el noi es va llevar moll. De seguida va veure que allò no era pas pixum, sinó una altra mena de substància blanca i un xic enganxosa. I es va espantar. Com que aquells sexòlegs de pega li havien parlat d’excrescències purulentes i altres malalties pitjors, a en Pere li van pujar fins a la gola. No va gosar parlar-ne a casa: la paraula sexe o qualsevol altra que hi tingués relació no existia al llenguatge dels pares. I de seguida li va venir al pensament el Miquel, un veí 2 o 3 anys més gran, que sempre li explicava coses que mai s’haguera imaginat: lo dels reis, per exemple li havia xivatat molt abans que els pares decidissin que ja era prou ganàpia.
Per això, aquella tarda va fer per parlar amb en Miquel. El va trobar jugant a billar, sol, al Cafè de la Clova i allà mateix, tot esguerrant caramboles, aquell vailet va obrir els ulls d’en Pere al món de meravelles del sexe. Amb pèls i senyals li va descobrir per a què servia la polla a més de pixar i què tenien les noies a l’entrecuix. I que una cosa dins de l’altra eren menja divina. I com es feien els nens i com sortien. I així, en Pere es va convertir en “savi”. I en Miquel també li va contar que allò de la nit, que res, que passaria més i que, oh alegria, s’ho podia fer ell solet. Només calia trempar (quatre carícies) i fer anar la mà amb ritme i saviesa; així, la tita es convertia en l’esca de tots el plaers. Només arribar a casa, en Pere, aquell noi normal, es va tancar al lavabo i amb paciència i no sense entrebancs i algun pessic, va arribar a un orgasme primigeni, iniciàtic i accidentat.
Els dies següents van ser orgiàstics, perquè les anades i vingudes al lavabo, a qualsevol lavabo, eren freqüents. La seva mare ja començava a estranyar-se de tanta anada i vinguda i feia alguna pregunta que en Pere va interpretar com a interrogatòria. I així va començar a buscar alternatives, com ara racons solitaris de carrers poc freqüentats, els lavabos de tots els bars del poble, la dutxa o fins algun portal amb intimitat precària. Com és que havia viscut 14 anys sense adonar-se que posseïa el poder del plaer gratuït, accessible i solitari? A més, ara, les noies ja no li semblaven tan bledes.
Tot anava bé fins que un bon dia, a la confessió mensual dels primer divendres, el mossèn, que fins aleshores només li perdonava mentidotes i alguna paraula lletja, li va preguntar “quants anys tens?”, “aviat en faré quinze i un “et toques?” que a l’acte no va entendre. Però la repregunta, amb una entonació malèvola del sacerdot, el va fer caure de la figuera. En Pere, vermell com un pigot va deixar anar un sí inaudible que l’home de negre va captar perfectament. Amb la veu estrafeta i un to de retret exagerat, va engegar una tirallonga de penes i càstigs que el pobre Pere patiria si no deixava de “tocar-se”: que si, es quedaria amb els ossos, que si allò de la ceguesa, que si una taca al front de color malva, etc. La penitència va ser de campionat i li van caure un munt de paresontres i avemaries que feia feredat. Trist i abatut, després de fer propòsit d’esmena, en Pere va complir amb les oracions i va sortir al carrer disposat a no pelar-se-la mai més.
Però el seu capteniment li va durar tant com topar-se, quan ja arribava a casa, amb una colla de noies que saltaven a corda. Aquelles cames nues que es mostraven en cada salt, els pits incipients i la imaginació d’en Pere van fer la resta i li va faltar poc per no arribar al vàter de casa.
Allò es va convertir en un veritable problema els mesos següents, perquè el pobre Pere era dèbil amb el seu sexe i l’afició a “tocar-se”, més estant prohibit, va augmentar inopinadament. Així, passar pel confessionari cada mes li resultava una tortura. Dubtava entre mentir al confessor, escatimar palles i fins deixar d’anar a la finestreta emprenyadora de l’església. I com que al poble només hi havia un mossèn, li tocava aguantar els retrets de reincidència que li recordava l’home cada mes.
Aleshores, arribà la Santa Missió i va venir a predicar la fe un frare franciscà amb aquell hàbit marronós, un cordó a la cintura i sandàlies sense mitjons. Un  tallat de cabells peculiar i una caputxa acabaven d’arrodonir aquell mossèn. Arrodonir ve bé, perquè l’home estava grassó i era reincident al pecat de la gola. Tan era així que se’l veia entrar al confessionari sempre acompanyat d’una petita maleta. Hom pensava que hi duia llibres o texts religiosos, però aviat els fidels van descobrir que hi duia magdalenes i un petit termos de cafè amb llet. Entre admonicions i absolucions aquell homenet d’aire trempat feia un mos per no decandir-se entre tant de pecat. Solia aparèixer a l’hora del pati a l’escola i aviat la canalla va descobrir que, malgrat els seus gairebé 100 quilos i aquell aspecte de bola, mossèn Hilari era posseïdor d’una agilitat i una habilitat envejables per a practicar el futbol. En fer els “parells i senars” per triar els equips, el mossèn era el primer a ser cridat.
Ni que fos per una vegada, en Pere va veure una oportunitat d’eludir el rector i els seus sermons i provar sort amb el pare Hilari, i aquell divendres, no sense una bona dosi de canguelis, va agenollar-se al confessionari del frare rodanxó. De seguida, li va venir al nas l’olor intensa del cafè amb llet que l’home xarrupava i que en Pere besllumava en la penombra. Un rotet mesurat abans de començar l’esporga va sorprendre en Pere que, com sempre, va començar pels pecats “menors” i va acabar amb un “i m’he tocat 18 vegades”. “Caram fill meu, quina feinada”, va dir mossèn Hilari. I va començar un breu sermó sobre la necessitat de no ser tan treballador i amb el consell de no fer enfadar déunostresenyor amb aquelles cosotes. De tota manera, el to del frare no denotava retret i el seu to de veu no havia canviat des del rotet preceptiu. El pare Hilari va acabar dient: “mira fill meu, aquests tocaments ja sé que t’agraden, però no has de matar tot el que és gras i guardar energia, que et farà falta. Però això sí: no t’oblidis de la higiene, que no tocar-se no vol dir anar brut; renta’t tantes vegades com calgui i sense mesura, que un cos ben net és l’alegria de Déu”. I va acabar amb la penitència pertinent i el sorollet del paper de la magdalena que estava a punt de ser engolida.
Fins al cap d’una bona estona en Pere no va interpretar aquella dèria per la higiene del franciscà. Va ser en el moment de la dutxa que s’adonà que amb l’excusa de rentar bé el flosti de l’alegria, bé podia passar que sense voler, per descomptat, allò es convertís en una palleta alliberadora i plaent. A partir d’aleshores quan en Pere anava a confessar-se i el rector li preguntava “et toques?” ell contestava: “sí mossèn, però només per rentar-me, només per rentar-me...”. El mossèn, tot satisfet, creia que aquell noi s’havia corregit, mentre en Pere pensava “beneit sia el pare Hilari!”.

dijous, 20 de desembre de 2018

Victòria pírrica (sobre el carrer sant Bartomeu, encara!)


Pirros va ser rei d’Epir i és famós per haver donat nom al terme “pírric-a”. Així, una victòria pírrica és aquella que du més danys que no pas guanys al vencedor. Va ser a la batalla d’Heraclea contra els romans que, una vegada acabada, ell mateix va reflexionar que “una altra victòria com aquesta i he de tornar sol a l'Epir”.
És el que m’ha vingut al cap quan a la penúltima pàgina del número 43 del Pescallunes llegeixo: “Hem viscut despropòsits com [···] canviar d’un dia per l’altre el sentit del c/Sant Bartomeu”. Vull afirmar amb rotunditat que dir que el canvi es va fer “d’un dia per l’altre” és una informació que, essent benvolent, és inexacta. Altra cosa és que alguns se n’assabentessin el dilluns, quan la quiniela ja no valia.
Cal dir que ara, després d’enquestes universals i procel·loses gestions s’ha aconseguit, finalment, retornar les coses al seu lloc i ara, aquest pam de carrer ja torna a tenir el sentit que li pertoca, el que li és natural, vaja. Vull fer constar que el sentit nord que tenia el carrer em perjudicava, perquè una bona part del trànsit es va desviar de manera natural cap al carrer Puigdassalit, que és on visc.
No puc entendre com anar contra la voluntat d’un veïns es pugui tractar com una victòria i exhibir-la com la cua del paó, que és molt bonica però que és cua i que a voltes no és altra cosa que un destorb pel pobre animal. Cal mesurar la intensitat de les paraules i l’amplitud del gest, perquè arreplegar demandes populoses sempre resulta negatiu.
És per això que em sorprèn aquesta revalorització de la victòria del sant Bartomeu. Perquè serà victòria, però pírrica. I si no ja ho veurem a les eleccions, a veure quantes baixes comptem d’una banda i de l’altra. Mentrestant pensem en Pirros, que va ser un gran i generós guerrer, que enterrava els seus enemics en un gest gens habitual. Però no va tenir un final gaire galdós: va morir amb 36 anys a Argos, però no pas en combat, sinó d’un cop de roc que li va ventar una dona des del balcó de casa.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Poli què?


Mònica Planas, crítica de televisió a l’Ara, parlava ahir 8 de desembre de 2018 de la sèrie PoliAmor que emet TV3 pel seu canal d’Instagram. En un moment de l’article diu així: “el valor que pretenien defensar com a reclam (el poliamor com a opció de relacionar-se sentimentalment) acaba per distorsionar-se i convertir-se en una mena d’excusa per a éssers insuportablement inestables”. Bravo!
I és que penso que és així, que la inestabilitat emocional de molta gent, el terror al compromís i a les renúncies els porta a creure que el poliamor és un invent meravellós que els permet viure i follar feliçment amb parelles diverses. I tot això sense que ningú s’enfadi. Crec sincerament que, potser sense proposar-s’ho, la Planas defineix a la perfecció com són les persones que es plantegen i practiquen aquesta nova (?) “opció de relacionar-se sentimentalment”.
Pels qui vulguin llegir quina cosa és això del poliamor us recomano aquest article d’una senyora que es diu Amarna Miller, a qui no conec de res, però on hi podreu trobar tots els tòpics que conformen aquesta relació de tipus coral (com ara es diu). Entre altres perles hi trobareu expressions com ara que “els primers mesos amb una altra persona eren meravellosos, plens de focs artificials i papallones a l’estómac”, per acabar quan al cap d’un any “apareixia voletejant puntualment una sensació de frustració”. Esclar, les papallones mortes, els focs apagats i la noia es frustrava. Solució? Anar saltant d’una parella a una altra, com s’ha fet sempre, però, això sí, dient-li amablement i amb molt d’amor al company o companya que hauria de compartir llit i papallones.
Trobo encertadíssima doncs la frase de la Planas que defineix els qui practiquen poliamor com a “éssers insuportablement inestables”, perquè sembla més aviat una opció per a pijes capricioses i immadures, incapaces d’adquirir un compromís durador. Digueu-ne polielquesigui, però tinc els meus dubtes de que sigui amor.

divendres, 7 de desembre de 2018

Del morro fi


Mireia Vehí, de la CUP, va explicar que el masclisme, al Parlament, es percebia per exemple en la següent qüestió: com que els diputats van amb corbata i americana, la temperatura és força freda perquè ells no tinguin calor, cosa que va en contra de les diputades i “denota un marc mental masculí”.

Jo més aviat penso que tot plegat es deu a que les radiacions electromagnètiques siderals generades en els forats negres interestelars, que reboten en cossos solars a la deriva en l'òrbita subjupiteriana, afecten els collons d'en Nara de tal manera que l'òrbita terrestre es veu desviada unes mil·lèsimes de mil·límetre del seu centre natural, propiciant vòrtex aleatoris que fan que les marees solars afectin les aurores boreals que es produeixen per damunt del napapijiri, provocant un canvi de colors en les vores externes del fenomen lluminós. Tot plegat ha fet disminuir ostensiblement el nombre de capullots turistes que, carregats de mòbils, se'n van fins a Inari cada any a fotografiar les llums misterioses del septentrió. Cosa que, curiosament, ha fet feliços els samis que habiten la zona, que ho han celebrat amb un festival caníbal (de broma) a l'illa de Hautuumaasaari.

dimecres, 28 de novembre de 2018

Culpable


Un home, cinquantí, tornava a casa tard de la feina, ja era fosc i feia fred. Anava capficat: la seva dona, que havia estat operada recentment, havia patit una infecció a resultes de la intervenció i els metges no ho tenien gens clar. Al·lèrgica a certs medicaments, no admetia el tractament més adequat. Ni es va donar compte que uns quants metres més endavant caminava una noia; els seus ull miraven però no veien. Com que ella era menuda i ell força més alt i anava apressat, la va atrapar en poques passes. Quan va arribar a la seva alçada, ella es va girar de cop i va fer un gest ràpid mentre disparava la càmera del seu mòbil. Arrencà a córrer immediatament i l’home, enlluernat pel flaix, la va perdre de vista de seguida. Va notar una picor al dors de la mà i es va adonar que hi duia un tall profund que sagnava abundantment. Va haver d’anar a l’ambulatori, on li van posar, punts i el metge i la infermera que el van atendre li van aconsellar que posés una denúncia. Però ell tenia altra feina a casa i altres preocupacions com per enredar-se amb l’administració i no va donar més importància a l’agressió. Potser una sonada.
No havien passat 12 hores que la guàrdia municipal ja era a casa seva i el duien detingut per “agressió sexual”. La noia sí que havia posat una denúncia i els guàrdies, amb la fotografia, l’havien reconegut immediatament. És persona coneguda a la ciutat perquè és directiu d’una empresa important. Va comparèixer davant del jutge, que se’l va escoltar, i va anar d’un badall de grill que no el fiquen en presó preventiva. Ara, el seu advocat, un bon advocat, li ha dit que ho té magre i que hi hauran de treballar molt. Aquest home, pare de família, cuidador de la seva dona, una persona “normal” s’enfronta a la presó per l’histerisme d’una dona. I encara més greu: en la seva declaració, ella diu que va actuar tal com li havien ensenyat en un curset de formació per a defensar-se de les agressions masclistes i que havia seguit al peu de la lletra les indicacions de la organització feminista a la que pertany. La ferida li havia fet amb unes tisores, una “arma” recomanada per la seva innocència.
Malgrat que el jutge se’l cregui en el judici, és evident que ja ningú se’l mirarà amb els mateixos ulls. Potser a la seva empresa li faran algun “suggeriment”. Potser la seva dona pensarà allò que en 30 anys de matrimoni ni se li havia acudit. Potser perdrà algun amic i, amb excuses educades li negaran l’entrada en organitzacions, clubs o associacions. Perquè tots, i totes, tenim tendència a la sospita. I si el condemnen?

ATENCIÓ: Aquesta és una història inventada. No s’ha maltractat cap animal. Qualsevol semblança amb un fet real és pura coincidència.

dimecres, 21 de novembre de 2018

A la mort de l'avi Antònio


A les quatre de la tarda de diumenge dia 18 de novembre, bo i assegut al seu silló, el nostre avi Antònio va dir que ja en tenia prou i ens va deixar. Hi érem tots. El vam acompanyar fins on, amb un somriure sorneguer, ens va dir adéu. Per a ell en el funeral, vaig escriure i llegir una anècdota de les moltes que durant la seva vida llarga, 92 anys eixint de fer el dia 14, va saber viure. I diu així:

¿Han visto a los bandoleros?
Preguntaven els civils.
I bandoleros què són?
Jo no sé el què volen dir.

Bandoleros son los maquis.
¿Han estado por aquí?

Maqui, no n’hem vist mai cap
ni a casa ni pel camí.
Jo diria que no n’hi ha,
i si n’hi ha, ningú els ha vist;

o potser dormen de dia
i van i vénen de nit.
I vostès busquen els maquis
pels masos i pels camins?

Aquest és un fragment del poema de Desideri Lombarte, poeta de la franja, titulat Els maquis.

En acabar el servei militar l’Antònio es va fer guardiacivil: va ser la manera de fugir de l’esclavitud de l’ofici d’espardenyer que feia a Forcall. Era a finals dels anys 40 i el Maestrat i les muntanyes de Terol eren plenes de maquis, però l’Antònio no en va veure mai cap –com al poema de Desideri–. Un dels serveis que li tocava de fer era vigilar camins de muntanya per on circulaven aquells homes de la resistència. En un de tants, li va tocar de nit. Amagat en un marge es va disposar a passar una nit freda i inquieta. El tinent que els menava lligà un cordill al dit a cada guàrdia, i de tant en tant tibava el fil per assegurar-se que no s’adormien.
La fosca va passar sense incidents ni espants i amb els ulls mig clucs per la son, a l’Antònio li va semblar reconèixer, a contrallum del llustre, unes siluetes conegudes. Sense recordar-se del maquis ni de la guàrdiacivil, aquell home jove es va aixecar, es va acostar a les ombres i va veure que no s’havia equivocat: eren bolets. Un erol de formidables rovellons. Els va recollir tots i embolicant-los amb la capa, es va dirigir on era el tinent. En veure’l, l’oficial es va esverar i l’Antònio amb un “mire mi teniente” i un somriure de bat a bat li va ensenyar la collita. Aquell tinent li va clavar una esbroncada plena de sacrapandis i retrets, però l’Antònio se’l mirava sense entendre res. Haver trobat un tou de bolets en temps de gana havia de ser motiu per alegrar-se’n, no pas per enfurismar-se. El tinent, però, era una persona comprensiva i no va comunicar als seus superiors l’acudit d’aquell jove pallús de Forcall.
Així era l’avi: l’home que sabia trobar el costat bell en situacions terribles, l’home que amb un somriure infantil i burleta als llavis es reia d’allò de la vall de llàgrimes.
L’avi era senzill, auster, treballador; però també generós i reflexiu. El recordarem amb l’uniforme i la gorra, un xic de torta, recorrent els carrers del poble. El recordarem fangant a l’hort o assegut triant segells, classificant monedes, estampes o sobres de sucre; o bé repassant el diari, o llegint llibres d’història, una lectura que l’apassionava. Hedonista, amant de la vida i de tot el que li oferia, la va viure amb alegria i intensitat, acceptant amb un tremp formidable les patacades que li van tocar. L’avi, per damunt de tot, va ser un home bo i així és com el recordarem.
Ha mort amb 92 anys, als que va poder arribar per les seves ganes de viure i pels atzars de l’existència. Si aquella matinada algun maqui l’hagués enxampat plegant bolets potser no els hauria viscut.

El poema de Lombarte acaba així:

De maquis, si n’hi haguessin,
no deuen ser molt roïns,
que si n’hi ha i ells volguessin,
pobreta Guàrdia Civil.

Gràcies a tots els qui el van fer possible perquè el poguéssim viure.



divendres, 16 de novembre de 2018

Lluís Marquina, mag de les finances


Fotografia de l’edició digital del diari Ara, sense signatura.
El periodista Lluís Marquina repeteix com a anunciant-prescriptor del BBVA amb un anunci on promociona el que pretén que sigui la solució per les nostres magres economies familiars: el portentós invent del 50-30-20. Això és: les famílies, per a esdevenir ordenades i correctes, ha de gastar el 50% dels seus ingressos a la hipoteca (en benefici del banc) o al lloguer (en benefici d’un fons voltor); el 30% a les despeses “variables” i la resta, el 20 % a l’estalvi (altra vegada en benefici del banc). Ja es necessita ser mec de mena per ser periodista i ficar-se en el jardí dels influencers, però per creure’s una beneiteria com aquesta és necessari ser molt babau.
A veure, Marquina, conec una família on treballa el marit: guanya 1.100 € al mes (12 pagues) i té dues filles petites; la mare cobra de l’atur 415 €, o sigui que els ingressos totals són de 1.515 €/mes. Fem números, Marquina? Segons tu, cal restar d’entrada el 20% per l’estalvi, o sigui 303 €; queden 1.212 €. Paguen 450 € de lloguer; en queden 762. Les despeses d’aigua, llum i telèfon són 95 €/mes; resten 667 €. Les despeses del col·legi de les nenes (només la gran, la petita encara no hi va) sumen 85 €; al calaix queden 582 €. Seguim? Van haver de canviar la nevera i l’escalfador d’aigua, i per fer-ho van demanar un crèdit pel qual paguen 110 € al mes; el saldo ara passa a 472 €. Una  mitjana de les despeses imprevistes o extres dona 35 €/mes i deixa la butxaca a 437 €. I ara, Marquina, per menjar tenen 109 €/mes per cada un, que dividit per 30 dies els permet el luxe d’asseure’s a taula a esmorzar, dinar i sopar per la bonica quantitat de 3,6416666 € cada dia. En tot això no contemplem la despesa de farmàcia (ja se sap, els pobres no poden emmalaltir), ni la calefacció (a l’hivern aquí, s’arriba fàcilment a 4-7ºC sota zero). Per descomptat que no hi ha vacances, ni joguines pels nens, ni gasolina pel cotxe, ni la roba de tots, ni les sabates.
I ara digues, Lluís Marquina: com es pot sortir a la TV a escopir a la cara d’aquests espectadors si ja compleixen el teu màgic 50-30-20? Com es pot tenir la barra d’insinuar que qui no faci cas de la teva intel·ligència econòmica no és una persona “ordenada” i no farà mai res a la vida. Potser el teu sou de pijoprogre et permet llepar el cul del BBVA, però a la gran majoria de gent que treballen cada dia perquè tu puguis dir aquestes tonteries, les seves nòmines no els permeten ni pagar les engrunes que a tu et cauen de la teva polida taula. És indignant, Marquina, indignant.
Mentre fas el teu anunci miserable, et passeges per un habitatge de luxe vestint roba de marca (bona) i ens mires amb commiseració, pobres cuques. No et dic on et pots posar la llengua, perquè segurament el teu intel·lecte envejable t’ho farà saber.

dijous, 8 de novembre de 2018

La penosa mala educació de la senyora jutgessa

Ángela María Murillo Bordallo en una fotografia 
apareguda a El Diario Montañés.

A ran de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es va poder veure ahir per TV3 una escena del judici que, contra Arnaldo Otegi, va perpetrar la justícia espanyola. En ella es pot veure, i sentir, la presidenta del tribunal Ángela María Murillo Bordallo preguntar a Otegi, de males maneres, si condemnava la violència d’ETA. Ell no va voler respondre i la senyora jutgessa, amb evident menyspreu i sarcasme, contesta amb un “ya lo sabia”. Després, soto voce, comenta la jugada amb el seu company amb una tirallonga indecent d’insults i frases despectives acompanyades d’un llenguatge corporal penós.
És intolerable que una persona a qui se li suposa una formació i una personalitat que haurien de ser exemplars, es comporti de la manera que ho va fer la senyora Murillo. Malgrat que l’acusat sigui reu de condemna es mereix respecte, tot el respecte, i més quan de la decisió d’una senyora en depenen els seus propers 6 anys. La manca total d’educació i de capteniment, que se suposen a una persona de la seva posició i responsabilitat, s’haurien de castigar severament. Però la jutgessa és intocable, té total autoritat i absoluta impunitat a la seva sala i al seu judici. Però és així perquè els òrgans de govern dels jutges estan podrits fins el moll de l’os. Quan un ciutadà comet un error pot demanar perdó, però si ha perjudicat a tercers se’l pot dur a judici: no n’hi ha prou amb un “lo siento mucho, no volverá a pasar”. El jutge Lesmes ha usat aquesta fórmula davant l’escàndol de la marxa enrere en la sentència de les hipoteques i es queda tan panxo, i això no hauria de ser així. No dimitirà, ningú el renyarà davant d’una flagrant i evident baixada de calçotets amb la corresponent recollida del sabó.
Els jutges no poden ser ni immunes ni impunes quan cometen errors que perjudiquen greument la vida dels ciutadans. Els seus òrgans de govern han de tenir l’autoritat insubornable per a expulsar de les seves estructures personatges com la senyora Murillo, que ni tan sols són capaces de ser ben educades i que provoquen indefensió jurídica i descrèdit.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Lacicos amarillos

El PSOE no es nacionalista en Cataluña ni en España. Es tan malo el nacionalismo catalán como el nacionalismo casposo de Pablo Casado”. És el que ha dit Carlos Pérez Anadón, portaveu socialista a l’Ajuntament de Saragossa. El ple –escriu M. López al diari Heraldo– “ha aprobado este viernes una moción de Ciudadanos que ‘condena rotundamente’ las acciones de colocación de lazos amarillos en distintos puntos de Zaragoza por parte de los autodenominados CDR Aragón”. Es pot llegir la crònica sencera a l’edició digital del diari, un relat que escenifica amb exactitud i candidesa l’actitud política que tenen els espanyols respecte a Catalunya.
És curiós constatar en escrits com aquest, publicat en un diari de difusió limitada a un àmbit i un territori molt concrets, la certesa de fins on està arrelat l’anticatalanisme a Espanya. No és una banal aversió merament competitiva, sinó una profunda convicció de que soms els dolents de la pel·lícula, el dimoni, l’esca del mal. Aquest ple no és el de las Cortes, allà al centre a la capital, no: es el ple d’una ciutat de provincias. Són polítics de segona, tercera o quarta fila des de la visió radial imperial dels madriles. D’aquí ve la sensació d’impunitat que es donen els uns als altres, de que l’arrel de la mandràgora arriba al moll més profund i recòndit de l’Espanya de la boina. Fa bé llegir la premsa de segona regional, la que no es veu als quioscs ni d’aquí ni de Madrid, però que diu les mateixes bestieses i repeteix les consignes perquè arribin arreu.
S’assoleix tal nivell de misèria informativa que s’atribueix la col·locació de llaços a Saragossa a uns desconeguts CDR Aragón: ni tan sols admeten que una iniciativa en favor dels presos polítics pugui sorgir de la seva pròpia societat.
Fa uns dies, algú va pintar de groc la creu de l’Aneto i el mateix Heraldo va atribuir immediatament el fet als independentistes catalans, sense cap prova evident, sense cap mena d’aportació ni d’evidència. “Lacicos” o pintades, tan se’ls en dóna: si són grocs, són vandalismo catalán.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Wertgalló?

Ja sé que la broma és fàcil i que fa de tot menys gràcia, però no ho he pogut evitar en sentir i llegir el gir que Josep Bargalló vol donar al model d’immersió lingüística. L’afició desmesurada que Ministres i Consellers d’ensenyament tenen per deixar petjada del seu pas per la Conselleria o Ministeri, és proverbial i fa tremolar un col·lectiu, el dels ensenyants, prou putejat per totes bandes. Sembla mentida que en aquest país, en el qual el tema de la llengua és especialment sensible, hi hagi potiners que facin propostes il·luminades sense tenir en compte per a res els professionals que exerceixen cada dia la seva professió de mestre. Així, posar en dubte que a Catalunya s’ha d’ensenyar en català, no pot aixecar res més que un estat d’opinió irritat i belicós. D’altra banda, la interpretació que en fan els cavernaris espanyols no s’ha fet esperar i el Mundo proclama en portada que “La Generalitat admite ya que la ‘catalanización total’ amenaza el espanyol”.
Està bé que la Conselleria bargalloniana vulgui aportar el seu granot de sorra a la línia educativa actual, però quan es toquen els voravius dels fonaments del sistema, que afecten directament al col·lectiu d’ensenyants i ciutadans, cal ser curós i no entrar borratxo al cal vidrier. És més, donar arguments als detractors de la immersió lingüística és una punyalada per l’esquena als qui durant dècades han, i hem, defensat un model d’èxit i de consens social majoritari.
No tracto aquí de discutir si el que proposa Bargalló és adequat o no, sinó de la facilitat amb que es llencen els màxims responsable d’ensenyament a reformes profundes sense encomanar-se ni a déu ni al dimoni i engegar debats que acaben enfrontant opinions superades. Llegir avui que “en molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes” aixeca molta polseguera, perquè és desterrar totalment el català dels ambients on fa més falta. La coda del paràgraf confirma la dimissió en la defensa de la llengua catalana quan diu que es tindrà en compte “especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina”. L’experiència de cada dia demostra que els sud-americans són un col·lectiu que no mostra cap mena d’interès en el català. Gloriós, benvolgut Conseller: no faci el wert, sisplau. Més ens valdria a tots que s’ocupés de procurar recursos materials a les escoles, que bona falta els fa, i deixar estar elucubracions impertinents.


diumenge, 30 de setembre de 2018

A cagar!


Sí, a cagar us en podeu anar tots: Puigdemont, Torra, Buch, Torrent, Aragonès, Borràs i tota la patuleia que ens governa. Com se’ns pot dir que ens necessiten al carrer, que ens volen desperts, drets i “tossudament alçats”, si ens treuen els gossos a estovar-nos? Sí, sí, a estovar-nos a tots, als qui són d’Arran i als qui són de la CUP o dels CDR: perquè ells? També són nosaltres, ells sí que són la base. Com es pot tractar així a una ciutadania que es va partir literalment la cara ara fa un any, que va arriscar llibertat i hisenda per posar les urnes de la república? És que no vam complir? Què mes voleu, sangoneres?
Es poden buscar moltes raons per justificar l’aturada de burro a què ens han obligat els polítics, però el que no és just ni té perdó és que se’ns torni a atonyinar per ordre dels mateixos a qui vam defensar i pels nostres propis cossos de seguretat. Com collons es vol fer una república d’aquesta manera? Res-publica, la cosa del poble, això és el que significa literalment república. És “la cosa” del poble, no la dels qui governen. Tan difícil és d’entendre? Ni tan sols els presos haurien de ser cap obstacle per combatre l’estat espanyol; tots som adults i hem pres les decisions que ens han semblat millors. Uns han escollit l’exili i d’altres han decidit quedar-se. No és hora de llàgrimes: que ja traurem els presos quan siguem independents, perquè si no ho som ja us asseguro que no en sortiran en molts anys. O és que hem de confiar en els espanyols, que en som de babaus, altra vegada?
Quan veig polítics com Aragonès negociant de nou engrunes a Madrid, o quan reunim la faràndula de l’empresariat per escoltar, del ministro de torn, per centèsima vegada que el corredor mediterrani ja ve i fer-li la gara-gara, em cau l’ànima, i d’altres coses, als peus. Quina merda, senyors, quin gran cagarro que ens esteu donant per esmorzar!
No entenc com es pot autoritzar una manifestació política! de policies. Com és possible que els qui exerceixen legalment la violència contra els ciutadans puguin sortir al carrer cridant consignes d’una determinada opció? Ser policia et dona el poder de clavar clatellots, però té servituds com la de veure restringit l’ús de la llibertat d’expressió: no pots mostrar públicament les teves preferències, perquè aleshores malmets la teva presumpció d’imparcialitat. Que la nostra societat no està feta només de drets, sinó també de renúncies, de moltes renúncies. Com es pot permetre que gent vestida d’extrema dreta, lluint signes i colors del seu cos policial els usin per a recordar-nos qui mana, per a humiliar-nos altra vegada a casa nostra? És que els nostres governants són estúpids?
Hi ha qui defensa la indiferència davant de manifestacions com aquesta. Hi estic d’acord. Però hi ha qui, pel mateix motiu, actua i també hi estic d’acord. No podem posar-nos contra els qui opten per una o altra actitud, perquè tots tenim els mateix objectiu, o no? Com es pot dir que s’equivoquen? És que la passivitat ens du a algun lloc millor? Que entre ser violent de principis i estar tip de posar l’altra galta hi ha un límit, i hauria de ser el nostre Govern qui el posés i cridés amb veu forta i clara que s’ha acabat. I després actuar en conseqüència. Perquè si els nostres dirigents no ho fan ho farà el poble, i llavors ja podran cridar ous a vendre que ningú no els farà cas. Que tot té un límit i la paciència dels catalans també.
President Torra: vostè no pot admetre de cap manera que una colla de brètols vinguin a fotre’s de nosaltres, arrossegant pels nostres carrers la humiliació que vam patir fa un any. President Torra: vostè no pot llançar els mossos a estovar el poble, quan fa un any, desobeint tota lògica i els poders de l’estat, ens vam llançar amb cos i ànima a defensar les urnes que vostès van posar. Tot han estat lloances als herois de l’1 d’octubre, però a l’hora de defensar-nos us heu cagat a les calces, covards! Us en podeu anar tots a cagar, a la vinya, a la via o allà on us plagui, però a cagar!  

divendres, 21 de setembre de 2018

De ser imparcial a semblar-ho


Sentint avui na Montserrat Comas d'Argemir, membre i portaveu a Catalunya de l'associació de jutges “Juezas y jueces por la Democracia”, m’ha caigut l’ànima als peus –encara més– en la meva percepció de la justícia a Espanya. Parlaven, esclar, dels missatges que jutges en exercici han deixat en un xat oficial de la judicatura espanyola. Hi ha tres qüestions que em preocupen especialment. De primer diu, la senyora Comas, que són “casos aïllats”, expressió que em recorda la justificació que ha estat fent servir el PP amb els centenars (o milers) de casos de corrupció que l’afecten. El que potser va començar així, amb una minoria, a base de no actuar amb contundència s’ha convertit en una pesta, en una veritable plaga pudent. Per tant, escudar-se en aquest argument, ens du a suposar que la resta de jutges són immaculats. Però aquesta suposició és més que dubtosa. A veure, la mateixa senyora Comas ens diu que en aquest fòrum hi participen més de cinc mil jutges de tota Espanya. Si bé no tots hi escriuen ni tots són de la mateixa opinió, bé que han pecat per omissió en no denunciar l’actitud d’aquella suposada minoria: uns pocs opinen i uns molts atorguen.
La senyora Comas diu que hem d’estar contents. Sí, perquè cap dels noms que ha aparegut està implicat en els casos judicials contra els polítics i líders socials que han instruït les causes o que les jutjaran properament. Ui, que bé! Jo no n’estaria tan segur. D’entre els magistrats que jutjaran el procés bé n’hi deu haver algun que participi en aquest fòrum i que, per tant, hagi escrit en un breu “totalment de acuerdo con lo que dices, Paco”. També sorprèn la celeritat amb que s’exculpen i es justifiquen sense ni tan sols haver estudiat la “causa”; com han corregut tots a dir que són opinions privades i que si tal i qual. Un dels principis de la justícia, senyora Comas, és que a més de que un jutge ha de ser imparcial, ho ha de semblar. I això ens du al jutge Llarena qui, en plena instrucció, va i sopa amb polítics de reconeguda adscripció a l’anticatalanisme més recalcitrant. Cal prendre nota.
I per últim, el monumental i indescriptible corporativisme que exhibeixen sense pudor els membres de la judicatura: “prietas las filas”. Més enllà de qualificar de desafortunades o d’ofensives les opinions dels jutges bocamolls, ni la més mínima intenció d’anàlisi de la seva inqualificable conducta. No és delicte d’odi qualificar de “virus” els independentistes? És miserable que es jutgi algú per dir mecagumdéu i no per deixar anar que “el cop d'Estat se salda amb vencedors i vençuts o no se salda”. Repeteixo, miserable. No és bo que es deixi corcar el sistema judicial amb la pretesa raó d’una malaltissa companyonia. Ser jutge té prerrogatives molt poderoses, però també unes servituds i renúncies que cal assumir sense reserves.
Com a coda deixaré damunt la taula una qüestió oberta i punxeguda. Em deixa esmaperdut la semblança de les opinions d’una jutgessa dona amb les opinions dels jutges homes, que aquell principi de la perspectiva de gènere, o de la mirada femenina, s’assembli tant a les actituds masculines quan es tracta de salvar el cul, ja sigui el propi o el dels compis. Fa temps, un reconegut notari i admirable jurista, em va comentar que, en termes generals, la judicatura era cosa de dones, més sensibles i més estudioses que no pas els seus companys masculins. I li vaig donar la raó. Ara començaria a posar-li pegues. En fi, molta, molta tristesa senyora Comas.

dimarts, 28 d’agost de 2018

Llençar els quartos, senyor Lambán

Fotografia de Jorge Escudero apareguda a l’edició digital del diari Heraldo.

Cada vegada que veig el Sr. Lambán, President dels aragonesos, sento la veu d’un personatge sempre a punt per emmerdar Catalunya. En l’homenatge a les víctimes de la Rambla a Cambrils, va fer unes declaracions en què deia que va “fer tot el possible per no saludar el President Torra”; és clar, es tractava de no polititzar l’acte, ja s’entén. Però avui va d’una altra cosa: de recordar-li que més li val que es cuidi de casa seva, on hi té una feinada.
Al diari “Heraldo”, amb data de 26/08/2018, llegeixo que “El complejo turístico de la Baronía de Escriche, aparcado tras una inversión de ocho millones”. Pel qui encara compte en l’antiga moneda això és la pasterada de 1.331.088.000 pts. Les obres van començar l’any 2008 en aquesta baronia, que és en un despoblat que actualment pertany al municipi de Corbalán (un poble de 100 habitants a uns 20 km de Terol). Com es pot veure en fotografies, s’han aixecat dos edificis d’un estilisme i un respecte per l’entorn exquisits. Es veu que amb 24 habitacions no en tenien prou per a rebre l’allau d’ocupació prevista i van bastir un esperpèntic afegit per a 12 cambres més. Com que “el Presidente de la DPT (Diputación Provincial de Teruel), el aragonesista Ramón Millán, tiene muy claro que ahora no toca culminar esta iniciativa”, ara deixaran la cosa aparcada i “con el edificio principal, la Casa Grande, con las puertas y ventanas tapiadas para evitar los robos y el vandalismo”. Cal dir que a més es va arreglar l’accés al lloc amb 7 km d’asfalt i millores, es va obrir un pou i s’hi va aportar una conducció d’energia elèctrica. Però, encara sort que “no se llegó a acometer una nueva conexión directa desde la autovía A-23 contemplada para facilitar la llegada de turistas”.
Es va oferir a inversors privats la possibilitat d’acabar l’obra i explotar les instal·lacions i es va convocar un concurs. Com que ningú hi va estar interessat, la DPT va contactar amb set grups hotelers, dels quals només tres hi van mostrar un interès remot. Un interès que, una vegada vista l’obra i els seus condicionants, va decaure fins quedar en res. A aquest malbaratament de recursos públics cal afegir-ne d’altres a la comunitat del Sr. Lambán, com ara els del Monasterio de Rueda, Allepuz o La Iglesuela del Cid. Tots amb inversions multimilionàries que mai s’aprofitaran. Arribats a aquí, una altra de les llumeneres incandescents, el diputat de Ciudadanos Ramiro Domínguez, preocupat per l’evident cagada, proposa “como alternativas, la cesión al Ejército como centro de maniobras o su uso para colonias escolares”. Brillant, Sr. Domínguez, brillant.
I aquest és el meravellós país aragonès del Sr. Francisco Javier Lambán Montañés, nat el 19 d’agost de 1957 a Ejea de los Caballeros. I ara toca fer memòria: com va allò de Sixena? Moltes visites aquest estiu? S’han cobert les expectatives? Ja treuen cada dia la pols a les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro? Encara estan exposades en aquelles pràctiques  estanteries de supermercat? Han arribat a un bon acord amb les monges de Betlem? Vostè, Sr. Lambán, vagi distraient el personal amb si saluda o no al Sr. Torra i amb retornar les pintures del MNAC a casa seva, que mentrestant “la casa por barrer”.

dimarts, 14 d’agost de 2018

Sofrages

Montserrat Tura en una visita d’obres a la presó del Puig de les
Basses l’any 2010. Imatge apareguda a la web de 
El Gerio digital.

No sé cap a on va la independència de Catalunya. Ja fa dies que ens les xerrades amb amics i coneguts veig que les opinions van canviant. Un d’ells, des de fa temps, es queixa de que estem belenestebanitzats. A mi em semblava exagerat, hiperventilat, però un article a l’Ara (dilluns, 13 d’agost de 2018, pàg. 6) m’ha començat a girar cap aquesta banda: tenim un excés d’exhibicionisme, de fleumeria, de sentimentalisme mal paït. L’article en qüestió l’escriu Empar Moliner i narra la visita que amb, agafem-nos, Natza Farré, Helena Garcia Melero i Sílvia Soler van fer a Dolors Bassa a la presó de Figueres.
No sé quin és l’estat d’ànim de la Dolors Bassa, però si ha llegit aquesta novel·leta ploranera i mel·líflua, com que és una persona forta i decidida, haurà pensat, potser, que no calia tanta llagrimeta. Es veu que la Dolors escriu les seves cartes amb un retolador verd i que això li fa “la lletra preciosa i educada”. Em sorprèn que una visita humana i política derivi en qüestions de gènere: sembla que avui, sobretot dones mediàtiques, si no introdueixen mal sigui amb embut el tema serien castigades de cara a la paret. I és així que ens explica que “s’ha pintat els ulls per rebre’ns (un codi entre dones; m’arreglo)”, o que només podia usar la piscina una hora a la setmana i en canvi els homes dues. Tots són gestos “entre elles” i, a l’hora de marxar “sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que ho veiés”. I és així, entre llàgrimes i petons se’n tornen cap a casa, totes quatre ben agafadetes, mentre la Dolors, potser, se les mira amb commiseració tot pensant “criatures!”.
Ja em perdonareu la ironia, o el sarcasme, de les meves paraules, però és que així no es fa una revolució, així no arribarem a la independència mai. Tots tenim dret a tenir i expressar sentiments, però hi ha llocs i ocasions per fer-ho i ara no estem per plorar davant de l’enemic: que ell se’n fot de tot això. Ara hauríem d’estar més pel valor i la rauxa que no pas per “llepar-nos les llàgrimes”. Ja tindrem temps pels sentiments quan haguem guanyat. Potser és la Natza Farré la qui entén més la situació quan diu que: “no guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona justa tancada en un sistema injust”.
Quan a les sofrages –curiosa paraula que us deixo buscar al DIEC– benvolguda Empar, deixa-les suar que és bo per la salut. En una ocasió de fa anys li vaig dir a una amiga que acabava un partit de basquet, crec recordar, que estava suada. Ella, tota mel, em va contestar: “no Jaume, no: els homes suen, les dones transpiren i les ballarines brillen”. Una qüestió semàntica i poc més.

dijous, 2 d’agost de 2018

Taxi! (i II)


Són les sis del matí i el taxi, un taxi de la comarca, em ve a buscar a la porta de casa: vaig coix. Amb un senzill “bon dia” mutu ens saludem. No utilitzo mai aquest servei perquè no en tinc necessitat i és potser per això que em sorprèn una mica tot plegat. El conductor no du corbata, però porta una camisa blanca de màniga curta i uns texans. Fa un goig fresc. M’ajuda a pujar al cotxe, agafa les crosses i les posa al maleter. Engeguem. L’interior del taxi no fa cap olor, està impol·lut i no sona cap mena d’emissora. L’home condueix amb tranquil·litat, segur i sens i ensurts. Gairebé no hem parlat en tot el viatge, potser perquè jo, adolorit, no en tenia ganes i ell, respectuós, només contestava alguna pregunta banal que li feia. Arribem i fem la mateixa operació: em dóna les crosses, m’ajuda a baixar i em diu que li faci una trucada al mòbil quan estigui que em vindrà a buscar. “Que li vagi bé”, em diu.
No puc descriure com seria el mateix en un taxi de Barcelona perquè fa anys i panys que no n’utilitzo cap, però pel que llegeixo i escolto s’assembla poc o gens al que he descrit: males olors, conductors maleducats, que no saben els trajectes, seients bruts, ràdios a tota màquina, etc. No puc certificar que tots siguin així o que reuneixin totes les qualitats que he descrit, però concediré que la meitat en compleixin unes quantes.
A veure. Quan em surt competència puc fer dues coses. Si sóc poderós puc mirar de comprar-la o fins i tot d’ofegar-la. Però si no ho sóc només em queda competir tan esportivament com pugui. I cal fer-ho ràpid, perquè qui comença ho fa amb ganes i il·lusió, i hi posa esforç i inversió; sinó, com més temps trigui a reaccionar més quota se’m menjarà. Però si sóc mandrós o em faig el milhomes, quan vulgui revoltar-me ja seré carn de mercat i només em quedaran mesures desesperades; i buscaré ajudes innobles o proteccions oficials,... o el que sigui. La galvana punyetera del sector del taxi barceloní els ha portat on són: a una guerra ominosa de llicències, a un pretès monopoli i a actuacions salvatges com la de la vaga actual. En lloc de dedicar esforços a fer del servei un exemple per a tots els competidors, han cercat el camí fàcil de l’autocomplaença i han buscat qui els arregli el problema.
La irrupció de la tecnologia és imparable, ens agradi més o menys, i pretendre aturar el seu progrés és inútil, és un esforç eixorc. I a això es dediquen els taxistes aquests dies: a combatre l’ós abraçant-lo. Cal treballar i de valent, renovant des dels més petits detalls aquest negoci. Avui et trobes un conductor amb pantalons curts, fumant i amb xancletes que no sap on és el carrer de Pelai; que li creixen bolets a les alfombretes del cotxe i que ens rep amb heavy-metal a tota castanya. Costa tant que un taxista vagi amb una camisa, neta, de màniga curta a l’estiu, uns texans decents i unes sandàlies ben cordades? Costa tant dur el cotxe polit i les tapisseries sense forats ni taques ni pols? És molt dificultós exigir un coneixement mínim del país i de la ciutat a qui vol una llicència? De la simpatia i bona educació cal dir-ne res?
Millorar el servei de taxi no val cap diner, només rigor, esforç i control a qui té una llicència i unes normes mínimes de conducta. Sembla mentida que tenint una marca perfecta com és aquell combinat negre-groc que els fa tant distingibles dediquin tants esforços durant tants anys a fer-se odiosos. Si és així, amenaçant amb “una tercera guerra mundial” com diu avui el nostre amic Tito al diari, que pensen guanyar la simpatia ciutadana van arreglats. Al clients se’l guanya complint amb l’obligació que hauria de regir el sector: un servei digne, professional i simpàtic.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Taxi!


De la vaga de taxistes de Barcelona en traurem moltes lliçons, n’estic ben segur, si més no ja comencen a sorgir preguntes. Per exemple: qui convoca l’aturada? Alberto Tito Álvarez del sindicat Élite diu textualment que “l'aturada no l'havien convocat els sindicats ni les associacions” i que la “cosa” (sic) “se'ls ha anat de les mans”. Si ells no han convocat el merder, qui ho ha fet doncs? I encara, els qui secunden la vaga, qui són? Els posseïdors de les llicències o els empleats dels “llicenciats”?
Per a poder fer el taxi cal una llicència. Tota vegada que el nombre de llicències és limitat –els mateixos taxistes s’ha ocupat prou de que el límit sigui ben baix–, des de la remor dels temps ha existit un mercat de llicències, que els taxistes s’han anat “transmetent”, previ pagament d’una quantitat de diners considerable. Així, a la web de l’AMB llegeixo un anunci que diu així: “Compro llicència amb cotxe Compro licencia con coche. Festa: dimarts. Parell. 140000 €.” Dos mòbils i un email. Qualsevol, que tingui quartos, pot comprar una llicència, però una altra cosa és exercir de taxista. Així, molts “taxistes” són, en realitat, propietaris d’una o vàries llicències, que arrenden a canvi de diners. Els qui fan la vaga, són els arrendadors o els arrendataris? Es podria tractar doncs d’una vaga patronal? Vaig conèixer un taxista barceloní que era bomber, perquè exercia d’apagafocs però tenia dues llicències que arrendava i no usava. M’explicava que la seva inversió per a la jubilació eren les llicències, que es vendria per a cobrar-ne una bona picossada. També em contava que molts taxistes pagaven el mínim d’autònoms, perquè estaven convençuts que la venda de la llicència els compensaria de sobres la paga del retiro. O sigui que, quan us trobeu un taxi amb un paki de conductor, podeu pensar, amb un mínim marge d’error, que un percentatge sucós del que li pagareu al final de la carrera, serà per algú que no se l’haurà treballada: pel propietari real de la llicència. Tota aquesta compra-venda es fa i s’ha fet amb el vistiplau de les administracions, que han permès que per a exercir l’ofici es necessiti un capital considerable. Per tant, en aquest conflicte, hi ha qui defensa el pa i qui vigila la inversió: curiosa barreja.
Un altre aspecte alliçonador de la vaga, és el nivell intel·lectual i humà dels portaveus que surten pels mitjans. La seva argumentació, el seu to i les seves expressions em deixen esmaperdut. Així, el mencionat Alberto Tito Álvarez, ha parlat de “fer un gest de bona voluntat” amb les persones amb mobilitat reduïda i és així que “decreten serveis mínims”. Oju a les paraules que són importants. La “bona voluntat” és una concessió, un favor que faig perquè jo sóc qui mana i per tant tinc la facultat de concedir-lo. I així tenen la barra de dir-ho a la ciutadania, que és qui els paga. Encrestats a l’onada, tenen els sants pebrots d’humiliar-nos i cedir-nos la gràcia de portar malalts i gent invàlida de casa a l’hospital: ja són nassos! Per acabar-ho d’arrodonir “decreten”. Segons el DIEC, decretar és una (sic) “Disposició general o resolució dels òrgans de govern de l’estat”. S’atorguen doncs, els senyors taxistes, una facultat que correspon a l’estat. I fins aquí hem arribat.
Per acabar, l’estètica. Les imatges del seu portaveu i del web d’Élite no tenen preu. Si jo hagués de parlar amb un paio amb la cara tapada, el dit en posició vexatòria i pixant al carrer, la veritat és que no en tindria gaires ganes. Ja no diguem del tal Peseto Loco, personatge desagradable i violent, que entrevistat a La Razón escup que “hace falta volcar muchas más VTCs”. Home, si vols negociar i, sobretot, si et deus als ciutadans sigues, com a mínim educat.
A veure qui cridarà taxi! quan tot això s’acabi.

diumenge, 15 de juliol de 2018

Supèrbia esportiva

Kolinda Grabar-Kitarović,
Presidenta de Croàcia. Viquipèdia.

Jordi Costa és, amb Sònia Gelmà, el conductor del programa de Catalunya Ràdio “Tot Costa”, enginyós títol que barreja una frase de Guardiola i el cognom del presentador. Començat el mundial de futbol, la selecció d’Islàndia va atraure les mirades de molts aficionats, potser per ser una ser un equip modest, amb il·lusió format per homes no professionals. Em va semblar sentir que un d’ells era notari. És així que vaig poder sentir el comentari del senyor Costa, qui preguntat per la selecció de l’illa nòrdica va dir, amb una displicència que amargava, que “el conjunt islandès no m’aporta res”. És clar, mirat des de la talaia barçalonina, els provincians de Volcània no són res més que uns pobres nois que venen a divertir-se una estona, perquè ja saben que combinant l’ofici de carnisser amb el de futboler no es pot aspirar a res. I ho deixaré aquí, perquè ara m’embrancaria amb si la humilitat és un valor, en que si jugar amb el cor és positiu, etc., però m’exposo a que el Sr. Costa em rebati ràpidament amb allò del resultadisme.
Després de lluitar i amb un xic de sort –als millors també els cal la sort– Croàcia ha arribat a la final del mundial. Croàcia té poc més 4 milions d’habitants i una presidenta entusiasta que es diu Kolinda Grabar-Kitarović, i amb aquests elements avui jugarà la final del mundial. Desconec en absolut el palmarès esportiu d’aquest novíssim país europeu –independent des del 1991, pel desmembrament de l’invent de Iugoslàvia– però comparat amb Brasil, Argentina, o Alemanya ja es veu que és un nan. Tot i així, avui jugarà la final amb il·lusió, coratge i bon futbol.
No sé si al senyor Costa li aportarà res Croàcia, probablement no, perquè des de Barçalònia només es veuen “els grans”, els petits, desgraciats, no aporten res. Una mica d’humilitat aniria bé per repartir-la aquí i allà i caldria entendre que tots poden aportar molt a molts, encara que siguin miserables seleccions com la islandesa o la croata, una selecció que pel senyor Costa probablement és menystenible. I acabo amb un prec: ja s’ha escollit els substitut d’en Puyal? Perquè no sé si el senyor Costa ens podria “aportar res”, eh?

P.D. Des de la seva fundació el 1912, aquest mundial del 2018 és el primer que juga Islàndia en aquests 100 anys d’existència. Va empatar a un gol contra la totpoderosa Argentina –que ha “aportat” molt–. La mala sort va voler que Gylfi Sigurðsson fallés un penal contra Nigèria, i que el que va marcar contra Croàcia no li valgués per a classificar-se.

dilluns, 2 de juliol de 2018

Migrants, emigrants, immigrants...


Avui he vist escrit que “mentre aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i, evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els robem fins les seves generacions.
Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.
Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món. Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.
No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que alimenten cervells estúpids.

diumenge, 1 de juliol de 2018

No ve d’aquí


Mentre esmorzava avui, diumenge 1 de juliol de 2018, escoltava per la ràdio na Montserrat Tura parlant de la propera trobada entre el President Quim Torra i el Presidente Pedro Sánchez. Deia l’ex-consellera que no espera gran cosa d’aquesta reunió, tan sols que se’n produeixin moltes més. Ep!, m’ha dit la cuca que tinc en algun racó del cervell, i se m’ha encès la bombeta dels records.
Quan vaig arribar al regiment de Madrid on vaig fer la mili a alguns se’ls van assignar feines concretes, coincidents o no amb la seva activitat civil. Un dels qui ho ha aconseguir va ser un xicot de Huelva, prim, amb un bigotet mal poblat i un mig somriure que presagiava un catxondo mental. L’avantatge de “tenir una feina” és que no havies de fer guàrdies ni cap altra mena de servei militar, i t’estalviaves les formacions i els horaris. Per això, i tantes altres coses, era un privilegi “treballar” a la mili. L’Antonio, que així es deia aquell noi de Huelva, era paleta i li van assignar construir un petit cobert de 4x4 metres en un racó del pati del batalló. Va trigar 4 o 5 setmanes a prendre mides i fer la llista de materials i 5 o 6 més a que arribessin. Total ja havien passat més de 2 mesos de mili. Mentre els altres pringàvem, va enfrontar dos sergents per l’aspecte que havia de tenir la barraca i per com s’havia de resoldre l’interior. Dues setmanes sense doblegar la carcanada. N’estalviaré els detalls posteriors d’aixecament i desfeta de parets, que va culminar en l’èxtasi de la demolició total i el torna a començar perquè el fonament va resultar poc profund. Un any, va passar un any i la mili va arribar a la fi. L’Antonio encara no havia posat les bigues –oficials i sub-oficials de la companyia encara discutien si havien de ser de ferro o de ciment– ni encarregat la coberta (uralita, convencional?) ni la porta ni la finestra. Aquestes últimes les guardada a la recambra: enfrontaria els militars en decisions tals com els materials, la grandària i el color. O sigui que, el seu substitut, si era gens espavilat, tenia feina per tota la seva mili i deixar algun serrell per la lleva següent.
Doncs bé, la senyora Tura m’ha recordat l’Antonio. Els polítics semblen especialistes en allargar conflictes i solucions, no els ve d’una hora ni d’una reunió. I em temo que la finalitat és la mateixa que dictava l’enteniment d’aquell jove mestre d’obres: alentir-ho tot per tal de que no se m’acabi la “feina” i amb ella el xollo. La senyora Tura fa bo allò de que una reunió només sol servir per a acordar-ne una altra. I “així anar fent, i així anar fent in sæcula seculorum. Amen!”, que deien els La Trinca boys.  Bon diumenge.

dimarts, 26 de juny de 2018

Sobre el carrer sant Bartomeu, encara


Al Facebook d’ERC i Junts per Torelló proclamen a bombo i plateret la seva victòria [sic]: “L'equip de govern RECTIFICA i el sentit del C/St Bartomeu torna al sentit inicial de pujada”. Així, amb majúscules el “rectifica”, perquè es noti bé la derrota del contrari. Quan en el govern municipal s’usen termes i tàctiques de política general, es cau en l’error de pensar que des de l’ajuntament es governa un país i no una petita comunitat de veïns. En una rara ocasió vaig assistir a la presentació d’un dels partits que es presentaven a les eleccions municipals, i aleshores vaig constatar quant d’allunyats estan alguns polítics locals de la realitat. Aquest polític presumia de l’impuls que s’havia donat al comerç del poble, quan era evident que cada setmana es tancaven botigues. En ciutats grans un pot mentir o exagerar, però en una comunitat reduïda, on tots passem pels mateixos llocs cada dia i constatem la realitat.
Recollir signatures de veïns per anar en contra d’altres no és aconsellable, i menys quan les proporcions entre els del “si” i els del “no” són comparables. Mai els veïns del carrer sant Bartomeu superaran ni en signatures ni en res a la resta de convilatans, es evident. Per això alguns s’apunten al cavall guanyador quan l’altre és menut, coix i famèlic. No és bo posar uns veïns en front dels altres i això passarà factura. Les visions a la curta, els vols gallinacis, busquen el poder dels qui el desitgen, mentre que el llarg termini és patrimoni només dels qui treballen pel poble i el seu benestar. I amb això no vull dir que a Torelló hi hagi aquesta segona visió, però avui als del curt termini se’ls veu el llautó.
La tendència a netejar de cotxes els centres de les poblacions és una opció de futur i a mitjà termini. Tots els grans centres urbans d’Europa estan sent buidats de circulació lentament i inexorable des de fa més de 40 anys. I algú gosa parlar de victòria aconseguint que es faci enrere una mesura de futur? Creure que mantenir el trànsit al centre de la població és una victòria em sembla insensat. I són els comerciants, curiosament, els qui s’apunten a la idea: certament incomprensible. Aquesta sí que és una visió a curt termini. És cert que calen períodes d’adaptació per a tothom i que potser –només potser– les vendes se’n ressenten un cert temps, però més aviat que tard els beneficis es fan evidents. A veure, pensem. El trànsit al carrer sant Miquel, afavoreix el comerç? Perquè l’afavoreix? Els cotxes que passen per aquesta via, on van? S’aturen i aparquen? Hi ha aparcaments suficients? Els qui van a comprar ho fan en cotxe? O bé el deixen i hi van a peu, perquè comprar des del cotxe es fa complicat, no? Ningú és capaç d’imaginar el c. sant Miquel amb voreres amples, que permetin terrasses, amb espai per a vianants, cotxets, per a persones amb mobilitat reduïda? Potser amb algun banc espars perquè la gent gran pugui apuntar-hi el cul, amb elements embellidors que el facin més agradable? I, també, amb veïns satisfets perquè poden tenir les finestres obertes a l’estiu sense que casa seva sigui un niu de pols negra. Sense haver de posar la música o la tele a volums supersònics per sentir alguna cosa.
Jo sóc, també, veí del carrer de Puigdassalit i el canvi de sentit al sant Bartomeu m’ha afectat negativament amb l’augment del trànsit normal: més fressa, més merda i més inconvenients. A més, s’hi ha encabit el bus de manera poc pensada. A l’ajuntament hi haurien de tenir, al calaix dels mals endreços, una proposta meva per la ubicació més racional d’aquesta parada, però el silenci administratiu és clamorós com sempre. Ni tan sols l’oposició té la temptació de mirar-s’ho, fixa’t tu. I malgrat tot no m’he posat a recollir signatures. Penso que una petita incomoditat per mi ha afavorit una gran comoditat pels meus veïns, que en fer petites renúncies aconseguim millor qualitat de vida comuna. Dic això perquè una altra de les victòries, pírriques, que ERC&Cia. s’atribueixen és la d’haver aconseguit [sic]: “1.800 signatures, a més de recollida de signatures de veïns a la zona del C/ Collsacabra i la Joanot”. No sé com es van obtenir aquestes signatures ni amb quin criteri, però a mi, que tinc casa al Puigdassalit i al sant Bartomeu ningú m’ha vingut a demanar el parer. Curiós, perquè no sé què hi pinta aquí [sic] “la Joanot”.
No en vull pas presumir perquè no és un gest que freqüenti, però vull deixar constància de que el meu article –publicat només en el meu bloc personal– ha aconseguit fins el dia d’avui 961 visites. Més de la meitat del que tota l’oposició a aconseguit amb tota la seva faramalla i estol de flautes i  pandereta. 961 torellonencs que, estant d’acord o no amb les meves paraules, m’han “escoltat”. El podeu trobar sencer a l’adreça del bloc.
De tota aquesta guerra, guerreta en diria, hi ha un aspecte que crida l’atenció: els qui han “guanyat” no parlen d’altra cosa que de la victòria, però no emeten cap solució sobre la planificació urbanística que ens permetria als veïns obrir un debat general sobre com han de ser el trànsit i, sobretot, l’habitabilitat a Torelló. I amb això vull aprofitar per dir que en una entitat petita com és la nostra, parlar d’oposició em sembla intranscendent. Cal treballar a la una. Algú d’aquesta oposició em deia que “no havien estat convidats” a les reunions que es van fer amb els responsables de trànsit sobre l’afer del sant Bartomeu. Dir que les reunions eren obertes, que és avinent que es faci una invitació als més afectats, però que esperar que t’hi convidin expressament és com dir que no hi vols anar. Jo, en cap d’aquestes trobades hi vaig veure ningú de l’oposició.
En fi, benvolguda oposició, que la victòria us aprofiti que, com bé dieu, és “l'opció que hem batallat”.

dimecres, 13 de juny de 2018

Treure a pixar el gos

Ara, ja no hi ha gossos de carrer, com aquell Callejero que cantava Alberto Cortez. Quan jo era un vailet n’hi havia a dotzenes pels pobles, i corrien d’un cantó a l’altre buscant algun crostó per rosegar. Sense manies, es pixaven on els venia bé, sobretot a les soques dels arbres, cantonades i cancells de les portes. Era així que els veïns, per evitar mullena i pudor, els empaitaven a cops de roc només de veure’ls aixecar la pota. El gos, que jugava amb avantatge, deixava anar un raig, i sortia cagant llets per evitar la trompada. No es queixaven, malgrat saber que podien rebre de valent. També nosaltres, cruels amb veïnes malcarades, havíem fet el riu en alguna entrada amb resultats semblants.
A la senyora Inés Arrimadas, el dissabte 9 de juny, la van treure a passejar per Vic a provocar i va anar fins la plaça de la Catedral a fer el numeret davant l’estàtua impertèrrita del bisbe Oliba. No va tenir prou coratge per presentar-se a la plaça Major, on es celebra el mercat i on hi ha l’Ajuntament de la ciutat, perquè corria el risc evident de ser rebuda i despatxada a tomacades. A la catedral, però, la van rebre a xiulades i, una vegada fet el paripé davant els mitjans i d’haver-se queixat amargament de la dictadora feixista que és l’alcaldessa de la Ciutat dels Sants, se’n va entornar amb la cua entre cames. En total mitja horeta justa i a dinar que ja hem fet la feina. Galdosa actuació!
És així que n’Arrimadas va fer com aquells gossos: una pixaradeta curta a la soca del primer arbre que trobes i fotre el camp corrent, per queixar-se després, com a víctima beneita, de que ni tan sols t'han deixat espolsar la cigala.
Oliba, impulsor de les assemblees de la Pau i Treva de Déu allà pel s. XI, es mirava com aquells quatre arreplegats es retiraven carrer de santa Maria enllà amb un somriure de commiseració imperceptible als llavis.