dimecres, 24 de maig de 2017

Quina mania, no parlen castellà!

El diari aragonès Heraldo publica una notícia a l’edició d’avui, 24 de maig de 2017, en què s’informa de que la Guàrdiacivil ha detingut dues persones per retenir contra la seva voluntat 5 romanesos que havien vingut a treballar com a temporers prop de Candasnos. Els detinguts cobraven el 50% del sou que guanyaven les víctimes en concepte de comissions per haver-los facilitat la feina, i els mantenien aïllats perquè no poguessin denunciar la situació. Tot el redactat de la notícia és curiós perquè es perd en detalls inútils, per a fer pilot, vaja. El que m’ha cridat però l’atenció és el paràgraf següent: “todo ello con la complicación de que las víctimas no hablaban español, por lo que los miembros del equipo de Policía Judicial de la Guardia Civil tuvieron que traducir cada mensaje del castellano al rumano y una vez obtenida la respuesta traducir esta del rumano al castellano”. Redéu quina feinada! Tot l’equip traduint! Ves perquè no podrien parlar castellà aquests desgraciats: si és tan fàcil.
Home, sí que és una complicació, però al capdavall forma part de la feina, no és cap heroïcitat i no aporta res al fons i l’arrel de la notícia. És aquella punyetera mania de pensar que bonic que seria el món entonant a l’uníson sense excepcions la Marcha real.  Llàstima però que l’himne no tingui lletra.

La meva guerra

Jo vaig fer la mili a Madrid, al barri de Campamento, a la División Acorazada Brunete número 1, més concretament al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-ras 55. Era al peu mateix de la M30. Em van dir els bisas del lloc que hi enviaven sobretot universitaris rebecs perquè sabessin de la duresa militar. Alguna cosa hi devia haver de veritat en això, perquè les amistats que hi vaig fer havien tingut alguna topada amb l’autoritat. Eren els primers temps de la democràcia, però els militars anaven al seu tempo. Es tractava d’una unitat d’intervención immediata: els primers a rebre, vaja. Per això era mixta, amb carros (no diguessis pas tanc, que et queia un puro) i TOA’s (transporte oruga acorazado), herència americana de segona mà, de la guerra del Vietnam. Els oficials i suboficials eren gent amargada, perquè no era un bon lloc per poder progressar, amb maniobres freqüents i serveis especials.
Tenia un capità que es deia Leonardo Guerra, un home d’uns 45 anys, ben plantat i d’aspecte agradable. Coneixia totes les putes de Campamento (déumeu quina fauna!). Quan dormia a la caserna, enviava algun desgraciat del cos de guàrdia a buscar-ne una i se la filava allà mateix. A mi em tenia una estima especial i sempre em triava per acompanyar-lo a les guàrdies. Jo aleshores era caporal primer i li feia de suboficial. No arribava a emborratxar-se, però la quantitat d’alcohol, vi sobretot, que s’engaltava era considerable i anava sempre amb un punt de blau.
L'endemà d'una de cada nit boja (se'n passava per la pedra almenys dues) em feia agafar un jeep i portar-lo a l’església de Recoletos. Pel camí m'explicava la nit mentre esmorzava un Marqués de Riscal. Em parlava de la seva família, de Valladolid i tradició militar, de la seva dona i dels seus fills. No tenia cap ideologia: tant li fotia qui manés, perquè tots eren uns “caraculos” y comemierdas”. Es cagava en Franco a desdir perquè no havia volgut fer general el seu pare qui, segons ell, havia mort del disgust. Me’n parlava amb agror però també amb estima.
El deixava a l'església i jo em quedava al carrer, a esperar-lo. S’hi estava poc més o menys una hora i en sortia amb cara de mala òstia i, invariablement, em deixava anar: “Joder, qué cabrón el Padre Pedro; ¡cada día me lo pòne más caro! Llévame a casa”. Un dia hi va afegir: “Hoy, cilício, mecagoendiós”. Ja no em deia res mes. Després el deixava a casa seva. Tornant a la caserna pensava en la vida de misèria que duien aquella gent. Però jo estava prou content: entre pitos, flautes i Recoletos arribava a Campamento que ja eren gairebé les 11 del matí, dormia 4 o 5 hores i ja havia fet el jornal. Així era: la espada y la cruz.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

divendres, 12 de maig de 2017

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

El cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo. 
Campo Santo Stefano. Venezia.
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades. Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat. La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar, pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials –que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.

I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci perdre l’escriure.

dimecres, 10 de maig de 2017

Torno a Andorra

Xemeneia de la central tèrmica d'Aliaga (Teruel), tancada el 1982. 
©jaume molsosa
Els cops de cua pel tancament de la central tèrmica d’Andorra (Teruel) –el seu accionista majoritari, la italiana Enel, la vol tancar el 2020– continuen amb força, ara al Senado espanyol. En una desmemòria profunda i una miopia galopant, el ministre Álvaro Nadal, té la barra de dir que “no fue un Gobierno del PP quien facilitó que Enel adquiriera Endesa”. Es veu que ja no recorden la pantomima de Manuel Pizarro Moreno, cridant des del faristol que mai vendria Endesa a la Caixa. Pizarro va ser, més tard, el número 2 a les llistes del PP de Madrid per les eleccions generals del 2008. En la mateixa notícia (Europa Press, 09/05/2017) el ministre deixa anar que “Al ser una empresa italiana no le importa, para hacer política de empleo en Italia, crear desempleo en España, y no le importa, para hacer política medioambiental en Italia, hacer política de pérdida de competitividad en España”. Potser el ministre no sap que les empreses es mouen per criteris econòmics, no polítics: les empreses no fan “política d’ocupació” i menys ambiental. Si els convé acomiaden i si el negoci és bo contaminen; aquí i a Itàlia. I, per acabar amb els despropòsits, la traca final: “estamos haciendo todo lo que está en nuestra mano para que el carbón forme parte del mix energético de aquí a 2030”. És a dir, que en lloc d’anar a la rel del problema, que són la contaminació i el baix rendiment de les centrals de carbó, tornen a tirar la pilota endavant procrastinant sense vergonya, com esperant que el 2030 el carbó s’hagués tornat net tot sol. Però el que és decebedor del tot és l’argument del senador socialista Graciliano Palomo quan diu que “queremos [···] que programe el cierre nuclear [···] y que apoye a las centrales térmicas españolas”. De traca i mocador.
A Catalunya no podem continuar en aquest país de governants caragirats curts de gambals, miops i saltamarges. República, si us plau.

Divisió?

És evident que el PP, repetint una vegada i una altra les seves consignes, està aconseguint capgirar el sentit de les paraules, i fins i tot de les idees. Hi ha però un concepte que em preocupa especialment: la utilització del mot “divisió”. Davant de la pretensió catalana de separar-se d’España, el PP ha fet ús i abús d’aquest concepte i ha equiparat la “divisió”, que té connotació negativa, amb “discrepància”. No tan sols això, sinó que el sol fet de que hi hagi dues opcions en una discussió, s’ha convertit en sinònim de divisió. Així, molts titulars de diaris, tots els diaris, remarquen la “divisió” del PSOE en les primàries, i ja hem sentit com l’Albiol no para de parlar de que l’independentisme divideix els catalans.
En democràcia es produeixen discrepàncies i és per això que fem eleccions, per a dirimir-les. Sense discrepància no hi ha democràcia. Canviar un concepte per l’altre, més en un país com España de democràcia dèbil, és extremament perillós perquè les ànimes fràgils encara temen la guerra civil. I ja se sap que la debilitat és l’objectiu del totalitarisme. Els discursos del PP semblen fets per a endinyar-nos una vegada i una altra el concepte i l’apliquen encara que no vingui massa a to.
Quina és doncs la intenció del PP? Doncs precisament la de provocar el que ells diuen combatre. Ja els està bé un PSOE dividit, el catalanisme dividit, els bascos dividits. No solament els està bé, sinó que ho fomenten. De tota manera, el que és més preocupant és que els periodistes han comprat l’expressió i ha calat a fons en tots els mitjans. Fins i tot diaris com l’Ara o a TV3. Tots, sense excepció, divideixen contínuament: França dividida, els USA dividits, Turquia dividida, Veneçuela dividida, el Regne Unit dividit. Tot està dividit. Ara ja no es té una opinió divergent, sinó que directament es divideix.

Com diu l’amic Fèlix Villagrasa, si seguim així  “tots acabarem en sodomites ideològics”, calcs els uns dels altres, per tal d’evitar la divisió. Així, convertirem la democràcia en un sistema de garrotada allà on fot bot: cop de pal al qui discrepi; perdó, al qui divideixi.

La culpa és del manxaire

Algú recorda Manuel Pizarro Moreno? És aquell paio que va sortir armat amb la sacrosanta Constitución a la mà a dir que no vendria ENDESA, de la qual n’era president, a Gas Natural perquè ell no seria mai un empleat de la Caixa. Després d’atzaroses compravendes ha acabat sent-ne accionista majoritari la italiana ENEL. Ara, llegeixo al diari Heraldo que “La italiana Enel confirma que cerrará la central térmica de Andorra el 30 de junio de 2020”. La tèrmica d’Andorra és a Teruel. La seva xemeneia, de més de 340 metres d’altura, és visible a tot el Baix Aragó a molts quilòmetres de distància. Fins que ENDESA no va ser obligada per la llei, el fum de la combustió de carbó de baixa qualitat saturat de sofre i altres porqueries, va matar milers d’arbres de la comarca dels Ports, a Castelló, a 100 km de distància amb l’anomenada pluja àcida.
El tancament de les centrals que cremen carbó, és una directiva de la UE que no vol seguir usant aquest combustible altament contaminant. Per pal·liar els efectes del tancament de mines i centrals es va crear el Plan MINER l’any 1998. Aquest pla proporciona ajudes a fons perdut per a inversions mínimes de 100.000 €, que han de crear, almenys, 3 llocs de treball. Des d’aleshores ençà, s’han invertit gairebé 400 milions d’euros, el 90% a la província de Teruel, destinats a infraestructures viàries i empresarials. A dia d’avui, més de la meitat dels 320 projectes que es van finançar han marxat del territori o han tancat definitivament, i d’altres estan en processos de suspensió de pagaments difícilment recuperables. Un exemple n’és CEMEX. Aquesta multinacional mexicana va aixecar el 2007 una planta cimentera a la mateixa Andorra. Havia de generar 400 llocs de treball i era la inversió més important que va atreure el Pla MINER: 100 milions d'euros. Ni tan sols va arribar a iniciar la seva activitat, i fins el 2015 no va mostrar cap intenció de retornar les ajudes, que estaven supeditades a l’obertura de la planta. Ara, els andorrans tenen un munt d’hectàrees de ferro i formigó inútils que els han destrossat el paisatge i no els ha proporcionat ni un sol lloc de treball. Entre 2006 el 2012 van arribar 45 milions, amb els que es van construir 18 polígons industrials. D'aquests, 10 estan buits i la resta amb una ocupació precària. S'han aixecat dos balnearis el de Segura de Baños –que va costar 10 milions d'euros–, i el d'Ariño –9 milions d'euros­–. Ambdós tenen greus problemes d’obertura i continuïtat. Dit sigui de passada, ningú sembla haver investigat qui ha fet aquestes obres, com s’han adjudicat i com s’han pagat.
Ara venen el plorar i el cruixir de dents. Després de 20 anys de repetir que la mineria del carbó, i tota la indústria que en penja, estaven condemnades, ara surt l’alcalde d’Ariño dient que [el tancament de la central] “es un mazazo, un varapalo tremendo”, que “la contaminación del carbón como argumento para el cierre es una mera excusa” i que “todo responde a un plan [···] en el que poco a poco han ido vendiendo a cachos la minería de Teruel”. O sigui que 20 anys per reconvertir el sector i més de 400 milions d’euros després, l’únic que se li acut dir a aquest senyor és que els han clavat la garrotada que ja els havien anunciat, que el carbó contamina (però que ja serà menys) i que la culpa de tot és d’una conspiració ideada per perversos interessos obscurs. Jo conec aquell territori molt bé, fa més de 40 anys que hi vaig regularment, i he pogut constatar com un any rere l’altre pobles sencers quedaven deshabitats mentre les administracions hi construïen poliesportius, piscines i parcs per a avis totalment inútils, que cauen a trossos perquè ningú no els manté. Mentrestant, el país s’ha anat aterrant com una vella baluerna abandonada. S’han subvencionat cases de turisme rural que no ho són, s’ha realitzat un projecte faraònic com es MotorLand Aragón, amb un cost de més de 70 milions d’euros per a entreteniment d’uns quants, que a més arrossega dèficits sostinguts que es cobreixen amb diners públics. Mentre i tant, els agricultors, i altres empresaris històrics, s’han anat morint de mica en mica, veient com sobrevinguts i polítics podrien els diners en projectes turístics sense cap mena de pudor.

Aquesta és l’España que regeix els nostres destins: plena d’incompetents, ganduls i xarrupa-recursos indecents, que no en saben fer d’altra que petejar-se els diners públics en inutilitats que atempten contra la mínima ètica social. I no passa res: a l’Aragó no hi ha corrupció. Després de deixar-ho tot ben polit, net i endreçat ara criden ous a vendre, quan d’ous ja no en queda ni un.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

dimarts, 9 de maig de 2017

Ara, no toca

La publicació constant de noves dades sobre els cassos que afecten la família Pujol, estan ocupant portades i tertúlies. És evident que la figura de Jordi Pujol suscita passions a favor i en contra per què és un personatge complex i polièdric que ha marcat, ens agradi o no, els darrers 30 anys del país. He escrit molt poc sobre Pujol i no ho faré aquí: ara, no toca.
El meu missatge va dirigit als seus defensors, que invocant tota mena d’arguments, pugnen per reflotar el seu representat. Reparteixen pujolisme o antipujolisme identificant amb una o altra opció els qui són bons independentistes i els qui són independentistes indecents. A tal nivell ha arribat l’acarnissada defensa, o defenestrament, que la lluita s’ha tornat fratricida.
D’això vull alertar a uns i altres. L’Estado està aconseguint el seu propòsit, que no és altre que desviar-nos de l’objectiu: la independència. És la propaganda de guerra destinada a desmoralitzar l’enemic, en aquests cas criminalitzant un dirigent carismàtic. Cal reflexionar, uns i altres, que ara la figura de Pujol no és discutible, que és la política espanyola qui l’ha fet judicilitzable i que s’ho poden menjar amb patates. Nosaltres a la nostra.
A Jordi Pujol només el pot jutjar el temps i la història. Ha estat un homenot planià amb tots els ets i uts que només serà visible a molta distància temporal: no ens correspon a nosaltres donar el pes específic a la seva trajectòria, sinó a dues o tres generacions futures. Deixem-los la feina a ells, que nosaltres en tenim una altra: procurar que aquestes generacions de demà tinguin una república justa i lliure, capaç de jutjar amb equanimitat i equilibri una figura formidable. Ni ell, i nosaltres encara menys, ens mereixem un resultat potiner. Ningú s’ha de deixar manipular per les maniobres de l’autèntic enemic comú. I els detractors no haurien d’aprofitar la munició que des de Madrid els proporcionen.

O agrupem tota la força en un sol gest, o l’enemic, que no és tonto ni dèbil, ens derrotarà com ha fet sempre: rebentant el procés des dels intestins. Cada cosa al seu temps, sense pressa i sense pausa. Ja ens vagarà de fer neteja quan tinguem els nostres instruments. Ara, no toca.

dimarts, 2 de maig de 2017

L’ANC i la Feria de Abril

Ahir, 27 d’abril, dia de la M.D. de Montserrat, vaig rebre un email de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on miraven de justificar l’assistència a la Feria de Abril catalana. Com si fóssim servidors de señoritos que prenen el seu fino ben asseguts damunt del seu cul blanc, l’ANC ha plantat la seva estaca que han anomenat “La Caseta del Sí”. No dubto que pot ser un bon acte de merchandising, que podem caure simpàtics i tot, però vendre la hisenda a una entitat, que en un moment determinat, i tolerada per una Generalitat temorosa, es va convertir en un cau de lladres i en un loby descarat i xantatgista, em sembla injustificable. Aquest acte em sembla miserable, perquè dóna recolzament a una forma de negoci i de contrapoder que apel·la al sentiment de pertinença de la bona gent per omplir-se la butxaca. L'ANC a la Feria dóna caràcter representatiu a una entitat podrida que a la República hauria de desaparèixer per obsoleta i corrupta.

El darrer paràgraf de l’email és inacceptable: “A l’Assemblea, estem persuadits que l’independentisme ens uneix, fa pinya, ens fa un sol poble, vinguem del nord, vinguem del sud. Per això t’esperem a la Feria, tant si hi vas cada any com sobretot si no hi has estat mai, en colla, amb els amics, amb la família, en grup, amb la teva assemblea territorial!”. Si us he de dir la veritat, m’he quedat glaçat. I no, no hi he anat mai, ni m’ha passat pel cap; ni en colla, ni amb amics i encara menys amb la família. No, no m’hi espereu perquè no vindré.

Pels anticlericals de pandereta (II)

Torno a la revista “Taradell” perquè la lectura d’aquesta publicació no deixa de sorprendre’m.  I ho faig amb un tema, el l’emigració, que és ben actual. Mossèn Genís Padrós, rector de la parròquia, pel novembre de l’any 1949 pren consciència del problema i en vol fer partícips als seus veïns. Publica a l’esmentada revista, sota el títol “Els nostres immigrants”, la reflexió sobre el fenomen social que representa el moviment humà que es produïa. No solament a casa nostra, sinó a la resta del món. Parla d’Europa, de guerres, de llars derruïdes, de dol i misèria. De gent obligada a abandonar la seva terra, de l’aberrant repartiment de la riquesa, i etc. i etc. Reprodueixo les reflexions de mossèn Padrós tal com van ser impreses aquell 1958, fa seixanta anys.

El dia 30 d'aquest mes de novembre –primer diumenge d'Advent– es celebrarà el Dia de l'Emigrant. Gràcies a Déu es va desvetllant la consciència d'aquest problema tan greu que afecta a una gran part de nacions europees i 'Amèrica.
Les guerres han destruït milers i milions de llars i les seves víctimes humanes van pel món errants amb el dol a l'ànima i la misèria a l'esquena. La mala distribució de les riqueses el desnivell de vida i la centralització de les indústries, obliguen a una gran part de la desventurada humanitat abandonar el seu terrer i buscar on sigui la solució de la seva fam i l'alleujament de la seva dissort.
Però no us penseu que sigui solament un problema d'ordre material. Ho es tant o mes en l'aspecte moral i sobrenatural. sovint aquests desventurats emigrants són víctimes de l'explotació allà on arriben. La manca de vivenda els obliga moltes vegades a una convivència horrible per la carència d'allò més elemental a la higiene i a la decència. I el canvi d'ambient els produeix un sotrac duríssim que quasi sempre els porta al naufragi de la seva fe.
Son germans nostres. Tenim envers ells deures sacratíssims de caritat cristiana. Tant en l'aspecte material com en l'espiritual. Qui es desentén d'ells fa traïció a la llei natural i a la llei de Déu. Qui s'aprofita de la seva necessitat per explotar-los, cornet un crim inqualificable.
Aquest problema comença a tenir importància a casa nostra. A Taradell cada dia augmenten els immigrants. Ja són un bon nombre aquests germans que han vingut d’ací i d'allà en busca de treball, d'aixopluc, de pa. Son veïns nostres i  per aquest sol fet j a entren en el cercle íntim del nostre pròxim.
La setmana passada, a l'entrada d'un carrer, van venir a besar-me la mà quatre nenes i un nen de parla castellana. Encara no feia quinze dies que eren ací. Em commogué el calvari que havien recorregut i em meravellà la fina educació i la bona voluntat que els traspuava en el nostre diàleg. El diumenge següent, tots cinc, van venir al Catecisme i m'han estat un conducte preciós per arribar a les necessitats dels seus familiars. Es un botó de mostra.
Jo els saludo a tots i me'ls ofereixo per a tot allò en que els pugui esser útil. I us demano per ells acolliment, comprensió i vertadera estimació cristiana. El nostre cristianisme ha d'anar mes enllà d'una simple hospitalitat. No oblidem que des del moment que estan amb nosaltres formem amb ells la família dels fills de  Déu, la parròquia”.
I res més, i a qui en sigui confrare, que en prengui candela.

Text de: Genís Padrós, prev. / Revista Taradell / Any X, novembre de 1958, no. 122

Quan un és pallús, o no...

El que la hace la paga” és el mantra que repeteix Rajoy cada vegada que li escaliven un pepero per haver fos uns quants milions de la caixa pública. La frase és en singular i és així que té el seu valor. Però quan cal el plural –“quienes las hacen las pagan”– aleshores ja no es tracta d’un problema de lladres i serenos, sinó d’una banda organitzada que s’ha passat anys robant-nos a tots, aleshores Sr. Rajoy, les seves paraules no valen res. Quan això passa vol dir que, qui havia de vetllar pels interessos de tots, no ho ha fet de manera diligent, o, encara pitjor, que ha mirat cap a una altra banda. No es tracta, Mariano, de castigar a qui roba sinó de procurar que ningú no ho faci.
De sempre he pensat que el càstig és el recurs dels dèbils i els incapaços, és la solució de qui no té el respecte necessari –perquè no se l’ha guanyat– per evitar que ningú del seu entorn no gosi desviar-se de l’ètica necessària. Ras i curt: si és cert que Rajoy no sap res del que passa al seu voltant, és que se li pixen a la boca, a galet i amb insistència; és que es foten d’ell. Seria com aquell personatge a qui van clavant primer algun copet a l’esquena, després un clatellot, ara li fan la traveta, ara li venten un mastegot i, finalment, quan cau a terra mig baldat, encara riu pensant que “que graciosos que són estos compi-yoguis!”. Un imbècil, vaja.

Però tinc un dubte prou potent com per deixar-lo de banda: i si la frase que pronuncia el Presidente volgués ser una altra? Ja sabem que aquest home no domina l’art de la parla i potser el que vol dir, en realitat és: “qui es deixa enxampar, la caga”, o “el que se deja, pillar està jodido”, que pel cas seria el mateix. Compte amb els babaus.

diumenge, 30 d’abril de 2017

La rosa, la noia i la guineu

Una noia escriu a la secció de Cartes i missatges del diari Ara del dia 29 d’abril d’enguany que “la diada [de sant Jordi] ha esdevingut una obligació per a les parelles i un motiu de frustració per a molts solters”. Carai! I continuo llegint: “Sabeu què? Aquest any m’he quedat sense rosa, i ben orgullosa que n’estic!”. Osti tu! I per acabar la seva reflexió: “regaleu-vos la rosa i el llibre si ho sentiu, perquè, ¿qui ens estimarà més que nosaltres mateixos?” Recony!
Que traduït vol dir que, “com que no m’han regalat cap rosa, tan me fot això de sant Jordi”. Jo en canvi diria, com deien els vells, que quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Dels ous i del covar

Telenotícies vespre del 27/04/2017. Un Francesc Mauri, exultant perquè ha fet fred com havia previst, ens mostra un vídeo on es pot veure una au al seu niu amb els ous de la niada. Amb el rigor que caracteritza les informacions de l’equip del temps de TV3, el Mauri ens informa d’una “imatge tendra” on es pot veure una àguila que “abriga” els seu “pollets”. El cert és que al niu no hi ha pollets, sinó ous. I el que fa l’animal no és abrigar sinó covar. També cal saber que, tant si fa fred com si no, els ocells coven els seus ous posant-s’hi al damunt, oferint la seva escalfor corporal per a procurar la temperatura òptima perquè puguin madurar i néixer els polls. Les gallines, molt menys elegants que una àguila, també ho fan, i els passerells, i els pardals i els cagamànecs. Tots coven. I com que el Mauri parla “mare àguila”, dir-li que jo no veig el sexe de la que surt al vídeo, no puc confirmar-ho i que l’acte de covar no ens permet de deduir-ne el gènere: i ha força aus mascle que també coven.

En fi, que com sempre, els nostres cultes homes del temps ens confonen: pollets per ous, abrigar per covar i fins i tot el sexe. Au, a saber a Palamanca!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Històries petites, històries grans

Ja em perdonareu que torni a parlar de Màrius Carol, però és que aquest personatge és una font inesgotable d’ocurrències, de diarrea verbal, de baladreries de literatura de canya i cordill. A la seva editorialeta diària d’avui a La Vanguardia (17·07·2017) en diu una de crespa en afirmar que, les afirmacions de Bonvehí  seran “una mala estona que passarà a la petita història del nostre petit país”. Ara, les paraules del dirigent de PDECat no em són de tant interès com que Carol tracti la nostra història de petita en un context de menyspreu, d’anul·lació; perquè España sí que és un gran país amb una gran història, oi, senyor Carol?
A vegades, abans d’escriure, cal pensar i Carol, quan no cita referents provadament fiables, és incapaç de construir un argumentari propi i desvarieja, i així ens diu que cal tenir un pla B; totalment d’acord. Però aquest B no pot contradir l’A, ha de tenir el mateix objectiu, perquè sinó s’enreda l’elector: el “sacrilegi” no és tenir pla B, sinó traçar-lo contra l’A per satisfer obscurs desitjos de poder, no és que no es pugui dir “en veu alta” sinó que s’hagi de dir xiuxiuejant perquè no haguem de fer el viacrucis.
La diferència entre Carol i els qui estimem el país està en què ell considera la meva història petita i la seva gran, tal i com fan i repeteixen els unionistes. 

Pels anticlericals de pandereta

La revista “Taradell” va publicar el seu primer número el mes de gener de 1949 i ho va fer ininterrompudament fins el desembre de l’any 2005: 55 anys de periodisme senzill i local. Va néixer amb un subterfugi ideat per Mn. Joan Vilacís i ben aixoplugat sota el paraigües del bisbat de Vic. El que en teoria era un suplement de la recorreguda “Hoja parroquial”, era en realitat un intent reeixit de donar opinió i informació al marge dels circuits imposats pel franquisme. I, sobretot, es feia en català gairebé en la seva totalitat, que per editar-se el 1949 ja és una excepció. He escrit la paraula opinió ben a posta, perquè si bé l’esperit capellanesc de l’època hi és ben present, s’hi poden llegir petites joies de pensament que demostren que molts capellans, a Catalunya, aclarien la grisor d’aquells anys miserables. Així, al número 86 de l’any VII, del mes de novembre de 1955, Mn. Josep Baucells Reig, fill de Taradell, va emprendre un viatge d’estudi per Europa per visitar col·legis. El mateix Baucells diu que “Vàrem seguir uns 6 000 km per terres d'Europa occidental, repartits entre França, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Suïssa, El Sarre, etc”. Com a resum d’aquell viatge, Jordi Minador, col·laborador de la revista, va transcriure les paraules de Mn. Baucells:

Els col·legis estan a ple camp o almenys poden comptar amb espaiosos jardins i camps d'esport. Les classes consten de pocs alumnes que estan reunits en grups gaudint d'una certa autonomia; els càstigs corporals estan desterrats, i així si un alumne no es lleva fins al migdia, ningú li dirà res ja que es suposa que tindrà la seva raó, i si li pregunten el per què, sabrà respondre de la seva acció. Vàrem preguntar a un Director de col·legi si era probable que un alumne sabés fer el «viu» i ens respongué que no, que tots els alumnes estan convençuts del seu deure i cap hi mancarà sense una causa. Tal és el convenciment que tenen de complir nens de 12, 14 i més anys. Tots els alumnes poden desenvolupar lliurement les seves pròpies aficions, i així veiem que hi han pavellons per a fusters, manyans, químics, pintors, terrissaires, etc. Són ben importants els de l'agricultura i els seus alumnes també seguen i recullen l'abundant herba de les prades i es cuiden d'una bona ramada de porquets. Alumnes de cada col·legi, juntament amb alguns professors, formen la seva orquestra i cor cantaire. Tots els professors deuen viure amb els alumnes, havent-hi una gran llibertat de tracte entre uns i altres. El fi és formar i educar totes les facultats físiques i morals de l'adolescent, perquè sigui un home complert i es basti, en moltes coses, a ell mateix”.


Serveixi aquest petit homenatge a un mitjà de comunicació modest que va saber surar per una mar molt tempestuosa, que va aportar un punt de llum a una postguerra cruel i per reivindicar el paper dels capellans d’aquell temps de repressió. Potser eren dels pocs catalans que podien sortir a l’Europa progressista i oberta i ho aprofitaven per dur-nos noves formes com la que explicava Mn. Josep Baucells. I també d’exemple, pels qui, bo i asseguts al seu balancí ideològic, pensen que tots el capellans eren tronxos, com definia el benvolgut Ballarín els rectors de poca volada. 

dijous, 13 d’abril de 2017

El cul de la paella es diu Carol

A "La Vanguardia" d’avui (07.01.2017) l’inefable Màrius Carol escriu això sobre Gabriel Rufián: “Rufián no va dur a terme l’interrogatori que s’esperava, sinó que va deixar com un drap brut Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau, dient-li desvergonyit, mafiós i conspirador”. Bé, dir que el diputat no va interrogar com s’esperava és “de ser inútil”, perquè fins el darrer mono sap com les gasta Rufián. Carol qualifica la intervenció del republicà de “tota una sortida de to”. Admetem que sí, però en tot el seu article, el director de LV, no esmenta cap dels exabruptes que van deixar anar els peperos, mestres en rebentar intervencions. Ni tampoc els despropòsits dels compareixents que, deixant a part, les seves increïbles negacions, van més enllà i algun és especialment cruel i fora de... lloc.
Tot un jutge Sr. Daniel de Alfonso va deixar anar: “juro per la salut dels meus fills que no portava el dispositiu de gravació” (diari Ara 06.01.2017). Un pot insultar i ser insultat, però posar damunt la taula la salut dels fills ho trobo d’una baixesa moral indescriptible, ho trobo bàrbar, indecent, pervers i fins i tot criminal. Quin dret té el Sr. de Alfonso de dir “si no dic la veritat, que es morin els meus fills”? Cap ni un i penso que, una frase com aquesta hauria de ser presa com una amenaça, jutjada i penada. Un home a qui se li suposa un nivell cultural i de coneixements legals com ell, que és capaç de deixar anar una bestiesa de tal calibre, és una vergonya per la professió i no mereix la potestat de jutjar tercers.
El Sr. Carol és sobradament conegut per la seva imparcialitat, que és tan abundant com el ciclopeci repecat, un material rar usat per fer rolacses erps. I també perquè és incapaç d’escriure tres paraules seguides sense usar frases de tercers, que no és altra cosa que un intent de vantar-se com un paó guerxo de la seva cultureta potinera. Mentre empastifa Rufián, oblida torerament la contrapart i ens fa una a pirueta desinformadora habitual. Ja ho deien els avis, i jo: si en surts emmascarat ho seràs pel cul d’una paella.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La perfídia de l’Om, Albert

Al diari Ara d’ahir (08.04.2017), a la contraportada, l’Albert Om escriu sobre Gabriel Rufián. En fa una lloança mesurada, asèptica, mel·líflua, fins inquietant, diria jo. Més que una lloança, diria que es tracta d’una “llepada per si de cas”. A l’Om no li agrada en Rufián, li produeix urticària perquè li sacseja la seva visió tova i poc compromesa amb la societat que li ha tocat de viure. Om és escàpol com un cuc, se te'n va de les mans i mai fa cap afirmació rotunda i sense lloc a dubtes. És l’àlter ego de Rufián. Ell és l’antítesi de l’Om: és l’home clar, sense pèls a la llengua, brutal en la seva prosa, dur en els atacs contra tot allò que ell creu que cal combatre, contundent en els arguments. Per contra Om és el rei de l’ambigüitat, del no compromís (no fos cas...), de les mitges paraules, de la crítica empallegosa, estèril, fútil. Una mena dhome estàtic de Pau Riba, al cap del qual hi fan niu les garses.
És per això que en el seu article escriu dues frases que el defineixen molt bé a ell mateix, quan la seva pretensió era definir els altres. Diu que Daniel de Alfonso i Sandro Rosell  es van deixar barba (s’ha deixat la de Rodrigo Rato) quan van perdre el poder i l’Albert es pregunta si ho fan “com una eina de protecció o com un senyal de protesta”. La segona part de la frase no es refereix pas als estafadors presumptes, sinó al pèl facial de Rufián. És a dir que, sense que ens n’adonem fica al mateix sac l’un i els altres, i ens ho endinya a la seva manera: amb traïdoria i pel darrera, supositori pur. La segona frase que augmenta els meus dubtes sobre l’ètica opinatòria de l’Om és, referint-se al polític d’ERC: “el que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà”. És a dir: l’Albert Om mesura la qualitat d’un polític, no per l’empenta de sacsejar una comissió enverinada i pactada, no per la seva valentia a l’hora d’acusar bandits i conspiradors, sinó per la capacitat d’obtenir vots. Allò que tant critiquem, procurar per la victòria del partit, menyspreant el desig i la voluntat dels ciutadans, és elevat a la categoria de pedra de toc. Bravo Om!

Amb personatges així, que la marededéudel’empentaladesldolorsisantarita ens agafin confessats. Amén.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Copiant als exàmens

Mai no he cregut ni en messies ni visionaris somiatruites, xitxarel·los engalipadors de la gent pobra, de la bona gent. Parlo de garses que tornen de l’avern per parlar a l’orella del seu successor i dictar-li –que ve de dictador– el que cal o no cal manar. Parlo de personatges com Chávez o Maduro, o Hitler o Stalin, que pel cas vénen de la mateixa canya. La caverna espanyola, inclosa la gola monclovita, s’ha fet un fart de buscar i denunciar baladrerament les relacions de la nova esquerra amb Veneçuela. Fins van aconseguir defenestrar un tal Monedero, del qual no se’n sent cantar ni gall ni gallina. Però es veu que els aprenentatges d’aquelles bananeres terres ha fet més profit i forat en la dreta més tramuntana. Maduro, ha intentat de buidar totalment de poder el legislatiu del seu país, anul·lant el parlament veneçolà a través dels tribunals. No sembla que se n’hagi sortit, per ara. I aquí, amb l’ajuda inapreciable d’un TC venut a l’or de l’executiu i potenciat al màxim el seu poder repressor, pretén deixar inoperant el Parlament de Catalunya a cops de llei.
El Gobierno, secundat per l’oposició sencera, s’atipa de poder i fa i desfà, interpreta i aplica lleis segons li convé. La bel·ligerància anti-catalana es va endurint, les amenaces abunden i els exabruptes són el pa de cada dia. Tota una baluerna d’accions que van minant, en nom de la santa unitat de la pàtria, tots els pilars en què es sustenta la democràcia. I amb totes aquestes arriba el Sr. Rajoy a la colònia i pretén comprar la seva voluntat amb quatre rampoines velles, caducades. Ens du el que alguns diaris –El Periòdico, per exemple– qualifiquen de “pluja de milions”. Quatre mil milions és el que ha recollit el pluviòmetre, una quantitat ridícula si es compara amb els 22.000 milions que ha costat Bankia. Per tant, més que pluja seria un xim-xim miserable i gràcies. L’estat veneçolà ha precedit España brandant el populisme econòmic per comprar voluntats: “¡exprópiese!”, cridava un il·luminat Chávez per mostrar-se totpoderós i simular que ho feia en bé de tots. Aquí ens ve un babau amb el tites-tites. Pura còpia.



diumenge, 2 d’abril de 2017

I si el llop fos lloba?

Dibuix d'Arnau Clavaguera Viñals, alumne de 6è del col·legi Cor de Maria de sant Feliu de Gíxols.
Al diari ara del dia 1 d’abril, a la secció de “Cartes i missatges”, hi ha una carta de Katrien de Vos on diu que troba curiós  “que els membres femenins de la família despertin més fàcilment connotacions negatives, iròniques o dubtoses que no pas els masculins?”, i parla de “les supersogres, les cunyadíssimes o les madrastres que apareixen en pel·lícules, en contes i en tantes converses de la vida real: la madrastra de Hansel i Gretel, la cunyada pesada de la veïna
o la sogra”. Resumint, na Katrien pensa que es presenta les dones com a les dolentes de la peli.
Bé, diguem que a la fantasia contera hi ha ogres, gegants terribles, reis cruels i això i allò, i que potser ben mesurat no hi hauria diferència en el nombre: deixem-ho en empat?
Però on perden els homes, i de tros, és als mitjans, on s’ha instal·lat una correcció política que imposa parlar malament dels homes, on es destaquen els seus defectes i es lloen les múltiples i beneficioses qualitats de les dones. Només alguns masclistes impenitents gosen deixar anar algun exabrupte de tant en tant, que immediatament és anatemitzat pels col·lectius que defensen a ultrança la supremacia femenina. A la ràdio, que escolto diàriament mentre treballo, sento una vintena de vegades al dia dones que aprofiten qualsevol descuit per entaforar una opinió de gènere on no hi fa falta, que es riuen de penis menuts o de coits llampec, de calçotets bruts o de l’aspecte exterior masculí. S’ha acabat parlar de la frigidesa (paraula oblidada) femenina –i si se’n parla acaba sent culpa del mascle–, o de calces pudents o d’indumentàries que ratllen la pornografia del gust. Ningú gosa dir mitja paraula que pugui “ofendre” res que soni a femení. Periodistes com Ustrell o de Gràcia, callen i s’empassen el que moltes vegades són purs tòpics, merda de femellistes. I encara, na de Vos, es pregunta si “alguna vegada heu sentit una conversa entre homes queixant-se del cunyat, el padrastre o el sogre?” Marededéusenyor, però en quin vuitè cel viu, amiga? Que els homes no parlen dels cunyats graciosos o dels sogres controladors? Em sembla, benvolguda, que poques converses d’homes ha sentit vostè! 
I si el llop de la Caputxeta, aquell animalot terrible que assetja una pobra nena innocent i que acaba menjant-se l’àvia, fos una lloba? I si la caputxeta fos caputxet i l’àvia un jaio barbablanc? Passa que quan tenim només un ull enfocat i l’altre a la virulé no hi ha manera de veure-hi amb una certa equanimitat: al país dels cecs, el borni és el rei, però continua borni.

dimarts, 28 de març de 2017

Ha mort en Sebas

No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber, només de llegir Sebas, ja el sabran i amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.
Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això, sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la bonhomia i el feien ell. Senzillesa, modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas únic.
Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no li costa desprendre’s.

dijous, 16 de març de 2017

Competidors?

A vegades, comparar situacions vitals amb fets esportius pot il·lustrar una opinió, però en d’altres ocasions es fa més fum que llum. Pere Mas, periodista, piula: “Escòcia, 2 – Catalunya, 0. De moment”. Tinc dubtes sobre aquesta ocurrència. Per exemple, el 2 d’Escòcia es refereix als referèndums? Perquè si és així vull recordar que el segon està encara lluny. Diguem que Nicola Sturgeon ha llançat la pilota amb intel·ligència, al moment just i amb l’efecte adequat. Però la trajectòria d’aquests xuts és llarga i plena d’obstacles i que no és gens segur que arribi a la porteria, i menys que faci gol. Per tant, “Escòcia, 1 – Catalunya, 0”, si seguim la lògica de Mas. I, encara més important, des de quan Escòcia s’enfronta amb Catalunya? És Escòcia, o Catalunya, l’enemic a batre? A mi no m’ho sembla. Més aviat l’enemic de la primera seria la Gran Bretanya (o Anglaterra) i de la segona España, no? Podeu fer vosaltres mateixos el resultat d’uns partits encara en joc.
No hem de manipular el resultat amb gols que només són projectes, però menys confondre’s d’enemic. El nostra partit és contra España i tot just ens estem escalfant: ningú ha xiulat el començament; de moment només ens mirem, desafiants, de fit a fit, mentre preparem els muscles i enfortim la ment. Escòcia, benvolgut Pere Mas, no està a la porteria contrària. De moment.



dimarts, 14 de març de 2017

El petó

Quan succeeix un fet tant lamentable com l’agressió a dos nois que es feien un petó, tothom es veu en la necessitat de mostrar el seu suport a les víctimes i el seu rebuig als bàrbars; una actitud lloable. Però al mateix temps, apareixen personatges que es creuen amb el dret d’expressar-ho d’una manera barroera i ho fan amb un excés verbal diarreic que els acosta a l’estultícia. Així, llegeixo a l’Ara als comentaris sobre el bes Terribas-Romagosa, un tal toncat1961 que sense embuts escriu: [sic] “als agressors de Berga només es mereixen uns quants anys de presó i que els portin de visita a centres de malalts terminals, a veure si així plorant una mica i el cervell potser els faci canviar una mica el xip”. Un nombre important de lectors li han fet un “m’agrada”.

Visites a malalts terminals? Escolta tu, toncat1961, qui et penses que són els malalts terminals, un espectacle, un guinyol on dur salvatges malcriats? A casa hem tingut familiars terminals i no em faria cap gràcia que aquest parell d'imbècils entressin a la seva agonia. Ni en la darrera hora es pot deixar la gent tranquil·la? Portar els tarats a visitar els terminals et sembla edificant? Està bé que vulguis redimir-los, però ho has de fer emprenyant moribunds? A voltes, ja dic, ens deixem emportar per la cridòria i les diem sense engaltar, però cal pensar que ferim greument persones que, amb un fil de vida, miren d’anar-se’n de la manera més digna. No és ni just ni èticament acceptable, toncat1961.

dimarts, 7 de març de 2017

Llibertat o seguretat?

Diuen que Benjamin Franklin va dir que “qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Tenia tota la raó, aquell home. I jo, sense pretensions, afegiria que canviar llibertat per seguretat demostra la incapacitat dels nostres polítics de mantenir segura la nostra societat. Davant d’aquesta manca de recursos, als prohoms del govern mundial, no se’ls n’acut d’altra que carregar sobre les nostres espatlles la seva inutilitat i ens escanyen la llibertat. És l’excusa perfecta perquè ens encolomin pel darrera el control total, la dictadura democràtica perfecta.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Fakebook

Què passa si intenteu publicar aquesta imatge al Facebook? Doncs que immediatament apareix aquest missatge:
"Message Failed
Aquest missatge té un contingut que els nostres sistemes de seguretat han bloquejat. Si creus que estàs veient això per error, si us plau fes-nos-ho saber".
Atenció, que són "els nostres sistemes [els seus]" qui bloqueja: atemptat contra la seguretat: carai, tu!
Ho podeu provar i comprovareu la velocitat amb què els guardians de la marca s'afanyen a bloquejar-ho: no tens temps d'encendre una candela!

dilluns, 27 de febrer de 2017

La salut dels nostres rius, segons Mauri

El passat dijous, dia 23 de febrer (mira tu), al telenotícies de la nit, a l’espai del temps, el Francesc Mauri ens anunciava que, en ple centre de Girona s’havia vist i filmat una llúdria nedant per l’Onyar. La notícia venia després de l’anunci del patrocinador, que no és altre que Audi que publicita un monstruós 4x4, un tipus de cotxe dels més contaminants que existeixen.
El Sr. Mauri ens va vendre que aquest animal és un signe de la bona qualitat de l’aigua, i que gràcies als “grans esforços” fets els darrers anys, els nostres rius gaudien d’un estat excel·lent. Mentre deia això, passava un enregistrament on es veia la llúdria evolucionant pel riu i es podia comprovar el color més aviat ronyós de l’aigua. No solament l’aigua oferia un estat sospitós, sinó que les vores del riu semblaven un fangar amb un munt d’herba mig morta o podrida, directament.
No discutiré si aquest color i aquestes vores són impol·lutes o no: el Sr. Mauri és tot un expert en temes mediambientals i ell en sabrà més, però el cert és que aquell to més aviat merdós de tot plegat no acompanyaven les seves paraules.
Tot plegat forma part del poc rigor que al meu parer pateixen els homes del temps que cada dies ens visiten per terra, mar i aire. Cal triar les paraules perquè s’adeqüin a les imatges, i en aquest cas no era pertinent parlar de la qualitat de l’aigua, perquè la filmació ho desmentia. Potser n’hi havia prou amb dir que les llúdries havien visitat Girona i matar-ho aquí. Esperem molt més de persones que, dia sí dia també, ens deixen anar notícies apocalíptiques sobre el futur del planeta. Rigor, Sr. Mauri, rigor.


dilluns, 13 de febrer de 2017

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.
Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.
Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.


dimecres, 8 de febrer de 2017

De refugiats i responsabilitats

Fa dies que volia escriure sobre la febre que han agafat sectors socials per acollir els milers de refugiats que arriben a Europa. Hi ha grups d’ajuda que clamen al cel perquè permetin als necessitats d’asil venir a Catalunya, a TV3 ens consciencien cada dia del món amb testimonis certament entendridors i que ens posen els pèls de punta, i la senyora alcaldessa de Barcelona fa declaracions tipus “afectats-per-la-hipoteca”. “Volem acollir!” criden. En canvi, hi ha una majoria silenciosa que té por, que no diu ni piu, que està com arraconada perquè no gosa expressar els seus dubtes, d’altra banda legítims. De què tenen por aquesta gent? A ningú dels qui estan convençuts d’acollir els preocupa: ells són els bons i no han de donar explicacions.
Què passarà amb els refugiats que vinguin a casa nostra? Doncs que arribarà un dia a Catalunya el primer contingent i polítics i altres entitats bonistes, aniran al Prat i es faran la fotografia a l’escala de l’avió. Les TVs faran entrevistes lacrimògenes a dones ploroses. Segur que hi haurà nens i nenes, que sempre fan més pena, amb un moc al nas. Ens mostraran com els reben a l’ajuntament de Barcelona, naturalment, i ens ensenyaran el pis que els han assignat: sembla nou, pensarem; que bé! Noves entrevistes que ells, els refugiats, aclaparats per tanta generositat, lloaran en les seves llengües exòtiques. Després, marxaran tots i els deixaran quasi sols. Durant un temps, s’estaran al piset, els faran classes de català, i els ensenyaran qualsevol parida laboral integradora i a muntar trobades multiculti i sí, també els regalaran graciosament uns diners que no els arribaran ni per pipes. Passat el temps que marca el protocol d’integració, els diran que s’ha acabat, que ara han de caminar sols, que si no tenen feina ja n’haurien d’haver trobat i que tal i qual. Ara sí, estan sols. No vull descriure, seria llarg, com poden acabar aquesta pobra gent i ho deixaré per un altre capítol, només dir que els poders públics, feta la foto, esgotat el pressupost i complert el protocol, es retira d’escena i ja tenim el sidral muntat.
Tots els qui clamen per acollir haurien d’estar disposats a fer-se càrrec d’aquesta gent quan l’Estat els dona per integrats (?), quan es queden sense pis, sense curset i sense diners. Perquè l’experiència ens demostra que les coses van així: no només se’ls abandona, sinó que fins se’ls pot castigar per no haver fet els deures. I què vol dir fer-se càrrec de refugiats? Doncs fer-los de família, alimentar-los si tenen gana i vestir-los si tenen fred, aconseguir el paperam que les autoritats ara els neguen; buscar-los feina arriscant el propi crèdit, ensenyar-los a comprar, a anar al metge i defensar-los, si convé, dels poca-soltes. I, us ho puc ben assegurar que quan algú li salva la vida a un altre queden tots lligats per sempre. És a dir, el refugiat sempre més ens tindrà de referència i, tard o d’hora, tornarà a nosaltres i no els podrem fallar. Són com un fill.
Les preguntes persisteixen: quants dels qui clamen per acollir estan disposats a acceptar la seva responsabilitat? Perquè hi ha qui té por? Doncs perquè no tots estem preparats per acollir i fer-nos responsables i temem que l’Estat i la Generalitat, deixaran els refugiats sols davant la fúria dels elements. Aleshores, tindrem un munt de zombis socials, perquè quan un no té per menjar roba i, si convé, mata; i es torna radical i en lloc d’integrar-se ens imposa costums medievals i conculca llibertats i drets que ens havia costat segles d’aconseguir.
Resumint, quan les patums, individuals i col·lectives, abandonin a la seva sort aquesta gent que ve a casa a viure bé, que els passarà? Qui té la punyetera resposta?


Nota: la fotografia és meva. No he posat, ni mai posaré, una fotografia de refugiats, respectaré sempre la seva intimitat i m’abstindré d’utilitzar la seva misèria de carn de sensibilització.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Jo acuso!

Quan vaig veure aquesta portada de l’Ara a l’edició de diumenge, vaig pensar que era un encert: una manera directa de mostrar recolzament als acusats pel 9N. Però he escoltats les declaracions dels cervells il·luminats del Garcia (Albiol), el Millo, l’Arrimadas,  i altres petards pudents procedents de Madrid. Tots ells, absolutament la totalitat d’aquests genis de la política, tenen un denominador comú, que no és altre que el menyspreu absolut per les institucions catalanes i el qui les representen, per milers de ciutadans que es manifesten, per la pacífica actitud del poble. El sr. Garcia (Albiol) parla de “romeria” per designar el que ells no poden fer: reunir desenes de milers de persones per un objectiu comú. Això fa ràbia, i per això aquestes ments preclares i corrompudes no saben fer altra cosa que defugir la seva obligació i criticar de manera estúpida i amb tota l’estultícia de què són capaços, el caminar del país. Encara em sembla sentir les vomitives declaracions de la Sra. Arrimadas en una entrevista a CatRàdio. Parlava de la seva profitosa entrevista amb la femella-rebequetes doña Soraya, de la qual no en va treure ni un sol peix al cove, presumint amb urc pudent d’ “haver-se fet sentir”. Aidéumeu, pobreta.
Tot això m’ha fet repensar la portada, perquè els catalans tenim tendència a justificar-nos per tot el que pensem i fem. I això, benvolguts, s’ha d’acabar, hem de començar a deixar de demanar perdó per existir, d’agenollar-nos davant de jutges maleducats que només escupen odi. Per això, d’ara en endavant, en lloc de fer un “m’acuso” hauríem de començar a proclamar un gran “jo acuso”. Sense desmerèixer aquell crit, el J'accuse...! d’Émile Zola per l’afer Dreyfus a L'Aurore, ens cal passar a l’atac i acusar.

diumenge, 29 de gener de 2017

La creu de l’Om, o el masclisme de l'Albert

No, la creu de l’Om no és cap lloc esotèric on curar els nens de l’hèrnia, ni una fita important del municipi de Taradell. Ho explico tot seguit, benvolgut lector. El periodista Albert Om escriu a l'Ara una carta a Bárbara Rey per celebrar “els papers” d’aquesta fulana, segons la denomina el mateix Om, on sembla que hi ha proves de la relació adúltera d’ella amb el rei emèrit de les espanyes. Es guarda prou l’Om, de mencionar directament el rei Juan Carlos: no fos el cas que li apliquessin la llei-mordassa i el fotessin a la presó. Sembla que ja en va tenir prou amb l’acolloniment, ben visible, que va patir amb el cas Rubianes. El seu article sembla tret d’un manual masclista, perquè aquí la única fulana és la Rey, com si el rei (mira tu, quina coincidència, eh!) no hi tingués res a veure, com si el monarca campetxanu fos un espectador aliè a la història. Cert que s’usava la parauleta fulana, però també hi havia el mot mantinguda. És només per fer memòria, Albert. Però és de veres miserable que encara gosis anomenar fulana a una dona adulta que, pels motius que sigui, ha decidit mantenir una relació amb un home fora del matrimoni. T’hauria de caure la cara de vergonya.
En fi, que per il·lustrar la cosa, i per acabar d’adobar tan galdós escrit, no se t’acut res més que citar en Capri i dius: “'El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la', deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana”. El Capri mai no va dir això, ni va parlar de fulanes, i molt menys de trios. La frase exacta del monologuista excels va ser aquesta: “A les processons de setmana santa haureu vist que molts d’aquells penitents, pobrets, porten una creu al coll, i la porten sols! Vaja, per pesada que sigui! Doncs si serà grossa la del matrimoni, que han de ser dos a portar-la!”. A mi em sembla ben diferent una frase de l’altra. Només cal anar al YouToube, fer una cerca senzilla (amb Capri i matrimoni n’hi ha prou) i podràs escoltar aquell geni de la ironia, Albert, al natural.
Diria que un dels principis del periodisme ètic i seriós és esmentar les fonts amb exactitud, de manera que no els fem dir el que no han dit. Jo, si fos de la família del Joan, encara et fotria als tribunals, a veure si en trec alguna cosa. Mai se sap amb els pusil·lànimes.

divendres, 27 de gener de 2017

Grinyols

La periodista Georgina Ferri entrevista la psicòloga Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives. Només obrir el text escriu que: “amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats”. Sembla que van ser aquestes terribles experiències que la van dur a treballar en un “programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades”. Grinyola, alguna cosa grinyola.
O jo estic fet d’uralita, o sóc un insensible: als 6 anys va morir el meu avi, als 8 la meva àvia, als 12 l’altra àvia, i els 18 el darrer avi i un company de COU en un accident a l’empresa del seu pare. Abans s’havia mort una meva germana que amb prou feines tenia un any. Als 23, va morir el meu germà Toni d’una leucèmia i als 35 el meu pare. Sé, per experiència, que el dolor és personal i intransferible, però posar els exemples que refereix Ferri no expliciten res extraordinari, res que no hàgim viscut molta gent. Trobo que és minimitzar la vocació de la Meritxell, que endevino que deu ser més profunda. En definitiva, una entrevista que si me l’haguessin fet a mi em doldria l’enfocament que s’hi dóna. Per fer-la emotiva, la periodista explota uns fets que no tenen res de resolutiu, ben al contrari empobreix l’entrevistat.
Quan a la por de morir dels nens, és relativa i depèn, en efecte, de com ho visquin els grans. Potser es tracta però de trobar respostes simples, més que no pas de dur-los al psicòleg. Per això els regalaré un conte a totes dues: una perquè no cal fer d’un pet set-mil esquerdes, i l’altra perquè potser la pot ajudar en la seva magnífica tasca d’acompanyant. Allà va.

Jo era petit, no devia tenir més de 7 o 8 anys, i el meu avi estellava llenya d’una pila que, a mi, em semblava enorme. Feia uns dies que la idea de la mort em rondava pel cap i, com un estirabot, li vaig preguntar:
–             Avi, jo em puc morir?
Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:
–             Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.
–             Quan?–, li vaig preguntar.
Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:
–             Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.
Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya, que a mi em semblava enorme, i mai més, mai més, he tingut por de morir-me.


I res més.