dijous, 21 de setembre de 2017

Carol, Màrius, clepsa lluminosa

Diu en Carol, el lacai més fidel del compte de Godó dit “el colltort”: “certament preocupa pensar que les autoritats catalanes es fiïn més del carrer que de la seva capacitat de gestionar la crisi, però resultaria imprescindible trobar interlocutors per negociar una solució digna”. Com sempre, aquest periodistet de la señorita Pepis té la capacitat de concentrar un grau d’estultícia esfereïdor en unes poques paraules. És de suposar que quan diu “carrer” es refereix a la plebs, a la xusma, a la massa informe que ens amunteguem als carrers del país per dur-li la contrària a ell, i al Marianico. Perquè clar, un merda que s’ha passat mitja vida visitant hotels de luxe arreu del món, o empaitant el seu rei captetxanu arreu del planeta, pensa que som, la xusma, una colla d’abduïts imbècils que ens deixem dur com xais imberbes a l’escorxador dels pèrfids independentistes. Que soms uns imbècils, vaja.
I ho remata amb que és “imprescindible trobar interlocutors”. Duran Lleida (Llevarán Lérida, traduït a la llengua del Carol) per exemple, benvolgut calçasses? Tu, li llepes el cul al dit “el colltort”, i a tots aquells que pertanyen als fastigosos i pudents que ho resulten tot en petit comitè, en un sopar d’amics, en un restaurant 3 michelins, esclar. Vosaltres a sopar calent, que “la miel no està hecha para la boca del asno”. L’”asno” som nosaltres esclar: la plebs, a la xusma, a la massa informe.
Permet-me un consell: de pòtols de barraca com tu, en sobren al país.

Amén.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Ya no te quiero, España

Hace años que no escribo textos más allá de diez líneas en castellano y ya me perdonareis si se me escapa alguna falta o expresión no del todo correcta. Los que me conocen saben que he viajado por España en muchas ocasiones, he conocido sus pueblos y sus gentes. También he soportado las típicas bromas por mi acento catalán. Me han dicho eso de “si tu no pareces catalán, coño”. La familia materna de mi esposa es aragonesa y durante 40 años he viajado muchas veces al año hasta el Bajo Aragón de Teruel, donde tenemos una casa, para pasar días con la familia o para descansar. El padre de mi mujer es de Morella, en Castellón. La “mili” la hice en Madrid, en al barrio de Campamento, donde mantuve amistad con multitud de gente de toda procedencia. He tenido clientes en toda la geografía hispana, con los cuales he mantenido algo más que una relación comercial. Tengo un primo soriano, que me ha acompañado a visitar su tierra y sus monumentos, con el que mantengo una fuerte amistad. Cuando he viajado, he respetado costumbres, opiniones, folclore, formas de vida y he procurado entenderlas, y he tenido siempre el máximo respeto por las personas y su tierra. He comido, reído y bebido con ellos. Hemos enterrado amigos y familiares y hemos llorado juntos.
Hoy, mi país, Catalunya, está siendo invadido por el ejército español, con la guardiacivil al frente. El gobierno del estado ha entrado en mis instituciones y ha detenido a mis representantes. Ha registrado empresas sin orden judicial, ha abierto correspondencia privada violando el secreto; ha entrado en las conselleries donde se guarda información privada de los ciudadanos y ha incautado impresos vulnerando la libertad de expresión. Ha amenazado a mis alcaldes, gente honrada del pueblo, a la guardia municipal, a los funcionarios y a los medios de comunicación. Ha cerrado webs, bloqueado comunicaciones y ha aparcado un transatlántico con capacidad para más de 2000 personas en el puerto de Barcelona para alojar a policías. Ha arrancado carteles y ha confiscado comunicados. Sucede ahora mismo: “La Guardia Civil detiene doce personas en el macrooperativo contra el referéndum”, “La alcaldesa de Girona, Marta Madrenas, comienza a declarar”, “El director de Patrimonio, Francesc Sutra, está retenido en su casa. La Guardia Civil le ha leído los derechos y están registrando todas las habitaciones de su casa en Rubí”, “Prensa de Governació confirma que hay Guardia Civil en la séptima planta, donde está el despacho de la consellera Meritxell Borràs”. Y así hasta avergonzar al mundo.
Es humillante para nosotros, y lo sabe Rajoy, un delincuente que debería estar en la cárcel, jefe de una banda mafiosa, llamada Partido Popular, que ha esquilmado durante años las arcas públicas, un personaje que de no tener en nómina a jueces y fiscales estaría detenido hace tiempo. De él tenemos que escuchar las palabras “ley” y “democracia”, que en su boca suenan a cinismo barato y pierden toda legitimidad. No hablaré de los demás engendros humanos que forman la podrida estructura del estado español, porqué si tenéis ojos y oídos lo sabéis, y si no es así que Dios os coja confesados. Cuando queráis daros cuenta, esa pandilla de ladrones os habrá robado el alma.
¿Pero, y vosotros, donde estáis vosotros, el pueblo español? Tal vez delante de la tele, escuchando las mentiras que os cuentan sobre Catalunya, incapaces de contrastar y despertar vuestro espíritu crítico. Tal vez jaleando a la guardiacivil, que es la misma, no lo olvidéis, que entró en vuestro Congreso un 23 de febrero. Estaréis contentos, porqué de una vez por todas los catalanes van a enterarse de quien es el dueño del cortijo, de que nos humillen, de que el pérfido Carles Puigdemont esté a un paso de la inhabilitación y tal vez de la cárcel. Os reiréis de nuestro referéndum, de nuestras instituciones y de los Mossos. Tal vez ni eso, tal vez viendo la telebasura que os tragáis, día sí día también, por la pantalla del televisor. ¿Pero qué coño hacéis? ¿Os habéis vuelto imbéciles? No os dais cuenta de que esto no va de referéndums ni de independencia ni ostias: esto va de libertad y democracia, ¡la vuestra joder! Que mientras los catalanes estamos siendo apaleados por luchar por ellas, vosotros lo miráis como si la cosa no fuera con vosotros. ¿Dónde estáis?
Se acabaron la condescendencia, la pedagogía, las explicaciones, las ofertas, las peticiones de diálogo. Ahora tendréis que escuchar que si nos vamos de España, porque así lo habéis querido, estaréis en la cola del mundo, la deuda del reino os ahogará, no habrá dinero para vuestros abuelos, ni sanidad ni nada de nada: porque es Catalunya quien ha pagado hasta ahora vuestro estado del bienestar. Os guste o no. Querréis oírlo o no, pero así es y así será. Sois vosotros quienes, una y otra vez, habéis votado a partidos llenos de franquistas, de mafiosos, de dictadorzuelos de baja estofa, de estafadores, de ladrones, de fascistas, de esquilmadores.
No os oigo, solo silencio, solo palabras soeces, insultos, humillaciones, burla. Donde estáis los “amigos” del “si tu no pareces catalán, coño”. Ahora, que necesito vuestra fuerza de hombres libres dejáis que pelee solo ante el enemigo, que más que fuerte es imbécil. Se acabó: mi amor por España ya no existe, vosotros lo habéis matado, ya no quiero ni a España ni a los españoles. Porque a un amigo no se le trata así, a un amigo no se le traiciona.
Os dejo con vuestra miseria humana, con vuestros complejos, con vuestra deslealtad, con el odio que corroe vuestras entrañas y espero que algún día sepáis salir de lodazal en el que estáis.

Adiós.

dijous, 14 de setembre de 2017

Arrimadas, queda’t a casa reina!

Fotografia obtinguda de la pàgina de 
Facebook de la senyora Arrimadas.
Ahir, Inés Arrimadas va dir que que Anna Gabriel s’ha buscat que l’amenacin de mort. Si em permet l’expressió, senyora, vostè és una grandíssima pocavergonya, una mala còpia de l’ésser humà. I em quedo aquí perquè m’esveraria i no li convé. No sé quina democràcia i quina llei pot defensar una persona que desitja –sí, sí he dit desitja– la mort d’un altre. La senyora Arrimadas creu que és així que es representen 700.000 catalans que la van votar, com li agrada dir a ella? Creu que aquesta actitud és la que s’espera d’una diputada al Parlament del meu país? Ella diu “quan jo presideixi Catalunya...”. Si mai arriba aquest dia infaust en què els catalans ens haguem begut l’enteniment, li puc assegurar que me n’aniré a viure a les quimbambes, que encara ningú no sap on collons són.
Havent-li recordat la seva misèria moral, senyora Arrimadas, li faré memòria de que fa uns dies bramava al Parlament –perquè va poder dir el que va voler, i en castellà– que si ens imaginàvem un poble on els funcionaris serien assenyalats per no haver col·laborat en la organització del Referèndum. Bé, doncs ja hi hem arribat, Inés: la fiscalia ha ordenat les policies locals detenir els seus alcaldes que no hagin volgut anar a declarar. Ara no es preocupa vostè de quin respecte tindran els veïns per la seva policia quan hagin detingut un veí, l’alcalde, votat per tots? Ara ja és igual el que els pugui passar a aquests guàrdies. Ah, que ara sí que s’hi val constrènyer funcionaris? Ja vaig escriure aleshores que vostè no comprenia ni un borrall del que passa als pobles, i ara ho demostra amb escreix. Però bé, als necis no se’ls pot demanar massa, perquè aleshores es posen nerviosos i no saben ni el què diuen.
Benvolguda arrimades, quedi’s a casa. Agafi les agulles i la llana i posi’s a fer mitja, o el trepant i a foradar parets. El cas és que deixi de dir bestieses. A voltes estic per creure que allò de que n’hi ha que neixen amb la flor al cul és veritat, perquè veient i escoltant personatgets com vostè penso que entre els nostres representants n’hi ha que són idiotes.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Ai Màrius, que no tens ni cura ni mesura!

El meu director de diari preferit, Màrius Carol, ens obsequia avui amb un article on, oh,miracle!, no cita cap referent que recolzi el seu pensament tronat. El tal Carol es deixa anar, sense engaltar, dient que no “és acceptable comparar la democràcia espanyola amb una dictadura”. No, perquè prohibir una consulta, amenaçar periodistes, ciutadans, funcionaris i polítics, advertir el cap de la policia de les seves obligacions, judicilitzar qualsevol intent de legislació a Catalunya, cremar jutjats i fer lleis mordassa són propis d’una democràcia, oi? L’actuació de Rajoy i el seu Gobierno s’assemblen més a la democràcia britànica o a la “democràcia” Turca? Ja es necessiten grossos per deixar anar una flatulència com aquesta.
La societat catalana està dividida entre els que són independentistes i els que no ho són, però és imprescindible mantenir la capacitat d’ entesa. I per això hem de preservar les paraules”. Es refereix als discursos que van fer Neus Lloveras, presidenta de l’ AMI, i Jordi Sánchez, president de l’ ANC al final de la Diada. No sé quines paraules hem de preservar, Carol: ens han acusat de nazis, koreans (del nord, clar), terroristes, jihadistes, bananers, zodíacs desinflades, feixistes, insolidaris, supremacistes, racistes i una llarga rastellera d’insults. Ja es necessiten collons per reclamar-nos a nosaltres “preservar les paraules”, quan ell i els seus les han retorçat fins ferles bunyols indigeribles. Màrius Carol, clepsa brillant, llumenera incandescent, flagell dels pobres, mirall dels rics... té més vergonya un pòtol de barraca que tu. Que ja està bé, home!
  

MANUEL TRALLERO. El actual director del periódico del conde de Godó no es sólo un hombre de la casa, una forma elevada de ser un kleenex desechable, que hace de mayordomo con levita a rayas o de simpático relaciones publicas con sonrisa de vendedor de El Corte Inglés, sino que también es capaz de hundir el diario de referencia en Cataluña sin dejar de sonreír, como la orquesta del Titanic no dejó de tocar”.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Els hauria de caure la cara de vergonya

Ho deien els avis: t’hauria de caure la cara de vergonya! Era una frase definitiva, reservada a grans malifetes, sobretot si havien estat en públic o havien compromès la família o amics.
Ahir, al Parlament de Catalunya se’n van sentir de tots colors i podríem treure i retreure fins l’extenuació les impertinències que uns i altres es van llençar, les collonades que es van discutir en un intent bàrbar d’entorpir la votació. Però un no sent dolor només pel que es diu, sinó per com es diu, i en això n’Inés Arrimadas i el Javier García en són els mestres. Ho escric així, en castellano, perquè és la llengua en què es van dirigir al poble de Catalunya. Abans tenien la decència de fer mig discurs en català, però ahir ni això.
Tots dos es van fer un tip de defensar els drets dels catalans, de dir que no ens mereixem la independència, d’acusar-nos de delinqüents; es van omplir la boca, fins la nàusea, de les paraules democràcia i llei; que ens van amenaçar a totes les penes de l’infern, amb paraules plenes de ressentiment i d’impotència; i que van acusar al Parlament d’actuar només per una part dels catalans i menystenir els altres.
Senyora Arrimadas, Senyor García: on érem ahir els catalans que parlem català? No ens mereixem un respecte? No tenim dret a escoltar el que ens hagueu de dir en la nostra llengua? Feu fàstic. Sou uns miserables, perquè sabeu que això ens fa mal, ens dol profundament. Per molt que aneu pregonant que sou els més catalans dels catalans sou un parell de bordegassos que ens voleu sotmesos i, sobretot, parlant en castellà. I de catalans només en teniu el nom que us va donar en Pujol i gràcies, perquè de Catalunya només en voleu els quartos. De la seva cultura, de la seva gent, de les seves aspiracions i anhels no en voleu saber res que no sigui la submissió. Quina merda senyors, quina merda quina immensa misèria.
García, Arrimadas: us hauria de caure la cara de vergonya. Que també ho deien els avis: de ponent, ni vent ni gent. Que sou mala gent, cony.

Ser o no ser

Imatge: Pere Virgili, pel diari Ara
Tania Martínez és llicenciada, a Mèxic, en enginyeria d’irrigació, va fer un postgrau en enginyeria agrícola i biosistemes a la Universitat d’Arizona, i s’està doctorant a la Universitat de Wageningen. És la primera dona indígena a qui s’ha concedit una beca Fullbright. És una persona que ha hagut d’esforçar-se per arribar on és perquè partia d’unes condicions socials i personals difícils. Ara és una persona reconeguda. A l’entrevista que he llegit, que li fa Núria Martínez a l’Ara, diu: “A Mèxic, en el camp de l’agricultura, encara que siguis enginyera et pregunten si ets la secretària. No consideren la teva veu com la d’una professional qualificada”. En aquestes dues frases tan curtes s’hi concentren dues queixes que no acabo d’entendre prou bé. Diu que “et pregunten si ets la secretària”. Explicaré una anècdota personal. Durant uns anys vaig ser cap de departament d’una empresa multinacional. A vegades havia de visitar, o em visitaven, personatges com ara directors bancaris, responsables d’altres empreses, gerents, consellers o fins autoritats públiques. Solia acompanyar-me un noi que a l’organigrama estava a les meves ordres. Ell era força més alt que no pas jo i solia anar sempre ben vestit, amb corbata i americana, mentre que jo no duia mai ni una cosa ni l’altra. És així que quan arribàvem a lloc sempre el saludaven a ell: “El senyor Molsosa?”, li preguntaven invariablement, i ell s’afanyava a dir que no, que el jefe era jo. Jo tenia, entenc, dues opcions: una enfadar-me i fotre mala cara al meu interlocutor, o bé passar-m’ho bé veient la cara de tòtils que els quedava a aquells senyorassos per la patinada. Si la senyora Martínez opta per enfadar-se, allà ella, però la queixa no sembla és més positiu.
D’altra banda, creu que “no la consideren una veu qualificada”. Bé, li diria, des de la meva edat i experiència (veig que ella és prou jove), que una s’ha l’ha de guanyar el prestigi, de manera que els altres puguin pensar que el que dius i, sobretot, el que fas, té tots els ets i uts per ser considerat respectable.
Les dones necessiten més temps per ser considerades professionals competents en professions fins ara exercides pels seus companys masculins. Però si són bones en el que fan, els asseguro que arribaran a tenir el prestigi que es mereixen en ben poc més de temps. Però em preocupa més aquesta actitud de prendre’s certes situacions com un menyspreu de gènere, quan en realitat aquesta mena de desencerts els patim tots. Només cal adoptar una postura còmoda, mirar-se amb un somriure i molta condescendència el patinador i començar així una negociació amb avantatge.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Lo Guerxo de Ratera

Aquest mes d’agost hem passat uns dies a Claret, un petit lloc de la Segarra on els grills et canten cada nit, mentre la magnífica església de santa Maria ulla aquells paratges des del segle XII. Viatjant pel territori vam anar a parar a Ratera, un poble de Plans de Sió que no arriba a 10 habitants. Va ser, com molts altres nuclis segarrencs, una vila closa que tancava les portes del recinte de nit per evitar ensurts.
Va ser aquí que vaig saber de l’existència d’en Pere Sorribes. Fill de pagesos del tros, no se’n sap del cert la seva data de naixement, però sí que va ser sebollit a Senan el 12 de maig del 1872. En Pere era carlí i va participar a la primera carlinada, però va ser a la segona, coneguda com la revolta dels Matiners, que aquell raterenc es va fer famós. L’any de 1846 va ser dolent, els preus, sobretot el del pa, es van apujar fent difícil la supervivència de les classes humils; això, unit a les lleves abusives decretades per les autoritats, van ser les causes de l’aixecament a Catalunya. Molts dels cabdills carlins eren d’extracció humil, com en Sorribes, de ben segur motivats per aquestes circumstàncies.
El nostre home va començar la guerra a les ordres de Benet Tristany, capellà fill d’Ardèvol. Tristany va ser traït i afusellat el 17 de maig del 1847 al firal de Solsona, d'esquena, amb els seus companys de revolta: mossèn Josep Rossell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó. Fou aleshores que Sorribes va reunir i comandar una partida de 120 homes amb el grau de brigadier. Conten que, a recer del campanar d’una església, observant l’enemic per una espitllera, li van disparar amb tant mala fortuna que li van malmetre un ull. El glòbul li va quedar mig penjant i ell mateix, d’una estrebada se’l va acabar d’arrancar. Així es va guanyar el sobrenom del guerxo de Ratera, amb què se’l va conèixer de per vida.
El Guerxo era una home peculiar, autoritari, fet a la seva que no tolerava cap indisciplina i menava els seus homes amb mà de ferro. Era molt respectat, perquè fou un gran estratega i, sobretot, perquè era molt valent i en els combats anava a primera fila: res de quedar-se a la rereguarda. Conten que anava armat només amb una espardenya en una mà i una garrot a l’altra. Amb la sola del calçat aturava els cops que li dirigien mentre que amb l’estaca, amb l’extrem guarnit de puntes de ferrar mules, en ventava a tort i a dret malmetent caps enemics a desdir.
Malgrat la derrota, el Guerxo de Ratera va recuperar garrot i espardenya i es va unir a la tercera carlinada del 1872 “en defensa dels ideals carlins i dels furs de Catalunya”. Temut pels lliberals, el Gobierno li oferí l’indult i el càrrec de general (aleshores remunerat amb 6 pessetes) si abandonava la lluita, però ell no en va voler ni sentir a parlar i va continuar guerrejant.
Un home com ell havia d’acabar violentament, com així va ser. L’únic que sabem del cert és que el van enterrar a Senan, com ja hem dit, però de la seva mort se’n conten dues versions. Una que diu que va ser abatut, juntament amb els seus camarades en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí, en un enfrontament amb el Regiment liberal de Burgos. L’altra, que va ser traït i mort pels seus propis homes, cansats del seu autoritarisme i farts de guerra. Sigui com sigui, el Guerxo de Ratera va morir fidel als seus ideals, rebel a l’autoritat establerta, insubornable i defensant la seva terra; un home del poble.

Si en lloc de fer el Camacu tenim els ulls i les oïdes obertes, viatjar esdevé, sense cap esforç especial, una font de coneixement directe i la constatació de les arrels profundes que els homes i les dones d’aquesta nació catalana han enfonsat a la terra. Ideologies a part, el valor i la fermesa del Guerxo de Ratera haurien de ser-nos exemple.

Culpables

Els únics culpables de l’atemptat a les Rambles de Barcelona són els pocavergonyes que els van executar. I ningú més. Ni nosaltres ni la mal anomenada comunitat islàmica, ni els sistemes de prevenció ni els occidentals, així en majestàtic, en tenen la culpa. Podem parlar de responsabilitats, però no de culpes. La primera en reconèixer les seves responsabilitats ha estat la societat i les entitats catalanes, una part d’elles. Les autoritats catalanes, impecables en la gestió de tot l’horror, també s’han atribuït allò que creuen que no han fet prou bé i n’han pres nota. Caldrà millorar. A qui no he sentit dir ni mu del que poden haver fet malament, és a la mal anomenada comunitat musulmana. En cap dels discursos que han fet –curiosament tots protagonitzats per dones– no he sabut escoltar un mínim d’autocrítica, i menys un propòsit d’esmena i millora. Si algú ho ha sentit que em corregeixi i m’aplicaré l’esmena.
Només he sentit un rondinar profund de tot allò que no són altra cosa que obvietats auto-flagel·lants: que si som els més perjudicats, que si islam és pau, que si pobres de nosaltres, que “sempre seré un moro de merda”, que ens hem de conèixer perquè el coneixement lleva la por, etc., etc.
Només comentaré ara un aspecte d’una realitat, la musulmana, molt complexa i enrevessada: la cura dels fills. Les famílies magribines del meu entorn presten una atenció molt limitada als seus fills. Així, els mestres es queixen que molts pocs pares, a voltes cap, van a les reunions d’escola; fan poc cas, o nul, de les comunicacions escolars; molts nens no van de colònies ni participen en sortides organitzades; els peguen amb freqüència i els encolomen responsabilitats pròpies d’edats més grans; molts no atenen els consells de pediatres i educadors i alimenten la canalla amb moltes deficiències. Els progenitors no participen en actes de la comunitat local, i si ho fan és sense cap mena d’implicació. De tot això, els infants en mamen, ho veuen, ho experimenten i, quan es fan grans, ho imiten. No parlem de les nenes, les noies, que amb 7 o 8 anys corren amb el cap tapat i sotanes fins els peus influïdes, sobretot, per àvies i imams.
No he sentit, insisteixo, cap d’aquestes noies tant integrades, amb un català Pompeu autèntic, refregar per la cara dels pares de la mal anomenada comunitat islàmica la deserció dels seus deures, la gairebé absoluta deixadesa amb què tracten la mainada.
I no són responsables dels seus fills per ser musulmans: ho són per ser pares, ho són per haver portat al món els infants que en depenen. No es tracta de ser mahometà o cristià, sinó d’educar amb la responsabilitat irrenunciable que comporta la maternitat i la paternitat, que no se’n salva cap gènere. Nosaltres, com a societat d’acollida, tenim el deure de facilitar mitjans i espais, i ells, com a nouvinguts l’obligació d’acceptar-los i usar-los. 

dijous, 6 de juliol de 2017

Història d’amor al Taradell del s. XVII

Cavaller fent honor a una dama - Gerard Ter Borch, 1662
Buscant documentar fotografies, he ensopegat amb un text publicat a la revista Taradell, número 203 del mes d’agost de 1965, un article de l’historiador, i parent, Antoni Pladevall. Parla del casament de Josep Ramon de Mont-rodon, un dels darrers hereus del casal taradellenc. I ho fa a partir de la Relació breu dels successos, segones intencions y locuras que an succehit y se son fetes en la ciutat de Vich, des del any 1634 fins al de 1641 inclusive[1]. Està escrit en català de l’època i costa un xic de llegir, però s’entén perfectament. Diu així Pladevall:
“En Josep Ramon de Montrodon morí molt jove, puix el seu pare Miquel Joan s’havia casat en 1605, ell es casà en 1638 i mori en 1643. El casament d’en Josep Ramon és tot una novel·la. Publiquem la relació tal com ens la dona el llibre o memòries que va escriure l’advocat Joan Baptista Sanz de Vic, amic d’en Montrodon i testimoni dels fets”:

«Als 3 de Juny die del Corpus de 1638, succehi, estant yo present en lo carrer de St. Hipolit un cas raro, un succès notable, un atreviment de marca major y una resolució temeraria. Es pues lo cas que anant la Sra. Stephania Ferreras a missa desde sa casa a N. Sra. de la Merce, aportant davant una fillastre sua la Sra. Maria Ferreras donsella, quant foren al girar lo cantò, que entra desdel carrer de St. Just al de St. Hipolit, Joseph Monrodon, que temps auia, que correspost de dita Sra. donsella la galantejaua, abrasat de Amor, ab voluntat
segons se cregué de la dama, que cansada de viure baix la servitut de una mal acondicionada madrastra, poch cuydadosa de son adorno, menos de son regalo y salud, y desviant los casaments li axian, que foren molts y molts y molt bons, ab descortesias que usava a sos galants, la prengué per la mà i digué a algunas personas lo acompanyavan, fassianme testimoni que la Sra. Maria Ferreras és ma muller; la madrastra, que en condicio era una vívora, se abrassà ab ella cridant a for de aver perdut lo enteniment, detràs la qual venia Dn. Anton Vila, Andreu Perez, Sagimon Nadal, Francesch Molist y yo, y, lo oficial Comalada complices per lo sabidors del delicte, acudirem tots fentsens de nou lo cas. Agué moltes dares y tomares entre dit Monrodon y madrastra per spay de un quart  en lo qual temps estigueren sempre los dos enamorats mà per mà en lo mitg del carrer, sens que digués ni concedís ser muller vergonyosa y temerosa, responent sempre que si lo Sr. Pare volia queu seria, asso responia quant lo oficial  Comalada li preguntava si volia ser muller del Sr. Monrodon y axi com la resposta fos conditional no pogué ser matrimoni per las horas. Enviaren a sercar
la Sra. Graell viuda tia de dita Sra. Maria, que estava en la Seu y lo Vicari general la segrestà en casa sa tia, ahont se li esplorà la voluntat, y com era ya fora del poder de la madrastra, fou fácil que digués no voler altre per marit sino a dit Monrodon, cosa que tant era de son gust, ab que la mateixa tarda la desposaren, restant ells contens en sas delicias, y tota la gent admirada del
cas. Aquest desafuero ocasiona una impertinent madrastra, que la tractava mal, y la Sra. era molt honesta, y de son natural, a no ser las forsas de la rahó, no aguera consentit a semblant actió, y veurer que son pare tenia poc o, nigun cuydado de sa collocatio».

I ja està!



[1] Aquesta obra es guarda a l’Arxiu Diocesà de Vic i la publicà Mn. Josep Gudiol a La Veu del Montserrat revista mensual de Vich, any XXV (1902), com a follet de dita revista. El tros que ens interessa és a les planes 33-34.

dilluns, 26 de juny de 2017

Veritat o victòria?

Fotografia apareguda al bloc d’Alan Dickie.
Avui, Mònica Terribas ha entrevistat al fiscal Emilio Sánchez Ulled. Les seves respostes m’han semblat les d’un home hieràtic, un pantocràtor romànic que en lloc de la divinitat representa la llei, algú que dicta, des de la trona allò que és veritat. Un home fred, amb una certa causticitat i una interpretació unívoca de la llei. De respostes tallants, tancades i segures. Ja dic, és la imatge que me n’he fet, ja que no el conec gens ni mica personalment ni professionalment, i que les meves impressions surten de la interpretació de la seva veu i les seves paraules.
Dit això, de l’entrevista n’he tret un dubte: el senyor fiscal vol saber la veritat o vol guanyar el cas? De les seves respostes s’entén que ell maniobra segons els interessos de la fiscalia, de si les respostes de l’acusat van a reafirmar les seves tesis o bé les contradiuen. Puc entendre les maniobres de la defensa en el seu zel a favor del seu client, però no les d’un ministeri públic al qui hauria d’importar més la veritat que el triomf personal. Entrem doncs en la discussió de quin ha de ser l’objectiu del funcionari públic: procurar justícia a la ciutadania, o usar la seva situació per enfilar-se a l’escalafó? De fet, sembla que Sánchez ha aconseguit un bon càrrec a Brussel·les on podrà “reposar”, segons ell mateix, de les tensions acumulades a Catalunya.

Vull deixar clar que em faig preguntes, que no acuso, a resultes del conjunt de l’entrevista al senyor fiscal: no estic afirmant que sigui un “trepa”. Són qüestions fruit de les seves pròpies explicacions. Si la obtenció de la victòria personal en els casos judicials per part del ministeri públic passa per sobre de l’esclariment de la veritat, no anem bé. Potser per això m’agrada més el sistema d’accés anglosaxó als poders judicials, que ho fan a través d’una experiència demostrada i no pas d’unes tedioses oposicions. Res no és perfecte, cert, però almenys se’ns garanteix que no ens acusarà o ens jutjarà un barbamec ratasàvia que no ha vist el món per un forat.

dimecres, 14 de juny de 2017

Sindicats i funcionaris

Aquest matí, a Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas ha entrevistat els sindicats de funcionaris. Fa dies que bramen per garantir-se el lloc de treball a través del procés cap a la independència. M’ha sorprès i molt l’argumentació dels sindicalistes del sector, exigint seguretat pels seus representats a veu de tro. Han oblidat d’on vénen aquesta gent? Ara els voldria recordar uns fets que van passar el 1973.
Els vull fer memòria de Manuel Fernández Márquez, militant a les aleshores clandestines Comissions Obreres. Aquest noi de 27 anys va venir des de Villafranca de los Barros fins a Catalunya, amb els seus pares i germans, per tenir una vida millor. Es va casar el 1969, a Bagà, amb Carmen Rodriguez Jurado, amb qui tenia un fill de dos anys. Aquell llunyà 3 d’abril de 1973, els treballadors de la central tèrmica del Besós van trobar les portes de la fàbrica tancades i en intentar accedir-hi la policia i la guàrdiacivil van carregar a trets contra els treballadors. Una de les bales fa ferir mortalment Manuel Fernández. El van enterrar a Badalona i mentre un company llegia al cementiri un poema de comiat, la policia va dissoldre a garrotades els assistents al funeral.
Gràcies a homes i dones com Manuel Fernández avui tots els treballadors d’aquest país, els funcionaris inclosos, tenim uns drets que aquells van aconseguir pagant amb un gran sacrifici. Aquells obrers no es jugaven un lloc de treball, un càrrec o una carrera: s’hi jugaven la vida. No lluitaven pel seu lloc de treball, que també, sinó pels drets de tots. Jo, aleshores, tenia 19 anys, estava a la universitat i vaig viure amb intensitat els fets. Recordo la col·lecta que vam organitzar per ajudar la dona i el fill del Manuel i que vam recollir una quantitat que aleshores era exorbitant. En petits grups vam anar a casa la Carmen a fer-li entrega dels diners, mentre una furgoneta de grisos ens observava a pocs metres. Allà, molts van arriscar molt.
Per això ara no puc entendre això que diuen els sindicalistes —Carles Villalante (CCOO), Joan M. Sentís (UGT), Joan Escanilla (CSIF) i Marc Salles (Intersindical-CSC)—: “volem que la Generalitat concreti com garantirà la protecció dels funcionaris i reclamem transparència, certeses, informació i no conjectures, que no n'hi ha prou que ens diguin ‘no patiu’. Volem saber, ni que sigui verbalment i de manera reservada, el contingut de la llei de desconnexió i començar a crear les eines per protegir-nos”. Volen, volen, volen: jo vull la lluna en un cove! Aquest és l’esperit sindicalista, la protecció absoluta d’uns pocs posant en perill l’esperança de molts? Aquest és el principi de solidaritat que presideix avui el sindicalisme? Doncs quina merda: o estripem cartes, o juguem tots! Esperar a veure-les passar còmodament asseguts rere la finestreta mentre els altres se la juguen, no és manera de servir la ciutadania, que és el que ha de fer tot bon funcionari.

Tots ens arrisquem en el camí cap a la independència, però val la pena perquè tenim la il·lusió de crear un país millor, també pels funcionaris. I si ells no s’hi apunten que no esperin comprensió, perquè en aquest país millor hi voldrem els millors per administrar-nos. Demanar garanties en un procés com el català és l'excusa dels covards.

dimecres, 7 de juny de 2017

Carles Francino i TV3

Llegeixo un article a “El Periódico” (01/VI/2017) de Carles Francino on critica l’anunci del partit del Madrid contra la Juve. Si em permet el Sr. Francino, que sempre m’ha semblat un periodista honest, li diré que el seu escrit és un bunyol mal fet, boterut i ple d’inconsistències. I dic a més que està escrit des del cop de geni, des de la reacció atropellada i, diria, irreflexiva. Parla el periodista de respecte i d’enemics, i certament, en un context com és l’esport, els dos mots s’entenen de maneres ben concretes. Per cert, la paraula “enemic” no l’he sentida a l’anunci; si se m’ha passat, aviseu-me.
Cito (sic): “TV-3 és un mitjà públic, sufragat amb els impostos dels aficionats del Barça, del Madrid, de l'Espanyol que són, per aquest ordre, els tres equips amb més seguidors a Catalunya–. Una televisió sufragada amb els impostos dels que voten independència o no independència”. Només vull recordar que els catalans –del Barça, del Madrid, de l'Espanyol– també paguem els impostos de TVE i no hi rebem, manta vegades més, el tracte que ens mereixem. Ben el contrari, se’ns ha tractat de tot. M’agradaria, Carles, que ens defensessis amb la mateixa vehemència d’un menyspreu que es perpetra dia sí dia també. I no es tracta d’un partit de futbol, sinó de nosaltres, persones a qui s’insulta sense miraments. I no prou content amb aquest bot, s’afegeix la perla al bunyol quan afirma que això (sic): “respon a una cosa més profunda, molt més preocupant, estructural; la punyetera mania de l’’ells i nosaltres’, d’’amics i enemics’ que ho impregna tot”. Si vols ser emmascarat que sigui per una paella. Una vegada i una altra se’ns titlla als catalans d’insolidaris, de colpistes, d’enemics d’España, des d’una intolerància que fa 300 anys que és estructural i que ens impregna com si fos bilis metzinosa. I tot amb mitjans públics pagats per tots els catalans. Aquí sí que et sents representat, benvolgut Carles? Si t’hagués llegit defensant-nos-en amb la mateixa empenta, ara potser et llegiria d’una altra manera.
No, Carles Francino, no ets prou just ni equànime en jutjar TV3, i el país, amb aquesta contundència i, menys encara, quan barreges la merda amb el bescuit i hi entafores com un tascó maldestre la independència. Que no t’ha agradat l’anunci, doncs a criticar-lo. Però fer-ne “una cosa estructural” em sembla fora de to. Que t’has emprenyat? Doncs ja saps què toca: a desemprenyar-se, que els catalans ho fem cada dia, un rere l’altre.



dimarts, 6 de juny de 2017

El sexe als anys 60

Amb freqüència, un llegeix articles que no aporten absolutament res de nou i que només relaten obsolescències. És l’efecte que m’ha fet l’article de Carmen Buades al diari “Ara” (5/VI/2017, pàg. 40). Es titula “Prejudicis, silencis i tabús: la sexualitat oculta”. Es refereix a la sexualitat femenina. La masculina no compta, ja se sap. Quan jo tenia 15 anys, i d’això en fa gairebé 50, ja ens feien cursets de sexualitat. Era a mitjans dels anys 60, en ple franquisme i en un col·legi d’hermanus de la Salle. Solien ser a càrrec dels metges del poble, persones que, malgrat els temps, en parlaven amb una envejable naturalitat. Malgrat que la major part del contingut era fisiologia, no s’obviava pas la part del plaer, el respecte i la inviolabilitat de la persona. Tots els qui tenim el marc mental d’aquella època i llegim l’article que he citat arribarem a la mateixa conclusió: o bé la comprensió de la sexualitat no ha avançat un carall, o les que participen a l’escrit no s’han posat el dia. Certament m’he quedat atònit.
De primer, a l’article només opinen dones quan la sexualitat és també masculina i de dos (tothom es pot masturbar, si li abelleix), perquè aquí està la gràcia. De segon, la culpa és del mascle i de la masculinització del sexe. De tercer, no sé a quina època viuen. Amb un bon amic, pediatre durant molts anys, hem comentat l’evolució de les conductes sexuals dels adolescents, de que els nois s’han anat esparverant a mesura que les noies anaven més sortides. De que les relacions sexuals esporàdiques, propiciades per l’un i l’altre sexe, eren un fet habitual i viscut amb normalitat: la virginitat ja no és un valor, perquè l’himen no és res mes que pell morta. El sexe avui és lluny d’estar “seguint estereotips que neixen d’una cultura masculinitzada”. Ben al contrari, les noies plantegen obertament la seva pròpia cultura sexual. “Som un instrument de gaudi dels homes”, opina Jimena Jiménez, metgessa especialitzada en dones. I els homes són una eina de plaer per les dones, opinaria una vaileta de 15 o 16 anys. Leticia Calle, és sexòloga, i diu “que actualment es ‘frivolitza’ la sexualitat i hi ha ‘més interès a dir tot el que has fet que en la qualitat de la pràctica sexual en si’ ”. Jo no entenc quin mal hi ha en que una part de la sexualitat sigui frívola, un divertiment, un bon polvo i prou. Perquè, què és la sexualitat seriosa, la reproductiva?
Però una de les perles de l’article arriba quan Meritxell Esquirol, doctora en feminismes, afirma que avui “dins d’aquesta democratització sexual s’està normalitzant anar de putes com a iniciació sexual”. Quina democratització sexual és aquesta? Perquè anar de meuques per provar-se és una pràctica que existeix des dels temps de les cavernes, un fet que aquells aprenents de sexòlegs dels 60 ja ens advertien que no eren la millor manera, ni la més sana d’iniciar-se. No pot ser que es necessiti un doctorat per a arribar a una genialitat com aquesta. Com tampoc es necessita per dir, a hores d’ara, que a l’orgasme s’hi arriba de múltiples formes i que totes són vàlides. I ja arribem a es colmo de la papanateria quan la doctora, especialista en dones, afirma que “l’orgasme és boníssim per a la salut, enforteix el sòl pèlvic a partir de les contraccions dels teixits”. Deixant a part que no és “pèlvic” sinó pelvià, jo crec que l’orgasme és boníssim per a la salut perquè follar és collonut, és gratis, t’ho passes la mar de bé i ens quedem com reines i reis quan acabem. Si a més enforteix alguna cosa, doncs molt bé, però la veritat a mi no em fa córrer. Només faltaria que haguéssim de cardar pel “sòl pèlvic”! Aquesta, la de trobar justificacions saludables al sexe, no és altra cosa que mirar d’excusar un gaudi natural que avergonyeix a alguns i a moltes, una forma de disculpar-se pel plaer gratuït.

Tot per dir el que ja deia: cap de les argumentacions esgrimides en aquest article m’aporten res de res, perquè als 15 anys dels meus 63 ja me les havien explicat; en aquells temps, en que sempre s’ha dit que la sexualitat era un tabú ocult i silenciat. Aleshores, aquells voluntariosos metges de poble ja ens van parlar de que en el sexe calia plaer, respecte, comprensió, calma, consentiment, responsabilitat. I en n’ensenyaven gratis.

dimecres, 24 de maig de 2017

Quina mania, no parlen castellà!

El diari aragonès Heraldo publica una notícia a l’edició d’avui, 24 de maig de 2017, en què s’informa de que la Guàrdiacivil ha detingut dues persones per retenir contra la seva voluntat 5 romanesos que havien vingut a treballar com a temporers prop de Candasnos. Els detinguts cobraven el 50% del sou que guanyaven les víctimes en concepte de comissions per haver-los facilitat la feina, i els mantenien aïllats perquè no poguessin denunciar la situació. Tot el redactat de la notícia és curiós perquè es perd en detalls inútils, per a fer pilot, vaja. El que m’ha cridat però l’atenció és el paràgraf següent: “todo ello con la complicación de que las víctimas no hablaban español, por lo que los miembros del equipo de Policía Judicial de la Guardia Civil tuvieron que traducir cada mensaje del castellano al rumano y una vez obtenida la respuesta traducir esta del rumano al castellano”. Redéu quina feinada! Tot l’equip traduint! Ves perquè no podrien parlar castellà aquests desgraciats: si és tan fàcil.
Home, sí que és una complicació, però al capdavall forma part de la feina, no és cap heroïcitat i no aporta res al fons i l’arrel de la notícia. És aquella punyetera mania de pensar que bonic que seria el món entonant a l’uníson sense excepcions la Marcha real.  Llàstima però que l’himne no tingui lletra.

La meva guerra

Jo vaig fer la mili a Madrid, al barri de Campamento, a la División Acorazada Brunete número 1, més concretament al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-ras 55. Era al peu mateix de la M30. Em van dir els bisas del lloc que hi enviaven sobretot universitaris rebecs perquè sabessin de la duresa militar. Alguna cosa hi devia haver de veritat en això, perquè les amistats que hi vaig fer havien tingut alguna topada amb l’autoritat. Eren els primers temps de la democràcia, però els militars anaven al seu tempo. Es tractava d’una unitat d’intervención immediata: els primers a rebre, vaja. Per això era mixta, amb carros (no diguessis pas tanc, que et queia un puro) i TOA’s (transporte oruga acorazado), herència americana de segona mà, de la guerra del Vietnam. Els oficials i suboficials eren gent amargada, perquè no era un bon lloc per poder progressar, amb maniobres freqüents i serveis especials.
Tenia un capità que es deia Leonardo Guerra, un home d’uns 45 anys, ben plantat i d’aspecte agradable. Coneixia totes les putes de Campamento (déumeu quina fauna!). Quan dormia a la caserna, enviava algun desgraciat del cos de guàrdia a buscar-ne una i se la filava allà mateix. A mi em tenia una estima especial i sempre em triava per acompanyar-lo a les guàrdies. Jo aleshores era caporal primer i li feia de suboficial. No arribava a emborratxar-se, però la quantitat d’alcohol, vi sobretot, que s’engaltava era considerable i anava sempre amb un punt de blau.
L'endemà d'una de cada nit boja (se'n passava per la pedra almenys dues) em feia agafar un jeep i portar-lo a l’església de Recoletos. Pel camí m'explicava la nit mentre esmorzava un Marqués de Riscal. Em parlava de la seva família, de Valladolid i tradició militar, de la seva dona i dels seus fills. No tenia cap ideologia: tant li fotia qui manés, perquè tots eren uns “caraculos” y comemierdas”. Es cagava en Franco a desdir perquè no havia volgut fer general el seu pare qui, segons ell, havia mort del disgust. Me’n parlava amb agror però també amb estima.
El deixava a l'església i jo em quedava al carrer, a esperar-lo. S’hi estava poc més o menys una hora i en sortia amb cara de mala òstia i, invariablement, em deixava anar: “Joder, qué cabrón el Padre Pedro; ¡cada día me lo pòne más caro! Llévame a casa”. Un dia hi va afegir: “Hoy, cilício, mecagoendiós”. Ja no em deia res mes. Després el deixava a casa seva. Tornant a la caserna pensava en la vida de misèria que duien aquella gent. Però jo estava prou content: entre pitos, flautes i Recoletos arribava a Campamento que ja eren gairebé les 11 del matí, dormia 4 o 5 hores i ja havia fet el jornal. Així era: la espada y la cruz.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

divendres, 12 de maig de 2017

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

El cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo. 
Campo Santo Stefano. Venezia.
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades. Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat. La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar, pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials –que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.

I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci perdre l’escriure.

dimecres, 10 de maig de 2017

Torno a Andorra

Xemeneia de la central tèrmica d'Aliaga (Teruel), tancada el 1982. 
©jaume molsosa
Els cops de cua pel tancament de la central tèrmica d’Andorra (Teruel) –el seu accionista majoritari, la italiana Enel, la vol tancar el 2020– continuen amb força, ara al Senado espanyol. En una desmemòria profunda i una miopia galopant, el ministre Álvaro Nadal, té la barra de dir que “no fue un Gobierno del PP quien facilitó que Enel adquiriera Endesa”. Es veu que ja no recorden la pantomima de Manuel Pizarro Moreno, cridant des del faristol que mai vendria Endesa a la Caixa. Pizarro va ser, més tard, el número 2 a les llistes del PP de Madrid per les eleccions generals del 2008. En la mateixa notícia (Europa Press, 09/05/2017) el ministre deixa anar que “Al ser una empresa italiana no le importa, para hacer política de empleo en Italia, crear desempleo en España, y no le importa, para hacer política medioambiental en Italia, hacer política de pérdida de competitividad en España”. Potser el ministre no sap que les empreses es mouen per criteris econòmics, no polítics: les empreses no fan “política d’ocupació” i menys ambiental. Si els convé acomiaden i si el negoci és bo contaminen; aquí i a Itàlia. I, per acabar amb els despropòsits, la traca final: “estamos haciendo todo lo que está en nuestra mano para que el carbón forme parte del mix energético de aquí a 2030”. És a dir, que en lloc d’anar a la rel del problema, que són la contaminació i el baix rendiment de les centrals de carbó, tornen a tirar la pilota endavant procrastinant sense vergonya, com esperant que el 2030 el carbó s’hagués tornat net tot sol. Però el que és decebedor del tot és l’argument del senador socialista Graciliano Palomo quan diu que “queremos [···] que programe el cierre nuclear [···] y que apoye a las centrales térmicas españolas”. De traca i mocador.
A Catalunya no podem continuar en aquest país de governants caragirats curts de gambals, miops i saltamarges. República, si us plau.

Divisió?

És evident que el PP, repetint una vegada i una altra les seves consignes, està aconseguint capgirar el sentit de les paraules, i fins i tot de les idees. Hi ha però un concepte que em preocupa especialment: la utilització del mot “divisió”. Davant de la pretensió catalana de separar-se d’España, el PP ha fet ús i abús d’aquest concepte i ha equiparat la “divisió”, que té connotació negativa, amb “discrepància”. No tan sols això, sinó que el sol fet de que hi hagi dues opcions en una discussió, s’ha convertit en sinònim de divisió. Així, molts titulars de diaris, tots els diaris, remarquen la “divisió” del PSOE en les primàries, i ja hem sentit com l’Albiol no para de parlar de que l’independentisme divideix els catalans.
En democràcia es produeixen discrepàncies i és per això que fem eleccions, per a dirimir-les. Sense discrepància no hi ha democràcia. Canviar un concepte per l’altre, més en un país com España de democràcia dèbil, és extremament perillós perquè les ànimes fràgils encara temen la guerra civil. I ja se sap que la debilitat és l’objectiu del totalitarisme. Els discursos del PP semblen fets per a endinyar-nos una vegada i una altra el concepte i l’apliquen encara que no vingui massa a to.
Quina és doncs la intenció del PP? Doncs precisament la de provocar el que ells diuen combatre. Ja els està bé un PSOE dividit, el catalanisme dividit, els bascos dividits. No solament els està bé, sinó que ho fomenten. De tota manera, el que és més preocupant és que els periodistes han comprat l’expressió i ha calat a fons en tots els mitjans. Fins i tot diaris com l’Ara o a TV3. Tots, sense excepció, divideixen contínuament: França dividida, els USA dividits, Turquia dividida, Veneçuela dividida, el Regne Unit dividit. Tot està dividit. Ara ja no es té una opinió divergent, sinó que directament es divideix.

Com diu l’amic Fèlix Villagrasa, si seguim així  “tots acabarem en sodomites ideològics”, calcs els uns dels altres, per tal d’evitar la divisió. Així, convertirem la democràcia en un sistema de garrotada allà on fot bot: cop de pal al qui discrepi; perdó, al qui divideixi.

La culpa és del manxaire

Algú recorda Manuel Pizarro Moreno? És aquell paio que va sortir armat amb la sacrosanta Constitución a la mà a dir que no vendria ENDESA, de la qual n’era president, a Gas Natural perquè ell no seria mai un empleat de la Caixa. Després d’atzaroses compravendes ha acabat sent-ne accionista majoritari la italiana ENEL. Ara, llegeixo al diari Heraldo que “La italiana Enel confirma que cerrará la central térmica de Andorra el 30 de junio de 2020”. La tèrmica d’Andorra és a Teruel. La seva xemeneia, de més de 340 metres d’altura, és visible a tot el Baix Aragó a molts quilòmetres de distància. Fins que ENDESA no va ser obligada per la llei, el fum de la combustió de carbó de baixa qualitat saturat de sofre i altres porqueries, va matar milers d’arbres de la comarca dels Ports, a Castelló, a 100 km de distància amb l’anomenada pluja àcida.
El tancament de les centrals que cremen carbó, és una directiva de la UE que no vol seguir usant aquest combustible altament contaminant. Per pal·liar els efectes del tancament de mines i centrals es va crear el Plan MINER l’any 1998. Aquest pla proporciona ajudes a fons perdut per a inversions mínimes de 100.000 €, que han de crear, almenys, 3 llocs de treball. Des d’aleshores ençà, s’han invertit gairebé 400 milions d’euros, el 90% a la província de Teruel, destinats a infraestructures viàries i empresarials. A dia d’avui, més de la meitat dels 320 projectes que es van finançar han marxat del territori o han tancat definitivament, i d’altres estan en processos de suspensió de pagaments difícilment recuperables. Un exemple n’és CEMEX. Aquesta multinacional mexicana va aixecar el 2007 una planta cimentera a la mateixa Andorra. Havia de generar 400 llocs de treball i era la inversió més important que va atreure el Pla MINER: 100 milions d'euros. Ni tan sols va arribar a iniciar la seva activitat, i fins el 2015 no va mostrar cap intenció de retornar les ajudes, que estaven supeditades a l’obertura de la planta. Ara, els andorrans tenen un munt d’hectàrees de ferro i formigó inútils que els han destrossat el paisatge i no els ha proporcionat ni un sol lloc de treball. Entre 2006 el 2012 van arribar 45 milions, amb els que es van construir 18 polígons industrials. D'aquests, 10 estan buits i la resta amb una ocupació precària. S'han aixecat dos balnearis el de Segura de Baños –que va costar 10 milions d'euros–, i el d'Ariño –9 milions d'euros­–. Ambdós tenen greus problemes d’obertura i continuïtat. Dit sigui de passada, ningú sembla haver investigat qui ha fet aquestes obres, com s’han adjudicat i com s’han pagat.
Ara venen el plorar i el cruixir de dents. Després de 20 anys de repetir que la mineria del carbó, i tota la indústria que en penja, estaven condemnades, ara surt l’alcalde d’Ariño dient que [el tancament de la central] “es un mazazo, un varapalo tremendo”, que “la contaminación del carbón como argumento para el cierre es una mera excusa” i que “todo responde a un plan [···] en el que poco a poco han ido vendiendo a cachos la minería de Teruel”. O sigui que 20 anys per reconvertir el sector i més de 400 milions d’euros després, l’únic que se li acut dir a aquest senyor és que els han clavat la garrotada que ja els havien anunciat, que el carbó contamina (però que ja serà menys) i que la culpa de tot és d’una conspiració ideada per perversos interessos obscurs. Jo conec aquell territori molt bé, fa més de 40 anys que hi vaig regularment, i he pogut constatar com un any rere l’altre pobles sencers quedaven deshabitats mentre les administracions hi construïen poliesportius, piscines i parcs per a avis totalment inútils, que cauen a trossos perquè ningú no els manté. Mentrestant, el país s’ha anat aterrant com una vella baluerna abandonada. S’han subvencionat cases de turisme rural que no ho són, s’ha realitzat un projecte faraònic com es MotorLand Aragón, amb un cost de més de 70 milions d’euros per a entreteniment d’uns quants, que a més arrossega dèficits sostinguts que es cobreixen amb diners públics. Mentre i tant, els agricultors, i altres empresaris històrics, s’han anat morint de mica en mica, veient com sobrevinguts i polítics podrien els diners en projectes turístics sense cap mena de pudor.

Aquesta és l’España que regeix els nostres destins: plena d’incompetents, ganduls i xarrupa-recursos indecents, que no en saben fer d’altra que petejar-se els diners públics en inutilitats que atempten contra la mínima ètica social. I no passa res: a l’Aragó no hi ha corrupció. Després de deixar-ho tot ben polit, net i endreçat ara criden ous a vendre, quan d’ous ja no en queda ni un.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

dimarts, 9 de maig de 2017

Ara, no toca

La publicació constant de noves dades sobre els cassos que afecten la família Pujol, estan ocupant portades i tertúlies. És evident que la figura de Jordi Pujol suscita passions a favor i en contra per què és un personatge complex i polièdric que ha marcat, ens agradi o no, els darrers 30 anys del país. He escrit molt poc sobre Pujol i no ho faré aquí: ara, no toca.
El meu missatge va dirigit als seus defensors, que invocant tota mena d’arguments, pugnen per reflotar el seu representat. Reparteixen pujolisme o antipujolisme identificant amb una o altra opció els qui són bons independentistes i els qui són independentistes indecents. A tal nivell ha arribat l’acarnissada defensa, o defenestrament, que la lluita s’ha tornat fratricida.
D’això vull alertar a uns i altres. L’Estado està aconseguint el seu propòsit, que no és altre que desviar-nos de l’objectiu: la independència. És la propaganda de guerra destinada a desmoralitzar l’enemic, en aquests cas criminalitzant un dirigent carismàtic. Cal reflexionar, uns i altres, que ara la figura de Pujol no és discutible, que és la política espanyola qui l’ha fet judicilitzable i que s’ho poden menjar amb patates. Nosaltres a la nostra.
A Jordi Pujol només el pot jutjar el temps i la història. Ha estat un homenot planià amb tots els ets i uts que només serà visible a molta distància temporal: no ens correspon a nosaltres donar el pes específic a la seva trajectòria, sinó a dues o tres generacions futures. Deixem-los la feina a ells, que nosaltres en tenim una altra: procurar que aquestes generacions de demà tinguin una república justa i lliure, capaç de jutjar amb equanimitat i equilibri una figura formidable. Ni ell, i nosaltres encara menys, ens mereixem un resultat potiner. Ningú s’ha de deixar manipular per les maniobres de l’autèntic enemic comú. I els detractors no haurien d’aprofitar la munició que des de Madrid els proporcionen.

O agrupem tota la força en un sol gest, o l’enemic, que no és tonto ni dèbil, ens derrotarà com ha fet sempre: rebentant el procés des dels intestins. Cada cosa al seu temps, sense pressa i sense pausa. Ja ens vagarà de fer neteja quan tinguem els nostres instruments. Ara, no toca.

dimarts, 2 de maig de 2017

L’ANC i la Feria de Abril

Ahir, 27 d’abril, dia de la M.D. de Montserrat, vaig rebre un email de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on miraven de justificar l’assistència a la Feria de Abril catalana. Com si fóssim servidors de señoritos que prenen el seu fino ben asseguts damunt del seu cul blanc, l’ANC ha plantat la seva estaca que han anomenat “La Caseta del Sí”. No dubto que pot ser un bon acte de merchandising, que podem caure simpàtics i tot, però vendre la hisenda a una entitat, que en un moment determinat, i tolerada per una Generalitat temorosa, es va convertir en un cau de lladres i en un loby descarat i xantatgista, em sembla injustificable. Aquest acte em sembla miserable, perquè dóna recolzament a una forma de negoci i de contrapoder que apel·la al sentiment de pertinença de la bona gent per omplir-se la butxaca. L'ANC a la Feria dóna caràcter representatiu a una entitat podrida que a la República hauria de desaparèixer per obsoleta i corrupta.

El darrer paràgraf de l’email és inacceptable: “A l’Assemblea, estem persuadits que l’independentisme ens uneix, fa pinya, ens fa un sol poble, vinguem del nord, vinguem del sud. Per això t’esperem a la Feria, tant si hi vas cada any com sobretot si no hi has estat mai, en colla, amb els amics, amb la família, en grup, amb la teva assemblea territorial!”. Si us he de dir la veritat, m’he quedat glaçat. I no, no hi he anat mai, ni m’ha passat pel cap; ni en colla, ni amb amics i encara menys amb la família. No, no m’hi espereu perquè no vindré.

Pels anticlericals de pandereta (II)

Torno a la revista “Taradell” perquè la lectura d’aquesta publicació no deixa de sorprendre’m.  I ho faig amb un tema, el l’emigració, que és ben actual. Mossèn Genís Padrós, rector de la parròquia, pel novembre de l’any 1949 pren consciència del problema i en vol fer partícips als seus veïns. Publica a l’esmentada revista, sota el títol “Els nostres immigrants”, la reflexió sobre el fenomen social que representa el moviment humà que es produïa. No solament a casa nostra, sinó a la resta del món. Parla d’Europa, de guerres, de llars derruïdes, de dol i misèria. De gent obligada a abandonar la seva terra, de l’aberrant repartiment de la riquesa, i etc. i etc. Reprodueixo les reflexions de mossèn Padrós tal com van ser impreses aquell 1958, fa seixanta anys.

El dia 30 d'aquest mes de novembre –primer diumenge d'Advent– es celebrarà el Dia de l'Emigrant. Gràcies a Déu es va desvetllant la consciència d'aquest problema tan greu que afecta a una gran part de nacions europees i 'Amèrica.
Les guerres han destruït milers i milions de llars i les seves víctimes humanes van pel món errants amb el dol a l'ànima i la misèria a l'esquena. La mala distribució de les riqueses el desnivell de vida i la centralització de les indústries, obliguen a una gran part de la desventurada humanitat abandonar el seu terrer i buscar on sigui la solució de la seva fam i l'alleujament de la seva dissort.
Però no us penseu que sigui solament un problema d'ordre material. Ho es tant o mes en l'aspecte moral i sobrenatural. sovint aquests desventurats emigrants són víctimes de l'explotació allà on arriben. La manca de vivenda els obliga moltes vegades a una convivència horrible per la carència d'allò més elemental a la higiene i a la decència. I el canvi d'ambient els produeix un sotrac duríssim que quasi sempre els porta al naufragi de la seva fe.
Son germans nostres. Tenim envers ells deures sacratíssims de caritat cristiana. Tant en l'aspecte material com en l'espiritual. Qui es desentén d'ells fa traïció a la llei natural i a la llei de Déu. Qui s'aprofita de la seva necessitat per explotar-los, cornet un crim inqualificable.
Aquest problema comença a tenir importància a casa nostra. A Taradell cada dia augmenten els immigrants. Ja són un bon nombre aquests germans que han vingut d’ací i d'allà en busca de treball, d'aixopluc, de pa. Son veïns nostres i  per aquest sol fet j a entren en el cercle íntim del nostre pròxim.
La setmana passada, a l'entrada d'un carrer, van venir a besar-me la mà quatre nenes i un nen de parla castellana. Encara no feia quinze dies que eren ací. Em commogué el calvari que havien recorregut i em meravellà la fina educació i la bona voluntat que els traspuava en el nostre diàleg. El diumenge següent, tots cinc, van venir al Catecisme i m'han estat un conducte preciós per arribar a les necessitats dels seus familiars. Es un botó de mostra.
Jo els saludo a tots i me'ls ofereixo per a tot allò en que els pugui esser útil. I us demano per ells acolliment, comprensió i vertadera estimació cristiana. El nostre cristianisme ha d'anar mes enllà d'una simple hospitalitat. No oblidem que des del moment que estan amb nosaltres formem amb ells la família dels fills de  Déu, la parròquia”.
I res més, i a qui en sigui confrare, que en prengui candela.

Text de: Genís Padrós, prev. / Revista Taradell / Any X, novembre de 1958, no. 122

Quan un és pallús, o no...

El que la hace la paga” és el mantra que repeteix Rajoy cada vegada que li escaliven un pepero per haver fos uns quants milions de la caixa pública. La frase és en singular i és així que té el seu valor. Però quan cal el plural –“quienes las hacen las pagan”– aleshores ja no es tracta d’un problema de lladres i serenos, sinó d’una banda organitzada que s’ha passat anys robant-nos a tots, aleshores Sr. Rajoy, les seves paraules no valen res. Quan això passa vol dir que, qui havia de vetllar pels interessos de tots, no ho ha fet de manera diligent, o, encara pitjor, que ha mirat cap a una altra banda. No es tracta, Mariano, de castigar a qui roba sinó de procurar que ningú no ho faci.
De sempre he pensat que el càstig és el recurs dels dèbils i els incapaços, és la solució de qui no té el respecte necessari –perquè no se l’ha guanyat– per evitar que ningú del seu entorn no gosi desviar-se de l’ètica necessària. Ras i curt: si és cert que Rajoy no sap res del que passa al seu voltant, és que se li pixen a la boca, a galet i amb insistència; és que es foten d’ell. Seria com aquell personatge a qui van clavant primer algun copet a l’esquena, després un clatellot, ara li fan la traveta, ara li venten un mastegot i, finalment, quan cau a terra mig baldat, encara riu pensant que “que graciosos que són estos compi-yoguis!”. Un imbècil, vaja.

Però tinc un dubte prou potent com per deixar-lo de banda: i si la frase que pronuncia el Presidente volgués ser una altra? Ja sabem que aquest home no domina l’art de la parla i potser el que vol dir, en realitat és: “qui es deixa enxampar, la caga”, o “el que se deja, pillar està jodido”, que pel cas seria el mateix. Compte amb els babaus.