dilluns, 23 d’abril del 2018

Sant Jordi, roses grogues i feminisme


Ja vaig escriure sobre roses grogues per sant Jordi i fins vaig enviar un nota de protesta a Marcel Mauri d’Òmnium (en sóc soci) per l’ús inadequat del símbol de la diada, la rosa. Per cert, no n’he rebut resposta. No s’haurien de pervertir els símbols, ni que sigui per una bona causa. Durant la diada es poden fer les reivindicacions que calgui i més, clar que sí, però voler substituir el color roig pel groc em sembla barroer. Així ho deia el cartell d’Òmnium.
Ja fa anys que escriptores i feministes malden per transformar sant Jordi en un tòtil, la princesa en una heroïna femellista i al drac en un animaló mansoi i sense foc als queixals. S’ha reescrit la llegenda i s’han dibuixat els personatges retorçant-ne l’aspecte fins convertir-los en paròdies dels originals, caricatures deformes i mel·líflues. Els mitjans no van quedar curts la setmana passada entaforant-nos entre cap i orelles les meravelles de la literatura femenina fins la sacietat. De tan sentir-ne lloances un comença a sospitar que bé, que no n’hi ha per tant i que potser si necessiten tant d’altaveu és que no deuen ser (totes) tan bones. Avui mateix, na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, feia una entrevista totalment acrítica a Mary Beard, feminista que, basant-se en Margaret Thatcher com a exemple, ens vol demostrar que les dones han de tenir veu d’home si volen manar. Tot un retorçament increïble que no aporta res i que em fa pensar que si la Thatcher és un model del lideratge femení, no hi veig cap diferència amb el masculí. Ben al contrari, aquesta senyora va lapidar la societat anglesa fins a extrems inconeguts. Només vull recordar el conflicte que la va enfrontar als miners el 1984 i que va reprimir sense cap mena de mirament amb una violència inconcebible. Va durar un any, durant el qual la senyora Thatcher va legislar per tallar el flux de diners a les caixes de resistència, va causar tres morts i va anorrear sindicats i famílies. Galdós exemple! Dit això, afirmar com fa Beard que “Margaret Thatcher va fer classes de logopèdia per aprendre a parlar com els homes, amb un to de veu més greu, perquè se la prenguessin seriosament” em sembla senzillament increïble.
El feminisme corre el risc, greu, de fer-se extremament pesat per omnipresència, de manera que ja no hi ha tertúlia en què les qüestions de gènere no intervinguin moltes vegades sense cap ni peus. Hi ha dones que aprofiten qualsevol ocasió per endinyar-nos el seu discurs sense venir al cas, com si fos necessari inocular, entaforar la “visió femenina”. I avui, un dia per parlar de llibres i amoretes, de la relació més bella entre gèneres, no tenim res més a fer que enfrontar-los, ni que sigui dialècticament.
De veres: tot el debat que necessiteu, benvolgudes feministes, però no ens el feu empassar amb un embut a totes hores i sense engaltar. Gaudim sant Jordi i la seva força simbòlica. Jo, com cada any, li he comprat una rosa roja a la Carme, li he regalat un poema com fa 40 anys que faig i ella m’ha obsequiat amb dos llibres que llegiré amb delit. Però per damunt de tot ens hem dit “t’estimo”, i hem “pregat al vent dels déus perquè el nostre viatge sigui llarg”.


______________________________________________________________________________ 
Que li pesi a qui vulgui:
avui, sant Jordi matarà l’aranya,
salvarà la donzella
i durà en una mà l’espasa
i en l’altra la rosa roja,
la rosa vermella
encesa d’amor.

j.m.
sant jordi, 2018

divendres, 20 d’abril del 2018

Torelló, el carrer sant Bartomeu i ERC-JpT

Jordi Casals i Xevi Lozano. Fotografia de ràdio Ona apareguda a la web locals.esquerra.cat.

Sembla mentida que un de carrer tan curt, com és el de sant Bartomeu de Torelló, pugui aixecar tanta polseguera. Després de la seva dignificació se’n va canviar el sentit per tal de pacificar i reduir el trànsit, procurant menys sorolls, fums i perills als seus veïns. Hi ha però qui no hi està d’acord i ha recollit 1800 signatures (segons ERC) per tornar a la situació anterior. Aquí ja caldria discutir de quina manera es va fer, però no va d’això aquesta filípica.
En primer lloc vull dir que quan es van començar les obres, el veïns vam fer diverses reunions amb responsables de l’Ajuntament, a les quals mai va faltar l’Alcalde. Allà, a part de la presentació del pressupost i d’explicar-nos aspectes tècnics i estètics, el elements benèfics que he descrit – pacificar i reduir el trànsit, menys soroll, fums i perills pels veïns– eren els compromisos a que vam arribar amb els responsables municipals. I, certament, s’han complert amb la simple mesura de canviar el sentit del carrer. Sense necessitat de radars, de multes, de costos i fracassos el Consistori ha fet el que va prometre.
Segons paraules d’ERC-JpT, aquesta és una mesura que suposadament “és un primer pas de l'equip de govern d'una actuació al C/ Sant Miquel, traient-ne el trànsit, que no té el consens social mínim i sense un debat previ”. Que els centres urbans tendeixen a ser per a vianants és una tendència que a Europa fa més de 40 anys que s’ha mostrat beneficiosa. L’any 1982 vaig visitar Munic per primera vegada i una gran àrea al voltant de la Frauenplatz, al cor de la ciutat, ja estava enterament vetada al trànsit. I no ens cal anar tan lluny: a Vic, en els darrers anys, la gent ha anat guanyant espais al cotxe. No sé veure a què obeeix ara aquest estirabot de posicionar-se en contra de mesures que el que pretenen és millorar la vida dels ciutadans. No puc comprendre quin és el motiu que du a qüestionar una decisió que ja han pres multitud de ciutats europees i que s’ha demostrat positiva, i més pel comerciants: el 90% dels ocupants dels cotxes que passen pel carrer sant Bartomeu, direcció sud, no s’aturen a comprar al carrer sant Miquel precisament, sinó que es dirigeixen a la zona de grans superfícies que hi ha a la sortida del poble. Si vols anar a comprar amb cotxe a aquest carrer no pots aparcar enlloc. Comptat i debatut,  en tot aquest picar de peus que pretén recollir “la inquietud mostrada per bona part de la ciutadania de Torelló”, no hi veig altra cosa que un cert postureig polític.
Els que ens desplacem en cotxe pel poble no podem pretendre ni anar en línia recta a tot arreu ni aparcar allà on pixa el gos. Si ens toca fer una volta, doncs sortim un minut abans de casa i santes pasqües, que per això anem a cavall. És així, comprenent que els cotxes són sorollosos, pudents, voluminosos i perillosos farem uns pobles més habitables.
Però hi ha altres coses que inquieten en la nota que ERC-JpT publica a la seva web. Diuen [sic]: “l'equip de govern havia de parlar i treballar  amb com es gestionaria la mobilitat en el carrer. Aquest treball no es va fer, i després de diferents propostes, algunes contradictòries, i demostrant improvisació, es va imposar de cop aquest canvi de sentit”. Home, jo vaig participar, com a membre de la comissió de seguiment de les obres del carrer, almenys en 6 reunions amb responsables municipals. Algunes de les propostes dels veïns van ser ateses i d’altres no, però en resum puc dir que el resultat va ser satisfactori. Després de finalitzades les obres, es van fer almenys dues trobades monogràfiques sobre el canvi de sentit, en les quals, per cert, no hi vaig veure ningú de l’oposició. Per tant dir que el treball no es va fer i que es va improvisar és, si més no inexacte.
És cert que hi ha aspectes que són millorables i discutibles, però això no ha de fer oblidar la finalitat de la mesura preses, que no és cap altra que la de procurar benestar als ciutadans. És cert, per exemple, que les vies per les quals s’ha desviat el trànsit són “sensibles”, perquè travessen zones escolars. Per això cal buscar alternatives, unes alternatives que no veig per enlloc en l’escrit publicat pels dos grups polítics.
Les xarxes socials fan aflorar els veritables motius que ens mouen a tots plegats i que moltes vegades no és cap altre que procurar el benestar propi sense tenir en compte el col·lectiu. És per això que els Governs municipals han de prendre les decisions finals i que no sempre són del grat de tothom. Moltes, passat el temps, s’han demostrat beneficioses fins pels més recalcitrants opositors i una d’aquestes ha estat, arreu del món, l’expulsió del trànsit dels centres urbans.  

dijous, 12 d’abril del 2018

Quanta, quanta merda Hèracles!


Eristeu, esporuguit, s'amaga d'Hèracles dins una gerra de bronze.
Museu del Louvre, París
Escoltava avui n’Inés Arrimadas en l’entrevista que la Mònica Terribas, amb infinita paciència, li feia a Catalunya Ràdio. També vaig veure com Rafael Catalá, Ministro de Justicia, perdonava la vida a Carles Campuzano al Congreso per dur un llaç groc ofensiu a la solapa. I encara a l’ex-ministre José Manuel García-Margallo redefinint la violència a conveniència de la seva circumstància. La defensa penosa de Griñan pels ERE d’Andalusia i la cagarada del màster de la Cifuentes.
Conta la mitologia que Hèrcules, en un atac d’ira induït per Hera, va matar els seus fills i la penitència olímpica el va posar a les ordres d’Euristeu de Micenes. Aquest, descrit com a “un home imperfecte, tant física com moralment”, va ordenar a l’heroi els famosos dotze treballs. Entre aquestes tasques ingents s’explica la neteja dels estables del rei Augies. Es veu que aquest tenia un ramat enorme de toros (oju al datu!) que produïa tal quantitat de fems que empudegaven tot el Peloponès i migraven la productivitat dels seus camps. Sembla que Augies no tenia gaire interès en la higiene i la situació era merdosa de veres. Tal com havien pactat, Hèrcules, en un sol dia, va fer neteja desviant els rius Alfeu i Peneu del seu curs i les aigües s’endugueren tota la femada cap al mar.
Meditant sobre semblances, se m’acut pensar si en tota la pell de brau (oju al datu!) hi ha prou rius i prou aigua per a endur-se tota la merda i podridura que els diferents Gobiernos espanyols han anat acumulant en aquesta segona etapa de franquisme pudent. En tinc seriosos dubtes. Del que no dubto en canvi és que, de moment, no es veu cap Hèracles capaç d’emprendre aquest treball. Potser és per això que alguns preferim no emmerdar-nos en tal heroïcitat i preferim deixar Euristeu i els seus estables ben lluny.


divendres, 6 d’abril del 2018

Un mal partit


A mi les primaveres i les tardors no em proven. Em produeixen un sentiment de tristesa que em pot arribar a aclaparar i a produir-me un desassossec molest i enganxós. Per això el dia d’ahir començava malament: a més d’aquesta meva feblesa estacional endèmica, hi havia altres coses carregades d’incertesa. Una feina important que penjava d’un fil, dues visites mèdiques que podien canviar-nos la vida i un maldecap infame per acabar-ho d’adobar. Per alegrar-me el matí, el meu mai prou ben ponderat Tomàs Molina, em parlava de “vientos ábregos o llovedores”, una expressió que em treu de polleguera, i ens amenaçava amb un cap de setmana ple de malvestats climatològiques: quina creu aquest home, déu meu!
Amb aquest panorama vam sortir de casa. Però un no sap mai quan els mags de la fortuna actuen (deu ser quan els surt de la torradora) i el cas és que el primer diagnòstic que esperàvem va ser immillorable: no hi havia cap indici que ens hagués de fer patir (1-0). Faltava el segon, que era el més pelut. Després d’un petit recorregut per diferents serveis recol·lectant resultats, la doctora Perelló ens va confirmar que res de res, que el control era absolutament negatiu i que ja ens veuríem d’aquí 7 o 8 anys, si hi havia res de nou (2-0).
Arribem a casa i l’avi tenia la tele a tota màquina (l’home és una mica dur d’orella) per no perdre’s un mot de la notícia: la justícia alemanya deixava lliure Puigdemont en rebutjar el delicte de rebel·lió. L’home –91 anys– estava que no hi cabia i ens va encomanar, com cava en vena, un somriure exultant (3-0). Sona el mòbil; email entrant: la feina a fer punyetes. Cagu’m dena, anàvem massa bé (3-1). Sona el mòbil; una amiga em diu que la presentació del llibre del Ramon Minoves Paraula de Nargó ha anat molt i molt bé (4-1).
S’acaba el dia. I n’hi ha que diuen que sí, que hem guanyat, però que no hem fet un bon partit. Però què voleu que us digui, de partits d’aquests que en vinguin tants com vulguin, i als pobres perfeccionistes tocats dels pebrots que déunostresenyor els agafi confessats.