dissabte, 30 de setembre del 2017

Els equidistants

Fotografia  dels bombers al Palau de Mar de Barcelona. Font: El Periódico.
Llegia fa uns dies com Carles Francino, un excel·lent professional de la informació, es queixava amargament de les crítiques que rebia per la seva equidistància en el tema de la independència de Catalunya. És curiós com una persona com Francino rondini perquè li retreuen que no es defineixi. Primer perquè els qui no són equidistants, tant en un sentit com en l’altre, també rebem i segon, perquè mantenir-se entre Pinto i Valdemoro no garanteix immunitat. Són uns quants els amics i coneguts que han expressat els seus dubtes i amb els qui he debatut sobre quin és el bon camí. N’hi ha hagut uns quants de molts insistents als quals he acabat contestant que ningú no els resoldrà la qüestió, que la decisió i la responsabilitat és exclusivament seva. Cal pensar que la vida està plena de decisions que a voltes encertem i a voltes no, però quedar-se en el dubte és morir per inacció.
Estar en l’equidistància també pot ser una manca de maduresa personal, un handicap per a mantenir una existència plena i ser partícip del moment que a cadascú ens toca viure. L’equidistància ens avoca a ser espectadors reactius i no pas actors proactius. Una noia que es diu Mònica Capell, periodista, deia en una piulada (diari Ara, 28.09.2017): “Molts vam ser equidistants, fa anys, quan crèiem que es podia arribar a un acord just. Ara en lloc d’equidistants diria il·lusos”. I té tota la raó del món. És lògic dubtar i buscar arguments a una cantó i a l’altre, però al final el vot en blanc o l’abstenció, no són altra cosa que el propi fracàs. També és possible que no ens agradi cap de les solucions que se’ns ofereixen, i aleshores cal fer propostes que tinguin sentit i que puguin ser acceptables per un bàndol, per l’altre o pels dos alhora. La paraula diàleg conté molts elements positius que usen els equidistants amb assiduïtat, però que en boca del Gobierno espanyol no té cap mena de credibilitat. Fa massa anys que ens fan passar bou per bèstia grossa i ja no ens empassem res que vingui de Madrid: el diàleg l’han mort ells mateixos i ara encara són a temps de negociar, una oportunitat que també perdran. Són massa anys, segles, d’humiliacions perquè ara ens puguem empassar que volen enraonar.
Cada cosa té un temps, i ara el moment del diàleg en els seus termes ja ha caducat i hem passat als fets, a l’acció; tips de tants enganys. Ahir, una piulada de Gerard Piqué, va aixecar una polseguera enorme. Escoltant els periodistes d’esports de Catalunya Ràdio sentia misèria: jutjaven sense cap mena de vergonya l’actitud del jugador sota el prisma del perjudici esportiu que podia causar i causar-se. Aliens al que passa al país defensaven, veladament, des de l’equidistància, la neutralitat necessària dels esportistes perquè sinó s’exposaven a posar en perill la seva carrera. A mi em sembla que Piqué no és precisament un pobre imbècil que tira a la claveguera el seu prestigi personal i professional, sinó que demostra decisió, fidelitat als seus i valentia. No ens demanen, als ciutadans, que no tinguem por?, doncs a donar exemple. Ridícul de nou dels periodistes de l’esport, que de fa anys i panys, en una endogàmia semblant a la dels meteoròlegs, no deixen avançar cap a noves visions més modernes i valentes.
Amics equidistants, representats pel queixós Francino, sou lliures de continuar al bell mig del riu encimbellats al còdol de la indecisió i no seré jo qui us en farà baixar. Però permeteu-me dir-vos que la victòria és pels audaços i que qui només caga dubtes corre els risc de seure al pedrís mentre la vida li passa pel davant. Del gran poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix tothom en recorda, només, les darrers paraules; allò del “tot és possible”. Però aquest text és d’un densitat que va mol més enllà. I així ens diu que “De res no ens val l'enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer”. Les paraules del poeta són precises i colpegen com una massa els equidistants: enyorar passats pretesament segurs, instal·lar-se en la queixa i el plany (la complanta) i mostrar-se insatisfet amb tot i tothom (la displicència) no són maneres madures d’enfrontar el futur. I això val pel poble, que són els del jersei, i pels intel·lectuals, els de la corbata. Un estat fallit ens ha portat “de res a poc, i sempre amb vent de cara”. I d’aquí a la revolta.

Gràcies Miquel!

dijous, 21 de setembre del 2017

Carol, Màrius, clepsa lluminosa

Diu en Carol, el lacai més fidel del compte de Godó dit “el colltort”: “certament preocupa pensar que les autoritats catalanes es fiïn més del carrer que de la seva capacitat de gestionar la crisi, però resultaria imprescindible trobar interlocutors per negociar una solució digna”. Com sempre, aquest periodistet de la señorita Pepis té la capacitat de concentrar un grau d’estultícia esfereïdor en unes poques paraules. És de suposar que quan diu “carrer” es refereix a la plebs, a la xusma, a la massa informe que ens amunteguem als carrers del país per dur-li la contrària a ell, i al Marianico. Perquè clar, un merda que s’ha passat mitja vida visitant hotels de luxe arreu del món, o empaitant el seu rei captetxanu arreu del planeta, pensa que som, la xusma, una colla d’abduïts imbècils que ens deixem dur com xais imberbes a l’escorxador dels pèrfids independentistes. Que soms uns imbècils, vaja.
I ho remata amb que és “imprescindible trobar interlocutors”. Duran Lleida (Llevarán Lérida, traduït a la llengua del Carol) per exemple, benvolgut calçasses? Tu, li llepes el cul al dit “el colltort”, i a tots aquells que pertanyen als fastigosos i pudents que ho resulten tot en petit comitè, en un sopar d’amics, en un restaurant 3 michelins, esclar. Vosaltres a sopar calent, que “la miel no està hecha para la boca del asno”. L’”asno” som nosaltres esclar: la plebs, a la xusma, a la massa informe.
Permet-me un consell: de pòtols de barraca com tu, en sobren al país.

Amén.

dimecres, 20 de setembre del 2017

Ya no te quiero, España

Hace años que no escribo textos más allá de diez líneas en castellano y ya me perdonareis si se me escapa alguna falta o expresión no del todo correcta. Los que me conocen saben que he viajado por España en muchas ocasiones, he conocido sus pueblos y sus gentes. También he soportado las típicas bromas por mi acento catalán. Me han dicho eso de “si tu no pareces catalán, coño”. La familia materna de mi esposa es aragonesa y durante 40 años he viajado muchas veces al año hasta el Bajo Aragón de Teruel, donde tenemos una casa, para pasar días con la familia o para descansar. El padre de mi mujer es de Morella, en Castellón. La “mili” la hice en Madrid, en al barrio de Campamento, donde mantuve amistad con multitud de gente de toda procedencia. He tenido clientes en toda la geografía hispana, con los cuales he mantenido algo más que una relación comercial. Tengo un primo soriano, que me ha acompañado a visitar su tierra y sus monumentos, con el que mantengo una fuerte amistad. Cuando he viajado, he respetado costumbres, opiniones, folclore, formas de vida y he procurado entenderlas, y he tenido siempre el máximo respeto por las personas y su tierra. He comido, reído y bebido con ellos. Hemos enterrado amigos y familiares y hemos llorado juntos.
Hoy, mi país, Catalunya, está siendo invadido por el ejército español, con la guardiacivil al frente. El gobierno del estado ha entrado en mis instituciones y ha detenido a mis representantes. Ha registrado empresas sin orden judicial, ha abierto correspondencia privada violando el secreto; ha entrado en las conselleries donde se guarda información privada de los ciudadanos y ha incautado impresos vulnerando la libertad de expresión. Ha amenazado a mis alcaldes, gente honrada del pueblo, a la guardia municipal, a los funcionarios y a los medios de comunicación. Ha cerrado webs, bloqueado comunicaciones y ha aparcado un transatlántico con capacidad para más de 2000 personas en el puerto de Barcelona para alojar a policías. Ha arrancado carteles y ha confiscado comunicados. Sucede ahora mismo: “La Guardia Civil detiene doce personas en el macrooperativo contra el referéndum”, “La alcaldesa de Girona, Marta Madrenas, comienza a declarar”, “El director de Patrimonio, Francesc Sutra, está retenido en su casa. La Guardia Civil le ha leído los derechos y están registrando todas las habitaciones de su casa en Rubí”, “Prensa de Governació confirma que hay Guardia Civil en la séptima planta, donde está el despacho de la consellera Meritxell Borràs”. Y así hasta avergonzar al mundo.
Es humillante para nosotros, y lo sabe Rajoy, un delincuente que debería estar en la cárcel, jefe de una banda mafiosa, llamada Partido Popular, que ha esquilmado durante años las arcas públicas, un personaje que de no tener en nómina a jueces y fiscales estaría detenido hace tiempo. De él tenemos que escuchar las palabras “ley” y “democracia”, que en su boca suenan a cinismo barato y pierden toda legitimidad. No hablaré de los demás engendros humanos que forman la podrida estructura del estado español, porqué si tenéis ojos y oídos lo sabéis, y si no es así que Dios os coja confesados. Cuando queráis daros cuenta, esa pandilla de ladrones os habrá robado el alma.
¿Pero, y vosotros, donde estáis vosotros, el pueblo español? Tal vez delante de la tele, escuchando las mentiras que os cuentan sobre Catalunya, incapaces de contrastar y despertar vuestro espíritu crítico. Tal vez jaleando a la guardiacivil, que es la misma, no lo olvidéis, que entró en vuestro Congreso un 23 de febrero. Estaréis contentos, porqué de una vez por todas los catalanes van a enterarse de quien es el dueño del cortijo, de que nos humillen, de que el pérfido Carles Puigdemont esté a un paso de la inhabilitación y tal vez de la cárcel. Os reiréis de nuestro referéndum, de nuestras instituciones y de los Mossos. Tal vez ni eso, tal vez viendo la telebasura que os tragáis, día sí día también, por la pantalla del televisor. ¿Pero qué coño hacéis? ¿Os habéis vuelto imbéciles? No os dais cuenta de que esto no va de referéndums ni de independencia ni ostias: esto va de libertad y democracia, ¡la vuestra joder! Que mientras los catalanes estamos siendo apaleados por luchar por ellas, vosotros lo miráis como si la cosa no fuera con vosotros. ¿Dónde estáis?
Se acabaron la condescendencia, la pedagogía, las explicaciones, las ofertas, las peticiones de diálogo. Ahora tendréis que escuchar que si nos vamos de España, porque así lo habéis querido, estaréis en la cola del mundo, la deuda del reino os ahogará, no habrá dinero para vuestros abuelos, ni sanidad ni nada de nada: porque es Catalunya quien ha pagado hasta ahora vuestro estado del bienestar. Os guste o no. Querréis oírlo o no, pero así es y así será. Sois vosotros quienes, una y otra vez, habéis votado a partidos llenos de franquistas, de mafiosos, de dictadorzuelos de baja estofa, de estafadores, de ladrones, de fascistas, de esquilmadores.
No os oigo, solo silencio, solo palabras soeces, insultos, humillaciones, burla. Donde estáis los “amigos” del “si tu no pareces catalán, coño”. Ahora, que necesito vuestra fuerza de hombres libres dejáis que pelee solo ante el enemigo, que más que fuerte es imbécil. Se acabó: mi amor por España ya no existe, vosotros lo habéis matado, ya no quiero ni a España ni a los españoles. Porque a un amigo no se le trata así, a un amigo no se le traiciona.
Os dejo con vuestra miseria humana, con vuestros complejos, con vuestra deslealtad, con el odio que corroe vuestras entrañas y espero que algún día sepáis salir de lodazal en el que estáis.

Adiós.

dijous, 14 de setembre del 2017

Arrimadas, queda’t a casa reina!

Fotografia obtinguda de la pàgina de 
Facebook de la senyora Arrimadas.
Ahir, Inés Arrimadas va dir que que Anna Gabriel s’ha buscat que l’amenacin de mort. Si em permet l’expressió, senyora, vostè és una grandíssima pocavergonya, una mala còpia de l’ésser humà. I em quedo aquí perquè m’esveraria i no li convé. No sé quina democràcia i quina llei pot defensar una persona que desitja –sí, sí he dit desitja– la mort d’un altre. La senyora Arrimadas creu que és així que es representen 700.000 catalans que la van votar, com li agrada dir a ella? Creu que aquesta actitud és la que s’espera d’una diputada al Parlament del meu país? Ella diu “quan jo presideixi Catalunya...”. Si mai arriba aquest dia infaust en què els catalans ens haguem begut l’enteniment, li puc assegurar que me n’aniré a viure a les quimbambes, que encara ningú no sap on collons són.
Havent-li recordat la seva misèria moral, senyora Arrimadas, li faré memòria de que fa uns dies bramava al Parlament –perquè va poder dir el que va voler, i en castellà– que si ens imaginàvem un poble on els funcionaris serien assenyalats per no haver col·laborat en la organització del Referèndum. Bé, doncs ja hi hem arribat, Inés: la fiscalia ha ordenat les policies locals detenir els seus alcaldes que no hagin volgut anar a declarar. Ara no es preocupa vostè de quin respecte tindran els veïns per la seva policia quan hagin detingut un veí, l’alcalde, votat per tots? Ara ja és igual el que els pugui passar a aquests guàrdies. Ah, que ara sí que s’hi val constrènyer funcionaris? Ja vaig escriure aleshores que vostè no comprenia ni un borrall del que passa als pobles, i ara ho demostra amb escreix. Però bé, als necis no se’ls pot demanar massa, perquè aleshores es posen nerviosos i no saben ni el què diuen.
Benvolguda arrimades, quedi’s a casa. Agafi les agulles i la llana i posi’s a fer mitja, o el trepant i a foradar parets. El cas és que deixi de dir bestieses. A voltes estic per creure que allò de que n’hi ha que neixen amb la flor al cul és veritat, perquè veient i escoltant personatgets com vostè penso que entre els nostres representants n’hi ha que són idiotes.

dimecres, 13 de setembre del 2017

Ai Màrius, que no tens ni cura ni mesura!

El meu director de diari preferit, Màrius Carol, ens obsequia avui amb un article on, oh,miracle!, no cita cap referent que recolzi el seu pensament tronat. El tal Carol es deixa anar, sense engaltar, dient que no “és acceptable comparar la democràcia espanyola amb una dictadura”. No, perquè prohibir una consulta, amenaçar periodistes, ciutadans, funcionaris i polítics, advertir el cap de la policia de les seves obligacions, judicilitzar qualsevol intent de legislació a Catalunya, cremar jutjats i fer lleis mordassa són propis d’una democràcia, oi? L’actuació de Rajoy i el seu Gobierno s’assemblen més a la democràcia britànica o a la “democràcia” Turca? Ja es necessiten grossos per deixar anar una flatulència com aquesta.
La societat catalana està dividida entre els que són independentistes i els que no ho són, però és imprescindible mantenir la capacitat d’ entesa. I per això hem de preservar les paraules”. Es refereix als discursos que van fer Neus Lloveras, presidenta de l’ AMI, i Jordi Sánchez, president de l’ ANC al final de la Diada. No sé quines paraules hem de preservar, Carol: ens han acusat de nazis, koreans (del nord, clar), terroristes, jihadistes, bananers, zodíacs desinflades, feixistes, insolidaris, supremacistes, racistes i una llarga rastellera d’insults. Ja es necessiten collons per reclamar-nos a nosaltres “preservar les paraules”, quan ell i els seus les han retorçat fins ferles bunyols indigeribles. Màrius Carol, clepsa brillant, llumenera incandescent, flagell dels pobres, mirall dels rics... té més vergonya un pòtol de barraca que tu. Que ja està bé, home!
  

MANUEL TRALLERO. El actual director del periódico del conde de Godó no es sólo un hombre de la casa, una forma elevada de ser un kleenex desechable, que hace de mayordomo con levita a rayas o de simpático relaciones publicas con sonrisa de vendedor de El Corte Inglés, sino que también es capaz de hundir el diario de referencia en Cataluña sin dejar de sonreír, como la orquesta del Titanic no dejó de tocar”.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Els hauria de caure la cara de vergonya

Ho deien els avis: t’hauria de caure la cara de vergonya! Era una frase definitiva, reservada a grans malifetes, sobretot si havien estat en públic o havien compromès la família o amics.
Ahir, al Parlament de Catalunya se’n van sentir de tots colors i podríem treure i retreure fins l’extenuació les impertinències que uns i altres es van llençar, les collonades que es van discutir en un intent bàrbar d’entorpir la votació. Però un no sent dolor només pel que es diu, sinó per com es diu, i en això n’Inés Arrimadas i el Javier García en són els mestres. Ho escric així, en castellano, perquè és la llengua en què es van dirigir al poble de Catalunya. Abans tenien la decència de fer mig discurs en català, però ahir ni això.
Tots dos es van fer un tip de defensar els drets dels catalans, de dir que no ens mereixem la independència, d’acusar-nos de delinqüents; es van omplir la boca, fins la nàusea, de les paraules democràcia i llei; que ens van amenaçar a totes les penes de l’infern, amb paraules plenes de ressentiment i d’impotència; i que van acusar al Parlament d’actuar només per una part dels catalans i menystenir els altres.
Senyora Arrimadas, Senyor García: on érem ahir els catalans que parlem català? No ens mereixem un respecte? No tenim dret a escoltar el que ens hagueu de dir en la nostra llengua? Feu fàstic. Sou uns miserables, perquè sabeu que això ens fa mal, ens dol profundament. Per molt que aneu pregonant que sou els més catalans dels catalans sou un parell de bordegassos que ens voleu sotmesos i, sobretot, parlant en castellà. I de catalans només en teniu el nom que us va donar en Pujol i gràcies, perquè de Catalunya només en voleu els quartos. De la seva cultura, de la seva gent, de les seves aspiracions i anhels no en voleu saber res que no sigui la submissió. Quina merda senyors, quina merda quina immensa misèria.
García, Arrimadas: us hauria de caure la cara de vergonya. Que també ho deien els avis: de ponent, ni vent ni gent. Que sou mala gent, cony.

Ser o no ser

Imatge: Pere Virgili, pel diari Ara
Tania Martínez és llicenciada, a Mèxic, en enginyeria d’irrigació, va fer un postgrau en enginyeria agrícola i biosistemes a la Universitat d’Arizona, i s’està doctorant a la Universitat de Wageningen. És la primera dona indígena a qui s’ha concedit una beca Fullbright. És una persona que ha hagut d’esforçar-se per arribar on és perquè partia d’unes condicions socials i personals difícils. Ara és una persona reconeguda. A l’entrevista que he llegit, que li fa Núria Martínez a l’Ara, diu: “A Mèxic, en el camp de l’agricultura, encara que siguis enginyera et pregunten si ets la secretària. No consideren la teva veu com la d’una professional qualificada”. En aquestes dues frases tan curtes s’hi concentren dues queixes que no acabo d’entendre prou bé. Diu que “et pregunten si ets la secretària”. Explicaré una anècdota personal. Durant uns anys vaig ser cap de departament d’una empresa multinacional. A vegades havia de visitar, o em visitaven, personatges com ara directors bancaris, responsables d’altres empreses, gerents, consellers o fins autoritats públiques. Solia acompanyar-me un noi que a l’organigrama estava a les meves ordres. Ell era força més alt que no pas jo i solia anar sempre ben vestit, amb corbata i americana, mentre que jo no duia mai ni una cosa ni l’altra. És així que quan arribàvem a lloc sempre el saludaven a ell: “El senyor Molsosa?”, li preguntaven invariablement, i ell s’afanyava a dir que no, que el jefe era jo. Jo tenia, entenc, dues opcions: una enfadar-me i fotre mala cara al meu interlocutor, o bé passar-m’ho bé veient la cara de tòtils que els quedava a aquells senyorassos per la patinada. Si la senyora Martínez opta per enfadar-se, allà ella, però la queixa no sembla és més positiu.
D’altra banda, creu que “no la consideren una veu qualificada”. Bé, li diria, des de la meva edat i experiència (veig que ella és prou jove), que una s’ha l’ha de guanyar el prestigi, de manera que els altres puguin pensar que el que dius i, sobretot, el que fas, té tots els ets i uts per ser considerat respectable.
Les dones necessiten més temps per ser considerades professionals competents en professions fins ara exercides pels seus companys masculins. Però si són bones en el que fan, els asseguro que arribaran a tenir el prestigi que es mereixen en ben poc més de temps. Però em preocupa més aquesta actitud de prendre’s certes situacions com un menyspreu de gènere, quan en realitat aquesta mena de desencerts els patim tots. Només cal adoptar una postura còmoda, mirar-se amb un somriure i molta condescendència el patinador i començar així una negociació amb avantatge.

dissabte, 2 de setembre del 2017

Lo Guerxo de Ratera

Aquest mes d’agost hem passat uns dies a Claret, un petit lloc de la Segarra on els grills et canten cada nit, mentre la magnífica església de santa Maria ulla aquells paratges des del segle XII. Viatjant pel territori vam anar a parar a Ratera, un poble de Plans de Sió que no arriba a 10 habitants. Va ser, com molts altres nuclis segarrencs, una vila closa que tancava les portes del recinte de nit per evitar ensurts.
Va ser aquí que vaig saber de l’existència d’en Pere Sorribes. Fill de pagesos del tros, no se’n sap del cert la seva data de naixement, però sí que va ser sebollit a Senan el 12 de maig del 1872. En Pere era carlí i va participar a la primera carlinada, però va ser a la segona, coneguda com la revolta dels Matiners, que aquell raterenc es va fer famós. L’any de 1846 va ser dolent, els preus, sobretot el del pa, es van apujar fent difícil la supervivència de les classes humils; això, unit a les lleves abusives decretades per les autoritats, van ser les causes de l’aixecament a Catalunya. Molts dels cabdills carlins eren d’extracció humil, com en Sorribes, de ben segur motivats per aquestes circumstàncies.
El nostre home va començar la guerra a les ordres de Benet Tristany, capellà fill d’Ardèvol. Tristany va ser traït i afusellat el 17 de maig del 1847 al firal de Solsona, d'esquena, amb els seus companys de revolta: mossèn Josep Rossell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó. Fou aleshores que Sorribes va reunir i comandar una partida de 120 homes amb el grau de brigadier. Conten que, a recer del campanar d’una església, observant l’enemic per una espitllera, li van disparar amb tant mala fortuna que li van malmetre un ull. El glòbul li va quedar mig penjant i ell mateix, d’una estrebada se’l va acabar d’arrancar. Així es va guanyar el sobrenom del guerxo de Ratera, amb què se’l va conèixer de per vida.
El Guerxo era una home peculiar, autoritari, fet a la seva que no tolerava cap indisciplina i menava els seus homes amb mà de ferro. Era molt respectat, perquè fou un gran estratega i, sobretot, perquè era molt valent i en els combats anava a primera fila: res de quedar-se a la rereguarda. Conten que anava armat només amb una espardenya en una mà i una garrot a l’altra. Amb la sola del calçat aturava els cops que li dirigien mentre que amb l’estaca, amb l’extrem guarnit de puntes de ferrar mules, en ventava a tort i a dret malmetent caps enemics a desdir.
Malgrat la derrota, el Guerxo de Ratera va recuperar garrot i espardenya i es va unir a la tercera carlinada del 1872 “en defensa dels ideals carlins i dels furs de Catalunya”. Temut pels lliberals, el Gobierno li oferí l’indult i el càrrec de general (aleshores remunerat amb 6 pessetes) si abandonava la lluita, però ell no en va voler ni sentir a parlar i va continuar guerrejant.
Un home com ell havia d’acabar violentament, com així va ser. L’únic que sabem del cert és que el van enterrar a Senan, com ja hem dit, però de la seva mort se’n conten dues versions. Una que diu que va ser abatut, juntament amb els seus camarades en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí, en un enfrontament amb el Regiment liberal de Burgos. L’altra, que va ser traït i mort pels seus propis homes, cansats del seu autoritarisme i farts de guerra. Sigui com sigui, el Guerxo de Ratera va morir fidel als seus ideals, rebel a l’autoritat establerta, insubornable i defensant la seva terra; un home del poble.

Si en lloc de fer el Camacu tenim els ulls i les oïdes obertes, viatjar esdevé, sense cap esforç especial, una font de coneixement directe i la constatació de les arrels profundes que els homes i les dones d’aquesta nació catalana han enfonsat a la terra. Ideologies a part, el valor i la fermesa del Guerxo de Ratera haurien de ser-nos exemple.

Culpables

Els únics culpables de l’atemptat a les Rambles de Barcelona són els pocavergonyes que els van executar. I ningú més. Ni nosaltres ni la mal anomenada comunitat islàmica, ni els sistemes de prevenció ni els occidentals, així en majestàtic, en tenen la culpa. Podem parlar de responsabilitats, però no de culpes. La primera en reconèixer les seves responsabilitats ha estat la societat i les entitats catalanes, una part d’elles. Les autoritats catalanes, impecables en la gestió de tot l’horror, també s’han atribuït allò que creuen que no han fet prou bé i n’han pres nota. Caldrà millorar. A qui no he sentit dir ni mu del que poden haver fet malament, és a la mal anomenada comunitat musulmana. En cap dels discursos que han fet –curiosament tots protagonitzats per dones– no he sabut escoltar un mínim d’autocrítica, i menys un propòsit d’esmena i millora. Si algú ho ha sentit que em corregeixi i m’aplicaré l’esmena.
Només he sentit un rondinar profund de tot allò que no són altra cosa que obvietats auto-flagel·lants: que si som els més perjudicats, que si islam és pau, que si pobres de nosaltres, que “sempre seré un moro de merda”, que ens hem de conèixer perquè el coneixement lleva la por, etc., etc.
Només comentaré ara un aspecte d’una realitat, la musulmana, molt complexa i enrevessada: la cura dels fills. Les famílies magribines del meu entorn presten una atenció molt limitada als seus fills. Així, els mestres es queixen que molts pocs pares, a voltes cap, van a les reunions d’escola; fan poc cas, o nul, de les comunicacions escolars; molts nens no van de colònies ni participen en sortides organitzades; els peguen amb freqüència i els encolomen responsabilitats pròpies d’edats més grans; molts no atenen els consells de pediatres i educadors i alimenten la canalla amb moltes deficiències. Els progenitors no participen en actes de la comunitat local, i si ho fan és sense cap mena d’implicació. De tot això, els infants en mamen, ho veuen, ho experimenten i, quan es fan grans, ho imiten. No parlem de les nenes, les noies, que amb 7 o 8 anys corren amb el cap tapat i sotanes fins els peus influïdes, sobretot, per àvies i imams.
No he sentit, insisteixo, cap d’aquestes noies tant integrades, amb un català Pompeu autèntic, refregar per la cara dels pares de la mal anomenada comunitat islàmica la deserció dels seus deures, la gairebé absoluta deixadesa amb què tracten la mainada.
I no són responsables dels seus fills per ser musulmans: ho són per ser pares, ho són per haver portat al món els infants que en depenen. No es tracta de ser mahometà o cristià, sinó d’educar amb la responsabilitat irrenunciable que comporta la maternitat i la paternitat, que no se’n salva cap gènere. Nosaltres, com a societat d’acollida, tenim el deure de facilitar mitjans i espais, i ells, com a nouvinguts l’obligació d’acceptar-los i usar-los.