dimecres, 24 de maig del 2017

Quina mania, no parlen castellà!

El diari aragonès Heraldo publica una notícia a l’edició d’avui, 24 de maig de 2017, en què s’informa de que la Guàrdiacivil ha detingut dues persones per retenir contra la seva voluntat 5 romanesos que havien vingut a treballar com a temporers prop de Candasnos. Els detinguts cobraven el 50% del sou que guanyaven les víctimes en concepte de comissions per haver-los facilitat la feina, i els mantenien aïllats perquè no poguessin denunciar la situació. Tot el redactat de la notícia és curiós perquè es perd en detalls inútils, per a fer pilot, vaja. El que m’ha cridat però l’atenció és el paràgraf següent: “todo ello con la complicación de que las víctimas no hablaban español, por lo que los miembros del equipo de Policía Judicial de la Guardia Civil tuvieron que traducir cada mensaje del castellano al rumano y una vez obtenida la respuesta traducir esta del rumano al castellano”. Redéu quina feinada! Tot l’equip traduint! Ves perquè no podrien parlar castellà aquests desgraciats: si és tan fàcil.
Home, sí que és una complicació, però al capdavall forma part de la feina, no és cap heroïcitat i no aporta res al fons i l’arrel de la notícia. És aquella punyetera mania de pensar que bonic que seria el món entonant a l’uníson sense excepcions la Marcha real.  Llàstima però que l’himne no tingui lletra.

La meva guerra

Jo vaig fer la mili a Madrid, al barri de Campamento, a la División Acorazada Brunete número 1, més concretament al Regimiento de Infanteria Mecanizada Wad-ras 55. Era al peu mateix de la M30. Em van dir els bisas del lloc que hi enviaven sobretot universitaris rebecs perquè sabessin de la duresa militar. Alguna cosa hi devia haver de veritat en això, perquè les amistats que hi vaig fer havien tingut alguna topada amb l’autoritat. Eren els primers temps de la democràcia, però els militars anaven al seu tempo. Es tractava d’una unitat d’intervención immediata: els primers a rebre, vaja. Per això era mixta, amb carros (no diguessis pas tanc, que et queia un puro) i TOA’s (transporte oruga acorazado), herència americana de segona mà, de la guerra del Vietnam. Els oficials i suboficials eren gent amargada, perquè no era un bon lloc per poder progressar, amb maniobres freqüents i serveis especials.
Tenia un capità que es deia Leonardo Guerra, un home d’uns 45 anys, ben plantat i d’aspecte agradable. Coneixia totes les putes de Campamento (déumeu quina fauna!). Quan dormia a la caserna, enviava algun desgraciat del cos de guàrdia a buscar-ne una i se la filava allà mateix. A mi em tenia una estima especial i sempre em triava per acompanyar-lo a les guàrdies. Jo aleshores era caporal primer i li feia de suboficial. No arribava a emborratxar-se, però la quantitat d’alcohol, vi sobretot, que s’engaltava era considerable i anava sempre amb un punt de blau.
L'endemà d'una de cada nit boja (se'n passava per la pedra almenys dues) em feia agafar un jeep i portar-lo a l’església de Recoletos. Pel camí m'explicava la nit mentre esmorzava un Marqués de Riscal. Em parlava de la seva família, de Valladolid i tradició militar, de la seva dona i dels seus fills. No tenia cap ideologia: tant li fotia qui manés, perquè tots eren uns “caraculos” y comemierdas”. Es cagava en Franco a desdir perquè no havia volgut fer general el seu pare qui, segons ell, havia mort del disgust. Me’n parlava amb agror però també amb estima.
El deixava a l'església i jo em quedava al carrer, a esperar-lo. S’hi estava poc més o menys una hora i en sortia amb cara de mala òstia i, invariablement, em deixava anar: “Joder, qué cabrón el Padre Pedro; ¡cada día me lo pòne más caro! Llévame a casa”. Un dia hi va afegir: “Hoy, cilício, mecagoendiós”. Ja no em deia res mes. Després el deixava a casa seva. Tornant a la caserna pensava en la vida de misèria que duien aquella gent. Però jo estava prou content: entre pitos, flautes i Recoletos arribava a Campamento que ja eren gairebé les 11 del matí, dormia 4 o 5 hores i ja havia fet el jornal. Així era: la espada y la cruz.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

divendres, 12 de maig del 2017

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

El cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo. 
Campo Santo Stefano. Venezia.
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades. Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat. La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar, pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials –que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.

I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci perdre l’escriure.

dimecres, 10 de maig del 2017

Torno a Andorra

Xemeneia de la central tèrmica d'Aliaga (Teruel), tancada el 1982. 
©jaume molsosa
Els cops de cua pel tancament de la central tèrmica d’Andorra (Teruel) –el seu accionista majoritari, la italiana Enel, la vol tancar el 2020– continuen amb força, ara al Senado espanyol. En una desmemòria profunda i una miopia galopant, el ministre Álvaro Nadal, té la barra de dir que “no fue un Gobierno del PP quien facilitó que Enel adquiriera Endesa”. Es veu que ja no recorden la pantomima de Manuel Pizarro Moreno, cridant des del faristol que mai vendria Endesa a la Caixa. Pizarro va ser, més tard, el número 2 a les llistes del PP de Madrid per les eleccions generals del 2008. En la mateixa notícia (Europa Press, 09/05/2017) el ministre deixa anar que “Al ser una empresa italiana no le importa, para hacer política de empleo en Italia, crear desempleo en España, y no le importa, para hacer política medioambiental en Italia, hacer política de pérdida de competitividad en España”. Potser el ministre no sap que les empreses es mouen per criteris econòmics, no polítics: les empreses no fan “política d’ocupació” i menys ambiental. Si els convé acomiaden i si el negoci és bo contaminen; aquí i a Itàlia. I, per acabar amb els despropòsits, la traca final: “estamos haciendo todo lo que está en nuestra mano para que el carbón forme parte del mix energético de aquí a 2030”. És a dir, que en lloc d’anar a la rel del problema, que són la contaminació i el baix rendiment de les centrals de carbó, tornen a tirar la pilota endavant procrastinant sense vergonya, com esperant que el 2030 el carbó s’hagués tornat net tot sol. Però el que és decebedor del tot és l’argument del senador socialista Graciliano Palomo quan diu que “queremos [···] que programe el cierre nuclear [···] y que apoye a las centrales térmicas españolas”. De traca i mocador.
A Catalunya no podem continuar en aquest país de governants caragirats curts de gambals, miops i saltamarges. República, si us plau.

Divisió?

És evident que el PP, repetint una vegada i una altra les seves consignes, està aconseguint capgirar el sentit de les paraules, i fins i tot de les idees. Hi ha però un concepte que em preocupa especialment: la utilització del mot “divisió”. Davant de la pretensió catalana de separar-se d’España, el PP ha fet ús i abús d’aquest concepte i ha equiparat la “divisió”, que té connotació negativa, amb “discrepància”. No tan sols això, sinó que el sol fet de que hi hagi dues opcions en una discussió, s’ha convertit en sinònim de divisió. Així, molts titulars de diaris, tots els diaris, remarquen la “divisió” del PSOE en les primàries, i ja hem sentit com l’Albiol no para de parlar de que l’independentisme divideix els catalans.
En democràcia es produeixen discrepàncies i és per això que fem eleccions, per a dirimir-les. Sense discrepància no hi ha democràcia. Canviar un concepte per l’altre, més en un país com España de democràcia dèbil, és extremament perillós perquè les ànimes fràgils encara temen la guerra civil. I ja se sap que la debilitat és l’objectiu del totalitarisme. Els discursos del PP semblen fets per a endinyar-nos una vegada i una altra el concepte i l’apliquen encara que no vingui massa a to.
Quina és doncs la intenció del PP? Doncs precisament la de provocar el que ells diuen combatre. Ja els està bé un PSOE dividit, el catalanisme dividit, els bascos dividits. No solament els està bé, sinó que ho fomenten. De tota manera, el que és més preocupant és que els periodistes han comprat l’expressió i ha calat a fons en tots els mitjans. Fins i tot diaris com l’Ara o a TV3. Tots, sense excepció, divideixen contínuament: França dividida, els USA dividits, Turquia dividida, Veneçuela dividida, el Regne Unit dividit. Tot està dividit. Ara ja no es té una opinió divergent, sinó que directament es divideix.

Com diu l’amic Fèlix Villagrasa, si seguim així  “tots acabarem en sodomites ideològics”, calcs els uns dels altres, per tal d’evitar la divisió. Així, convertirem la democràcia en un sistema de garrotada allà on fot bot: cop de pal al qui discrepi; perdó, al qui divideixi.

La culpa és del manxaire

Algú recorda Manuel Pizarro Moreno? És aquell paio que va sortir armat amb la sacrosanta Constitución a la mà a dir que no vendria ENDESA, de la qual n’era president, a Gas Natural perquè ell no seria mai un empleat de la Caixa. Després d’atzaroses compravendes ha acabat sent-ne accionista majoritari la italiana ENEL. Ara, llegeixo al diari Heraldo que “La italiana Enel confirma que cerrará la central térmica de Andorra el 30 de junio de 2020”. La tèrmica d’Andorra és a Teruel. La seva xemeneia, de més de 340 metres d’altura, és visible a tot el Baix Aragó a molts quilòmetres de distància. Fins que ENDESA no va ser obligada per la llei, el fum de la combustió de carbó de baixa qualitat saturat de sofre i altres porqueries, va matar milers d’arbres de la comarca dels Ports, a Castelló, a 100 km de distància amb l’anomenada pluja àcida.
El tancament de les centrals que cremen carbó, és una directiva de la UE que no vol seguir usant aquest combustible altament contaminant. Per pal·liar els efectes del tancament de mines i centrals es va crear el Plan MINER l’any 1998. Aquest pla proporciona ajudes a fons perdut per a inversions mínimes de 100.000 €, que han de crear, almenys, 3 llocs de treball. Des d’aleshores ençà, s’han invertit gairebé 400 milions d’euros, el 90% a la província de Teruel, destinats a infraestructures viàries i empresarials. A dia d’avui, més de la meitat dels 320 projectes que es van finançar han marxat del territori o han tancat definitivament, i d’altres estan en processos de suspensió de pagaments difícilment recuperables. Un exemple n’és CEMEX. Aquesta multinacional mexicana va aixecar el 2007 una planta cimentera a la mateixa Andorra. Havia de generar 400 llocs de treball i era la inversió més important que va atreure el Pla MINER: 100 milions d'euros. Ni tan sols va arribar a iniciar la seva activitat, i fins el 2015 no va mostrar cap intenció de retornar les ajudes, que estaven supeditades a l’obertura de la planta. Ara, els andorrans tenen un munt d’hectàrees de ferro i formigó inútils que els han destrossat el paisatge i no els ha proporcionat ni un sol lloc de treball. Entre 2006 el 2012 van arribar 45 milions, amb els que es van construir 18 polígons industrials. D'aquests, 10 estan buits i la resta amb una ocupació precària. S'han aixecat dos balnearis el de Segura de Baños –que va costar 10 milions d'euros–, i el d'Ariño –9 milions d'euros­–. Ambdós tenen greus problemes d’obertura i continuïtat. Dit sigui de passada, ningú sembla haver investigat qui ha fet aquestes obres, com s’han adjudicat i com s’han pagat.
Ara venen el plorar i el cruixir de dents. Després de 20 anys de repetir que la mineria del carbó, i tota la indústria que en penja, estaven condemnades, ara surt l’alcalde d’Ariño dient que [el tancament de la central] “es un mazazo, un varapalo tremendo”, que “la contaminación del carbón como argumento para el cierre es una mera excusa” i que “todo responde a un plan [···] en el que poco a poco han ido vendiendo a cachos la minería de Teruel”. O sigui que 20 anys per reconvertir el sector i més de 400 milions d’euros després, l’únic que se li acut dir a aquest senyor és que els han clavat la garrotada que ja els havien anunciat, que el carbó contamina (però que ja serà menys) i que la culpa de tot és d’una conspiració ideada per perversos interessos obscurs. Jo conec aquell territori molt bé, fa més de 40 anys que hi vaig regularment, i he pogut constatar com un any rere l’altre pobles sencers quedaven deshabitats mentre les administracions hi construïen poliesportius, piscines i parcs per a avis totalment inútils, que cauen a trossos perquè ningú no els manté. Mentrestant, el país s’ha anat aterrant com una vella baluerna abandonada. S’han subvencionat cases de turisme rural que no ho són, s’ha realitzat un projecte faraònic com es MotorLand Aragón, amb un cost de més de 70 milions d’euros per a entreteniment d’uns quants, que a més arrossega dèficits sostinguts que es cobreixen amb diners públics. Mentre i tant, els agricultors, i altres empresaris històrics, s’han anat morint de mica en mica, veient com sobrevinguts i polítics podrien els diners en projectes turístics sense cap mena de pudor.

Aquesta és l’España que regeix els nostres destins: plena d’incompetents, ganduls i xarrupa-recursos indecents, que no en saben fer d’altra que petejar-se els diners públics en inutilitats que atempten contra la mínima ètica social. I no passa res: a l’Aragó no hi ha corrupció. Després de deixar-ho tot ben polit, net i endreçat ara criden ous a vendre, quan d’ous ja no en queda ni un.

Publicat a El diari gran de sobiranisme

dimarts, 9 de maig del 2017

Ara, no toca

La publicació constant de noves dades sobre els cassos que afecten la família Pujol, estan ocupant portades i tertúlies. És evident que la figura de Jordi Pujol suscita passions a favor i en contra per què és un personatge complex i polièdric que ha marcat, ens agradi o no, els darrers 30 anys del país. He escrit molt poc sobre Pujol i no ho faré aquí: ara, no toca.
El meu missatge va dirigit als seus defensors, que invocant tota mena d’arguments, pugnen per reflotar el seu representat. Reparteixen pujolisme o antipujolisme identificant amb una o altra opció els qui són bons independentistes i els qui són independentistes indecents. A tal nivell ha arribat l’acarnissada defensa, o defenestrament, que la lluita s’ha tornat fratricida.
D’això vull alertar a uns i altres. L’Estado està aconseguint el seu propòsit, que no és altre que desviar-nos de l’objectiu: la independència. És la propaganda de guerra destinada a desmoralitzar l’enemic, en aquests cas criminalitzant un dirigent carismàtic. Cal reflexionar, uns i altres, que ara la figura de Pujol no és discutible, que és la política espanyola qui l’ha fet judicilitzable i que s’ho poden menjar amb patates. Nosaltres a la nostra.
A Jordi Pujol només el pot jutjar el temps i la història. Ha estat un homenot planià amb tots els ets i uts que només serà visible a molta distància temporal: no ens correspon a nosaltres donar el pes específic a la seva trajectòria, sinó a dues o tres generacions futures. Deixem-los la feina a ells, que nosaltres en tenim una altra: procurar que aquestes generacions de demà tinguin una república justa i lliure, capaç de jutjar amb equanimitat i equilibri una figura formidable. Ni ell, i nosaltres encara menys, ens mereixem un resultat potiner. Ningú s’ha de deixar manipular per les maniobres de l’autèntic enemic comú. I els detractors no haurien d’aprofitar la munició que des de Madrid els proporcionen.

O agrupem tota la força en un sol gest, o l’enemic, que no és tonto ni dèbil, ens derrotarà com ha fet sempre: rebentant el procés des dels intestins. Cada cosa al seu temps, sense pressa i sense pausa. Ja ens vagarà de fer neteja quan tinguem els nostres instruments. Ara, no toca.

dimarts, 2 de maig del 2017

L’ANC i la Feria de Abril

Ahir, 27 d’abril, dia de la M.D. de Montserrat, vaig rebre un email de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on miraven de justificar l’assistència a la Feria de Abril catalana. Com si fóssim servidors de señoritos que prenen el seu fino ben asseguts damunt del seu cul blanc, l’ANC ha plantat la seva estaca que han anomenat “La Caseta del Sí”. No dubto que pot ser un bon acte de merchandising, que podem caure simpàtics i tot, però vendre la hisenda a una entitat, que en un moment determinat, i tolerada per una Generalitat temorosa, es va convertir en un cau de lladres i en un loby descarat i xantatgista, em sembla injustificable. Aquest acte em sembla miserable, perquè dóna recolzament a una forma de negoci i de contrapoder que apel·la al sentiment de pertinença de la bona gent per omplir-se la butxaca. L'ANC a la Feria dóna caràcter representatiu a una entitat podrida que a la República hauria de desaparèixer per obsoleta i corrupta.

El darrer paràgraf de l’email és inacceptable: “A l’Assemblea, estem persuadits que l’independentisme ens uneix, fa pinya, ens fa un sol poble, vinguem del nord, vinguem del sud. Per això t’esperem a la Feria, tant si hi vas cada any com sobretot si no hi has estat mai, en colla, amb els amics, amb la família, en grup, amb la teva assemblea territorial!”. Si us he de dir la veritat, m’he quedat glaçat. I no, no hi he anat mai, ni m’ha passat pel cap; ni en colla, ni amb amics i encara menys amb la família. No, no m’hi espereu perquè no vindré.

Pels anticlericals de pandereta (II)

Torno a la revista “Taradell” perquè la lectura d’aquesta publicació no deixa de sorprendre’m.  I ho faig amb un tema, el l’emigració, que és ben actual. Mossèn Genís Padrós, rector de la parròquia, pel novembre de l’any 1949 pren consciència del problema i en vol fer partícips als seus veïns. Publica a l’esmentada revista, sota el títol “Els nostres immigrants”, la reflexió sobre el fenomen social que representa el moviment humà que es produïa. No solament a casa nostra, sinó a la resta del món. Parla d’Europa, de guerres, de llars derruïdes, de dol i misèria. De gent obligada a abandonar la seva terra, de l’aberrant repartiment de la riquesa, i etc. i etc. Reprodueixo les reflexions de mossèn Padrós tal com van ser impreses aquell 1958, fa seixanta anys.

El dia 30 d'aquest mes de novembre –primer diumenge d'Advent– es celebrarà el Dia de l'Emigrant. Gràcies a Déu es va desvetllant la consciència d'aquest problema tan greu que afecta a una gran part de nacions europees i 'Amèrica.
Les guerres han destruït milers i milions de llars i les seves víctimes humanes van pel món errants amb el dol a l'ànima i la misèria a l'esquena. La mala distribució de les riqueses el desnivell de vida i la centralització de les indústries, obliguen a una gran part de la desventurada humanitat abandonar el seu terrer i buscar on sigui la solució de la seva fam i l'alleujament de la seva dissort.
Però no us penseu que sigui solament un problema d'ordre material. Ho es tant o mes en l'aspecte moral i sobrenatural. sovint aquests desventurats emigrants són víctimes de l'explotació allà on arriben. La manca de vivenda els obliga moltes vegades a una convivència horrible per la carència d'allò més elemental a la higiene i a la decència. I el canvi d'ambient els produeix un sotrac duríssim que quasi sempre els porta al naufragi de la seva fe.
Son germans nostres. Tenim envers ells deures sacratíssims de caritat cristiana. Tant en l'aspecte material com en l'espiritual. Qui es desentén d'ells fa traïció a la llei natural i a la llei de Déu. Qui s'aprofita de la seva necessitat per explotar-los, cornet un crim inqualificable.
Aquest problema comença a tenir importància a casa nostra. A Taradell cada dia augmenten els immigrants. Ja són un bon nombre aquests germans que han vingut d’ací i d'allà en busca de treball, d'aixopluc, de pa. Son veïns nostres i  per aquest sol fet j a entren en el cercle íntim del nostre pròxim.
La setmana passada, a l'entrada d'un carrer, van venir a besar-me la mà quatre nenes i un nen de parla castellana. Encara no feia quinze dies que eren ací. Em commogué el calvari que havien recorregut i em meravellà la fina educació i la bona voluntat que els traspuava en el nostre diàleg. El diumenge següent, tots cinc, van venir al Catecisme i m'han estat un conducte preciós per arribar a les necessitats dels seus familiars. Es un botó de mostra.
Jo els saludo a tots i me'ls ofereixo per a tot allò en que els pugui esser útil. I us demano per ells acolliment, comprensió i vertadera estimació cristiana. El nostre cristianisme ha d'anar mes enllà d'una simple hospitalitat. No oblidem que des del moment que estan amb nosaltres formem amb ells la família dels fills de  Déu, la parròquia”.
I res més, i a qui en sigui confrare, que en prengui candela.

Text de: Genís Padrós, prev. / Revista Taradell / Any X, novembre de 1958, no. 122

Quan un és pallús, o no...

El que la hace la paga” és el mantra que repeteix Rajoy cada vegada que li escaliven un pepero per haver fos uns quants milions de la caixa pública. La frase és en singular i és així que té el seu valor. Però quan cal el plural –“quienes las hacen las pagan”– aleshores ja no es tracta d’un problema de lladres i serenos, sinó d’una banda organitzada que s’ha passat anys robant-nos a tots, aleshores Sr. Rajoy, les seves paraules no valen res. Quan això passa vol dir que, qui havia de vetllar pels interessos de tots, no ho ha fet de manera diligent, o, encara pitjor, que ha mirat cap a una altra banda. No es tracta, Mariano, de castigar a qui roba sinó de procurar que ningú no ho faci.
De sempre he pensat que el càstig és el recurs dels dèbils i els incapaços, és la solució de qui no té el respecte necessari –perquè no se l’ha guanyat– per evitar que ningú del seu entorn no gosi desviar-se de l’ètica necessària. Ras i curt: si és cert que Rajoy no sap res del que passa al seu voltant, és que se li pixen a la boca, a galet i amb insistència; és que es foten d’ell. Seria com aquell personatge a qui van clavant primer algun copet a l’esquena, després un clatellot, ara li fan la traveta, ara li venten un mastegot i, finalment, quan cau a terra mig baldat, encara riu pensant que “que graciosos que són estos compi-yoguis!”. Un imbècil, vaja.

Però tinc un dubte prou potent com per deixar-lo de banda: i si la frase que pronuncia el Presidente volgués ser una altra? Ja sabem que aquest home no domina l’art de la parla i potser el que vol dir, en realitat és: “qui es deixa enxampar, la caga”, o “el que se deja, pillar està jodido”, que pel cas seria el mateix. Compte amb els babaus.