dimarts, 24 de gener del 2012

Bocca di leone


Avui he sentit per TV3 la Montserrat Comas, magistrada de l'Audiència Provincial de Barcelona, expresidenta de l'Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, parlar de les cinc morts de dones que s’han produït aquest gener. El seu discurs m’ha semblat prou enraonat i coherent a l’hora d’enfocar un tema tant greu. Ha arribat un moment però, en que ha comparat aquesta violència amb la que ha exercit ETA, en el sentit de la repercussió que té als mitjans i entre la societat. Per això ha demanat la “col·laboració i la implicació de tota la societat” per tal d’aturar aquesta xacra. Podríem discutir si la comparació entre ambdues formes de violència són comparables o no, però el què m’impulsa a escriure aquestes ratlles és l’apel·lació que fa a la corresponsabilitat ciutadana.
Quan l’administració no és capaç, ni amb el patrimoni de la violència, acabar amb algun problema d’ordre es dirigeix als administrats per tal de que l’ajudi. La impotència de l’administració provoca les crides de la classe política: tots ens hem d’implicar, denunciar... Quan l’administració no pot, vol convertir-nos a tots en policies del veí. No hi puc estar en més desacord, ningú no és el guardià dels seus conciutadans. A la Venècia dels dux hi havia una mena de bústies anomenades  “bocca di leone”. Els venecians que consideraven que algun ciutadà havia comès un delicte, podien escriure-ho en un paperet i dipositar-lo dins la “bocca” i el “leone” ja s’encarregava de mossegar. El poder havia convertit a tothom en policia i, en nom d’aquestes delacions, es van cometre un nombre elevadíssim d’injustícies a causa de falses denúncies. Que l’home em fa el salt, el denuncio per robatori; que el veí no em deixa viure, l’acuso de robatori; i així anar fent. Com que les denúncies eren anònimes, com ara internet, no hi havia perill de veure’s emmerdat en casos de fals testimoni, insults o difamació. Avui, si hi afegim que un home acusat de violència de gènere és immediatament detingut i considerat culpable fins que es demostri el contrari, entendrem que un hom hagi d’anar amb molt de compte a l’hora de fer segons quines insinuacions.
Hi ha dos principis que provoquen el rebuig instintiu a la col·laboració amb els cossos repressius. Primer: la col·laboració està en proporció indirecta al control que l’administració exerceix sobre la ciutadania; a més control, menys col·laboració. Segon: la col·laboració és directament proporcional a la confiança que inspira la llei –policia, jutges, fiscals...–  al ciutadà. Amb lleis cada vegada més restrictives i amb col·lectius tan discutits, com són mossos i judicatura, encara es pretén la col·laboració del poble. Em sembla francament excessiu.
Les “bocca di leone” van acabar essent elements de control dels propis ciutadans en benefici d’una pretesa “sicurezza della Repubblica”, per descomptat “sereníssima”.

divendres, 20 de gener del 2012

Economia domèstica

Ja fa una colla d’anys vaig assistir a ESADE a la conferència que un pelut economista noruec va impartir per un grup de joves llicenciats. No en recordo el nom, i encara que m’he submergit en documents i he fet alguna trucada no hi ha hagut manera de recuperar la meva, de sempre, curta memòria i citar-lo. Em ve al cap però aquests dies una de les sessions que va impartir aquell víking pel-roig amb una pinta que avui titllaríem de progre-kumbaià.
Aquell home va demanar a un dels assistents si volia col·laborar en un experiment sobre el tema que discutíem: com definir la despesa necessària. L’elegit, un jove ben vestit, no ho va pas ser a l’atzar, em sembla ara a mi. Tots dos, professor i alumne, van mantenir un diàleg semblant al següent:

–   A Vostè li agrada la música?
–   I tant! Molt. Sobretot la música clàssica.
–   Bé. Així, deu anar a concerts.
–   Oh, no. La veritat és que no... no tinc temps. Però això sí, m’assec a la meva butaca, poso un disc i m’assec a gaudir-ne.
–   Caram! Així Vostè té un equip de música...
–   Un equip magnífic. Em vaig fer acompanyar per un amic meu, un especialista en so, i vaig adquirir un reproductor excepcional.
–   Seria complicat demanar-li quant li va costar?
–   Home, seria complicat, sí, bé... em sembla que..., més o menys, amb la instal·lació i tal... uns 50.000 € (preu actual).
–   Això deu proporcionar una gran qualitat de so...
–   És com si estiguessis a la sala de concerts. Puc sentir l’alè dels músics.
–   Així pot seguir la partitura amb fidelitat?
–   Bé, jo no en sé de música. De fet no la sé llegir una partitura. Però sí, sento vibrar cada nota, cada acord...
–   I Vostè deu escoltar música sovint, doncs. Amb un equip així i la seva afecció...
–   Home, els dies de feina no puc. Em poso a treballar d’hora, torno tard i no tinc gaire humor aleshores. Ara, els caps de setmana, per les vacances, llavors sí que m’hi dedico.
–   És clar. Està relaxat, pot seure amb tranquil·litat...  Bé, bé. I quantes hores hi dedica? Més o menys, no ve d’aquí, no cal ajustar al minut...
–   Home... doncs ben bé mitja hora ben bona. Però, això sí, de fons la hi tinc tot el dia!
–   Bé, si em permet, i partint de les seves respostes, puc deduir que... a vostè la música no li agrada massa, no hi entén gairebé gens, no va mai a concerts, no en sap apreciar massa la qualitat... i, de fet, hi dedica mitja hora a la setmana. Vostè creu que la seva compra obeeix al concepte de despesa necessària? Creu que per a satisfer la seva necessitat musical havia de dedicar-hi 50.000 € dels seus recursos, guanyats amb esforç?
–   ...
–   Si em permet: Vostè hauria passat amb un radio-cassette de poc més de 30 €.

No puc reproduir amb precisió les paraules, però poc més o menys, el fons del diàleg va ser aquest. El jove llicenciat va quedar una mica marejat, però va entendre prou bé el què el noruec li volia dir.
Quanta gent no compra per damunt de les seves necessitats? Si no compréssim més del què necessitem mai gastaríem més del què podem. O així m’ho sembla.

dijous, 19 de gener del 2012

Del femellisme imperant (II)


La Joana Bonet es pregunta (El Rum-rum, La Vanguardia, 18-I-2012) perquè hi ha tantes dones que volen uns pits més grossos. En fa una bona anàlisi i fins un recorregut per la història de diferents estratègies femenines per estar sempre boniques. Està bé l’article, excepte per una constant que presideixen les anàlisis femenines sobre les misèries femenines: la falta total d’autocrítica. D’una manera o d’una altra sempre acaben donant la culpa als homes, a la societat (masclista sempre) dels seus patiments de gènere. Així, na Joana finalitza el seu article dient que cada dia més homes es fan engreixar el penis. Direm ara que la mida de la tita masculina és l’equivalent als pits femenins en matèria d’atributs sexuals? D’una manera o d’una altra la senyora Bonet, al llarg del seu article, deixa anar que, vulguis que no, si una dona entafora silicona a les seves mamelles és perquè els agrada als homes; fins i tot insinua que com que la majoria de cirurgians plàstics són masculins... I doncs, els homes s’operen perquè a les dones els agraden els pitos llargs?
No em sembla pas malament que homes i dones tinguin cura del seu cos, vagin nets i endreçats i que utilitzin la coqueteria per a sentir-se millor i agradar als altres. Altra cosa és la persecució malaltissa d’un ideal inexistent de bellesa, el 90-60-90, que du a moltes dones a convertir-se en espantalls artificials, a penjadors de maquillatge, roba, complements i implants; dones, en definitiva, de plàstic.  Una actitud que no fa distincions: les feministes i femellistes reclamen el dret a tota aquesta faramalla. Com a home he de dir que em fa por trobar-me una dona que, en la intimitat, allà on som ella i jo, no fóra res més que un pilot de fornitures. Em faria respecte i angúnia tocar uns pits de silicona! I si se m’esbotzen entre els dits? No, jo prefereixo les coses netes i naturals.
L’estiu és l’època de la pedra de toc pels cossos. Un hom va de vacances i es passeja, va al restaurant, a comprar i a la platja. Aquelles mateixes persones que has vist més o menys vestides, que has pensat que tenien un cos prou atractiu, es despullen ara, davant dels teus ulls sobre la sorra. Aquell veí atlètic, aquella dona atractiva, es transformen en penjarelles anodines quan es treuen la roba. D’entre tants cossos al sol, molt pocs, poquíssims, se salven. La majoria som panxuts, camacurts, arrugats, pitcaiguts o cuixagrossos. En definitiva, a la pràctica, la perfecció no existeix. Tot era un canaló amb el farcit mediocre. No se’n lliura ningú, ni homes ni dones, però aquestes últimes s’entesten, molt més que els primers, en aparentar el què no són, en convertir-se en andròmines artificials. Els homes, si em permeteu una victòria pírrica, no ens ho agafem tan a la valenta i elles, per justificar-se, ens titllen de barroers. Tot són maneres de veure-ho.
En definitiva, s’agrairia un punt de vista femení sobre aquesta necessitat de les dones d’embotxar-se al cos allò que no tenen; un punt de vista crític, sense necessitat de recórrer a la contrapart per a explicar-ho. Tot un  repte.

Barça - Madrid (?)

Que gran que és el Barça i que miserable el Madrid!


"Del partido del Real Madrid, del partido de Mourinho, ¿qué se puede decir? Planteó el mismo encuentro que plantearía el capitán del Costa Concordia si se hubiera sentado en el banquillo. Un encuentro cagón. Falta por ver si tomará la misma decisión que el tristemente célebre capitán y abandonará el barco antes de tiempo. Mourinho ha estrellado un trasatlántico contra las rocas. Lo increíble es que el Bernabéu lo siga amparando."
Roberto Palomar
miércoles, 18 enero 2012, 23:52

dimarts, 17 de gener del 2012

De víctimes i botxins

A Euskadi, i Espanya, es parla ara del final d’ETA. Hi ha dues postures divergents, que no són pas d’ara, sobre com s’ha de solucionar el final del terrorisme: els uns voldrien benvolença amb els gudaris i d’altres no en volen ni sentir parlar. Els uns volen un final pactat i tranquil i d’altres volen el càstig i la humiliació del vençut. Curiosament, aquests darrers, coincideixen amb els qui, amb la democràcia nova de trinca, van posar la condició d’oblidar la guerra civil (sobretot la postguerra); demanaven i demanaven generositat als vençuts pel bé comú. Aquests, en una mostra de magnanimitat humil, van acceptar el silenci i solament van demanar poder honorar els qui havien defensat la legalitat. Avui, els vencedors, encara posen pals a les rodes a la tercera generació d’aquelles víctimes de la barbàrie negant exhumacions o rebutjant la revisió de processos.
Quan es va redactar la constitució, el senyor Manuel Fraga hi va participar i influir de manera decisiva, vetllant els interessos dels franquistes i procurant una transició que no fes perillar prebendes i hisendes. Cert, va ser un dels pares de la magnífica Constitución Española i ara sembla que molts li agraeixen la seva aportació. A mi em fa vergonya que un personatge com aquest hagués estat un dels redactors de la carta que ens feia lliures. Possiblement va ser necessari, però que ara se’l vulgui considerar un personatge de rellevància històrica em sembla, més que excessiu, immoral. Ahir l’ínclit Juan Carlos Girauta – ex-director de La Razón, col·laborador de la COPE i del pamflet electrònic Libertat digital– va fer una defensa aferrissada de don Manolo i va cridar per Catalunya Ràdio que Fraga no havia signat mai cap sentència de mort, que això ho feien els jutges. El senyor Girauta encara era a Olot a fer barretines quan Fraga donava el seu “enterado” a la sentència de mort de Grimau durant el consell de ministres del 19 d’abril de 1963. En efecte, Fraga no va signar la sentència de Grimau, però li va negar l’indult: cap dels 19 ministres que hi van assistir va votar en contra, entre ells Fraga.
Són coses com aquesta que em produeixen la vergonya de què parlava. Que personatges com Girauta necessitin defensar impresentables con Fraga Iribarne per justificar-se ells mateixos. Gent jove com ell, incapaços de fer l’esforç d’entendre que un personatge insensible a la vida no pot ser-ne mai un defensor.
Cadascú ha de viure amb els seus fantasmes i el senyor Fraga també. A més, Fraga no necessita defensa i ell tampoc la voldria.

_______________________________________________
La Guardia Civil, que era quien tenía que haber llevado a cabo la ejecución, se negó a participar en el asesinato que estaba a punto de cometerse. La Capitanía General de Madrid, que era la segunda instancia, se negó a nombrar un pelotón de fusilamiento, así que finalmente, la sentencia fue ejecutada por 12 soldados de reemplazo asustados -e inocentes, estos sí- que descerrajaron 27 tiros en el cuerpo torturado de Grimau. El teniente al mando tuvo que rematarlo con tres tiros de gracia, y con ello inició un periplo de psiquiatra en psiquiatra porque nunca pudo superar lo que le habían obligado a hacer.
¿A ustedes les parece justo que Julián Grimau esté muerto y don Manuel Fraga, que mandó matarle, viva aún? A mí, y a muchos como yo, no.
Pero no deseamos que se muera.

Doncs això.

dilluns, 16 de gener del 2012

La cançoneta del mosso


He vist, i sentit, a la TV la cantarella que una colla de mossos d’esquadra ha dedicat al President Mas. Sembla que la nostra benaurada policia, que vetlla sempre per nosaltres, tem que les retallades acabin afectant la nostra magnífica seguretat. Preocupats, doncs, per la greu inconsciència que el Govern està cometent, no se’ls ha acudit altra manera de protestar que dedicar crits espanyolistes i en castellà als seus superiors. Demostren una gran creativitat, aquests mossos, vista la grisor d’idees que darrerament exhibeixen els sindicats “civils”. Clavar patacada on fa mal sempre és efectiu i crida l’atenció. Ens podem imaginar un colla de “números” de la Guardia Civil, tricorni al cap, cantant en català –per exemple Els segadors–, a la Puerta del Sol? Osti tu, quina passada! Però no, als espanyols mai se’ls acudiria aquesta fórmula; per això hi som els catalans, innovant sempre, encapçalant l’avenç del país.
Felicito als mossos per l’impagable befa al país, que no els agrairà mai prou el seu sacrifici, dedicats en cos i ànima a salvaguardar les nostres llibertats, ni que hagi de ser a cops de porra. Disposats a tot, fins i tot renuncien a una part del seu sou en bé de les finances nacionals, el cos infatigable que patrulla carreteres i carrers encalçant malfactors, s’exhibeix cantant “que viva España!”. Quin exemple, redéu! Clepsa desperta, la que ideat la tal manifestació d’intel·ligència col·lectiva.
Alguns, empesos pel seu esperit de servei al poble, es cobreixen de glòria amb actes mereixedors de tot reconeixement; d’altres, arrossegant-se per la misèria de la insolidaritat, es cobreixen de merda. Què hi farem.

dilluns, 9 de gener del 2012

De privilegis i responsabilitats

En Pere té 45 anys i és venedor lliure de licors i begudes. Viu de la comissió d’un ofici que va haver d’acceptar en quedar-se sense feina al taller on, des de feia 18 anys, havia fet de torner mecànic. No li agrada ni vendre ni el que ven, però s’ha de viure. El mes que fa bon calaix cobra uns 2.000 €. Ha de descomptar-ne la quota d’autònom, les despeses de viatge i els impostos corresponents. Net i pelat, li queden uns 1.100 €, amb els que ha de mantenir la seva dona i dos fills, un dels quals estudia a la UPC.
No pot desprendre’s ni canviar el tronat cotxe que té: és la seva eina de treball. Com que és vell, ha d’anar sovint al mecànic i pagar unes factures que, en el moment en què es produeixen, fan trontollar l’economia familiar. En Pere no du a reparar els seus electrodomèstics: ja fa anys que se’ls arregla ell mateix; la seva dona sargeix la roba i fins i tot encola soles de sabata. Ella, malgrat que és mestra, ara fa feines a casa: munta peces de plàstic i cobra en negre, perquè sinó el poc que guanya es quedaria en res. Ja fa anys que no van de vacances perquè no en tenen, i si en tinguessin no seria possible de marxar: han renunciat a moltes coses per a poder pagar la universitat dels fills. Ni en Pere ni la Roser no han tingut mai mitja hora per a esmorzar, no gasten en bars perquè un tallat cada dia són 70 € al mes que guarden per imprevistos. Gimnàs? Què és això? No els cal “passejar”. En Pere camina del cotxe fins a casa del client perquè no sempre es pot aparcar a prop; la Roser du la feina feta a peu, malgrat que l’empresa és al polígon i li cal mitja hora d’anar i mitja de tornar. De parking no en tenen: el cotxe sempre ha dormit al carrer. Ja fa anys que van haver de disposar d’un pla d’estalvi  per fer front a una mala temporada: en Pere va patir una pneumònia que el va tenir més de dos mesos sense ingressos.
En Pere i la Roser, malgrat els revessos, no es queixen perquè han renunciat a molt per a obtenir més. Així, prefereixen que els fills estudiïn que no pas anar al restaurant. I la renúncia no és sacrifici per ells, perquè es guanyen el que es gasten i coneixen el valor de les seves decisions, un valor que no és en diners sinó que es basa en la satisfacció de merèixer el fruit del què s’ha sembrat.
La meva dona cobra per pagament delegat i, malgrat participar de les retallades de sou, no té ni de lluny la garantia de la feina assegurada. O sigui que, d’una manera o d’una altra, també contribueixo a fer viable el país. I no ens queixem! Miro enllà de la meva petita realitat i veig gent que les passen molt pitjor que nosaltres, com el Pere i la Roser, i penso que persones com el Jordi Giménez Cabrillana (La Vanguardia, 8-XII-2012) no ens ajuden gens. Crec que els funcionaris són certament privilegiats per no haver de pensar en guanyar-se cada dia, no ja el sou, sinó el lloc de treball. Jo, que sóc autònom com el Pere, tampoc em queixo amic Jordi, tampoc em queixo.

divendres, 6 de gener del 2012

La boutade de la Lucía

Fa uns dies, la gran Lucía Etxebarría, ens deia que deixava d'escriure perquè no li sortia a compte: resulta que la piratejaven tant que no podia viure de la literatura. Amb els altaveus a tot volum, ho va anunciar a tort i a dret. Jo ja m'havia recuperat del disgust, ja m'havia fet a la idea d'haver de prescindir de la seva prosa meravellosa, lliure seguidora de genis veritables: sempre ha escrit  obres "inspirades per...". Ha exhibit una sexualitat ambigua i mal justificada. Però el que més m'ha sorprès sempre és la quantitat de vivències personals que contenen els seus articles, són tantes que ni la senyora Fletcher la guanya amb tants d'assassinats; tants que no cabrien al cementiri de Montjuïc. Sembla que als seus quaranta cinc hagi viscut dues vides, sobretot pel què fa a amants i experiències sexuals espaterrants.
Doncs bé, ara, la Lucía ens diu que no, que no deixarà d'escriure. Lucía rectifica, diu La Vanguardia. I tot perquè el Govern d'Espanya anuncia que revalida la llei Sinde i que això ho canvia tot: ara sí que podrà viure de la seva mà escriptora. Quin disgust! Jo que havia trobat algú emprenyat de debò de tanta còpia pirata i que era capaç de renunciar a la seva pròpia vocació per retre exemple de sacrifici. I ho anuncia "por lo bajini", en veu baixa, sense altaveus. Havia de ser així, per a no disgustar els puristes com jo, que encara creiem en la gratuïtat de l'exercici d'escriure. Perquè escriure bé és gratis: per molta gramàtica o ortografia, o periodisme, que haguem estudiat, si un hom no té charme a l'hora d'ajuntar paraules de manera natural, ja pot anar fent.
Quin disgust que m'has donat Lucía, quin disgust!