dimecres, 30 de maig del 2018

Restret, tot costa


El “Tot Costa” és un programa esportiu –més que esportiu, culé– que cada dia a les 7 de la tarda presenten Jordi Costa i Sònia Gelmà. Ja es veu que el títol no és un acudit brillant, jugant amb una expressió de Pep Guardiola i el cognom del presentador. En començar l’emissió, la Sònia llegeix notícies més o menys noves i el Jordi hi fa uns comentaris, a mode d’estirabot. Ahir 29 de maig de 2018, va anar més o menys així:

- Sònia: Pablo Machín ja s’ha acomiadat del Girona...
- Jordi: L’únic que em sap greu és que ha deixat la impressió que marxa fonamentalment per calés.
- Sònia: L’Osca ha presentat Leo Franco com a entrenador per quatre temporades...
- Jordi: Aposta doblement agosarada per un club que debuta a primera.
- Sònia: L’Osca sota sospita per acusacions de partit arreglat...
- Jordi: De moment ningú no té cap prova de res, però després ja netejaràs tu la taca.
- Sònia: El Liverpool ha fet oficial el fitxatge de Fabinho
- Jordi: Bon fitxatge del Liverpool, però en tot cas insuficient per passar la duríssima pàgina de Kíev.
- Sònia: Neuer disputarà l’amistós contra Àustria...
- Jordi: Aquesta seria una altra aposta de risc, venint Neuer d’una temporada en blanc.
[···]
- Sònia: Serena Williams ha passat ronda a Roland Garros...
- Jordi: Amb un modelat discutible...

I això mateix cada dia. Dels estirabots no n’hi sol haver gaires de positius, sempre són crítiques, més o menys explícites, que ningú no replica perquè no se’ls dóna la oportunitat. La resta del programa no són més que una conversa de bar, amb les asseveracions impostades de Jordi Grau, o amb els “pèro” (amb “e” oberta) del Pere Escobar. Una especulació darrera d’una altra, declaracions de pontifical buides de qualsevol mena de fonament que no sigui el “es diu que...”. I així amb tots els altres col·laboradors, exceptuant el Torquemada que hi dóna un punt de seny.
Tots els fitxatges del barça d’aquests darrers mesos han estat primer desitjats, després qüestionats i finalment criticats. Així ha estat amb Dembelé, un noi jove amb unes qualitats físiques insuperables, intel·ligent, a qui només li falta l’experiència de jugar a Europa i al barça, però que ja ha merescut tots els dubtes. A mi, que no hi entenc gaire, em sembla un jugador formidable.
També hi ha el dol per Iniesta, per la seva pèrdua. Aquests savis s’entesten en trobar-li un substitut, però els genis no en tenen d’hereus, i si el barça vol continuar sent un club de referència haurà d’enginyar un sistema de joc alternatiu que, segur, serà fins millor que amb Iniesta. I el cas Griezmann? Ara estan en la fase de desig: sembla que sense aquest noi del barça no en farem res, i un dia rere l’altre donen voltes al possible fitxatge i, sense estar segurs de res, ja munten una enquesta: a qui s’hauria de fitxar si el tal Griezmann finalment no ve? Demencial.
Un programa al que, bé que té la seva audiència (91.000 oients), no li veig cap mena d’utilitat que no sigui, ja et dic, passar l’estona al bar del fer volar coloms. Si amb Iniesta el dol encara dura, i el que durarà, no em vull imaginar la plorera quan plegui en Messi! Ens mereixem un altre periodisme esportiu.

dijous, 17 de maig del 2018

Pedro Sánchez la té més grossa


És si més no decebedor que el senyor Pedro Sánchez (PSOEPSC) demani en aquestes circumstàncies modificar el codi penal per “adaptar la llei al cas català”. Consterna sentir que aquest mateix senyor proposi el control de TV3 que ni el mateix PP va gosar posar damunt la taula. I sorprèn que proposi un “nou 155” més dur i “sense complexos”. Les dues darreres qüestions fa basarda perquè venen del que hauria de ser un líder de l’esquerra, i que en realitat l’únic que fa és apuntar-se al carro de PP i Cs en la carrera per veure qui fot la plantofada més forta als catalans: que això dóna vots és una realitat que un PSOEPSC no pot ignorar si no vol quedar-se amb els diputats que caben dins  d’un taxi (Sala i Martín dixit).
Però el que més m’inquieta és la primera ocurrència de don Pedro: modificar el codi penal pel que fa al delicte de rebel·lió per poder condemnar qui gosi bufar-li l’orella a la sacrosanta unitat d’Espanya. Don Pedro vol endurir un delicte que a les legislacions europees ni tan sols existeix. Això sí que és visió de futur, sí senyor. Amb ments privilegiades com la seva, no ens cal patir perquè miren enllà, molt més enllà que qualsevol de nosaltres. Com qualsevol cap calent que demana la pena de mort quan es produeix un delicte greu, don Pedro es llença a l’arena del “i jo més”, demostrant una manca de seny polític que fa feredat. Com que no han pogut encabir el delicte al codi –ni retorçant-lo fins l’extenuació–, ara adaptaran el codi al delicte. Sí senyor!
La proposta de don Pedro no fa cap bé a la concepció que tenim dels polítics, en el sentit de que l’únic que els interessa és accedir al poder sense importar com ni amb quins arguments. De fet és miserable sentir aquesta mena de propostes de gent que ens pot arribar a governar, gent que hom pot qualificar de pocavergonyes.


dimarts, 15 de maig del 2018

La decepció d’Ada Colau


Llegia dilluns que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va qualificar el discurs de Quim Torra de dissabte de “decebedor”, el mateix dia que veig el titular “Tu escull el pis que vulguis i nosaltres te l’ocupem”. Fa referència aquest a persones o grups que, per una certa quantitat de diners, t’okupen un pis i te’n cedeixen l’ús. En el mateix article, llegeixo que hi ha empreses dedicades a desokupar, que amb mètodes gens delicats fan fora gent, siguin okupes o llogaters indesitjables.
Bé, potser a Colau, les paraules del candidat no la van convèncer, però sempre és millor que sigui decebedor el discurs que no pas els resultats. Hem de recordar d’on ve na Colau: del combat contra els desnonaments i de la lluita activa per un habitatge digne i assequible per a tothom. Des d’aquesta posició va assegurar que no volia enredar-se en política, però al capdavall va “cedir” i va fer de la seva lluita anterior un trampolí i una de les banderes del seu programa polític per a l’alcaldia de Barcelona.
Li diria doncs que el seu discurs va ser potser “engrescador” però que en canvi la seva gestió ha estat certament “decebedora”, si més no en aquest apartat tan important de la seva proposta de govern. No solament han continuat existint grups més o menys violents que despatxen desnonaments exprés a plantofades, sinó que alguns s’han convertit en empreses perfectament legals que actuen a Espanya des de Barcelona, sinó que s’ha creat el front contrari: especialistes en okupar, cobrant esclar.
No sóc malastruc de mena, però no trobaria estrany que molt aviat hi hagués enfrontaments entre aquesta mena de màfies de l’habitatge que provoquin resultats desagradables, i que els qui en paguin les conseqüències siguin, com sempre, els qui no tenen sostre on viure: sempre que hi ha clatellots, hi ha un tercer que rep, i és el que rep més fort. Si aquest és tot el resultat que na Colau ens pot oferir després de tres anys de governança ni tan sols diria que és decebedor, sinó que és un cras desastre que malmet encara més la situació dels desnonats. Primer, els okupadors exigiran el pizzo als pobres llogaters. Després okupadors i desokupadors enceten la batalla per dominar la cosa. I finalment, uns i altres signant la pau per repartir-se el benefici.
Felicitats senyora Colau! Gran visió la seva que veu la palla a l’ull del senyor Torra. La seva ja no és una decepció, sinó un fracàs gairebé criminal.

diumenge, 13 de maig del 2018

Frases cèlebres [o no]


Hi ha personatges que són coneguts per la gran quantitat de frases cèlebres que han pronunciat al llarg de la seva vida. Winston Churchil, Mark Twain o Albert Einstein són exemples d’aquesta dèria. En realitat, els biògrafs seriosos d’aquests personatges dubten ells mateixos de la veracitat de l’origen d’aquests aforismes, perquè la imaginació d’uns i altres els atribueix una productivitat desaforada. Aquests homes, però, han passat als annals de la història com a savis de la vida, i si més no han demostrat grans aportacions a la humanitat.
N’hi ha d’altres que potser també passaran a la historia per alguna frase, però no perquè sigui enginyosa, graciosa o profunda, sinó perquè són negatives, impresentables o falses. En una sola edició de l’Ara del dissabte 12 de maig de 2018, n’he trobat tres. I segur que si prestés més atenció en trobaria alguna altra.
La primera és de Donna Leon, autora de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brunetti (que no fa mai l’amor amb la seva dona i amb prou feines un petó). Diu la frase: [sic]: “El problema dels llibres d’Agatha Christie és que no els rellegiràs mai”. Ja sé que no es tracta pròpiament de la lectura d’un llibre, però voldria recordar-li a na Leon que Christie va escriure una obra de teatre que es diu The Mousetrap (La ratera) que ha estat representada al St Martins theatre de Londres durant més de 60 anys. És sabut i conegut que molts dels centenars de milers d’espectadors han repetit, i més d’una vegada, l’assistència a la representació. Quan als llibres pròpiament dits, jo mateix els he rellegit, alguns més d’una vegada, al llarg de la vida i que conec prou gent que han fet el mateix com per afirmar que la senyora Leon equivocava. S’equivoca o té gelós, o enveja, potser? Perquè d’ella no que n’he rellegit mai res. Brunetti és la imatge de l’home rendit, del perdedor davant d’un sistema corrupte, l’home incapaç d’enfrontar-se a un cap inepte. En fi, res d’atractiu, el fracàs fet home.
La segona és de Miquel Iceta [sic]: “Ni llengua ni escola són llocs per a la política”. No, ja. No diré res de la biografia, millor dit de l’ hagiografia, d’aquest homenot de la política espanyola i espanyolista. Però que un home pretesament socialista, d’esquerres per tant, que digui que l’escola no es lloc per a la política es mereix un zero punyetero en l’assignatura de la vida. Si no parlem a l’escola de política, com ensenyarem els alumnes a ser ciutadans responsables? Llegint-los la Constitución espanyola? Com sabran distingir doncs un polític d’esquerres d’un de dretes? Els pares, a casa, hem de fer la nostra labor en aquest camp que impregnarà per sempre les seves vides, però l’escola no se’n pot desentendre de cap manera. No parlar de política a l’escola és criar administrats submisos albats de crítica. Em sembla, benvolgut Iceta que per aquí pas que anem bé. Potser és vostè que hauria de tornar a l’escola i que un mestre, qualsevol, li recordi el parvulari de la democràcia.
La darrera és de Vivian Gornick, una escriptora novaiorquesa a qui, ho confesso, no conec absolutament de res. Diu així [sic]: “És una de les revolucions [la feminista] més llargues perquè dormim amb l’enemic”. En la mateixa entrevista que li fa Sílvia Marimon, també deixa anar que [com fan els homes] “Primer feina i després amor”. Bé, jo sóc home i entre les meves amistats, coneguts i saludats li diré que els que pensen així no sobrepassen el 30%, i tiro llarg. O sigui que “menos lobos, caperucita”. Tornant però a la frase, li diria que si ella dorm amb el seu enemic és una perfecta estúpida. Per deixar l’estupidesa i salvar-se de qualsevol perill evident, jo deixaria el llit de seguida i em buscaria altres companys, o potser cap. Si la senyora Gornick considera els homes el seu enemic, no entenc què carai hi fa aquí: que es busqui un el planeta dels harems sense soldà, o de gineceus dins d’una vila closa, ben closa. Si per fer la revolució, la seva, ho ha de fer sense els homes, o encara més, en guerra contra ells ja en pot estar segura que perdrà. Perquè, Vivian, ja sabem que per molt que un bàndol guanyi la contesa mai n’és el vencedor sense la mort de l’altre. Ella, referent del feminisme segons la crònica, prefereix la feina a l’amor. Va bé: no dormiré pas mai amb ella.
I fins aquí el recull d’avui, que no sé si seguirà, perquè amb tantes clepses brillants no donaria l’abast.


dijous, 10 de maig del 2018

Torelló: parada de bus


Quan van començar les obres del carrer sant Bartomeu es va traslladar la parada del bus al carrer de Puigdassalit. No és que a la seva situació anterior fos gloriosa, però un sempre espera que amb els canvis arribin solucions millors. Cada dia, quatre cops, passo per aquesta parada i he de fer un eslàlom per evitar fluids, merda, burilles, pinyols, peles de fruita i alguna cagarada de gos; papers, pixats, closques de pipa, llaunes i altres minúcies. És cert que els humans no som sempre polits i respectuosos, però sempre se’ns fa més difícil si el Govern municipal no hi posa mitjans per facilitar-nos-ho. Així, en tot aquest tram del carrer no hi ha ni una sola paperera, ni un sol cendrer i clar, és complicat desfer-se del que ens sobra. Tampoc hi ha un banc on els soferts viatgers puguin reposar, i grans i petits no en tenen d’altra que asseure’s al sofert graó de l’aparador de la botiga que hi ha a la parada. Voluntàriament, o involuntària, els que s’asseuen empastifen el vidre i la botiguera ha de netejar-lo i escombrar-ho si no vol que la prenguin per poc curosa. I posats a dir, quan plou els passatgers es mullarien si no fos pels balcons i barbacanes dels edificis. I encara replicant, els qui tenim un gual, que no ens serveix per a res, i que oferim els nostres balcons d’aixopluc se’ns podria agrair amb la instal·lació d’una modesta paperera que minimitzés la porqueria i facilités les passes de tots els vianants.

dimarts, 8 de maig del 2018

Sobre infermeres i vestuaris

Ana Bonafonte, delegada de SATSE (sindicat d’infermeria), està enfadada perquè “lamentablement, la infermeria encara és vista per molta gent com una professió que només l'exerceixen dones, sexualitzada, vocacional i supeditada al metge”, i és així que es pregunta que “si les infermeres ja no portem còfia, escots o minifaldilla, per què es trasllada aquesta imatge a la societat, per exemple, en les disfresses?”. Sí senyora, té tota la raó, com es pot permetre que  dones vulgars es disfressin d’infermeres provocatives, sexis i escandaloses? Això és cosa del masclisme paternalista que inunda la societat. Jo els prohibiria, així, ras i curt. Què cony és això de disfressar-se per escarnir una professió tant i tant menyspreada i menystinguda com és la d’infermeria! Fora aquestes disfresses! Que es posin una bata de metge, home, que ja està bé. I de passada, ja podríem prohibir les disfresses de tots els oficis, principalment els que exerceixen en majoria les dones.
Perquè sí, que els ciutadans i els pacients som uns babaus, uns curts de gambals que no sabem distingir entre una infermera de debò i una de pega. Es veu que als hospitals, aquesta manca de distinció provoca que els malalts es llencin damunt de les infermeres, pensant que son senyores que fumen. Prohibim les disfresses d’infermera i vestim les de veritat amb maniguets, còfia, mitges d’uralita i davantal blanc; faldilla fins els turmells i bombatxos.
Això sí, queda permès continuar usant la rebequeta per damunt de l’uniforme, perquè transmet elegància i professionalitat; sobretot si és de llana, on s’hi entaforen tots el virus, bactèries i porqueries que corren per passadissos i habitacions.
Modestament diria que les infermeres es vesteixin com vulguin o bonament puguin i, sobretot, que no es deixin aquella armilla de color groc llampant que du escrit al darrera “no em molestis, estic treballant”.

divendres, 4 de maig del 2018

Marc Ribas i les patates a la riojana


Marc Ribas, el cuiner de barba i tupè que ens delecta amb el seu “brutal” diari, ens va endinyar entre cap i orelles una recepta de patates a la riojana que fa feredat. Hi he comptat fins a 21 ingredients! Brutal! Entre ells, hi ha tant de picant que podria ser més un plat mexicà que no pas una recepta tradicional de la cuina pobre.
Fa ja uns quants anys, principis dels 80, la meva dona i jo corríem per terres de la Rioja alabesa una nit càlida d’agost. Era tard, i en passar per Laguardia vam veure una taverna al peu de la muralla i com que anàvem afamats ens hi vam aturar. Ens va atendre un home de mitjana edat, panxut i amb bigoti, que de seguida va veure que no érem del país i que no sabíem de què anava la cosa. Sàviament, ens va recomanar unes tapas de aquí. Res de montaditos ni sofisticacions estranyes dels aliments. Embotits, formatges, anxoves, olives, pa i un vi de cosechero, fresc i sense pretensions. Quin sopar, marededéusenyor! I entre tots, dues cassoletes de patatas a la riojana. No n’havíem menjat mai i només sentir-ne l’olor els sentits es van disparar i el sabor, que ens va semblar fins exòtic, ens va dur a la boca les aromes de la terra. En acabar li vaig demanar a l’home del bigoti què carai hi posaven en aquella meravella. I m’ho va dir. I em va dir com barrejar-ho tot per arribar a l’alquímia del plat. I jo us el transmeto:

800 g – 1 kg de patates
4 xoricets tendres (dels que van lligats en rest), que poden ser picants o no; al gust.
1 cabeça d’alls
1 bona cullerada sopera de pebre vermell, que pot ser picant o no, torrat o no.
aigua

Es pelen les patates i es trenquen, s’esqueixen amb el ganivet formant daus, no es tallen. Les reservem. Tallem els xoricets en quatre parts. En una cassola amb només un rajolí d’oli hi posem el xoriço, sense pelar que si no s’esbotifarra, a foc baix i que vagi desprenent el seu propi greix. Pelem els alls, els afegim al xoriço i deixem que cogui tot 4 o 5 minuts. Continuant amb el foc baix, hi afegim el pebre vermell i el deixem torrar uns segons procurant que no es cremi remenant enèrgicament. Afegim les patates i ho remenem tot. Cobrim les patates amb aigua, salem, i ho deixem bullir fins que les patates estiguin cuites. És important que el punt de cocció de les trumfes sigui un pel passat, de manera que s’hagi després el midó espessint així l’aigua de bullir.

Si mireu la recepta del crack Ribas, veureu que no s’hi assembla gens. De fet ell mateix reconeix que allò que fa no són pas patates a la riojana, pròpiament dites, i que si les mostrés per aquelles terres les hi posarien per barret. Jo us proposo la meva: té l’encant de la senzillesa i conserva cada gust al mateix temps que es condensa tot plegat en un caldo que enamora el gust. No acabo de veure com lliguen el romaní i el julivert, ni què hi pinta el vi, ni tant d’oli per tot i molt menys aquest escaldat i fregit de les patates. Com que no poden bullir el seu temps, no s’impregnaran de la resta de gustos i quedaran com trossets de suro tou.
Proveu la meva proposta, que és la del “senyor panxut i amb bigoti” i us agradarà molt més. Ah, i suqueu-hi força pa!

dijous, 3 de maig del 2018

Tranquil, serè i emocionat

Imatge extreta d'un vídeo publicat a la web de El Heraldo.
Avui el jutge Ricardo Javier González, autor del vot dissident en la sentència dels pocavergonyes de “la manada”, ha sortit al carrer davant de l’Audiència Provincial de Navarra per mobilitzar-se en favor de una “justícia independent i de qualitat”. A preguntes dels periodistes ha dit que no faria declaracions ni comentaris perquè “Yo solo hablo en autos y sentencias”. De tota manera no s’ha pogut estar de dir que se sent “emocionado por el apoyo recibido de amigos y compañeros”.
Em sembla bé: quan un hom la caga, és bo tenir el recolzament d’amics, com ara aquells que t’envien un whatspp que diu “sé fuerte, Ricardo”. Anima molt això, la veritat. Però em sembla que quedar-se “tranquil, serè i emocionat” quan milers de persones han sortit al carrer demanant la teva testa és, si més no, temerari. Temerari en el sentit que una persona, sigui jutge o campaner de sant Esteve de les Roures, que no és capaç d’analitzar perquè el tracten de tot menys de senyor corre el risc de malbaratar la vida i el seny.
Sempre he desconfiat dels jutges i de la justícia, no com a concepte sinó en la seva praxis. En la meva vida he vist aplicar la mateixa llei de maneres tan dispars que sempre m’ha fet l’efecte que era un digues el que vulguis que jo decidiré el que em doni la gana. Em posa els pèls de punta pensar que una persona et pot destrossar la vida només perquè penses diferent, perquè el dia de la sentència la dona li ha tocat el crostó o perquè mira tu quina feinada que tinc. El poder d’un jutge sobre les vides dels administrats és gairebé infinit, perquè pot ser fins i tot injust sense que ningú li passi comptes. I si n’hi passen, el corporativisme és tan neci que no ha de témer gran cosa. Els jutges no prevariquen, només s’equivoquen perquè, esclar, són humans.
Les sentències i l’actitud personal de representants públics com aquest senyor no contribueixen gens a millorar la percepció que tenim de les vistes  judicials. Quan un personatge a qui fins el seu ministre gosa desqualificar, que li demanen explicacions de la UE i fins de l’ONU es queda “tranquilo, sereno y emocionado” és que alguna cosa important falla.