dissabte, 31 de desembre del 2016

La guerra de la mare

Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir (ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment, no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la, per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial, com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.
Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país. Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.

Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.

divendres, 16 de desembre del 2016

La llei i jo

Jo sempre he tingut problemes amb l’autoritat, ja sigui la paterna, la militar, la policial, la local, i totes les que hi vulgueu afegir. Em refereixo més a problemes filosòfics que no pas reals. I si no els he tingut reals no ha estat pas per falta de ganes, sinó perquè des d’un principi, i com més gran més, no he confiat mai en la llei. Mai he cregut que la ceguesa de la justícia fos una garantia, sinó més aviat una manera de fer ulls clucs als resultats que provoquen els qui l’administren. La llei de la gravetat et garanteix que si et tires des d’una alçada suficient acabaràs amorrat a terra fet una merda: cert com la mort. En canvi, una llei humana no et garanteix res de res, perquè els resultats de la seva aplicació depenen de si el jutge, o la jutgessa, han follat o no el dia del judici. És així de cru defensin el que defensin els juristes. I ells mateixos t’ho venen: més val un mal acord que un bon judici, perquè entrar a la sala d’audiències és sinònim d’incertesa absoluta. Personalment, no m’han jutjat mai, però sí que he viscut judicis que m’afectaven. Un exemple. Essent directiu d’una empresa, vam llogar un detectiu privat per seguir una persona i acumular proves de que, estant de baixa, treballava a un altre lloc. El dia del judici, aquella persona es va presentar feta un nyap, despentinada, ullerosa, mal vestida i estranyament callada. Quan la va veure, el detectiu, que havia de fer de testimoni, ens va dir: perdrem. I així va ser, malgrat les fotografies incriminatòries i dos testimonis, el jutge va fallar en contra nostra. A la sentència, la jutgessa, va escriure que aquella persona treballava per... distreure’s.
Per això, i altres moltes coses, mentre em faig vell vaig perdent la poca gràcia que sempre m’han fet la llei i els juristes. Entenc que ho necessitem per a ordenar la nostra complicada vida, però és que ara començo a no entendre perquè coi necessitem ordre. Entenc que per a viure en comunitat necessitem normes, però començo a dubtar que el nostre destí sigui viure a pilons. Començo a pensar que la llei, més que solucionar problemes, el que fa és fallar a favor no de qui té la raó, sinó del qui té el poder o els diners. Ahir, els jutges que ens han de protegir dels excessos del poder entre d’altres, van declarar que ni Fernández Díaz ni de Alfonso havien comès cap falta, quan milions de persones vam sentir en directe el què deien. Aquesta parida només em mereix una mocada fenomenal. El més trist és que començo a maleir aquell babau de primat tronat, pelut i cervell de mosca que va proposar a un altre de cuidar-se de la foguera un dia cada un. Aquell dia va néixer la norma primigènia i amb ella totes les interpretacions, afegitons, reglaments i clàusules amb noms inintel·ligibles que l’han complicada fins l’infinit. Més valia que aquell tarambana hagués pensat menys i callat més.

dijous, 15 de desembre del 2016

De les bondats d’estar malalt

Llegeixo a l’Ara un títol que atrau la meva atenció: “Ramon Llull: elogi de la malaltia mental”. És de l’Àngels Guiteras i tracta de la possible malaltia mental que hauria patit el pare del català (l’autora no sembla mostrar grans dubtes sobre aquesta possibilitat). Tot plegat m’ha portat a pensar com es pot teoritzar, a 900 anys de distància, que aquell home barbut podia estar malalt, i a més mental. De Llull ni tan sols se sap quin any va néixer –sembla que en algun dia indeterminat entre 1232 i 1233– ni tampoc en sabem gran cosa fins que va fer els 30 anys. Determinar, a través de la seva obra escrita, que “el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental” és molt agosarat. Segons Guiteras, Llull va patir un “deliri psicòtic estructurat”, que el portà a escriure l’Ars, llibre contemplatiu. També va travessar una depressió, que sembla que es reflecteix a El desconhort, la qual cosa, i per una deducció que desconec i no explica, li fa afirmar que era una persona “amb trastorns bipolars o maníacs depressius”. En fi, no segueixo perquè el pobre home havia d’acabar en un manicomi, però va morir tranquil i havent testat i disposat el destí de la seva obra. Per no saber, tampoc sabem on va morir, si a Tunis, a Palma o en la travessia entre una i altra ciutat.
Però em sorprèn sobre tot que Guiteras el consideri “obsessiu compulsiu”,  tant per la obstinació en triomfar en els seus objectius i creences profundes com per l’ordre i l’estructuració de la seva obra. El que jo qualificaria de caràcter i rigor, ella ho considera una malaltia. En qualsevol cas, no podem mesurar quanta obsessió contenia el seu rigor sense haver-lo conegut personalment. O no és elemental conèixer el malalt per fer-ne un diagnòstic cert, acurat i rigorós?
L’altra qüestió que no entenc és el que es desprèn del títol de l’article. Elogiar la malaltia mental, o qualsevol altra, sempre m’ha semblat gratuït: ningú, ningú, vol, desitja o és feliç estant malalt. I estic segur que si algú se sent bé en la malaltia és que està tronat del terrat, aquest sí. La malaltia tampoc ens fa més forts, com a molt ens procura una experiència desagradable i indesitjable. Sí que crec en la resiliència, però no en la bondat, sigui quina sigui, del mal.

Per acabar, per a Guiteras, segons com llegeixis el seu article, sembla que només es pugui ser un geni estant mentalment malalt. A mi em sembla que hi ha persones, moltes, que tenen sensibilitats i visions del món que els inquieten i fins i tot els turmenten. Jo crec que el seu patiment els du, a alguns, a expressar aquesta visió alternativa i això els sana. Per contra, qui per raons diversos no són capaços d’exterioritzar-ho embogeixen. És a dir, primer un és un savi i després emmalalteix o esdevé un geni, però no mai al revés. O direm que Trump, com que és un  boig, pot arribar a savi?