dissabte, 14 de novembre del 2020

Un sindicat limitat

 

Al Facebook he llegit una nota del Sindicato Popular De Vendedores Ambulantes de Barcelona escrita, per descomptat en castellà, que diu entre altres coses (tradueixo): “Ahir la Unió Europea va tornar a signar un pacte amb Senegal per facilitar l'explotació pesquera del mar senegalès per part de grans multinacionals internacionals, moltes d'elles Espanyoles”. I, més endavant (tradueixo): “denunciem l'opacitat dels governs africans, especialment el del Senegal, per anar en contra dels seus pobles i a favor de les empreses europees i internacionals”. El pacte que Europa signa periòdicament amb el Senegal provoca la sobreexplotació de la pesca i que la tecnologia que empren els europeus faci poc rendible la pesca tradicional.

Pel que he pogut veure al mur d’aquesta organització, volen representar els anomenats manters, venedors ambulants que ofereixen la seva mercaderia irregular pels carrers i places del país. Sembla que aquesta gent s’han de guanyar la vida de manera precària i il·legal per poder sobreviure. Ells, com que no tenen permís de treball, lluiten les seus drets aquí, fora de les organitzacions del país, constituint una mena de sindicat de classe: la dels manters subsaharians.

Han hagut d’arribar a casa nostra de mala manera, travessant el continent africà, per caure en mans de pirates i màfies, que els cobren una pasterada per pujar-los a una barca perquè molts s’ofeguin en la travessa. Un veritable tràfic de persones que no s’atura, de gent que volia arribar a Europa per tenir una vida millor. Van venir enredats, perquè aquí, la vida pot ser millor, però no la regalen, no és fàcil i s’ha de treballar molt. Parla la nota de que són joves i que necessiten fer-se un futur, i els caldria saber que aquí tenim una taxa d’atur juvenil del 40%.

Està bé que es constitueixin en sindicat, que es queixin de les poques possibilitats que tenen de treballar, que es manifestin pels nostres carrers i places i que exigeixin els seus drets. Jo em pregunto: i si tota aquesta energia que empren per reivindicar-se a Europa la dediquessin al seu país? Cridar des d’aquí contra un tractat no els servirà de gaire, més aviat els perjudicarà perquè estan en un país dels que han negociat l’acord. Ara bé, si fundessin un sindicat allà, si es manifestessin allà, potser els seria més profitós i productiu. Fer-ho des d’aquí és com gratar el cap de l’ase.

Haurien de saber que, a Europa, si tenim drets laborals i socials és perquè ens els hem guanyat a base de bufetades, de lluites de generacions, amb morts i empresonats i fins amb guerres. El nostre benestar, el que tinguem, l’hem lluitat amb duresa i ens ha costat esforç i vides. Mentre els joves senegalesos continuïn desertant de la lluita al seu país, els seus hereus continuaran sent pobres i a Europa no hi cabem tots.

Repeteixo, està bé lluitar pel propi benestar, però no a costa del benestar d’altri. Abandonar el seu país no deixa de ser una traïció. Mentre el joves africans continuïn pujant a una barca per saltar-se generacions de lluita i sacrifici, Àfrica no sortirà mai del pou. No en trauran res de culpar el colonialisme i els perversos europeus que signen contractes draconians. Han de girar la vista cap els seus governants i ensenyar-los les dents, lluitar a la seva terra per la seva terra.