dimarts, 31 de maig del 2011

La crisi en quatre vinyetes




Una explicació clara, senzilla, simple, de l'origen i les conseqüències de la crisi econòmica que ens toca patir.

dilluns, 30 de maig del 2011

Abidal























En un gest inèdit, d'una humanitat formidable, els capitans del Barça Xavi i Puyol, van cedir el braçalet de capità a la gran persona que és Eric Abidal. Aquest home, magnífic atleta, va recollir la quarta copa de la Champions que guanya l'equip.
I és negre, un maleït negre! No sé si el Sr. Anglada, el de PxC, és culé o no, però se li deuen remoure les entranyes en veure un immigrant aixecant el premi als campions de campions. És un immigrant, un negrot potiner i brut que ens fot la feina.
Apa, que li aprofiti.

Massa bonic!

Sap greu pels periodistes esportius de TV3, però les coses són com són. Al Telenotícies migdia d'ahir, 29 de maig, van fer un molt bon reportatge del formidable partit del Barça a Wembley. Es van recollir molt bé les reaccions del públic i les jugades dels gols es van mostrar des dels millors angles.
Després, el presentador, Àlex Castells, va comentar els principals titulars de la premsa estrangera, entre ells la portada del diari esportiu francès L'Équipe, on s'hi podia llegir: "Trop beau". El bon Castells ho va traduir per "Massa bo"! Cras error! La cultureta ens falla... o ens sobra Google.
Beau és literalment bell, bonic, i no pas bo. Per tant, una traducció literal podria ser "Massa bonic" -jo ho deixaria en "Bellíssim"-, que dona al titular tot un altre sentit fent referència a la bellesa indiscutible del joc blaugrana.
Com ja deia fa uns dies, el periodisme esportiu a casa nostra necessita millorar.

dijous, 26 de maig del 2011

El Garcia, els immigrants i la violència que predica

Vaig conèixer l’existència del senyor Xavier Garcia Albiol per l’agressió (la podeu veure, si voleu, a l’enllaç adjunt) a un militant socialista que protestava per la presència del senyor Acebes a Badalona; fins aleshores no en sabia ni un borrall. Ara, aquest pacífic i empàtic ciutadà, serà alcalde de la ciutat dels seus amors, la vol neta de tots aquells que no li agraden i ha fet unes declaracions on diu (sic):


Si jo sóc alcalde de Badalona, a les persones que creïn problemes de convivència se'ls retallaran els ajuts socials perquè marxin”, ha explicat Albiol. “S'ha de fer un esforç perquè no estiguin entre nosaltres”, ha insistit. Després, ha negat que l'origen sigui la causa d'aquest rebuig: “No assenyalem ningú per ser immigrant”. Tot i així, més tard ha insistit en la idea inicial: “No volem a qui ve a delinquir i a crear problemes”.

Em preocupa especialment l’expressió “perquè marxin”. Pregunto jo: on hauran de marxar? A la ciutat del costat, a trenta quilòmetres, a cent, al seu país? De quins mecanismes disposa el senyor Garcia per fer fora la gent del municipi? No es dona compte que passa la patata a l’alcalde d’una altra població? I si també és del PP? Estarà content de fer-li el favor?
No aprovo el bonisme multiculti de certs polítics que ens volen fer creure que la immigració és un bé de Déu i que solament ens deixa beneficis. S’haurien de preguntar, precisament, perquè el Garcia i l’Anglada tenen èxit amb aquests discursos i enfrontar la immigració amb la part més fosca que comporta.
Ara bé, no donem la culpa solament als polítics de l’ascensió de gent d’aquesta ideologia: em costa molt d’entendre que la gent es cregui que el senyor Garcia podrà complir aquestes paraules. L’alcalde pot fer moltes coses, però el seu poder és limitat, per sort.



També podeu llegir les declaracions a l'Ara.

Sobre els amos del món

Quan una imatge, sigui comercial, política, esportiva, etc., no surt als mitjans, malament. Segons les regles actuals de la realitat, quan algú no surt a la tele és que no existeix. Quan surt massa però, es torna irritant. A mi és el què em passa amb qui apareix a la fotografia. D’una banda el símbol d’aquesta entitat bancària –que tot sigui dit de passada, i amb respecte, a mi em sembla una tifa– omnipresent a tots els mitjans. De l’altra, el seu amo, un personatge segurament intel·ligent i ric, però d’aspecte desagradable i agressiu. No m’agradaria gens tenir-lo per cap. Aquest homenet és el paradigma del banquer sense entranyes, de l’usurer infame, que es fot del pobre i que no té cap escrúpol per deixar escurat a qui menys té. Voldria recordar-li, com qui no vol, que la usura, durant segles, era pecat i delicte i els qui la practicaven eren condemnats a la foguera.
Dit això, alguns pretenen que un pamflet que es titula “Indignaos!” és el causant del moviment social que aquests dies es manifesta per places i carrers. En realitat és aquesta altra fotografia el motiu subliminal de la indignació: la submissió absoluta del poder polític, del poder elegit pel poble, al poder econòmic. El president del govern, malgrat presidir una taula enorme, no és més que un ninot a les ordres d’homes com el banquer. Maniobres com la desaparició de les caixes, deixen al descobert la impotència total de l’Estat davant les grans companyies privades a qui paguen els plats trencats: l’Estat es farà càrrec d’aquelles caixetes incapaces de refer-se, les sanejarà i d’aquí un parell o tres d’anys les vendrà als poderosos bancs per quatre rals. El sanejament, naturalment, a càrrec de l’erari públic: això és, de tots nosaltres. Ara, la gran empresa de telefonia del país està a punt de despatxar més de 8.000 empleats –un 25% de la plantilla– malgrat haver declarat més de 10.000 milions d’euros de benefici. I l’Estat tan panxo.
Molt aviat, els símbols com el la imatge, i quatre més, presidiran les nostres vides per tot arreu; quan tinguin beneficis se’ls repartiran entre ells; quan tinguin pèrdues, també les repartiran, però entre tots nosaltres com ja els ha permès i facilitat el Gobierno, i Govern, socialista i de progrés que hem tingut els darrers 7 anys.
Cal pensar que tots els serveis bàsics, absolutament tots, estan privatitzats: gas, electricitat, aigua, sanitat, crèdit, comunicacions, transport, carreteres... Com ens podem enfrontar els ciutadans als monstres econòmics sense el poder de l’Estat? Quina justícia serà capaç de jutjar-los? En pocs mesos ja hem pogut veure com les gasten: un xantatge permanent al sistema. Quan no hi ha connivència amb els polítics, hi ha submissió. Avui, per acabar-ho d’adobar, el Manel Fuentes ha descobert que les obres públiques es paguen amb diners manllevats a les pròpies concessionàries, o constructores. Un sistema que es converteix en una hipoteca vulgar i corrent que endeuta generacions senceres.
De tota manera, nosaltres no estem lliures de culpa. El consumisme dut a l’extrem que regna a la societat, a tots nivells, ens fa esclaus d’aquesta estructura malèvola i ens encadena irremeiablement al nostre desig de tenir. Si no l’aturem no ens en sortirem, i ens enfonsarem en la indignitat i la misèria, de la nostra pròpia baixesa. A vosaltres no ho sé, però a mi no em dona la gana!

dilluns, 23 de maig del 2011

Llorca, el terratrèmol i la fotografia

El defensor del lector de La Vanguardia justifica a l’edició del diumenge 22 de maig la publicació de la fotografia de la portada del diari del dia 12 de maig. En aquesta imatge es pot veure, entre altres coses, el cadàver d’un home, víctima del terratrèmol. Després de diverses consideracions d’ètica periodística i de referències al llibre d’estil de la publicació, conclou amb aquesta frase:


Albert Aymamí, redactor en cap de Fotografia, explica per què va proposar la polèmica imatge, servida per l'agència Efe, per portada: “Resumeix -diu- tota la tragèdia: hi ha el dolor, però també el consol de l'abraçada; es veu la destrucció i es constata la mort, sense que s’identifiqui el cadàver”.

No puc estar d’acord amb la part que diu “sense que s’identifiqui el cadàver”. Segurament, tota vegada que no es veu la cara de l’home, el Sr. Aymamí suposa que ja no és identificable, però això no és cert. I posaré un exemple que moltes persones poden experimentar. L’aplicació Google stree view, desenfoca les cares dels vianants que hi apareixen. Per a persones properes, però, no és gens difícil d’identificar-los. El cas de Torelló, on resideixo, n’és un exemple per a mi, doncs puc identificar-ne perfectament una dotzena.
De la mateixa manera, m’atreviria a dir que més d’un habitant de Llorca ha reconegut el cadàver de la imatge. Fet i fet és pels veïns, familiars i amics que la fotografia tindrà una crueltat més evident; precisament els qui més en patiran la pèrdua.
El problema està en què no es té en compte la minoria. Molts milers de lectors no sabran mai qui és l’home que jau mort entre la runa i la seva visió no els afectarà massa. En canvi una dotzena de persones l’hauran reconegut perfectament i se sentiran fortament tocades. No és just per a elles, per pocs que siguin.
Sobretot ho trobo lamentable pel mort: el dret a la privacitat ja no compta pel difunt? Demanaria menys art (representació del dolor, el consol, l’abraçada, la tragèdia...) i més sensibilitat pels éssers humans, ja siguin un o un milió.


P.D. No tenir la versió PDF de l’edició catalana de La Vanguardia és un problema. La podrem tenir en un futur?

dimecres, 18 de maig del 2011

La palla

Palla seca o palla humida

Ahir, al programa "Espai terra", l'amic Tomàs Molina ens va fer una demostració de documentació i coneixement del món agrícola.
En una fotografia enviada per un seguidor del programa es mostraven bales ensitjades. L'amic Molina va comentar que el plàstic serveix per a preservar la palla de la pluja; cras error! A la part dreta de la fotografia, podeu veure una bala de palla ensitjada. El procés consisteix en segar el farratge verd, quan encara conserva tota l'aigua, i embolicar-lo amb un plàstic especial per tal de què fermenti durant uns tres mesos. Aleshores s'utilitza com a aliment pels animals. Per tant, el plàstic no serveix per protegir el farratge, sinó per provocar-ne la fermentació.
A l'esquerra podem veure una fotografia de l'any 1952, feta a Taradell. En ella s'hi veu un paller, la forma d'emmagatzemar la palla usada des de temps immemorial. Era tot un art, fer pallers, i una feina dura i bruta: la pols que es generava a l'era es ficava fins el darrer racó del cos. La palla quedava a la intempèrie i es conservava en perfectes condicions d'un any a l'altre. Sense plàstic.
Amic Molina, val la pena documentar-se, doncs així s'evita fer el paperina. No és la primera vegada que això succeeix: flors o plantes, animals i llocs que perden el seu nom a causa de la ignorància olímpica dels presentadors. Un programa que es diu "Espai terra" es mereix una mica més de cura en aquests aspectes.
Ah! I menys helicòpter, que contamina!

dilluns, 16 de maig del 2011

Valls 0 - Soler 0

Divendres, els ínclits Xavier Valls i Bernat Soler, periodistes esportius de TV3, van amargar als culés, amb l'oportunitat que els caracteritza, la celebració de la victòria a la Lliga del Barça. Sempre atents a l'actualitat, campetxanos i trempats, van dedicar una bona part de la retransmissió de la rua al tema Busquets. Amb erudició i dedicació van especular fins a l'esgotament sobre les possibles sancions que li poden caure al jugador per un suposat insult (si li haguessin dit "mico" al Sergio, tot s'hauria magnificat tant?). Crec sincerament, que no era ni el lloc ni el moment: la festa no es mereixia que aquests dos senyors hi tiressin aigua fins ofegar-la.
És curiós constatar la fixació que tenen pel Real Madrid. Em sembla més que exagerat el temps que dediquen, cada vegada que surten per la tele, a l'equip rival per excel·lència: qualsevol dia contaré els minuts i, n'estic segur, el Barça en tindrà menys. Un senyor com Mourinho només mereix el silenci i el menyspreu, i una institució amb mal perdre l'oblit més absolut.
Els espectadors de "la nostra" ens mereixem un periodisme esportiu de més qualitat intel·lectual, menys tonteria, més intel·ligent, més senyor.

divendres, 13 de maig del 2011

Senyora Vintró

Ahir, al programa de Catalunya ràdio El Secret, es va tractar el tema “La mort de Bin Laden és un acte de guerra o una execució?” L’enllaç us durà a aquesta secció. Hi havia diversos convidats, i qui va intervenir primer va ser la senyora Eulàlia Vintró Castells qualificant, sense dubtes, l’acte d’una (sic) “execució extrajudicial” i va exposar-ne els motius. A mi em van semblar simplistes i superficials, paraules políticament correctes. Per això vaig enviar al programa l’e-mail que reprodueixo aquí sota (sic):

La senyora Vintró fa una anàlisi molt superficial i subjectiva del complex tema que es tracta.
Seria molt llarg rebatre-la aquí.
No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú.
Però voldria recordar-li que els EEUU van intervenir a Europa en les dues guerres mundials: sense aquestes intervencions, avui potser Europa no seria el què és.
També li voldria dir que reflexionés en les conseqüències d’haver pretès jutjar el Sr. Bin-Laden. Quants atemptats? Quantes amenaces? Quantes víctimes innocents? Què pensaria aleshores la Sra. Vintró?
Com tants d’altres, concedeixo el benefici del dubte als EEUU i voldria destacar que són els únics capaços d’actuar. Serà per interessos propis, econòmics, unilaterals, però actuen. Una qualitat que no podem adjudicar a Europa.

El missatge es va llegir íntegre per antena, citant el meu nom i cognom, i la senyora Coppulo, la conductora del programa, va oferir a la senyora Vintró, per al·lusions, la possibilitat de contestar-me, afegint que els oients, referint-se a mi, “aquí afinen”. La senyora Vintró contesta que “la persona em fa dir una cosa que jo no he dit” i que en tot cas l’he mal interpretada. Em diu “que invento l’argument per atacar” i que no “se sent obligada a contestar”. Malgrat que reprodueixo aquí per escrit solament una part de les paraules de la senyora Vintró, repeteixo, es poden escoltar en la seva totalitat en l’enllaç que he inclòs al començament. No voldria que ningú pensés que m’invento res.
Primer de tot: res més lluny de mi que obligar a ningú a fer res, ni tan sols a contestar, només faltaria! He repassat el meu escrit diverses vegades i no trobo enlloc on jo digui “la senyora Vintró ha dit” i possiblement sigui ella, amb tots els respectes, la qui em mal interpreti. A vegades no expresso tan bé com ella el què vull dir. L’únic paràgraf que entenc que pot creure que li faig dir és: “No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú”. Aquesta expressió que, repeteixo, en cap cas vull posar en boca de la senyora Vintró, vol donar-li la raó a ella precisament, quan es refereix als intents dels occidentals d’imposar democràcies impossibles, ni que sigui a patacades.
Potser la senyora Vintró es va ofendre, cosa que lamento, per recordar-li que els EEUU van ajudar-nos a salvar Europa del nazisme (segur que ja ho sabia); o potser es va enfadar per convidar-la a reflexionar. És veritat, segurament té raó i a la seva edat i amb la seva experiència, jo no tinc cap mena d’autoritat per demanar-li aquestes foteses. De ben segur que ella ja hi ha pensat en tot això.
Li demano disculpes i lamento no merèixer la seva atenció. Em comprometo a millorar, malgrat la meva edat i la meva experiència.


Resposta de la Senyora Vintró
Bon dia, Sr. Molsosa: Des del programa El Secret han tingut l'amabilitat d'enviar-me el seu missatge i la seva adreça electrònica, la qual cosa em permet posar-me en contacte amb vosté i dir-li que em sap greu la doble incomprensió que es va produir. Crec, efectivament, que o no em vaig explicar bé o no vaig ser ben entesa per vosté i probablement tampoc jo vaig entendre la lectura ràpida del seu correu per antena. Les noves tecnologies i la immediatesa tenen també els seus inconvenients.
És obvi que una intervenció de pocs minuts no permet abordar una qüestió tan complexa com la que s'havia plantejat amb el rigor i profunditat requerides, però així és el gènere periodístic i hom pot acceptar-lo o no, però és difícil demanar-li complexitat i profunditat com a una tesi doctoral o un treball, article, assaig acadèmic. No he vist, ni com a participant en debats del gènere ni com a oient, que es pugui assolir aquest nivell. Normalment, pel que fa a mi, intento donar una resposta clara, argumentada mínimament, correcta en l'ús del llenguatge i comprensible per a l'audiència previsible. És evident que es tracta d'una resposta personal, suposo que per això m'inviten a mi i no a una altra persona; tampoc crec que el fet de ser personal sigui un aspecte negatiu.
He reflexionat sobre les conseqüències de detenir Bin Laden, seria massa pueril no fer-ho, però sempre he cregut que la grandesa de la justícia i de la democràcia consistien precisament en enfrontar-se a la llei de la selva i a no actuar de la mateixa manera que aquelles persones a les quals aquesta democràcia i aquesta justícia volen sotmetre a la llei.
Remontar-nos a la segona guerra mundial o a tantes i tantes situacions de guerra en el nostre món, ens portaria molt lluny i no sé si trobaríem punts de coincidència. En tot cas, coincideixo amb la seva apreciació de la incapacitat europea per actuar i menys encara per fer-ho ràpid, tot i que no sempre he estat d'acord amb les presses i la forma unilateral d'actuar, al menys fins Obama, dels EEUU.
Aquesta constatació, però, no em porta a negar Europa sinó a voler més Europa, de la mateixa manera que davant de l'unilateralisme opto per les NNUU i per una millora del seu funcionament que hauria de tendir a un sistema de govern mundial. Govern que, al meu entendre, necessitem vist que l'economia sí està globalitzada.
Bé, la conversa podria ser infinita, però ho deixaré aquí, amb la voluntat que s'hagin desfet algunes de les interpretacions equivocades del passat dimarts.


Ben cordialment

Eulàlia Vintró

dimarts, 10 de maig del 2011

Joaquim Nadal: el mag de la dialèctica

Als dos enllaços que hi ha al peu d'aquest escrit hi ha dues entrevistes que Manel Fuentes va fer el passat 1 d'abril i avui, 10 de maig, al senyor Joaquim Nadal, Cap de l'Oposició i militant del PSC. Si en teniu ganes, les podeu escoltar. Són molt aclaridores i una lliçó magistral d'excel·lència retòrica, de com s'argumenta allò del "fora de context", "el què volia dir era que...", "són ells que no han complert amb...", "...i ells més", etc. Ja vaig escriure en aquest blog sobre la primera entrevista, i ja aleshores manifestava la decepció que una persona seriosa i honesta com el senyor Nadal em va provocar. Ara ja no sé què dir, ja no tinc no motius de crítica: es pot tenir més barra? Em sembla que el senyor Nadal est fot de la meva intel·ligència passant-se per l'arc de triomf qualsevol rastre de coherència que pogués quedar-li.
No sóc capaç d'entendre la deriva del PSC. Pensa potser que governarà Catalunya des de Madrid? Començo a creure que és aquest el seu plantejament: col·locar la Carmen Chacon a la presidència del Gobierno és ara el seu objectiu, comprovat que a Catalunya tenen difícil que els caiguin ni les engrunes. Gran favor a l'insigne Hereu, que malda per conservar l'alcaldia del Cap i Casal. Potser encara són a la vella i tronada idea del federalisme del gran Obiols? A Santillana del Mar ja li va marcar un gol com una catedral al President Maragall, pel què fa a aquesta idea.
Un simple votant com jo no s'atreviria a donar un consell a cap patum política si no fos tan evident que és de sentit comú. Ni tan sols en diré consell: suggeriment. Vaig tenir un gran professor de filosofia, Antonio Marzal, que deia que "l'home és l'únic animal que, quan cau a l'aigua, fa tot el possible per ofegar-se". Doncs bé, el PSC fa tot el possible per no guanyar mai unes eleccions. I els fets testifiquen que, mal els pesi, encara no han fet, i al pas que van tampoc ho faran. Per tant: nedeu, home, nedeu. Si no, us ho ben asseguro, us ofegareu!
Per acabar, el paperot del Joaquim Nadal no li envejo, però crec que personalment hauria de ser més honest i coherent amb ell mateix.

http://www.catradio.cat/audio/522505/Declaracions-del-cap-de-loposicio-Joaquim-Nadal-a-El-mati-de-Catalunya-Radio
http://www.catradio.cat/audio/533371/Joaquim-Nadal-president-del-grup-parlamentari-del-PSC