dimecres, 28 de març del 2018

Els mossos seran sempre (tots) nostres?



Hi ha desenes d'imatges d'Anadón fent declaracions a la Sexta. El subtítol d'aquesta en
que un policia “insta” als polítics explica la megalomania i la nul·la professionalitat del personatge
.
La insistència en l’expressió “s’ha aguantat molt” és la segona inquietud que m’ha despertat el senyor Anadón. La policia ha d’aguantar tot el que faci falta per no arribar a l’agressió contra els ciutadans i no es pot comparar el llançament d’un ou amb un cop de porra: no és proporcional. El policia que, protegit amb una autèntica armadura de cap a peus, no és capaç d’aguantar el llançament de 1 o 100 ous que es quedi a casa o que plegui, perquè sinó la proporcionalitat no s’aguanta. Si la concepció d’ordre públic ha de dependre de la capacitat d’autocontrol de la policia més ens val que pleguem. Que els ciutadans també aguantem la xuleria i els abusananos, que de tot hi ha al cos. S’aguanta molt, sí, però un policia no pot oblidar mai que el seu deure és protegir la ciutadania per damunt de tot. Si es persegueixen manifestants amb furgonetes per damunt la vorera, no es pot dir que és una “mesura dissuassòria”, perquè es tracta d’una maniobra enormement agressiva i molt perillosa per la integritat dels manifestants. El fet “que no hagi passat mai res” amb aquesta mesura no és excusa per continuar aplicant-la, o passarà com amb les bales de goma.Mònica Terribas entrevistava avui Valentín Anadón, portaveu de la Federació de Professionals de Seguretat Pública de Catalunya (FEPOL) i m’ha produït més desassossec que tranquil·litat. Les respostes a les qüestions que li plantejava la periodista eren certament inquietants, sobretot en dos punts. L’un sobre la tasca imprescindible dels periodistes que cobreixen les manifestacions d’aquests dies. Els professionals de la informació van perfectament identificats, els policies saben que no rebran cap mena d’agressió per la seva part i, malgrat tot, van rebre patacades i empentes violentes per part del agents. Dir que els havien advertit no és excusa, perquè el dret a la informació que tenim els ciutadans està per damunt de facilitar la labor policial. És així que es fa evident que aquests cossos temen el que d’ells es pugui publicar, fotografiar o filmar, perquè, com ens passa a tots en el transcurs de l’exercici de la nostra professió, ells s’equivoquen i quan ho fan les conseqüències poden ser molt greus. Ja hem vist massa ulls buidats. El criteri d’ús proporcional de la força no depèn de la formació, dels protocols ni de les consignes, sinó de la percepció de cada agent i del seu grau d’agressivitat personal. D’altra banda, dir que l’ordre públic està per damunt del dret a la informació em sembla directament una opinió infame indigna d’un representant de la llei, una apreciació que no s’aguanta perquè el compliment de l’un no interfereix en l’altre.

Per acabar, Mònica Planas, al diari Ara (22/08/2017) donava una idea de la fiabilitat del personatge, Valentín Anadón. En un programa de la Sexta d’aquelles dates, el conductor Hilario Pino, presentava Anadón com a com a portaveu dels Mossos d’Esquadra [sic]: “Anadón no va corregir el presentador sobre el càrrec que li atribuïen erròniament [···] L’autèntic portaveu dels Mossos d’Esquadra és Albert Oliva, no Valentín Anadón. Consultat el departament de premsa dels Mossos sobre Anadón, primer desconeixien qui era i després de revisar una base de dades es van limitar a confirmar que era un mosso. Sens dubte, la perícia del personal de producció de La Sexta a trobar un mosso que canta La traviata mentre l’operatiu està en marxa és indiscutible. [···] Gestionar la vanitat de determinades persones [Anadón] és complicat”. I, com dèiem quan ens adoctrinaven a l’escola feixista de Franco, “con un tres y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.

divendres, 23 de març del 2018

Boadella i el circ Dastis & Bros.


Fa uns dies, el senyor Alfonso María Dastis Quecedo, Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, manifestava la seva preocupació pel “circ” que Carles Puigdemont havia muntat a Brusel·les i amb les seves visites a Dinamarca i Suïssa. Al tal Dastis, que ho va dir amb menyspreu i aire de suficiència carpetovetònica, només voldria recordar-li que el circ és una activitat professional prou sacrificada, on alguns fins i tot s’hi deixen, literalment, la pell. Dit això, el ministre hauria d’estar més preocupat per les xarlotades d’un senil i esperpèntic Boadella, protagonitzant una estupidesa potinera a Waterloo. No parlem ja dels dos guardiacivils bufs desplaçats al mateix lloc per fer el pena davant la policia belga. Em consta que els dos valents van quedar-se literalment en calçotets quan els agents els van manar treure’s els ridículs uniformes, tribanya inclòs. I això que no els va estomacar ningú.
Boadella és un pallasso dolent, que no en sap vaja, que és una vergonya per la professió, ell, que volia que el nomenessin “bufón del reyno”. Però haver de posar-se al nivell de dos pocapenes mal disfressats de caderneres ja és caure baix.
Jo recomanaria al Sr. Dastis Quecedo que no badi, que al pas que anem a Espanya se la coneixerà més pels sapastres aprenents de ruc que no pas pels toros, que ja és dir. I als ciutadans de Waterloo, que cada tarda agafin la cadira i s’asseguin davant d’aquella casa de la seva ciutat i que es preparin a veure, tot sovint, “españolitos del lo, lo, lo...” fent el pena.

dimecres, 21 de març del 2018

Què passa a Sixena?

Fotografia que apareix a l'edició digital del diari Heraldo de Aragón, sense autor especificat.

L’oblit de Sixena que un servidor vaticinava només inaugurar-se el xiringuitoSixena o la perfídia aragonesa– ja ha iniciat la seva carrera autodestructiva. Podeu llegir l’article que publica el diari Heraldo de Aragón “El monasterio de Sijena suspende las visitas durante los días de Semana Santa”. Si us ho veleu estalviar, podeu continuar llegint l’extracte que n’he fet.

La decisión choca con el creciente interés que ha despertado la exhibición de las obras” [···] “la muestra, ya fue reabierta con un horario más restringido, perdiendo un día de visita, el domingo, a petición de las moradoras del enclave, las hermanas de Belén. De hecho, solo se abre los viernes y sábados de 10.00 a 14.00 y de 16.00 a 19.00.” [···] “Durante el pasado año, el monasterio de Sijena tampoco abrió sus puertas durante la Semana Santa. Y eso que ya habían llegado las primeras 51 obras.” [···] “En su acondicionamiento, el Gobierno de Aragón ha invertido alrededor de 400.000 euros, incluyendo la compra e instalación de mobiliario dirigido a exponer las piezas. No es el lugar definitivo.
De hecho, todavía tiene la apariencia de la reserva de un museo, con peanas, vitrinas y muebles que preservan y exhiben las obras...” [···] “[Javier Lambán] aseguró que se estaba negociando una ampliación de los horarios de visitas con las hermanas de Belén” [···] “No obstante, de momento, [···] las visitas quedan suspendidas durante esta Semana Santa”.

Així és com peces de gran valor artístic i històric van ser traslladades de Lleida a Sixena, per odre judicial, per ser visitades enmig del desert dels Monegres 7 hores la setmana, prèvia reserva. Quan arriba la Setmana Santa, les monges, que ja ho havien advertit, tanquen el Monestir perquè és seu i fan el que fa tot propietari: disposar-ne lliurement. Recordar que aquestes dates és quan l’Aragó rep més visitants per la llarga tradició de celebracions religioses que s’hi produeixen.
El Govern aragonès s’ha gastat la gruixuda xifra de 400.000 € per adequar un espai provisional per acollir les obres. L’aspecte és el que es pot veure a la fotografia, on de “peanas, vitrinas y muebles” res de res i de protecció ni la més mínima ombra. Penjades en reixes i dipositades de prestatges de fòrmica vulgar, tenen més l’aspecte d’estanteries de súper que de cap altra cosa.
El Govern aragonès hauria de justificar molt i molt bé com és que s’ha petejat un grapat de diners públics en un espai privat, sense haver negociat abans, com a mínim, el dret que tenia a fer-ne ús. Al meu entendre, és una presa de pèl, sinó malversació. En poc temps, la DGA (Diputación General de Aragón) es veurà en la disjuntiva perversa d’haver de decidir què fa: o compra el monestir sencer o trasllada les obres. Evidentment, la compra significaria un dispendi considerable, suposant que les pobres monges de Betlem s’ho vulguin vendre. Però encara té més substància malèvola traslladar les obres a algun museu del Reino, perquè allò de retornar les obres al seu origen quedaria en entredit i aquell alcalde tan bel·licós que tenen a Sixena, Ildefonso Salillas, hauria de combatre contra el seu propi senyor. Galdosa circumstància, un Cid del s. XXI.
Aquestes coses passen quan es prenen decisions amb el pàncrees o la vesícula biliar, que ve a ser el mateix que el cul. Passa quan vas a fer mal al veí, no pas a negociar un acord que satisfaci a tothom. Passa quan l’estultícia domina la política i la justícia. Com deia al meu anterior article: “Es faran grans discursos i es prometran enormes beneficis. S’apel·larà a l’orgull aragonès i a moltes altres tonteries. Al cap de pocs mesos, els aragonesos i les seves brillants autoritats oblidaran Sixena. Quan algú s’arribarà al monestir el trobarà tancat, perquè només obrirà el matí dels dissabtes, prèvia reserva i si al guarda li va bé. Aleshores, les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro s’aniran corcant de mica en mica abandonades i polsoses. Això sí, a Villanueva de Sigena hauran aixecat un enorme i excèntric monument al seu eximi alcalde Ildefonso Salillas Lacasa, vencedor dels pèrfids lladregots catalans”. Doncs ja hi som.

divendres, 16 de març del 2018

Nua perquè em dona la gana

Sento per la ràdio com una dona demana una altra que justifiqui perquè s’ha fotografiat nua per a la portada d’un disc que acaba de publicar. La primera és Mònica Terribas, l’altra és Judit Neddermann. La veritat, no sé perquè ho ha d’explicar, ni n’hagi de donar raó. És una dona adulta que pensa que sortir nua públicament la satisfà, i prou, que ho fa perquè li dona la gana. El que em sorprèn és que ella accepti la petició de la periodista i entri a explicar la seva decisió, i em sorprèn que  el primer que argumenta és que “no l’ha obligada cap home”. Curiós. A mi, la veritat, m’és igual que ho faci per promocionar el seu disc, perquè creu que el seu cos és digne de ser vist, perquè com que el disc es diu “Nua” pensa que s’escau; o perquè està molt contenta d’haver-se conegut. No necessito que m’ho expliqui, i si ho fa l’escoltaré.
Però em sorprèn molt encara més que es queixi per les conseqüències del seu nu. Ella té tot el dret a despullar-se com i quan vulgui, i la resta tenen el seu dret a criticar-la o a lloar-la. Hi ha gent que se sentirà atreta, fins sexualment, davant de la imatge, i d’altres que ho trobaran una marranada, una manera de vendre’s, una cosificació.
Neddermann, Terribas, no calia explicar-se. Però despullar-se vol dir perdre la intimitat i això exigeix renúncies. A les dures i a les madures.

República feminista, no


Comparteixo i crec fermament en els principis i proposicions del feminisme, i considero que és una de les pitjor misèries del nostre món occidental que es pugui considerar encara les dones ciutadanes de segona, o tercera. No puc entendre que hi hagi personatges que gosin considerar la dona com a inferior i la tractin com a tal: menystenint el seu paper essencial i imprescindible en l’avenir de la humanitat. Ens hauria de fer vergonya a tots, homes i dones.
En el que no crec és en les formes i mitjans que empra el feminisme per fer valer aquells principis irrenunciables. Mentre que una mirada pot ser allò que les femellistes anomenen micromasclisme, es passen per alt actituds de certes dones que no pretenen altra cosa que menystenir, sinó humiliar, un home. Teresa Cunillera, en el transcurs d’una tertúlia a la ràdio li deia “carinyu” a Ernest Benach, en una evident mostra de commiseració maternal. Jo, per dir-li “reina” a una interlocutora, em vaig endur un insult a la meva mare. L’actitud de moltes dones públiques és la de considerar la feminitat bona de naixement, mentre que la masculinitat és, des de la naixença, dolenta. I és així com s’apel·la a la supremacia femenina i es pretén segregar per sexes les escoles, perquè les noies són més intel·ligents i madures per una mateixa franja d’edat. I és així com la senyora Moliner (Empar) pot riure’s de la “carn d’olla” en públic i un càrrec públic, Josep Lluís Salvadó, no pot fer broma en privat d’unes mamelles anònimes.
Però el que més em priva de simpatitzar amb el feminisme és la manca absoluta d’autocrítica que impera en el moviment. Mentre que sents crítiques punyents i encertades contra el govern dels homes al llarg de la història, mai sents una paraula negativa sobre el paper de les dones. Ep, que elles hi eren també! Hi ha una frase, d’aquelles escrites amb lletres d’or al promptuari feminista que diu que “darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”. Quan es pronuncia, ningú té en compte que potser caldria afegir-hi pel bo i pel dolent, per la pietat i la crueltat, per la vida i per la mort. Mal pesi a moltes, la història també està plena de dones que han tingut un paper més que galdós en les decisions dels seus poderosos marits, un paper que no sempre ha estat el de la bona persona, ni tan sols intel·ligent.
Ja fa anys una amiga, feminista, em deia que era l’home qui feia la guerra, perquè als homes ja els agradava de guerrejar, que la guerra els mantenia lluny de la llar, alliberats de les obligacions paternals i maritals. Jo em preguntava qui eren aquests “homes” a qui agradava guerrejar i estar lluny de casa. Li puc assegurar que no eren els llancers que anaven al davant de la tropa, a peu, mal calçats i famolencs, obligats pel senyor, o senyora, de torn. Potser a qui anava bé era al rei o al duc que els manava; un rei o duc que es mirava la batalla des del turó, mentre aquells llancers morien com a conills, mentre es menjava un bon estofat. Potser les dones d’aquells reis o ducs també estaven ben contentes de lliurar-se d’un marit a qui no estimaven i poder lliurar-se a amants i joglars de fortuna. No, als “homes” no els agradava, ni els agrada, guerrejar. Per a qualsevol serf de la gleva la guerra era una desgràcia, fos home o dona.
República sí, però de tots, no només feminista. No és bo dividir la humanitat en bones i dolents, en intel·ligent(e)s i babaus, en dones i homes. Ah, i cal recordar que la vida, siguis d’un sexe o de l’altre, està plena de renúncies.

dimecres, 7 de març del 2018

Santi Vila en condicional

Imatge recollida a la web gerio.cat, signada per ACN.

Santi Vila, ex-conseller de la Generalitat, ha escrit un llibre que es titula D’herois i traïdors on explica la seva vivència del procés. No l’he llegit, però com que se n’han publicat extractes i passatges per tot arreu un pot fer-se una idea de per on va. El títol ja és ben explícit. La meva opinió és a priori, però hi ha dos aspectes sobre els quals he reflexionat abans de decidir-me a llegir-lo.
El primer es el moment. Perquè no hi ha perspectiva, perquè Vila no està suficientment allunyat d’una realitat encara en construcció i, per tant, incerta. El moment també inclou la oportunitat, quan el país que ell va representar està immers en un caos considerable. Pretendre convertir-se en narrador subjectiu quan té companys en una lluita que ell va abandonar, no sembla gaire ètic. I no jutjo si va fer bé o malament, que per ell farà. Posats a parlar d’oportunitat, sempre he desconfiat d’aquella literatura que puja a cavall del vent que bufa, que aprofita l’empenta dels fets calents per a fer calerons. Tampoc ho afirmo però, el cap em caigui, a mi em fa malpensar.
L’altre aspecte me l’ha desvetllat aquesta frase que Vila va pronunciar en una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas pel diari Ara: “Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats”. Que és tan com dir que Puigdemont és culpable de la presó i l’exili. Si el llibre va d’això, de “si” condicionals, no val la pena llegir-lo. Tothom és molt savi l’endemà i no hi ha res més estúltic que dir “jo ja ho deia”. Qualsevol de nosaltres és capaç de dir frases celebres amb un “si” al davant i en passat. No ha de fer gaire gràcia que qui ha estat el teu conseller, nomenat per tu mateix, ara et refregui la causa dels mals del país. Vila sabia de què anava el joc: doncs no haver-s’hi apuntat. Quan un és independent i no pertany a cap organització ni partit, la seva opinió és lliure i no deu res a ningú, en canvi no té el recolzament de cap grup. Però si un hom és membre d’un col·lectiu, se suposa que en coneix les normes, que les ha acceptat i que els deu lleialtat; i així tindrà l’escalf del grup. Vila podia i pot tenir la seva visió personal del procés, però en virtut de la lleialtat no la podia expressar lliurement. Si ho volia fer, haver dimitit primer i no esperar a que li fotessin la cossa al cul. Perquè ara, alguns podem pensar que l’únic que vol expressar amb el seu llibre és el ressentiment de l’ambició insatisfeta, i no pas una anàlisi, sinó imparcial, sincera.
Parlem doncs d’herois i traïdors? Això sí, sempre en condicional...

dimarts, 6 de març del 2018

L’estruç borni

Llegeixo a La Vanguardia digital el titular “Brussel·les rep com un gerro d'aigua freda l'auge del populisme a Itàlia”. I doncs què esperàveu, tòtils. Tot l’afer català, intel·ligentment internacionalitzat, havia d’haver fet obrir els ulls a Europa davant l’autoritarisme que s’ha anat obrint camí al continent i ara, després de menystenir atacs brutals contra la democràcia i les llibertats, diu que l’aigua és molt freda. Sobretot a l’hivern.
Quan la Comissió europea i tot el que en penja amaga el cap sota terra com un estruç poruc, passa que res no s’atura i mentre s’han fet l’orni dient allò dels “afers interns”, la piconadora feixistoide ha avançat. A tota la geografia europea van sorgint forces que exploten els temors recòndits dels ciutadans, oferint-los la seguretat que els governs d’esquerres no han sabut garantir. Desgraciadament, la societat està preferint la pèrdua de llibertats en benefici d’una seguretat espúria recolzada en lleis cada vegada més restrictives, que de mica en mica envaeixen l’individu en totes les seves facetes. No hauríem de fer cas d’aquests cants de sirena, perquè ens duran a la dictadura i a la pèrdua definitiva de l’estat del benestar. El govern de M. Rajoy, en nom d’un bé pretesament major, s’ha petejat el fons de les pensions i ha tingut la barra de dir-nos que aquests diners, que eren nostres, s’han hagut d’utilitzar per corregir el nostre mal cap: vivíeu per damunt de les vostres possibilitats, ens han repetit. Catalunya ha estat el camp de proves per a la carrera desbocada cap a un estat totalitari. Ha ensenyat la poteta del 155 de mica en mica, a veure què es deia a dins i a fora del país, i com que ningú no ha protestat, excepte els catalans, doncs avall que fa baixada.
I ara Europa troba l’aigua italiana freda. Brams d’ase no arriben al cel, senyors de la Comissió, perquè amb el cap amagat sota terra no es treballa per una societat justa i cohesionada que creu en una idea d’unitat. I aneu amb compte, perquè quan aixequeu el caparró del forat un cop de roc us deixarà bornis i potser ja serà tard. Escolteu els catalans, coi, que som gent de seny.

diumenge, 4 de març del 2018

La culpa va ser dels italians, clar


Dos bombarders Savoia SM-79 "Sparviero" com els que van bombardejar Alcanyís. Historiaragon.
En el meu pelegrinatge per diaris espanyols –reconec que és un costum masoquista– llegeixo el següent titular: “Unánime homenaje al 80º aniversario del bombardeo de Alcañiz”, i el subtítol: “El 3 de marzo de 1938 más de 500 personas perdieron la vida por las bombas de los italianos”. Encara que al cos de l’article diu que van ser “catorce aviones de la Aviación Legionaria Italiana, al servicio del ejército de Franco”, no deixa de ser simptomàtic que les bombes fossin dels italians.
Observo que la dreta franquista fa cada vegada més culpables “reals” els seus antics aliats italians i la legió Còndor de milers de morts en bombardejos de la guerra civil, espolsant-se la responsabilitat darrera: la de qui dóna l’ordre. Que les bombes fossin llançades per uns o altres no altera la tragèdia, en aquest cas de la ciutat d’Alcanyís. El seu alcalde, del PP, ha participat en l'homenatge “unánime” segurament convençut de que les coses van succeir així perquè quatre aviadors borratxos, vinguts per casualitat de l’Itàlia del Duce, van vomitar la càrrega mortal empesos, com si la pixera els oprimís la bufeta, pel pes del baix ventre.
És certament indignant que titulars com aquest apareguin en mitjans del segle XXI i que encara calgui recordar als desmemoriats que la culpa té nom i cognoms: Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Diós. I prou.