dimarts, 28 d’agost del 2018

Llençar els quartos, senyor Lambán

Fotografia de Jorge Escudero apareguda a l’edició digital del diari Heraldo.

Cada vegada que veig el Sr. Lambán, President dels aragonesos, sento la veu d’un personatge sempre a punt per emmerdar Catalunya. En l’homenatge a les víctimes de la Rambla a Cambrils, va fer unes declaracions en què deia que va “fer tot el possible per no saludar el President Torra”; és clar, es tractava de no polititzar l’acte, ja s’entén. Però avui va d’una altra cosa: de recordar-li que més li val que es cuidi de casa seva, on hi té una feinada.
Al diari “Heraldo”, amb data de 26/08/2018, llegeixo que “El complejo turístico de la Baronía de Escriche, aparcado tras una inversión de ocho millones”. Pel qui encara compte en l’antiga moneda això és la pasterada de 1.331.088.000 pts. Les obres van començar l’any 2008 en aquesta baronia, que és en un despoblat que actualment pertany al municipi de Corbalán (un poble de 100 habitants a uns 20 km de Terol). Com es pot veure en fotografies, s’han aixecat dos edificis d’un estilisme i un respecte per l’entorn exquisits. Es veu que amb 24 habitacions no en tenien prou per a rebre l’allau d’ocupació prevista i van bastir un esperpèntic afegit per a 12 cambres més. Com que “el Presidente de la DPT (Diputación Provincial de Teruel), el aragonesista Ramón Millán, tiene muy claro que ahora no toca culminar esta iniciativa”, ara deixaran la cosa aparcada i “con el edificio principal, la Casa Grande, con las puertas y ventanas tapiadas para evitar los robos y el vandalismo”. Cal dir que a més es va arreglar l’accés al lloc amb 7 km d’asfalt i millores, es va obrir un pou i s’hi va aportar una conducció d’energia elèctrica. Però, encara sort que “no se llegó a acometer una nueva conexión directa desde la autovía A-23 contemplada para facilitar la llegada de turistas”.
Es va oferir a inversors privats la possibilitat d’acabar l’obra i explotar les instal·lacions i es va convocar un concurs. Com que ningú hi va estar interessat, la DPT va contactar amb set grups hotelers, dels quals només tres hi van mostrar un interès remot. Un interès que, una vegada vista l’obra i els seus condicionants, va decaure fins quedar en res. A aquest malbaratament de recursos públics cal afegir-ne d’altres a la comunitat del Sr. Lambán, com ara els del Monasterio de Rueda, Allepuz o La Iglesuela del Cid. Tots amb inversions multimilionàries que mai s’aprofitaran. Arribats a aquí, una altra de les llumeneres incandescents, el diputat de Ciudadanos Ramiro Domínguez, preocupat per l’evident cagada, proposa “como alternativas, la cesión al Ejército como centro de maniobras o su uso para colonias escolares”. Brillant, Sr. Domínguez, brillant.
I aquest és el meravellós país aragonès del Sr. Francisco Javier Lambán Montañés, nat el 19 d’agost de 1957 a Ejea de los Caballeros. I ara toca fer memòria: com va allò de Sixena? Moltes visites aquest estiu? S’han cobert les expectatives? Ja treuen cada dia la pols a les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro? Encara estan exposades en aquelles pràctiques  estanteries de supermercat? Han arribat a un bon acord amb les monges de Betlem? Vostè, Sr. Lambán, vagi distraient el personal amb si saluda o no al Sr. Torra i amb retornar les pintures del MNAC a casa seva, que mentrestant “la casa por barrer”.

dimarts, 14 d’agost del 2018

Sofrages

Montserrat Tura en una visita d’obres a la presó del Puig de les
Basses l’any 2010. Imatge apareguda a la web de 
El Gerio digital.

No sé cap a on va la independència de Catalunya. Ja fa dies que ens les xerrades amb amics i coneguts veig que les opinions van canviant. Un d’ells, des de fa temps, es queixa de que estem belenestebanitzats. A mi em semblava exagerat, hiperventilat, però un article a l’Ara (dilluns, 13 d’agost de 2018, pàg. 6) m’ha començat a girar cap aquesta banda: tenim un excés d’exhibicionisme, de fleumeria, de sentimentalisme mal paït. L’article en qüestió l’escriu Empar Moliner i narra la visita que amb, agafem-nos, Natza Farré, Helena Garcia Melero i Sílvia Soler van fer a Dolors Bassa a la presó de Figueres.
No sé quin és l’estat d’ànim de la Dolors Bassa, però si ha llegit aquesta novel·leta ploranera i mel·líflua, com que és una persona forta i decidida, haurà pensat, potser, que no calia tanta llagrimeta. Es veu que la Dolors escriu les seves cartes amb un retolador verd i que això li fa “la lletra preciosa i educada”. Em sorprèn que una visita humana i política derivi en qüestions de gènere: sembla que avui, sobretot dones mediàtiques, si no introdueixen mal sigui amb embut el tema serien castigades de cara a la paret. I és així que ens explica que “s’ha pintat els ulls per rebre’ns (un codi entre dones; m’arreglo)”, o que només podia usar la piscina una hora a la setmana i en canvi els homes dues. Tots són gestos “entre elles” i, a l’hora de marxar “sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que ho veiés”. I és així, entre llàgrimes i petons se’n tornen cap a casa, totes quatre ben agafadetes, mentre la Dolors, potser, se les mira amb commiseració tot pensant “criatures!”.
Ja em perdonareu la ironia, o el sarcasme, de les meves paraules, però és que així no es fa una revolució, així no arribarem a la independència mai. Tots tenim dret a tenir i expressar sentiments, però hi ha llocs i ocasions per fer-ho i ara no estem per plorar davant de l’enemic: que ell se’n fot de tot això. Ara hauríem d’estar més pel valor i la rauxa que no pas per “llepar-nos les llàgrimes”. Ja tindrem temps pels sentiments quan haguem guanyat. Potser és la Natza Farré la qui entén més la situació quan diu que: “no guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona justa tancada en un sistema injust”.
Quan a les sofrages –curiosa paraula que us deixo buscar al DIEC– benvolguda Empar, deixa-les suar que és bo per la salut. En una ocasió de fa anys li vaig dir a una amiga que acabava un partit de basquet, crec recordar, que estava suada. Ella, tota mel, em va contestar: “no Jaume, no: els homes suen, les dones transpiren i les ballarines brillen”. Una qüestió semàntica i poc més.

dijous, 2 d’agost del 2018

Taxi! (i II)


Són les sis del matí i el taxi, un taxi de la comarca, em ve a buscar a la porta de casa: vaig coix. Amb un senzill “bon dia” mutu ens saludem. No utilitzo mai aquest servei perquè no en tinc necessitat i és potser per això que em sorprèn una mica tot plegat. El conductor no du corbata, però porta una camisa blanca de màniga curta i uns texans. Fa un goig fresc. M’ajuda a pujar al cotxe, agafa les crosses i les posa al maleter. Engeguem. L’interior del taxi no fa cap olor, està impol·lut i no sona cap mena d’emissora. L’home condueix amb tranquil·litat, segur i sens i ensurts. Gairebé no hem parlat en tot el viatge, potser perquè jo, adolorit, no en tenia ganes i ell, respectuós, només contestava alguna pregunta banal que li feia. Arribem i fem la mateixa operació: em dóna les crosses, m’ajuda a baixar i em diu que li faci una trucada al mòbil quan estigui que em vindrà a buscar. “Que li vagi bé”, em diu.
No puc descriure com seria el mateix en un taxi de Barcelona perquè fa anys i panys que no n’utilitzo cap, però pel que llegeixo i escolto s’assembla poc o gens al que he descrit: males olors, conductors maleducats, que no saben els trajectes, seients bruts, ràdios a tota màquina, etc. No puc certificar que tots siguin així o que reuneixin totes les qualitats que he descrit, però concediré que la meitat en compleixin unes quantes.
A veure. Quan em surt competència puc fer dues coses. Si sóc poderós puc mirar de comprar-la o fins i tot d’ofegar-la. Però si no ho sóc només em queda competir tan esportivament com pugui. I cal fer-ho ràpid, perquè qui comença ho fa amb ganes i il·lusió, i hi posa esforç i inversió; sinó, com més temps trigui a reaccionar més quota se’m menjarà. Però si sóc mandrós o em faig el milhomes, quan vulgui revoltar-me ja seré carn de mercat i només em quedaran mesures desesperades; i buscaré ajudes innobles o proteccions oficials,... o el que sigui. La galvana punyetera del sector del taxi barceloní els ha portat on són: a una guerra ominosa de llicències, a un pretès monopoli i a actuacions salvatges com la de la vaga actual. En lloc de dedicar esforços a fer del servei un exemple per a tots els competidors, han cercat el camí fàcil de l’autocomplaença i han buscat qui els arregli el problema.
La irrupció de la tecnologia és imparable, ens agradi més o menys, i pretendre aturar el seu progrés és inútil, és un esforç eixorc. I a això es dediquen els taxistes aquests dies: a combatre l’ós abraçant-lo. Cal treballar i de valent, renovant des dels més petits detalls aquest negoci. Avui et trobes un conductor amb pantalons curts, fumant i amb xancletes que no sap on és el carrer de Pelai; que li creixen bolets a les alfombretes del cotxe i que ens rep amb heavy-metal a tota castanya. Costa tant que un taxista vagi amb una camisa, neta, de màniga curta a l’estiu, uns texans decents i unes sandàlies ben cordades? Costa tant dur el cotxe polit i les tapisseries sense forats ni taques ni pols? És molt dificultós exigir un coneixement mínim del país i de la ciutat a qui vol una llicència? De la simpatia i bona educació cal dir-ne res?
Millorar el servei de taxi no val cap diner, només rigor, esforç i control a qui té una llicència i unes normes mínimes de conducta. Sembla mentida que tenint una marca perfecta com és aquell combinat negre-groc que els fa tant distingibles dediquin tants esforços durant tants anys a fer-se odiosos. Si és així, amenaçant amb “una tercera guerra mundial” com diu avui el nostre amic Tito al diari, que pensen guanyar la simpatia ciutadana van arreglats. Al clients se’l guanya complint amb l’obligació que hauria de regir el sector: un servei digne, professional i simpàtic.

dimecres, 1 d’agost del 2018

Taxi!


De la vaga de taxistes de Barcelona en traurem moltes lliçons, n’estic ben segur, si més no ja comencen a sorgir preguntes. Per exemple: qui convoca l’aturada? Alberto Tito Álvarez del sindicat Élite diu textualment que “l'aturada no l'havien convocat els sindicats ni les associacions” i que la “cosa” (sic) “se'ls ha anat de les mans”. Si ells no han convocat el merder, qui ho ha fet doncs? I encara, els qui secunden la vaga, qui són? Els posseïdors de les llicències o els empleats dels “llicenciats”?
Per a poder fer el taxi cal una llicència. Tota vegada que el nombre de llicències és limitat –els mateixos taxistes s’ha ocupat prou de que el límit sigui ben baix–, des de la remor dels temps ha existit un mercat de llicències, que els taxistes s’han anat “transmetent”, previ pagament d’una quantitat de diners considerable. Així, a la web de l’AMB llegeixo un anunci que diu així: “Compro llicència amb cotxe Compro licencia con coche. Festa: dimarts. Parell. 140000 €.” Dos mòbils i un email. Qualsevol, que tingui quartos, pot comprar una llicència, però una altra cosa és exercir de taxista. Així, molts “taxistes” són, en realitat, propietaris d’una o vàries llicències, que arrenden a canvi de diners. Els qui fan la vaga, són els arrendadors o els arrendataris? Es podria tractar doncs d’una vaga patronal? Vaig conèixer un taxista barceloní que era bomber, perquè exercia d’apagafocs però tenia dues llicències que arrendava i no usava. M’explicava que la seva inversió per a la jubilació eren les llicències, que es vendria per a cobrar-ne una bona picossada. També em contava que molts taxistes pagaven el mínim d’autònoms, perquè estaven convençuts que la venda de la llicència els compensaria de sobres la paga del retiro. O sigui que, quan us trobeu un taxi amb un paki de conductor, podeu pensar, amb un mínim marge d’error, que un percentatge sucós del que li pagareu al final de la carrera, serà per algú que no se l’haurà treballada: pel propietari real de la llicència. Tota aquesta compra-venda es fa i s’ha fet amb el vistiplau de les administracions, que han permès que per a exercir l’ofici es necessiti un capital considerable. Per tant, en aquest conflicte, hi ha qui defensa el pa i qui vigila la inversió: curiosa barreja.
Un altre aspecte alliçonador de la vaga, és el nivell intel·lectual i humà dels portaveus que surten pels mitjans. La seva argumentació, el seu to i les seves expressions em deixen esmaperdut. Així, el mencionat Alberto Tito Álvarez, ha parlat de “fer un gest de bona voluntat” amb les persones amb mobilitat reduïda i és així que “decreten serveis mínims”. Oju a les paraules que són importants. La “bona voluntat” és una concessió, un favor que faig perquè jo sóc qui mana i per tant tinc la facultat de concedir-lo. I així tenen la barra de dir-ho a la ciutadania, que és qui els paga. Encrestats a l’onada, tenen els sants pebrots d’humiliar-nos i cedir-nos la gràcia de portar malalts i gent invàlida de casa a l’hospital: ja són nassos! Per acabar-ho d’arrodonir “decreten”. Segons el DIEC, decretar és una (sic) “Disposició general o resolució dels òrgans de govern de l’estat”. S’atorguen doncs, els senyors taxistes, una facultat que correspon a l’estat. I fins aquí hem arribat.
Per acabar, l’estètica. Les imatges del seu portaveu i del web d’Élite no tenen preu. Si jo hagués de parlar amb un paio amb la cara tapada, el dit en posició vexatòria i pixant al carrer, la veritat és que no en tindria gaires ganes. Ja no diguem del tal Peseto Loco, personatge desagradable i violent, que entrevistat a La Razón escup que “hace falta volcar muchas más VTCs”. Home, si vols negociar i, sobretot, si et deus als ciutadans sigues, com a mínim educat.
A veure qui cridarà taxi! quan tot això s’acabi.