La tia Mª Ángela

Por allí, ramea!
Cortines d'aigua cauen sobre Torrevelilla una tarda d'estiu. Agost de 2013.
© jaume molsosa

“Donde no hay perro ni gato, la Mª Ángela limpia el plato”. Aquest era un dels molts acudits que la tia guardava a la memòria; fins i tot quan ja li fallava n’hi sortia algun que ens feia petar de riure. El seu to de veu, net, aragonès, inofensiu, era com el so d’aquella font que acompanya però no molesta. Menuda, rodona i presumida, explicava que, quan era jove i feia de minyona a Barcelona als anys 40-50, i anava a comprar sabates, quan havia comprovat que li anaven a mida, se les treia i li deia al dependent: “quiero estas, però con un número menos”. I és que a la Mª Ángela li agradava fer el peu petit, i un número menys sempre ajudava, tant que fins i tot les espardenyes d’estar per casa patien aquest espai de coqueteria. Una bona cuinera. Encara la recordo abocada als fogons amb un estri de fer xurros comprat al mercat, que no anava ni amb rodes. Ella però, tossuda i esforçada acabava aconseguint que aquella massa espessa d’aigua i farina acabés sortint pel broc de l’eina per caure a la paella. El resultat: uns xurros de xurreria. I el seu cafè. Ella i jo érem els únics que en bevíem i, en acabar de dinar, quan jo voltava per casa seva, tenia l’excusa: “hacemos un cafè, Jaime?”.

La vida la va portar a una existència dura, i va haver de prendre decisions arriscades i gens agradables. De pastora a minyona; de plegadora d’olives a pregonera; de pagesa a cartera i fins botiguera i dispesera, la tieta es va guanyar la vida amb mil feines al costat del Miguel, carter d’ofici i benefici. Tots dos, a empentes i rodolons, van travessar la vida amb la dignitat de la gent humil i orgullosa del seu ser i fer.

A la Carme i a mi ens va acollir a casa seva moltes vegades, i es pot ben dir que hi anàvem quan volíem i sense permís. Generosa sempre, ens permetia de passar uns dies tranquils, que nosaltres agraíem molt. “Vamos a hacer tortetas, Carmen!”, li deia a la meva dona, i començava un batibull de cuina i forn, en ple mes d’agost, que la deixaven suada i exhausta, però immensament satisfeta.

Va morir el dia 10 d’agost d’enguany, després d’un llarg període en que va perdre la vista i la capacitat de caminar. La seva memòria patia grans llacunes, però a voltes, la llum tornava i ens explicava alguna d’aquelles històries viscudes, o ens deixava anar un “chascarrillo” per alegrar-nos l’estona. Immensament cuidada per la seva filla M. Ángeles i el seu marit, el Virgi, ha passat els darrers anys a casa, on poca gent gran aconsegueix avui acabar els seus dies. Estic content per ella, perquè ara, com feia quan era jove, quan arribarà a casa es podrà treure definitivament aquelles sabates estretes que li premien els peus. A reveure, tía!

P.D.: Ja fa anys, vaig escriure aquest poema dedicat a la tieta:

Viatges pel sol com

una aranya immensa pentina

la teranyina a trenc d’alba.

D’esma desvies l’esguard,

empobrit i minse i davalles,

una vegada més,

al món del groc.

Groc immens de terra pobra

resseca pel sol i per l’oblit.

Espies l’aire de bell nou

i res no et mostra el canvi.

a la tieta Mª Ángeles

Gran telenotícies a TV3

Els telenotícies de TV3 s’han distingit sempre per ser els programes amb més audiència de la cadena. Sempre presidits pel rigor i amb una narració lliure de dramatismes inútils, són tot un referent pels espectadors d’aquest país. Però no podem abaixar ges ni mica la guàrdia en el nivell d’exigència que tenim els espectadors, ni el que han de mostrar els professionals del mitjà. La Mònica planes ja va fer un article a l’Ara fa uns dies, advertint d’un excés narratiu en les informacions transmeses per Mònica Oltra pel terratrèmol d’Itàlia. Jo hi faré la meva modesta aportació amb la visió del telenotícies vespre d’ahir.

Comencem al minut 21:00 quan Toni Cruanyes ens presenta un reportatge sobre estudiants de batxillerat que fan cursos sencers a l’estranger. No discutiré fins quin punt és notícia (“doctores tiene la Iglesia”) però sí el to, perquè semblava que la meitat dels estudiants catalans tinguessin famílies amb diners suficients com per pagar una estada d’aquesta mena. No em va semblar gens delicat. Continuem amb Dani Ramírez al minut 41:47, quan ens ensenya “les corredisses de molta gent” a causa de la pluja. Es veu una fotografia de Cala Pregona de gent que corre, ara molta, molta, no; que es poden comptar amb els dits d’una orella (Perich dixit). Saltem al 42:31, que és quan “s’embolica la troca” meteorològica; home, la troca s’embolica, però poquet. Malgrat tot, Ramírez ens deixa anar dos alerta!, minuts 42:56 i 43:19, per si de cas. En realitat ni tan sols va dir de quina alerta es tractava. Però al 42:39 salta la càmera de Ripoll, on al peu de la imatge es pot veure que tenien 17°C, una humitat del 100% i una “temperatura de confort” de... 16°C. Em pensava que els graus alts d’humitat feien augmentar la sensació de calor, però cada dia s’aprenen coses noves.  Al minut 45:47 una notícia d’interès general: un llamp mata 300 rens a Bergen, Noruega. Està bé, o no... Però cal saber, i explicar, que a noruega els rens són molt comuns, domèstics, i que n’hi ha a milers per tot el país, com aquí els xais o els porcs, vaja. Els rens passegen lliurament per tot el país i envaeixen les carreteres sense manies, provocant la única mostra d’impaciència dels pacífics noruecs: toquen la botzina insistentment perquè s’apartin. Les bèsties, però, no en fan gaire cas. I, finalment, la cirereta. El Cruanyes ens passa pels morros un creuer de luxe que travessa el Cercle Polar Àrtic pel mòdic preu de 20.000 € per barret. Deixant a part de que és una bestiesa, fer propaganda gratis d’un sistema de turisme que amb un sol vaixell contamina més que tots els cotxes de Barcelona, em sembla depriment.

Necessitem, penso, una renovació en profunditat de l’espai del temps, liderat per un incombustible Molina que, com un funcionari acomodat, perd rigor cada dia que passa: no li cal guanyar-se el lloc, sembla. De l’altra: compte amb els telenotícies en general, que no perdem allò que ens identifica. En salvaria el de cap de setmana, brillantment conduït amb personalitat per l’impecable Ramon Pellicer.

D’Ovidi Montllor a Pau Llonch

Hi ha gent amb un pensament clarivident que a voltes, poques, deixen anar frases que es converteixen en lemes, en principis ètics, en proclames que resisteixen el pas del temps. És el cas de l’Ovidi Montllor quan va dir que “els que no volen que es parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi”. És una frase sense adjectius, que solament constata una realitat poc discutible i universal. I és que d’homes com l’Ovidi “se n’han parit ben pocs” (plagio Estellés).

El que si hi ha són personatges que diuen parides perquè no tenen cap mena de capacitat d’imaginar un pensament propi. I és així com individus inerts, com el tal Pau Llonch (Militant de la Crida per Sabadell) que, erigint-se en àrbitre de l’ètica universal deixa anar perles com aquesta: “els que s’indignen pel burquini són els mateixos integristes que ens miren malament als que anem despullats a la platja” i es queda tant ample. Així, ell hi afegeix l’adjectiu “integristes”, cosa que ja invalida la frase. Així, a mi el burquini ni m’indigna ni em deixa d’indignar, però crec que és una altra expressió del domini que els homes musulmans volen exercir sobre les seves (i aviat les nostres) dones, dictant-los com s’han de vestir, o millor, com NO s’han de vestir. Però no em molesta en absolut veure algú despullat a la platja; gens ni mica, i menys un tipus tan ben plantat com sembla el tal Llonch. Per tant, m’emprenya que paios amb una intel·ligència precària em diguin intolerant i integrista només perquè penso diferent d’ell, cosa que demostra la seva estultícia ètica.

Benvolgut Llonch, un dels mals de la nostra societat és que de personatges com tu se’n pareixen tots els dies, tants que n’hi ha fins a les escombraries (ha, ha, ha...! ara he fet un “xist”).

Amatrice i l’amatriciana

Amatrice és una de les poblacions afectades pel terratrèmol que ha afectat el centre d’Itàlia, assolant-ne una bona part. Per qui vulgui conèixer el que va passar pot consultar, segur, centenars d’articles. Però, no cal que ho faci amb el de la Sandra Buxaderas que publicava ahir a l’Ara a la pàgina 9. No us deixeu enredar pel titular: “Dol a Amatrice, el poble de les cent esglésies”. Ni dol ni esglésies, sinó una minuciosa explicació de com s’elabora el plat tradicional de la localitat: espaguetis a l’amatriciana. Aprendrem paraules de sonoritat altament italiana com sagra, guanciale, pecorino, gricia, sugo i bucatini. També aprendrem que “aquest poble també es va posicionar a favor dels reis catalanoaragonesos en la lluita contra els Anjou”, etc. Però de la tragèdia de la gent d’aquest poble, res de res.

Fa pocs dies, Mònica Planas, parlava de que la programació d’estiu de TV3 es podia donar per definitivament desapareguda, però cal dir que les publicacions escrites van pel mateix rial i aviat “tancaran” com la botiga de sota a casa. No era el moment ni el lloc per a fer una propaganda gratuïta i sense sentit d’Amatrice, quan la seva gent entristida es passeja capcota pels seus carrers. Alguns trigaran a menjar-se una bona amatriciana. No està bé que els lectors haguem de suportar articles de tercera durant 30 dies, paraules escrites només per a omplir, fer de farciment, sense contingut. Una mica de professionalitat, si us plau.

Dones (només) per a dones

Llegeixo un reportatge  sobre una publicació titulada “La Mia es fa gran”. Està escrita per Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició, i il·lustrada per Cristina Losantos, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. En un moment del reportatge es diu que “la Mia rep informació de la mare, la pediatra i de la mestra sobre la pubertat”. Miro un resum del llibret i veig sis il·lustracions en les quals solament hi apareixen dones. En tot el reportatge no hi apareix ni per casualitat un home. Tinc un amic pediatre que ha mostrat, en tota la seva carrera, una especial preocupació per l’edat púber i de ben segur se sentiria ofès per aquesta nul·la presència del gènere masculí en la vida de la Mia. En la frase anterior és com si en el món d’aquesta noia no existís un pare, un pediatre o un mestre que la poguessin orientar. Deu ser perquè els homes som poc sensibles i tots aquells tòpics que se solen usar per fer-nos fora del gineceu.

Quan les dones parlen de problemàtiques que les afecten especialment a elles solen fer-ho sense ni un gram d’autocrítica, carregant tot el pes de la culpa en el masclisme. Sembla com si elles no haguessin de fer absolutament res per a millorar les coses, res que no sigui la discriminació positiva o lleis que penalitzin solament els homes. És cert que nosaltres hem de fer un esforç suplementari perquè el nostre rol dominant ha tingut les dones en un segon terme ignominiós, però crec que si elles ens ajuden, facilitant que participem en la seva vida i en els seus problemes d’una manera natural, les coses poden ser més fàcils.

Jo em vaig queixar, en el seu moment, de la falta de models masculins en tota l’educació infantil i primària del meu fill, i no em va escoltar ningú. Doncs bé, crec que aquesta mancança fa que les noies no coneguin des de menudes el punt de vista masculí, tan vàlid i necessari com el femení. Potser aquesta manca de referents masculins és un problema en l’enteniment entre sexes? No us esvereu, dones, només és una pregunta. Ja sé que m’arrisco a una monumental clatellada femellista, però no vindrà d'una: no serà ni la primera ni la darrera.

Una mirada miop de Joan Majó

Em direu que tinc una fixació amb el pobre Majó, però no hi puc fer més: em supera. Llegia en un article seu, titulat “Una mirada massa curta” que “el futur dels catalans del proper mig segle estarà tant o més influït per l’evolució de Barcelona i per l’organització europea que per les polítiques catalanes o espanyoles”.  I ho dona per fet, assumit i empassat com si fos una menja forçosa, ineludible. I jo fins i tot diria que s’hi troba bé en aquest escenari.

Sabeu que el 75% de l’aigua de Catalunya és a Lleida i que en canvi la població s’acumula en el mateix percentatge a l’àrea metropolitana de Barcelona? Absurd. El desequilibri poblacional i econòmic que exerceix Barcelona torça la columna de Catalunya, és cada vegada més potent i, al meu parer, fa perillar el desenvolupament del país. Amb una àrea d’influència voraç, ens hem de preguntar: Catalona o Barcelunya? Procurar que aquest desequilibri no passi a mals majors, és cosa de l’Administració, responsabilitat política del governants. Jo proposaria dur la capitalitat política de Catalunya a Lleida –també em faig pesat en això–. D’aquesta manera el poder no estaria concentrat en un espai reduït, fàcil d’abastar i pervertir. Jordi Pujol va fer una administració catalana a imatge de la madrilenya, amb un funcionariat i una concentració de poders calcada: un cras error que ens ha dut a nivells de corrupció inacceptables. És així que no ens podem resignar, com pretén Major, a deixar que forats negres, capitalitats enormement absorbents, ens rebentin el país i el converteixin en una única hiperciutat castradora i humanament dèbil.

A més a més d’arnat, vostè s’ha tornat miop benvolgut Majó (dit sempre amb tot el respecte). 

Dubte raonable (2)

Fotografia del diari ARA

Reshma Banoo Qureshi, una noia índia de 19 anys, ha sigut “fitxada” per la marca FTL per desfilar durant la Setmana de la Moda de Nova York. Banoo va sobreviure a l’atac amb àcid d’un cunyat. També he vist en diverses ocasions la model canadenca Winnie Harlow desfilar per les passarel·les afectada per una malaltia de la pell que li provoca unes vistoses (i curiosament simètriques) taques blanques per tot el cos. A mi no em sembla ni bé ni malament, no vull jutjar res; senzillament, si qui sigui, i com sigui, té ganes desfilar i algú li ofereix la possibilitat de fer-ho, doncs endavant. El meu dubte raonable (2) apareix quan són les marques comercials, els gurus de la moda, els qui promocionen aquests cassos. No sé fins a quin punt hi ha una voluntat de “normalització” de persones especials, o bé una barroera utilització de certes situacions per a donar visibilitat als seus productes. També dubto de la voluntat de les persones que s’hi presten, perquè em sembla que a voltes, darrera de preteses reivindicacions, en realitat s’hi amaga la voracitat d’una avida dòlars galopant. Ni que sigui per alimentar una fundació amb bones intencions.

I porto aquesta “normalització” a la peça de roba, ridículament anomenada burkini, que dones musulmanes comencen a lluir per les platges d’Europa. El bonisme, sobretot el feminista i el femellista, s’ha abocat a una defensa de la llibertat de les dones a vestir-se com els doni la gana, i qualifiquen de masclisme les crítiques que es fan sobre aquesta moda. Observo també de fa temps com noies musulmanes molt joves, moltes són nenes, que van amb el vel; amb texans ajustats i una camisa llarga que els tapa el paner... i vel. A mi, el missatge que m’arriba és aquest: sóc jove i guapa, però ep, que sóc musulmana! Un senyal emès amb connotacions d’advertència.

Una cosa i l’altra tenen molts punts en comú que es faria llarg d’enumerar. Però n’hi ha un que és el que em provoca dubtes: tan el burkini com l’estètica musulmana jove comencen a fer olor de diner als dissenyadors i fabricants de moda i, de fet, ja s’ha vist alguna desfilada amb aquesta estètica. Voldria suggerir a les dones que s’ho pensin bé abans d’adoptar vels i burkinis, perquè no estan defensant la llibertat de vestimenta, sinó els interessos de les grans cadenes de roba que no fan altra cosa que pensar com s’ho faran perquè canviïn ben sovint el seu armari, procurant-los així beneficis monumentals. Que no és llibertat coi, que és la pasta!

Jo, com a bon profeta, vaticino que no trigarem a veure alguna famosa amb burkini i aleshores les dones hauran perdut la batalla.

Dubte raonable

Fotografia apareguda al diari ARA del 13 d'agost de 2016.

Aquesta fotografia porta el peu següent: “Un miner colombià sortint d’una mina al poble de Segovia. Situada a 240 quilòmetres de Medellín, al nord-est d’Antioquia, la localitat ha arribat a produir fins a un 20% de l’or de tot el país. Diego Ibarra Sánchez / Memo”. Il·lustra un article escrit per Ethel Bonet sobre els problemes del miners colombians que treballen en mines d’on s’extreu or. No dubto de les paraules de la periodista, però sí de la fotografia.

I em fixo amb diversos detalls. L’home que sembla sortir de la mina figura que és un miner, però va amb motxilla, un rellotge que no sembla barat i un aspecte més que saludable. Però el que em crida més l’atenció és la vegetació que pobla lliurement l’entrada de la mina. Si és una explotació activa, és molt rar que el pas dels obrers no hagi esborrat d’un lloc tan transitat qualsevol rastre de plantes i arbustos. En definitiva, em fa l’efecte de veure més un espeleòleg aficionat fent una visita a una mina abandonada, que no pas un miner sortint de treballar a la recerca d’or.

No afirmo que la fotografia s’hagi posat per falta de material original, però ja dic: és un dubte raonable. Potser és l’abúlia de l’estiu?

Amela, amb el cul (una mica) a l’aire

A la fotografia de baix, "el Teuler", el meu sogre i Ismael Carbó 

(va ser alcalde de Forcall els anys 70). Tots tres fan soles

d’espart a la porta de la casa del carrer sant Josep a Forcall

(fotografia dels anys 40).

Víctor Amela, en una entrevista d'estiu, parla de Forcall, un poble dels Ports, al Maestrat de Castelló. Explica que hi passava estius allà, pels anys 60. Que em permeti però dir que qualificar Forcall de "poblet medieval" és certament exagerat. Tots els nostres pobles tenen un passat medieval, altra cosa és que en conservin alguna cosa, i Forcall no és precisament un cas paradigmàtic.

He estat centenars de vegades a Forcall i centenars de dies: el meu sogre és fill d'allà; feia soles d'espart (com la majoria d'homes i dones del poble) sobre un banc exprés a la porta de casa al carrer de sant Josep, malpagat pel cacic de torn. Un seu cosí, Ismael Carbó, en va ser alcalde durant uns anys. En definitiva, conec bé el lloc. No recordo que juguessin a la  “botifarra”, sinó al “guiñote” o “guinyot”. Tots són records, però diferents.

El meu sogre, la vida del qual algun dia escriuré perquè és de pel·lícula, explica que els seus avis van comprar la casa on vivia als descendents del capità Groc, que hi havien tingut un hostal o taverna, i que encara conservava elements d’aquell temps.

Ja et dic: tot són records...

Quo vadis, Albert Soler?

Un tal Albert Soler, a qui deuen conèixer a casa seva, escriu al Diari de Girona:

“Si Ada Colau volgués que de debò l'estàtua de Franco fos educativa, hauria de posar als seus peus una placa que digués: ‘Només una ínfima part de catalans es van oposar a aquest que hi ha aquí sobre. La gran majoria li van donar suport o van mirar cap a un altre costat, i els hereus d'aquests són els que ara més criden perquè està aquí exposat’”.

Bé, si el tal Soler va viure durant la dictadura del fill de puta de Franco, li preguntaria que què feia ell, que si era de la majoria o de la minoria. En aquella majoria hi havia milions de pares de família que, si volien feina i un millor futur pels seus fills, no els en quedava altra que ajupir la testa i treballar. Si ell va tenir la sort de poder fer el merda oposant-se al dictador, doncs que li aprofiti: segur que tenia el ronyó cobert.

En aquella majoria hi havia, per exemple, el meu pare amb sis fills (una va morir amb un any i un altre amb 20 anys de leucèmia). Ell va se’n va anar quan amb prou feines havia fet 62 anys, després de 50 de treball que li van costar la vida: va morir de malaltia laboral sense cap despesa per la Seguretat Social. Sí, ell va mirar cap a una altra banda, Soler, com ho va fer el meu oncle Ramon, que amb 17 anys va anar a la guerra amb la República. També va callar el Miguel, oncle de la meva dona, a qui van donar per mort en una trinxera i ja el tiraven al fossar; i el Nicolàs, que, després de 8 anys, tres de guerra, va tornar de Madrid al poble a peu per estalviar-se el bitllet del tren. Sí, ells també van mirar cap a una altra banda. I tu, què feies, valent Soler? M’agradaria veure fotos teves corrent davant dels grisos, o amb la cara sagnant sortint de Via Laietana, o a la caputxinada, o a la sortida d’alguna reunió sindicalista, o cridant “cabró”a primera fila quan el mitja merda del dictador es passejava per la diagonal, o davant dels obrers de sant Adrià. On eres Soler, que ni et sento ni et veig!

I si el tal Soler no va viure la dictadura del fill de puta de Franco, aleshores a callar i a estudiar, perquè ha sentit tocar campanes, però no saben perquè sonen. Això els passa als boques: se’ls en va la porqueria pel bec. Quin heroi, corrent darrera el toro.

Per acabar, benvolgut Albert Soler, dir-li que sí, que jo em considero l’hereu de tots aquells que van haver d’ajupir el cap, mossegar-se la llengua i fer un bolic de cor i entranyes, d’aquells que van plorar de ràbia i d’impotència quan els deien “perro catalán”; de tots aquells que s’havien de fer de la Falange per a obtenir una beca pel fill. En fi, sóc hereu dels anys grisos en què la gent anònima que mirava cap a una altra banda parlava català malgrat tot, i que bregava a l’ombra per conservar la cultura i la tradició.

L’únic que em sap greu és que estúpids i pòtols de barraca com vostè Albert Soler, puguin cobrar una pensió perquè el meu pare va morir abans d’hora. El senyor Albert Soler és allò que en dèiem de menuts una valent de boquilla, d’aquells que deien allò de “per collons els meus, per òsties el meu pare”. Jo sóc un hereu d’aquella “majoria”, dels qui van morir amb el cap cot i cridaré fins a rebentar per tots aquells que, humiliats i oblidats, van haver de mirar cap a una altra banda per sobreviure, perquè gent miserable i roïna, com en Soler puguin existir i dir lliurement.

Rebi el meu sentit i profund escarni, Albert Soler.

Ocupats!

El diari Ara d’ahir (5.08.2016) subtitula un article de Josep Pastells així: “Veïns i alcaldes d’urbanitzacions de la Selva, el Gironès i l’Empordà clamen contra l’entrada il·legal en un miler de cases de la zona, moltes en mans dels bancs, i asseguren que el fenomen va a l’alça”. La notícia no diu res de nou, perquè que hi ha pocavergonyes que es fan seves cases d’altri és un fet de fa anys. El que em sembla incomprensible és que són un miler. Han hagut d’ocupar-se 1000 cases perquè algú se n’hagi fet ressò? I encara, les nostres autoritats han “deixat” ocupar mil propietats sense fer res de res?

El cas és que als bancs, que són propietaris de la gran majoria d’aquests habitatges, es veu que tant se’ls en fot i ni tan sols ho denuncien. I el cas és que qui paga les conseqüències de la deixadesa bancària i de la desídia de l’Administració són els veïns: els ocupants ho fan tot menys conviure. Roben l’aigua i la llum, caguen i pixen per jardins i carrers, fan soroll i molesten amb barbacoes monumentals “al natural” (fan foc directament al jardí) i, si els mires més del compte, amenacen sense embuts.

D’una banda, l’estupidesa bancària no té límits. Van córrer a desnonar els legítims habitants, van descobrir que ser propietari comporta obligacions i han abandonat les finques a l’albir del més espavilat. No haguera estat millor permetre als seus amos continuar habitant i tenint cura de la seva propietat facilitant-los pagar el deute, que no pas abandonar-ho per tal de no tenir despeses? I l’Administració, inoperant, no hauria de refer les lleis per tal de que els bancs, no puguin mantenir les propietats, adquirides amb usura, en uns llims incontrolables? Unes lleis que haurien de castigar també els qui es fan seu el tros “pels meus pebrots”.

Ben al contrari, el delegat de la Generalitat a Girona, Eudald Casadesús, per referir-se a aquests casos, “ha encunyat el terme ‘cultura de l’ocupació’”, galdosa cultura i galdosa frase. I encara poc content amb la seva ocurrència engega que “cal tractar-ho de manera transversal per aclarir si hi ha algun cas de famílies que pateixin vulnerabilitat social”. Doncs a veure si ho aclarim, benvolgut Casadesús, perquè sinó se’ns hi farà fosc.

Joan Majó, transitiu

Al diari  Ara d’ahir (1 d’agost de 2016) Joan Majó escriu: “No sóc pas dels que pensen que la Transició es va fer malament, com ara està de moda dir. Però crec que és moment de repensar moltes coses del nostre marc institucional, i no només per raons fiscals, sinó també polítiques”. Em fa l’efecte que el socialisme espanyol, que ja no es diferencia en res del català, volta com una baldufa esbojarrada clavant cops de cap aquí i allà. Sembla que els cops li han enterbolit l’enteniment i diuen coses com ara que la transició (ell ho escriu en majúscula, jo no) no es va fer malament. Estampar això a aquestes alçades, quan és evident que s’ha perpetuat el franquisme més ranci en totes les estructures de l’Estat, em sembla lamentable. No cal ser una llumenera per adonar-se’n: un repàs als cognoms que coronen ministeris i, sobretot, l’alt funcionariat fa evident que el “veu de flauta” ho va deixar ben lligat. I no tan sols pels seus, sinó que ha barbituritzat totalment el socialisme patri, anestesiant-lo durant quaranta anys més.

Perquè escriure ara que “crec que és moment de repensar moltes coses del nostre marc institucional” és haver trigat molt, massa, i més per una ment com la de l’ex-ministre. Després de vuit lustres de neo-franquisme, assumit pel mastodòntic Felipe Gonzàlez (llenceu-lo a les penes de l’infern d’una vegada), tenir el valor de dir que és precisament ara que cal repensar el “marc institucional”, és ser molt curtet de mires i dona la sensació que es fot del personal.

I Majó encara ens fa una concessió, que moltes gràcies home! quan, magnànimament, gosa atorgar-nos poder repensar aquell marc “no només per raons fiscals, sinó també polítiques”. El súmmum de la gràcia. Benvolgut Majó: fa anys i panys que la societat catalana debat, amb més o menys encert, raons polítiques per continuar a l’Estat i vostè ara diu de repensar el model? No li sembla que se li ha parat la moto?

I finalment: deixar anar la perla patatera de “com ara està de moda dir” em sembla insultant. Dir que la transició espanyola, vista en perspectiva, va ser una porqueria, una enredada de proporcions totals no és cap moda, senyor Majó. Considerar-ho, com vostè fa, una vel·leïtat de quatre il·luminats és barroer.

Benvolgut Majó, hi ha moments en que s’imposa una jubilació digna, si més no per higiene dels nostres conciutadans més joves i preparats, i em sembla, humilment, que a vostè li ha arribat l’hora, perquè amb articles com aquest destrueix sense remei la seva, brillant o no, carrera política. Sembla més una arna que es va menjant el vestit per dintre que no pas un veterà amb voluntat de renovar-lo.