dilluns, 15 de febrer del 2016

Salvador Sostres i Tarrida

Aquest burro, tonto, totxo i sopes ha escrit això a l’ABC amb motiu de la mort de Muriel Casals:

Muriel Casals soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada, y acabó atropellada por una bicicleta en Urgel/Provenza siendo además el único e improbable caso en que un ciclista no era el culpable en la reciente Historia de España. [...] ...las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con que desafió a España, en un inevitable paralelismo entre la grandilocuente retórica del llamado «proceso» secesionista y sus aterrizajes tan forzados, y tan ridículos, en la realidad”.

La misèria que pot generar una persona sobre sí mateix és inversament proporcional al nombre de neurones (actives) que té al cervellet. Quan només se’n té una i a més és gandula, aleshores surten individus com en Sostres, un espècimen humanoide que vomita estultícia per tots els porus i forats del seu execrable cos.

Llançava Salvat-Papasseit “escopiu la closca pelada dels cretins”. Doncs això.




dimecres, 10 de febrer del 2016

Coscubiela 1 - Reguant 1

Aquesta setmana és la de la demagògia de l’esquerra catalana. Ahir llegia, i veia, que Joan Coscubiela (ICV) havia publicat la fotografia de la desolació: la seva mare, estirada en una llitera en un passadís de l’Hospital del Mar, en blanc i negre, mentre esperava ser atesa. Ell es queixava de que “hi ha maneres d'estalvi molt cares”, fent referència, evidentment, a les polítiques del Govern català. No vull discutir aquí la queixa objectiva, sinó l’ús que fa d’una imatge que, de ben segur, la seva mare (87 anys) ni tan sols sabia que existís. Usar-la pels seus interessos personals –particulars i polítics– per a criticar el contrari em sembla miserable.
D’altra banda, avui surt n’Eulàlia Reguant (CUP) qui, aprofitant l’incendi que es va declarar als túnels d’ADIF-RENFE a Barcelona, ens alliçona a tots amb aquesta piulada: “Hi ha qui no es responsabilitza de netejar. Xò la culpa sempre és dels mateixos, els abandonats, l'últim mono”. Ningú, benvolguda Reguant, va culpar la presumpta presència d’indigents del l’incendi, però tu aprofites per a acusar de deixadesa a qui no n’és el responsable. Tu ho sabies que en aquells túnels hi havia gent fent-hi vida? No? Ah, bé! Miserable, Eulàlia.


P.D. Benvolgut Coscu, per respecte a la teva mare no reprodueixo la fotografia que has escampat sense pudor per totes les xarxes. Misèria, Coscu.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Per un pet, set-mil esquerdes

Al Carnaval de Manresa, en una trista i poc elaborada carrossa, algú exhibia un cartell on es podia llegir “La Gabriel és de tots”. A les femellistes de torn els va faltar per a piular a tort i a dret la inacceptable agressió que aquestes cinc paraules signifiquen pel seu col·lectiu. Immediatament, va començar la pressió sobre les autoritats municipals i la regidora de la Dona, Cristina Ruz, va córrer cap al mòbil i va respondre de seguida: “Malgrat que s'exhibís en el context de Carnaval, una festa de disbauxa i transgressió, hi ha límits que no es poden sobrepassar”.
Sabeu perquè Franco va prohibir els carnavals a tot l’estat? Doncs perquè “hi ha límits que no es poden sobrepassar”. Tot està en qui posa els límits, oi? Com que els posen les femellistes, no poden suportar que un capsigrany exhibeixi un cartellet ridícul, mal pintat i pràcticament invisible que faci burla de la sacrosanta condició femenina. Pretendre que aquesta ridiculesa s’ha de castigar, o pitjor prohibir, és una solemne bestiesa. La pobresa intel·lectual es demostra amb la manca absoluta de sentit de l’humor, sobretot quan es tracta “dels meus”. Titllar aquest cartell de “Pràctica masclista que legitima feminicidis, violència física, sexual...” sí que és per posar-se a riure. Jo, si fos home, ho faria. M’ho passaria molt millor i guardaria la meva energia per altres fets més execrables.

P.D. Dic “meus” i “si fos home” perquè sento que tinc el mateix dret que els “homes” de la CUP a fer servir el gènere masculí o femení com i quan em doni la gana.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Amela = Almendra

En valencià, la almendra es diu amela. O sigui que Víctor (Manuel) Amela també es podria haver dit Víctor (Manuel) Almendra. Ve al cas això per la tendència natural d’aquest periodista a escriure en castellà, un tret que ha sortit a la superfície en ser-li concedit l’amanit premi Ramon Llull per a obres en català. Sembla anecdòtic, però no ho és tant.
Per motius familiars, tinc vinculació personal amb el poble de Forcall, d’on són originaris els avantpassats d’Amela. Hi he estat manta vegades a Forcall, a Morella i he recorregut intensament el Maestrat i la comarca dels Ports. És per això que quan vaig veure una sinopsi del llibre “El cátaro imperfecto / El càtar imperfecte” el vaig comprar i el vaig regalar al meu sogre. Ell, quan en va acabar la lectura, me’l va passar i el vaig llegir en la versió catalana. Resumint: el llibre era menys que mediocre, era una narració penosa. Mal ambientada geogràficament i social, amb una línia temporal desestructurada i una trama fluixa i poc creïble, vaig pensar que Amela podia ser un bon periodista; ara bé, com a escriptor, no passava de com ja he dit, de penós. Sempre havia llegit amb interès les seves “contres” de La Vanguardia, i m’agradaven més que no pas les de Ima Sanchís i Lluís Amiguet, els seus companys de pàgina, però la seva vessant de novel·lista no mereixia gaire atenció.
Ha d’haver millorat molt Amela perquè el premiat La filla del capità Groc sigui digne del Ramon Llull. Però el llegiré. No pas perquè m’il·lusioni la seva lectura, sinó perquè resulta que a cal Tomàs Penarrocha Penarrocha, el capità Groc, eren taverners i la taverna, coses del destí, va acabar sent la casa del meu sogre.