dimecres, 30 d’abril del 2014

Tomàs Molina i Bosch i la “seva” titella

Al programa Espai Terra de l’inefable Tomàs Molina –incombustible i etern home del temps de TV3– el dilluns parlava de titelles. Ja és curiós que en un programa amb aquest nom es parli de titelles, però el senyor Molina ens té acostumats a deixar anar del què faci falta. El bunyol del que vull parlar però és una constant d’aquest espai que ja he comentat altres vegades: la manca de rigor. Així, quan el tema principal són ELS titelles, no es pot repetir una vegada i una altra “LES titelles”: no es pot canviar el gènere d’aquests ninots articulats gratuïtament i quedar-se tan amples, el sr. Molina i el seu col·laborador, el sr. Jordi Aguilera tots dos a duo.
És de rigor mínim, em sembla, documentar-se, i pronunciar correctament la paraula central, el mot que és el titular.
Només comentar que en una ocasió ja em vaig queixar directament al web del programa sobre la falta de rigor habitual del programa, per la qual cosa vaig rebre un clatellot –virtual– del sr. Molina, qui, lluny de disculpar-se i fer propòsit d’esmena, s’excusava en els seus col·laboradors en una resposta clarament a la defensiva. Ara, hi tornem...

Ecologistes, naturalistes?

Fa uns dies, per la TV3, vaig veure un reportatge on s’explicava que al Delta de l’Ebre es fa un anellament de polls de flamenc cada any. Per això, uns 200 voluntaris, encerclen, tanquen i manipulen unes 400 aus per deixar-les anar després de satisfer les ànsies de saber dels naturalistes. Avui he rebut una petició per recolzar la prohibició de no sé quin medicament que mata els voltors que s’alimenten amb restes d’animals tractats amb el compost. Aquestes dues intervencions humanes i les seves conseqüències em fan pensar en quines són les motivacions que mouen aquestes persones quan realitzen accions com aquestes.
Els voltors. Fa només unes dècades, aquests majestuosos animals estaven en perill d’extinció a la península ibèrica. Per això se’n va prohibir la caça i es van protegir. Mentrestant, espantats per l’afer de les vaques boges, les autoritats, fortament pressionades, van tancar els canyets de tot el país, alimentant el negoci fortament lucratiu i pervers de la recollida de cadàvers (això mereix tota una tesi). Els canyets, eren la font principal d’aliment dels voltors i aquestes bèsties, empeses per la fam, van començar a matar animals vius. La reacció ecologista: alimentar artificialment els voltors amb canyets controlats i subministrats per cadàvers d’animals de granja. Resultat, el voltor depèn de l’home. Gloriosa intervenció dels amants de la naturalesa, que converteix un animal poderós i lliure en un mer esclau de la voluntat humana, que a partir d’ara en regularà el futur a pler. És aquest el pensament ecologista? Quan als pobres polls de flamenc, una altra facècia que va pel mateix camí. Perquè putejar –sí, sí, putejar– els polls? Doncs per permetre els senyors ecologistes conèixer millor aquests animalons, saber-ne els moviments i costum, i poder exercir un major control sobre l’espècie.
Perquè les intervencions dels ecologistes sobre la naturalesa és necessàriament bones? Ells mateixos critiquen durament l’ús que la societat industrial ha fet del control de la naturalesa i de la destrossa irrecuperable (?) que ha provocat la intervenció humana sobre el planeta. Però ells fan exactament el mateix, només que proveïts d’una aura de bonisme que els justifica i els permet autoerigirse en salvadors del món. Ho sento, però amb mi que no hi comptin.

divendres, 11 d’abril del 2014

Carta oberta a Josep A. Duran i Lleida

Déu vos guard, senyor Duran,

Feia dies que no sentíem de Vostè cap dels seus sacrapandis sobre el Procés a Catalunya i, certament ja l’enyoràvem. Ara toca dir que, si Convergència decideix tirar per unes plebiscitàries, Vostè s’ho haurà de pensar. Doncs no s’ho pensin tant, Sr. Duran, aclareixin d’una vegada la seva postura, deixin CiU i, sobretot, deixi’ns tranquils a tots: que sapiguem a quin camp juga, que la puta i la ramoneta ja són història i Vostè a la inòpia.
Però la meva reflexió no va ben bé per aquí. Encara avui comentava amb un amic la meva coneixença amb Lluís Carrasco i Formiguera, germà desconegut del Manel. Jo era aleshores i camacurt de pocs anys a Taradell, i el meu pare, gran aficionat a la fotografia, compartia amb ell aquesta afició. Aquell metge radiòleg es va comprar un Citroën 2CV i viatjaven amb el pare d’aquí d’allà pel territori buscant núvols per fotografiar. En aquests recorreguts, en Lluís li explicava al pare el patiment del Manel, la seva ideologia, els desitjos i els seus anhels per la pàtria: Catalunya. Dic això perquè al Manel li cauria la cara de vergonya si veiés en què ha transformat UDC Vostè: un partit a la seva mida i gust, que dirigeix al més pur estil messetari, autocràtic i personalista.
Quan Vostè diu que “hauré de plantejar-m’ho” quan es parla d’independència, ho fa en nom d’UDC? Jo, abans de res, ho preguntaria pels despatxos del partit. No fos el cas d’aquell que predica escoltant campanes que no sap d’on venen. I cal adonar-se de quan un hom fa nosa al país i al partit perquè, senzillament, l’edat li ha cremat les neurones, ja no té capacitat de regenerar-les i fer seus els aires nous que baten el món.
Ja no cal esperar més. No ho veu que les seves amenaces ja semblen les de Madrid? Que és que no entén que la política de despatx, que a vostè li agrada tant, ara, a Catalunya, és cosa decrèpita? Que potser li fa por abandonar la coalició. Jo, humilment, penso que sí, que aquella habitació de Madrid li pesa massa, aquell esmorzar “continental” en mànegues de camisa, llegint el diari com qualsevol ministre, tot plegat fóra una pèrdua molt i molt gran per una persona com Vostè. La imatge que il·lustra aquestes ratlles, creu Vostè que als catalans els cau bé, creu que és un exemple de la manera de fer catalana? No senyor Duran, i perdoni l’expressió: vostè la caga, és un ròssec pel país, una rèmora que ja pesa massa, un autèntic dinosaure polític.
És dura la carta, Senyor Duran, però és que Vostè és una mosca collonera que ja cansa i, quan això passa, no queda cap més sortida que la paleta o el flit.


Ben atentament.

dijous, 10 d’abril del 2014

Demòcrates de tota la vida

Alejandro Rusiñol, jurista i president del partit Aliança Central Demòcrata, veí de de Cabrils, va presentar una demanda de suspensió d’un acord de l’Ajuntament per la cessió de les dades del padró per la celebració de la consulta. Es veu que creia que es vulnerava “l’honor d’un ciutadà, que té dret a la seva intimitat”. La seva pretensió era, sens dubte, establir un precedent i provocar un rosari de demandes per tot el territori. Però una jutgessa amb el cap ben moblat li ha respost que per a ell li val, però no per a tothom: les seves dades no es podran cedir, cautelarment, per a la celebració de la consulta, però sí les de la resta de ciutadans. Ah!

Des de la meva ignorància, em sembla que s’ha engegat un tret al peu, com altres gamarussos que corren pel món a la recerca del minut de glòria, i ens ha fet un favor. Fixem-nos-hi: si el Sr. Rusiñol no permet que les seves dades s’utilitzin en la consulta, vol dir que no figurarà al cens electoral; per tant no podrà votar “no”, que és el que faria. Amb la qual cosa ens fa dos favors: no afectarà a la participació i s’elimina automàticament del procés consultiu. Ells es retraten. Així doncs, l’amic Rusiñol marca el camí de demòcrates com ell –na Sánchez-Camacho, en Trillo, el Rivera, el Cañas, i demés­– que no volen votar: només han de demanar als seus ajuntaments que no es facilitin les seves dades per a la consulta i submergir-se així, encara més, en el seu procés autoexcloent. Gloriós, senyors!

dimecres, 9 d’abril del 2014

La força dels ciutadans

Ahir em vaig empassar tot el debat (?) que es va fer al Congreso de los Diputados de Madrid per a decidir si es concedia a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya. Els partits espanyols es van dedicar, com era d’esperar, a combatre de totes les maneres possibles la petició presentada pel Parlament català. L’argumentari ja el sabem, no cal repetir-lo perquè no s’hi va aportar cap novetat. Ni tan sols es va intentar l’art antic de la seducció. Ben al contrari, tots van apuntar-se als retrets i les fal·làcies que es repeteixen, de fa anys, pel país: la llengua no està maltractada, el finançament és correcte, la queixa constant i altres perles que el gallec Rajoy va recordar fins el “fin de la cita”.
Cap però de les clepses brillants, inclosa la llumenera extraordinària de na Rosa Díez, va gosar fer referència al clam popular, ningú va parlar dels dos milions de catalans que vam sortir a la carretera per a reclamar amb veu clara: independència! Ho va sentir tot el món, excepte els robinsons de Madrid que viuen, es veu a la inòpia. Perquè? Doncs perquè és incontestable, el nostre clam no té ni crítics ni detractors, perquè saben que en fer-ho travessarien una ratlla que les democràcies mundials no estarien disposades a acceptar.
Aquesta és la nostra gran fortalesa, la dels homes i dones lliures que sortim al carrer a demanar, a exigir, independència. Hem de seguir per aquí: esgotem totes les vies i, al final, posarem la veu del poble damunt la taula, perquè aleshores ja no hi haurà retorn; ni per a ells ni per nosaltres. Ara és hora, catalans!