divendres, 22 de desembre del 2017

Victòria!

Sí, els independentistes hem guanyat aquestes eleccions malgrat els espeternecs triomfalistes d’Inés Arrimadas: no, no podrà ser “la presidenta de todos los catalanes”; així, en castellà, perquè se sàpiga en quina llengua i cultura ho hauria fet. Avui, diversos amics d’arreu d’Espanya, es pregunten com és que a la democràtica Catalunya un partit filofeixista d’extrema dreta ha guanyat de manera clara. No m’estranya que s’ho preguntin perquè la desinformació que pateixen dellà de l’Ebre i el Sènia és aclaparadora, perquè ignoren quina és la nostra realitat. Arrimadas ha guanyat perquè ha reunit el vot de la por, perquè ha sabut capitalitzar sense manies l’aplicació del 155. Aquí és on ha jugat bé Cs, perquè qui ha fet la feina bruta i n’ha patit les mortals conseqüències ha esta el propi PP, i que n’ha rebut els rèdits han estat ells.
Com a tot arreu, a Catalunya hi ha gent que té por quan les coses es sacsegen, i més encara quan les circumstàncies instal·len un clima de terror. Als pobles i ciutats fora de l’àrea metropolitana barcelonina no ho hem notat, però allà sí que l’Estado s’hi ha abocat: helicòpters sobrevolant dia i nit l’espai urbà, furgonetes amunt i avall traginant policies i caderneres, càrregues indiscriminades contra ciutadans pacífics, la llibertat d’expressió coartada. Acusacions a tort i a dret, detencions, empresonaments i el Govern exiliat a Brussel·les. Al cinturó roig tot això fa molta por i és aquí on es concentra el 50% del vot de Catalunya. Si mireu qualsevol mapa de resultats comprovareu la gran taca taronja que s’estén al voltant de la capital del país –on també ha guanyat Cs–. És aquí on el PSC a fet la llufa més estrepitosa i s’ha deixat arrabassar tot el seu capital polític, perdent fins i tot Mataró! Aquesta àrea és on hi ha majors concentracions d’immigració dels anys del franquisme i on les bosses de cultura precària són més profundes. Fa pocs dies es publicava un estudi sociològic on es feia evident que el votant de Cs és el més inculte del cens. I la incultura i la ignorància són els generadors de por més potents.
Cs ha estat el partit que ha gastat més diners en la campanya d’aquestes eleccions, 2,1 M d’euros, que ningú no sap d’on han sortit. La propaganda visible a tot el país, però, només ha fet efecte allà on no els feia falta.
Tampoc cal oblidar que el Gobierno i el PP de Madrid han llençat tota l’artilleria a l’atac i no han estalviat mitjans, ni públics ni privats, per estendre el seu missatge barroer amb un García que s’hauria de rentar la boca amb salfumant. I tot això amb el handicap que significava pels independentistes tenir els seus líders fora de combat: l’un a Bèlgica i l’altre a la presó. És com un combat de boxa amb un dels contrincants lluitant amb una mà lligada a l’esquena.
És per tot això que Cs ha obtingut el resultat de 12 diputats més que en les anteriors eleccions. Però compte: el vot que ha obtingut és extremament inestable perquè és fruit de la conjuntura política que el PP ha muntat, amb el flabiol sonant dels propis Ciutadans al darrera. És un vot volàtil i voluble perquè han influït sobre una gran massa de gent esporuguida, mal informada i amb la cultura a nivells escassos, que fa que canviïn el sentit del vot cada vegada que van a pixar.

Però això també té una segona lectura que hauria d’alliçonar els independentistes: ells no han sabut conferir seguretat a tota aquesta gent, no els han pogut convèncer perquè no ha trobat ni el canal ni el missatge adequats. Ara, els toca d’estudiar bé la composició social d’aquests votants, conèixer a fons les seves inquietuds i trobar la manera d’arribar-hi. Ho podem fer des de la força de la victòria. Tenim quatre anys per fer els deures.

dimecres, 13 de desembre del 2017

Què no s’ha de fer per guanyar

Al diari Ara d’ahir, 12 de desembre de 2017, l’escriptor i historiador Joan Esculies escriu que: “Des de l’1 d’octubre els directors del Procés no han sabut mantenir el relat del que feien perquè algunes variables no s’havien sospesat prou. S’ha improvisat com en altres ocasions, però no s’ha trobat el to per explicar-ho”. A mi em sembla que en aquesta premissa, que presideix l’article, hi ha un error d’apreciació que cometen algunes anàlisis profètiques sobre què passarà en aquestes eleccions. En el context que estem, de repressió violenta i limitació de drets, dir que els impulsors del procés “no han sabut mantenir el relat” no és cert; o si més no, no és exacte. Una cosa és que s’hagi canviat l’objectiu, que era la independència, i una altra és que si l’expresses et puguin muntar un sidral que et dugui de potes a la presó. En definitiva, crec que el relat es manté, i tots els qui l’hem defensat ho sabem bé. I també ho saben els qui hi estan en contra, perquè així ho demostra la violència que s’ha desfermat contra l’independentisme.
És cert que hi va haver errors greus en proclamar una república que no tenia clar que l’estat espanyol trauria els tancs al carrer, que no tenia el control del territori i que potser va confiar prou i massa en què Europa es desvetllaria i els faria costat. Però d’aquí a pensar que els seus promotors han abandonat la idea o que l’han diluït és, potser, tenir una imaginació massa desperta. El prova-error científic també val en política.
En el que sí que estic d’acord en l’apreciació que fa Esculies és en que s’ha improvisat massa i que “no s’ha trobat el to per explicar-ho” . Sobretot pel que fa a ERC. Les llàgrimes de Marta Rovira davant la detenció de Junqueras, la dependència evident del líder a la presó, les contínues justificacions de la candidata demanant perdó per presentar-se, debiliten molt les expectatives del partit. No pas entre els seus votants, que crec fidels, sinó entre la massa d’indecisos que sempre flota en l’aire de les enquestes. Les coses han anat com han anat, i ara ERC no pot asseure’s a la vora del camí a llepar-se les ferides. Ha de recuperar el seu discurs i emetre’l amb claredat. Sense oblidar cap pres, els seus mitings han de fer referència directa als objectius independentistes i deixar-se d’enyorances que no tenen remei i que en campanya només serveixen arguments a l’enemic.
Es pot entendre el dolor pels companys empresonats, però als polítics els suposem una capacitat de resiliència important –una resiliència que d’altra banda la ciutadania ha demostrat sobradament i heroica– i ara és l’hora de mostrar-la. Perquè sinó, els qui anem de comparses, els qui fem bulto, ens podem sentir escapçats i perdre l’empenta i amb això ells, els polítics, sí que perdran el relat i la capacitat d’explicar-lo.


Podeu llegir l’article sencer de Joan Esculies al diari ARA

dijous, 30 de novembre del 2017

Sixena o la perfídia aragonesa

El ministre Iñigo Méndez de Vigo ha ordenat al Museu de Lleida retornar les obres que l’alcalde de Sixena –Ildefonso Salillas Lacasa, martell de catalans rebecs– ha exigit durant els darrers 20 anys. Sixena és un poble menut i ressec situat al cor dels Monegres, amb poc més de 400 habitants. Allà hi va néixer l’heterodox fisiòleg i filòsof Miquel Servet (Miguel Serveto en castellà, tal qual). Curiosament aquest home va ser cremat a la foguera per haver gosat discutir el dogma de la trinitat i defensar el baptisme en l’edat adulta. Un lliurepensador que, com que ja és mort, els sixetans homenatgen, però que si fos viu l’acabarien de rostir. Doncs bé, aquell heroi, Ildefonso Salillas, ha comès l’avolesa traïdora d’aprofitar la suplantació del Govern català per aixecar un cop més la veu i ara, davant del Méndez aquest ha aconseguit el que volia.
No equivoquem l’enemic: no és Iñigo Méndez de Vigo, sinó el tal Salillas, qui aprofitant la nostra debilitat administrativa ens l’ha clavat pel darrera. Sense pietat ni vergonya, sense la més mínima ètica, ni política ni personal, ha anat a plorar als braços de l’Estado, a qui li ha faltat temps per causar el dany a la Catalunya ocupada. En definitiva, Salillas, amb nocturnitat i traïdoria, s’endurà legalment (?) les obres cap al seu desert particular. La meva reflexió ve de que no et pots refiar de ningú, menys quan tens un veí envejós i pèrfid que en lloc d’establir aliances de bona companya es dedica a soscavar tant com pot unes relacions que haurien de ser cordials i còmplices.

Fa més de 40 anys que visito regularment l’Aragó i n’he seguit les peripècies de prou a prop. Per exemple, la del monestir cistercenc de Nostra Senyora de Rueda, a Sástago. Hi vaig estar per primera vegada deu fer uns trenta cinc anys. Ens va rebre un pastor que guardava les ovelles a la magnífica nau gòtica de l’església. Aquell bon home ens va cobrar la voluntat i ens va deixar lliures perquè voltéssim pel que era una ruïna. Va estar així durant 10 anys més, fins que a principis dels 90 van començar tímides actuacions  que van culminar el 2003 després abocar-hi centenars i centenars de milers d’euros. D’aleshores ençà se n’ha donat la gestió a diverses empreses privades, que han fracassat en els seus intents de fer-ne un referent. Ara fa 4 anys que és tancat perquè la darrera concessionària manté un litigi amb el Govern aragonès. Ja ha patit diversos robatoris i les instal·lacions i el monument ja comencen a notar els efectes de l’abandó. La mala qualitat de les reformes hi ha contribuït en bona part. La fortuna pública invertida se n’ha anat pel pedregar sense que hagi costat la foguera (pobre Servet!) a ningú. És aquest el destí que els espera a les obres de Sixena? També vaig ser al monestir a principis dels 80 i, en tinc imatges, era també un detritus que clamava al cel. Situat enmig d’un secarrar, a més d’una hora de l’A2 i amb mala comunicació, sense cap altre atractiu que no sigui l’estepa monegrina, les obres seran rebudes amb gran pompa com un dret de conquesta. Es faran grans discursos i es prometran enormes beneficis. S’apel·larà a l’orgull aragonès i a moltes altres tonteries. Al cap de pocs mesos, els aragonesos i les seves brillants autoritats oblidaran Sixena. Quan algú s’arribarà al monestir el trobarà tancat, perquè només obrirà el matí dels dissabtes, prèvia reserva i si al guarda li va bé. Aleshores, les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro s’aniran corcant de mica en mica abandonades i polsoses. Això sí, a Villanueva de Sigena hauran aixecat un enorme i excèntric monument al seu eximi alcalde Ildefonso Salillas Lacasa, vencedor dels pèrfids lladregots catalans.

divendres, 10 de novembre del 2017

El toro Albiol

"Així de grossos". Fotografia apareguda a OKdiario, signada per AFP.
A voltes he pensat que si un toro es preguntés una sola vegada perquè coi envesteix un tros de drap vermell, s’ajauria a la plaça, es miraria el torero i el públic amb displicència i s’adormiria una estoneta a veure si el deixaven tranquil. Passa que l’animal, de cervell limitat, esverat, punxat i emprenyat surt a l’arena encegat i envesteix sense mesura ni criteri tot allò que es belluga. És així que amb càstig i fatiga arriba al final de l’obra exhaust, morint vençut i humiliat als peus d’un homenet mitjamerda. Així és Javier García Albiol: un toro en estat pur, un animal que envesteix tot el que és gras, incapaç de tenir un mínim pensament lúcid que li permeti asseure’s, meditar uns minuts i preguntar-se: què carai estic fent empaitant un parrac desfilat? I és que quan s’atura una mica, rep una banderilla des de Madrid i reprèn la seva carrera embogida. No té consciència de que es dessagna a cada envit i que acabarà sota l’espasa pepera tal com han fet els seus predecessors.
La sagnia que pateix el senyor García, de la qual ell com a bon brau de lídia no és conscient, es constata en les seves irracionals denúncies que a voltes ratllen una estultícia profunda, en l’ús d’una xerrameca cada vegada més violenta i en la gesticulació corporal que adopta en les seves compareixences. Ara arriba ja al desvergonyiment de voler judicialitzar l’InfoK de TV3 –un programa que ha merescut elogis arreu– perquè no li agrada que nens i adults sentim les notícies tal com són, i sobretot que les entenguem. És a través de personatges extremament perillosos pel seu descontrol emocional que España mantén la seva ciutadania anestesiada, i que es pot constatar en una enquesta que “demostra” que tornarien a donar a Rajoy el comandament del país en un exercici d’estultícia col·lectiva.

Ni que sembli mentida, al García ja li va bé el paper perquè s’avé amb la mentalitat hispana de “l’ordeno y mando y que se haga pronto”, amb l’estretor mental del cortijo. Cap imatge més il·lustrativa que el señorito i els seus toros, que li fan la feina i l’alimenten. Només li cal donar-los farratge, embravir-los a cops de puya i, quan ja estan ben empoderats, treure’ls a la plaça amb la promesa d’una mort heroica. Mediti una mica senyor García, perquè és més que segur que acabarà mort i esbudellat, enmig d’un toll de sang en qualsevol ruedo de províncies, enmig dels aplaudiments dels seus, això sí. Llavors, arrossegat per l’arena com una desferra, el duran a l’escorxador, li tallaran els collons –aquells que eren tan grossos– i un cuiner castís els courà per a qualsevol mariano. A compte de la casa, esclar.

dimarts, 7 de novembre del 2017

La xerrameca autoritarista

El llenguatge no és mai innocu. Hem assistit aquests darrers mesos a una normalització de mots terribles com rebel·lió, tumult, cop d’estat, sedició, 155 i altres eufemismes d’un sol concepte: la venjança jurídica d’un estat enganxat per les part toves. De mica en mica, els ministres i adlàters del PP, C’s i PSOEPSC ens han anat acostumant un dia darrera l’altre a escoltar aquests mots amb “naturalitat”. Periodistes i mitjans d’un color i de l’altre ens les endinyen amb una facilitat que fa por, sense donar importància aparent al que signifiquen, no tan sols jurídicament sinó moralment. Hem sentit policies titllant de catalufos homes i dones nobles quan els duien a la presó. Hem vist un portaveu d’aquest cos manifestar-se a Madrid amb l’extrema dreta més violenta. Hem assistit a agressions feixistes contra ciutadans després de cada manifestació unionista. I un pòtol de barraca tractant un càrrec electe, President del meu país, de cocomocho i etzibar-li que “no es un cobarde, es un mierda”. I a Espanya ningú no s’immuta.
Aquesta setmana he llegit dues frases que expliquen el concepte que els espanyols tenen del país. La primera és de l’inefable fiscal Maza: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”, ha deixat anar. Les implicacions que té l’expressió faria posar vermell qualsevol demòcrata que l’hagués pronunciat, que dimitiria tot seguit al·legant alienació mental transitòria. L’Estado ni té ni deixa de tenir paciència, com no en té una pedra o un bocoi de vi de Porto. A qui se li ha acabat la poca paciència democràtica que tenia és al Gobierno del PP-C’s-PSOEPSC, li ha sortit la vena dictatorial i ha aplicat la repressió pura i dura, tot esbotzant el mateix Estat de dret que pretén defensar. Però l’expressió també té la seva lectura subliminal i deixa en pilotes la democràcia espanyola: “el estado de derecho es mío!” Recordem ara la frase de la mòmia corcada del PP, Manuel Fraga Iribarne: “la calle es mía!”. I recordem-ne les circumstàncies. L’home era aleshores ministre d'Interior; eren els mesos immediats a la mort de Franco. L'exabrupte el va vomitar per unes manifestacions obreres a Vitòria, amb tres morts, tots manifestants. I aquí estem.
La segona frase és un titular de La Vanguardia que diu així: “El ministro de Exteriores belga llama al orden al de Interior por hablar de Puigdemont”. La “notícia” ve signada per Europa Press, per tant l’autoria de la titulació és del diari. Segons l’Oxford líving Dictionaries espanyol, defineix aquesta expressió com “Pedir una persona con autoridad a otra que cambie una actitud o un comportamiento que la primera desaprueba”. A veure, un ministre no pot cridar a l’ordre a un altre perquè no té autoritat per fer-ho. Com que el ministre d’Interior no té bona opinió de l’Estat espanyol i en canvi el d’Exteriors sí, el diari atorga rang major al qui va a favor de la línia editorial. En realitat el primer podria haver engegat tranquil·lament a fer punyetes el segon sense que el cel els caigués al damunt.

Són dues frases, dues expressions, que defineixen descarnadament l’estat de descomposició cadavèrica en què es troba la democràcia dels espanyols, són la mostra evident i diàfana de l’esperit franquista que impera en totes les institucions de l’Estado i a tots els seus nivells. Són la justificació del “a por ellos” que ha estat avalada pel Borbó, pobret, pel seu estado de derecho i per una enorme part de la ciutadania espanyola. I així estem.