Definitivament

Estic gairebé tan fart de “la pregunta” com del xaró anunci amb que la loteria estatal ens obsequia enguany. Quan ja t’has empassat la visió dels folklòrics perpetradors, et rematen amb la imatge impagable del Raphael entonant la sonsònia del sorteig: formidable! Si he de ser sincer, les orelles se m’han tornat meselles i l’anunci m’afecta poc. En canvi, les voltes que es donen a la pregunta del referèndum a Catalunya, em xerriquen com una polleguera mal untada. No sé per quin motiu, la cara del Raphael a l’anunci fent aquell gest, com de recargolar, se’m transforma en la del Joan Herrera i personifico en l’home d’ICV la meva mala bava. Perquè ja n’estic fins al cap d’amunt.

És per això que ara, i aquí, amb tota solemnitat declaro que –després d’una profunda i elaborada reflexió– NO aniré a votar la consulta si en l’enunciat de la pregunta no hi figura clarament la paraula “INDEPENDÈNCIA”, sense adjectius ni reduccions. La paraula és clara, no admet cap altra interpretació i és el punt de partida pel meu país.

Senyors Parlamentaris, President: esteu advertits.

Publicat a La Vanguardia de 12 de desembre de 2013

Margallo i el margalló

De ben segur –la presumpció de saviesa reservada– que el ministre José Manuel García-Margallo no sap el que és un margalló. Com que és una paraula catalana que designa una palmera mediterrània, no s’haurà preocupat mai de saber-ne res; no fos cas que s’empeltés de nacionalisme excloent. També hauria de saber que per les terres ebrenques les seves fulles, tallades i assecades, servien per a la  confecció d'escombres i altres estris domèstics. Escombra és aquell estri que serveix per escombrar, per treure la porqueria, vaja.

Ara, davant del simposi 'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)', que se celebrarà del 12 al 14 de desembre a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Margallo opina que és “falsificació flagrant de la història”. I ho diu admetent que només en sap el títol. La setmana passada, Rajoy va fer emprenyar Hollande i va fer riure el Parlament escocès quan reconeixia que no havia llegit el llibre blanc sobre la independència d’aquell país. Salmon, dotat de la ironia britànica, va aprofitar la ignorància del President espanyol per a relaxar els tots els escons: van riure els independentistes i els unionistes junts. Ara li toca a Margallo. Aquest personatge, sense ni haver llegit les propostes del simposi ja aventura les conclusions, les seves naturalment. Sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, excreta que es tracta  “d’un joc extraordinàriament perillós” organitzat per “pseudohistoriadors nacionalistes excloents” i ha advertit que no contribueix gens a millorar la relació entre Catalunya i España.

Aquesta és la cara de l’España de les essències: en lloc d’escoltar veus divergents, espantats d’antuvi, prefereixen fer-se els sords i jutjar sumaríssimament, com han fet sempre. Aquesta mena de gent és la mateixa a qui li agraden els toros, però mirats des de la barrera no fos cas que prenguessin mal. Mai entren al debat noble perquè els esparvera escoltar, parlar i els fan tremolar les veus que no són les seves.

De menyspreus

La diva de les tertúlies del país, na Pilar Rahola, ens parlava ahir a La Vanguardia (20.11.2013) de menyspreus: “Aquest menyspreu”, es diu el pamflet. Al llarg de l’escrit, na Rahola es fa un tip d’anomenar els, segons ella, darrers menyspreus que els peperos han infligit. Així: menyspreu per la cosa pública, per la informació, per les llengües.

Com passa sovint, quan un hom ha pujat a la trona engega sermons sense tocar de peus a terra i les hi fot des del cavall estant. I la caga, com na Rahola tantes vegades. L’únic menyspreu que els polítics, siguin peperos o no, perpetren contínuament és el que afecta al poble, a la ciutadania, als votants. Els demés són propòsits reduccionistes, si no es té en compte el fet superior: que els polítics se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou. Aquest és el problema, madame Rahola i vostè, des de la trona, se n’oblida miserablement una volta i una altra. Segurament perquè pensa que “al poble, que el donin pel c..., que ja té les conferències de sant Vicenç de Paul”. Moltes gràcies donya Rahola, i que estigui boneta.

Desafecció

Avui Joan Majó escriu: “No té res d'estrany que hagi augmentat la desafecció ciutadana amb la política, no sempre justificada, però sempre creixent”. No sé en què basa aquesta afirmació. El que sí em produeixen desafecte per certs opinadors són precisament frases com aquesta, quan la realitat social diu una cosa ben diferent. De què val que durant els darrers anys hagi estat la ciutadania la que, sortint al carrer quan ha calgut, ha etzibat una coça al cul dels polítics perquè es decidissin a avançar d’una vegada. A mi em sembla que és una justificació gratuïta, possiblement fruit de llegir enquestes, la font de la veritat absoluta. Em sembla que el que li passa al senyor Majó, com a altres polítics amb projectes fracassats, és que el que voldrien és el ciutadà dòcil. Aquest, és aquell que es limita a opinar i a votar un cop cada quatre anys: si la participació a les eleccions fos sempre del 80% cap partit parlaria ara de desafecció. El ciutadà participatiu, dòcil, en política ha de preocupar-se per la política quan es convoquen eleccions, ha d’anar als mítings, escriure cartes a les redaccions dels diaris, discutir al cafè o a casa i anar a votar. Votar, pel polític professional, vol dir: obtenir el permís del poble per manar, fer el que em doni la gana durant quatre anys i no haver de donar-ne explicacions a ningú.

Un no pot entaforar la culpa del seu fracàs –al meu entendre el fracàs del PSC com a entitat independent del PSOE està cantat– a les butxaques de l’elector, etzibant-li entre cap i orelles que és a causa del seu desinterès. En definitiva, dir avui que a Catalunya hi ha desafecció per la política és insultar, directament i a la cara, al ciutadà.

Per acabar, parlar d’una altra frase en el mateix escrit on diu que “no he tingut mai necessitat d'acceptar consignes, ni he sentit mai parlar de disciplina de partit” ja ho farem un altre dia; això, senyor Majó, no s’ho creu ningú: és una mentida podrida.

Sobre sentiments i emocions

Sota el títol “Som analfabets emocionals?”, Lara Bonilla al diari Ara, amb tota la bona intenció, mira de conduir-nos pel món de les emocions, i el què aconsegueix és un maremàgnum de confusió que fa patir. L’article està tant farcit de cites d’especialistes suposadament experts, que no pots saber exactament quina és ni l’opinió ni la conclusió de la seva autora.

L’error de principi que desvalora l’escrit és la confusió immediata i reiterada entre el què és una emoció i el què és un sentiment. Sempre he pensat que l’emoció és una reacció immediata i de curta durada davant d’un esdeveniment, una experiència. En canvi un sentiment és una actitud vital que perdura en el temps. La pujada d’un cop d’empatia, de simpatia o d’enyor que podem percebre davant d’una situació tendra, no es pot confondre amb amor. Així, quan un dia retrobem una antiga amiga, parlem durant unes hores i revivim un temps passat, és gairebé segur que ens mirarem aquella persona amb afecte i reviurem moltes ocasions en les quals ens van sentir atrets per ella. Això és una emoció, perquè si deixem que la nostra ment revisqui tranquil·lament aquell record, de la mateixa manera que ha eixit s’anirà fonent, dolçament, altra vegada en l’arxiu de la memòria. Això no és l’amor, que és un sentiment molt més profund, que no és fruit del passat i que té una permanència il·limitada, d’antuvi. Per resumir, diria que una emoció és una reacció adrenalínica i en canvi un sentiment és la calma de l’actitud madura.

En una d’aquelles frases que pretesament volen concentrar grans pensaments se’ns diu de la pena que “sentir-la és un mode de sentir-se viu”. Jo en canvi diria que la pena, quan s’instal·la com un sentiment, és la mort. La pena és una emoció, que si deixem fluir com totes les emocions, passarà i ens oblidarà. Com la que sentim pel dol: si deixem que la pena que porta associada llisqui, es transformarà en un record dolç i tendre. No cal que aneu amb cap especialista: la meva mare n’és una experta (i no cobra).

Meravella

Per un millor enteniment

He llegit el curiós testimoni d’Eugenio Gabana, un home a qui se li va diagnosticar un càncer de mama als 70 anys. Sigui dit que el va superar. Ell es queixa amargament perquè en el procés de tractament “m’he sentit discriminat”. Me’l crec. Fa pocs dies, a Barcelona van córrer 20.000 dones contra el càncer de mama. Es fan entrevistes en les quals es presenten afectades d’aquesta malaltia com a autèntiques heroïnes. Els símbols que s’usen són de color rosa. Un mocador al cap d’una dona sol ser un símbol, una mena de reivindicació d’aquest heroisme femení. Fins i tot s’han presentat famoses que s’han amputat els pits en un acte gairebé totèmic, de sacrifici ritual.

En la seva lluita per la igualtat, molts col·lectius femenins s’han oblidat dels homes i els voldria convidar a reflexionar-hi. Així, no entenc perquè es creen organitzacions de dones empresàries, de veïnes de tal o qual barri o poble, per la defensa d’un dret “femení”, per combatre la violència domèstica. I deixem-ho aquí. No crec que els problemes de les empresàries siguin diferents dels que tenen els empresaris, que les veïnes siguin més associatives que els veïns o que la violència sigui només masculina. Aquestes associacions solen considerar “que les dones són més, són millors”, que hi ha una pretesa superioritat femenina innata i universal. Semblaria que hi ha la reivindicació definitiva: que les dones són un ésser superior destinat al govern del món a tots els nivells perquè són “bones” per naturalesa, mentre que els homes són “dolents” pel mateix motiu. Ningú no és pregunta perquè un home de 80 anys mata la seva dona i es suïcida, després de 50 anys de matrimoni. Les notícies es limiten a  constatar que és un altre cas de violència de gènere, que no hi havia hagut mai denúncies i que semblaven gent normal. És així de fàcil i ens quedem tranquils pensant que cal fer alguna cosa més per protegir les dones. A mi em sembla extremament simplista.

La recentment desapareguda, i ara admirada, Doris Lessing va deixar escrit que “és una idea absurdament sentimental pensar que les dones poden fer més per la pau que els homes”. Fa pocs dies, M. Carme Junyent ens convidava amb el títol del seu llibre a “repensar el gènere en la llengua catalana”. Potser aquestes dones han arribat on són sense fer servir el sexe (que no el gènere). Val la pena el debat, o és només un entelèquia que m’he muntat jo?

Se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou

Mig marejat llegeixo això: “La 'troica' acusa els bancs espanyols d'invertir en deute públic en lloc de donar crèdits”. I no un deute públic qualsevol, és deute públic del Reino de España. Em sembla que això ja comença a ser la perversió suprema. Fixem-nos bé en el que significa: vam rescatar els bancs amb diner públic, diner que ha sortit directament de les nostres butxaques. Aquests diners, havien de servir per a revitalitzar el crèdit, impulsar l’economia real i facilitar la recuperació de l’ocupació i del consum. Però no, la banca –ja es necessiten pebrots– agafa els nostres diners, aquells que els vam regalar, ens els presten a través de l’Estat i ens en cobren interessos! La ignomínia no pot ser més gran: se’ns pixen a la boca i encara ens diuen que plou. Una colla de barruts és el que són, uns pocavergonyes i uns mamons! Com pot l’Estat tolerar un robatori tan descarat? Això és l’estat del benestar que ens espera: un Estat en mans del poder bancari, de carmelluts com el Fainé o el Botín. A més a més, el senyor Montoro té la gran barra de dir-nos que ens deixa els diners als catalans perquè els mercats no ens volen finançar. Però quins mercats financen España, Montoro? Els mercats “espanyols”? N’hi hauria per clavar-te una puntada de peu al cul: rata de claveguera, mentider

! Aquesta és l’España que “va bien”? Au home: a cagar a la vinya. I amagueu-me les xurriaques perquè n’estovaré algun.

D’una temporada ençà, Europa no deixa de clavar calbots a la gran democràcia espanyola. Jo els suggereixo el següent: deixeu que Catalunya sigui independent i, en lloc de deixar-nos fora als catalans, claveu un coça al cul a España. Estareu més tranquils, creieu-me.

Negociar la frustració

Ara sentia el Pere Navarro “no contestar” les preguntes de la sempre incisiva Mònica Terribas a CatRàdio. El cap del socialistes a Catalunya ha esquivat, maldestre, qualsevol qüestió que signifiqués marcar postura davant del dret inalienable de decidir. Però hi ha dues grans fal·làcies que Navarro repeteix insistentment. Que els representants catalans no han negociat amb el Gobierno i que el procés serà un fracàs frustrant.

Home, sobre les negociacions i pactes que hem fet amb Madrid n’hem pagat, i en paguem, les conseqüències; el peix al cove de Pujol ens ha dut a tenir un país de joguina en el qual no decidim absolutament res de res. D’una banda els incompliments reiterats dels diferents governs de signe divers i els ribots sobre qualsevol llei que s’ha impulsat des de Catalunya de cara a l’autogovern, fan pensar que hi ha poc a parlar. Si Navarro pensa que dur el dret a decidir a les Cortes serà un fracàs, què el porta a pensar que una nova negociació tindrà èxit? D’altra banda, ara la quarta dimensió, el temps, juga el seu paper: els catalans estan tips d’esperar. Pretendre una reforma constitucional increïble vol dir allargar aquest procés uns quants lustres: treta anys més?

Com que Navarro pressuposa que el procés serà un fracàs, infereix que això frustrarà la societat catalana. Bé, de primer, la seva proposta té l’èxit assegurat? De veres creu que arribarem, d’aquí 30 o 40 anys, a una Espanya federal, evidentment “ribotitzada”? No serà això molt més frustrant? I perquè el bo del Pere té tant d’interès a protegir-nos de la frustració? Ho troba una mica massa paternalista, francament, com si els ciutadans no fóssim adults capaços de refer-nos d’un intent fallit. Jo no vull líders que el que pretenen es “guardar-me de qualsevol mal”. Conten les cròniques que, l’endemà de la desfeta del 1714, les tropes borbòniques es sorprenien en veure artesans i menestrals treballar als seus tallers, com si el setge no hagués existit. Ignoraven dues coses: primer que la Coronela que defensava la ciutat eren aquells mateixos que ara picaven pedra un altre cop; i segon, que aquells homes i dones posaven les arrels de l’empenta que avui ens impulsa cap a la independència. De frustrats, amic Navarro, res de res.

Anatomia d’una compareixença

A molts ens ha passat. De petits, davant d’un fort pendent, ens vam llençar a tota vela sense pensar gens que la força de la inèrcia ens la jugaria. A mitja baixada, aquella sensació de vertigen, la inutilitat de l’esforç per aturar-nos i la inevitable patacada final se’ns van gravar a la ment, i després sempre ens ho hem pensat dues vegades abans de deixar-nos anar. Però no tots aprenem la lliçó, o si mes no l’oblidem. I penso que una cosa així és el que li passa al conseller Espadaler. La seva compareixença davant la comissió d’interior del Parlament és un paradigma del polític professional. Mai no m’havia entretingut a seguir una d’aquestes sessions, però ahir, ho vaig fet.

Partim de que aquestes compareixences tenen un temps ben limitat i delimitat. Així doncs, observem en què inverteix Espadaler el seu temps: 17% dades de demografia de Ciutat Vella i el Raval; 25% dades estadístiques sobre l’evolució de la delinqüència; 17% relació de la de l’incident de la mort del Sr. Benítez; 18% investigació de l’actuació policial en el cas de Benítez; 9% justificació i conclusions; 14% al bla-bla de repetir dades estadístiques, donar les culpes al tripartit, autobombo de la gestió i a tirar pilotes fora. És a dir, el 56% del temps a vomitar un munt de dades que es podien haver donat per escrit, i al bla-bla. Menys de la meitat a parlar del cas pel qual s’havia convocat al Conseller. Aquesta és la tàctica: malgastar la major part del temps a no aportar res de res, per evitar parlar massa i de massa coses. Molt bé home, quina transparència! Si afegim que no es veu ni un gram d’autocrítica i que es tractava d’una defensa a ultrança d’uns fets si més no dubtosos, que Espadaler es va fer un fart de reclamar la presumpció d’innocència dels mossos i a repetir una vegada i una altra que era un fet aïllat, jo arribo a la conclusió de que els senyors Diputats, i nosaltres, van perdre el temps miserablement.

A tot això, he trobat a faltar una pregunta primigènia: tot coincideix a dir que el Sr. Benítez estava visiblement alterat; que quan van arribar els mossos l’incident ja s’havia pràcticament acabat; si això es dona per cert, com és que l’arribada dels agents és el fet que va desencadenar tanta violència? 

Prestige i prestigi

Veig que totes les crítiques a la sentència del “Prestige” es dirigeixen cap a la ineficàcia de la justícia i la impunitat dels responsables (?) d’aquell naufragi. Desconec absolutament com es fa per noliejar una nau, però com que internet és un pou de “saviesa”, he perdut una mica de temps per cercar-ne algunes curiositats. I em topo amb una figura prou interessant: les societats de classificació. Aquestes són (sic): “organitzacions no governamentals o grups de professionals amb l'objectiu de promoure la seguretat de la vida humana i propietats (vaixells i plataformes offshore) així com la protecció de l'entorn natural marí”. Això s’aconsegueix (sic):  “gràcies al desenvolupament de Regles de Classificació, la confirmació que el disseny dels vaixells compleix amb aquestes regles, la inspecció dels vaixells durant el període de construcció i les inspeccions periòdiques per confirmar que els vaixells continuen complint les regles”. Per a emetre un certificat, en nom de l'estat sota la bandera que estigui registrat un vaixell, aquestes societats cobren una pasta gansa. Sense voler entrar-hi, imaginem tot el què comporta que et neguin un permís d’aquesta mena (immobilització de la nau, prohibició d’atracar arreu, pèrdua de la utilitat del bé, etc.) i les untades que pot comportar.

Dit això, qui és el responsable final de que qualsevol objecte flotant no signifiqui un perill ni per la gent ni pel medi? Doncs jo entenc que és qui emet el certificat. En el cas del “Prestige”, aquest certificador era  l’American Bureau of Shipping i l’asseguradora The London Steamship Owner’s Mutual Insurance Association. No em vull imaginar el poder d’aquestes companyies, tant que ni tan sols s’han esmentat en tots aquests anys. La capacitat de xantatge arriba a uns nivells que han estat capaços d’emmordassar dos o tres Gobiernos de l’España eterna. Aquestes empreses havien de garantir que el “Prestige” era capaç de dur la seva càrrega a port; no va ser així i aquella baluerna tronada, rovellada, pollosa, es va enfonsar el 19 de novembre de 2002 vessant 77.000 tones de cru al mar.

Per molt que ara la classe política espanyola es vulgui considerar innocent  els hauria de caure la cara de vergonya perquè el “Prestige”, a més de la seva càrrega letal, es va endur al fons de l’oceà tot el seu prestigi.

Humilitat, potser

Aquest dies de comissions parlamentàries destinades a aclarir les barrabassades dels banquers, algú, no recordo qui, recomanava als investigats l’exercici d’una virtut: la humilitat. La imatge de Rodrigo Rato entrant al Parlament en companyia de Dolors Montserrat i una més que somrient i desafiadora Sánchez-Camacho, no en són precisament un exemple. Lluny de l’autocrítica i el capteniment aquets senyors es presenten davant dels representants del poble mirant per damunt de tots els caps, amb l’expressió d’abusananos a la cara, i prenent una de dues opcions: o bé es defensen a desdir, o bé es neguen a parlar. Voldria recordar que tots aquest pocavergonyes, a qui hem pagat el seu desastre i a qui continuem pagant un sou, van malbaratar els diners que els ciutadans havien guanyat treballant, treballant! Hi ha res més mesquí que apoderar-se del treball del poble? Acudir davant dels representants de la ciutadania amb actitud superba no es pot tolerar. Deixant a part les formes, un excel·lent per David Fernàndez i, com bé diu ell, sap greu que el debat es centri en una sandàlia. No deixa de ser la tàctica de “pilotes fora” que fan personatges de les elits com Duran, que per una banda parlen d’atendre el patiment social i de l’altra defensen Rato.

Tocar el piano o tocar el pebrots

El cas de la pianista de Puigcerdà corre per tots els titulars dels diaris del país aquest matí, boirós a Torelló. En llegir-los observo que el fet que l’acusada sigui una pianista (dona i artista) dóna joc al periodista espavilat. Si en lloc d’una música haguera estat un home que serrava metall a casa per guanyar-se la vida, el titular hauria estat al revés: el cas de l’home que eixordava el veí amb la seva serra. És a dir, depenent de l’ofici productor del soroll, el "culpable" és l’un o l’altre. És injust.

Fa uns quatre anys, els nets dels bons veïns de tota la vida de casa nostra, van formar un grup musical. Aquell estiu, les tardes al jardí es van convertir en l’audició forçosa, repetitiva, ininterrompuda, de sorolls de bateria, guitarra i veu. Tot i estar a uns 20 metres, des del menjador de casa, amb les finestres tancades, podíem sentir clarament les notes vacil·lants dels joves músics. Això, dia sí dia també, va durar més de dos anys. Un dissabte de primavera, en un dinar de família, a les dues de la tarda, el grup va engegar el seu assaig diari. El temperi era tal que no podíem parlar perquè sentir-nos era impossible. Vaig pensar que s’havia acabat. Em vaig aixecar i em vaig dirigir a casa els veïns i els vaig fer saber el meu malestar i la meva disposició a parlar amb els nois. La família em va dir que no em preocupés, que podia tornar a casa tranquil. Quan hi vaig arribar, l’assaig ja s’havia acabat. El diumenge va ser tranquil i el dilluns, els nois es van endur els seus instruments tranquil·lament i mai més hem tornat a sentir el seu irritant concert.

Aquest és el resultat del que jo anomenaria reacció lògica, exemplar, coherent i solidària. Un hom pot fer a casa seva el que li vingui de gust mentre no molesti els veïns. I la molèstia, i el seu grau, és una cosa absolutament subjectiva, però indiscutible. Si el veí se sent alterat per una activitat meva, cal que l’aturi immediatament, perquè de la meva actitud en depèn el seu benestar. La pianista no té dret, per molt que li vagi la carrera, de tocar el piano, sigui a l’hora que sigui, si amb el seu gest altera la vida d’altri. En el cas que ens ocupa, és la música la que ha envaït la intimitat de la seva veïna i la qui té la obligació de solucionar-ho immediatament. En aquest judici, no es jutja la suposada tendència a la histèria de la veïna, sinó la intromissió de la pianista. Però, i tornant als titulars, presentar la pianista com a víctima ven molt més. Repeteixo, no és just.


Llegit pel Quim Monzóa RACC1: http://rac1.org/elmon/blog/ombudsman-12-11-13/

Sempre Marilyn!

De la pel·lícula "Ningú no és perfecte", en anglès Some Like it Hot, dirigida per Billy Wilder estrenada el 1959, amb Marilyn Monroe.

Un cadàver que belluga

Versió lliure i amb moviment del quadre "La lliçó d'anatomia del doctor Tulp". Rembrandt Harmenszoon van Rijn, 1632.

Sobre l’aigua

Ahir, Gabriel Jaraba, al seu compte de Facebook comentava la privatització galopant que el Gobierno del PP està imposant arreu. N’hi ha una, de privatització, que ara em preocupa especialment: la de l’aigua. Arran de les declaracions fetes per Mas-Colell sobre la venda de les depuradores, se m’ha encès una reflexió sobre aquest procés. Perquè un home pot estar molts dies sense menjar, però molt pocs sense beure. La gestió de l’aigua s’està convertint en una opció de poder i control que pot arribar a l’arrel de la vida, a un xantatge als poders públics i als ciutadans. La captació, el tractament, la distribució i ara la depuració –tot el procés– d’aquest element indispensable estarà en mans de companyies privades que podran controlar el subministrament a pler. Em sembla una perversió formidable del sistema, perquè ara ni tant sols l’origen de la vida estarà en mans del poble, sinó a l’albir del mercat. És ben bé que els polítics se’ns estan venent al millor postor. Ara, qualsevol ciutadà, podrà ser privat en un plis-plas de beure i rentar-se. Perquè, no ho oblidem, on no arriba la mà privada ho fa la pública: recordem el cas de Badalona o l’alcalde Garcia Albiol ha fet instal·lar fonts impossibles per evitar-ne l’ús.

Mentrestant, el rebut de l’aigua va pujant. Ens diuen que ningú es quedarà sense aigua perquè no sé quina mena de tarifa de caritat posaran en marxa. Però no és això: és èticament defensable exercir la política del benefici sobre un bé essencial per a la vida? Què passarà quan hi hagi molta gent que no es pugui rentar amb eficàcia? Quan no puguin netejar la roba i els plats? Tornarem a velles malalties? Empenyerem a la gent al “robatori” de l’aigua? És una reflexió extensa, però a la que val la pena dedicar-hi temps perquè ens hi va la vida, tant que a qui tingui la barra de tallar l’aigua a un ciutadà se li hauria de tallar el cap, èticament parlant.

El joc de Joan Majó

La figura de Joan Majó és allargada. Avui, a la tertúlia de CatRàdio, ha donat un altre exemple de la seva vocació de polític irredempt en comentar el darrer sacrapandi dels mossos que va acabar amb la mort del detingut i l’acusació injusta d’un home innocent. Un altre contertulià, Carlos Losada, criticava amb lògica com s’ha esdevingut la imputació de vuit agents, que ha estat possible gràcies a la participació ciutadana. Interrompent l’argumentació, Majó ha deixat anar “sí, gràcies a la transparència que hi ha avui...”. Però Losada ha insistit: “la formulació de les acusacions s’ha produït gràcies als vídeos”. Mentre l’un, a qui li surt la cua de polític, acudeix a una explicació etèria, tant com la transparència, l’altre, molt més pragmàtic, diu que no, que són unes imatges filmades pels veïns les que han evitat la impunitat. Sembla una apreciació mínima, però és l’abisme que separa la cosa pública del poble. Si el conseller Espadaler hagués actuat amb rapidesa i ètica pública, si no hagués dedicat els seus esforços a defensar “els seus”, sinó a aclarir amb prestesa els fets, ara no ens trobaríem amb un problema enorme de desconfiança. Perquè no hi ha res que faci més pudor de corporativisme i d’obscuritat, que hàgim hagut de dependre de les imatges dels veïns per arribar a conclusions vertaderes. La sensació que moltes coses senzillament es tapen, és el que provoca la percepció d’indefensió en la ciutadania. És un simple vídeo, senyor Majó, no pas preteses transparències filosòfiques. Mentre tinguem mestres de l’eufemisme, hàbils manipuladors de les paraules, tindrem dirigents tanoques (sigui escrit en el sentit estricte del diccionari).

Por de morir vestit

Si es té prou temps i paciència, es pot veure i escoltar el Tomàs Molina tres o quatre cops al dia. Home del temps polifacètic, presenta un programa sobre medi ambient i regala vols amb helicòpter per mantenir l’aire de Barcelona net. En cap de les seves intervencions no perd l’oportunitat de renyar-nos o advertir-nos, com si fóssim nens de bressol. Abrigueu-vos, tapeu-vos, que si el sol, que si la pluja, no toqueu, no mireu, no mengeu, no oloreu, fa por, alerta! –aquesta usada a desdir–, perill!, precaució, etc., etc., etc. Un reguitzell imparable i abusiu d’avisos, moltes vegades més pusil·lànimes que altra cosa. Amic Tomás, podem entendre que et preocupis, però ja som grandets i sabem que si fa fred ens podem abrigar i si fa calor ens hem de refrescar. I compte, que si ens volem refredar o morir rostits, és cosa nostra i no pas de l’home del temps.

Quan era menut, els avis usaven una expressió molt adient per a persones especialment porugues: “aquest té por de morir vestit”, deien. Doncs això, benvolgut Tomàs, si tens temor de dinyar-la dempeus, queda’t al llit i tapa’t fins les orelles i espera que et vinguin a buscar, però mentrestant deixa’ns tranquils i enfronta’t als teus temors, als teus fantasmes que tots en tenim, però no anem pel carrer fent-ne partícips a tots el qui trobem. Una mica de virtut, home!

Pilar Rahola, des de la trona

He escrit en diverses ocasions a la senyora Pilar Rahola, a través de la seva pàgina web o del seu blog, manifestant-li la meva opinió sobre alguns dels seus escrits. Indefectiblement, he rebut sempre la mateixa resposta: una nota de la seva secretària en la qual se’m dona amablement les gràcies per la meva aportació, cosa que la senyora Rahola agraeix. I així s’acaba la comunicació entre ella i jo. I és així com un es dóna compte de la manera en què, a mesura que un escala en la piràmide de la fama, es va alçant de la terra i mira el què passa a sota amb un aire displicent. No vull pas dir que Rahola hagi de fer cas de les meves opinions, només faltaria. Però sí que la resposta que obtinc d’ella és pobra, tant que no es digna ni a escriure-la ella. Rahola, com molts polítics fins ara, estan desconnectats de la realitat i prediquen i pontifiquen des de la seva trona sobre el què els arriba a través dels seus filtres.

Dic tot això arran de la columna titulada “Mossos”, publicada a La Vanguardia, en la qual fa una encesa defensa dels cos de policia de Catalunya. Predica sobre la presumpció d’innocència, sobre imatges pretesament enganyoses, protocols d’actuació (que ella sí que coneix). Benvolguda pilar: en un país amb el cap assenyat, el primer que caldria fer és suspendre els implicats, sense menystenir-ne la possible innocència, investigar els fets amb imparcialitat, emetre una conclusió i actuar en conseqüència. Perquè, no oblidis amiga, que siguin culpables o no, un home va morir a les seves mans. Si jo enxampo un lladre a casa i el pelo d’un tret, malgrat que tingui tota la raó del món, se m’imputarà d’homicidi; o no? No seré pas un assassí, però la justícia haurà de jutjar la meva acció. Doncs la policia és igual, són ciutadans que han de complir la llei amb protocols o no.

Benvolguda Pilar, no s’hi val a acusar la societat, impunement, de linxar mossos a tort i a dret perquè no és veritat, no s’hi val a acusar els ciutadans de ser injustos, quan els fets reiterats demostren a bastament que alguna cosa no funciona a cal mosso. Benvolguda Pilar, baixa de la trona i xupa carrer, amara’t de xusma, que et convé a tu i a molts.

El Valle i la memòria

El PSOE presenta ara una proposició no de llei al Congreso perquè les restes del general Franco siguin exhumades del Valle de los Caídos i traslladades “a un lloc a decidir amb la família (del dictador) o al que resulti més adequat”. Aquesta petició va encaminada a aconseguir que el monument sigui un “espai per a la cultura de la reconciliació”. Potser aquella baluerna arribi algun dia a ser alguna mena de cosa cultural, però dubto molt que pugui fomentar la reconciliació. Ja fa anys que la morbositat, més que cap altra cosa, em va dur a visitar el Valle de Cuelgamuros i la basílica. Puc descriure en una sola paraula l’efecte que em va produir la vista del monument: aclaparador. Em vaig imaginar que aquella creu immensa, suportada pels esperpents monstruosos de Juan de Ávalos, feia l’efecte que havia previst el dictador: el de recordar als visitants que, ni que fos des de la tomba, esclafaria qualsevol que no acceptés la seva victòria. No sé si els qui van caure a causa de la traïció del general a la República acceptarien considerar aquests lloc tètric com un espai que, d’alguna manera, els pertany; com no sigui a causa de la seva contribució esclava, anònima i forçada a l’aixecament de tal despropòsit, no trobo cap altre motiu. Ben al contrari, penso que seria una nova burla al seu sacrifici que ara, els polítics , els venguessin la idea de participar d’aquell sancristo gros.

De fet, a ran de les obres que es van haver de fer a corre-cuita perquè tot queia a trossos, començo a pensar que aquells republicans rebels es van mofar del dictador pixant-se al ciment, de mala qualitat, per tal de malmetre l’obra.

Maruja Torres i el sistema

“Cal ser la mosca collonera del sistema. El sistema s'ha de sentir sempre amenaçat”. Aquesta frase de Torres és el resum del que hauria de ser l’actitud de la ciutadania envers els seus polítics. Cal estar sempre a la contra, sempre, i no permetre ni un minut de repòs a aquells a qui paguem un sou generós xuclat del nostre treball. No n’hi ha prou amb votar un cop cada quatre anys, com pretenen que fem els qui estan a les antípodes de Torres. La senyora Àngels Esteller (PP), demòcrata de tota la vida, afirma que “en democràcia decidim cada cop que votem en unes eleccions”. Doncs no senyora, no només quan votem, sinó cada dia. Vostè és de les que pensa que els ciutadans podem anar a les urnes “por la gracia de Diós”, per donar carta blanca a personatges grotescos com ella durant quatre anys; i mentrestant, nosaltres a treballar sense aixecar el cap de la màquina.

Maruja Torres té raó, tota; és més: no s’ha de ser una mosca collonera, sinó un eixam sencer disposat a picar i repicar aquells clatells que, com la senyora Esteller, volen ciutadans submisos. Hem d’amenaçar el sistema perquè no deixi de trempar ni un sol moment.

Streap tease

El moviment continu...?

Passe passe le temps...

Tot sigui dit amb tots els respectes cap a l’Antoni Puigverd hi ha articles que semblen “d’encàrrec”. El seu a La Vanguardia (“Ara és l’hora, moderats”, 28.10.2013) en té totes les característiques, sobretot després de l’editorial que publicava aquest diari el diumenge dia 27. Però això només és una anècdota de la filípica que ens endinya el Puigverd, de cop i sense engaltar. El pitjor és que sembla –repeteixo i subratllo el sembla– oblidar com tants d’altres que el mandat del poble no és precisament aquest. M’agradaria saber d’on treu “la majoria potencial: la dels catalans reformistes”.  Em sembla un invent, ja dic, d’encàrrec, la segona via de la tercera via, potser? No sembla plausible. No veig que la moderació que proposa sigui acceptable, perquè España ha demostrat amb escreix que el seu diàleg és fals, que es basa en les promeses “zapateres” dels “apoyaré” i que el que vol, en realitat, no és resoldre el problema català, sinó derrotar-nos altra vegada.

I cal decidir-se, a vegades, entre el blanc i el negre, entre la vida o la mort, quan ja no hi ha tons perquè algú s’ha encarregat d’esborrar-los una vegada i una altra: tots els estatuts han acabat en estatutets tutelats bé per militars, bé per alfonsos que passen el ribot impunement amb acabats a mida del Tribunal Constitucional. L’actual actitud de la ciutadania no és un extremisme, com pretén fer-nos veure el Puigverd, sinó la única sortida a la qual s’ha vist abocada per la contínua negativa de l’Estado a la nostra voluntat de ser. Les decisions entre el blanc i el negre sempre són emprenyadores, perquè exigeixen un grau de compromís i audàcia que a molts els fa tremolar. Ens preguntaran si volem ser independents o no; la possibilitat de ser independentets no existeix.

Finalment, en una frase d’aquelles que semblen incontestables se’ns convida a la reflexió: “La llibertat no rau en el fet d’escollir entre blanc i negre, sinó en la reconsideració de l’elecció prescrita”. No sé si sabré interpretar el sentit de tant enlairat pensament, però a voltes, reconsiderant i tornat a considerar el tren passa i no sol tornar fins al cap de dos o tres-cents anys. Massa temps, per mi.

El paper de Convergència

Em van ensenyar, ja fa molts anys, que el balanç d’una empresa no és res més que la fotografia d’un moment molt determinat. Quan has acabat el balanç, ja no val gaire. Doncs amb les enquestes passa el mateix: no són altra cosa que la imatge sociològica estàtica d’aquelles hores en què s’ha realitzat l’enquesta. Aquí està la clau de la cosa, en la paraula estàtica. En la darrera enquesta de El Periódico sembla que CDC s’emporta el pitjor resultat, per quan veu que perd diputats, i no pocs. Ara és quan el partit ha de demostrar maduresa i sentit polític i aguantar el xàfec, tal com  ha assenyalat Lluís Corominas (sic): “No ens distraguem i, sobretot, que ningú es posi nerviós”. Té raó. Hi ha dos principis que CDC hauria de tenir molt clars al meu entendre. El primer, abandonar els tacticismes, perquè en tràngols com aquest a la curta i a la llarga, es paguen molt cars. N’és un exemple el PP, que està pagant cara la seva tàctica de fer la gara-gara a les AVT. Seria fàcil ara abandonar-se a la “moderació” que predicava l’editorial de La Vanguardia de diumenge per tal de salvar uns quants milers de vots, però aleshores en fugirien a desenes de milers cap a ERC. El segon, abandonar UDC. La teoria de que CDC perdria el 20% dels votants d’UDC està per demostrar. Potser és cert, però seria una pèrdua momentània que a més afavoriria el retorn dels fugats a ERC. Duran i Lleida és una rèmora per al mandat de la ciutadania, un personatge que ha mostrat a tort i a dret que el que més li interessa no és el país, ni tan sols el partit; la seva màxima preocupació és ell i els diners que cobra de tots nosaltres. I això, avui per avui, és el que fa més mal a la política, perquè aquell poble que havia estat acusat de girar-li l’esquena ara ha pres les regnes i personatges com Duran fan fàstic.

Pot ser que CDC no guanyi les properes eleccions, no es pot guanyar sempre. Però si és un exemple de servei, si sap prendre decisions en la direcció que la ciutadania ha mostrat amb escreix, si té dirigents amb un alt sentit d’Estat no trigarà gaire a remuntar. Miquel Iceta es retratava l’altra dia en sentit contrari quan afirmava que als partits no hi ha crisis quan tenen el poder. No en tenen perquè tots els estómacs van tips i a ningú li ronca el ventre. Però quan una estructura sap sobreviure en l’àmbit privat, fora de la política, ningú es queixa de gana, ans al contrari, tothom s’espavila i és capaç de treballar pel retorn sense dependre de la “subvenció” del ciutadà. I la gent, que no té un pèl de tonta, se’n dona compte i sap el què els convé.

Espadaler, no anem bé

El Conseller Espadaler ha hagut d’empassar-se la seva incondicional defensa dels Mossos una altra vegada. De primer el van enredar amb les pilotes de goma i ara amb l’estomacada a un detingut. Com tots els consellers del ram, quan passa alguna fet fora de lloc, Espadaler salta a la jugular de qualsevol que posi en dubte l’honorabilitat del cos. Em temo que o bé el Conseller és un inconscient que prejutja sense tenir dades suficients, o bé té un sistema d’informació que l’enreda sense vergonya. Quan un ha de sortir en defensa d’un inferior amb assiduïtat cal que es pregunti que carai passa. Ell va demanar que no es fessin judicis paral·lels, però va emetre un judici temerari quan va defensar l’actuació exculpant-ne els policies. Ara, els fets i els vídeos, se’n cobren el preu. Ara ens diu que (sic) “no és possible arraconar les pilotes de goma avui per demà”. Potser és cert, però ja fa temps que es parla massa dels danys que aquest sistema causa i ell ha esperat a avui per dir que “el que vam manifestar ahir és la voluntat política de substituir la pilotes de goma”. Tot just ara hem de començar a estudiar-ho? En definitiva, el Departament d’Interior continua sense trobar una solució al protagonisme negatiu de la policia i això no és bo. Quan tens por, que no respecte, del qui ha de ser el teu protector és que no anem bé.

Miquel Iceta: autoretrat

En poques setmanes els polítics es van retratant. En Duran va deixar ben clar que estava en política pels diners; es veu que s’hi guanya molt bé la vida. I avui, el Miquel Iceta, incombustible personatge al caòtic PSC. L’autoretrat que avui s’ha fet en l’entrevista amb Mònica Terribas a CatRadio ha estat extraordinàriament descarnat a la seva veritat, al seu personatge. Ens ha fet una autèntica demostració de tacticisme polític, una anàlisi de la situació política vista des de l’òptica del professional de la cosa pública, una autòpsia certament ben feta i raonada. Un autèntic animal de partit que busca desesperadament atrapar una situació que ja fa temps que als socialistes se’ls ha escapat, i que fa perillar seriosament la seva poltrona. Se li acaba per dues bandes: pel mateix procés de desintegració del seu partit i defensant una postura sense base popular. Sap, com a bon professional, que se li acaba el temps. Iceta arriba al clímax quan afirma que el poder és el ciment que fa que els partits es cohesionin, que el nombre de càrrecs redueixen les discrepàncies. Molt propi d’un partit amb una estructura erta.

A Iceta se li veu el llautó. En cap moment de l’entrevista, repeteixo, en cap moment parla del poble, del desig de la societat, quan se li pregunta contesta que no té dades i continua pontificant i pontificant, predicant i predicant sobre la seva política de partit. Fa pena escoltar un socialista sense ni un sol mot que reculli el desig del poble. Per a mi és una forta decepció. Iceta l’erra i el seu maquievelisme el durà al fracàs. Miquel: el polític ha d’estar al servei dels ciutadans, no de l’aparell del partit, no de la seva carrera, no de les tàctiques pel poder.  I no està sol; em sembla haver escoltat a Maurici Lucena avui dient que “el President Mas està receptiu” davant la tercera via socialista. És que Lucena, Iceta, no és Mas qui ha d’estar receptiu: són els centenars de milers de persones que han sortit repetidament al carrer clamant independència, els qui haurien d’estar receptius. Quantes vegades caldrà repetir que aquest no és un moviment polític, sinó ciutadà! Miquel Iceta comet l'error del principiant: s’equivoca d’interlocutor.

La culpa és negra i no la vol ningú

L’Europa que ha de fer fora als catalans, si ens independitzem, condemnant-nos a les tenebres infernals acaba de clavar un clatellot als estaments executiu i judicial per l’aplicació de la doctrina Parot. Ara Europa ja no és tan bona i observo com el PP es regira contra ella i l’acusa, sotto vocce, d’injusta. Que el PP es regiri, ho entenc i que per espolsar-se responsabilitats la FAES faci l’intent bord de desviar les culpes cap al PSOE. El què ja no em cap al cap és que diaris, organitzacions i associacions de víctimes en segueixen l’exemple i aboquin la seva frustració contra el tribunal europeu. Tots ells haurien de saber que, per un principi del dret, la retroactivitat no és aplicable i que, quan els presos afectats sobrepassessin els anys de condemna “legals”, començarien els recursos. És a dir, l’any 2006 el PSOE ja sabia que això passaria, i el PP no va fer res aleshores ni ho ha fet ara per corregir aquest cras error. Resumint: l’Estat, primer el PSOE i després el PP, han enganyat miserablement les víctimes durant aquests anys fent-los creure que el seu desig de venjança havia estat escoltat. Convidaria a tots els enredats que clavin la plantofada on l’han de clavar: al clatell del PP.

Jo, de ser espanyol, començaria a preguntar-me si aquest mateix PP no m’està enredant en altres coses, i potser sí que Europa, arribat el moment, donarà la benedicció la independència de Catalunya i deixarà España amb un pam de nas. Ahir, a les fotografies, els ministres de Justicia i Interior feien morros.

L’ull que no descansa

A ran de la mort de Juan Andrés Benítez al carrer Aurora del barri del Raval de Barcelona, durant la seva detenció per part dels Mossos d’Esquadra, he reflexionat de nou sobre la plaga contra la llibertat del ciutadà que són les càmeres de vídeo instal·lades arreu. Invocant la seguretat del propi espiat, els estats ens vigilen de forma indecent a través de filmacions més o menys legals. Quan no són càmeres “oficials” són les dels caixers dels bancs o les dels comerços que faciliten imatges impagables als servidors de l’ordre. L’ús però que se’n pot fer i el xantatge visual que se’n pot obtenir m’indignen. Però ah! Avui hem tingut un exemple de que aquests estris que són els telèfons intel·ligents, són l’arma del maquis ciutadà. Avui, el diari El País publica dos vídeos on es pot veure l’actuació dels agents durant la detenció de Juan Andrés Benítez i desmenteix la versió mentidera dels policies: onze homes fets i drets colpejant-ne un de sol, estirat a terra i emmanillat. Gloriosa imatge.

Els poders públics –i de passada els ciclistes xivatos– haurien de rumiar bé espiar els ciutadans, perquè se’ls girarà en contra i la impunitat de la violència institucional serà permanentment fiscalitzada, no pas per desenes d’ulls, sinó per milers de petits ginys que caben a qualsevol butxaca i que no necessiten cap permís, per ara, per certificar una actuació. Vistes les pressions que s’han exercit perquè aquestes imatges no arribessin a la instrucció, indica fins a quin punt els Mossos no les tenen totes.

Narcís Serra ‘legal, lleial i diligent’

Ja fa uns anys, Carles Francino, pensant que el seu micròfon estava fora de línia, va pronunciar la paraula “Mamons!” durant un Telenotícies a TV3. Es referia als venedors de joguines que apujaven els preus abusivament quan la demanda pujava. Em vaig quedar amb l’expressió. Em va semblar que resumia molt bé la indignació absoluta. Jo, que tendeixo fàcilment a la paraulota, la utilitzo quan el seny em guanya i evito un reguitzell d’insults malsonants, escatològics, obscens i indecents, dirigits als causants de dolor. Ho definia molt bé el meu amic Ramon Minoves: “Jaume: has fet una perfecta i suscinta descripció (en una sola paraula) socio-psicològica dels membres del "Think tank" de la CEOE”. Aquesta colla de sàtrapes volen que ens jubilem als 70 anys després de cotitzar-ne 40.

Avui usaré de nou aquest compendi socio-psicològic per a qualificar Narcís Serra i Adolf Todó: Mamons! Té pebrots el senyor Serra en dir que "la meva actuació va ser legal, lleial i diligent", perquè en aquell moment s'havia de “mantenir l'equip directiu a la casa”. Si va ser legal o no ho determinaran els jutges, però ja sabem que no tot el què és legal no és necessàriament just. Quan a lleial, no sé a quina lleialtat es refereix. Si és a la deguda pels directius vers l’entitat, no sembla gaire potent, ja que va necessitar untar-los amb una morterada per mantenir-los “a la casa”, fins i tot es va haver d’untar ell mateix, que ja té nassos. Diligent? Deu ser perquè els va faltar temps per arreglar-se el sou. Misèria.

Personatges com Serra fan que la política es vegi com un niu de mamons, que solament busquen el profit personal, primer a la primera línia del país i després presidint o assessorant entitats sense aportar res més que paraules buides, i on guanyen quantitats que fan vergonya. Ja em perdonaran la gent d’esquerres, però gent com Serra són la vergonya de la seva ideologia.

Ni negres ni dones

Em conten que a la senyora Isabel-Clara Simó, en una conferència recent, li van preguntar com és que dins del món de la pintura, de l’escultura, de l’arquitectura, de la música clàssica hi ha molt poques dones. Em diuen que ella, tan panxa, va contestar que “tampoc hi ha negres”. Es pot considerar una resposta genial, d’aquelles que queden anotades i que algú repetirà com si fos un mantra. Les seves paraules pressuposen que les dones i els negres no estan capacitats per a aquestes oficis? Francament, ho trobo una banalització que negres i feministes haurien de combatre amb força i explicar-li que les coses no van per aquí. I si ho he entès malament que algú em corregeixi.

Zapatero i Catalunya

Sembla que José Luís Rodríguez Zapatero, ex-president del govern espanyol, treu el nas als mitjans a veure si li disparen o no. És com aquell conill que va traient les orelles des de darrera les mates, a veure si els gossos l’han perdut de vista i pot menjar-se alguna rosca. Va deixant anar entrevistes i comentaris, potser tímids, però amb la clara intenció de reaparèixer si no corre perill d’extinció. A la cadena de TV La Sexta va declarar que “el que no pot ser, no passarà” i que “ningú pot fer allò per a la qual cosa no té competència constitucional”. Bé, són frases que duen enlloc perquè des de Madrid, des del PP, les repeteixen constantment. Zapatero, com gairebé sempre, només deixa anar obvietats que no aporten res de res al debat.

Si bé en un moment de l’entrevista fa una mica d’autocrítica quan diu que “vaig trigar a utilitzar la paraula ‘crisi’, va ser un error clar”, no fa cap referència al seu “aprovaré l’Estatut, etc.”. Si tingués dos dits de front, aquest home de somriure perenne, hauria de saber que és el detonant de l’estat actual de relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. És l’inductor principal de la deriva independentista que els catalans hem pres en els darrers anys. A Espanya, poblada d’espanyols, els surt gratis prometre l’oro i el moro i després fer els que els dona la gana. Només cal veure que el PP, després de passar-se per l’engonal tot el seu programa polític, avui encara tornarien a guanyar. I es pensen que a Catalunya, poblada de catalans, és el mateix. Doncs serà que no: al nostre país impera allò de “a sants i nadons, no els prometis si no els dons”, i amb aquella espantada d’un estatutet passat per aigües i ribots es pensaven que ens tindrien contents per 30 anys més. Els sortirà car, perquè excepte les lleis de la física tot és modificable, els agradi o no. De tota manera: gràcies senyor Zapatero.

Publicitat subliminal

Que la publicitat obeeix a, entre altres variables, la realitat social és evident. Els venedors d’idees o de productes necessiten un missatge per a cada moment. Ja sigui per posar-se a favor del corrent social vigent, si els interessa, o en contra si els molesta. Anar a favor és fàcil, perquè el missatge serà ben rebut, però anar en contra ja no ho és tant perquè el tret pot errar i aleshores les pèrdues poden ser immesurables, almenys d’antuvi.

A Catalunya vivim ara temps apassionants, però convulsos, on el que sembla una majoria social tendeix cap a la independència: un moviment social potent i formidable. I això desperta les antenes d’empresaris i publicistes. Si ens posem contra el moviment i triomfa, serem traïdors. Si ens posem a favor i fracassa serem babaus. A més, la incertesa, el risc, no els convé. Cal buscar per tant un missatge neutre, però de cap manera innocent. I als publicistes del Banc Sabadell –“El de les millors empreses. I el teu”– els sembla que l’han trobat comprimit en una sola paraula: seny, emblema d’una cultura. Sembla clar, i no ho és gens; i aquí intervé la tècnica de la subliminalitat. Fixem-nos que podrien voler dir: feu el que vulgueu, però tingueu seny. Però no, perquè només cal llegir les opinions dels quatre personatges, tots ells influents opinadors. Ruscalleda és la més contundent: “tots som diferents, per tant, hi ha d’haver un ordre”. Pel to de la frase només falta que la cuinera afegeixi que l’ordre “ha de ser, naturalment, el meu”. La Pilarin, que sembla innocent i confiada, ens demostra que no ho és tant quan rectifica la seva aparent naturalesa i ens diu que “potser és a l’inrevés, on no ha arribat la imaginació a vegades hi has de posar seny”, frase, d’altra banda, digna d’una anàlisi. David Carabén és potser el més tou: atribueix l’adveniment del seny a la disminució de l’energia juvenil. I arribem al clímax quan Quim Monzó, l’incontestable rebel flagel de la papaneteria, afirma amb contundència: “Jo he fet moltes bestieses a la vida, que no explicaré, que ara no faria”. Redéu.

Per tant, el missatge que em transmet, a mi, l’anunci del banc és el següent: “però què foteu beneits, on aneu amb tot això de la independència, que us heu begut l’enteniment, que no ho veieu que fins i tot l’elit del país es penedeix del seu mal cap? Seny!”. La darrera paraula, usada perversament, és un xantatge directe a l’essència del bon català.

Voldria pensar que els he pillat. 

Trampes estadístiques

Els anys setanta vaig tenir un dels millors professors que hagi passat per la meva vida: Eduard Bonet. Ensenyava estadística, prospectiva, probabilitats. Explicava una anècdota per a il·lustrar que els números, presentat d’una manera o d’una altra, poden ser molt enganyosos. Així contava que a Suïssa van publicar un estudi estadístic amb el títol: El país té el doble d’aturats que l’any passat; l’augment més alt de la història. Dit així, sembla una notícia terrible, però el Bonet, amb un somriure sorneguer afegia: els suïssos, realment, havien passat de 10 aturats a 20. No n’hi havia per tant. L’expressió “el doble” és la clau.

El mateix els passa a les triomfalistes declaracions de la plataforma ‘Som Catalunya, Somos España’ quan diuen que el passat dia 12 hi va haver la “concentració més nombrosa de la història de la democràcia que s'ha dut a terme un 12 d'octubre”. No és pas mentida, però és enganyosa perquè la realitat és que eren quatre i el cabo. Per tant, i perquè m’entenguin: menos lobos, Caperucita. Ho comento perquè sembla que quan l’esquerra es manifesta són una colla de baladrers i pancarteros, però quan ho fa la dreta és una expressió de democràcia. Ja ens podem preparar, perquè aquests hi ha trobat el gust i ara no els traurem del carrer.

Pobres criatures!

En un article a l’Ara, Xavier Bosch analitza la decisió del barça de cobrar entrada als menors a causa d’un possible sobreaforament al Camp Nou. Però el més impressionat no és el contingut de l’article, sinó el títol: “Com li diu ara un pare al seu fill que no anirà al clàssic contra el Madrid?”. Ja té pebrots la cosa, ja. Doncs mira amic Bosch, així: mira fill, a partir d’ara a can barça s’haurà de pagar entrada i no podràs venir de gorra”. I si el pare pot pagar, dòmino, i si no, el petit es quedarà a casa. I no passarà res! Us ho juro! Pobres nens: frustrats de per vida. Apa Bosch que t'hi has lluït. A la vida hi ha més coses que anar a veure un partit del barça: fins i tot els nens ho saben.

Morts d’un cantó i de l’altre

S’ha parlat aquests dies del perdó que l’Església catòlica hauria de demanar per el seu recolzament durant 40 anys al règim de Franco. D’altres diuen que els republicans haurien de fer el mateix amb les purgues que es van produir abans i durant la guerra civil. Potser tots s’haurien d'asseure i parlar, però els diferents Gobiernos espanyols no han facilitat mai aquest diàleg i així anem. El perdó hauria de ser mutu, però qui ha de començar?

Reflexionant, hi ha dos arguments que em sembla que inclinen la balança. Sé que parlar del “i tu més” no és un argument correcte, jo mateix he criticat aquesta mena de justificacions: són infantils. Però quan les diferències són abismals potser cal recordar-ho. Així, el terror d’esquerres va durar 3 tristos anys, mentre que el de dretes es va allargar més de 40. Durant aquets 14600 dies, Franco va dedicar temps, diners i voluntat a desfer-se dels seus enemics, i a fe de Déu que s’hi va aplicar. Al darrera, les panxes plenes dels bisbes, que els tronxos eren una altra cosa. Sempre sota pali, “Caudillo por la gracia de Dios”, són dues expressions de connivència massa evidents i vergonyants.  D’altra banda hi ha la més que grapejada transició. En aquell procés, sota la mirada vigilant i amenaçadora de l’estament militar, es va exigir a la gent d’esquerres a passar pàgina, a cobrir amb ignomínia els seus morts. És per això que moltes i moltes famílies no han pogut encara enterrar amb dignitat els seus. I encara més: una llei d’amnistia que fa vergonya va indultar a l’avançada tots els criminals de Franco, i a ell mateix per descomptat.

En definitiva, estar amb el cap sota la bota franquista va provocar que el patiment d’una de les parts s’estengués en el temps de manera cruel; i la generositat que van mostrar la gent d’esquerres en callar durant la transició, bé mereixerien un respecte. Una vegada reconegut el greuge major asseure’s i perdonar-se, no seria gens difícil. Mentre, però, hi hagi personatges sinistres com Rouco o sermons com el que es va sentir en la beatificació de Tarragona, no crec que de l’altra banda hi hagi cap moviment. Com deia, així anem...

El risc

No s’avança sense arriscar-se. Aquest és un principi que qualsevol persona intel·ligent té interioritzat. Ho podríem comparar amb aquell soldat que avança enmig d’un camp de mines: sap que el proper pas pot ser fatídic, però també sap que quedar-se aturat és la mort segura. Quan un emprenedor, comença un nou projecte, sap que pot perdre bous i esquelles. Per moltes previsions i futuritzacions que munti per tal de predir el futur, sap que al capdavall haurà de decidir: o perdre la oportunitat o tirar endavant per avançar. També sap que com més escenaris analitzi, com més dades manegi, en lloc de reduir la incertesa l’augmentarà. Al capdavall, el seu olfacte, la seva intuïció, basada o no en estudis seriosos, serà la qui decidirà. El futur en sí mateix és una incertesa i, per tant, un risc.

En aquests moments apassionants, cada un de nosaltres hauria de ser un emprenedor i valorar els riscos que suposa la independència, valorar les oportunitats i decidir. Totes les veus que s’aixequen i reclamen explicacions, que exigeixen certesa, són les dels qui mai no prendran la decisió i es deixaran arrossegar per la riuada o no, i es quedaran palplantats fins que l’onada se’ls emporti. Ningú, repeteixo, ningú decidirà per nosaltres; ningú ens donarà cap certesa. És cadascú individualment i lliure que, basant-se en la seva intuïció, en el seu nas, havent reunit tota la informació ingent als mitjans, qui haurà de tirar endavant o no. El risc no admet certeses, només coratge i valor per tirar endavant, oblidem profetes i taumaturgs perquè ningú farà el camí per nosaltres.

Indesinenter

Nosaltres sabíem

d'un únic senyor

i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

Salvador Espriu, 1967

Olor de colònia (?)

Explicava el meu pare que la seva mare va començar a treballar a la fàbrica tèxtil de ca l’Iglesias, a Taradell, quan tenia poc més de 7 o 8 anys. Feia d’aprenenta de teixidora i li van haver de posar un escambell al teler perquè no hi arribava, com tants altres nens i nenes de l’època. Un dels primers dies, la gent de la quadra la van fer anar a comprar un porró de vi i ella, bona nena, va agafar l’estri buit i el va tornar ple. Els qui no coneguin com era una quadra de telers, i no hagin vist “Olor de colònia” a TV3, els diré que era una llarga nau amb les màquines a banda i banda d’un passadís més o menys ample. La Teresa, la meva àvia, va entrar a la quadra amb el porró a la mà agafat pel coll i teixidors i teixidores li van començar a dir: “no l’agafis tant fort que l’escanyaràs!”. Ella s’ho va creure tant que, abans de tornar el porró al seu lloc, va estar a punt de deixar-lo anar. És una anècdota de les moltes que es conten d’aquell temps de fàbrica.

Teixidor, nuadora, bitllaire, repassadora, preparació, contramestre, majordom, són oficis que ja s’han pràcticament oblidat i que esperava reveure en aquesta mini sèrie. Res de res. Uns quants drames personals entre amos i treballadors escoltats i vistos mil vegades, res de nou al cinema. En canvi s’ha oblidat la part de memòria fabril d’uns oficis que han estat clau en el desenvolupament de Catalunya. Crec francament que es podia haver aprofitat per explicar que entre misèries, drames i traïcions, també hi havia una vida càlida i feliç, gent bona i enamorada del seu ofici: el de teixidor, per exemple.
El temps hivernal permanent, amb cels grisos i arbres despullats, semblava dominar permanentment l’ambient de la colònia, com si no hi sortís mai el sol i vestia un societat només amb grisos. Les condicions de treball a les fàbriques els anys 50 eren dures, sí, però els obrers se’n sortien i somreien, anaven a teatre i ballaven molt més que els actors que els representen. Mentrestant, ja et dic, es passa per alt un llenguatge formidablement ric, uns oficis dignes que no han merescut ni un minut d’atenció. Estic segur que el 90% dels espectadors no saben encara que aquells telers moguts per embarrats es deien “de garrot”. L’olor real d’una quadra tèxtil s’allunya molt del de colònia barata: és una agradable barreja de borra, oli, greix i roba.

Representativitat

En el seu article a La Vanguardia del 15.10.2013 (“Fora de l’armari”), Isabel Garcia Pagan escriu el següent (sic): “Albert Rivera [...] apunta a ser interlocutor de Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba”. M’agradaria de saber en què basa Garcia aquesta afirmació: Rivera interlocutor entre poble català i el Gobierno de Madrid? Francament no li veig per enlloc. Suposant que el personatge Rivera tingués dots d’interlocutor, que ja és dir, amb quina representativitat aniria a Madrid el noi del Boadella? Amb el 7,58 % dels vots dels catalans? Rivera és un personatge artificial i desagradable, que obté els seus vots dels descontents d’altres ideologies i no pas per mèrits adquirits. Ahir mateix, es va posar nerviós en haver de contestar preguntes del filòsof Jordi Graupera sobre Tribuna Cívica, que és el nom de la fundació de Ciutadans amb seu a Madrid, per cert. En definitiva, l’afirmació de Garcia de que C’s es manté “sense casos de corrupció a l’esquena” sembla trontollar. Rivera interlocutor...? Serà que no.

Del terrorisme verbal

Ahir, José María Aznar, a Sant Sebastià, durant un acte de reparació de les víctimes del terrorisme, va llançar una de les seves filípiques carregades amb bala. Si un hom té la paciència de llegir-se el discurs es donarà compte de seguida que és el de sempre: JO sóc el bo, qui no està amb mi està contra meu i, en conseqüència, és dolent, molt dolent i serà severament castigat. Però a més, es percep un to de violència que certament fa reflexionar pel terror subjacent que revelen les seves paraules. Al meu entendre, arriben al clímax de la intimidació amb el paràgraf següent (sic): “Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos”. Sobretot en la darrera frase, em recorda el gest del mafiós, del totalitari, del guardaespatlles pinxo, del perdonavides: és aquella empenta que clava l’individu abjecte a aquell que no li agrada per demostrar-li qui mana. Em recorda l’obscuritat en què es mouen la gent de l’ampa, la més bruta i infecta que corca la convivència i  coarta la llibertat. El senyor Aznar és un personatge sinistre, preocupant, intrigant, que sembla arraulit i vigilant en algun racó per llençar-se a la jugular de la llibertat a la menor ocasió.

Rahola i els secrets d’estat

En una entrevista a Vilaweb, Pilar Rahola diu que davant d’una possible suspensió de l’Autonomia a Catalunya, ha preguntat a Oriol Junqueras i al president Mas quina serà la nostra resposta. Ella creu “que no tenim la resposta preparada”. Sorprenent. Aquesta és una de les eines més evidents que pot usar el Gobierno de Madrid per a aturar el procés sobiranista, tot i les severes conseqüències internacionals que tindria la mesura. Per tant seria molt estrany que Mas i Junqueras no ho tinguessin clar. Passa que potser l’estratègia aconsella de no donar pistes, i la senyora Rahola –per molt membre que sigui del Consell Assessor per a la Transició Nacional– no és, potser, una persona a qui confiar certes decisions. Alguns tertulians, en lloc de sembrar dubtes en qüestions que no coneixen, haurien d’aprendre a ser més discrets i a no pontificar com si fossin salvapàtries des de la trona. No es tracta de criticar que opinin d’un tema o d’un altre, sinó que tinguin més cura de les formes i que abandonin el posat d’abusananos que alguns exhibeixen.

Les traïdories del llenguatge

Un anunci del Carrefour a la pàgina 11 de La Vanguardia em desvetlla l’antena: la cadena ens ven productes de proximitat, expressió de moda, i ens posa l’exemple dels sonsos pescats a Arenys. Però la proximitat no es manifesta solament amb la procedència del producte, sinó també amb la intenció de fer-se proper, i en això als de Carrefour els traeix l’ortografia i l’idioma: no solament l’anunci és en castellà, sinó que escriuen Cataluña. Els sonsos ja han perdut el 75% de la proximitat i l’efectivitat de l’anunci també. Però no és l’únic exemple. En el mateix diari, a la pàgina 19 Carme Ruscalleda –amb una imatge molt andrògina, per cert– declara que “també hi ha un equip humà irrepetible: tots som diferents i, per tant, hi ha d’haver un ordre”.  Dit així semblaria que la diferència és en sí mateixa un desordre, al qual la senyora Ruscalleda posa ferms. Semblaria que la Carme amaga un caràcter poc tolerant amb la diferència, que combat a base de disciplina, posant ordre. Avui, per CatRàdio, al senyor Millo, segon del PP a Catalunya, se li escapen capellans quan diu que la xifra de manifestants del 12O no té importància. Com que no en té? Si la diferència amb la Via haguera estat mínima, potser sí que el nombre de gent fóra irrellevant. Solament li vull recordar que la majoria absoluta és la meitat més un. El subconscient de la derrota treu el cap per darrera el discurs de populars i ciutadans. I per acabar, també a CatRàdio, he pogut sentir l'enviat del Vaticà a les beatificacions de Tarragona el cardenal Angelo Amato, escombrant cap a casa i deixant la República com a autora d’un programa d’extermini del catolicisme. Aquí per omissió, el seu llenguatge diu que els crims execrables de Franco són una altra història, que l’església no parla de política.

Sembla que no sigui res, que són discursos que el vent volteja, però aquesta banalització de les paraules traeix a qui les pronuncia perquè fan evident un pensament subjacent... que potser és el real de qui el verbalitza.

Els nirvis de la diva

El President Mas tenia raó quan deia que la senyora Sánchez-Camacho està nerviosa; jo afegiria que llepa l’histerisme. I que consti que té moltes raons per estar-ho. D’una banda, arrossega la Camarga com una creu de les grosses. De l’altra, se’n va a Madrid amb una proposta i li tanquen la porta als morros (no va de segones). Després el President li fa la brometa al parlament i ahir, per rematar-ho, acompanyant el Cañas impenitent, toca el dos de l’hemicicle i s’enfada com una mona. Avui, li ha faltat temps per exigir disculpes a la senyora Núria de Gispert, amb l’amenaça (sempre l’amenaça) de demanar la dimissió. Algú va definir l’actitud i les maneres de les mandatàries del PP com a “mestresses educades en renyar minyones”. Doncs la senyora Alicia n’és el paradigma. Està enfadada com una diva destronada perquè no pot fer com el senyor Rajoy: manar. I això la treu de polleguera. Reculem fins el principi de l’anterior legislatura, quan va condicionar la política catalana amb el recolzament al Govern. Se la veia somrient, poderosa, potent al costat del President: semblava ella la presidenta! Ara, quan veu que se li ha acabat la influència i que el seu partit està a punt d’esdevenir residual a Catalunya, pica de peus com una nena malcriada. La pena és que ja és adulta i aquestes actituds no li estan bé. Si em permet un consell li diré que comenci a pensar què serà quan sigui gran, perquè, com es comença a escoltar i llegir, políticament ja està amortitzada.

De nou, la Busca i la Biga

A la dreta de la fotografia la senyora

Dolors Montserrat, que sense vergonya,

va utilitzar en un vídeo de manera 

barroera i il·legal, unes declaracions

d’Andrés Iniesta en profit propi. 

Iniesta va haver de negar la seva 

autorització i el vídeo va haver

de ser retirat.

En la reunió que els representants del col·lectiu “Som Catalunya. Somos España” hi ha peticions al Govern que sorprenen i molt. Com a promotors d’una opció que no deixa de ser l’oficialista del Govern d’España, és curiós que diguin coses com que actuen en base al “pluralisme polític i de la diversitat que hi ha a Catalunya”. Creuen realment en la diversitat i el pluralisme? De veres pensen que els podem creure? És que des d’España, a la qual volen representar, s’han reconegut mai aquests principis. Els hauria de caure la rara de vergonya. José Domingo, el seu portaveu, continua: “no es pot acceptar que hi hagi ciutadans ‘coaccionats’ perquè en molts municipis catalans hi pengin una bandera independentista”. Aquesta sí que és bona. Què està fent la senyora Mª de los Llanos de Luna sinó coaccionar els ajuntaments amb les seves denúncies? I ja, el “cágate lorito”: “veuen preocupant que s'emmarquin en un únic paquet als que defensen la unitat d'España i a col·lectius ultradretans en les seves declaracions públiques”. Què passa amb els polítics i mitjans espanyolistes que no fan altra cosa que qualificar el procés català de nazi i terrorista fins i tot al Congrés de Madrid? No hi ha res com veure la palla a l’ull de l’altre i obviar la biga al propi. I dic la Biga... potser els catalans som la Busca? Qui sap.