diumenge, 21 de febrer del 2010

Periodisme de nivell


Ahir, dia 20 de febrer de 2010, va debutar al primer equip del FC Barcelona un noi del planter que es diu Thiago, i que va tenir la sort de marcar un gol. Possiblement aquest sigui el somni de molts dels joves que passen per la Masia i, que quan arriba el moment, han de sentir-se orgullosos del seu treball.
Però una alegria no és mai sencera. Per això existeixen els “mindundis” que es diuen Víctor Patsi. Aquest crack del periodisme esportiu va entrevistar el jove Thiago (18 anys) en acabar el partit i li va fer dues preguntes, dues, prou estúpides com per desmuntar un veterà. D'entrada li va recordar l'escridassada d'en Pep Guardiola per la forma en que va celebrar el gol. I per rematar-ho li endinyava entre cap i orelles (no sic): “Tu deus pensar que més val que no es fitxi en Cesc Fàbregues perquè et prendria el lloc, oi?”. El pobre noi va respondre amb un “a mi no em toca” i va marxar cap cot cap a casa. Tant o més penosos (salvant en Pitxi Alonso) van ser els seus companys de TV3 en justificar les preguntes intempestives del gran Patsi. Visca el periodisme de nivell!

dimarts, 16 de febrer del 2010

La jubilació i el projecte vital

Grup de músics siberians tocant a la Karl Johans Gate a Oslo.

Quan som joves i tenim la vida per endavant, quan hem acabat una carrera i ens espera la feina, el nostre objectiu a la vida es centra en cultivar un bon futur professional que satisfaci totes les expectatives que ens hem anat forjant. De mica en mica anem cobrint etapes, aconseguint objectius, o bé oblidant-los per impossibles i arribem, més o menys, a un cert equilibri personal els uns i a una certa frustració els altres. És en aquest punt que la jubilació comença a prendre forma, bé sigui com a premi a l'esforç, bé sigui com un consol pels fracassos. És aquí on un es planteja el que jo anomeno el projecte vital.
El projecte vital neix quan qualsevol persona mira el què ha fet i el que pot fer al llarg del què li queda de vida; és a dir, quan un hom veu la limitació de la seva pròpia existència. Aquí es comença a pensar en el què la vida laboral no li ha permès fer, sense que això vulgui dir que renegui de la seva trajectòria laboral. Així, moltes persones pensen en aquell viatge que mai no ha fet, en aquell hort que mai no ha cultivat, en aquella obra que mai no ha escrit; tot coses modestes, moltes vegades sense cap més pretensió que el plaer de fer-ho. O potser encara menys que tot això: poder-se dedicar al dolce far niente. Aquesta planificació proporciona un gran plaer i injecta en tothom qui ho practica una bona dosi d'optimisme i fa que ens revitalitzem professionalment.
Què passa quan surt el Ministre Corbacho de torn i ens diu que ara ja no ens podrem jubilar als 65 anys, sinó que haurem d'esperar dos anys més, sense que això signifiqui cap mena d'avantatge evident per a nosaltres? Doncs que aquell optimisme i aquella revitalització se'n van directament a fer punyetes. Pensem que el nostre projecte vital se'n va pel pedregar i retornem a una posició de pessimisme i desànim. Fixem-nos bé en el concepte: projecte vital. És a dir, un projecte de vida, un projecte que es farà si un és viu i si aquesta vida li dona prou qualitat per a fer-lo realitat.
No és bo, no és estat del benestar, jugar amb el projecte vital de milions de persones perquè causa el què he dit: desànim, desconfiança, sensació d'injustícia, i, sobretot, la convicció profunda de que el que s'ha guanyat renunciant a moltes coses no ha servit absolutament per a res... perquè Sr. Corbacho, de vida solament n'hi ha una.
Com sempre, els polítics d'aquest país es miren el curt termini, perquè això, com el totxo, pot proporcionar beneficis fàcils i immediats. En lloc de plantejar-se una reforma de les pensions a llarg termini, la proposem per abans d'ahir quan ja hem fet tard, i exigim a moltes generacions un sacrifici que no els proporcionarà a elles, ni a les futures, cap mena de premi vital.
Deixeu que els qui ja tenim projecte vital el puguem complir.
jaume molsosa

dijous, 11 de febrer del 2010

El nostre enemic, el temps

Fotografia feta a Taradell,
prop de can Costa i Font allà
per l'any 1958. Amb l'avi Carrera,
jo mateix i el meu germà Ramon.





“Alerta!”, “les temperatures cauen en picat”, “plourà!”, “caldrà seguir l'evolució”, “abrigueu-vos, que fa fred!”, “destapeu-vos, que ve la calor!”, “ens atacarà una borrasca”, “les pluges ens afectaran”. Per la ràdio parla una noieta periodista que està depressiva perquè... fa dos dies que plou!
Aquestes són algunes de les paraules i mitges frases que els nostres homes del temps, i periodistes, utilitzen en fer les seves prediccions i comentaris. I no són tant els mots, sinó l'entonació i la gesticulació que els acompanya. De tal manera que el temps s'ha convertit en el nostre enemic. Des de que la Terra existeix, el temps ens ha acompanyat inexorablement. Almenys a mi sí. Des de que tinc ús de raó que a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. És més, no sempre fa la mateixa calor a l'estiu ni el mateix fred a l'hivern; a la meva vida no plou sempre a la primavera, hi ha estius humits i hiverns sense neu. Fins i tot hi ha vents forts i dies plàcids.
Enredats en un remolí de contradiccions, els meteoròlegs es mouen entre un ecologisme cumbaià, on la defensa del verd es primordial, i una por explícita al temps, que no deixa de ser “natural”. Immersos en els seus models de predicció, que no s'acaben de creure, no es donen compte que aquesta és una ciència inexacta i que el temps, al capdavall fa el què li dona la gana.
Senyors meteoròlegs: el temps no és el nostre enemic! Forma part de la naturalesa terràqüia, tant si plou com si neva. Per tant, més val que ens ho agafem bé i si plou, que plogui, que deia el meu avi. Parlant del meu avi... En Jaume Carrera, el meu avi matern, s'havia guanyat una certa fama de bon endevinador del temps. Certament no sé d'on li venia. Quan algú li demanava si plouria o no, ell aixecava els ulls al cel, es gratava el cap i engegava sempre la mateixa frase: “Si no canvia molt, no plourà pas”. Avui diuen: “Plourà, però haurem d'anar seguint els mapes”. Com veieu, malgrat l'eufemisme, la predicció continua pendent del temps.

jaume molsosa

dijous, 4 de febrer del 2010

La bestiesa d'Horta de Sant Joan

Convent de Sant Salvador. Horta de Sant Joan. L'escala d'accés a l'església i el poble vist des de l'escala.

Ja fa temps que conec Horta de Sant Joan, al peu dels Ports, i el seu magnífic convent de Sant Salvador – també dit de Nostra Senyora dels Àngels – al vessant de la muntanya de Santa Bàrbara. En temps remots, em recordo a mi mateix assegut en l'espectacular escala que dóna accés a l'església mirant, amb actitud contemplativa, el paisatge que s'hi estén – els franciscans sabien el què es feien –. Fa uns anys era en procés de ruïna.
Potser per això, quan es va declarar un incendi monstruós per aquelles terres m'ho vaig sentir una mica meu. La mort de cinc bombers va fer encara més dolorosa la imatge i m'ha portat a seguir amb regularitat tot el procés de presentació d'informes, investigacions i intervencions judicials. Tot plegat s'ha convertit en un bunyol institucional i polític que fa basarda. El meu desassosseg va arribar al cim quan vaig sentir una entrevista que en Josep Cuní va fer a la Sra. Lanau. Per tres vegades el periodista li va demanar perquè, en un moment determinat, es deixa la comunicació per ràdio, l'habitual, i es passa al telèfon mòbil. Per tres vegades la Sra. Lanau va contestar el què li va donar la gana. És evident: mentre que les converses per ràdio queden enregistrades, les que es fan per mòbil no, i ara no sabrem mai què es va dir. Per altra banda, la compareixença del Sr. Saura va ser lamentable; amb posat d'abusananos, ens va donar una lliçó del polític infame que no deixa la cadira ni que se li cremi, mai millor dit. Coronant-ho tot plegat, en la roda de premsa de la setmana passada de l'inefable Lanau, acompanyada per un comandament dels bombers, es va constituir en víctima oficial, tot denunciant judicis paral·lels inexistents. Fins i tot un babau s'hauria adonat que allò era un muntatge polític per salvar culs a tota vela. I ja, la perla de la corona, el Sr. President dient davant de tot el parlament que “nosaltres no utilitzarem els morts”, quan el seu esment ja els converteix en material polític.
Si he de dir la veritat, comptat i debatut, no em sorprèn, però m'indigna. M'indigna – i perdoneu l'expressió – que se'ns pixin a la boca impunement, com si fóssim pobres estúpids que ens ho empassem tot. Els nostres governants s'han convertit en fantasmes de la cosa pública; pensant que les paraules se les emporta el vent, deixen anar contínuament frases vàcues, repetitives i reiteratives que no diuen absolutament res. És extraordinàriament decepcionant que la gent que hauria de tenir el servei públic i el poble sobirà com a guia sigui tant i tant miserable. Pels qui vam somiar, des d'una dictadura fosca i cruel, la democràcia – potser una mica utòpica – ens decep tot plegat profundament. Ei! No pas la democràcia, no ens equivoquem, sinó les persones que l'haurien de representar.

Encara que va anar just, podré tornar a Sant Salvador d'Horta i asseure'm una vegada més a les escales del convent a contemplar i desfer-me així de tanta, tanta misèria.

jaume molsosa

Taxis rosa a Barcelona














poema de rima i mètrica lliures en lloança de la igualtat de sexes


Bocabadat, esmaperdut i mig baldat llegeixo sorprès la cosa
de què, ara, a Barcelona tindrem taxis de color de rosa.

No penseu però, que els cotxes canviaran el seu color.
Seran, com sempre, grocs i negres, sense olor.
Conduïts només per dones, lliures de qualsevol sospita
correran carrers i places a la recerca d'ella,
sense fer cas als mascles: ells... lluny de qualsevol femella!

Ara, que les dones es barallen per assistir als “alardes” bascos,
que són soldats, policies i mosses que vigilen platges i boscos,
algunes volen taxis rosa, que és on l'amor s'hi posa,
i ens deixen amb un pam de nas; es veu que els fem nosa.

On queda aquella desitjada igualtat, ai las!, que tant i tant volien elles?
Les hem deixat en via morta malgrat pesi, sobretot, a les donzelles.

jaume molsosa

dimecres, 3 de febrer del 2010

El vigilant en el camp de sègol

Fa poc que vaig llegir aquesta obra de J.D. Salinger. Va ser per casualitat que vaig veure el llibre l'any 2003, empolsinat, a l'estanteria d'un llibreter; em va atraure el títol. No coneixia en Salinger, ni la seva obra, ni molt menys la seva vida. És ara, amb la seva mort, que m'he assabentat del gran èxit que va tenir aquesta novel·la allà pels anys 45-50. Quan la vaig llegir doncs, no sabia res de la fama del seu autor ni de la transcendència de la seva obra, i per això la meva visió està exempta de qualsevol influència crítica o mediàtica.
Em va costar d'acabar el llibre, les seves 280 pàgines se'm van fer pesades i vaig estar a punt de deixar-lo. En resum, no em va agradar perquè no em sentia identificat en res: ni amb els personatges, ni amb les situacions, ni amb els ambients... En definitiva, la vaig trobar mediocre, sinó dolent.
Ara he sabut que va ser un exitàs als USA quan es va publicar, i que va suscitar tota mena de controvèrsies entre els seus lectors. Ara entenc però, el meu desafecte per aquesta gran obra del segle passat: la situació i els personatges no representen res per a mi perquè la novel·la reflecteix un sentiment de la societat americana que jo no he viscut.
Ha estat una lliçó, una magnífica lliçó, poder opinar lliurament, sense mediatitzacions, sense informacions prèvies, sobre un llibre exitós. Entenc que els nord-americans l'hagin devorat, doncs segurament reflecteix el seu sentir en aquells dies, però no entenc massa el seu èxit a casa nostra. Algú m'ho hauria d'explicar.

D'altra banda, m'ha agradat de conèixer la vida del seu autor. Conten que ha viscut enretirat més de 40 anys, a la seva casa de Cornish, al nord-est del país. Durant aquests anys no ha concedit cap entrevista ni ha publicat res més. Què haurà fet durant tot aquest temps? Jo hauria escrit com un home boig, sense haver de donar comptes a ningú, per a mi i els meus. Doncs bé, es veu que ell deu haver fet semblant, doncs els seus “propers” ja estan pendents de veure que carai troben pels calaixos de Salinger, i poder publicar -perquè ell així ho hauria volgut, segur- alguna cosa que els faci rics.

Si jo hagués estat en Salinger, conseqüent amb la meva pròpia existència, ho hauria cremat tot.

jaume molsosa