dimarts, 26 de juny del 2018

Sobre el carrer sant Bartomeu, encara


Al Facebook d’ERC i Junts per Torelló proclamen a bombo i plateret la seva victòria [sic]: “L'equip de govern RECTIFICA i el sentit del C/St Bartomeu torna al sentit inicial de pujada”. Així, amb majúscules el “rectifica”, perquè es noti bé la derrota del contrari. Quan en el govern municipal s’usen termes i tàctiques de política general, es cau en l’error de pensar que des de l’ajuntament es governa un país i no una petita comunitat de veïns. En una rara ocasió vaig assistir a la presentació d’un dels partits que es presentaven a les eleccions municipals, i aleshores vaig constatar quant d’allunyats estan alguns polítics locals de la realitat. Aquest polític presumia de l’impuls que s’havia donat al comerç del poble, quan era evident que cada setmana es tancaven botigues. En ciutats grans un pot mentir o exagerar, però en una comunitat reduïda, on tots passem pels mateixos llocs cada dia i constatem la realitat.
Recollir signatures de veïns per anar en contra d’altres no és aconsellable, i menys quan les proporcions entre els del “si” i els del “no” són comparables. Mai els veïns del carrer sant Bartomeu superaran ni en signatures ni en res a la resta de convilatans, es evident. Per això alguns s’apunten al cavall guanyador quan l’altre és menut, coix i famèlic. No és bo posar uns veïns en front dels altres i això passarà factura. Les visions a la curta, els vols gallinacis, busquen el poder dels qui el desitgen, mentre que el llarg termini és patrimoni només dels qui treballen pel poble i el seu benestar. I amb això no vull dir que a Torelló hi hagi aquesta segona visió, però avui als del curt termini se’ls veu el llautó.
La tendència a netejar de cotxes els centres de les poblacions és una opció de futur i a mitjà termini. Tots els grans centres urbans d’Europa estan sent buidats de circulació lentament i inexorable des de fa més de 40 anys. I algú gosa parlar de victòria aconseguint que es faci enrere una mesura de futur? Creure que mantenir el trànsit al centre de la població és una victòria em sembla insensat. I són els comerciants, curiosament, els qui s’apunten a la idea: certament incomprensible. Aquesta sí que és una visió a curt termini. És cert que calen períodes d’adaptació per a tothom i que potser –només potser– les vendes se’n ressenten un cert temps, però més aviat que tard els beneficis es fan evidents. A veure, pensem. El trànsit al carrer sant Miquel, afavoreix el comerç? Perquè l’afavoreix? Els cotxes que passen per aquesta via, on van? S’aturen i aparquen? Hi ha aparcaments suficients? Els qui van a comprar ho fan en cotxe? O bé el deixen i hi van a peu, perquè comprar des del cotxe es fa complicat, no? Ningú és capaç d’imaginar el c. sant Miquel amb voreres amples, que permetin terrasses, amb espai per a vianants, cotxets, per a persones amb mobilitat reduïda? Potser amb algun banc espars perquè la gent gran pugui apuntar-hi el cul, amb elements embellidors que el facin més agradable? I, també, amb veïns satisfets perquè poden tenir les finestres obertes a l’estiu sense que casa seva sigui un niu de pols negra. Sense haver de posar la música o la tele a volums supersònics per sentir alguna cosa.
Jo sóc, també, veí del carrer de Puigdassalit i el canvi de sentit al sant Bartomeu m’ha afectat negativament amb l’augment del trànsit normal: més fressa, més merda i més inconvenients. A més, s’hi ha encabit el bus de manera poc pensada. A l’ajuntament hi haurien de tenir, al calaix dels mals endreços, una proposta meva per la ubicació més racional d’aquesta parada, però el silenci administratiu és clamorós com sempre. Ni tan sols l’oposició té la temptació de mirar-s’ho, fixa’t tu. I malgrat tot no m’he posat a recollir signatures. Penso que una petita incomoditat per mi ha afavorit una gran comoditat pels meus veïns, que en fer petites renúncies aconseguim millor qualitat de vida comuna. Dic això perquè una altra de les victòries, pírriques, que ERC&Cia. s’atribueixen és la d’haver aconseguit [sic]: “1.800 signatures, a més de recollida de signatures de veïns a la zona del C/ Collsacabra i la Joanot”. No sé com es van obtenir aquestes signatures ni amb quin criteri, però a mi, que tinc casa al Puigdassalit i al sant Bartomeu ningú m’ha vingut a demanar el parer. Curiós, perquè no sé què hi pinta aquí [sic] “la Joanot”.
No en vull pas presumir perquè no és un gest que freqüenti, però vull deixar constància de que el meu article –publicat només en el meu bloc personal– ha aconseguit fins el dia d’avui 961 visites. Més de la meitat del que tota l’oposició a aconseguit amb tota la seva faramalla i estol de flautes i  pandereta. 961 torellonencs que, estant d’acord o no amb les meves paraules, m’han “escoltat”. El podeu trobar sencer a l’adreça del bloc.
De tota aquesta guerra, guerreta en diria, hi ha un aspecte que crida l’atenció: els qui han “guanyat” no parlen d’altra cosa que de la victòria, però no emeten cap solució sobre la planificació urbanística que ens permetria als veïns obrir un debat general sobre com han de ser el trànsit i, sobretot, l’habitabilitat a Torelló. I amb això vull aprofitar per dir que en una entitat petita com és la nostra, parlar d’oposició em sembla intranscendent. Cal treballar a la una. Algú d’aquesta oposició em deia que “no havien estat convidats” a les reunions que es van fer amb els responsables de trànsit sobre l’afer del sant Bartomeu. Dir que les reunions eren obertes, que és avinent que es faci una invitació als més afectats, però que esperar que t’hi convidin expressament és com dir que no hi vols anar. Jo, en cap d’aquestes trobades hi vaig veure ningú de l’oposició.
En fi, benvolguda oposició, que la victòria us aprofiti que, com bé dieu, és “l'opció que hem batallat”.

dimecres, 13 de juny del 2018

Treure a pixar el gos

Ara, ja no hi ha gossos de carrer, com aquell Callejero que cantava Alberto Cortez. Quan jo era un vailet n’hi havia a dotzenes pels pobles, i corrien d’un cantó a l’altre buscant algun crostó per rosegar. Sense manies, es pixaven on els venia bé, sobretot a les soques dels arbres, cantonades i cancells de les portes. Era així que els veïns, per evitar mullena i pudor, els empaitaven a cops de roc només de veure’ls aixecar la pota. El gos, que jugava amb avantatge, deixava anar un raig, i sortia cagant llets per evitar la trompada. No es queixaven, malgrat saber que podien rebre de valent. També nosaltres, cruels amb veïnes malcarades, havíem fet el riu en alguna entrada amb resultats semblants.
A la senyora Inés Arrimadas, el dissabte 9 de juny, la van treure a passejar per Vic a provocar i va anar fins la plaça de la Catedral a fer el numeret davant l’estàtua impertèrrita del bisbe Oliba. No va tenir prou coratge per presentar-se a la plaça Major, on es celebra el mercat i on hi ha l’Ajuntament de la ciutat, perquè corria el risc evident de ser rebuda i despatxada a tomacades. A la catedral, però, la van rebre a xiulades i, una vegada fet el paripé davant els mitjans i d’haver-se queixat amargament de la dictadora feixista que és l’alcaldessa de la Ciutat dels Sants, se’n va entornar amb la cua entre cames. En total mitja horeta justa i a dinar que ja hem fet la feina. Galdosa actuació!
És així que n’Arrimadas va fer com aquells gossos: una pixaradeta curta a la soca del primer arbre que trobes i fotre el camp corrent, per queixar-se després, com a víctima beneita, de que ni tan sols t'han deixat espolsar la cigala.
Oliba, impulsor de les assemblees de la Pau i Treva de Déu allà pel s. XI, es mirava com aquells quatre arreplegats es retiraven carrer de santa Maria enllà amb un somriure de commiseració imperceptible als llavis.

dimecres, 6 de juny del 2018

Segon intent

Aquest paio, vestit de Cid amb tots els ets i uts, és José M. Aznar. La fotografia es va fer a la torre d’algun castell de la Meseta, i a la dreta es pot distingir la bandera de Castilla-León. A sota, el poble, naturalment. No és la única imatge d’aquest melòman abillat d’aital manera, la qual cosa dóna una idea de la projecció del personatge. Ara, que ha caigut estrepitosament el seu successor, ha llançat l’oferiment d’erigir-se, de nou, en el salvador de la pàtria de dretes per a “reconstruir el centroderecha” des de la seva “posición actual”. Galdosa impostura.
No és la primera vegada que Aznar fa una proposta com aquesta. L’octubre de 2013, en un acte a Donosti, de “reparació de les víctimes del terrorisme”, el dirigent ja va oferir-se a “poner en marcha una gran política nacional basada en los principios constitucionales”. Si us ve de gust –és una manera de dir– podeu llegir el discurs sencer a La Vanguardia. Referint-se aleshores al terrorisme d’ETA, va dir que hi havia “tres condiciones para librarnos del terror: la  aplicación de la ley con todas sus consecuencias; impedir que su proyecto encuentre oxígeno en sus socios políticos y reconocer que es radicalmente ilegítimo”. Si substituïu avui la paraula “terrorismo” per “Cataluña” veureu que la tècnica que es proposava en aquell moment no és gens diferent de la que ha aplicat el seu PP al nostre país.
En aquell moment la seva “gran política nacional”, que no és altra cosa que la fusió de Cs amb PP, no va tenir èxit i el polític rònec es va retirar les casernes d’hivern de la FAES. Aquell Cid semblava ja el cadàver lligat al cavall per fer por a l’enemic, més que no pas una opció vàlida. Ara, però, ressorgeix ni que sigui amb les venes de mòmia al vent i amb pudor de naftalina per ressuscitar el vell projecte promovent l’èxtasi de la dreta: “una, grande y aznariana”. No sé com li anirà. El monstre que ell mateix ha alimentat des de l’ombra, Rivera, per venjar-se d’un PP desafecte, té un ego que se’l trepitja, i el seu hereu al PP ha caigut estrepitosament, corcat per una corrupció galopant.
En aquella ocasió del 2013, entre altres perles del seu discurs, deia:  Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos. Amén.