dimecres, 5 de juny del 2019

Eutanàsia als 17 anys

Noa Pothoven, noamaestro/Instagram

Una noia de 17 anys, Noa Pothoven, ha mort a Arnhem, Holanda, on “se li va aplicar l’eutanàsia”, desafortunada expressió, en paraules textuals de la redacció del diari Ara (edició de 5 de juny de 2019, pàgina 13). Aquesta jove va tenir una vida curta però intensa, plena de patiments com ara violacions, depressió i altres malalties que l’han duta a acabar amb la seva vida. Fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre sobre la seva experiència vital i rebre’n èxit i elogis. La diputada del parlament holandès Lisa Westerveld s’ha afanyat a dir que “agafaria el seu testimoni”. Els diaris, amb més i menys èmfasi, presenten el fet com una victòria de la societat avançada en que vivim i fins alguns elogien “la valentia” de l’adolescent i de fet de ser una dona per prendre aquesta decisió definitiva.
Jo no gosaria discutir el dret a l’eutanàsia, perquè entenc que cadascú és lliure d’acabar la seva vida com vulgui. Però que una nena de 17 anys decideixi morir perquè no pot suportar viure ho veig com un fracàs integral d’aquesta societat tan pagada d’ella mateix, d’una societat on tot són drets morals i poques obligacions ètiques. Que una persona amb molts anys a l’esquena decideixi que ja en té prou té la seva lògica, però que una adolescent de 17 deixi de lluitar, no en té.
A mi, tot plegat, em sembla l’enorme fracàs col·lectiu d’una comunitat incapaç de recuperar un dels seus membres joves, un fracàs dels sistemes d’atenció sanitària i de la mateixa administració. No ens podem permetre perdre vides joves. I no ens podem permetre que inconscients, en nom d’un ideal estrany, en facin bandera de victòria. La mort és el fracàs de la vida.

diumenge, 2 de juny del 2019

Culpa i responsabilitat


Al diari ARA d’avui, 2 de juny de 2019, Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimologia, publica un article que titula “Empesa al suïcidi” on parla de la  dona que es va llevar la vida a causa de la difusió d’un vídeo de contingut sexual. La periodista reparteix culpes a tort i a dret i penja adjectius a tot el que es mou.
Empènyer algú al suïcidi és més complicat del que Alfageme ens vol fer creure. Al meu entendre, aquesta acció és una resposta personal, íntima diria, a una situació que s’ha fet insuportable. Em guardaré prou de jutjar aquesta tria, perquè cadascú és lliure i víctima de la seva circumstància personal. Ben al contrari, puc entendre que algú la triï. Ara bé, també cal dir que no és la única sortida i que la resposta final dependrà de la resiliència de cadascú en situacions extremes.
Entenc que una persona és víctima quan rep les conseqüències d’una acció que ella no ha provocat. En qualsevol altra situació un és responsable dels seus actes i dels resultats que comportin, i en el cas que ens ocupa aquesta responsabilitat no es pot obviar amb la facilitat amb que ho fa Algeme. Tots hem de ser conscients de que quan hom enregistra imatges d’un mateix obre la possibilitat de perdre’n el control, més quan es fa amb sistemes que permeten compartir-les amb tutti quanti. Quan es prem el botó “enviar” d’una aplicació, queda tot immediatament enregistrat en múltiples servidors i núvols que s’escapen totalment a la nostra supervisió. Una imatge comprometedora pot ser distribuïda directament per un enemic o simplement per algú que, amb mitjans i alertes, pilla i utilitza el que corre per les xarxes de la manera que li dóna la gana. I remarco ara que el perill i la responsabilitat comencen quan s’enregistren les imatges: quin impuls ens mena a gravar-nos mentre, per exemple, follem amb l’amant? Per tant sí, hem de compadir aquesta noia per la seva acció que ha privat de la seva presència a les persones que l’estimaven, però no ens oblidem de la seva pròpia responsabilitat, que existeix i és important.
Passa que el feminisme i la seva mirada de gènere esbiaixa els problemes perquè només usa un prisma, el femení, i oblida deliberadament el masculí. I així no anirem enlloc perquè aquesta mirada hauria de ser l’un al costat de l’altre, i no l’un d’esquena a l’altre. Les dones també són responsables, en la mesura que els pertoqui, de la seva situació actual i en seran del que sembren ara.
Per acabar, us proposo reflexionar sobre aquesta frase que Alba Alfageme escriu: “[···] disposar d’un protocol contra l’assetjament no és garantia de res. Em pregunto quina utilitat té si no s’aplica; si després de suportar el que és insuportable i de fer el pas d’explicar-ho a l’empresa, l’empresa no ens creu i no ens acompanya.” Perquè, d’entrada, m’he de creure algú que em ve acusant a algú altre d’un fet greu? Perquè és una dona?