dijous, 20 de desembre de 2018

Victòria pírrica (sobre el carrer sant Bartomeu, encara!)


Pirros va ser rei d’Epir i és famós per haver donat nom al terme “pírric-a”. Així, una victòria pírrica és aquella que du més danys que no pas guanys al vencedor. Va ser a la batalla d’Heraclea contra els romans que, una vegada acabada, ell mateix va reflexionar que “una altra victòria com aquesta i he de tornar sol a l'Epir”.
És el que m’ha vingut al cap quan a la penúltima pàgina del número 43 del Pescallunes llegeixo: “Hem viscut despropòsits com [···] canviar d’un dia per l’altre el sentit del c/Sant Bartomeu”. Vull afirmar amb rotunditat que dir que el canvi es va fer “d’un dia per l’altre” és una informació que, essent benvolent, és inexacta. Altra cosa és que alguns se n’assabentessin el dilluns, quan la quiniela ja no valia.
Cal dir que ara, després d’enquestes universals i procel·loses gestions s’ha aconseguit, finalment, retornar les coses al seu lloc i ara, aquest pam de carrer ja torna a tenir el sentit que li pertoca, el que li és natural, vaja. Vull fer constar que el sentit nord que tenia el carrer em perjudicava, perquè una bona part del trànsit es va desviar de manera natural cap al carrer Puigdassalit, que és on visc.
No puc entendre com anar contra la voluntat d’un veïns es pugui tractar com una victòria i exhibir-la com la cua del paó, que és molt bonica però que és cua i que a voltes no és altra cosa que un destorb pel pobre animal. Cal mesurar la intensitat de les paraules i l’amplitud del gest, perquè arreplegar demandes populoses sempre resulta negatiu.
És per això que em sorprèn aquesta revalorització de la victòria del sant Bartomeu. Perquè serà victòria, però pírrica. I si no ja ho veurem a les eleccions, a veure quantes baixes comptem d’una banda i de l’altra. Mentrestant pensem en Pirros, que va ser un gran i generós guerrer, que enterrava els seus enemics en un gest gens habitual. Però no va tenir un final gaire galdós: va morir amb 36 anys a Argos, però no pas en combat, sinó d’un cop de roc que li va ventar una dona des del balcó de casa.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Poli què?


Mònica Planas, crítica de televisió a l’Ara, parlava ahir 8 de desembre de 2018 de la sèrie PoliAmor que emet TV3 pel seu canal d’Instagram. En un moment de l’article diu així: “el valor que pretenien defensar com a reclam (el poliamor com a opció de relacionar-se sentimentalment) acaba per distorsionar-se i convertir-se en una mena d’excusa per a éssers insuportablement inestables”. Bravo!
I és que penso que és així, que la inestabilitat emocional de molta gent, el terror al compromís i a les renúncies els porta a creure que el poliamor és un invent meravellós que els permet viure i follar feliçment amb parelles diverses. I tot això sense que ningú s’enfadi. Crec sincerament que, potser sense proposar-s’ho, la Planas defineix a la perfecció com són les persones que es plantegen i practiquen aquesta nova (?) “opció de relacionar-se sentimentalment”.
Pels qui vulguin llegir quina cosa és això del poliamor us recomano aquest article d’una senyora que es diu Amarna Miller, a qui no conec de res, però on hi podreu trobar tots els tòpics que conformen aquesta relació de tipus coral (com ara es diu). Entre altres perles hi trobareu expressions com ara que “els primers mesos amb una altra persona eren meravellosos, plens de focs artificials i papallones a l’estómac”, per acabar quan al cap d’un any “apareixia voletejant puntualment una sensació de frustració”. Esclar, les papallones mortes, els focs apagats i la noia es frustrava. Solució? Anar saltant d’una parella a una altra, com s’ha fet sempre, però, això sí, dient-li amablement i amb molt d’amor al company o companya que hauria de compartir llit i papallones.
Trobo encertadíssima doncs la frase de la Planas que defineix els qui practiquen poliamor com a “éssers insuportablement inestables”, perquè sembla més aviat una opció per a pijes capricioses i immadures, incapaces d’adquirir un compromís durador. Digueu-ne polielquesigui, però tinc els meus dubtes de que sigui amor.

divendres, 7 de desembre de 2018

Del morro fi


Mireia Vehí, de la CUP, va explicar que el masclisme, al Parlament, es percebia per exemple en la següent qüestió: com que els diputats van amb corbata i americana, la temperatura és força freda perquè ells no tinguin calor, cosa que va en contra de les diputades i “denota un marc mental masculí”.

Jo més aviat penso que tot plegat es deu a que les radiacions electromagnètiques siderals generades en els forats negres interestelars, que reboten en cossos solars a la deriva en l'òrbita subjupiteriana, afecten els collons d'en Nara de tal manera que l'òrbita terrestre es veu desviada unes mil·lèsimes de mil·límetre del seu centre natural, propiciant vòrtex aleatoris que fan que les marees solars afectin les aurores boreals que es produeixen per damunt del napapijiri, provocant un canvi de colors en les vores externes del fenomen lluminós. Tot plegat ha fet disminuir ostensiblement el nombre de capullots turistes que, carregats de mòbils, se'n van fins a Inari cada any a fotografiar les llums misterioses del septentrió. Cosa que, curiosament, ha fet feliços els samis que habiten la zona, que ho han celebrat amb un festival caníbal (de broma) a l'illa de Hautuumaasaari.