El món dels senyors Zambon

 

Al suplement del diari Ara “Gent Gran”, una personatge que es diu Alessio Zambon, que és responsable de Màrqueting de Banco Mediolanum, deixa anar aquest acudit: “Per tenir cert poder adquisitiu a la jubilació, el secret passa per invertir de manera diversificada”. Cal recordar de Mediolanum (Viquipèdia) que “els principals accionistes del grup són la família fundadora Doris (amb el 40,49%) i un grup empresarial de Silvio Berlusconi (amb el 35,97%)”.

Un comentari com el del senyor Zambon només pot tenir dues explicacions. Una, que parla només per aquella part de la societat que es pot permetre diversificar inversions, perquè té els recursos suficients com per fer-ho. O dos, que viu totalment fora de la realitat social d’avui. I encara en podria tenir una tercera: que es fot de nosaltres. Com que considero, pel càrrec que ostenta, que és una persona prou intel·ligent, deixaré de banda, amb desgana, aquesta darrera possibilitat.

O sigui, que per tenir una bona jubilació cal invertir i fer-ho bé. Per fer-ho bé ja es postulen els bancs quan ens diuen, amb tota la barra d’aquest món, que ens tractaran “com el millor client” (campanya del Sabadell, un  dels que va fugir cap a València). Però no és veritat, perquè com menys tens més t’esquilen. Quan vas a “invertir” tots t’expliquen les corbes del “producte” on pots veure una evolució més o menys a l’alça. Evidentment que t’informen del risc (del 0 al 6) que té l’operació i s’afanyen a dir-te que és  “a mitjà o a llarg termini”. Posem que estàs en disposició d’invertir a partir de, posem, els 45 anys, i posem que et jubiles als 65. El teu llarg termini és de 20 anys. El teu producte tindrà inevitablement pujades i baixades durant aquest període de temps. Posem que arribes als 65 en plena baixada: què se n’haurà fet aleshores del “cert poder adquisitiu”? Doncs que se n’haurà anat a la merda. I aleshores el llarg termini ja no serà a 20 anys sinó a 1 any. Només et pots salvar si, com diu l’expert en consells mindundis, has pogut diversificar i la patacada no t’hagi malmès els altres productes.

Podria ser que Zambon visqués en un món paral·lel, en el qual els mediocres econòmics no existissin i tots poguessin permetre’s pèrdues en una part de les seves inversions, i així i tot gaudir de “cert poder adquisitiu”. Però observeu el “cert”, és a dir, que no ens embafen. Fent tota mena d’equilibris, inversions diversificades i bona gestió per par del Zambon només podem aspirar a un “cert” benestar, és a dir una mica de benestar. Ens ho posa difícil, senyor Zambon.

Per tant, compte quan invertiu en futur perquè només hi ha una oportunitat i feu atenció en el que diu, o no diu, el Zambon (genèric). Compte amb el llarg termini –si us parlen de mitjà termini heu de desconfiar més–, perquè cada dia que passa el llarg esdevé curt i acaba en res: és la vida. I compte amb quin Zambon us emboliqueu, perquè n’hi ha de dolents i de menys dolents, però de bo cap. Ah, i encara que sembli estrany, contribuïu a la seguretat social el màxim que pugueu. Poc o molt, l’Estat sempre pagarà, ni que sigui per compensar l’atur dels joves.

El cigaló

Si es llegeix amb certa atenció el meu comentari –“Si la gran tragèdia és no poder anar al bar a fer el cigaló, què voleu que us digui...”– es pot entendre perfectament que la meva crítica, o digueu-li com vulgueu, no va dirigida a cap propietari o empleat del sector de la restauració, i molt menys a celebrar el tancament de cap negoci. He estat durant molts anys treballador autònom, i sé bé què és passar una temporada llarga amb la feina sota mínims. I sé què és haver de ser previsor i voler crear-te un fons per a temps de vaques magres, un fons que es fa a base de renúncies. El meu comentari va dirigit a aquelles persones a qui els sembla que un got d’aigua és la mar gran, i que s’hi ofegaran sense remei.

Fa dies que llegeixo en diferents mitjans autors, com Ferran Sáez Mateu, sobre la queixa i, sobretot, la inacció dels joves davant les dificultats: un cigaló o una nit de gresca són importants; la lluita pels drets laborals són una feina massa pesada i fa mandra. I així, de mica en mica, la societat jove ha anat cedint llibertats a canvi d’un benestar espuri i controlat. Moltes coses que nosaltres i els nostres pares havíem aconseguit a base de “sang, suor i llàgrimes”, mai millor dit, s’han perdut pel forat de la deixadesa. Hem canviat la dignitat per cigalons. Per si cal, deixo clar que el cigaló és una figura retòrica.

I no, no entenc com algú és capaç de queixar-se per no poder fer una copa al bar i oblidar que el benestar, el de veres, es guanya lluitant cada dia a la feina i, si convé, al carrer. Asseguts a casa queixant-nos pels cigalons que no podrem empassar-nos durant quinze dies, em sembla i em semblarà sempre penós i indigne, ho veuré fins miserable.

Malgrat que algú consideri el meu comentari de “molt desafortunat”, jo no li veig gens. Crec que ens hem de donar tots els plaers que puguem, hem d’aprofitar la vida, que només n’hi ha una, però també és una mostra de maduresa i de solidaritat fer totes aquestes coses quan toca i saber renunciar, una cosa que no ens agrada gaire.

També he escrit aquí i en altres llocs, que no es pot permetre tancar l’economia, sigui del sector que sigui, sense ajudes efectives, suficients i immediates als afectats, provinents de l’Administració. Sóc economista i n’he exercit tota la meva vida laboral, i sé el què és per un empresari, sobretot si és petit, passar angúnies pels diners. És molt angoixant. Jo mateix ho he patit treballant per tercers i per mi mateix. Però també he estat molt conscient que muntar un negoci, sigui quin sigui, petit o gran, comporta riscos i variables que no podem controlar. Ser l’amo té avantatges i també peatges, i s’ha fomentat alegrement la idea d’auto-ocupació sense formar les persones, sense acompanyament; en definitiva, se’ls ha empoderat, com diuen els moderns, sense donar-los eines.

No, el meu comentari no va contra ningú, sinó que és la constatació d’una actitud social que fa que molts es venguin els duros a quatre pessetes i que, quan arriba al final del dia i passen comptes, veient que de duro no els en queda ni un, estan contents pel bon negoci que han fet: sí, ho han venut tot, però només els queda la calderilla.

D’herències i deixes

Al diari Ara, d’avui dimarts 13 d’octubre de 2020, l’article del periodista Martí Molina porta per títol “La trampa econòmica de la moció de censura” al Barça. He llegit en algun lloc que als diaris hi ha el titulador, persona que es dedica a posar títol als articles de companys de redacció. No sé si és el cas, però l’autor de l’article es fa responsable directament de qui li posi títol, i n’ha de fer el seguiment i donar-hi l’aprovació, no? Dic tot això perquè no es fa cap trampa als qui presenten la moció: ells han de saber quines responsabilitats hauran d’assumir, si el seu gest triomfa i esdevenen els nous gestors de l’entitat. I dic “han de saber” perquè si no ho saben demostren una inconsciència i una fragilitat que no els fan mereixedors de la direcció d’una entitat tan gran com és el Barça.

O què es pensen? De les herències en rebem guanys i deutes, i per tant el subtítol de la notícia és totalment cert: “Si prospera, el nou president assumiria les pèrdues d’aquesta temporada i estaria obligat a compensar-les en dos cursos després d’avalar 118 milions”. Només faltaria. I també haurà de fer-se càrrec de tot allò que hagi estat ocult o s’hagi “oblidat”. És a dir, quan un hom accedeix al poder, que és el premi, també es carrega a l’esquena les obligacions que li han deixat els predecessors: és el peatge i el repte. En temps pretèrits, l’hereu solia agafar el brau per les banyes, entomar la bèstia desbocada i mirar de no sortir-ne malparat a la primera envestida. Ara, ja no es fa així, sinó que es va a cal jutge a fer el ploramiques, espolsar-se les puces i dir “jo no he sigut”. Doncs mira, abocats a la parèmia, si no vols pols no vagis a l’era ni t’espolsis responsabilitats. De trampa res de res.

En definitiva el títol de l’article és desinformatiu, perquè ens aboca a pensar que els qui deixen el càrrec “fan trampa” a qui els relleven. A tots ens agradaria que els relleus fossin plàcids, però quan es presenta una moció de censura, de pau res de res i cal assumir-ho tot, sense trampes.