dilluns, 22 de març del 2010

La culpa és del poble

A ran d'un article de l'Antoni Puigverd en aquest diari polítics i tertulians s'han apuntat a la idea de la responsabilitat individual quan hi ha grans catàstrofes. És cert que cadascú ha de netejar el seu tros de vorera i que ens cal comprensió i solidaritat, que hem de fer esforços per entendre que l'Estat no ens ho solucionarà sempre tot.
Ara bé, si s'agafa el diari qualsevol dia i llegeix les cartes dels lectors, es podrà comprovar la quantitat de gent que no ha cobrat encara les ajudes a la dependència, que encara no té les claus d'un pis de protecció que li han assignat, que li han posat una multa injusta i està totalment indefens, que li reclamen una ajuda que no havia de rebre i que a més el multen per un error que no ha comès. Estem controlats per radars omnipresents, per cotxes-espia, per mossos i guàrdies municipals que, amb un extrem de cel, no tremolen a l'hora de multar-nos. Una hisenda i una seguretat social que, si retardes un dia el pagament de la quota, et claven un recàrrec que et deixa estès. En resum, l'Administració és extremament inflexible a l'hora d'aplicar les lleis que l'afavoreixen, però extremament indolent a l'hora de complir els seus deures. Una Administració que masega inexorablement el contribuent, però que s'esfuma davant les seves pròpies injustícies. Ningú pot dur un polític als tribunals per no complir les seves promeses, però que és capaç d'actuar amb tota la força de la llei contra un pobre autònom que no aconsegueix de pagar els seus impostos.
Com voleu que actuï l'Administrat quan nota que tota l'exigència és per a ell, i que quan hi ha un problema, greu, encara li exigeixin paciència i resignació sense esperar res a canvi? Doncs exigint! Ah! I encara tenen la barra de renyar-te!

Publicat a la Vanguardia el 21/03/10: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100321/53897858541.html

jaume molsosa

divendres, 19 de març del 2010

Mònica, l'ètica del periodista i la democràcia socialista


Als franctiradors socialistes els ha faltat temps per a disparar sobre el missatger. Perquè en l'entrevista de la Mònica Terribas al Senyor President de la Generalitat, ella no feia altra cosa que ser la missatgera de les preocupacions del país. Calia esperar uns dies a fer algun comentari perquè no ens passi com a en Josep Mª Balcells que dimecres deia al seu bloc: “Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura...”; per cert, l´'únic blog que admet comentaris i que s'ha ha disculpat, amb reticències. Però també hem de recordar que a finals de l'any passat, aquest senyor – sic: “Casat. Pare de dos fills. Llicenciat en Filosofia per la UB. Trajectòria professional com a periodista en mitjans audiovisuals: TVE, Ràdio Nacional d'Espanya (director a Catalunya), Ràdio Barcelona, ComRàdio i Barcelona Televisió (Director adjunt). Premi Ciutat de Barcelona 1986. Diputat per al grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en la VIII legislatura.” – ja va demanar el cap de la Sra. Terribas per la genial paròdia que Sergi Mas fa del President (tot un crack de la llibertat d'expressió, vaja).
Parlem dels blogs. Amb la meva poca dedicació n'he trobat tres que parlaven de la famosa entrevista: el ja esmentat del Sr. Balcells, el de l'ínclit Joan Ferran (el de la crosta nacionalista; potser ara caldria treure la crosta socialista?) i, finalment el de la Senyora Carme Figueras. D'ells, solament el d'en Balcells admet i publica comentaris; el d'en Ferran, no n'admet cap; i oh! Sorpresa, el de la Sra. Figueras està inactiu!
Què hem de dir del Senyor Miguel Angel Martín? Com diu el Monzó, malgrat que sóc un malparlat, prefereixo no reproduir les paraules que al Facebook va dedicar a la periodista: demostren la misèria i la mesquinesa a què pot arribar un personatge curt de gambals. Les podeu trobar a http://www.directe.cat/punt-de-mira/20357/terribas-encen-el-socialisme.
Fa uns dies, ja feia una crítica aquí al meu blog sobre les entrevistes toves que el Manel Fuentes acostuma a fer al “seu” matí i de com es caga a les calces quan la por escènica se li arrapa a l'ètica com una paparra. No ja en les fetes a dirigents socialistes: la que va fer al Sr. Rovira, president d'Endesa, feia plorar el ànecs.
Per sort encara queda gent demòcrata i amb dos dits de front, que no en fan falta més per esmolar el sentit comú. A la Vaguardia d'ahir, Quim Monzó i Màrius Carol publiquen dos articles majestuosos. En reprodueixo un fragment del primer i la totalitat del segon:

"Una cosa, Miguel Ángel Martín, es que seas un memo que toma por privada una plataforma pública como Facebook, y otra es que te pongas tan en evidencia que todos veamos que no eres más que escoria. Por cierto, el PSC ¿qué piensa hacer al respecto?" (http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=quim%2520monz%25C3%25B3&aux=quim+monz%F3&bd=18&bm=03&by=2010&ed=18&em=03&ey=2010&x=47&y=14).

... i un altre del segon, sota el títol “Los méritos de un necio”:

"El poeta francés Nicolas de Boileau escribió que “un necio encuentra siempre otro necio mayor que le admira”. Es posible que a este sujeto que responde al nombre de Miguel Ángel Martín algún compañero de partido le haya reído la ocurrencia de llamar “mal follada” a la directora de TV3, porque siempre cualquier mezquindad puede ser superada por alguien aún más miserable. Al susodicho le pareció intolerable que Mònica Terribas preguntara al presidente de la Generalitat por aquellas cuestiones que preocupan a los ciudadanos y repreguntara cuando sus respuestas no hubieran quedado suficientemente claras. Como también se lo pareció a los diputados del PSC Joan Ferran y Josep Maria Balcells, que horas antes se habían quejado de que la entrevista fuera “un interrogatorio”, seguramente porque esperaban una de estas entrevistas vacías de contenido y llenas de adulación en las que tan a gusto se encuentran los políticos. Estoy seguro de que el presidente Montilla agradeció el tono incómodo del espacio, porque nada podía hacer más creíble sus respuestas. El problema no son nunca las preguntas, sino las contestaciones como pregonan los manuales de periodismo. El tal Martín, que es presidente del Institut Metropolitano del Taxi, ha querido hacer méritos ante su gente, lo que puede ser comprensible desde la ruindad del mequetrefe. Casi tan comprensible como sería que pidiera su cabeza el mismo líder socialista a quien ha intentado proteger desde el desconocimiento, la obsequiosidad y la mentecatería. Pero ni la incompetencia, ni la desvergüenza parecer tener castigo en este país en declive."

La meva prosa no podria ser més expressiva. El que revolta és que l'estultícia domini qui ens governa i que les seves respostes a la crítica siguin l'exabrupte i l'insult. I, encara, d'aquests senyors n'esperaríem alguna cosa més que disculpes, però la seva ètica és micròtica, nana, inexistent, al costat de la de la Mònica Terribas. Com deia la meva besàvia: "es pot ser pobre, però la misèria no té excusa".
Per a la Mònica és la meva abraçada més fervent, pel seu coratge, per la seva estètica ètica, pel seu valor, per no deixar el poble sense paraula. Bon courage!, com diuen els francesos.

jaume molsosa

diumenge, 14 de març del 2010

Els tomàquets


Aquests tomàquets, en tres estats de maduració, són de l'hort de l'Antonio. És ell qui es fa el planter entrat març; qui diposita a la terra les menudes i fimbrejants plantes. Després les rega amb cura per no destirotar-les i, quan tenen una alçada adequada, les aspra. Quan cal, les lliga a l'aspre i les continua regant. Les desborda perquè els rebrots no treguin força a la planta. Les rega encara i, a principis de juliol, els frúits comencen a enrogir-se. Entre el Carme i sant Jaume en cull un o dos que ens mengem amb il·lusió.

Tremola, periodista estrella!

Com que l'entrevista al senyor ENDESA no va anar bé, el conegut periodista d'una coneguda emissora pública va comprovar, santament, si un telèfon gratuït que li havien dit que funcionava ho feia efectivament. Primer va resultar que no i li va proporcionar munició per continuar estripant. Uns minuts després, les comprovacions van dir que sí, que la línia s'havia obert. És així com el periodista va atribuir-se automàticament el triomf: el què fa la ràdio!, bramava des del micròfon.
A quarts de nou del vespre TV3 donava la notícia de que el telèfon res de res, no anava ni amb rodes. Aquesta és la teva força, entrevistador intrèpid?
Victòria pírrica la teva, amic.

jaume molsosa

divendres, 12 de març del 2010

El periodista estrella, tremola

El divendres dia 12 de març un conegut periodista d'una coneguda ràdio pública ha tingut la gràcia de recordar-me la meva infantesa. Ja tinc 56 anys i quan anava a escola i teníem algun problema “greu”, solíem arreglar-lo, si convenia, amb alguna plantofada. Això ens ensenyava dues coses: a autogestionar les nostres trifulgues i aprendre que, com més grans ens fèiem més mal ens causàvem i que, per tant, més valia arreglar les coses d'una altra manera. Anem al tema, que el final l'explicaré després. El conegut periodista s'ha passat tota la setmana posant a caldo la companyia ENDESA i els seus responsables condemnant-los a la misèria, jutjats sense garanties, per la gestió de les conseqüències de la nevada, desviant així amb habilitat barroera, qualsevol crítica als nostres polítics. Ja havíem trobat el malvat i no era qüestió de donar-li peixet. Però el divendres era el gran dia: el conegut periodista entrevistaria el di­rector general de l'imperi del mal. Molts esperàvem aquest moment en què, amb destresa, deixaria en calçotets el dimoni gros.
Quina candidesa la meva! A la tercera pregunta l'entrevistat ja s'havia menjat amb patates l'entrevistador! Però que potser ens hem espantat davant les banyes i la cua? És que la pudor de sofre ens ha ennuvolat la suposada mala guixa? Va ser un exemple del què un bon periodista no ha de fer mai: entrevistar un poderós sense documentar-se. Així, en la voràgine de l'interrogatori, el periodista, pensant “ja t'he pillat”, li pregunta si inverteixen el mateix aquí que a Madrid; l'interrogat, li respon amb tota tranquil·litat que ells no subministren a Madrid i que, per tant, no hi tenen ni un sol pal. Imperdonable. Amb dades “incontestables” el dimoni gros va anar rebatent les tímides preguntes que el conegut periodista li anava fent amb la boca petita. Ell no en va aportar ni una de dada objectiva. No és veritat que una nevada com aquesta només passi un cop cada cinquanta anys. Fa tres dies, jo mateix, vaig recordar al conegut periodista que, a Osona, l'any 1986 no vam estar ni un, ni dos, ni tres, ni quatre, ni cinc dies, sinó quinze sense subministrament elèctric, i d'això no en fa cinquanta anys: n'han passat solament vint-i-quatre. Només calia llegir un correu, no calia buscar a internet ni a les hemeroteques... escoltar l'audiència de veres, calia. Ja en caiguda lliure, quan acusa el directiu de no haver complert amb els terminis de reparació, amb un “nosaltres no ho hem dit mai això” el silenci delata l'entrevistador: no sap dir ni quin dia ni a quina hora s'havia produït el comunicat. De nou mocat per manca de documentació. Quatre dies de temps, quatre, per recavar informació pel gran moment i res: la feina mal feta no té futur, ben cert (o això espero). Al Google, si hi poses ENDESA+”nom del director” et surten 31.500 entrades.
Perquè escric tot això? Doncs perquè em vaig sentir estafat, em vaig sentir decepcionat en el moment culminant de cinc dies d'exabruptes inútils. No pot ser que un conegut periodista ens prengui als oients per babaus amb una entrevista que fa plorar els ànecs; no pot ser perquè aquest periodista el paguem entre tots i n'esperem molt més. Volem periodisme de qualitat.
Com s'acaba la història de les plantofades infantils? Mireu, mentre no arribava l'hora de la veritat hi havia els típics bocamolls, que amb la boqueta escalfaven la final, però que quan arribava el moment culminant arrencaven a córrer i no els veies més. Aleshores ho deixàvem amb una expressió ara en desús: “aquest és d'aquells que per “per collons, els meus; per hòsties, el meu pare”. Dons això senyor periodista del conegut mitjà públic: mentre tenim lluny l'enemic, moltes paraules; quan el tenim a prop... ens caguem a les calces.

jaume molsosa

dimarts, 9 de març del 2010

Senyor President

Acabo de sentir per la ràdio que el meu President, el President de la Generalitat de Catalunya, ha anat avui a la seu d'ENDESA a demanar que es restableixi el subministrament elèctric interromput a causa de la nevada. Vergonya em fa que el Senyor José Montilla no hagi tingut l'autoritat moral i política suficient com per posar ferms els capitostos d'una companyia privada i asseure'ls al seu despatx. Vergonya per la porqueria de país que és avui Catalunya. Sento una pena immensa en comprovar que no tenim ni nord ni dirigents capaços de dirigir-nos-hi. Misèria pel Conseller Saura, que en lloc de fer una autocrítica necessària, es dedica a renyar els ciutadans perquè ahir van sortir de casa per anar a treballar; o per anar a l'hospital, o a l'escola, o a diàlisi, o... Em revolta l'estultícia del Senyor Boada, que ens diu a la cara i sense vergonya que no creu que ningú estigui atrapat a la carretera, o als trens, o a les estacions.
És aquest el país regit per un govern progressista i d'esquerres? Aquests són els fets que el President Montilla anunciava als cartells de la seva campanya? Un Govern que s'amaga darrera els bombers, sota una previsió meteorològica? Un President que, vint-i-quatre hores després d'un greu episodi, encara és hora que aparegui als mitjans per donar alguna explicació?

Ja et dic: pena, misèria, vergonya.
Jaume Molsosa

divendres, 5 de març del 2010

De la papanateria regnant

Són dos quarts d'onze del matí i Manel Fuentes comença l'espai “Temps a la carta” que presenta el meteoròleg Francesc Mauri. Telefona una dona i pregunta pel temps que farà el dilluns a la tarda. El bon Mauri es deu mirar la previsió i veu que plourà i, acollonit per la tonteria, es disculpa (sic): “No és perquè jo sigui home i digui no... s'han de mullar”.

Un home del temps disculpant-se per ser home i perquè plourà? Em sembla “es colmo” de la papanateria sexista regnant.

jaume molsosa