dimecres, 27 d’abril del 2016

Ser o no ser... oportuna

Porto el meu fill a urgències del CAP de Torelló. Un dolor sobtat que no remet, ens fa anar a veure el metge perquè volem estar segurs que no es tracta de res greu. En arribar, la doctora ens diu que tenen una urgència fora de l’ambulatori i que trigaran una estona. Al final, van ser 40 minuts. La infermera ens fa passar, pregunta al pacient què li passa i ell li explica. No ens convida a seure, no es presenta i la conversa va, poc més o menys, així.
    –       Què et passa?, mentre mira la pantalla de l’ordinador i escriu alguna cosa.
    –        Estava assegut... (explicació concreta i sintètica, el meu fill és cartesià).
    –        T’has pres alguna cosa?
    –        No...
    –        T’has posat escalfor?
    –        No...
    –        Un altre dia, abans de venir, et prens un analgèsic i et poses alguna cosa calenta. I si no et passa llavors vens...
(Que traduït vol dir: “per una tonteria estúpida com aquesta que m’expliques, no cal que em vinguis a tocar els pebrots; vine quan et caiguin les llàgrimes, tonto!”).
Ella encara no ha aixecat els ulls de la pantalla. Jo li dic al meu fill que segui, perquè el veig patir pel dolor, però ella, sempre amatent, contesta ràpid:
    –        No cal, de seguida t’atendrà la doctora... vaja, com vulguis...
(Que traduït vol dir: no em dona la gana que seguis; aguanta’t, tonto; home hauries de ser!).
Sortim del despatx de la infermera castigadora–renyadora i esperem cinc minuts més asseguts a fora. La doctora ens fa passar. Correctíssima.
......
Quan un hom entra en un despatx, solen convidar-te a seure; si qui hi ha a dins no et coneix, es presenta tot llevant-se de la cadira i t’adreça alguna frase amable i banal. Tothom és perfectament capaç d’entendre que, a voltes, els humans ens espantem per una dolència i actuem de manera poc lògica. Aleshores acudim al metge. Pot ser que aquella infermera estigués molt ocupada i que pensés, des de la seva sapiència, que ens podíem haver quedat a casa i no molestar-la. Però no té raó, està equivocada i a la classe de P3 de la facultat d’infermeria li haurien d’haver explicat que la seva feina, en el 95% d’ocasions, serà la de dir al pacient que no té res, o que el que té és lleu i que amb poca cosa es posarà bé. Perquè el pacient té tot el dret d’acudir al seu metge, o infermera, i que li digui això: vostè no té res. Quan el metge hagi ho hagi constatat, aleshores han de venir els consells, com ara el que ens va donar al principi la senyora infermera.
És a dir, cal ser oportuna i respectuosa amb el pacient, cal aixecar la vista i veure quina cara fa, cal ser educada, correcta, tampoc necessitem que ens rellepin. És possible que a les facultats d’infermeria no ho ensenyin això; segurament és perquè se sobreentén que és de sentit comú, que va amb la vocació.

dimarts, 19 d’abril del 2016

Qüestió d’edat


Fa dos anys, un amic de la meva edat (aleshores 60 anys) va rebre a casa un email on se li deia que el seu contracte amb l’empresa, on havia treballat més de 30 anys, quedava rescindit i que podia passar per caixa a liquidar. La trompada va ser dura per motius evidents, i per altres que no vénen al cas. Cap fred i bon analista, el meu amic va arribar a la conclusió que les seves circumstàncies personals li permetrien d’arribar a la jubilació amb una certa tranquil·litat. De tota manera, amb no massa maldecap, va anar fent incursions en algun projecte, perquè és un home format, amb una carrera cotitzada i experiència. Un bon dia es va trobar amb una oferta de feina a... Holanda. Com que l’anunci era engrescador, va decidir provar sort. Va enviar el seu currículum i oh! miracle el van citar per una entrevista. És així que ara viu a Holanda, amb la seva dona, en una segona joventut laboral i una experiència que mai hagués somiat aquí.

Potser per això m’ha cridat l’atenció que Alberto Cubero, 33 anys, regidor de l’Ajuntament de Saragossa, diu que la plantilla de la corporació està “muy envejecida” perquè té una mitjana de 48 anys. Es veu que aquest barbamec, un crac de la gestió de personal, creu que a 48 anys “los trabajadores pierden dinamismo, vitalidad y entusiasmo para emprender nuevos retos”. Tot un savi, sí senyor. No li faré jo una classe aquí: ni em ve de gust ni se la mereix. Però li diré que pensi una mica i que en lloc de fer mitjanes estúpides i dir tonteries, es pregunti què poden aportar aquests “vells” que té al seu càrrec. Quan ho hagi fet, pot començar a planificar, reassignar i motivar les persones que dirigeix. Però esclar, això és més difícil que cremar-ho tot i fer foc nou. Ell no té ni el dinamisme, ni la vitalitat ni l’entusiasme suficients com per a emprendre una taxa complexa, un nou repte com aquest. Benvolgut Cubero, de cagabandúrries com tu l’infern dels ximples n’és ple. Apa, que t’aprofiti figura.

dimecres, 13 d’abril del 2016

En la mort d’un amic

Ahir va morir un vell i bon amic i també un professional profundament humà. El vaig conèixer fa quaranta anys i durant tot aquest temps ens hem anat trobant i mai vam haver de mantenir un contacte freqüent: amb tenir-nos a prop quan ens necessitàvem n’hi ha hagut prou. Em van dir que la malaltia se l’havia endut, però ni jo ni gent molt propera en van saber res; sempre havia guardat amb zel extrem la seva intimitat personal i ho va mantenir fins el final. De primer, em va commoure no haver pogut acompanyar-lo, acomiadar-me’n, però vaig tenir la certesa que, com sempre, ens havia estalviat els seus problemes, les “meves misèries”, com deia.
Va viure molts anys a pagès, malgrat que la seva feina era ben urbana, i li va costar renunciar-hi. Ho va fer pels fills, quan passaven aquella edat en què la independència dels pares comença a ser exigent. Viure lluny del seu ambient, dels seus amics, depenent sempre dels grans per desplaçar-se, va ser motiu suficient perquè deixés els seus costums. M’explicava un dia que a ell la feina l’estressava molt i que havia hagut de buscar estratègies per salvar-se: una, jugar a tenis. L’altra és més curiosa: “cada matí, el primer que faig quan em llevo és sortir a fora de casa, camino un tros enllà i faig un riu”. Tot un resum d’un tarannà únic.
Les qualitats humanes del meu amic són moltes. Però hi ha dos aspectes de la seva personalitat complexa que a mi, particularment, em sorprenien. Una, la seva austeritat en tots els aspectes: en els signes externs i en la seva actitud. Sempre fer i dir lo just, el que fa falta, el que cal; el demés és accessori, inútil. L’altra, la seva tendència al pessimisme aparent, un pessimisme actiu, diria jo. En definitiva, un pessimista rebel.
Podria explicar un munt d’anècdotes i cassos professionals que vam viure, però no ho faré: em sembla més lleial respectar la intimitat que ell tant va voler preservar. M’ho guardaré com un record tendre, proper i amic i ho explicaré en l’anonimat del consell manllevat.
Vull acabar amb un petit poema que rellegeixo sovint.

Més enllà de la porta,
sota l’estora,
s’hi amaga un follet.

De nits
entra per un forat menut
i em conta a cau d’orella
somnis i cançons.

Al matí,
res no en mostra
el seu pas.


El vaig escriure el 1980 en una circumstància personal difícil i el rellegeixo en situacions de pèrdua. Penso que les persones a qui estimem, quan se’n van, més que patir-ne la seva absència ens queda la seva tènue presència. Com la del follet. Una forta abraçada, amic.

dissabte, 2 d’abril del 2016

Microfemellismes

Mentre esmorzo tranquil·lament sento l'espai d'ínfim nivell que, al programa el Suplement de CatRàdio, protagonitzen Carme Lluveras i Xavier Bosch. No sé dir perquè, en un moment determinat, la Lluveras li etziba un sonor i potent "ves a cagar" al Bosch.
Dues consideracions. La primera, per molt Lluveras que sigui, una expressió com aquesta no és apropiada ni pel lloc ni pel moment i demostra el to del personatge. La segona: si hagués estat al revés -que hagués estat el Bosch l'autor de l'exabrupte- haurien faltat veus aixecant-se per qualificar l'expressió d'agressió de gènere. Les mateixes paraules dites per una dona o per un home, no tenen el mateix valor: en boca d’una dona fan gràcia, en la d’un home són criminals.

Així no anem bé.