Els meus avis van deixar als meus pares una postguerra
terrible, amb fam i misèria, i amb una dictadura que va durar quaranta anys.
Semblaria aquesta una herència gaire galdosa? Van voler els meus avis aquesta
deixa, en van ser responsables potser? Ningú no ha donat mai la culpa a ningú, tothom
s’ha carregat a l’esquena el passat de la humanitat i ha tirat endavant.
Aquesta és la vocació que ens cal. No podem caure de nou en la sobreprotecció
nefasta dels nostres fills, sinó que els hem d’educar (o els hauríem d’haver
educat) en la lluita persistent de la humanitat per sobreviure amb la major
dignitat possible; sense excuses. Que si el desig no s’acosta a la realitat, no
ha de ser frustrant. Anem malament si, en lloc de desig, els transmetem abatiment.
Els
nostres fills, com nosaltres, com els nostres pares, com els avis, s’hauran d’espavilar,
lluitar, avançar, ensopegar i aixecar-se tal i com ho ha fet el gènere humà des
dels l’inici del temps fins avui. I ells són prou valents i prou capaços,
preparats; també tenen el llibre dels errors i la llista de greuges; posseeixen
més experiència col·lectiva que ningú. En lloc de lamentar-me i llepar-los la
ferida abans d’hora, jo prefereixo transmetre’ls l’esperança que ells ho faran
millor que jo. En lloc de les meves llàgrimes, del meu plany, tindran tota la
força, tota la fe, que jo encara em veig capaç de transmetre.