La senyora El Hachmi, el Papa i la Sagrada família

La senyora El Hachmi publica avui, 4 de juny de 2026, un article en què ens “repassa” als catalans amb motiu de la visita de Lleó XIV i la benedicció de la torre i la creu de Crist de la Sagrada Família. Del seu escrit se’n desprèn —si més no és la impressió que en trec— un malestar de fons que no acaba de resoldre: una voluntat de pertinença que conviu amb una impugnació constant del lloc on pretén arrelar. Aquesta tensió, lluny de matisar-se, s’acaba convertint en el nervi del seu discurs.

El resultat és un article que no tant qüestiona un esdeveniment concret com denota una incapacitat per situar-lo en el seu context. La Sagrada Família no és només religió, ni només símbol: és, sobretot, una obra sostinguda durant més d’un segle per la persistència col·lectiva d’un país, Catalunya. Ignorar aquesta dimensió —o reduir-la a una mera escenografia— és no entendre de què s’està opinant.

Escriu la senyora El Hachmi que, en una democràcia, la religió ha de quedar confinada a l’àmbit privat. És un principi debatible, però en qualsevol cas exigeix una mirada coherent: si s’aplica, hauria de fer-ho amb la mateixa exigència a totes les tradicions, no només a aquelles més properes o més còmodes de qüestionar. Altrament, la crítica deixa de ser un exercici de racionalitat i esdevé un simple gest discriminatori.

La seva peça introdueix, a més, afirmacions categòriques sobre la moral religiosa que, més que il·luminar, simplifiquen. Tota tradició —també la cristiana— ha generat normes, contradiccions i tensions internes. Reduir-les a caricatura pot ser efectista, però empobreix el debat. I en un text que vol fer-se passar per reflexiu, aquesta simplificació grinyola.

Quan es refereix al Vaticà i a la presència de les dones, el problema és semblant: la crítica és legítima, però la formulació és tan sumària que acaba caient en la mateixa superficialitat que pretén denunciar. No tot s’explica amb una frase enginyosa, ni tota estructura complexa es pot resoldre amb una ironia ràpida.

Tot plegat em retorna a la idea inicial: la senyora El Hachmi sembla instal·lada en un vol i dol que travessa el seu discurs. Vol formar part d’un espai que, alhora, resisteix assumir sense reserves. Aquesta ambivalència —comprensible en termes personals— esdevé problemàtica quan es projecta com a judici sobre tot un país. Perquè aleshores ja no és només una tensió íntima: és una mirada esbiaixada.

Permeteu-me acabar amb una idea que vaig sentir fa anys a la ràdio, en boca de l’enyorada Patrícia Gabancho —argentina d’origen, catalana per decisió—, i que continua sent d’una precisió gairebé incòmoda:

“Un hom s’arrela en una terra no pas quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts.”

Quan pugui sebollir els seus difunts, senyora El Hachmi —i també els seus fantasmes— en aquesta terra catalana, quan abandoni l’autocomplaença de víctima “dona i immigrant”, serà aleshores quan deixarà de sentir-se estrangera.

L’arrelament no es proclama ni s’exigeix: s’assumeix. I només quan es produeix aquest gest —profund, irrevocable— la mirada deixa de ser d’estranyesa per esdevenir, simplement, d’aquí.

______________________

Al molt estimat amic Dídac Faig

Divendres passat, 30 de juny de 2023, vaig rebre una notícia trista: el vell i bell amic Dídac Faig i Vinyes va morir a Girona a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla. Ahir el vam enterrar al seu estimat poble natal, Anglès.

No sé per on començar a parlar d’en Dídac: hi ha tant per explicar, tantes anècdotes, tantes vetllades, tantes xerrades... Resumiria la seva personalitat, la que conec, amb dues paraules: en Dídac va ser un HOME BO. Ho escric en majúscules perquè voldria donar als dos mots el seu significat ple, amb tota la càrrega que comporten.

Primer era un HOME, que responia a l’Oratio de hominis dignitate de Giovanni Pico della Mirandola que allà pel s. XV va escriure:

“No t’hem creat ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal que puguis ser lliure segons la teva voluntat i el teu honor, perquè esdevinguis el teu propi creador i constructor. Només a tu hem concedit el poder de créixer i desenvolupar-te: exercir-lo només depèn de tu i de la teva llibertat per fer-ho. Portes en tu els gèrmens d’una vida universal.”

Més terrenal que celestial, va ser un esperit lliure i essencialment feliç, després, humil, que es va fer a ell mateix teixint un entramat de profunda amistat amb tots aquells que el vam conèixer. Optimista, positiu i proactiu en totes les circumstàncies que va haver de viure.

I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la mà del Creador.

En els llargs anys que va passar com a vicari de la Garriga i rector de Bigues, venia sovint per casa i el rebíem com al bon amic de qui esperem sempre la visita. A vegades només per xerrar una estona, d’altres amb alguna preocupació que necessitava compartir. La meva mare li havia sargit més d’una camisa i s’ocupava pel seu aspecte que sempre era, diguem-ne, despreocupat.

Sempre enyorat de la seva terra gironina, mai va perdre el seu accent i va dedicar la seva obra poètica a la seva terra. En temps del bisbe Camprodon, va demanar de tornar a les arrels. Veïns de Torelló que som, veiem sovint mossèn Jaume en les seves visites als seus germans i un bon dia no vam poder evitar d’intercedir pel Dídac. El bisbe, sempre amb la seva bonhomia, ens va contestar: “digueu-li que no passi ànsia, que aviat podrà tornar”. I així va ser.

Mil històries explicaria del vell amic, com la del dia que va perdre el cotxe; o quan, estant amb els escoltes a la Vall de Boí, es va “oblidar” de la festa major sant Gaietà; i també quan, amb el meu germà Toni, es van comprar una casa –més aviat un munt de runa– a Guils del Cantó. I encara recordem el dia que de nit, mirant el far de Sant Sebastià, va descobrir que l’encenien de nit i l’apagaven de dia. I moltes més que donen un dibuix de la candidesa d’una ànima neta i sincera.

Del llibre No tot encar ho és tot, que publicà el 1997, un dels seus treballats poemes:

I ANIRÉ PER LES VALLS I LES MUNTANYES,
i ploraré amb el plor d’aquell vellet
que al pedrís resta mut, si no fa fred,
i amb la mà diu adéu a veus estranyes.

I aniré per les valls de les entranyes
que engendraven el poble i el seu dret;
de la fe i l’esperit aquell esplet
que bastia topants sense migranyes.

I al cel entonaré un Veni Creator
d’albors de verge bruna i Pantocràtor.
I tornarà la vida als vells escons.

I s’ompliran de fills tots els racons.
I abans que aquell vellet s’envoli al cel,
veurà rajar la terra llet i mel.

Fins aviat benvolgut Dídac.

Amb el Virgi a la memòria

 

La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.

Vaig conèixer a Virgilio Carazo Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat. Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.

Allò no va començar bé: amb les presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid. Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a provincias, vaig pensar que amb aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de pisos amb desenes de veïns. Impossible.

Vam pensar aleshores que bé podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers precs i va deixar anar:

–  ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder, si es el Virgi, el del Kansas.
–  Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles. Mira que no caer.

Tot l’Ajuntament semblava conèixer aquell Virgi i el Kansas. Sorpresos, i amb l’adreça ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el Kansas va ser el bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.

L’endemà, el dia seguia plujós i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero, penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial: al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en vers. Mira tu!

Tota la cerimònia va ser un espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes, els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:

–   De todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos.

De primer no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara del temps i la societat on ens havia tocat viure.

L’endemà, enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar el Puerto del Madero de tornada a casa.

El coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o ciutat on algú no cridés “¡hombre, si es el Virgi!” i ens convidés a torreznos i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres sempre hi havia algú cridant “¡Virgi!”. Aquells dies van ser un plaer al costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.

Ens veiem amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to mesurat.

La malaltia el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “...Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos”.

Tornaré a Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “¡Virgi, coño, qué haces por aquí!” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el Valle de la Sangre des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni el seu eco que jo, enyorat, agrairé.

Vergonya, de què?

Gairebé cada diumenge llegeixo la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap ben moblat i el seu pensament, quant a l’educació dels fills, és sempre ple de sentit comú, lluny de la beneitura que presideix el pensament políticament correcte.

Al seu escrit d’ahir ens explica que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En acabar de veure la pel·li, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.

He pogut comprovar així que fins i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, i això m’ha reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana és la prova que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?

Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre l'autora era aquest.

A totes aquestes només puc dir: gràcies, Lluís Gavaldà per la teva humanitat.

Sobre amor i pertinença

 

El meu amor per la Carme, la meva dona, és incondicional, com ho és pel meu fill, dels qui en seré company i pare fins que em mori (si és que em moro). Us recomano que llegiu "L'art d'estimar", d'Erich Fromm. I també "La por a llibertat", del mateix autor. Entre altres moltes coses fonamentals, Fromm explica com la por a ser lliures ens fa esclavitzar els qui tenim a prop, entre ells els fills. És una etapa que, en el camí cap a la maduresa, les mares han d'enfrontar: cal tallar d'una vegada el cordó umbilical i deixar que els fills volin. La por a ser lliures fa que tinguem por de la llibertat dels altres, i tendim a confondre amor amb pertinença, amb possessió. A la frase a què fem referència es diu textualment que "un hombre es tuyo hoy y mañana es de otra". En ella es manifesta aquest sentit de possessió ("es tuyo") i també el supòsit d'infidelitat com a mancança de l'altre. A més, s'estableix una societat exclusiva de la mare amb els fills que exclou el pare.

Bé, disculpeu el rotllo mandanguero, però és de veres que trobo aquesta frase terriblement inhumana i fora dels principis del que és l'amor, l'amor madur, l'amor adult. I on també es dona per segur l'amor dels fills vers la mare. I en aquesta vida, perdoneu, no hi ha res segur. Un amic savi diu que "acostuma a ser un càncer per als fills plantejar l'amor matern en aquests termes".

Ardor guerrero...

Els dilluns, a l’espai de l’Ara que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.”

D’aquestes paraules se’n desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.

I el que és més greu, el senyor Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar. El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars gasten.

Per acabar, acusa els polítics d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una sola persona.

Oblidi el seu ardor guerrero, senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada inquisidora d’algun sergent xusquero­– diu així: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.

Reflexions entorn del canvi climàtic

Diu que l’Homo erectus, antecessor dels neandertals i de l’Homo sapiens, es va originar a l’Àfrica fa entre 1,5 i 2 milions d’anys. D’allà hauria migrat al sud-est asiàtic, on s’hauria extingit fa uns centenars de milers d’anys.

És així doncs, que un avantpassat directe de nosaltres mateixos es va extingir. Quines en van ser les causes? Llegeixo que a prop de Ngandong s’han descobert ara les restes que correspondrien a un grup d’Homo erectus mort sobtadament per un motiu desconegut. És a dir que fa entre 117.000 i 108.000 anys, un antecessor directe nostre va desaparèixer, literalment, de la Terra.

Ara, els defensors del canvi climàtic auguren un final catastròfic de la nostra espècie i miren d’evitar-ho de totes-totes amb sacrificis i renúncies de tota mena. Jo em pregunto si tot aquest esforç serà endebades, inútil, estèril... perquè, malgrat la creença falsa de que som capaços de tot pel sol fet de fer-ne un propòsit, potser estem destinats a desaparèixer. Potser pels nostres mals, o potser per la cíclica mania de la naturalesa d’eliminar-nos, de tant en tant, de la superfície terrestre.

Em pregunto si la lluita per “salvar el planeta” que duen per bandera tants creients, no és altra cosa que un enorme acte d’egoisme superb, un altre desafiament a la força ingent i desfermada de la naturalesa. Em pregunto si volen salvar la Terra o si es volen salvar ells, a qualsevol preu.

A la mort de l'avi Antònio

A les quatre de la tarda de diumenge dia 18 de novembre, bo i assegut al seu silló, el nostre avi Antònio va dir que ja en tenia prou i ens va deixar. Hi érem tots. El vam acompanyar fins on, amb un somriure sorneguer, ens va dir adéu. Per a ell en el funeral, vaig escriure i llegir una anècdota de les moltes que durant la seva vida llarga, 92 anys eixint de fer el dia 14, va saber viure. I diu així:

¿Han visto a los bandoleros?

Preguntaven els civils.

I bandoleros què són?

Jo no sé el què volen dir.

Bandoleros son los maquis.

¿Han estado por aquí?

Maqui, no n’hem vist mai cap

ni a casa ni pel camí.

Jo diria que no n’hi ha,

i si n’hi ha, ningú els ha vist;

o potser dormen de dia

i van i vénen de nit.

I vostès busquen els maquis

pels masos i pels camins?

Aquest és un fragment del poema de Desideri Lombarte, poeta de la franja, titulat Els maquis.

En acabar el servei militar l’Antònio es va fer guardiacivil: va ser la manera de fugir de l’esclavitud de l’ofici d’espardenyer que feia a Forcall. Era a finals dels anys 40 i el Maestrat i les muntanyes de Terol eren plenes de maquis, però l’Antònio no en va veure mai cap –com al poema de Desideri–. Un dels serveis que li tocava de fer era vigilar camins de muntanya per on circulaven aquells homes de la resistència. En un de tants, li va tocar de nit. Amagat en un marge es va disposar a passar una nit freda i inquieta. El tinent que els menava lligà un cordill al dit a cada guàrdia, i de tant en tant tibava el fil per assegurar-se que no s’adormien.

La fosca va passar sense incidents ni espants i amb els ulls mig clucs per la son, a l’Antònio li va semblar reconèixer, a contrallum del llustre, unes siluetes conegudes. Sense recordar-se del maquis ni de la guàrdiacivil, aquell home jove es va aixecar, es va acostar a les ombres i va veure que no s’havia equivocat: eren bolets. Un erol de formidables rovellons. Els va recollir tots i embolicant-los amb la capa, es va dirigir on era el tinent. En veure’l, l’oficial es va esverar i l’Antònio amb un “mire mi teniente” i un somriure de bat a bat li va ensenyar la collita. Aquell tinent li va clavar una esbroncada plena de sacrapandis i retrets, però l’Antònio se’l mirava sense entendre res. Haver trobat un tou de bolets en temps de gana havia de ser motiu per alegrar-se’n, no pas per enfurismar-se. El tinent, però, era una persona comprensiva i no va comunicar als seus superiors l’acudit d’aquell jove pallús de Forcall.

Així era l’avi: l’home que sabia trobar el costat bell en situacions terribles, l’home que amb un somriure infantil i burleta als llavis es reia d’allò de la vall de llàgrimes.

L’avi era senzill, auster, treballador; però també generós i reflexiu. El recordarem amb l’uniforme i la gorra, un xic de torta, recorrent els carrers del poble. El recordarem fangant a l’hort o assegut triant segells, classificant monedes, estampes o sobres de sucre; o bé repassant el diari, o llegint llibres d’història, una lectura que l’apassionava. Hedonista, amant de la vida i de tot el que li oferia, la va viure amb alegria i intensitat, acceptant amb un tremp formidable les patacades que li van tocar. L’avi, per damunt de tot, va ser un home bo i així és com el recordarem.

Ha mort amb 92 anys, als que va poder arribar per les seves ganes de viure i pels atzars de l’existència. Si aquella matinada algun maqui l’hagués enxampat plegant bolets potser no els hauria viscut.

El poema de Lombarte acaba així:

De maquis, si n’hi haguessin,

no deuen ser molt roïns,

que si n’hi ha i ells volguessin,

pobreta Guàrdia Civil.

Gràcies a tots els qui el van fer possible perquè el poguéssim viure.

Migrants, emigrants, immigrants...

Avui he vist escrit que “mentre aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i, evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els robem fins les seves generacions.

Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.

Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món. Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.

No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que alimenten cervells estúpids.

Frases cèlebres [o no]

Hi ha personatges que són coneguts per la gran quantitat de frases cèlebres que han pronunciat al llarg de la seva vida. Winston Churchil, Mark Twain o Albert Einstein són exemples d’aquesta dèria. En realitat, els biògrafs seriosos d’aquests personatges dubten ells mateixos de la veracitat de l’origen d’aquests aforismes, perquè la imaginació d’uns i altres els atribueix una productivitat desaforada. Aquests homes, però, han passat als annals de la història com a savis de la vida, i si més no han demostrat grans aportacions a la humanitat.

N’hi ha d’altres que potser també passaran a la historia per alguna frase, però no perquè sigui enginyosa, graciosa o profunda, sinó perquè són negatives, impresentables o falses. En una sola edició de l’Ara del dissabte 12 de maig de 2018, n’he trobat tres. I segur que si prestés més atenció en trobaria alguna altra.

La primera és de Donna Leon, autora de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brunetti (que no fa mai l’amor amb la seva dona i amb prou feines un petó). Diu la frase: [sic]: “El problema dels llibres d’Agatha Christie és que no els rellegiràs mai”. Ja sé que no es tracta pròpiament de la lectura d’un llibre, però voldria recordar-li a na Leon que Christie va escriure una obra de teatre que es diu The Mousetrap (La ratera) que ha estat representada al St Martins theatre de Londres durant més de 60 anys. És sabut i conegut que molts dels centenars de milers d’espectadors han repetit, i més d’una vegada, l’assistència a la representació. Quan als llibres pròpiament dits, jo mateix els he rellegit, alguns més d’una vegada, al llarg de la vida i que conec prou gent que han fet el mateix com per afirmar que la senyora Leon equivocava. S’equivoca o té gelós, o enveja, potser? Perquè d’ella no que n’he rellegit mai res. Brunetti és la imatge de l’home rendit, del perdedor davant d’un sistema corrupte, l’home incapaç d’enfrontar-se a un cap inepte. En fi, res d’atractiu, el fracàs fet home.

La segona és de Miquel Iceta [sic]: “Ni llengua ni escola són llocs per a la política”. No, ja. No diré res de la biografia, millor dit de l’ hagiografia, d’aquest homenot de la política espanyola i espanyolista. Però que un home pretesament socialista, d’esquerres per tant, que digui que l’escola no es lloc per a la política es mereix un zero punyetero en l’assignatura de la vida. Si no parlem a l’escola de política, com ensenyarem els alumnes a ser ciutadans responsables? Llegint-los la Constitución espanyola? Com sabran distingir doncs un polític d’esquerres d’un de dretes? Els pares, a casa, hem de fer la nostra labor en aquest camp que impregnarà per sempre les seves vides, però l’escola no se’n pot desentendre de cap manera. No parlar de política a l’escola és criar administrats submisos albats de crítica. Em sembla, benvolgut Iceta que per aquí pas que anem bé. Potser és vostè que hauria de tornar a l’escola i que un mestre, qualsevol, li recordi el parvulari de la democràcia.

La darrera és de Vivian Gornick, una escriptora novaiorquesa a qui, ho confesso, no conec absolutament de res. Diu així [sic]: “És una de les revolucions [la feminista] més llargues perquè dormim amb l’enemic”. En la mateixa entrevista que li fa Sílvia Marimon, també deixa anar que [com fan els homes] “Primer feina i després amor”. Bé, jo sóc home i entre les meves amistats, coneguts i saludats li diré que els que pensen així no sobrepassen el 30%, i tiro llarg. O sigui que “menos lobos, caperucita”. Tornant però a la frase, li diria que si ella dorm amb el seu enemic és una perfecta estúpida. Per deixar l’estupidesa i salvar-se de qualsevol perill evident, jo deixaria el llit de seguida i em buscaria altres companys, o potser cap. Si la senyora Gornick considera els homes el seu enemic, no entenc què carai hi fa aquí: que es busqui un el planeta dels harems sense soldà, o de gineceus dins d’una vila closa, ben closa. Si per fer la revolució, la seva, ho ha de fer sense els homes, o encara més, en guerra contra ells ja en pot estar segura que perdrà. Perquè, Vivian, ja sabem que per molt que un bàndol guanyi la contesa mai n’és el vencedor sense la mort de l’altre. Ella, referent del feminisme segons la crònica, prefereix la feina a l’amor. Va bé: no dormiré pas mai amb ella.

I fins aquí el recull d’avui, que no sé si seguirà, perquè amb tantes clepses brillants no donaria l’abast.

Nua perquè em dona la gana

Sento per la ràdio com una dona demana una altra que justifiqui perquè s’ha fotografiat nua per a la portada d’un disc que acaba de publicar. La primera és Mònica Terribas, l’altra és Judit Neddermann. La veritat, no sé perquè ho ha d’explicar, ni n’hagi de donar raó. És una dona adulta que pensa que sortir nua públicament la satisfà, i prou, que ho fa perquè li dona la gana. El que em sorprèn és que ella accepti la petició de la periodista i entri a explicar la seva decisió, i em sorprèn que  el primer que argumenta és que “no l’ha obligada cap home”. Curiós. A mi, la veritat, m’és igual que ho faci per promocionar el seu disc, perquè creu que el seu cos és digne de ser vist, perquè com que el disc es diu “Nua” pensa que s’escau; o perquè està molt contenta d’haver-se conegut. No necessito que m’ho expliqui, i si ho fa l’escoltaré.

Però em sorprèn molt encara més que es queixi per les conseqüències del seu nu. Ella té tot el dret a despullar-se com i quan vulgui, i la resta tenen el seu dret a criticar-la o a lloar-la. Hi ha gent que se sentirà atreta, fins sexualment, davant de la imatge, i d’altres que ho trobaran una marranada, una manera de vendre’s, una cosificació.

Neddermann, Terribas, no calia explicar-se. Però despullar-se vol dir perdre la intimitat i això exigeix renúncies. A les dures i a les madures.

República feminista, no

Comparteixo i crec fermament en els principis i proposicions del feminisme, i considero que és una de les pitjor misèries del nostre món occidental que es pugui considerar encara les dones ciutadanes de segona, o tercera. No puc entendre que hi hagi personatges que gosin considerar la dona com a inferior i la tractin com a tal: menystenint el seu paper essencial i imprescindible en l’avenir de la humanitat. Ens hauria de fer vergonya a tots, homes i dones.

En el que no crec és en les formes i mitjans que empra el feminisme per fer valer aquells principis irrenunciables. Mentre que una mirada pot ser allò que les femellistes anomenen micromasclisme, es passen per alt actituds de certes dones que no pretenen altra cosa que menystenir, sinó humiliar, un home. Teresa Cunillera, en el transcurs d’una tertúlia a la ràdio li deia “carinyu” a Ernest Benach, en una evident mostra de commiseració maternal. Jo, per dir-li “reina” a una interlocutora, em vaig endur un insult a la meva mare. L’actitud de moltes dones públiques és la de considerar la feminitat bona de naixement, mentre que la masculinitat és, des de la naixença, dolenta. I és així com s’apel·la a la supremacia femenina i es pretén segregar per sexes les escoles, perquè les noies són més intel·ligents i madures per una mateixa franja d’edat. I és així com la senyora Moliner (Empar) pot riure’s de la “carn d’olla” en públic i un càrrec públic, Josep Lluís Salvadó, no pot fer broma en privat d’unes mamelles anònimes.

Però el que més em priva de simpatitzar amb el feminisme és la manca absoluta d’autocrítica que impera en el moviment. Mentre que sents crítiques punyents i encertades contra el govern dels homes al llarg de la història, mai sents una paraula negativa sobre el paper de les dones. Ep, que elles hi eren també! Hi ha una frase, d’aquelles escrites amb lletres d’or al promptuari feminista que diu que “darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”. Quan es pronuncia, ningú té en compte que potser caldria afegir-hi pel bo i pel dolent, per la pietat i la crueltat, per la vida i per la mort. Mal pesi a moltes, la història també està plena de dones que han tingut un paper més que galdós en les decisions dels seus poderosos marits, un paper que no sempre ha estat el de la bona persona, ni tan sols intel·ligent.

Ja fa anys una amiga, feminista, em deia que era l’home qui feia la guerra, perquè als homes ja els agradava de guerrejar, que la guerra els mantenia lluny de la llar, alliberats de les obligacions paternals i maritals. Jo em preguntava qui eren aquests “homes” a qui agradava guerrejar i estar lluny de casa. Li puc assegurar que no eren els llancers que anaven al davant de la tropa, a peu, mal calçats i famolencs, obligats pel senyor, o senyora, de torn. Potser a qui anava bé era al rei o al duc que els manava; un rei o duc que es mirava la batalla des del turó, mentre aquells llancers morien com a conills, mentre es menjava un bon estofat. Potser les dones d’aquells reis o ducs també estaven ben contentes de lliurar-se d’un marit a qui no estimaven i poder lliurar-se a amants i joglars de fortuna. No, als “homes” no els agradava, ni els agrada, guerrejar. Per a qualsevol serf de la gleva la guerra era una desgràcia, fos home o dona.

República sí, però de tots, no només feminista. No és bo dividir la humanitat en bones i dolents, en intel·ligent(e)s i babaus, en dones i homes. Ah, i cal recordar que la vida, siguis d’un sexe o de l’altre, està plena de renúncies.

#MeToo

Simone de Beauvoir va fer una estada als EEUU l’any 1947, i d’aquella experiència en va escriure un llibre: L’Amérique au jour le jour. En aquesta obra, la pensadora i feminista francesa va escriure: “Un vespre em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”. Com a integrant del gènere masculí, a voltes em fa l’efecte d’estar vivint això que ella descriu amb senzillesa i contundència: que les feministes d’avui no volen un món de dones, sinó un món sense homes. Als EEUU precisament ha esclatat el #MeToo a base de discursos grandiloqüents i denúncies a palades empeses per celebrities. Segurament que les actituds i gestos de l’impresentable president d’aquell estat, Donald Trump, n’ha estat un bon detonador. Però, i tornant a de Beuvoir, a la dona nord-americana “sovint se la veu com una mantis religiosa que devora la seva parella masculina”. A mi, ara, les dones d’aquell país se m’apareixen així.

És imprescindible denunciar qualsevol mena de violència, sigui sexual o no, perquè aquesta actitud és l’únic camí per a eradicar-la. Com també és imprescindible que els poders públics s’impliquin i facilitin l’accés a la justícia. Tots, homes i dones, hem d’acudir a la lluita per la igualtat i la dignitat de tots. A vegades, però, tinc la sensació de que no se’m convida al sopar, i em sento rebutjat i sense invitació. Així és com veig el que les femellistes anomenen micromasclismes: accions, gestos o paraules que són interpretades subjectivament com a ofenses de gènere, de manera que un ja no sap si ha d’obrir la porta a una dona perquè el poden tractar de masclista. Cada vegada que ho faig, espero l’atac de la mantis. Ës així que llegeixo que Mireia Vehí (CUP), afirma que la temperatura freda de la cambra catalana “denota un marc mental masculí”. O que Jenn Díaz (ERC) piula: “Dieu que el més important no és la paritat, sinó la capacitat de les persones de la mesa. ¿Dieu, doncs, que en tota la cambra només hi havia una dona qualificada per a la mesa del Parlament? ¿Dieu, doncs, que les dones de les llistes que vam votar no serveixen per a la mesa?”. No, ningú no diu res d’això. I vull creure que a l’executiva d’ERC hi ha dones que van decidir també qui era el més idoni pel moment i la seva circumstància. La senyora Díaz diu això perquè ella és en “un sopar sense homes”, no pas en “un sopar de dones”.

Tornant a la pensadora francesa, en l’obra que citava a l’inici també va deixar escrit que “la relació entre homes i dones a Amèrica és una guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries efímeres”. Jo no em trobo còmode en aquesta guerra permanent perquè la denúncia dels micromasclismes és ni més ni menys això: petites vexacions i victòries efímeres. Potser és que jo, al contrari que dones com Díaz o Vehí, no sopo amb homes o dones, sinó amb persones. 

Ya no te quiero, España

Hace años que no escribo textos más allá de diez líneas en castellano y ya me perdonareis si se me escapa alguna falta o expresión no del todo correcta. Los que me conocen saben que he viajado por España en muchas ocasiones, he conocido sus pueblos y sus gentes. También he soportado las típicas bromas por mi acento catalán. Me han dicho eso de “si tu no pareces catalán, coño”. La familia materna de mi esposa es aragonesa y durante 40 años he viajado muchas veces al año hasta el Bajo Aragón de Teruel, donde tenemos una casa, para pasar días con la familia o para descansar. El padre de mi mujer es de Morella, en Castellón. La “mili” la hice en Madrid, en al barrio de Campamento, donde mantuve amistad con multitud de gente de toda procedencia. He tenido clientes en toda la geografía hispana, con los cuales he mantenido algo más que una relación comercial. Tengo un primo soriano, que me ha acompañado a visitar su tierra y sus monumentos, con el que mantengo una fuerte amistad. Cuando he viajado, he respetado costumbres, opiniones, folclore, formas de vida y he procurado entenderlas, y he tenido siempre el máximo respeto por las personas y su tierra. He comido, reído y bebido con ellos. Hemos enterrado amigos y familiares y hemos llorado juntos.

Hoy, mi país, Catalunya, está siendo invadido por el ejército español, con la guardiacivil al frente. El gobierno del estado ha entrado en mis instituciones y ha detenido a mis representantes. Ha registrado empresas sin orden judicial, ha abierto correspondencia privada violando el secreto; ha entrado en las conselleries donde se guarda información privada de los ciudadanos y ha incautado impresos vulnerando la libertad de expresión. Ha amenazado a mis alcaldes, gente honrada del pueblo, a la guardia municipal, a los funcionarios y a los medios de comunicación. Ha cerrado webs, bloqueado comunicaciones y ha aparcado un transatlántico con capacidad para más de 2000 personas en el puerto de Barcelona para alojar a policías. Ha arrancado carteles y ha confiscado comunicados. Sucede ahora mismo: “La Guardia Civil detiene doce personas en el macrooperativo contra el referéndum”, “La alcaldesa de Girona, Marta Madrenas, comienza a declarar”, “El director de Patrimonio, Francesc Sutra, está retenido en su casa. La Guardia Civil le ha leído los derechos y están registrando todas las habitaciones de su casa en Rubí”, “Prensa de Governació confirma que hay Guardia Civil en la séptima planta, donde está el despacho de la consellera Meritxell Borràs”. Y así hasta avergonzar al mundo.

Es humillante para nosotros, y lo sabe Rajoy, un delincuente que debería estar en la cárcel, jefe de una banda mafiosa, llamada Partido Popular, que ha esquilmado durante años las arcas públicas, un personaje que de no tener en nómina a jueces y fiscales estaría detenido hace tiempo. De él tenemos que escuchar las palabras “ley” y “democracia”, que en su boca suenan a cinismo barato y pierden toda legitimidad. No hablaré de los demás engendros humanos que forman la podrida estructura del estado español, porqué si tenéis ojos y oídos lo sabéis, y si no es así que Dios os coja confesados. Cuando queráis daros cuenta, esa pandilla de ladrones os habrá robado el alma.

¿Pero, y vosotros, donde estáis vosotros, el pueblo español? Tal vez delante de la tele, escuchando las mentiras que os cuentan sobre Catalunya, incapaces de contrastar y despertar vuestro espíritu crítico. Tal vez jaleando a la guardiacivil, que es la misma, no lo olvidéis, que entró en vuestro Congreso un 23 de febrero. Estaréis contentos, porqué de una vez por todas los catalanes van a enterarse de quien es el dueño del cortijo, de que nos humillen, de que el pérfido Carles Puigdemont esté a un paso de la inhabilitación y tal vez de la cárcel. Os reiréis de nuestro referéndum, de nuestras instituciones y de los Mossos. Tal vez ni eso, tal vez viendo la telebasura que os tragáis, día sí día también, por la pantalla del televisor. ¿Pero qué coño hacéis? ¿Os habéis vuelto imbéciles? No os dais cuenta de que esto no va de referéndums ni de independencia ni ostias: esto va de libertad y democracia, ¡la vuestra joder! Que mientras los catalanes estamos siendo apaleados por luchar por ellas, vosotros lo miráis como si la cosa no fuera con vosotros. ¿Dónde estáis?

Se acabaron la condescendencia, la pedagogía, las explicaciones, las ofertas, las peticiones de diálogo. Ahora tendréis que escuchar que si nos vamos de España, porque así lo habéis querido, estaréis en la cola del mundo, la deuda del reino os ahogará, no habrá dinero para vuestros abuelos, ni sanidad ni nada de nada: porque es Catalunya quien ha pagado hasta ahora vuestro estado del bienestar. Os guste o no. Querréis oírlo o no, pero así es y así será. Sois vosotros quienes, una y otra vez, habéis votado a partidos llenos de franquistas, de mafiosos, de dictadorzuelos de baja estofa, de estafadores, de ladrones, de fascistas, de esquilmadores.

No os oigo, solo silencio, solo palabras soeces, insultos, humillaciones, burla. Donde estáis los “amigos” del “si tu no pareces catalán, coño”. Ahora, que necesito vuestra fuerza de hombres libres dejáis que pelee solo ante el enemigo, que más que fuerte es imbécil. Se acabó: mi amor por España ya no existe, vosotros lo habéis matado, ya no quiero ni a España ni a los españoles. Porque a un amigo no se le trata así, a un amigo no se le traiciona.

Os dejo con vuestra miseria humana, con vuestros complejos, con vuestra deslealtad, con el odio que corroe vuestras entrañas y espero que algún día sepáis salir de lodazal en el que estáis.

Adiós.

Ha mort en Sebas

No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber, només de llegir Sebas, ja el sabran i amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.

Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això, sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la bonhomia i el feien ell. Senzillesa, modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas únic.

Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no li costa desprendre’s.

El petó

Quan succeeix un fet tant lamentable com l’agressió a dos nois que es feien un petó, tothom es veu en la necessitat de mostrar el seu suport a les víctimes i el seu rebuig als bàrbars; una actitud lloable. Però al mateix temps, apareixen personatges que es creuen amb el dret d’expressar-ho d’una manera barroera i ho fan amb un excés verbal diarreic que els acosta a l’estultícia. Així, llegeixo a l’Ara als comentaris sobre el bes Terribas-Romagosa, un tal toncat1961 que sense embuts escriu: [sic] “als agressors de Berga només es mereixen uns quants anys de presó i que els portin de visita a centres de malalts terminals, a veure si així plorant una mica i el cervell potser els faci canviar una mica el xip”. Un nombre important de lectors li han fet un “m’agrada”.

Visites a malalts terminals? Escolta tu, toncat1961, qui et penses que són els malalts terminals, un espectacle, un guinyol on dur salvatges malcriats? A casa hem tingut familiars terminals i no em faria cap gràcia que aquest parell d'imbècils entressin a la seva agonia. Ni en la darrera hora es pot deixar la gent tranquil·la? Portar els tarats a visitar els terminals et sembla edificant? Està bé que vulguis redimir-los, però ho has de fer emprenyant moribunds? A voltes, ja dic, ens deixem emportar per la cridòria i les diem sense engaltar, però cal pensar que ferim greument persones que, amb un fil de vida, miren d’anar-se’n de la manera més digna. No és ni just ni èticament acceptable, toncat1961.

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.

Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.

Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.

Madonna & Sílvia

El darrer dia de l’any, Sílvia Soler escriu a l’Ara sobre Madonna i un premi que li han donat, no sé on ni quan: el premi a la Dona de l’Any. Diu Soler que el discurs que va fer en rebre el guardó va donar la volta al món per l’autopista de les xarxes. Diu que, després de sentir-lo un parell de vegades, va prendre notes en boli i en destaca que: “Quan vaig començar no pensava en el gènere, només volia ser artista, em pensava que al món de la música no hi havia regles, però això és per als homes, per a les dones sí que n’hi ha. I una d’aquestes regles és que no pots envellir”. Destacar això em sembla molt discutible i el raonament es podria allargar infinitament, però ho resumiré en poques frases. Primer: que de regles n’hi ha a totes les professions i oficis, i que no negaré que l’artista potser en té mes, però la paga que en treu també és considerable. Segon: que aquestes regles siguin només per a les dones no és cert. Regla per a homes: no sol·licitaràs mai la baixa per paternitat, perquè t’exposes a ser un empestat i fins i tot acomiadat. Tercer: envellir no vol dir només cultivar arrugues a les cuixes, sinó també al cervell. Quart: Madonna és una dona estupenda i ha utilitzat el seu cos hipersexuat per a donar impuls a la seva carrera, per a vendre força discos i per diferenciar-se d’altres competidores menys afavorides o menys atrevides, cosa que trobo perfectament legítima. I, finalment, queixar-se ara, després de 30 anys d’exhibir-se sense manies, de que no pot envellir em sembla indecent. El cos es fa vell per a tothom i si l’has mostrat jove és lògic que ara hagis de “matar-te a classes de spinning i a dormir embolicada en paper film”. En fi, que havent passat tant de temps usant el gènere per a enriquir-se i acontentar el seu ego, ara, als 58 anys, no és hora de queixar-se. Benvolguda Soler que Madonna encara “s’eixarranqui damunt de l’escenari, amb la seva cabellera rossa i el seu bòtox, i faci una broma sexual” no converteix el seu discurs en “valent i esplèndid”. Mentrestant, pots seguir ballant Like a virgin i fent-li la gara-gara.

Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.

De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.

En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.

I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.

‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”

Cop de pal als toreros

En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”, Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás  i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot l’article.

Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels toros em “genera una emoció”, fins i tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort, encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.

Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!