dimecres, 30 de novembre de 2011

Profecies

Un article publicat a lamalla.cat, web de la Diputació de Barcelona diu (sic): “Un informe científic elaborat per l'Institut d'Hidràulica Ambiental de Cantàbria alerta que Espanya podria patir un tsunami, la magnitud superaria a l'ocorregut a Indonèsia el 2004, que va causar la mort de més de 200.000 persones”. L’asseveració la fa l'investigador de l'Institut d'Hidràulica Ambiental de Cantàbria Mauricio González en el marc d’una trobada internacional de la UNESCO, que se celebra per primera vegada a Espanya, en el qual participen experts de més de 40 països. Està bé la cosa, que se suposa està argumentada en base a estudis científics extremament acurats. Però la cosa tremola quan el senyor González quan afirma que Espanya no disposa d’un sistema d’alarma d’aquests fenòmens i (sic) “per això, es recalca la necessitat d'establir un sistema d'alertes regional, integrat en un global, per al que en el document s'adverteix que "és imprescindible" que cada país disposi de la seva pròpia xarxa local”. I ja fa llenya definitivament i espaterrant quan acaba dient (sic) “Una cosa que és important saber és que a Espanya tenim alt risc de tsunami i un tsunami pot ocórrer demà o d'aquí a cent anys. Però pot passar demà", ha subratllat González, que ha aclarit que els desastres naturals "no existeixen", el que existeix, segons la seva opinió, "és una mala gestió dels fenòmens naturals"”. Deixant a part la redacció millorable dels (sic), s’entén que ens hauríem de gastar una pasta gansa per a muntar un detector de tsunamis, que d’altra banda no s’han pas demostrat molt eficaços, perquè potser, tal vegada, d’aquí dos-cents anys es produirà un onada que inundaria l’illa sencera de Mallorca. Époustouflant!, que diria aquell.

La imatge que il·lumina aquest text és la del profeta Elies pujant al cel damunt del carro de foc que Déu li envia, mentre el seu successor, Eliseu, s’ho mira bocabadat. Elies és un personatge bíblic que s’enreda amb el relat de la malèvola Jezabel i prediu sequeres a tort i a dret, tot desafiant quatre-cents cinquanta profetes del fals déu fenici Baal. Resumint, un poema. Dic això perquè en temps revoltats els falsos profetes, ara com en temps d’Elies, apareixen per les cantonades emetent missatges sempre amenaçadors i basats en una suposada connexió amb Déu abans o bé en assenyats estudis ara. És fàcil dir que un tsunami pot succeir “avui o d’aquí cent anys”: si passa avui l’encertaré i passaré al sí d’Abraham; i si és que no, d’aquí cent anys tots calbs!
Centenars, milers d’estudis, es publiquen cada dia emetent missatges contradictoris. Estudis que costen esforços i diners, però que no serveixen absolutament per a res. Predir la fi del món basant-se en poc més de cent anys de registres meteorològics, per exemple, em sembla una autèntica ximpleria, sense negar problemes com el de la contaminació. Els temps de l’univers són enormes comparats amb l’existència humana i nosaltres ens entestem en predir un futur que es perd enllà de galàxies infinites. Tot plegat em fa pensar en obscurs interessos: quant val un sistema predictor de tsunamis? Qui el posaria en marxa? Qui s’ocuparia de la seva instal·lació i manteniment? Tot plegat perquè, tal vegada, d’aquí a dos-cents o tres-cents anys una onadeta ens faci tremolar com un castell mal carregat. Homeee!


dimarts, 29 de novembre de 2011

del temps i els meus dies III

Ni els dies mesquins,
Ni les nits de vetlla
Ni el temps de l'enyor,
Destorben l'herència plàcida
Dels anys de tendresa,
Del goig d'estimar.

del temps i els meus dies II


Ara mateix em miro i em remiro
Al mirall pervers dels anys.
I hi veig tants d’afanys
Que ni jo mateix albiro... !

El pessimisme s’instal·la, per fi, al barcelonisme!

Ja està, ja ha passat: el barça a sis punts del Madrid. És de veres que ho esperava des de feia mesos, fins i tot anys. No és que estigui content, no; és que volia escoltar com “s’instal·la el pessimisme al barcelonisme”. El pessimisme de qui? Tanmateix, vaig sortir diumenge al carrer i no vaig trobar que haguessin augmentat el nombre de suïcides, ni que la gent plorés per les cantonades, o que desapareguessin les banderes blau-grana dels balcons. El pessimisme, doncs, de qui? Als periodistes esportius dels nostres mitjans públics els va faltar temps per a proclamar-ho als quatre vents: el pessimisme s’instal·la al barcelonisme! És evident que als nostres estimats portaveus els faltava carnassa per autoalimentar-se: enquestes, preguntes, dubtes, canvis de cicle, finals de cicle, la lliga perduda, desmotivació... Només ens faltava això, als catalans, que quatre espavilats carregats d’estultícia i necessitats de titulars ens vinguessin ara a anunciar la caiguda del millor equip del món.

Un en comença a estar una mica tip de veure com, des de l’altaveu que significa un mitjà de comunicació, es generen estats falsos, inventats per creadors d’opinió que solament esperen l’error, o la mala sort, del vencedor per a relegar-lo a cul de l’infern. No hi ha dret. Cal una reflexió profunda de com s’utilitzen els errors aliens, per part dels periodistes, per a manipular impunement: ningú podia afirmar dilluns que els culers estaven desanimats, però cap periodista va dubtar en fer-ne esment com si haguessin fet una macroenquesta del món mundial.
Ras i curt, proposaria una reflexió, amb esperit autocrític, dels nostres experts periodistes esportius, sobretot a TV3 i a Catalunya Ràdio. Fóra higiènic.

dimarts, 22 de novembre de 2011

La grua del Salvat-Papasseit

A Catalunya Ràdio fan cada tarda un programa anomenat “La tribu”, conduït per Tatiana Cisquella (Tati pels amics), dins del qual s’emet un espai titulat “La destil·leria”. Ahir, la Sílvia Soler, ens va voler parlar de la metàfora, un recurs literari molt útil.
La qüestió estava en la paraula grua sobre la qual la Senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error o beneïda ignorància.
Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  
També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt. A voltes ens falla la cultureta...















Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil•la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.

dilluns, 21 de novembre de 2011

La chaconada

Birlo la paraula chaconada de l’article de Víctor M. Amela a la Vanguardia d’ahir. La negativa a participar al debat d’en Cuní de la Senyora Chacon, adduint problemes d’agenda, ha estat el paradigma de la campanya del PSC a Catalunya. Ha estat una autèntica befa a la llibertat d’expressió i un acte de covardia que clama consell de guerra. I uso les paraules covardia i consell de guerra perquè tenen connotacions militars, unes connotacions que a la mateixa senyora Chacon se li van escapar ahir quan va dir que (sic): “...hem perdut les eleccions, però no estem derrotats, perquè solament està derrotat qui es rendeix”. Tot és prou curiós en el llenguatge chaconès i cal llegir entre línies i filant molt prim, perquè és especialment sibil·lina i calculadora, un autèntic animal polític. La realitat que hi ha al darrera del seu discurs és (no sic): “en realitat m’alegro de la derrota, perquè ara manaré jo i ja us afaitaré!”.
Tornant però a la negativa, cinc minuts abans de començar el programa, en una maniobra evidentment zaragozana, es feia evident el temor a enfrontar-se amb els propis fracassos i, sobretot, el seu allunyament de la realitat catalana. En canvi, malgrat que no hi combrego, cal destacar la desimboltura de Duran Lleida que, a pesar de dur a l’esquena el llast de retallades ignominioses, no va defugir cap debat. Es van equivocar amb la chaconada: CiU els ha passat al davant, malgrat el desgast. Amb perdó: que n’aprenguin! Encara crec en el poble.

Sobre la independència dels grans

Ahir, al programa de la doctora Coppulo, a Catalunya Ràdio, es va parlar de la independència de la gent gran i es va fer a partir de la dramatització d’una situació que, de segur, es viu a moltes cases: l’àvia que viu sola, que ha passat una malaltia i que no vol abdicar de la seva solitud, que no soledat. Així, el fill, que vol marxar de vacances, insisteix en dur a la mare a casa d'una germana perquè no estigui allunyada de la família. La mare, tossuda, no es deixa convèncer i entre dos especialistes i els oients havien de resoldre la situació. Una senyora, d’aquestes tan assenyades, tocades i posades, va tenir la gosadia de dir que calia tractar els vells com la canalla: deixar-los creure que eren ells els qui decidien. Ho vaig trobar pervers i penso que molta gent utilitza aquesta argúcia indecent. Els especialistes no hi van estar d’acord, per sort.

Crec però que ens van colar dos gols, els guionistes de la doctora Coppulo. L’un, el final del drama: com que a l’àvia li agrada molt la tele, el fill li promet un aparell per a ella sola, en una habitació per a ella sola i de mides espectaculars. Com la canalla: li donen el xupa-xups perquè s’empassi les bledes. I tant panxos! Però el més greu és el xantatge emocional del patiment: no et pots quedar sola perquè em fas patir. Ja no és pervers, és diabòlic. Com que jo no vull haver de patir, has de fer el què et dic; és que no m’estimes? És evident que, a voltes, els qui estimem ens fan patir. Els fills surten de nits, els amics practiquen esports de risc o es passegen per carrers de països poc fiables. El patiment és un sentiment que un hom s’ha de passar, sol o compartit, però mai es pot utilitzar com a coacció. Per tant, verbalitzar el patiment menysté l’amor i és un signe inequívoc d’egoisme; ep!, no el patiment en sí, sinó la seva expressió.

A vegades banalitzem sense adonar-nos. Els doctorats no en salven ningú.


Els voltors d’Espinosa

El Quim Monzó descrivia el personatge del súper-voltor, una espècie que freqüenta els bars i que s’apropia de tots els diaris que pot i que no els deixa anar ni que el matin. Aquest estiu vaig poder visitar la bonica població d’Espinosa de los Monteros, a las Merindades de Burgos. Si la memòria no em falla, al Restaurante Bar la Mantequería, a la calle del Progreso número 16, hi ha un rètol ben visible que diu, més o menys, el següent: “Se advierte a los señores clientes que, si superan los 15 minutos leyendo alguno de los periódicos que ponemos a su disposición, deberán hacerlo en voz alta para que los demás también puedan disfrutarlos. Gracias.” O sigui que a Espinosa, els voltors hauran de piular.


divendres, 18 de novembre de 2011

Pobres, els de Rouen!

L’amic Tomàs Molina ens obsequia moltes vegades amb paraulotes angleses, termes meteorològics, perquè comprovem el seu domini de l’idioma, el seu poli-lingüisme multiculti. Doncs bé, ahir ens va fer un regal del seu “domini” del francès pronunciant “Ròuen”, com si fos anglès, el nom de Rouen (pronuncieu: “Ruan”), “la Ville aux cent clochers”. Els habitants de la ciutat del nord de França poden estar ben contents en entrar a formar part del domini més estúltic de l’idioma de Shakespeare: o tens equivalent anglosaxó o no existeixes. Felicitats Tomàs! Al·leluia rouanesos!

La noia d'Oujda

Que bella la noia
Que jove i curulla de joia!
Que riu i somriu,
Que s’estima la vida.
De mirada neta,
Profunda i serena...
Que bella la noia!
Que bella la vida!


novembre 16, 2011

dijous, 10 de novembre de 2011

Gloriosa recomanació

Al món sempre hi ha algun crack que no ens el mereixem disposat a desvetllar-nos de l'ensopiment. Sense entrar a valorar l’exactitud i el context (ojo, amb el context!) amb què es reprodueixen les paraules del Director General del Trànsit del Ministerio del Interior, Senyor Pere Navarro, la seva recomanació no té dita: “Pere Navarro va recomanar ahir el teletreball com una de les solucions davant les grans nevades”. Recony, quina ment tan preclara!

Em costa d’imaginar el meu amic, paleta d’ofici, teleposant-maons-a-l’obra. O al conductor de l’autobús que ara s’atura davant de la finestra teleconduint-des-del-sofà-de-casa. Es tracta doncs d’estalviar diners a l’Administració quedant-nos a casa davant de l’ordinador tot esperant que l’empresa ens enviï la feina per la pantalleta.
Jo, amb molt de gust, em quedaré a teletreballar; a veure si els meus clients m’envien la feina a casa. Si em surt bé, ja no em mouré mai més de la taula, tan si neva com si no ho fa, bo assegut al sofà, o estirat a l’hamaca, posats a fer.
Si fos d’ell, em posaria a investigar en el teletransport; això sí que seria la solució definitiva. Ànim Pere, ja no falta tant per tenir-nos endreçadets. Mentrestant vostè i els seus podran telereposar.


Una mica de decència

Ahir, vaig veure per la tele un vídeo del PSC per la campanya electoral. Em va semblar deplorable, indecent, digne del Sr. Zaragoza, un personatge que haurien de desar a l’armari de l’oblit. No el descriuré perquè el podeu veure a l'enllaç i és molt millor veure’l, sobretot l’escena final. Jugar amb la mort per a obtenir vots és una bestiesa que només pot concebre una ment malalta. No s’hi val tot. Ni tan sols es pot recórrer a la llibertat d’expressió per justificar unes imatges que perverteixen de manera malèvola l’ètica mínima que s’exigeix a les persones que ens volen governar. Com es pot confiar en algú que es recolza en la por d’altri per a treure’n rèdit? No se’n deia sadisme d’això? O potser tortura? És la tècnica de la secta: sense mi, et moriràs perquè els altres són molt dolents, el món t'odia; tu no pots fer res, sense mi; vota’m, sinó et moriràs. Buidar de contingut la ment de l’acòlit per emplenar-la de l’adoctrinament crapulós. L’amic Zaragoza, ha pensat el l’angoixa dels malalts i dels seus familiars?
No puc entendre com ments intel·ligents i solvents del PSC han pogut donar el seu vistiplau a unes imatges que insulten i fereixen la intel·ligència dels votants. Geli, Nadal, Tura, Maragall, Iceta... vergonya. Un mort a la campanya per a fer creure al poble que si no voten la Sra. Chacon es moriran en un cul d’hospital perquè “les retallades tenen conseqüències”, com si el PSC no tingués cap responsabilitat del què passa, és d'una maldat diabòlica. I els professionals de la sanitat... apa, que deuen estar contents veient el carai de ninot que es mira des de la buidor com el piiii anuncia la fi d’un ésser humà.
I d’aquesta perversitat cal trobar-ne el culpable, que no és altre que la Sra. Carme Chacon, disposada a travessar tots els límits de la decència per esgarrapar uns quants vots.
Fa uns mesos, durant la lluita successòria del PSOE, la Sra. Chacon va renunciar finalment a la carrera cap a la Moncloa. Aleshores, una femellista recalcitrant va escriure un panegíric a la Vanguardia denunciant que la condició de dona de la candidata l’havia condemnada a l’abandó. Tot seguit feia una lloança exultant de la bondat femenina davant la perversitat masculina. Ja vaig escriure aleshores que l’ambició no té sexe i que la senyora Chacon, com qualsevol “trepa”, busca el poder a qualsevol preu. La retirada només era una estratègica retirada a les casernes d’hivern, bo i esperant el bon temps. Ara, amb aquesta collonada, ella mateixa es retrata. Misèria, Carme Chacon, misèria.

dimarts, 8 de novembre de 2011

El zoo de les plantes

Ahir vaig tenir notícia d’un invent anomenat Parcs de les olors. Es tracta d’espais creats per tres dones –una geògraf, especialista en didàctica, una arquitecta, especialista en bioconstrucció i una biòloga, especialista en paisatgisme– que defineixen així la seva feina:

“Sovint, alguns propietaris de finques o ajuntaments es posen en contacte amb nosaltres perquè els oferim una solució al problema de recuperar un espai agrícola abandonat o degradat (pedrera, abocador, etc.) amb el propòsit de fer-ne un ús productiu. També pot tractar-se d’un consistori que vol enjardinar de manera sostenible el seu poble, o d’alguna entitat que treballa amb persones discapacitades i que busca ampliar el ventall d’ocupació d’aquests col·lectius”.

Sembla una tasca lloable i molt en la línia bucòlico-natural-xupiguai que ara s’estila. Jo no voldria pas criticar una activitat tan sostenible. Però hi ha coses que no m’explico per més voltes que hi doni. Si les plantes aromàtiques creixen lliurement per tot el territori, si les podem collir respectant el seu hàbitat, què carai pinta tenir-les enjardinades i ordenades en feixes i parterres? De segur que hi ha microclimes en els quals moltes d’aquestes plantes no hi poden créixer i que cal cultivar-les de manera artificial. Aquests parcs, són espais per a camacos a qui caminar una mica pels bosc els produeix al·lèrgia? O bé és un zoo vegetal? Sembla mentida que tenint una riquesa salvatge tan i tan gran a la nostra Mediterrània de plantes de tota mena, les haguem de tancar en corrals vegetals, artificials, mistificats en una alquímia antinatura.
Ja em perdonareu, però si d’això se’n diu sostenibilitat ja res no em quadra (o potser és una excusa mercantilista? Calla, que no fos això!).


del temps i els meus dies I


No em plau el temps que m’escau
i que, impenitent, em toca viure.
I somric , com un babau,
orat espectador dels meus dies.


novembre 7, 2011

divendres, 4 de novembre de 2011

Els déus que no riuen

A ran de l’atemptat contra la revista francesa Charlie Hebdo, Quim Monzó escrivia ahir l’article que re-produeixo: el trobo encertat en tot el seu argumentari i, sobretot en la seva conclusió. Només hi afegiria que Al·là sap riure, i sobretot riure’s d’ell mateix. Sinó la idea de Déu se’n va a fer punyetes. Déu és l’ésser perfecte, aquell que es paradigma de totes les coses bones, ha de tenir l’humor, tot l’humor, com una de les seves virtuts més destacades. No em puc imaginar un Déu que no riu, que no sap riure. Per això crec que si una cultura no sap riure no és digna ni del seu Déu i respectar-la es converteix en una entelèquia.
Nosaltres bé que hem evolucionat en la nostra concepció de la divinitat i hem passat d’aquell Déu obscur, cruel, intolerant, que ens presentava la Inquisició del s. XV, a altres models més propers a la mesura de l’home.
Estic a punt d’anar a un casament a Marroc. Hi tenim amics allà, a qui apreciem i estimem. Els hem ajudat a establir-se al nostre país i hem procurat comprendre la seva cultura fins on hem pogut, però mai hem justificat ni els hem donat la raó en principis que, a nosaltres, ens han calgut anys per arribar a conquerir i ells saben que principis com els d’igualtat o llibertat són irrenunciables i, en conseqüència, si volen conviure amb nosaltres els han de respectar. No serà la primera vegada que anem a aquell país; en dues ocasions més hi hem viatjat i hem passat dies a casa seva, res d’hotels. Això ens ha permès de conèixer directament com viuen, què fan, de què parlen cada dia. Fins i tot he suportat intents de conversió a l’islamisme! Mentre he estat allà ho he respectat i he evitat parlar o discutir d’allò que els podria molestar. Ser respectuós amb una cultura no vol pas dir justificar-la, i el respecte ha de ser recíproc, sinó la relació és perversa i enverinada, desigual, i no ens permet d’establir un diàleg madur i sòlid. Per això passen coses com la que ha succeït a Charlie Hebdo. És la intolerància pura i dura, sense justificacions ni falsos respectes.
Déu, si existeix, riu; segur. Es digui com es digui, amb turbant a la clepsa o amb triangle al front, Déu riu. Perquè si no riu no sap pas el què es perd.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Del salat al ponent


Fa unes setmanes vam estar a Cadaqués. Feia uns anys que no hi anàvem perquè les allaus de turistes me n’allunyen, molt a pesar meu. La saturació em provoca malestar i allò que havia de ser agradable esdevé angúnia i, francament, ho evito. El dia al què em refereixo però, va ser tranquil i vam poder gaudir de la meravella que és el Mediterrani en aquesta part de la costa del país. Vam passejar pels carrers costeruts i estrets amb una certa melangia, tot deixant perdre el pensament per un passat no tan llunyà quan les cases eren dels pescadors i no de petits negocis, a voltes sobrers. Però va ser en una d’aquestes minúscules botigues que vaig sentir parlar salat després de molts i molts anys. Se’m va eixamplar el cor. El parlava una noia, d’uns quaranta anys, amb una naturalitat especial, usant la vella parla com ho havia sentit fer a antecessors seus fa 30 o 35 anys. Encantat amb la melodia vaig allargar tan com vaig poder una conversa intranscendent sobre el temps i la seca que havíem de suportar aquesta tardor, amb el desig únic d’escoltar-la. No va trigar a arribar el qui semblava ser la parella de la noia i el goig va ser doble: tots dos conservaven aquesta variant del català que tan m’agrada.
Ara, fa poc més de dos dies, hem tornat d’una breu estada en terres de la Franja on vam menjar a la Fonda Alcalà a Calaceit. Estant a taula, vam tenir per veïns tres homes, que van gaudir amb les mongetes amb arengada i els peus de porc que el Miquel i el seu germà preparen sàviament. Allà vaig poder sentir la parla genuïna de la franja amb accent i expressions xocants. El sorprenent de tot és la puresa que em va semblar percebre en les paraules i girs que utilitzaven.
En pocs dies, d’una punta a l’altra del mapa de l’idioma, vaig poder sentir dues modalitats que ni en accent ni en vocabulari s’assemblen massa, però que vaig entendre i em van entendre. En una terra pobra d’aigua, un d’ells va comentar: “Diuen que lo vi afluixe la llengua, però ai! quan és l’aigua la que mos fa parlar! Ojo!”. Formidable!
Vam acabar la tarda amb ells a Gandesa, a la Fira del Vi, on veïns i forasters compartien clotxa, bo i asseguts en llargues taules al parc, sota el sol amic de la tardor benèvola.


Imatges:
a dalt, carrer de Cadaqués;
a baix, home en un balcó de Calaceit.