La senyora El Hachmi, el Papa i la Sagrada família

La senyora El Hachmi publica avui, 4 de juny de 2026, un article en què ens “repassa” als catalans amb motiu de la visita de Lleó XIV i la benedicció de la torre i la creu de Crist de la Sagrada Família. Del seu escrit se’n desprèn —si més no és la impressió que en trec— un malestar de fons que no acaba de resoldre: una voluntat de pertinença que conviu amb una impugnació constant del lloc on pretén arrelar. Aquesta tensió, lluny de matisar-se, s’acaba convertint en el nervi del seu discurs.

El resultat és un article que no tant qüestiona un esdeveniment concret com denota una incapacitat per situar-lo en el seu context. La Sagrada Família no és només religió, ni només símbol: és, sobretot, una obra sostinguda durant més d’un segle per la persistència col·lectiva d’un país, Catalunya. Ignorar aquesta dimensió —o reduir-la a una mera escenografia— és no entendre de què s’està opinant.

Escriu la senyora El Hachmi que, en una democràcia, la religió ha de quedar confinada a l’àmbit privat. És un principi debatible, però en qualsevol cas exigeix una mirada coherent: si s’aplica, hauria de fer-ho amb la mateixa exigència a totes les tradicions, no només a aquelles més properes o més còmodes de qüestionar. Altrament, la crítica deixa de ser un exercici de racionalitat i esdevé un simple gest discriminatori.

La seva peça introdueix, a més, afirmacions categòriques sobre la moral religiosa que, més que il·luminar, simplifiquen. Tota tradició —també la cristiana— ha generat normes, contradiccions i tensions internes. Reduir-les a caricatura pot ser efectista, però empobreix el debat. I en un text que vol fer-se passar per reflexiu, aquesta simplificació grinyola.

Quan es refereix al Vaticà i a la presència de les dones, el problema és semblant: la crítica és legítima, però la formulació és tan sumària que acaba caient en la mateixa superficialitat que pretén denunciar. No tot s’explica amb una frase enginyosa, ni tota estructura complexa es pot resoldre amb una ironia ràpida.

Tot plegat em retorna a la idea inicial: la senyora El Hachmi sembla instal·lada en un vol i dol que travessa el seu discurs. Vol formar part d’un espai que, alhora, resisteix assumir sense reserves. Aquesta ambivalència —comprensible en termes personals— esdevé problemàtica quan es projecta com a judici sobre tot un país. Perquè aleshores ja no és només una tensió íntima: és una mirada esbiaixada.

Permeteu-me acabar amb una idea que vaig sentir fa anys a la ràdio, en boca de l’enyorada Patrícia Gabancho —argentina d’origen, catalana per decisió—, i que continua sent d’una precisió gairebé incòmoda:

“Un hom s’arrela en una terra no pas quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts.”

Quan pugui sebollir els seus difunts, senyora El Hachmi —i també els seus fantasmes— en aquesta terra catalana, quan abandoni l’autocomplaença de víctima “dona i immigrant”, serà aleshores quan deixarà de sentir-se estrangera.

L’arrelament no es proclama ni s’exigeix: s’assumeix. I només quan es produeix aquest gest —profund, irrevocable— la mirada deixa de ser d’estranyesa per esdevenir, simplement, d’aquí.

______________________

Anna Grau i Àrias, àlies Ana Grau Arias

 

Ana Grau Arias és una gironina, de mirada altiva i barbeta legionària, que un bon dia va dir que “hi ha una plataforma subvencionada per la Generalitat que espia els nens si parlen o no català al pati”. Després es va queixar que la insultaven i amenaçaven a “les xarxes”. Ex-parella de l’ínclit Sánchez Dragó, que un bon dia va deixar anar “haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys”. Aquesta perla va ser presidenta de Sociedad Civil Catalana, es va presentar per Ciutadans en diverses ocasions i va arribar al Parlament de Catalunya. Una fracassada sense excusa, va renunciar a la política –o li van fotre una cossa al cul– el 2024 amb el desastre del seu partit de l’ànima.

Aquest petardo ultradretà és avui tertuliana de Catalunya Ràdio al programa del titafreda de l’Ustrell, i deixa anar la seva bilis des dels micròfons de la ràdio pública d’aquest país. Ens mereixem, de veres aquest fantasma? No en tenim algun de més empàtic? De veres que l’hem de pagar nosaltres?

Avui, 12 de maig de 1926, ha defensat la infiltració de dues policies en una assemblea de mestres, en plena crisi dels ensenyants amb el “Govern de tots”.  Ultramuntana com una castellanota rendida al Cid, no té cap vergonya en justificar que la policia, amb traïdoria i mala llet, es dediqui a espiar-nos “per la nostra pròpia seguretat”. No solament això, sinó que diu que a ella també l’han escoltada i seguida –és mentida, segur– i escup que no li molesta i que creu que és així com els agents compleixen amb el seu deure.

Personatges com aquesta escurçona es mouen per viure de la moma mentre ens donen pel sac a nosaltres, que som els qui esquitxem; i se’ns pixen a la boca mentre ens diuen que plou. D’altres, com l’Ustrell, els donen corda admetent-los en tertúlies que anomenen “plurals”. Aquest mateix periodista traça línies vermelles a l’extrema dreta; i aquesta quilla  què cony és, una germaneta de la caritat civil catalana?

De veres que indigna i emprenya haver de sentir una veu que, per femenina que sigui, només embruta i empudega la societat tot venent-los la impunitat policial. Que déunostresinyormisecordiós t’agafi confessada, perquè, així i tot, t’enviarà a l’infern dels miserables i bruts de cor.

 

Nota de l’autor: en el meu temps de soldat d’Espanya, a Madrid, vaig tenir de cap de cuina el brigada Arias. Pel qui no entenguin en coses de l’exèrcit, el brigada és un sotsoficial de l’escala de xusqueros, una mica més que un sergent. Aquest home, un tap de bassa, era un borratxo franquista que ja es llevava mamat. Per aquelles coses del destí, no m’estranyaria que l’Anita fos descendent d’aquell pobre home.

Qui paga la “flotilla”?

Avui, a Cat Ràdio, es parlava a la tertúlia de la “flotilla”. La catedràtica Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional, ha expressat el seu desacord amb aquesta mena d’accions i ha fet la pregunta de Josep Pla que ningú no contesta: “I tot això, qui ho paga”. Immediatament, una coral de veus se li ha tirat al damunt i l’han acusada de tot el que han pogut: de conspiranoica, paranoica, d’insinuar aportacions irregulars o públiques i gairebé d’inhumana. L’amic Ustrell, atent a la cosa, li ha dit textualment: “si no t’importa la ‘flotilla’ potser millor que no opinis”.

Avui, qui no està d’acord amb certes accions de bonisme inútil, de propaganda woke, és acusat de poc menys que de traïdor a la causa, la seva causa, i és defenestrat al submón dels empestats. En un exercici d’intolerància, qui no està a favor de Gaza, o bé hi està en contra o bé està a favor d’Israel, que és molt pitjor. Ets automàticament estigmatitzat i llençat al foc etern.

Amb tot això, cap dels participants, ni el mateix Ustrell, ha estat capaç de respondre a la pregunta que ha fet Nebrera. Tan sols uns minuts abans, el mateix Ustrell, ha entrevistat l’esposa de Saif Abukeshek, portaveu de l’excursió, i li ha preguntat en què treballava el seu marit. La resposta ha estat que “ara mateix no treballa”, que es dedicava a la seva activitat d’organitzador de la “flotilla”. Aleshores, de què viu aquest senyor? Com es pot permetre mesos d’inactivitat laboral?

La pregunta de Nebrera, no solament és pertinent, sinó de resposta obligada, potser tema d’una investigació periodística i qui sap si d’un altre nivell. Mantenir un centenar de vaixells navegant per mar, amb centenars de persones a bord –que mengen, es vesteixen, es comuniquen, cada dia–, uns vaixells que gasten un munt de combustible i empastifen el mar, que duen, en teoria, ajut material pels palestins... jo també pregunto: “I tot això, qui ho paga?”

D’altra banda vull denunciar la intransigència d’Ustrell i de la resta de contertulians que ni tan sols han escoltat Nebrera, que no han respost la pregunta directa i clara. Ben al contrari, s’han dedicat a disparar contra la professora com si hagués comés el “pecat” de demanar claredat. Aquests mateixos contertulians –ignorants molts d’ells, que opinen de tot sense saber de res–  criticaran Trump pel seu “o esteu amb mi o esteu contra mi” quan ells, avui, l’han aplicat a Nebrera.

Jo també penso que cal aclarir qui finança aquestes accions que no tenen altra finalitat que el que avui se’n diu “visibilitzar” un problema, que ja  està dia sí dia també, en primera plana de diaris i telenotícies. Actes certament frívols, innecessaris, un dispendi de recursos, a major glòria dels qui els organitzen i poca cosa més. 

Coco Chanel

 

Avui –31 d’agost de 2025– al migdia, a CatRàdio, ens han explicat la vida de “Gabrielle Chasnel, dite ‘Coco Chanel’”. He escoltat una mena de conte delirant escrit amb un biaix de gènere feminoide notable, inexacte i mancat de detalls importants. L’autor del guió volia fer-nos creure que la gran dissenyadora va ser una alliberadora de l’encotillament que, en tots els sentits, patia la dona d’entre guerres. No deixa de ser certa aquesta faceta, però no va ser res més que una anècdota en el seu camí de trànsit per la moda i el disseny, una via en la qual va excel·lir. És cert que volia el cos de la dona lliure de faixes, però només en el sentit estètic: res d’ideologia alliberadora. Els seus dissenys obeïen a la simplicitat de línies i prou, sense anar més enllà. El cas és que va crear un imperi que li proporcionà una fortuna personal notable, que mai no va dedicar a tasques socials o humanitàries, sinó a reinvertir en nous negocis com el de la perfumeria.

En el conte s’han obviat els seus nombrosos amants. Coco va ser cobejada per homes rics i amb títols nobiliaris dels ambients fastuosos que freqüentava. Étienne Balsan va ser qui la va introduir als salons de l’alta societat, els quals ja no va abandonar mai. No hem d’oblidar, entre altres, el seu gran amor Arthur Capel “Boy”, casat, que li va finançar les botigues que ella anava obrint. També han oblidat mencionar que el pintor català Josep M. Sert li va decorar l’Hôtel de Rohan-Montbazon, a París. Sert es va casar amb ‘Misia’ Marie Sophie Olga Zénaïde Godebska, amiga de Chanel.

Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, Coco va aprofitar per prendre represàlies contra els seus empleats, que havien participat en les vagues de 1936, i els va acomiadar a tots. Del seu famós perfum Chanel nº 5 només en tenia un 10% dels drets. La resta era dels Wertheimer, una família jueva. El 1941 va reclamar la propietat de la marca a les autoritats alemanyes, afirmant que “eren propietat de jueus” refugiats als Estats Units i sol·licità una “compensació pels danys patits durant aquests disset anys”. Si bé no ho va aconseguir – els Wertheimer havien estat més llestos–, aprofitar-se de la condició de jueus per robar-los els drets no sembla massa ètic.

Les seves activitats anti-jueves, d’extrema dreta i les diatribes antisemites van ser una constant durant el conflicte. Però el més greu va ser que, segons documents d’arxius alemanys i de l'MI6, va convertir-se en l’agent F-7124 amb el nom en clau “Westminster” reclutada com a espia de l'Abwehr, servei d’intel·ligència alemany. Només un conjunt de circumstàncies i, sobretot, la intervenció del seu amic Winston Churchill, van impedir que fos jutjada i condemnada. Els membres del comitè que la van interrogar no coneixien els documents classificats que avui són públics, cosa que explicaria la seva decisió. Esporuguida, es va exiliar a Suïssa fins al 1954.

El maig de 1968 va ser un punt d’inflexió en la personalitat de Coco Chanel: es va tornar tirànica i va renegar de l’onada hippie que envaïa els carrers. Se la va acusar de manllevar les idees de Sert per als seus dissenys i se’n va defensar amb violència inusitada, cosa que la va posar en evidència. Quan Mary Quant i André Courrèges van popularitzar la minifaldilla ella s’hi va posar de cul i en va escriure i dir mil pestes.

A poc a poc es va anar quedant sola. Envoltada de cortesanes tronades, criticava les noies amb texans i el feminisme, amb especial virulència. Enfadada amb el món es va anar aïllant i va morir el 1971 a l’Hotel Ritz a la Place Vendôme de Paris.

Com que el guionista de CatRàdio ens presentava Coco Chanel com un exemple de l’alliberament de la dona, com una persona procedent d’orígens molt humils i, per tant, bona persona, i defensora del feminisme, m’ha semblat adient aportar certs aspectes que evidencien el biaix manipulat de la biografia.

Sap greu que una ràdio pública vengui una història com a exemplar quan té moltes, massa, ombres. Ni que sigui a major glòria del feminisme.

Sant Jordi mata l’aranya

 

D’uns anys ençà. Sant Jordi ha anat perdent el seu esperit popular, la seva ànima de poble. Sant Jordi era el dia en què la GENT era la protagonista per un dia, només un dia. Sense saber com, els carrers s’omplien de ciutadans que fent campana de la feina acudia per un moment a la llibreria o a les parades a comprar un llibre i una rosa. Ho feien amb subrepció, si voleu, per no ser descoberts fora de l’obligació. I ho feien amb alegria, contents de viure, orgullosos d’una tradició que els distingia, però també amb la discreció que sempre hem usat els catalans.
Hi ha hagut, però, dos fets que malmeten i empudeguen la festa del poble. D’una banda, el periodisme, i de l’altra el femellisme. El periodisme ha convertit la festa en una competició de vendes i signatures i ha tret el protagonisme a la gent per donar-lo als autors —massa vegades patums mediàtiques— i a la quantitat d’exemplars venuts. I ells mateixos, els autors, amb l’ego crescut, encantats d’haver-se conegut, surten somrients als mitjans per mostrar la cua de paó. Centrant la festa a la Rambla de Barcelona, s’han menjat la resta del país, convertint la gran “perifèria” que és la resta de Catalunya en una mera anècdota folklòrica. Aquest any, per acabar-ho d’adobar, estem a tocar de les eleccions, i el periodisme, sempre atent, ha prestat una atenció exagerada als polítics que, amatents, s’han deixat veure amb capa i espasa per les parades dels llibreters. El poble hi perd de nou, com sempre. Amics periodistes, baixeu del ruc i deixeu de tocar l’ase.
L’altre element erosionant ha estat el femellisme. Aquest moviment polític femení, en exclusiva, s’ha llançat a destruir qualsevol figura masculina que pugui destorbar el seu camí cap al poder. Així, s’han inventat la figura de Santa Jordina —que no ha existit mai ni en l’imaginari més ranci— i convertint el drac en la víctima, la princesa en l’heroïna i deixant el pobre Sant Jordi a la paperera de la memòria popular. A les femellistes els molesta ser salvades, els molesta que el salvador sigui un home i els molesta no ser protagonistes: la ferum d’home les posa histèriques. No saben, no poden entendre, que una llegenda no és altra cosa que un conte i ho converteixen en un greuge. Per reivindicar-se elles destrueixen allò que no els fa gràcia. No és aquesta una reacció adulta, raonable, sinó una rebequeria pueril. Tot sigui dit de pas, Santa Jordina no ha existit mai al santoral cristià. Jordina no és altra cosa que la feminització del masculí Jordi, com passa amb molts altres noms.
Sant Jordi, el guerrer de Capadòcia, va néixer a la ciutat de Kayseri i va morir a Lydda a Israel: era turc i no pas grec. Potser aquesta confusió dels seus orígens, no gens clars, ha enredat uns i altres (periodistes i femellistes) i els ha permès de modelar-ne una imatge feta a mida, mastufejant fins i tot el seu sexe. Aquesta apropiació indecent d’unes i altres ha robat allò que era popular, del poble, a benefici d’uns elements interessats i perversos. M’agrado de recordar el poema de Josep M. de Sagarra: Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d'aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes /i ell se l'estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes /per plantar cara a tots els dracs del món.


Femellistes, periodistes: sou el drac!

A punt de petar

Deu ser angoixant tenir “molta gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada, periodista. El de què poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.

El que m’indigna santament és que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista, a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada testosterona, són incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista, evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos ha estat descomunal, pot fer altres feines no tan estressants i pot tornar sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol tornar a la feina després d’ “agafar-se temps”.

Els meus pares van estar més d’una vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un any sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Ells, com tots els altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.

Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils i vulnerables”.

“M’he enfadat”

Així titula Thaïs Gutiérrez una nota publicada a l’Aradiumenge d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada per: “…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una nena?”.

Jo no he vist aquesta peli, però sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris. Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament correcte.

Seguint amb la guerra, fa poques setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les armes. En la presentació, es deia textualment que elles “van a la guerra per defensar allò que més s’estimen”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona. Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la facin les dones.

I així passa amb tantes altres coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina. Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme, i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot atribuir-se la representativitat absoluta.

Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que una lluita pel poder.

A la Natza se li veu la natja

El premi Planeta, el més ben dotat del món, poca broma, a caigut damunt de tres autors: Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez, que escriuen, oh  sacrilegi!, sota el pseudònim de Carmen Mola. Tot i que ells consideren que “Les novel·les s’han de defensar soles. Què hi fa si l’autor és home o dona?”, la periodista Laura Serra considera a l’Ara que “La polèmica, però, ha vingut del fet que avui en dia tres homes s’amaguessin rere un nom de dona”. Amagar-se? Doncs ells, ben somrients, expliquen sense embuts i amb naturalitat que la decisió va ser tan senzilla i sense “polèmica” com dir durant una conversa “Carmen mola? Carmen Mola!”. I afegeixen que també podien haver triat Daniel Cervera, mira. Enmig d’una orgia de guanyadores de premis de tota mena, el fet de que tres homes, tres, hagin guanyat un guardó de tant de prestigi irrita el feminisme més femellista. 

I això arriba a oïdes de la periodista i guionista Natza Ferré, ben coneguda per la seva animadversió a tot al que s’ensumi, ni de lluny, als homes. Muntant el seu cavall –perdó, que deu ser una euga– engrapa el Twitter amb la boca i mentre esperona la bèstia escriu que “tres homes no fan una dona”. Ella es creu, posseïdora de les veritats absolutes de gènere, que pot dir el que li doni la gana impunement. I deu ser així, perquè cap dels seus companys de professió diu ni mu, i deixen que una estultícia d’aquest calibre circuli sense resposta.

Sí, a la senyora Natza se li veu la natja, la natja de l’enveja, la pataleta, el cruixir de dents, la frustració, perquè el patriarcat, que té la culpa fins dels peus plans, ha gosat donar el Planeta a tres homes, tres! I amb nom de dona! Fa vergonya, i ràbia també, que la bel·ligerància extrema de dones com na Farré contribueixin tan poc al diàleg i a l’entesa. Sembla mentida que no siguin conscients de la seva pròpia violència, que no va de mastegots, no, però sí de la tralla de les paraules que fereixen i menystenen. Una pena, sí. Potser és que na Natza s’havia presentat al premi, segura de que, pel sol fet de ser dona, li donarien a ella i no. Com bé diuen el guanyadors “les novel·les s’han de defensar soles”. La bona literatura, Natza Ferré, no té quotes. Tres dones tampoc valen un home.

La lleugeresa de les paraules

A l’Ara d’avui, 3 d’octubre de 2021, na Mònica Planas Callol escriu un article sobre violència masclista, un dels pocs problemes que pateix avui la humanitat. En un moment del seu escrit diu així referint-se a la protagonista: “L’única manera que trobarà de sobreviure serà netejant cases”. La periodista dóna a entendre que aquest ofici, el de “netejar cases” és el darrer que algú pot fer en aquesta terra, el més baix: una feina que només volen fer els qui només aspiren a sobreviure. Una manera com una altra de menysprear una feina honorable.

Fa més de 40 anys que tenim una persona que ens fa la feina de la casa, perquè fa més de 40 anys que treballem tots dos durament. En tot aquest temps només hem tingut dues persones en qui hem confiat. Ens hem trobat bé amb elles i elles s’han trobat bé a casa perquè hem observat un principi elemental: el respecte. Així, hem valorat la seva feina, els hem mostrat confiança, els hem obert la casa i la nostra vida; quan han tingut algun problema personal els hem facilitat temps per a la seva resolució i, si ha calgut, les hem acompanyat. Sempre hem pagat amb dignitat. Si la persona que treballa a casa ho fes durant 8 hores cada dia –com fa qualsevol treballador– 5 dies la setmana cobraria més de 2.000 € (bruts) al mes. Crec que hi ha molta gent que voldria “sobreviure” en aquestes condicions. Són, i han estat, persones que estimen la seva feina, que estan contentes de fer-la, que mostren interès en fer-la i en fer-la bé. Que ens demanen mitjans per millorar els resultats, i nosaltres procurem donar-los-hi. Ha estat i són, persones lleials a qui hem correspost en la mateixa mesura.

Amb tot això voldria traslladar a la senyora Planas dues coses. Primer, l’ofici de “senyor-a de fer feines” no és per “sobreviure”, sinó per viure dignament, si qui l’exerceix fa bé el treball que se li encomana, el fa amb ganes i n’està orgullós. Segon: cal posar atenció en l’ús de les paraules i expressions, que cap no és innòcua ni gratuïta. Qualificant la feina d’empleada de la llar com una manera menystenible de sobreviure no fa altra cosa que degradar una feina tan necessària i digna com totes.

Aprofitant que el Ganges passa per Radhakantapur

La senyora Mònica Planas Callol ens explica avui a l’Ara diumenge la història i vida de Margarete Steiff (ho podeu llegir aquí El sexe dels peluixos). La senyora Steiff, nascuda el 1847, va ser una emprenedora alemanya que va tenir la sort de trobar en una revista nord-americana un patró per cosir un elefant de roba. El va fer, el va regalar als seus nebots i com que va veure l’èxit que tenia entre ells, es va posar a fer-ne en sèrie, sempre copiats de patrons de revistes. La senyora Steiff no va inventar res de res, sinó que va copiar un disseny de bestioles que farcia amb “pèl de xai”, o sigui llana (no havia sentit mai l’expressió “pèl de xai”). Per molt que s’esforci na Planas a presentar-nos frau Steiff com una persona digna de la història, jo no hi veig res més que una empresària disposada a fer diners amb la il·lusió de les criatures. De fet, va tenir èxit en això: Planas ens indica que “Steiff continua sent una de les més selectes del món en fabricació de joguines, fins i tot amb una selecció especial per a col·leccionistes”.

Està bé que ens expliquin una història d’èxit, ni que aquest èxit s’hagi obtingut copiant el que altres havien concebut abans. És producte de l’estiu, sens dubte, que algunes periodistes no sàpiguen què escriure i aprofitin qualsevol història que els cau sota els ulls. Aquesta, la de la senyora Steiff és prou curiosa, si més no. Ara bé, si un hom vol escriure sobre el sexe dels peluixos estaria bé que ho fes directament, sense recórrer a subterfugis espuris, aprofitant un èxit industrial que no té res a veure amb el fons de l’article. Si anem a filar prim, la senyora Steiff, que en pau descansi, es podria enfadar amb l’articulista per fer un ús indegut i esbiaixat del seu nom. Jo ho faria: a veure si en trec algun duro.

La pregunta és: si s’atribuís “tradicionalment” als peluixos el sexe femení, la senyora Planas Callol hauria escrit el que ha escrit? No. Ara està de moda, per part dels periodistes, introduir el gènere de qualsevol cosa en qualsevol article, perquè els fa guais i à la mode, fashions. Però el seu raonament es buit. Quin mal és que s’atribueixi el gènere masculí a una joguina? Si l’atribució fos al femení seria bo? Perquè ja se sap: el que és bo, positiu, natural, ecològic i sà és del gènere femení; i el que és dolent, negatiu, artificial i destructiu és masculí.

La mandra estiuenca fa que alguns membres del col·lectiu articulista es dediquin a redactar tonteries, com la que ens delecta avui amb aquest article na Planas. És així com es vulgaritza i es degrada el feminisme, amb excuses agafades amb pinces, amb contes de rius incògnits passant per contrades tan llunyanes que no ens sentim identificats amb el paisatge, aprofitant estultícies per escriure inutilitats.

D’herències i deixes

Al diari Ara, d’avui dimarts 13 d’octubre de 2020, l’article del periodista Martí Molina porta per títol “La trampa econòmica de la moció de censura” al Barça. He llegit en algun lloc que als diaris hi ha el titulador, persona que es dedica a posar títol als articles de companys de redacció. No sé si és el cas, però l’autor de l’article es fa responsable directament de qui li posi títol, i n’ha de fer el seguiment i donar-hi l’aprovació, no? Dic tot això perquè no es fa cap trampa als qui presenten la moció: ells han de saber quines responsabilitats hauran d’assumir, si el seu gest triomfa i esdevenen els nous gestors de l’entitat. I dic “han de saber” perquè si no ho saben demostren una inconsciència i una fragilitat que no els fan mereixedors de la direcció d’una entitat tan gran com és el Barça.

O què es pensen? De les herències en rebem guanys i deutes, i per tant el subtítol de la notícia és totalment cert: “Si prospera, el nou president assumiria les pèrdues d’aquesta temporada i estaria obligat a compensar-les en dos cursos després d’avalar 118 milions”. Només faltaria. I també haurà de fer-se càrrec de tot allò que hagi estat ocult o s’hagi “oblidat”. És a dir, quan un hom accedeix al poder, que és el premi, també es carrega a l’esquena les obligacions que li han deixat els predecessors: és el peatge i el repte. En temps pretèrits, l’hereu solia agafar el brau per les banyes, entomar la bèstia desbocada i mirar de no sortir-ne malparat a la primera envestida. Ara, ja no es fa així, sinó que es va a cal jutge a fer el ploramiques, espolsar-se les puces i dir “jo no he sigut”. Doncs mira, abocats a la parèmia, si no vols pols no vagis a l’era ni t’espolsis responsabilitats. De trampa res de res.

En definitiva el títol de l’article és desinformatiu, perquè ens aboca a pensar que els qui deixen el càrrec “fan trampa” a qui els relleven. A tots ens agradaria que els relleus fossin plàcids, però quan es presenta una moció de censura, de pau res de res i cal assumir-ho tot, sense trampes.

Massa castellà

Així mateix titula el seu article a l’Ara Albert Branchadell, professor de l’UAB, on critica l’ex-Consellera de Cultura Vilallonga per haver renyat diputats i directius per l’ús massa freqüent del castellà al Parlament i als mitjans. Resumint l’article, Branchadell diu que tot acaba en la llei, concretament en l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, que diu que “totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials”.

Deu ser cert això que diu l’Estatut –jo no llegeixo mai lleis, no hi tinc el més mínim interès i ja tinc qui ho fa per mi–, el que passa és que una llegua és més oficial que l’altra, i que mentre als que ens expressem en català ens hem de sentir sovint allò de “hable en cristiano”, els que ho fan en castellà sempre troben qui els correspon. També crec que si l’Estatut diu el que diu és perquè des de Madrid es va “cepillar” el text, i segur que el tema de la llengua va ser especialment rebaixat pel ribot espanyolista. Diu Branchadell que no pot ser que “hi hagi membres del Govern que menyspreïn la norma institucional bàsica de Catalunya”. No vull pas parlar d’aquest punt, que mereixeria tota una tesi en desobediència de lleis bàsiques, perquè els incompliments que n’ha fet el Gobierno espanyol de la seva gloriosa Constitución són incomptables i flagrants. Al seu costat, el cas del que ell vol denunciar és la xocolata del lloro.

Probablement envaït pel l’imperi de la llei que ens ofega, Branchadell ho fia tot a la justícia, a obeir les normes que “entre todos –uns més que d’altres– nos hemos dado” i diu que l’ex-consellera Vilallonga “renyi els diputats per expressar-se en castellà és absolutament reprovable”. Molt bé, potser sí, o potser no –que això dependrà de punts de vista i d’interpretacions–, però em sembla molt més reprovable que no es permeti parlar en català al Congreso de los Diputados de Madrid. O això el senyor Branchadell no ho ha observat? A Madrid, prohibit el català, a Catalunya obligatori el castellà.

Deixant la llei a part, que és una cosa que als llecs ens fa més aviat angúnia, hi ha altres coses que haurien corregir aquests diputats que s’expressen en l’idioma de l’invasor: el poc respecte que demostren per la llengua pròpia del país, el menyspreu amb que la tracten i la manca absoluta d’educació envers els ciutadans que la parlen. Si com diuen ells, més de la meitat de Catalunya s’expressa en castellà, no és per altra cosa que per un Decreto de Nueva Planta que un fatídic Borbó va dictar pel canal de l’”ordeno y mando” i per les invasions migratòries impulsades pels gobiernos de Franco. No fotem!

Mentre que nosaltres demanem amb educació “en català si us plau” des d’una colla de maleducats ens posen totes les dificultats –legals i il·legals– possibles per impedir la dignificació i la recuperació del català. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, jo votaré perquè la única llengua oficial al país sigui el català. Que ja està bé, carai!

2 de setembre de 2020

Ahir ens van explicar, amb tot detall, la caiguda en picat (expressió esporuguidora emprada a desdir pel nefast Molina) del turisme a casa nostra, una caiguda que comportarà greus perjudicis econòmics a tots els catalans. Certament deu ser així, perquè els anomenats fons-voltor ja esmolen urpes i becs per arreplegar la carnassa que deixaran hotels i ressorts. Una pena, o no.

Diuen que han desaparegut, sobretot, els turistes d’avió i transatlàntic, que es veu que són els que més pela deixen als calaixos d’hotelers, botiguers i altres menes d’engalipa-guiris. Nord-americans i japonesos han desertat de la catalana terra. Doncs és una dada ben negativa, o no.

Hi deu haver, però, alguna cosa de positiu en tot això; però homes dolents (com el Molina) ens amaguen l’ou. I si no, com és que tanta reducció de desplaçaments de grans mitjans (vaixells i avions) no ha contribuït de forma evident a la millora de la qualitat atmosfèrica? Ahir mateix el sentia (al Molina) donar dades devastadores sobre la situació climàtica mundial.

Aquests monstres del transport humà eren l’esca del pecat per a ambientòlegs i polítics –la senyora Colau entre ells–, que blasmaven les devastadores conseqüències del seu ús. Doncs ara, l’aeroport i el port de Barcelona semblen instal·lacions post nuclears, d’aquelles que surten a les pel·lícules de devastació. Però tothom calla, ningú sembla haver mesurat l’enlairament en picat –expressió meva– que deu haver experimentat la qualitat del nostre aire.

A veure, molinetes i demés savis de Vilatrista, si us poseu amb diligència i dedicació a mesurar els ajustaments a que, de tant en tant, ens obliga la natura. Perquè el virus que ha dut aquests fangs, per moltes teories estúpido-conspiranoides que s’elaborin, és un bitxo ben natural. Que la natura és dura!

····································

Nota: el vaixell que apareix al gravat no és el Titanic, sinó el Lusitania, que va ser enfonsat per un torpede alemany el 7 de maig de 1915 amb 1.959 passatgers, dels quals en van morir 1.195 al naufragi.

Parlar pels descosits

Aquests dies m’he adonat d’una pràctica que, comptat i debatut, deu fer temps que s’ha implantat en la classe política del país. Crec que la van començar a practicar els polítics de dreta, especialment n’Arrimadas i en Rivera. La cosa afecta a les entrevistes que els periodistes fan pels mitjans audiovisuals, i consisteix en allargar la resposta a les preguntes tan de temps com puguin. El polític sap que l’entrevistador té un temps limitat i es tracta d’esgotar-lo sense haver de contestar preguntes incòmodes, que siguin poques i, sobretot, evitar el repreguntar. Així és que estiren tan com poden les respostes per esgotar el temps. Evidentment, l’habilitat de la política entrevistada consisteix en xerrar molt, donar voltes a qualsevol tonteria i a no excedir-se en la garlera per no passar directament a la categoria de bocamolla.

Avui he sentit la senyora Colau practicar amb desfici la tècnica amb el periodista Roger Escapa a Catalunya Ràdio, que no es podia escapar –disculpeu la broma fàcil– de la incontinència verbal de l’alcaldessa. En un discurs ple d’obvietats, mitges veritats i excuses de mal pagador, na Colau s’ha escapolit de l’escomesa amb femenina habilitat. Crec que l’Escapa n’era conscient, però li han mancat eines de l’ofici per aturar-la.

Convindria que els periodistes n’anessin aprenent de frenar els discursos llargs i buits de contingut de les polítiques, i elaborar recursos que obliguin les entrevistades a concretar. Que no se’ls mengin el temps a queixalades.

Periodistes, periodistets i cagabandúrries

De tant en tan miro la roda de premsa que els consellers de la Generalitat fan cada dia a través de TV3. No miro la d’Espanya: només de veure aquells tres carallots emmedallats i autocomplaents amb el que és la seva obligació, ja em ve mareig. Fa dies que a TV3 hi surt un personatge que es diu Xavier Rius Tejedor. He “investigat” una mica i m’he trobat amb el paio de la fotografia. No en diré gran cosa: amb la cara, paga. Però sí que voldria destacar una curiositat: en realitat es diu Xavier Tejedor Rius, i el 1990 va invertir l’ordre dels cognoms. Ves a saber perquè.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.

Ardor guerrero...

Els dilluns, a l’espai de l’Ara que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.”

D’aquestes paraules se’n desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.

I el que és més greu, el senyor Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar. El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars gasten.

Per acabar, acusa els polítics d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una sola persona.

Oblidi el seu ardor guerrero, senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada inquisidora d’algun sergent xusquero­– diu així: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.

Na Mònica Terribas i el que és important, o no

Aquesta matí escoltava d’esma, per la ràdio, el discurs buit, repetitiu i massa llarg del Presidente Sánchez. He tancat la ràdio: no tenia cap interès i em barrinava la mala llet. Al cap d’una estona, pensant que ja hauria acabat, engego de nou l’aparell i sento la veu de la periodista Mònica Terribas que ens diu: “El més significatiu que ha comunicat el president és la tornada al treball de... el proper dia...”.

Si ens hem de refiar del resum de la periodista –aclarint-nos com si nosaltres no fóssim capaços de fer-ho– més val que ens desem. La poca estona que he sentit el Presidente, s’ha fet un fart de parlar de la “nueva normalidad” sense aclarir en cap moment quin serà aquest nou estat. A mi se m’han posat de punta fins els pels més llunyans de l’anatomia, però la senyora Terribas insistia en la tornada a la feina.

Em temo que aquesta “nueva normalidad” no serà altra cosa que una retallada sense precedents de llibertats individuals, de violació de la intimitat, de la censura a tots nivells, de reversió dels drets nacionals de Catalunya. I mentrestant la periodista ens va distraient amb temes molt menors, que encara que siguin importants ara, qüestionen la seva capacitat d’anàlisi. El mal és que, sentint butlletins de notícies posteriors, ningú ha fet referència a la “nueva normalidad”.

Crec que a mi el confinament m’arribarà després de la pandèmia, quan m’hagi d’amagar del “gran germà” que ens estan preparant els governs. Quina merda!

Na Moliner i la misèria dels “teatreros”

“Teatreros”. Així anomena n’Empar Moliner als integrants de la faràndula nacional en el seu article del 12/03/2020 al diari Ara. Ja fa uns dies que vaig veure i sentir per la tele els nostres benvolguts actors i els seus representants queixar-se puerilment perquè els havien suspès les actuacions. Misèria moral. Ara és la senyora Moliner la que rondina. Es veu que havien de representar una obra basada en contes seus i el coronavirus li fot enlaire l’estrena. I com que ella no pot estrenar, doncs que es foti tothom:

“I si tanquem els teatres i els espectacles de futbol i les escoles, no té cap sentit que no tanquem Rodalies, els busos i el metro i els centres comercials. Aturem-nos durant un mes, si cal. Però del tot.”

Sí, senyora Moliner: o tots moros o tots cristians, què carai! Si jo no menjo que no mengi ningú. Metges, bombers, policies, repartidors, escombriaires; tots a casa, què collons! Bravo! Vostè, Empar, com a patum nacional, ja se sap, ho té tot garantit, i si la veïna no pot sortir de casa a comprar paper per al WC, doncs que es foti, home! Però que es foti “del tot”.

Malgrat que vostè digui que no, que no és una rebequeria, el cert és que en té tota la pinta i que els “teiatreros” es mereixen una bona mocada. Instal·lats en una queixa constant, ens volen fer creure que són, pobre gent, els pàries de la societat. En fi, que si això que vostè defensa és cultura, la nostra cultura, “aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!”. Ja no ens enganya el plor mesquí: “Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo só la vaca de la mala llet”. (Pere Quart, Vaca suïssa).

La histèria d’Antoni Puigverd

Al diari La Vanguardia d’avui, 11 de març de 2020, el periodista Antoni Puigverd signa un article que titula Histeria y tirania, on escriu el següent [sic]: “Quince días atrás, evoqué El quadern gris de Josep Pla, que no habría sido escrito sin la tremenda gripe de los años 1918-20. Cerraron la universidad, y el estudiante Pla dispuso de un tiempo muerto para pasear, leer y conversar en el Empordà natal”. Puigverd parla de l’anomenada Grip Espanyola, que va matar més de 25 milions de persones en 5 anys a tot lo món. Sense embuts li dic a Puigverd que m’estimo més prescindir del Quadern gris i fins del mateix Pla que de tanta i tanta pobra gent. M’és difícil d’admetre aquesta mena d’al·lusions.

Tampoc trobo moralment admissible que digui que “A la luz de las bárbaras cifras de ayer, el pánico de hoy, a fuer de risible, es estúpido”. Fa unes setmanes, pels mitjans se’ns demanava d’anar al metge si teníem símptomes associables a la malaltia. Fa uns dies, ens recomanaven de trucar el 061 per no col·lapsar els serveis mèdics. I avui, finalment, na Mònica Terribas ens feia directament “culpables” d’abusar d’aquest servei, tot recomanant-nos de consultar a internet fins que col·lapsem els servidors. Finalment, ens demanaran de quedar-nos a casa i, si convé, morir allà amb dignitat i sense emprenyar. És a dir: l’Administració ens allunya de mica en mica de la condició de malalts i ens acosta a la d’empestats; de mica en mica gurus del periodisme ens allunyen més i més del contacte personal, que és allò que ens dona qualitat com a societat. I entre el senyor Puigverd que declara la nostra por de “ridícula i estúpida” i la senyora Terribas que ens fa “culpables” de saturar serveis, ens fan responsables d’una histèria que, per cert, jo no he vist enlloc.

I ja per rematar-nos a tots l’Antoni Puigverd cita un tal Bret Easton Ellis per dir que “que estamos bajo el dominio de la generación gallina”. Aquest noi va ser un provocador professional, que va tenir el seu minut de glòria, fins que “va ser relegat a un segon pla per la seva fredor i l'escabrositat de la seva prosa”. Generació gallina? Del text de Puigverd es desprèn el temor i el patiment personal de l’autor, que per exorcitzar-se ell mateix, vessa les seves pors en tots nosaltres.

Amic Puigverd: si està acollonit, vagi al psiquiatre, cremi encens o balli la dansa de la pluja; llegeixi Pla, no surti de casa i abrigui’s bé. I a la resta de la humanitat, deixi’ns tranquils amb la nostra histèria. En qualsevol cas, esperarem que hi hagi més de 25 milions de morts perquè vostè pugui confirmar la seva tesi. O no.

El ‘Crims’ de Carles Porta

Carles Porta en una fotografia publicada a l’AnoiaDiari.

No acostumo a escriure crítica de cinema o televisió, però amb una certa expectació continguda vaig decidir-me a veure un capítol de la sèrie “Crims” que emeten a TV3, concretament el titulat Josep Talleda, l'‘Espereu-me’. Aquestes recreacions són obra d’un periodista que es va apuntar a periodisme perquè un amic li va assegurar que allà “es follava molt” –ell mateix ho va explicar a Catalunya Ràdio en una entrevista–. El follador doncs, és  el periodista Carles Porta, que no s’amaga tampoc de dir que ell és aquí per fer peles. Aquest home es va obsessionar malaltissament amb els crims de la Muntanya de Tor. Després d’escriure un llibre sobre l’obscura història d’aquest cas –“Tor: tretze cases i tres morts”–, ara presumeix de saber qui és l’assassí. Diu que no en revela el nom perquè espera que Netflix li compri la història i cobrar així una morterada.

El conte que ens explica Costa sobre Josep Talleda és certament macarrònic: és la narració de com un home pot ser condemnat sense proves perquè un jutge (sic) diu que el culpable no podia ser cap altre. Malgrat que l’episodi pretén neutralitat, la realitat és que adquireix un biaix clarament en contra de l’acusat amb insinuacions contínues de veïns i investigadors. Quin interès hi havia a sant Hilari en fer culpable al senyor Talleda, que fins un grup de dones va pagar els advocats de l’acusació? Una crònica de com els sorolls d’una persiana i del motor d’un cotxe, que va sentir un veí insomne, pot dur a la presó un home. En la narració s’explicava com el jutge va fer repetir les anades del cotxe i el moviment de la porta infinitat de vegades. Semblava que el magistrat “volgués” que el testimoni digués que ho havia sentit. Penós.

Imatges repetitives de carreteres emboscades, d’una furgoneta amunt i avall, panoràmiques de sant Hilari de nit, de dia, de llustre, amb fum... tot per donar un to de misteri poc aconseguit i més aviat xaró. Repetitiva també la mostra d’atestats i informes de la Guàrdia Civil (ja sabem, per desgràcia, com són aquests informes) ensenyats només parcialment i sense context. Una mostra de sang (?) que també podia ser suc de fruita; algú de la investigació dient que l'‘Espereu-me’ era un ruc i un altre dient que era un paio molt intel·ligent. En fi, una construcció narrativa caòtica i amb contradiccions.

Per cert, que si la qualitat dels investigadors de la GC és la que es mostrava en el reportatge, “pobreta guardiacivil”. Feien més aviat pena contestant preguntes a les quals no tenia resposta i que semblava allò de “esperamos la científica, però vamos: ha sido el brasero” molt de l’Espanya profunda.

Considero que es tracta d’una fabulació sobre la realitat amanida amb imatges i tons de veu truculents i enrarida amb fum de misteri vaporós i ranci. Un xurro.

El senyor Carles Porta va ser preguntat sobre com li havia anat la qüestió de la follamenta a la Facultat, a la qual cosa va respondre que pas mal. Doncs apa, a continuar.