dissabte, 2 de maig de 2020

Parlar pels descosits

Aquests dies m’he adonat d’una pràctica que, comptat i debatut, deu fer temps que s’ha implantat en la classe política del país. Crec que la van començar a practicar els polítics de dreta, especialment n’Arrimadas i en Rivera. La cosa afecta a les entrevistes que els periodistes fan pels mitjans audiovisuals, i consisteix en allargar la resposta a les preguntes tan de temps com puguin. El polític sap que l’entrevistador té un temps limitat i es tracta d’esgotar-lo sense haver de contestar preguntes incòmodes, que siguin poques i, sobretot, evitar el repreguntar. Així és que estiren tan com poden les respostes per esgotar el temps. Evidentment, l’habilitat de la política entrevistada consisteix en xerrar molt, donar voltes a qualsevol tonteria i a no excedir-se en la garlera per no passar directament a la categoria de bocamolla.
Avui he sentit la senyora Colau practicar amb desfici la tècnica amb el periodista Roger Escapa a Catalunya Ràdio, que no es podia escapar –disculpeu la broma fàcil– de la incontinència verbal de l’alcaldessa. En un discurs ple d’obvietats, mitges veritats i excuses de mal pagador, na Colau s’ha escapolit de l’escomesa amb femenina habilitat. Crec que l’Escapa n’era conscient, però li han mancat eines de l’ofici per aturar-la.
Convindria que els periodistes n’anessin aprenent de frenar els discursos llargs i buits de contingut de les polítiques, i elaborar recursos que obliguin les entrevistades a concretar. Que no se’ls mengin el temps a queixalades.

dilluns, 13 d’abril de 2020

Periodistes, periodistets i cagabandúrries

De tant en tan miro la roda de premsa que els consellers de la Generalitat fan cada dia a través de TV3. No miro la d’Espanya: només de veure aquells tres carallots emmedallats i autocomplaents amb el que és la seva obligació, ja em ve mareig. Fa dies que a TV3 hi surt un personatge que es diu Xavier Rius Tejedor. He “investigat” una mica i m’he trobat amb el paio de la fotografia. No en diré gran cosa: amb la cara, paga. Però sí que voldria destacar una curiositat: en realitat es diu Xavier Tejedor Rius, i el 1990 va invertir l’ordre dels cognoms. Ves a saber perquè.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.

Ardor guerrero...


Els dilluns, a l’espai de l’Ara que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.
D’aquestes paraules se’n desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.
I el que és més greu, el senyor Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar. El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars gasten.
Per acabar, acusa els polítics d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una sola persona.
Oblidi el seu ardor guerrero, senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada inquisidora d’algun sergent xusquero­– diu així: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.

dijous, 9 d’abril de 2020

Na Mònica Terribas i el que és important, o no


Aquesta matí escoltava d’esma, per la ràdio, el discurs buit, repetitiu i massa llarg del Presidente Sánchez. He tancat la ràdio: no tenia cap interès i em barrinava la mala llet. Al cap d’una estona, pensant que ja hauria acabat, engego de nou l’aparell i sento la veu de la periodista Mònica Terribas que ens diu: “El més significatiu que ha comunicat el president és la tornada al treball de... el proper dia...”.
Si ens hem de refiar del resum de la periodista –aclarint-nos com si nosaltres no fóssim capaços de fer-ho– més val que ens desem. La poca estona que he sentit el Presidente, s’ha fet un fart de parlar de la “nueva normalidad” sense aclarir en cap moment quin serà aquest nou estat. A mi se m’han posat de punta fins els pels més llunyans de l’anatomia, però la senyora Terribas insistia en la tornada a la feina.
Em temo que aquesta “nueva normalidad” no serà altra cosa que una retallada sense precedents de llibertats individuals, de violació de la intimitat, de la censura a tots nivells, de reversió dels drets nacionals de Catalunya. I mentrestant la periodista ens va distraient amb temes molt menors, que encara que siguin importants ara, qüestionen la seva capacitat d’anàlisi. El mal és que, sentint butlletins de notícies posteriors, ningú ha fet referència a la “nueva normalidad”.
Crec que a mi el confinament m’arribarà després de la pandèmia, quan m’hagi d’amagar del “gran germà” que ens estan preparant els governs. Quina merda!

La MartadeStCugat, mestra


La Marta (@MartadeStCugat), mestra, ha publicat una piulada que reprodueix el diari ara (9/04/2020) i diu així: “El primer dia que vaig anar al súper hi havia un home que trucava a la dona a cada passadís. «Quin oli agafo? Galetes, de quines? La llet, com?» Realment, em penso que no havia trepitjat un supermercat en sa vida”.
És molt possible que la senyora Marta, mestra, tingui raó: aquell home no devia haver vist un súper ni per fora. En el que no té raó és en la ironia i el sarcasme que es desprèn de la darrera frase. Potser no que aquell home no en sabia res de comprar, ni dels productes que s’utilitzen a casa; potser era un sapastre que esperava que li donessis tot fet; potser es passava el dia “tirat” al sofà sense moure un dit per ajudar la dona; i potser, potser, potser... No ho sé jo ni ho sap ella, la Marta, mestra.
Tot i els seus defectes, aquest home, fill de la societat patriarcal que ha patit ella, ha agafat la bossa, s’ha posat una mascareta, i ha anat a comprar assumint el risc que això comporta aquests dies de plaga. No solament això, sinó que amb l’ànim de fer-ho bé –potser, malgrat tot, la dona encara el renyaria– telefona i demana, pregunta i durà el que cal.
Podria ser que la Marta, mestra, encara engegaria algun reny a l’home perquè no ho havia fet prou bé i li fotria a la cara: “És clar, com que no has anat mai al súper!”. És així que la Marta, mestra, animaria el seu company a anar al súper sempre que fes falta? No em sembla gens pedagògic ni agraït, Marta, mestra.
No sé si la seva intenció era riure’s d’aquell home i el seu desconeixement de l’art de la compra, una matèria complicada que caldria ensenyar a l’escola, Marta, mestra. Una escola on no duria mai un fill meu per por d’ensopegar amb la Marta, mestra. Una dona desagraïda, gens empàtica i molt donada a pressuposar i a jutjar. Com faig jo ara, Marta, mestra.

dissabte, 21 de març de 2020

Les gangues de la naturalesa


He escrit en diverses ocasions sobre la capacitat de la humanitat de creure’s capaç de provocar grans canvis en la naturalesa. Quan els profetes proclamen (o proclamaven) que la fi del món és a prop a causa del canvi climàtic, un servidor apuntava que em semblava un exercici de supèrbia. És cert que podem influir en l’evolució del planeta, però mai en la proporció que molts es creuen. La naturalesa sempre ens torna a lloc, i ha aparegut un coronavirus per recordar-nos-ho amb molta duresa.
Al diari Ara d’avui dissabte –21 de març de 2020, pàgina 11–, el periodista Miquel Bernis publica un apartat amb aquest titular: “La contaminació baixa poc tot i la reducció del trànsit”. Aquesta afirmació aixeca moltes preguntes, perquè si només circulen una tercera part dels vehicles, com és que la contaminació amb prou feines baixa? Potser no són els cotxes els que ens duran a la fi? És possible que algú s’equivoqués en el diagnòstic? És massa d’hora per contestar i cal veure encara com evoluciona tot plegat, però em semblaria bé que polítics i experts, quan hagi passat l’ensulsiada, s’ho preguntin amb franquesa i honestedat.
Tampoc estaria de més que sàvies, com la noia Greta Thunberg, fessin un gest d’humilitat, i abans de posar-se a renyar la humanitat en pes reflexionessin sobre la realitat de la influència humana sobre la Terra. Perquè, ens agradi més o menys, un porqueria d’animaló qui ni tan sols podem veure ens ha fotut una bona cossa al cul. Si vols per força, la naturalesa sempre ens torna a jóc.

divendres, 13 de març de 2020

Na Moliner i la misèria dels “teatreros”

“Teatreros”. Així anomena n’Empar Moliner als integrants de la faràndula nacional en el seu article del 12/03/2020 al diari Ara. Ja fa uns dies que vaig veure i sentir per la tele els nostres benvolguts actors i els seus representants queixar-se puerilment perquè els havien suspès les actuacions. Misèria moral. Ara és la senyora Moliner la que rondina. Es veu que havien de representar una obra basada en contes seus i el coronavirus li fot enlaire l’estrena. I com que ella no pot estrenar, doncs que es foti tothom:
I si tanquem els teatres i els espectacles de futbol i les escoles, no té cap sentit que no tanquem Rodalies, els busos i el metro i els centres comercials. Aturem-nos durant un mes, si cal. Però del tot.
Sí, senyora Moliner: o tots moros o tots cristians, què carai! Si jo no menjo que no mengi ningú. Metges, bombers, policies, repartidors, escombriaires; tots a casa, què collons! Bravo! Vostè, Empar, com a patum nacional, ja se sap, ho té tot garantit, i si la veïna no pot sortir de casa a comprar paper per al WC, doncs que es foti, home! Però que es foti “del tot”.
Malgrat que vostè digui que no, que no és una rebequeria, el cert és que en té tota la pinta i que els “teiatreros” es mereixen una bona mocada. Instal·lats en una queixa constant, ens volen fer creure que són, pobre gent, els pàries de la societat. En fi, que si això que vostè defensa és cultura, la nostra cultura, “aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!”. Ja no ens enganya el plor mesquí: “Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo só la vaca de la mala llet”. (Pere Quart, Vaca suïssa).

dimecres, 11 de març de 2020

La histèria d’Antoni Puigverd

Resultat d'imatges per a "histèria"Al diari La Vanguardia d’avui, 11 de març de 2020, el periodista Antoni Puigverd signa un article que titula Histeria y tirania, on escriu el següent [sic]: “Quince días atrás, evoqué El quadern gris de Josep Pla, que no habría sido escrito sin la tremenda gripe de los años 1918-20. Cerraron la universidad, y el estudiante Pla dispuso de un tiempo muerto para pasear, leer y conversar en el Empordà natal”. Puigverd parla de l’anomenada Grip Espanyola, que va matar més de 25 milions de persones en 5 anys a tot lo món. Sense embuts li dic a Puigverd que m’estimo més prescindir del Quadern gris i fins del mateix Pla que de tanta i tanta pobra gent. M’és difícil d’admetre aquesta mena d’al·lusions.
Tampoc trobo moralment admissible que digui que “A la luz de las bárbaras cifras de ayer, el pánico de hoy, a fuer de risible, es estúpido”. Fa unes setmanes, pels mitjans se’ns demanava d’anar al metge si teníem símptomes associables a la malaltia. Fa uns dies, ens recomanaven de trucar el 061 per no col·lapsar els serveis mèdics. I avui, finalment, na Mònica Terribas ens feia directament “culpables” d’abusar d’aquest servei, tot recomanant-nos de consultar a internet fins que col·lapsem els servidors. Finalment, ens demanaran de quedar-nos a casa i, si convé, morir allà amb dignitat i sense emprenyar. És a dir: l’Administració ens allunya de mica en mica de la condició de malalts i ens acosta a la d’empestats; de mica en mica gurus del periodisme ens allunyen més i més del contacte personal, que és allò que ens dona qualitat com a societat. I entre el senyor Puigverd que declara la nostra por de “ridícula i estúpida” i la senyora Terribas que ens fa “culpables” de saturar serveis, ens fan responsables d’una histèria que, per cert, jo no he vist enlloc.
I ja per rematar-nos a tots l’Antoni Puigverd cita un tal Bret Easton Ellis per dir que “que estamos bajo el dominio de la generación gallina”. Aquest noi va ser un provocador professional, que va tenir el seu minut de glòria, fins que “va ser relegat a un segon pla per la seva fredor i l'escabrositat de la seva prosa”. Generació gallina? Del text de Puigverd es desprèn el temor i el patiment personal de l’autor, que per exorcitzar-se ell mateix, vessa les seves pors en tots nosaltres.

Amic Puigverd: si està acollonit, vagi al psiquiatre, cremi encens o balli la dansa de la pluja; llegeixi Pla, no surti de casa i abrigui’s bé. I a la resta de la humanitat, deixi’ns tranquils amb la nostra histèria. En qualsevol cas, esperarem que hi hagi més de 25 milions de morts perquè vostè pugui confirmar la seva tesi. O no.

dimarts, 3 de març de 2020

El ‘Crims’ de Carles Porta

Carles Porta en una fotografia publicada a l’AnoiaDiari.

No acostumo a escriure crítica de cinema o televisió, però amb una certa expectació continguda vaig decidir-me a veure un capítol de la sèrie “Crims” que emeten a TV3, concretament el titulat Josep Talleda, l'‘Espereu-me’. Aquestes recreacions són obra d’un periodista que es va apuntar a periodisme perquè un amic li va assegurar que allà “es follava molt” –ell mateix ho va explicar a Catalunya Ràdio en una entrevista–. El follador doncs, és  el periodista Carles Porta, que no s’amaga tampoc de dir que ell és aquí per fer peles. Aquest home es va obsessionar malaltissament amb els crims de la Muntanya de Tor. Després d’escriure un llibre sobre l’obscura història d’aquest cas –“Tor: tretze cases i tres morts”–, ara presumeix de saber qui és l’assassí. Diu que no en revela el nom perquè espera que Netflix li compri la història i cobrar així una morterada.
El conte que ens explica Costa sobre Josep Talleda és certament macarrònic: és la narració de com un home pot ser condemnat sense proves perquè un jutge (sic) diu que el culpable no podia ser cap altre. Malgrat que l’episodi pretén neutralitat, la realitat és que adquireix un biaix clarament en contra de l’acusat amb insinuacions contínues de veïns i investigadors. Quin interès hi havia a sant Hilari en fer culpable al senyor Talleda, que fins un grup de dones va pagar els advocats de l’acusació? Una crònica de com els sorolls d’una persiana i del motor d’un cotxe, que va sentir un veí insomne, pot dur a la presó un home. En la narració s’explicava com el jutge va fer repetir les anades del cotxe i el moviment de la porta infinitat de vegades. Semblava que el magistrat “volgués” que el testimoni digués que ho havia sentit. Penós.
Imatges repetitives de carreteres emboscades, d’una furgoneta amunt i avall, panoràmiques de sant Hilari de nit, de dia, de llustre, amb fum... tot per donar un to de misteri poc aconseguit i més aviat xaró. Repetitiva també la mostra d’atestats i informes de la Guàrdia Civil (ja sabem, per desgràcia, com són aquests informes) ensenyats només parcialment i sense context. Una mostra de sang (?) que també podia ser suc de fruita; algú de la investigació dient que l'‘Espereu-me’ era un ruc i un altre dient que era un paio molt intel·ligent. En fi, una construcció narrativa caòtica i amb contradiccions.
Per cert, que si la qualitat dels investigadors de la GC és la que es mostrava en el reportatge, “pobreta guardiacivil”. Feien més aviat pena contestant preguntes a les quals no tenia resposta i que semblava allò de “esperamos la científica, però vamos: ha sido el brasero” molt de l’Espanya profunda.
Considero que es tracta d’una fabulació sobre la realitat amanida amb imatges i tons de veu truculents i enrarida amb fum de misteri vaporós i ranci. Un xurro.
El senyor Carles Porta va ser preguntat sobre com li havia anat la qüestió de la follamenta a la Facultat, a la qual cosa va respondre que pas mal. Doncs apa, a continuar.