Com sol passar sempre, quan es
parla de violència d’un gènere vers l’altre, s’oblida indefectiblement la que
exerceixen les dones sobre els homes. Possiblement la causa sigui perquè la
violència femenina no sigui tan evident ni els seus resultats tan espectaculars.
És natural que les dones, amb un físic en general més dèbil que els homes,
hagin desenvolupat sistemes de defensa, control, atac i eliminació de l’”enemic”
alternatius. No per això han de ser oblidats ni menyspreats.
No recordo haver llegit cap estudi,
ni tan sols un article, que analitzi la violència femenina exercida sobre els
homes –aprofito per dir que si algú dels qui em llegeix en coneix algun, estaré
molt agraït si me’n dona les dades–. Crec que seria interessant que algun dels
nostres sociòlegs, psiquiatres, psicòlegs i demés estudiosos de la conducta
humana, s’hi posés i ens oferís una visió diferent. Potser això ens faria
entendre millor el fenomen de la “violència masclista”, una explicació que no
fos la de donar les culpes al patriarcat, un ens que ningú no sap ben bé qui és
exactament.
Entenc que en el moment que
travessem, en què no estar d’acord amb una dona significa indiscutiblement ser
un “masclista impenitent” –vegeu el cas Madaula– sigui difícil ser valent, o
agosarat, encetar un diàleg des d’aquest punt de vista. Però el crec convenient,
perquè no veig que les mesures punitives, cada vegada més dures, la propaganda
oficial, els atacs gratis contra la masculinitat, facin disminuir la violència
contra les dones. Pensem-hi?
Aquesta setmana, a la secció “El
comunista” de CatRàdio, Jair Domínguez deia textualment que “darrera d’un
gran home hi ha una gran dona, i darrera d’una gran dona hi ha un subnormal”.
Dit a la inversa, que la subnormal fos la dona, hauria provocat una reacció,
violenta, del club feminista. Dit així,
ni ta sols va merèixer un toc d’atenció per part del presentador del
programa Roger Escapa. On hem arribat que la pressió femenina ha provocat un
efecte autodestructiu del gènere masculí, fins i tot en un personatge tan “trencador”
com el de Domínguez, que aquest cas l’humorista s’alinea totalment amb la cançó
pensant i estètica dominant.
