diumenge, 30 d’abril del 2017

La rosa, la noia i la guineu

Una noia escriu a la secció de Cartes i missatges del diari Ara del dia 29 d’abril d’enguany que “la diada [de sant Jordi] ha esdevingut una obligació per a les parelles i un motiu de frustració per a molts solters”. Carai! I continuo llegint: “Sabeu què? Aquest any m’he quedat sense rosa, i ben orgullosa que n’estic!”. Osti tu! I per acabar la seva reflexió: “regaleu-vos la rosa i el llibre si ho sentiu, perquè, ¿qui ens estimarà més que nosaltres mateixos?” Recony!
Que traduït vol dir que, “com que no m’han regalat cap rosa, tan me fot això de sant Jordi”. Jo en canvi diria, com deien els vells, que quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Dels ous i del covar

Telenotícies vespre del 27/04/2017. Un Francesc Mauri, exultant perquè ha fet fred com havia previst, ens mostra un vídeo on es pot veure una au al seu niu amb els ous de la niada. Amb el rigor que caracteritza les informacions de l’equip del temps de TV3, el Mauri ens informa d’una “imatge tendra” on es pot veure una àguila que “abriga” els seu “pollets”. El cert és que al niu no hi ha pollets, sinó ous. I el que fa l’animal no és abrigar sinó covar. També cal saber que, tant si fa fred com si no, els ocells coven els seus ous posant-s’hi al damunt, oferint la seva escalfor corporal per a procurar la temperatura òptima perquè puguin madurar i néixer els polls. Les gallines, molt menys elegants que una àguila, també ho fan, i els passerells, i els pardals i els cagamànecs. Tots coven. I com que el Mauri parla “mare àguila”, dir-li que jo no veig el sexe de la que surt al vídeo, no puc confirmar-ho i que l’acte de covar no ens permet de deduir-ne el gènere: i ha força aus mascle que també coven.

En fi, que com sempre, els nostres cultes homes del temps ens confonen: pollets per ous, abrigar per covar i fins i tot el sexe. Au, a saber a Palamanca!

dimarts, 18 d’abril del 2017

Històries petites, històries grans

Ja em perdonareu que torni a parlar de Màrius Carol, però és que aquest personatge és una font inesgotable d’ocurrències, de diarrea verbal, de baladreries de literatura de canya i cordill. A la seva editorialeta diària d’avui a La Vanguardia (17·07·2017) en diu una de crespa en afirmar que, les afirmacions de Bonvehí  seran “una mala estona que passarà a la petita història del nostre petit país”. Ara, les paraules del dirigent de PDECat no em són de tant interès com que Carol tracti la nostra història de petita en un context de menyspreu, d’anul·lació; perquè España sí que és un gran país amb una gran història, oi, senyor Carol?
A vegades, abans d’escriure, cal pensar i Carol, quan no cita referents provadament fiables, és incapaç de construir un argumentari propi i desvarieja, i així ens diu que cal tenir un pla B; totalment d’acord. Però aquest B no pot contradir l’A, ha de tenir el mateix objectiu, perquè sinó s’enreda l’elector: el “sacrilegi” no és tenir pla B, sinó traçar-lo contra l’A per satisfer obscurs desitjos de poder, no és que no es pugui dir “en veu alta” sinó que s’hagi de dir xiuxiuejant perquè no haguem de fer el viacrucis.
La diferència entre Carol i els qui estimem el país està en què ell considera la meva història petita i la seva gran, tal i com fan i repeteixen els unionistes. 

Pels anticlericals de pandereta

La revista “Taradell” va publicar el seu primer número el mes de gener de 1949 i ho va fer ininterrompudament fins el desembre de l’any 2005: 55 anys de periodisme senzill i local. Va néixer amb un subterfugi ideat per Mn. Joan Vilacís i ben aixoplugat sota el paraigües del bisbat de Vic. El que en teoria era un suplement de la recorreguda “Hoja parroquial”, era en realitat un intent reeixit de donar opinió i informació al marge dels circuits imposats pel franquisme. I, sobretot, es feia en català gairebé en la seva totalitat, que per editar-se el 1949 ja és una excepció. He escrit la paraula opinió ben a posta, perquè si bé l’esperit capellanesc de l’època hi és ben present, s’hi poden llegir petites joies de pensament que demostren que molts capellans, a Catalunya, aclarien la grisor d’aquells anys miserables. Així, al número 86 de l’any VII, del mes de novembre de 1955, Mn. Josep Baucells Reig, fill de Taradell, va emprendre un viatge d’estudi per Europa per visitar col·legis. El mateix Baucells diu que “Vàrem seguir uns 6 000 km per terres d'Europa occidental, repartits entre França, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Suïssa, El Sarre, etc”. Com a resum d’aquell viatge, Jordi Minador, col·laborador de la revista, va transcriure les paraules de Mn. Baucells:

Els col·legis estan a ple camp o almenys poden comptar amb espaiosos jardins i camps d'esport. Les classes consten de pocs alumnes que estan reunits en grups gaudint d'una certa autonomia; els càstigs corporals estan desterrats, i així si un alumne no es lleva fins al migdia, ningú li dirà res ja que es suposa que tindrà la seva raó, i si li pregunten el per què, sabrà respondre de la seva acció. Vàrem preguntar a un Director de col·legi si era probable que un alumne sabés fer el «viu» i ens respongué que no, que tots els alumnes estan convençuts del seu deure i cap hi mancarà sense una causa. Tal és el convenciment que tenen de complir nens de 12, 14 i més anys. Tots els alumnes poden desenvolupar lliurement les seves pròpies aficions, i així veiem que hi han pavellons per a fusters, manyans, químics, pintors, terrissaires, etc. Són ben importants els de l'agricultura i els seus alumnes també seguen i recullen l'abundant herba de les prades i es cuiden d'una bona ramada de porquets. Alumnes de cada col·legi, juntament amb alguns professors, formen la seva orquestra i cor cantaire. Tots els professors deuen viure amb els alumnes, havent-hi una gran llibertat de tracte entre uns i altres. El fi és formar i educar totes les facultats físiques i morals de l'adolescent, perquè sigui un home complert i es basti, en moltes coses, a ell mateix”.


Serveixi aquest petit homenatge a un mitjà de comunicació modest que va saber surar per una mar molt tempestuosa, que va aportar un punt de llum a una postguerra cruel i per reivindicar el paper dels capellans d’aquell temps de repressió. Potser eren dels pocs catalans que podien sortir a l’Europa progressista i oberta i ho aprofitaven per dur-nos noves formes com la que explicava Mn. Josep Baucells. I també d’exemple, pels qui, bo i asseguts al seu balancí ideològic, pensen que tots el capellans eren tronxos, com definia el benvolgut Ballarín els rectors de poca volada. 

dijous, 13 d’abril del 2017

El cul de la paella es diu Carol

A "La Vanguardia" d’avui (07.01.2017) l’inefable Màrius Carol escriu això sobre Gabriel Rufián: “Rufián no va dur a terme l’interrogatori que s’esperava, sinó que va deixar com un drap brut Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau, dient-li desvergonyit, mafiós i conspirador”. Bé, dir que el diputat no va interrogar com s’esperava és “de ser inútil”, perquè fins el darrer mono sap com les gasta Rufián. Carol qualifica la intervenció del republicà de “tota una sortida de to”. Admetem que sí, però en tot el seu article, el director de LV, no esmenta cap dels exabruptes que van deixar anar els peperos, mestres en rebentar intervencions. Ni tampoc els despropòsits dels compareixents que, deixant a part, les seves increïbles negacions, van més enllà i algun és especialment cruel i fora de... lloc.
Tot un jutge Sr. Daniel de Alfonso va deixar anar: “juro per la salut dels meus fills que no portava el dispositiu de gravació” (diari Ara 06.01.2017). Un pot insultar i ser insultat, però posar damunt la taula la salut dels fills ho trobo d’una baixesa moral indescriptible, ho trobo bàrbar, indecent, pervers i fins i tot criminal. Quin dret té el Sr. de Alfonso de dir “si no dic la veritat, que es morin els meus fills”? Cap ni un i penso que, una frase com aquesta hauria de ser presa com una amenaça, jutjada i penada. Un home a qui se li suposa un nivell cultural i de coneixements legals com ell, que és capaç de deixar anar una bestiesa de tal calibre, és una vergonya per la professió i no mereix la potestat de jutjar tercers.
El Sr. Carol és sobradament conegut per la seva imparcialitat, que és tan abundant com el ciclopeci repecat, un material rar usat per fer rolacses erps. I també perquè és incapaç d’escriure tres paraules seguides sense usar frases de tercers, que no és altra cosa que un intent de vantar-se com un paó guerxo de la seva cultureta potinera. Mentre empastifa Rufián, oblida torerament la contrapart i ens fa una a pirueta desinformadora habitual. Ja ho deien els avis, i jo: si en surts emmascarat ho seràs pel cul d’una paella.

diumenge, 9 d’abril del 2017

La perfídia de l’Om, Albert

Al diari Ara d’ahir (08.04.2017), a la contraportada, l’Albert Om escriu sobre Gabriel Rufián. En fa una lloança mesurada, asèptica, mel·líflua, fins inquietant, diria jo. Més que una lloança, diria que es tracta d’una “llepada per si de cas”. A l’Om no li agrada en Rufián, li produeix urticària perquè li sacseja la seva visió tova i poc compromesa amb la societat que li ha tocat de viure. Om és escàpol com un cuc, se te'n va de les mans i mai fa cap afirmació rotunda i sense lloc a dubtes. És l’àlter ego de Rufián. Ell és l’antítesi de l’Om: és l’home clar, sense pèls a la llengua, brutal en la seva prosa, dur en els atacs contra tot allò que ell creu que cal combatre, contundent en els arguments. Per contra Om és el rei de l’ambigüitat, del no compromís (no fos cas...), de les mitges paraules, de la crítica empallegosa, estèril, fútil. Una mena dhome estàtic de Pau Riba, al cap del qual hi fan niu les garses.
És per això que en el seu article escriu dues frases que el defineixen molt bé a ell mateix, quan la seva pretensió era definir els altres. Diu que Daniel de Alfonso i Sandro Rosell  es van deixar barba (s’ha deixat la de Rodrigo Rato) quan van perdre el poder i l’Albert es pregunta si ho fan “com una eina de protecció o com un senyal de protesta”. La segona part de la frase no es refereix pas als estafadors presumptes, sinó al pèl facial de Rufián. És a dir que, sense que ens n’adonem fica al mateix sac l’un i els altres, i ens ho endinya a la seva manera: amb traïdoria i pel darrera, supositori pur. La segona frase que augmenta els meus dubtes sobre l’ètica opinatòria de l’Om és, referint-se al polític d’ERC: “el que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà”. És a dir: l’Albert Om mesura la qualitat d’un polític, no per l’empenta de sacsejar una comissió enverinada i pactada, no per la seva valentia a l’hora d’acusar bandits i conspiradors, sinó per la capacitat d’obtenir vots. Allò que tant critiquem, procurar per la victòria del partit, menyspreant el desig i la voluntat dels ciutadans, és elevat a la categoria de pedra de toc. Bravo Om!

Amb personatges així, que la marededéudel’empentaladesldolorsisantarita ens agafin confessats. Amén.

dimecres, 5 d’abril del 2017

Copiant als exàmens

Mai no he cregut ni en messies ni visionaris somiatruites, xitxarel·los engalipadors de la gent pobra, de la bona gent. Parlo de garses que tornen de l’avern per parlar a l’orella del seu successor i dictar-li –que ve de dictador– el que cal o no cal manar. Parlo de personatges com Chávez o Maduro, o Hitler o Stalin, que pel cas vénen de la mateixa canya. La caverna espanyola, inclosa la gola monclovita, s’ha fet un fart de buscar i denunciar baladrerament les relacions de la nova esquerra amb Veneçuela. Fins van aconseguir defenestrar un tal Monedero, del qual no se’n sent cantar ni gall ni gallina. Però es veu que els aprenentatges d’aquelles bananeres terres ha fet més profit i forat en la dreta més tramuntana. Maduro, ha intentat de buidar totalment de poder el legislatiu del seu país, anul·lant el parlament veneçolà a través dels tribunals. No sembla que se n’hagi sortit, per ara. I aquí, amb l’ajuda inapreciable d’un TC venut a l’or de l’executiu i potenciat al màxim el seu poder repressor, pretén deixar inoperant el Parlament de Catalunya a cops de llei.
El Gobierno, secundat per l’oposició sencera, s’atipa de poder i fa i desfà, interpreta i aplica lleis segons li convé. La bel·ligerància anti-catalana es va endurint, les amenaces abunden i els exabruptes són el pa de cada dia. Tota una baluerna d’accions que van minant, en nom de la santa unitat de la pàtria, tots els pilars en què es sustenta la democràcia. I amb totes aquestes arriba el Sr. Rajoy a la colònia i pretén comprar la seva voluntat amb quatre rampoines velles, caducades. Ens du el que alguns diaris –El Periòdico, per exemple– qualifiquen de “pluja de milions”. Quatre mil milions és el que ha recollit el pluviòmetre, una quantitat ridícula si es compara amb els 22.000 milions que ha costat Bankia. Per tant, més que pluja seria un xim-xim miserable i gràcies. L’estat veneçolà ha precedit España brandant el populisme econòmic per comprar voluntats: “¡exprópiese!”, cridava un il·luminat Chávez per mostrar-se totpoderós i simular que ho feia en bé de tots. Aquí ens ve un babau amb el tites-tites. Pura còpia.



diumenge, 2 d’abril del 2017

I si el llop fos lloba?

Dibuix d'Arnau Clavaguera Viñals, alumne de 6è del col·legi Cor de Maria de sant Feliu de Gíxols.
Al diari ara del dia 1 d’abril, a la secció de “Cartes i missatges”, hi ha una carta de Katrien de Vos on diu que troba curiós  “que els membres femenins de la família despertin més fàcilment connotacions negatives, iròniques o dubtoses que no pas els masculins?”, i parla de “les supersogres, les cunyadíssimes o les madrastres que apareixen en pel·lícules, en contes i en tantes converses de la vida real: la madrastra de Hansel i Gretel, la cunyada pesada de la veïna
o la sogra”. Resumint, na Katrien pensa que es presenta les dones com a les dolentes de la peli.
Bé, diguem que a la fantasia contera hi ha ogres, gegants terribles, reis cruels i això i allò, i que potser ben mesurat no hi hauria diferència en el nombre: deixem-ho en empat?
Però on perden els homes, i de tros, és als mitjans, on s’ha instal·lat una correcció política que imposa parlar malament dels homes, on es destaquen els seus defectes i es lloen les múltiples i beneficioses qualitats de les dones. Només alguns masclistes impenitents gosen deixar anar algun exabrupte de tant en tant, que immediatament és anatemitzat pels col·lectius que defensen a ultrança la supremacia femenina. A la ràdio, que escolto diàriament mentre treballo, sento una vintena de vegades al dia dones que aprofiten qualsevol descuit per entaforar una opinió de gènere on no hi fa falta, que es riuen de penis menuts o de coits llampec, de calçotets bruts o de l’aspecte exterior masculí. S’ha acabat parlar de la frigidesa (paraula oblidada) femenina –i si se’n parla acaba sent culpa del mascle–, o de calces pudents o d’indumentàries que ratllen la pornografia del gust. Ningú gosa dir mitja paraula que pugui “ofendre” res que soni a femení. Periodistes com Ustrell o de Gràcia, callen i s’empassen el que moltes vegades són purs tòpics, merda de femellistes. I encara, na de Vos, es pregunta si “alguna vegada heu sentit una conversa entre homes queixant-se del cunyat, el padrastre o el sogre?” Marededéusenyor, però en quin vuitè cel viu, amiga? Que els homes no parlen dels cunyats graciosos o dels sogres controladors? Em sembla, benvolguda, que poques converses d’homes ha sentit vostè! 
I si el llop de la Caputxeta, aquell animalot terrible que assetja una pobra nena innocent i que acaba menjant-se l’àvia, fos una lloba? I si la caputxeta fos caputxet i l’àvia un jaio barbablanc? Passa que quan tenim només un ull enfocat i l’altre a la virulé no hi ha manera de veure-hi amb una certa equanimitat: al país dels cecs, el borni és el rei, però continua borni.