divendres, 26 d’abril del 2019

Qui paga, senyora Lamela?


Al capdavall ha resultat que el Sandro Rosell és innocent de tots els càrrecs que la senyora jutgessa (mida de gènere) Lamela havia instruït. Un  cras error pel que s’ha vist, un evident fracàs d’un personatge a qui se li ha premiat la pífia.
A Sandro Rosell això li haurà costat dos anys de la seva vida tancat entre quatre parets fredes, mentre ella sopava càlidament acompanyada de la seva família. Jo no entenc massa, per no dir gens, com un ésser humà pot robar-li a un altre el temps i quedar-se tan panxa. A mi els remordiments no em deixarien ser feliç mai més, perquè es necessita ser molt miserable per perpetrar una cagarada tan podent i enorme.
Però ara ve la segona part. Rosell pot demandar na Lamela per prevaricació i reclamar una quantitat de diners important per la pèrdua econòmica que li han representat aquests dos anys no podent administrar el seu patrimoni. Cal valorar el dany causat a la família, que durant aquest temps ha hagut de viure sota el pont. Respecte a l’abús de la que se la pot acusar, ja s’encarregaran els seus companys de judicatura de desestimar-ne la demanda –poques professions són tan enormement corporativistes com aquesta– o de jutjar-la amb tanta benvolença que resulti innòcua. Quan a la relació de perjudicis materials, suposant que la querella arribi a bon port, qui es farà càrrec de la pastarrufa que costarà tot plegat? La senyora jutgessa? No amics, pagarà l’Estado, o sigui nosaltres.
Així arribem a la conclusió de que la senyora Lamela ha fet una instrucció de merda que fa plorar els ànecs –un animal que camina sense cap–; que ho ha fet, possiblement, sabent que actuava malament; que per fer aquesta feineta li paguem un sou considerable cada mes; i que quan l’espifia encara li hem de pagar la festa per anar-se’n de nou a sopar amb la família. I tot deixant a part que potser, amb aquella partida fosca a parir de fondos reservados no li hagin donat, encara, una propina por Servicios prestados.
I així anar fent, o anar-hi (ori)nant.

dimarts, 9 d’abril del 2019

Riure o fer riure

Imatge apareguda en un article de VilaWeb de Tina Vallès. Sense menció de l'autor.

Es pregunta Maria Àngels Viladot (diari Ara, 9/04/2019, pàg. 28): Ens podem permetre ser gracioses, les dones? I es veu que, segons un estudi d’un tal Jonathan B. Evans de la Universitat d’Arizona (2019), la resposta és que no perquè aquesta faceta les penalitza socialment i laboral. Tot sembla degut a que l’estereotip femení és riure i el masculí fer riure. Encara es pregunta si “això té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi menys CEO femenins que masculins”. Suposo que CEO respon a l’abreviatura anglesa de Chief Executive Officer, i no al Centre d’Estudis d’Opinió.
I ens parla del sostre de vidre que evita que les dones escalin en certes àrees laborals, perquè no poden fer riure. Aquesta obsessió de voler fer les coses igual que els homes, usant el mètode i les eines que ells usen, fa perdre coherència al feminisme. I tot perquè la natura, les hormones i tot el que vulgueu, s’entesten a que homes i dones siguin diferents. Si les dones pretenen influir i canviar la societat i els estereotips d’allò que anomenen patriarcat seguint els mateixos camins i copiant maneres dels seus companys masculins, no cal fer l’esforç perquè no anirem enlloc. Aleshores veig refermada la meva sensació de que el que vol el feminisme no és fer avançar la ciutadania cap quotes de benestar superiors, sinó que el desig real no és altre que el poder.
He de dir que hi ha dones que em fan riure molt i altres que més aviat em fan pena quan expliquen un acudit. I amb els homes em passa igual. No sé en quina proporció (no sóc Jonathan B. Evans per poder fer-ne un estudi seriós), però els efectes d’un acudit mal contat són tan devastadors quan l’explica una femella que quan l’explica un mascle. També trobo curiós que, quan es demana a una noia què espera d’un noi, una de les qualitats que esmenten és “que em faci riure”. Estem doncs aquí: el mascle fa el que la femella espera d’ell.
Els estereotips afecten negativament també els homes, i són també per a ells un sostre de vidre. Recordo les cares de pares i mares d’una escola quan, en el primer dia de curs, van saber que el professor de P3 seria un... noi! Va patir més d’un curs les mirades de desconfiança que li etzibaven progenitors i, fins i tot, alguna companya, en veure’l rebre els nens amb gestos d’afecte. Una sospita perversa.
Per acabar, dir que la darrera frase de l’article em posa en guàrdia (i no pas com a home, sinó com a simple integrant de la humanitat sencera): “Donem una mica de folgança a les narradores de bromes, i serem part de l’impuls cap a un canvi del tot necessari”. O sigui, riem encara que no sigui graciosa? Potser és una manera subtil de demanar “quota d’humor femení”? Ja em veig forçant una riallada, ensenyant molt les dents, per la brometa de la companya “quotada”.
I ja em perdonareu que us doni un consell: si creieu que en un moment donat heu de ser gracioses, sigueu-ho, amb naturalitat i sense esperar que tothom us rigui la gràcia: a voltes no som graciosos per a tothom, ni els homes. I quan sigueu una CEO ja veureu com us les riuran totes, les gràcies.