dissabte, 30 de juliol del 2016

Merlos 0 - Baños 11

També podria haver posat 6, 7 o 9 a 0, però aquest m’ha semblat d’entrada un  resultat just. El primer, al suplement “Estiu” del diari Ara, publica una columna diària sobre la seguretat a la carretera. Ahir deia això: “Quan un passatger, posem per cas el que ocupa el seient del copilot, posa els peus damunt del taulell frontal del vehicle, condiciona el recorregut normal del seu cinturó, però també està modificant l’actuació i eficàcia de l’airbag amagat a la guantera si
aquest es dispara com a conseqüència d’una col·lisió”. És clar, i si m’acosto al cantell del cingle de Tavertet, condiciono el meu equilibri i puc precipitar-me a l’abim si perdo l’oremus. I si surto de casa, condiciono l’univers i em pot caure un test al cap, amb conseqüències evidents. Bé, bé senyor Merlos, si anar en cotxe s’ha de convertir en un mira’m i no em toquis, quedi’s a casa i deixi’ns als demés, als qui gaudim amb la conducció, passar-nos-ho bé al volant. Si convé posant els peus, o el que ens vingui de gust, al “taulell frontal del vehicle”, abans anomenat tablier.
Baños, al suplement “Play” del mateix diari, escriu sobre “‘Coworking’ o bé ‘cosexing’?”. En recomano ferventment la lectura completa (http://play.ara.cat/Coworking-be-cosexing_0_1622237783.html). Parla de “l’underground barceloní de finals dels anys setanta” tot recordant que “aquella gent no entenia el procés artístic separat de l’expansió vital, que, en aquells anys libèrrims, passava obligatòriament pel llit i el bar”. Així, ens explica que els integrants d’un espai coworking “creen” silenciosos i franciscans en un espai pur, ordenat i vaporós, mentre que aquells facinerosos setanteros hi feien entre polvo i whisky.  Acaba amb dos conceptes que em semblen antològics; un: “un excés de salut, d’higiene i de monogàmia en les condicions de creació fa que aquesta surti tova i sense originalitat”; dos: “això de no poder cardar ni privar mentre crees, potser ha estat una gran idea per domesticar l’art però no per donar-li vida”. Sublim i premonitori d’un art políticament correcte.

Que diferents Merlos i Baños!  L’un no ens deixa posar els peus al tablier, per si de cas, mentre que l’altre enyora posar-hi el cul i tot. Es pot viure com Merlos o com Baños, però francament ara, l’11 a 0 em sembla francament insuficient.

divendres, 29 de juliol del 2016

Bla, bla, bla...

Una lectora no identificada es queixava ahir al diari ARA (Comarques gironines) dels rètols que un minigolf havien posat a la porta dels lavabos. En una marc de color rosa havien escrit “bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla”, mentre que en un altre marc de color blau, a la porta corresponent, un sol “bla”. Volent, segons la lectora, qualificar les dones de “xerraires compulsives”, mentre que els homes “van al gra”.  Literalment, la lectora diu que “m’estimo més pixar-me a sobre que entrar en aquests lavabos masclistes”.
A Catalunya Ràdio fan un espai als matins que vol parlar de masclisme. Més que un debat obert a un problema que ve de vell, el presentador (habitualment periodista d’esports) el que fa és convidar unes quantes dones de vora prima que, en ves proposar temes amb contingut, es dediquen a recitar una mena de memorial de greuges de tot allò que no els agrada dels homes. De tots els homes, naturalment. Així, es queixen de que la seva parella els demana per tal o qual cosa que han perdut com una mostra de masclisme! Deixant a part de que si visc amb tu és lògic que t’ho demani a tu i no al Mariano Rajoy, la queixa em sembla més una queixa femellista que no una profunda reflexió de gènere.
Faig referència a aquestes dues anècdotes perquè són una mostra de la voluntat de voler atribuir als homes tots els mals de la humanitat, mentre que les dones ni pixen per no embrutar. Bé, pixar sí que pixen, almenys la senyora capaç de parlar de “lavabos masclistes”, que prefereix però fer-s’ho a sobre, això sí.

Si el nivell del debat és la tapa de vàter oberta, jo plego. Ja us ho fareu.

dimecres, 20 de juliol del 2016

Ets jueu?

Fotografia que il·lustra la portada de la pàgina de Facebook  "antizionismo".
Fa uns dies, al meu mur de Facebook, discutíem sobre un gif on s’ ”analitzaven” les causes dels darrers atemptats terroristes a Europa. El gif estava signat per una organització que s’autodenomina així mateix: www.facebook.com/antizionismo. En un moment de la discussió algú em pregunta directament i sense embuts: ets jueu? Se’m va gelar l’enteniment. No vaig saber què respondre. Abans d’iniciar la meva crítica al gif, havia visitat la pàgina que esmento més amunt i vaig descobrir que d’ansisionistes res de res: són antijueus del tot. D’aquí la meva angúnia. En aquesta pàgina s’hi publiquen coses com aquestes:

·         Jorge Mercado Mercado Hay algunos libros en contra de la mediocre parapsicologia de Freud, "El psicoanalisis: vaya timo!" "La decadencia y caida del imperio freudiano" este tipo era mason, desconozco que grado pero sus "estudios" son una bateada de babas engaña pendejos”.
·         Latifa Arab Fué el unico visionario del plan sionista y defendio a su patria! (referint-se a Hitler).

Em podria allargar, però em sembla que no cal: a l’ombra del sionisme, una més que discutible idea del judaisme, s’amaguen els defensors de l’eliminació d’Israel. Hi ha molta gent que a les xarxes socials reben missatges d’ “amics” que repiulen sense entretenir-se en cercar-ne les fonts. Moltes vegades, quan ho fas, descobreixes que aquests missatges amaguen personalitats o grups molt divergents del què ens pot semblar una idea èticament defensable. I així es va repetint una vegada i una altra una perfídia indigna i malèfica.
Ets jueu? Em ressona a les orelles i rememoro “El pianista” o “La llista de Schindler” i hi veig l’estrella de David que duien els jueus a la roba, la mateixa que una àguila ataca a la fotografia que il·lustra aquestes lletres. És la imatge de portada dels anomenats “antizionismo”. Si us plau, amics, assegureu-vos de qui hi ha darrera d’una frase bonica, d’un gif més o menys encertat. Porta una mica de feina, temps, però valdrà la pena per no anar difonent errors arreu, i farem que les xarxes socials siguin més rigoroses.
Ets jueu? Mai ningú no m’ho havia preguntat. De fet mai ningú m’havia preguntat quina era la meva religió. Bé, això no és exacte: el meu consogre, que és taiwanès, m’ho va preguntar. Ho vaig trobar lògic: el seu interès es veia merament com una curiositat cultural. Quan li vaig contestar que era cristià, però poc, vam riure tots dos. Però l’ “ets jueu” del Facebook no em sembla el mateix, m’apareix com una acusació i em fa venir calfreds. Per això em poso la qüestió de si continuar o no a la xarxa. Ho medito intensament i seriosa, perquè hi ha altres alarmes que ja se m’havien encès i aquesta potser omple el got.

Sóc sionista? No. Sóc jueu? T’hauràs de quedar amb el dubte, “amic”.

diumenge, 3 de juliol del 2016

Vetllar pels llegats

Estat de les dependències del monestir el mes d’abril de 1982. 
Fotografia: jaume molsosa
A principis dels anys 80, amb la meva dona vam descobrir el Monasterio de Nuestra Señora de Rueda per pura casualitat en fer la carretera que du de Bujaraloz fins a Escatrón. És una ruta poc freqüentada que baixa des de l’altiplà dels Monegres fins la vall de l’Ebre: un desert àrid i tortuós. Abans de creuar el pont sobre el riu vam observar la punta d’un campanar a la nostra esquerra i vam agafar un camí mal endreçat que semblava dur-hi. En arribar a la seva façana vam descobrir un conjunt enorme i descuidat. Travessant la portalada d’entrada, després de passar per un atri grandiós, vam accedir a un gran pati poblat per herbes i pasturat àvidament per un ramat de xais. A mà esquerra, en un dels laterals, hi havia un home assegut a la porta d’una de les tronades dependències. Li vam demanar si podíem visitar el monument i ens va contestar que nosaltres mateixos. L’església, amb una mitja porta de totxanes, ens va deixar bocabadats: una enorme nau gòtica, d’estil purament cistercenc, se’ns oferia als ulls. Vam recórrer l’espai, amb el terra atapeït de cagallons, fins arribar al fons on una obertura duia al claustre admirable, una còpia del de Poblet, a la sala capitular i el refectori. La primera, amb tombes de diferents abats i el segon de sostre altíssim i una trona amb una rara escala encastada al mur. No em vull estendre més perquè hauria de parlar dels dormitoris, la cuina, el palau abacial o el celler i no acabaria. En resum: una joia del gòtic cistercenc feta una ruïna dedicada a cort de xais.
Durant uns anys hi passàvem per gaudir i plorar aquella meravella, fins que un bon dia, passats el 90, vam observar amb alegria i temor que s’havien iniciat obres de recuperació del monument, primer tímidament i més tard amb més força. Van culminar l’any 2003. Fa uns dies el director de Turismo de Aragón, Jorge Marqueta, assegurava que “DGA ha invertido muy bien varios millones”. “Varios?”; home, convindria concretar una mica més, perquè un milió d’euros són molta pasta. Doncs bé, ara el monument està tancat des de fa sis mesos. Abandonat per enèsima vegada per una de les diverses empreses que n’han gestionat les visites i l’hostatgeria, les herbes creixen al pati a gust de ramats i els lladregots han obert les dependències i s’han endut el què han volgut: aparells, mobiliari i instal·lacions.  Ara, diuen que “El Ejecutivo planea nuevas fórmulas para revitalizar un foco de empleo y turismo’”. No pas per salvar una joia benedictina, sinó per fer peles. Aquest és el gran error: posar per davant de la conservació d’un valor arquitectònic important, la rendibilitat econòmica.
El govern aragonès fa anys que litiga per endur-se de Catalunya obres del romànic i el gòtic que l’antic bisbat de Lleida va salvar d’una desaparició segura. Ferits de cop i volta en el seu orgull, pretenen que els retornin allò que no van saber cuidar. Però el que ja tenien, com és ara el monestir de Rueda, no l’han sabut conservar ni abocant “varios millones” de diner públic i han deixat que el conjunt vagi accedint una altra vegada a la categoria de ruïna.

Jo, un mer admirador de la pedra vella, em pregunto què passarà si els retornem les obres que reclamen: acabaran empolsinades en un cul de museu? Les vendran per pagar el sobrecost del monestir? Se les adjudicarà algun polític espavilat? Les penjaran en algú racó de món on no les veurà ningú? O adornaran el despatx d’algun “consejero”? I aquest no és l’únic monument que els aragonesos tenen descurat, com per exemple un altre monestir: el del Desierto de Calanda. Però d’aquest en parlaré en un altre capítol de la meva obra monumental “Orgullo español”.