No juguem amb la bona fe

Ahir vaig desplaçar-me a Vic a una, diguem-ne, conferència d’Òmnium Cultural. Hi assistien representants de la FAPAC, la UVIC, de Somescola i d’Educació és futur, a més de representants d’Òmnium. L’hora era a 2/4 de 9 del vespre a l’antic auditori de Caixa de Manlleu i el títol una cosa així com “Pares, mestres i alumnes davant la LOMQE”. Molt bé. Semblava que els conferenciants donarien directrius i interpretacions del que cal fer a les escoles davant l’ofensiva del ministre Wert contra l’escola catalana. Però no. Després de que els convidats en presentessin un  panorama apocalíptic de l’educació mundial i catalana, empitjorada per la recentralització espanyolista, el representant de Somescola ens va engegar un míting sense engaltar i en dejú que em va deixar esmaperdut. Fet i fet, tots ens convocaven a la manifestació del proper dia 14 a Barcelona per l’escola catalana. Ens van fer propaganda de samarretes i capgrossos, ens van explicar les condicions de venda, l’oferiment d’autocars, a 9 € per persona, i l’encàrrec de sembrar la convocatòria.

Em va semblar una solemne ensarronada. A dos quarts de nou del vespre, sense sopar i amb un dia complicat per endavant allò no em va fer cap gràcia i em vaig sentir utilitzat. Si m’haguessin dit que es tractava d’això no hi hagués anat perquè altra feina tinc. Em fa vergonya i m’irrita veure com una entitat amb el prestigi i l’ètica d’Òmnium hagi de recórrer a tàctiques retorçades per atraure un grup de persones a una tupper-llenguacatalana per tal d’omplir la manifestació.  Un mitjà molt miserable per una finalitat tan noble. Francament lamentable. El meu país no hauria de ser així. Òmnium no hauria d’actuar així.

Ah! A la manifestació del dia 14 ja havia decidit anar-hi.

Sobre la violència, encara

El Movimiento de Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros, va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat. Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”. Fa pensar, no?

Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir, el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen: ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd, sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest Reixach.

Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior, Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller i dir que “els qui governen tenen un greu problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani. Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc. Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l requereixi. Només faltaria!

Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada, persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat, als “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre elles la violència.

El cardenal Josep Cuní

Llegeixo a l’Ara: “Cuní diu que el PP, CiU i ERC van rebentar-li el debat electoral perquè no el podien controlar”. Recordo els anys d’aquell Cuní a CatRàdio amb una certa enyorança, al periodista incisiu i, sobretot, ben documentat. Les seves entrevistes feien tremolar el polític més veterà de l’escena d’aleshores. Era almenys tant temut com la Mònica Terribas, més recentment. Va plegar, ja no recordo perquè, i se’n va anar als EEUU uns anys a aprendre dels mestres d’allà i ara, després de passar per TV3, és a 8TV, la TV del comte que té el coll inclinat, cap a la dreta, com la torre de Pisa. En la línia editorial del noble (?) català (?), el Cuní se’ns ha tornat unionista i tira tantes cosses com faci falta contra el dret a decidir.

Però el que m’irrita del Cuní no és pas la seva deriva: tothom es guanya la vida com pot. El que em treu de polleguera són els seus aires de diva ofesa que gasta dia sí dia també. Des de la seva trona vanguardista, brama com si fos un bisbe dels d’abans i tot li sembla poc. La seva dicció clara i directa et penetra el cuc de l’orella i sempre sembla que té la raó absoluta. Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal. D’aquells cardenals que sopen a la terrassa del Vaticà amb els poders fàctics i després volen predicar caritat, austeritat i castedat i ètica i independència i tantes coses de bon dir. Aquesta mena d’actituds m’inspiren un sentiment de fàstic que se’m fa difícil de digerir i desperta en mi pensaments altament impurs. Que ara el Cuní surti a fer-se l’ofès per un debat avortat amb els candidats a les eleccions europees, em sembla d’un miserable poc edificant. I encara més quan vol presumir d’”incontrolable”. Segons ell, la seva independència es veia compromesa per les exigències dels partits. Es necessita barra: ell que s’empassa les babaies del comte, ens ve a donar lliçons d’ètica. És inacceptable Cuní.

Qui pensa amb la punta del nap?

En un blog d'UPyD llegeixo: “El Dr. Tobeña discutirà dades aportades per la genètica, la psicologia social i la neuroimatge dels biaixos i afectes pro-grupals que permeten aprofundir en la recerca dels sistemes neurals que nodreixen i enforteixen els nacionalismes identitaris”.

Collons! Ja és complicar-se la vida, ja. Em podria embolicar molt, però li contestaré amb un poema curt i clar del gran Josep M. de Sagarra:

Pixo a l'abim:

al fons la mar blava, 

allà el cap de Begur, 

aquí el cap de la fava.

I a viure senyor Tobeña, que són quatre dies!

Sobre la provocació i les pedregades

En aquests dies de revolútum electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat, perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable. Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud, pregunto?

Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també, protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.

La lliçó de Turmeda

Anselm Turmeda, poeta, allà pel segle XIV-XV, escrivia:

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Fa uns dies, una dona molt enfadada, va engegar dos trets a una política lleonesa. Es veu que després d’uns anys d’amistat i favors mutus, la cosa es va enredar i l’acomiadament de la filla de l’assassina va ser la causa de que ambdues congriessin tal quantitat d’odi que només l’exercici d’una violència extrema podia aturar. Tot seguit, els mitjans van publicar la vida i miracles de la política lleonesa resultant que, a més d’acumular càrrecs com els hàmsters acumulen menjar, s’havia obert pas a la política a colps de colze. De tot plegat es dedueix que havia fet “amics” a base de trepitjar ulls de poll a tort i a dret, i que en tenia a les files enemigues però també a les amigues.

Ningú, hagi fet el que hagi fet, no mereix morir com ho va fer la política lleonesa; però mori com mori, cal separar la forma del fet. “[Diners]... tornen lledesmes los bords”–lledesmes és sinònim de legítim”–, cantava Raimon en els versos de Turmeda, però la mort torna a tothom al seu lloc. No hi ha més.

Jo dic merda sovint

Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui, 13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància; absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant o unanimitarista només perquè no n’aprovo les formes.

Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).

De dones i condons

Una noia surt en un anunci ficant-se un coixí sota les faldilles per veure com es veuria si estigués embarassada. Suposo que és un gest que moltes joves han fet: una visió d’estètica diferent. Després, aquesta noia decideix que s’agrada amb la panxeta –o panxota, que per a algunes tot és diminutiu– i, agafant un paquet de preservatius, comença a punxar-los amb una agulla. Les reaccions es van fer esperar una mica; segur que si s’hagués tractat d’un anunci masclista la reacció hagués estat fulgurant. I tiro dards contra el feminisme mal entès, que jo anomeno femellisme, amb tot el propòsit. Tant les autoritats sanitàries com altres col·lectius es van esverar perquè... era una temptat contra la salut pública en la prevenció de malalties de transmissió sexual.

Hi he reflexionat i he trobat almenys dos grans grups humans que resulten menystinguts i ignorats.

Primer els homes, possibles pares de criatures fruit de preservatius trucats. La dona, en aquest cas, prescindint de la voluntat del company, decideix tenir un nen perquè li està bé l’estilisme maternal. Això em porta a reflexionar quantes vegades ha passat que una dona ha decidit, per ella mateixa i per motius diversos i espuris, convertir la parella en pares. Quina reacció és la del company? L’embaràs convertit en un xantatge, emocional o material, en una arma de dominació femellista? En una frivolitat passatgerament estètica?

Segon i principal perjudicat: el nen. Què en farem del fruit de l’estètica panxeta –o panxota– quan, al cap de nou mesos, es desinfli? Serà una nosa que ens endurem al bar de copes fins a la matinada? En donarem la culpa al mascle –sempre amb ganes– d’haver-se posat el preservatiu malament? Li direm a la criatura, quan sigui gran, que va ser fruit d’un rampell de estètic? Ja és misèria, perdoneu, i una falta de respecte que em fa bullir les neurones; una banalitat que pot determinar la vida d’una persona.

Potser les meves reflexions es poden veure desproporcionades, exagerades, però no volen ser altra cosa que una provocació que ens dugui a reflexionar en la cultura del “tot s’hi val”, fins i tot punxar condons per aconseguir ja no un embaràs, sinó la panxeta –o panxota– que provoca, per una estètica de nou mesos. És una cosa de dones.

Em sembla que no té remei

Les ocurrències del Pere Navarro són cada cop més delirants i, sobretot, preocupants. Llegeixo al diari que ahir, referint-se als comicis europeus va deixar anar:  “No podem permetre que ens segrestin les eleccions”. Explica el periodista que el cap pensant del socialisme català es referia a què es parla més de la consulta que d’Europa. Potser serà que és el que interessa als ciutadans, dic jo. Potser és que les seves propostes, quan al procés, no són gaire reeixides. Potser és que ja no sap què més dir, o fer, perquè l’escoltin. És preocupant perquè ara mira de dir-nos a tots de què hem de parlar als mítings els propers quinze dies.

Jo diria, benvolgut Pere, que els catalans volem parlar d’Europa perquè, malgrat els clatellots que hem rebut sempre d’aquesta encara entelèquia, hi seguim creient i estem disposats a donar-li una darrera oportunitat: la de deixar-nos votar sobre el nostre destí. I això és el què tu no vols, oi Pere? Perquè el Pérez, si no creus, et clavarà un calbot i aquest (aquest i no pas el de Terrassa) serà el definitiu.

Immigrants tots, però diferents. Va per tu Marian.

Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga. Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies, d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.

Ella es deia  Marian Thompson i Meaney (és com ella escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida, em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.

Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions: o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà. Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit: només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la Marian!

Pere Navarro i la senyora amb el vestit de color tal

Segueixo amb atenció la resolució de la clatellada que una senyora de mitjana edat li va clavar al Pere Navarro i constato amb curiositat la intensitat de la policia per investigar un clatellot mal donat. El Navarro no es podrà queixar: ara, mig centenar de famílies terrassenques seran visitades per un parell de mossos i interrogades a casa seva, a veure si troben la senyora amb un vestit de tal color. Sort que no s’ha de presentar per alcalde: potser n’hi fotrien un munt de calbots. Ara, sembla que s’ha ordenat al capellà de la catedral lliurar la llista de les famílies assistents a l’acte i facilitar la tasca policial; una tasca que, es veu, no és gens fàcil perquè segons publica Nació Digital “fonts de la investigació es queixen de la ‘poca col·laboració’ del primer secretari del PSC i el seu entorn a l'hora de trobar indicis sobre l'agressora”.

La misèria que excreta tot l’afer de la plantofada crispadora és extraordinàriament pudent, perquè el seu protagonista no ha fet altra cosa que aprofitar un fet banal per convertir-lo en sentència. Una acció mal calculada perquè les conseqüències que pot tenir la resolució del cas són, ara per ara, funestes sigui quin sigui el resultat. Si és cert que la bufa va ser independentista, tot s’acabarà amb una estirada, benèvola, d’orelles per a la senyora i deixarà el fet en el que és: una fotesa. I si la castanya va tenir una altra intencionalitat, no política, aleshores comenceu a fer comptes perquè el final pot ser de bombo i platerets amb festival de focs inclòs.

Jo, si voleu que us digui què en penso, crec com Sala i Martín que es tracta d’una amant emprenyada. És el més plausible, i tan creïble com la versió “oficial”. Passa que una amant no crispa gens.

Per cert: tot buscant una foto del Pere Navarro m’he fixat que el seu nas té tendència a envermellir per la punta. Curiós.