El discurs de l’Alcalde (de Torelló)

L’Alcalde de Torelló, Marçal Ortuño, ens ha renyat a tots els convilatans pel nostre mal comportament davant de la pandèmia. Ho ha fet a través d’un vídeo on, de fons, es poden veure diferents símbols torellonencs: els gegants, un anunci del festival de cinema, una mena de bitlla i un llibre on a la portada es pot llegir Roca-pre-vera. El discurs dura poc més de dos minuts i el podeu veure i escoltar a l’enllaç L’alcalde de Torelló s’adreça novament als veïns amb motiu de la pandèmia.

Ens parla el nostre Alcalde d’un (un) agent Covid que vetlla per nosaltres rastrejant contagis i contagiosos, però que li fa pena l’agent perquè la seva feina és endebades: els ciutadans no en fem cas. D’aquí ve, de la desobediència, que persones que han estat citades per fer proves del Covid no siguin a casa quan les truquen per efectuar l’analítica. De nou, som els ciutadans els que en tenim la culpa. També ens avergonyeix quan ens diu que no respectem les mesures bàsiques: mascareta, distància i neteja. No s’està d’etzibar-nos que tampoc ho fem bé en les reunions d’amics i familiars, on relaxem les mesures. Finalment, fa al·lusió a la intervenció de la policia en trobades de “botellón” de grups de joves, culpables també. Fins aquí els retrets que el nostre batlle ens fa a tots omplint-nos de culpa, malalts de la nostra inconsciència. Molt bé.

Avui mateix llegeixo al diari que a Manlleu el contagi ha crescut i molt, però també que el 74% dels espais a les escoles catalanes no són els adequats, simplement perquè no n’hi ha d’espai malgrat els esforços de pares i professors. També que el sistema per sol·licitar entrevistes per avortaments via internet no ha funcionat, i hi ha moltes dones que perdran el termini per acomplir la seva necessitat. No diguem res dels milers d'operacions ajornades, que repercutiran en la salut dels pacients de forma irreversible. Molts CAP que es van tancar, no han estat reoberts i els pacients no poden contactar amb el seu metge de capçalera, amb l’angoixa que això suposa per a pacients greus.

Potser és que el professorat no ha fet un esforç “imaginatiu” –com els demanava l’inefable conseller Bargalló als mestres–. Ja em dirà aquest geni de la gestió com s’adequa un espai que no existeix. D’on no n’hi ha no en raja, per molt bona voluntat que hi posem. Les dones que han decidit avortar, que de per ella mateixa ja és una decisió dolorosa, encara han de suportar la ineficàcia de l’administració i dels seus funcionaris –molts encara són a casa, no treballen i se’n van de vacances– en un procés que té data de caducitat. Una situació indescriptible que hauria d’avergonyir els seus responsables. Al CAP, per a obtenir una cita mèdica, t’hi has de trencar les dents i passar mil i un filtres, molts d’ells controlats per administratius que no tenen cap coneixement mèdic. Aquests processos no s’entenen per molt que t’ho expliquin. Em posaré a mi com exemple. A principis del confinament em van telefonar del CAP per dir-me que l’analítica que tenia programada no es podria fer (mes de març) i que ja m’avisarien quan fos possible. A hores d’ara, sis mesos després, el més calent és a l’aigüera i ningú, des del CAP, n’ha cantat ni gall ni gallina, tothom mut, s’han oblidat de mi, i de tants d’altres. Si tinc alguna malaltia que s’havia de diagnosticar a partir de les anàlisis, o bé ja se m’ha curat, o bé deu fer la seva via i ja en sentiré a parlar.

No, benvolgut Alcalde de Torelló, no és propi de l’autoritat més propera renyar ostentosament els seus ciutadans mentre l’administració no posa els recursos necessaris per complir la normativa que ella mateixa ens imposa. No és just lloar la feina d’un (un) agent Covid, mentre es menysté l’esforç de tota la comunitat, acusant-nos directament de no respectar la norma. No, no és just que no es valori la gran tasca que mestres i pares han fet a les escoles, quan les plantilles són les mateixes que en un curs normal i que els espais no són de goma. També se’ns pica el crostó per no ser a casa quan des del CAP es dignen trucar-nos per fer una prova. Potser ningú no sap, i a ningú no interessa saber-ho, a què s’han vist obligats a fer aquests malcreients. Perquè per solucionar un problema cal conèixer-ne l’origen, i això... ai que costa! Cert, el CAP no troba el pacient a casa, que és on hauria d’estar, però nosaltres tampoc trobem al metge allà on hauria d’atendre’ns. Però és clar, la culpa és negra i no la vol ningú, i fot-li, que és de Reus. Ah, i si no creus, ves que no vinguin les forces de l’ordre i et clavin algun cop de porra per acabar-ho d’adobar.

Està molt bé que el senyor Alcalde ens recordi les normes, fins i tot que ens renyi si no ho fem prou bé, però no he sentit en el discurs del senyor Ortuño ni un polsim d’autocrítica ni la provisió de mitjans i mesures que facin possible l’acompliment. Tot és culpa dels ciutadans que volen reunir-se, tan sí com no, amb familiars i amics; dels inconscients que no duen mascareta i no es reten les mans amb un gel que ens malmet la pell. Nosaltres tenim la responsabilitat de complir amb tot el que ens manen, però cap autoritat hi posa una pela, no ja per facilitar-nos la vida, sinó els mínims indispensables, com ara l’espai per a les escoles.

Aquest és el mal de molts polítics d’avui, de tots sense distinció de color: mantenir-se lluny de la gent, que això només són problemes. Fan com els bancs d’ara, que quan hi entres sembla que ho facis a un bar sense ningú a la barra. Tots els “gestors” tancats, que no els vegin, estan ocupats; no contesten al telèfon, i quan has de fer una pregunta t’obliguen a una conversa amb una màquina estúpida. L’administració, també la local, es lluny del poble que l’ha elegit i ho demostren aquests discursos, que fets des de la bona fe imitant patums, no fan altra cosa que, acusant “la gent” del desori, rentar-se’n les mans, si més no aparentment, i ens deixen sols i conills davant la desgràcia. Ens podeu renyar, sí, però només quan vosaltres hagueu complert amb escreix. I per ara n’estem ben lluny.

P.D.: la setmana passada, l’escola de Els Pinetons de la Garriga es va inundar a causa dels 140 l/m² que va deixar una formidable tempesta. Aquella mateixa tarda, pares i mestres es van posar a la feina i en van poder treure l’aigua que havia negat les aules. Van netejar el mobiliari i van deixar les instal·lacions en condicions perquè, l’endemà al matí, els alumnes poguessin tornar a classe. Potser en aquells moments el CAP va trucar algun d’aquells pares, potser no duien mascareta perquè treballar amb ella als morros és molt pesat; i tampoc es fan rentar amb gel en entrar i sortir de les instal·lacions i, segur, no van guardar cap distància. És una situació excepcional, diran alguns. Però el cert és que aquells pares i mestres van córrer el risc conscient de que podien contagiar-se, però va decidir assumir-lo per no interrompre de nou la vida dels seus fills. Potser alguns, o molts, en sortiran amb el Covid al damunt, però és que la vida, senyors administradors de la cosa pública, és un risc en sí mateixa i els humans considerem que val la pena corre’l. Serveixi d’exemple.

Massa castellà

Així mateix titula el seu article a l’Ara Albert Branchadell, professor de l’UAB, on critica l’ex-Consellera de Cultura Vilallonga per haver renyat diputats i directius per l’ús massa freqüent del castellà al Parlament i als mitjans. Resumint l’article, Branchadell diu que tot acaba en la llei, concretament en l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, que diu que “totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials”.

Deu ser cert això que diu l’Estatut –jo no llegeixo mai lleis, no hi tinc el més mínim interès i ja tinc qui ho fa per mi–, el que passa és que una llegua és més oficial que l’altra, i que mentre als que ens expressem en català ens hem de sentir sovint allò de “hable en cristiano”, els que ho fan en castellà sempre troben qui els correspon. També crec que si l’Estatut diu el que diu és perquè des de Madrid es va “cepillar” el text, i segur que el tema de la llengua va ser especialment rebaixat pel ribot espanyolista. Diu Branchadell que no pot ser que “hi hagi membres del Govern que menyspreïn la norma institucional bàsica de Catalunya”. No vull pas parlar d’aquest punt, que mereixeria tota una tesi en desobediència de lleis bàsiques, perquè els incompliments que n’ha fet el Gobierno espanyol de la seva gloriosa Constitución són incomptables i flagrants. Al seu costat, el cas del que ell vol denunciar és la xocolata del lloro.

Probablement envaït pel l’imperi de la llei que ens ofega, Branchadell ho fia tot a la justícia, a obeir les normes que “entre todos –uns més que d’altres– nos hemos dado” i diu que l’ex-consellera Vilallonga “renyi els diputats per expressar-se en castellà és absolutament reprovable”. Molt bé, potser sí, o potser no –que això dependrà de punts de vista i d’interpretacions–, però em sembla molt més reprovable que no es permeti parlar en català al Congreso de los Diputados de Madrid. O això el senyor Branchadell no ho ha observat? A Madrid, prohibit el català, a Catalunya obligatori el castellà.

Deixant la llei a part, que és una cosa que als llecs ens fa més aviat angúnia, hi ha altres coses que haurien corregir aquests diputats que s’expressen en l’idioma de l’invasor: el poc respecte que demostren per la llengua pròpia del país, el menyspreu amb que la tracten i la manca absoluta d’educació envers els ciutadans que la parlen. Si com diuen ells, més de la meitat de Catalunya s’expressa en castellà, no és per altra cosa que per un Decreto de Nueva Planta que un fatídic Borbó va dictar pel canal de l’”ordeno y mando” i per les invasions migratòries impulsades pels gobiernos de Franco. No fotem!

Mentre que nosaltres demanem amb educació “en català si us plau” des d’una colla de maleducats ens posen totes les dificultats –legals i il·legals– possibles per impedir la dignificació i la recuperació del català. Quan Catalunya sigui independent, que ho serà, jo votaré perquè la única llengua oficial al país sigui el català. Que ja està bé, carai!

El “terra fiscal” de la senyora Albiach

Al diari Ara diuen que la senyora Jèssica Albiach, líder de Catalunya en Comú Podem, proposa “establir un ‘terra fiscal’ per a les comunitats autònomes, és a dir, una espècie de mínim impositiu per evitar situacions de dúmping fiscal com la que ja es produeix a la Comunitat de Madrid”. Un error de fons i de coneixement que no té excusa per una representant d’alt nivell com és ella. Potser a la facultat de periodisme no li van ensenyar gaire economia, perquè ella castiga a qui no té culpa.

Si la Comunitat de Madrid pot prendre la decisió d’abaixar impostos és perquè rep ingressos extraordinaris de l’Estat per ser la capital del regne. A més, en el repartiment dels recursos a les comunitats en rep més dels que li tocarien, sempre en detriment dels mateixos. Imposant un “terra fiscal” no es fa altra cosa que laminar, encara més, el poder de decisió autonòmic sobre la seva hisenda en un impost cedit. És a dir, trepitja de nou competències traspassades.

Abans de prendre una mesura d’aquesta mena caldria un repartiment just i equitatiu en el finançament autonòmic i aleshores que cada Govern fes el que més li calgués pel que fa als ajustaments impositius.

Com sempre, comencem la casa per la teulada i volem fer creure que legislant s’arregla tot, i no. Les lleis hi són, però el mateix Estat les incompleix i aleshores surten llumeneres, magues de les finances, com la senyora Albiach que ens diu que la culpa és nostra i que cal limitar competències. Si Madrid rebés el que li pertoca justament, potser no tindria tantes ganes de rebaixar l’IRPF. Si no sabés que té l’Estat al darrera, si no pogués dir “ja passarà a pagar la mama” no tindrien tantes ganes de populisme. I la senyora Albiach tampoc i s’animaria a fer un curset d’economia, domèstica si més no.

 

6 de setembre de 2020: "La Caixa, parlem?"

Així diu l'anunci. Però no hi pots parlar ni per telèfon. Quan no estan ocupats, o fora de l’oficina, o reunits, o tenen una visita és que són al lavabo, segur, perquè a una hora o altra hi han d’anar. Amb les noves oficines ja no els veus ni la cara: tots estan endreçats a les seves garites, ben amagats perquè no els destorbis de la feinada que tenen. Ni lliurar-te, ni que sigui sense somriure, els diners que són teus. T’amorren a una màquina que els escup sense miraments.

No saps, ni de lluny, la cara que fa allò que anomenen el "teu gestor", perquè no hi és mai ni contesta els correus que li envies, i si ho fa és tard i fora d'osques. I dic “allò” no per desdeny de la possible persona, sinó perquè a vegades penso que és una màquina sense veu ni cara.

Al client el volen lluny, que no els emprenyi, que no els destorbi en la seva tasca de fer “dinero, dinero, dinero...”, com diu el personatge Calamardo Tentáculos de Bob Esponja (qui ridícul, senyor!). Uns guanys que no són pas per l’impositor, pobre babau, sinó pels accionistes. Moltes vegades, aquests Calamardos, no tenen ni idea del que els parles, que és un producte o servei que ells mateixos et venen. Quan t’han de donar explicacions d’una trista comissió es limiten a dir que “és norma del banc” com si aquesta norma fos paraula de déu, com si no haguessin de justificar el que et cobren. I quan t’ho han “ben explicat”, treuen el seu catàleg de mòbils i assegurances, que t’entaforen, si vols si no, com si els hi anés la vida.

Les entitats bancàries ja no tenen clients, sinó comptes corrents per munyir tant com puguin. No hi ha el més mínim respecte per la persona, i ja no diguem si ets gran, que aleshores no ets res més que un destorb. La cara de desmenjat que hi posa el “portes” de la meva oficina quan una persona amb anys a l’esquena se li acosta, no té nom: es mereixeria un parell mastegots.

Aquesta és la consigna pels Calamardos: que ens portin els diners, que no els en donarem ni cinc d’interès, els cobrarem unes comissions que fan vergonya i els tractarem com a bestiar. Ah, i com més pobre sigui el client millor que més el pelarem!

Jo sóc client de la Caixa de fa anys, però la paciència se m’acaba i me la pagaran. Us ho juro! La gallineta ha dit que prou...!

En defensa de Messi (i prou)

Només escriuré una vegada sobre Messi i prou, i serà per defensar-lo del munt de bocamolls que s’han dedicat a deixar-lo més verd que la menta els darrer dies: no teniu vergonya!

Aquest home menut i juganer, que sense cap esforç aparent és capaç de fer el que vol amb la pilota ha donat més dies, i anys, de glòria al barcelonisme que cap altre; ni en Kubala. Els qui tenim una edat vam viure molts i molts anys en que l’únic equip que hi havia a Espanya era el Madrid. Un any rere l’altre, amb les ajudes que vulgueu, els blancs es proclamaven campions de tot, mentre els culés s’havien de conformar amb campionats de segona línia. Fins que un marrec va sortir a la tele dient “recorda’m” no va parar de guanyar títols, i sempre ha demostrat una professionalitat, un sacrifici i una dedicació com pocs jugadors han fet. Diuen alguns que si no hagués estat per companys com Xavi o Iniesta ell no hagués arribat tant alt; potser sí, però del que estic ben segur es que ni Xavi ni Iniesta ni tots plegats hagueren fet el mateix sense Messi.

L’acusen de pessetero. Sí, vol guanyar diners i defensa, com faríem tots, els seus interessos i si ha cobrat una pasta gansa és perquè tots ho hem vist “normal”: el millor jugador del món i de la història –fins ara– ha de cobrar “anormal”. Algú pensa que encara hi ha jugadors al món que juguen per amor als colors? Au, home, que ja ens afaitem. És mentida, tots juguen per diners i per qui més els paga. Qui cregui el contrari, que s’ho faci mirar.

El Lionel Messi té el cap ben moblat. En totes, totes, les entrevistes que li he sentit sempre ha estat mesurat i prudent, mai ha aixecat la veu ni ha rondinat. Les seves opinions tècniques són de sentit comú i no les ha utilitzat mai com a crítica, sinó com una aportació a l’equip i pel seu bon funcionament. Fins que se li han acabat els torrons d’aguantar imbècils i curts de gambals com en Bartomeu, o els darrers dos entrenadors, i ha esclatat pel fracàs d’un no-projecte, no se li ha sentit dir ni mu. Alguns argumentaran que dirigia el vestuari per la porta del darrera. Només puc dir que no m’ho crec. Que hi té un pes específic molt gran em sembla evident i normal: és el millor. I en tot cas, no n’ha fet mai ostentació.

Per acabar, refregar per la cara dels savis de Vilatrista la humanitat d’aquest noi. És dels pocs que s’ha escoltat la família de més a prop: la dona i els fills. Ell mateix va explicar l’arrelament que la mainada sent pels amics i companys bque tenen, com un d’ells plorava només de pensar que havien de deixar Barcelona. I per part d’ell no, no és fer el ploramiques, no és posar els fills d’excusa per fer-se enrere: en Messi no ha plorat mai i no ho farà ara.

Koeman és un home seriós, que coneix el barça i el barcelonisme, un home amb una idea d’equip clara i diàfana que és capaç de tornar el barça als seus millors moments. Però li caldrà ajuda i confiança per portar endavant un projecte que no és per aquest any, potser. Per poc que sàpiga dur les coses pel bon camí, que l’equip torni a creure en ell mateix, tenim Messi fins al final. Perquè per damunt de tot Messi és un professional, un guanyador ambiciós a qui els seus companys no han recolzat els darrers anys. Si guanya títols, Messi no marxarà mai.

Per acabar, que es facin eleccions, o que triomfi la moció, però que fotin fora d’una vegada aquesta junta amb el baboia del president, un personatge nefast que ha dilapidat en quatre dies tot el capital econòmic i esportiu de barça. El regal enverinat d’oferir el seu cap si el crac es quedava, Messi, intel·ligent com sempre, no el va acceptar. Hi ha massa coses obscures en aquest home a més de la mala gestió, coses que no sé si són veritat o no, però “cuando el río suena...”; i si hi hagués justícia de veritat que investigués potser les coses no haurien arribat aquí. A cagar a la via tots plegats, i amb cagarrines!

Els qui us heu passat quinze dies maleint i menystenint en Messi i que –en comptes de rectificar com ha fet ell donant-vos una lliçó– ho continuareu fent us ho haureu de menjar amb aquell tubercle que va venir d’Amèrica, com en Messi, perquè ell tornarà a demostrar que és el millor i que és, per damunt de tot, un professional de cap a peus. I si no, espereu-me a la cantonada.

2 de setembre de 2020

Ahir ens van explicar, amb tot detall, la caiguda en picat (expressió esporuguidora emprada a desdir pel nefast Molina) del turisme a casa nostra, una caiguda que comportarà greus perjudicis econòmics a tots els catalans. Certament deu ser així, perquè els anomenats fons-voltor ja esmolen urpes i becs per arreplegar la carnassa que deixaran hotels i ressorts. Una pena, o no.

Diuen que han desaparegut, sobretot, els turistes d’avió i transatlàntic, que es veu que són els que més pela deixen als calaixos d’hotelers, botiguers i altres menes d’engalipa-guiris. Nord-americans i japonesos han desertat de la catalana terra. Doncs és una dada ben negativa, o no.

Hi deu haver, però, alguna cosa de positiu en tot això; però homes dolents (com el Molina) ens amaguen l’ou. I si no, com és que tanta reducció de desplaçaments de grans mitjans (vaixells i avions) no ha contribuït de forma evident a la millora de la qualitat atmosfèrica? Ahir mateix el sentia (al Molina) donar dades devastadores sobre la situació climàtica mundial.

Aquests monstres del transport humà eren l’esca del pecat per a ambientòlegs i polítics –la senyora Colau entre ells–, que blasmaven les devastadores conseqüències del seu ús. Doncs ara, l’aeroport i el port de Barcelona semblen instal·lacions post nuclears, d’aquelles que surten a les pel·lícules de devastació. Però tothom calla, ningú sembla haver mesurat l’enlairament en picat –expressió meva– que deu haver experimentat la qualitat del nostre aire.

A veure, molinetes i demés savis de Vilatrista, si us poseu amb diligència i dedicació a mesurar els ajustaments a que, de tant en tant, ens obliga la natura. Perquè el virus que ha dut aquests fangs, per moltes teories estúpido-conspiranoides que s’elaborin, és un bitxo ben natural. Que la natura és dura!

····································

Nota: el vaixell que apareix al gravat no és el Titanic, sinó el Lusitania, que va ser enfonsat per un torpede alemany el 7 de maig de 1915 amb 1.959 passatgers, dels quals en van morir 1.195 al naufragi.