La culpa és negra i no la vol ningú (2)

Avui me la jugo, perquè parlar de certes coses, com la culpa d’un determinat estat de coses, sempre és arriscat. I quan hi entra una visió de gènere encara més. Dic això perquè certs moviments feministes i femellistes tenen la tendència innata a desfer-se de la part de responsabilitat que els pertoca pel sol fet de pertànyer a una o altra meitat de la humanitat. Per aquests col·lectius, la culpa sempre, sempre, sempre és masculina. I és que “la culpa és negra i no la vol ningú”.

Ahir vaig llegir que el groguet The Sun, pamflet anglès del defenestrat Rupert Murdoch, deixarà de publicar l’etern topless a la seva pàgina 3. Es veu que la controvèrsia feia temps que durava i ara sembla que fins i tot diputades com Caroline Lucas se’n feliciten: “no more page three” diu la seva samarreta, promotora d’una campanya contra aquesta pàgina. Mentrestant, Jodie Marsh, una de les protagonistes de la Pàgina 3 piula: “Em va encantar sortir a la pàgina 3 i van ser uns bons diners. Em vaig sentir empoderada i clarament estava en control de la situació. Dir a les noies que no haurien de sortir a la Pàgina 3 no és ser feminista. Les dones haurien de poder fer el que volguessin¹”. Fot-li!

Aleshores estic per pensar que hi ha campanyes que, sota l’etiqueta de feministes, l’únic que pretenen és restringir la llibertat de les dones? Potser hi ha dones que es consideren amb una superioritat moral tal que gosen dir a les altres que no poden ensenyar els pits a la pàgina 3? La senyora Marsh ho diu ben clar: encantada, diners, empoderada, controlant i, finalment, lliure. És tonta la senyora Marsh? La mirada dels qui, siguin ells o elles, escruten la pàgina tres es redueix a contemplar un objecte de desig? O busquen la bellesa, la forma, l’art del fotògraf? Qui és la senyora Lucas per jutjar el voyeur i l’exhibicionista? A finals dels anys setanta va començar la moda de no dur sostenidors: era un signe d’alliberament de la dona i la prèvia del topless a les platges. Aleshores, exhibir els pits, fos a la platja o en qualsevol altre lloc, era progre i trencador, símbol de l’alliberament femení. No van ser elles que van decidir desprendre’s del que en castellà se’n diu sujetador?

A mi, francament, m’és igual si treuen o no la pàgina 3 del The Sun. El que em dol i preocupa és aquesta mena de neovictorianisme que algunes dones exerceixen en nom de la feminitat, aquesta mena d’autoritat que desprenen alguns col·lectius i que dicten que han de fer i què no han de fer les dones. Cal, a més, que s’assumeixin responsabilitats i acceptar que si hi ha pitreres a l’aire és perquè alguna dona la vol ensenyar. De la mateixa manera que algú diu que no hi hauria prostitució si no hi hagués clients, també podríem dir que no hi hauria pàgines 3 si no hi haguessin dones disposades a mostrar els seus pits. I és que la culpa és negra i...

¹sic diari Ara, 21/01/2015

Productivitat?

Llegeixo que els salaris avui són els de fa vint-i-cinc anys, una greu constatació. I dic greu perquè l’Estado español ens ven com a gran victòria de la sortida de la crisi l’augment de la productivitat. Cras error. La productivitat no és altra cosa que el valor de la producció dividit pel cost. Perquè augmenti el quocient, es pot fer augmentant el valor del producte o bé abaixant el cost. Dins del conjunt de costos, hi ha el dels salaris que sol ser un percentatge considerable. Per tant, el mal empresari procura pagar poc perquè el divisor sigui ben petit. Per contra, el bon empresari sap que salaris precaris procuren resultats incerts i la seva política és la de procurar uns bons mitjans i mobilitzar la motivació.

La gran fal·làcia, una d’elles, de la minsa recuperació espanyola està en vendre'ns el miratge de que mantenir els sous baixos és la solució. Cras error, repeteixo, perquè això afecta directament la demanda de les famílies, que lluny de recuperar-se es deteriora i, per més mal, procura una lenta però persistent deflació. Com en temps de la bombolla, ens venen una solució estúpida, perquè està arrelada al curt termini i oblida, una vegada i una altra, que les grans solucions són, sempre, a llarg termini. Són lentes, ferregoses i necessiten sacrificis per part de tots: treball i capital. Per ara, només hem engreixat les grans fortunes, obrint inexorablement més i més la bretxa de les desigualtats. Auguro trompades.

No voldria parlar-ne, però...

Joan Majó escriu un curiós article al diari ARA del dia 15/01/2015 titulat “Preguem que disculpin les molèsties”. Dic curiós perquè està format per 740 paraules, de les quals 242 (un 33%) estan dedicades a explicar que no vol parlar del procés per acabar queixant-se de les obres eternes a les ciutats. Ens fa viatjar fins a Brussel·les, on va viure-hi uns quants anys, per dir-nos que va canviar de casa i de com els belgues, l’acudit d’Europa, són destres en allargassar les feines públiques per tal de donar la impressió d’activitat. Està bé. Així, fa visible una figura ben present: la del jubilat que, sense massa feina urgent, s’entreté remirant l’anar i venir de màquines i homes a qualsevol obra del país, donant la seva opinió gratis, augurant problemes o aventurant solucions.

Molt bé, benvolgut Joan Majó: ens has donat una imatge tan perfecta d’aquest personatge que em fa pensar que tu mateix t’has convertit en un d’ells i que, camuflat, convenientment disfressat per no ser reconegut, ara et dediques, “sense massa feina urgent”, a vigilar que tot es faci com cal. 

Respecte

Ahir van retransmetre per TV3 el partit Elx-Barça, un partit sense massa transcendència perquè l’equip català havia guanyat per 5-0 el partit d’anada. De tota manera, el fet que l’onze titular fos substituït per gent suplent i del planter, nois com Adama o Halilovic, semblava prou atractiu com per asseure’s i veure’l. A mi no em van pas decebre, si bé cal dir que jo no sóc cap expert. La intensitat del joc, les ganes i el trenat, malgrat ser un conjunt no rodat, em van agradar prou. Exceptuant l’excessiva individualitat, va ser un partit senzill però entretingut.

Com sempre, vaig posar la TDP per escoltar la locució de CatRàdio. Ja vaig escriure sobre la necessitat de millorar el català dels col·laboradors del programa (que J.M. Puyal va tenir a bé llegir per antena aleshores). Assumint el risc de convertir-me en mosca collonera, ara torno a rondinar –ja em disculpareu–. Aquest cop és demanar respecte per uns jugadors que ahir, n’estic segur, es van deixar la pell al camp per tal de demostrar al seu entrenador que estan preparats per les exigències que comporta jugar amb el primer equip del barça: en cada partit com aquest, els va el futur. L’equip de la TDP no va trigar a manifestar el seu avorriment pel partit, no solament amb manifestacions explícites, sinó amb el dissentiment total pel què passava al camp en molts moments: estaven més interessats en la solitud de la periodista i el seu fred als “peuets” que no pas en bones jugades que, si bé no acabaven en gol, donaven fe de la qualitat dels seus autors.

Entenc, i agraeixo, que en algunes etapes d’un partit es recorri a l’anècdota perquè l’espectacle no dóna per més, però ahir calia una mica més de grandesa i procurar a aquells nois el seu minut de glòria. Ells treballen cada dia, molt dur, per aquest moment.

Cordialment.