dimecres, 31 de gener del 2018

Conte d’hivern

Eren les 12 del matí del dijous 28 de gener de 1988 i començava a nevar. De primer ho va fer suaument, però en pocs minuts els flocs es van intensificar i quan vam arribar a Sanaiàs la neu ja cobria la carretera amb un gruix considerable. Però havíem d’arribar a Barcelona sí o sí. Per això vam seguir. En arribar al Coll de Vic ja hi havia dos camions de tonatge entravessats que gairebé impedien el pas a la resta de vehicles, però encara vam poder seguir. Va ser aleshores que vam prendre la decisió de deixa el cotxe en un aparcament de Vic i agafar el tren: el tren difícilment s’atura, deien aleshores.
Per sort vam ser prou espavilats i vam carregar el maleter amb roba d’abric, guants i botes que ens vam posar en previsió de fred. Eren gairebé les dues quan pujàvem al tren, i no van ser fins les quatre que la tartana va arrencar a velocitat de caragol reumàtic. El viatge va durar poc: a l’altura de Malla la baluerna es va aturar i ja no va tornar a arrencar. Com un cuc desinflat es va aclofar definitivament. Al cap d’una hora, els passatgers vam poder veure un atabalat personatge que, carregat amb una mena de telèfon decimonònic, intentava infructuosament endollar l’aparell a una presa encastada en un pal de fusta vora la via: no hi va haver manera i, emprenyat i avergonyit, es va perdre en direcció a la capçalera. No va passar gaire estona, però ja eren les sis de la tarda i començava a fer-se fosc, que el revisor corria pels vagons demanant una llanterna. Uns seients més enllà, un grup de visitadors mèdics li van oferir una d’aquelles llanternes de regal que els metges usen per mirar-te la gola.
Davant nostre hi viatjaven dues dones gitanes. Anaven carregades amb farcells que semblaven de roba i una d’elles, calçada amb espardenyes d’estar per casa, duia els peus xops i les mitges molles fins els genolls. Com que dúiem mitjons de de recanvi llargs i de llana els hi vam oferir. Ella se’ls va posar i encara és hora que obri la boca per dir gràcies. Mentrestant, el revisor ens va anunciar que, en un gest heroic, el maquinista aniria a peu fins a Vic per “avisar de la incidència”: ja eren més de les set i negra nit.
No sabem què se’n va fer d’aquell pobre maquinista, que va marxar amb anorac i botes prestades pels viatgers i una lot de pissarrí, però nosaltres no en vam sentir cantar mai més ni gall ni gallina. Potser despistat, es va perdre i va anar a parar al Matagalls, qui sap. A poc a poc es van fer les quatre de la matinada i la llum d’uns fars potents i el soroll d’un motor van trencar la quietud i la monotonia. Un joves pagesos de Malla havien muntat la pala al tractor i havien obert camí per treure’ns del tren.
L’espectacle que vam descobrir mentre avançàvem enmig de la neu era gairebé dantesc. L’aleshores N152, il·luminada per una lluna plena fulgent, era una mena de camp de batalla enmig d’un paisatge que recordava l’estepa russa. Centenars de cotxes abandonats eren a les voreres de la via i desenes de camions entravessats donaven el toc de desastre necessari per deixar-te l’ànim per terra.
Vam travessar la carretera avançant poc a poc rere el tractor fins les escoles de Malla. Allà, la gent del poble havien organitzat els locals, encès les estufes i preparat begudes calentes que repartien entre nosaltres: semblàvem, refugiats de guerra, desorientats, somnolents i espantats. No hi havia mòbils, aleshores i no havíem pogut contactar amb la família des de feia més de disset hores. La gent de Malla havien aconseguit habilitar el telèfon de l’escola i tots en fila, un rere l’altre, esperàvem poder dir a qui calgués que estàvem bé. Per això, un encarregat ens avisava que teníem tres minuts: calia donar temps a tothom i érem molts.
Poc més o menys a les 8 del matí, un autobús ens va recollir i ens va dur fins a Vic, on vam arribar al cap d’una hora llarga de viatge. Davant mateix de l’Hospital de la Santa Creu, un gran nombre de voluntaris repartia pastes i cafè amb llet calent i un grup de sanitaris preguntava si algú necessitava atenció mèdica. També informaven de l’estat de les carreteres i és així que vam saber que no podríem arribar a Torelló. Com que teníem uns tiets a la Rambla del Carme ens vam presentar a casa seva. Allà els vam explicar l’aventura i vam dormir unes hores. Ens despertar-nos prop de les sis de la tarda, la tieta ens va dir que a la parada dels cotxes de línia de Torelló, aleshores allà mateix a la Rambla, hi havia vist marxar dos autobusos. A dos quarts de vuit del vespre tornàvem a casa, 32 hores després d’haver-ne marxat.

A casa no hi havia electricitat, ni calefacció, ni llum... Començaven aleshores quinze dies en que Torelló va semblar un desastre esperpèntic, amb gent fent cues a les pastisseries on es racionava el pa, esgotant les piles a totes les botigues i recuperant estris inversemblants per escalfar-se i fer la teca. Però tot això ja és una altra història. Un any més tard, el dia de Nadal, naixia l’Ignasi, el nostre fill.

dimarts, 30 de gener del 2018

Personalismes “fake”

Sento veus. Que ningú s’espanti: les sento per la ràdio, per la TV, que acusen Carles Puigdemont de mantenir la seva investidura en benefici propi, per la necessitat de protagonisme i personalisme. Aquestes veus, per qualificar-les de manera suau, són perverses i la única cosa que persegueixen és pressionar el President perquè renunciï a la seva investidura. Volen dir-nos que Puigdemont no pot ser President perquè a ells no els agrada i ho vesteixen tot plegat d’una il·legalitat feta a mida per un Tribunal Constitucional absolutament venut a l’or de la Moncloa.
Però m’interessa saber quin profit personal en treu Carles Puigdemont de persistir en la seva voluntat. Si la gentola que l’acusa pensa que no ha fet cap mena de renúncia els preguntaria si... allunyar-se mil quilòmetres de la família, els fills i la seva dona, dormir en un hotel, suportar befes d’espanyols armats amb una bandera, insults i menysteniments; no saber si podràs tornar a veure els teus pares, viure amb la frugalitat que exigeix el moment, estar privat de la seva feina i dels seus drets. Tot això no són renúncies? A Carles Puigdemont, l’Estado espanyol li ha destrossat la vida i encara hi ha pocapenes que l’acusin d’ambició malaltissa. Com ja he escopit altres vegades, m’agradaria veure a tots aquests valents, i valentes, en la seva situació. és de miserables.

Des de Madrid, i també des de Catalunya, hi ha homenets, donetes, i cagabandúrries que s’omplen la boca de mots com lleialtat, honor, respecte a lleis i institucions, però que són incapaços de mostrar el més mínim respecte per les decisions que pren qui ha estat elegit pel poble amb els seus vots: la cambra catalana i el seu President. En unes eleccions muntades i amanides des de Madrid, la ciutadania ha parlat alt i clar i ha clavat una puntada de peu al cul als mal anomenats constitucionalistes, que ara es passen pel forro de la pebrotera la seva estimada consitución. “Menos lobos, Caperucita!

dimarts, 23 de gener del 2018

Dol per qui mai ha sigut

Dibuix de Paula Bonet aparegut a la web La Oca es inspiración.
Laura Bonilla ens explica (Ara, 22/01/2018, pàg. 16) que la il·lustradora de la Vila-real Paula Bonet “ha exposat públicament a les xarxes el seu cas –ha tingut dues pèrdues en un any– i ha contribuït a donar visibilitat a un tema tabú”. Les pèrdues es refereixen a la mort de dos fills nonats. Em sorprèn l’adjectiu “tabú”, com si un cas d’avortament fos un fet luctuós que s’amaga, perquè els cassos que he viscut, i no són pocs, no han estat pas ocultats en cap dels seus aspectes.
Però el que em sorprèn més és que només es parla del dolor i el dol de la dona, com si l’home no existís. Cap esment a la contrapart masculina. Jo he viscut aquesta experiència en pròpia pell en dues ocasions i us puc assegurar que el dolor que vaig sentir és comparable al de qualsevol dona en el mateix cas. Potser diferent, però no menys profund. Els meus pares van perdre dos fills: un d’un any i un altre de vint. La mare explica que quan va morir l’Assumpció l’any 52, durant molts dies el meu pare plorava en qualsevol moment del dia, i de la mort d’en Toni l’any 80 ell no es va recuperar mai i li va costar la vida als 61 anys. Vull dir amb això que el pare va patir més que la mare? De cap manera: afirmo que el seu dolor també és digne de reconeixement i de  reivindicació. La periodista reprodueix una de les frases més cruels que he sentit quan es produeix una mort d’aquesta mena: “Millor ara, i no un cop hagués nascut”. Estic segur que la va pronunciar una dona, perquè l’he sentida en boca d’elles, però mai, mai, en boca d’ells. A voltes més val callar.
No és el dolor del pare tan valorable i digne de plany com el de la mare? Perquè en l’article de Laura Bonilla no hi ha cap esment al dol masculí? Potser és perquè encara és mes silenciat que el d’ella?
La meva pena va per constatar que dia rere dia els gineceus creixen i es tanquen cada vegada més. Dia rere dia les dones es constitueixen en grups de gènere exclusius, on tracten temes excloent els homes, que cada dia es celebren més “sopars sense homes que sopars de dones”. Mentre es pretengui solucionar els problemes femenins sense la contribució masculina no anirem enlloc. Per cert: articles com el de Bonilla podrien ser considerats microfemellismes?


dissabte, 20 de gener del 2018

#MeToo

Simone de Beauvoir va fer una estada als EEUU l’any 1947, i d’aquella experiència en va escriure un llibre: L’Amérique au jour le jour. En aquesta obra, la pensadora i feminista francesa va escriure: “Un vespre em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”. Com a integrant del gènere masculí, a voltes em fa l’efecte d’estar vivint això que ella descriu amb senzillesa i contundència: que les feministes d’avui no volen un món de dones, sinó un món sense homes. Als EEUU precisament ha esclatat el #MeToo a base de discursos grandiloqüents i denúncies a palades empeses per celebrities. Segurament que les actituds i gestos de l’impresentable president d’aquell estat, Donald Trump, n’ha estat un bon detonador. Però, i tornant a de Beuvoir, a la dona nord-americana “sovint se la veu com una mantis religiosa que devora la seva parella masculina”. A mi, ara, les dones d’aquell país se m’apareixen així.
És imprescindible denunciar qualsevol mena de violència, sigui sexual o no, perquè aquesta actitud és l’únic camí per a eradicar-la. Com també és imprescindible que els poders públics s’impliquin i facilitin l’accés a la justícia. Tots, homes i dones, hem d’acudir a la lluita per la igualtat i la dignitat de tots. A vegades, però, tinc la sensació de que no se’m convida al sopar, i em sento rebutjat i sense invitació. Així és com veig el que les femellistes anomenen micromasclismes: accions, gestos o paraules que són interpretades subjectivament com a ofenses de gènere, de manera que un ja no sap si ha d’obrir la porta a una dona perquè el poden tractar de masclista. Cada vegada que ho faig, espero l’atac de la mantis. Ës així que llegeixo que Mireia Vehí (CUP), afirma que la temperatura freda de la cambra catalana “denota un marc mental masculí”. O que Jenn Díaz (ERC) piula: “Dieu que el més important no és la paritat, sinó la capacitat de les persones de la mesa. ¿Dieu, doncs, que en tota la cambra només hi havia una dona qualificada per a la mesa del Parlament? ¿Dieu, doncs, que les dones de les llistes que vam votar no serveixen per a la mesa?”. No, ningú no diu res d’això. I vull creure que a l’executiva d’ERC hi ha dones que van decidir també qui era el més idoni pel moment i la seva circumstància. La senyora Díaz diu això perquè ella és en “un sopar sense homes”, no pas en “un sopar de dones”.

Tornant a la pensadora francesa, en l’obra que citava a l’inici també va deixar escrit que “la relació entre homes i dones a Amèrica és una guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries efímeres”. Jo no em trobo còmode en aquesta guerra permanent perquè la denúncia dels micromasclismes és ni més ni menys això: petites vexacions i victòries efímeres. Potser és que jo, al contrari que dones com Díaz o Vehí, no sopo amb homes o dones, sinó amb persones. 

dimecres, 17 de gener del 2018

Imatges del Parlament


La primera sessió, la de la formació de la mesa del Parlament de Catalunya, ens ha deixat diverses imatges. La primera, la d'Ernest Maragall, un animal polític que va canviar la seva militància quan va sentir que el seu partit de tota la vida, el
PSC, oblidava poc a poc els seus postulats essencials. Un d’ells, la defensa de la identitat i la independència del poble català. Maragall, avui ens ha donat sobretot una lliçó de dignitat política i humana, deixant clar que ell no hauria de ser allà. Ha recordat tots els empresonats, els exiliats i els investigats injustament per un estat espanyol que vol imposar-nos fins els governants. Impecable en la seva expressió, ha lamentat que “avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí”, i ha expressat el seu lament quan ha dit que “sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna”.
Evidentment, això no ha agradat a la senyora Arrimadas i al seu grup de Cs. De primer ha volgut, de manera miserable, invalidar el vot dels presoners polítics, demanant al President de la mesa que reconsiderés la seva posició. La mesa no podia reconsiderar res, perquè és la de constitució i no té aquesta atribució. Per tant, la parlamentària ha actuat amb evident mala fe ignorant el reglament que tant defensa. Després, quan Maragall ha proclamat Roger Torrent President del Parlament, el grup de Cs en ple ha evitat aplaudir i no ha felicitat l’elegit. Torrent ja ha tastat el que serà la legislatura: una guerra de filibusterisme constant. Sense haver dit una paraula, sense haver expressat les línies que menaran la seva presidència, Torrent ja s’ha vist rebutjat pels qui volien presidir tot Catalunya. Per descomptat, tampoc han aplaudit el seu discurs ni han mostrat cap mena d’empatia amb la resta de la cambra.
El pitjor ha vingut al final: ningú de Cs, ni la qui volia ser “presidenta de todos los catalanes”, ha cantat l’himne de país. Drets, això sí, amb cara de no haver cagat en tres mesos, els qui es diuen representar algú a Catalunya no ha obert boca. Bravo! És així com volen que creguem que ells són el partit de la unitat, la reconciliació i el sargit de la inexistent fractura social.
Per descomptat, la roda de premsa de la senyora Inés Arrimadas ha estat en castellà messetari. Sortosament, perquè voler donar lliçons a una persona com Ernest Maragall dient que no ha entendido muy bien cual era su papel hoy, és essencialment penós i frega el ridícul polític. Ja et dic: si s’és tonto a Catalunya, que sigui en castellà.

diumenge, 14 de gener del 2018

Titulars que enganyen

Al diari ARA d’ahir, 13 de gener de 2018, a la pàgina 6 he llegit el titular d’un article de Laia Forès que diu així [sic]: “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin”. He d’entendre que és possible que la frase no sigui de l’autora de l’article, perquè llegint-lo un es dona compte de que les lletres grosses no es corresponen amb les petites. De tota manera, encara que sigui feina de “tituladors” empescar-se expressions que facin l’article atractiu, a vegades la creativitat explosiva és contraproduent i els autors haurien de donar-hi el seu vist-i-plau revisant-los amb atenció.
Els lletrats del Parlament són un òrgan consultiu de la mesa del parlament, a qui es pot adreçar per demanar l’opinió sobre qüestions que afectin la interpretació de la governabilitat de la Cambra. És a dir, que els lletrats poden oferir la seva interpretació del reglament del Parlament. Perquè com tothom ja sap a bastament, les lleis són interpretables. Una consulta no és res més que la sol·licitud de la opinió a un tercer. El que el consultor faci cas del consultat ja són figues d’un altre paner, i digueu-m’ho a mi que m’he passat 20 anys emetent opinions com a consultat.
Per tant, els lletrats del parlament no poden oposar-se a que s’investeixi Puigdemont. Col·loquialment: poden dir el que vulguin que la mesa farà el que li doni la gana. I tampoc haurien d’actuar d’ofici, com sembla que ja van fer: ha de ser un grup polític que presenti una sol·licitud que ha de ser autoritzada per la mesa.

Corol·lari: titular “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin” és com a mínim inexacte i fins i tot fals, o, pitjor encara, manipulador perquè vol fer creure que investint Puigdemont el Parlament cometrà una il·legalitat. Certament trist aquest camí de la mentida malèvola.

dijous, 11 de gener del 2018

Temps de neu

No, no és el títol del programa degà de TV3 i ho explico. Cada any, des que el senyor Tomàs Molina & boys es van fer càrrec in aeternum de la previsió del temps a la cadena pública, que cada hivern vivim una constant impertinent: la neu. La neu els serveix per multitud de temes que van des de la por fins l’esquí. La por sí, perquè el senyor Molina és un pusil·lànime compulsiu que només surt de casa quan sap que el cel no li caurà al damunt. Ens adverteix, com si fóssim canalla inconscient, que la neu és freda, que patina, que mulla. Però també en fa propaganda perquè les estacions d’esquí puguin omplir dia sí dia també les seves instal·lacions.
Aquesta publicitat contrasta fortament quan el senyor Molina, amb l’incondicional senyor Mauri, promocionen un esport (?) que provoca desplaçaments massius concentrats de ciutadans que, asseguts al cotxe, contaminen el territori, provoquen llargues retencions a les rutes d’accés al Pirineu i que destrueixen el paisatge de la muntanya de manera irreversible. De baix a dalt, perquè el canvi climàtic (?) ha provocat que les cotes vagin pujant i es vegin potinejades per cables, torres i construccions més aviat fastigoses i permanents. Deia que aquesta publicitat contrasta amb la defensa que fan de la sostenibilitat i el respecte pel medi. Practicants com són tot l’equip dels esport d’hivern, critiquen per contra sense pietat tot allò que no practiquen. Així es pot anar a emmerdar muntanyes amb el cotxe, però no podem anar treballar amb l’automòbil perquè això contamina, i ens recomanen el transport públic o... el cotxe elèctric, una andròmina cara i poc eficient. Perquè no ens recomanen anar-hi a esquiar en transport públic?
Mai no els he sentit parlar del cost ambiental dels esports d’hivern, com tampoc no sé el cost de produir neu artificial, una activitat que gasta quantitats ingents d’energia i aigua. Tampoc no he vist cap gest per advertir del que implica traginar neu en camions amunt i avall, ni de la destrucció del paisatge per la construcció d’habitatges de segona residència que s’usen durant quinze dies l’any. Així, llocs idíl·lics com Boí, han estat convertits en parcs temàtics d’humans muntats en 4x4 que malmeten camins i empudeguen l’aire. El campanar de sant Climent deu al·lucinar.
És per això que cada telenotícies ens hem d’empassar imatges en que una càmera instal·lada a 2000 m ens mostra les volves de neu que faran possible que el senyor Mauri pugui esquiar entre setmana. Una càmera inútil i infrautilitzada perquè allà dalt, a part d'algun fenomen meteorològic ben corrent, no hi passa mai res.

Llarga vida als nostres homes del temps... de neu.