dissabte, 21 de març del 2020

Les gangues de la naturalesa


He escrit en diverses ocasions sobre la capacitat de la humanitat de creure’s capaç de provocar grans canvis en la naturalesa. Quan els profetes proclamen (o proclamaven) que la fi del món és a prop a causa del canvi climàtic, un servidor apuntava que em semblava un exercici de supèrbia. És cert que podem influir en l’evolució del planeta, però mai en la proporció que molts es creuen. La naturalesa sempre ens torna a lloc, i ha aparegut un coronavirus per recordar-nos-ho amb molta duresa.
Al diari Ara d’avui dissabte –21 de març de 2020, pàgina 11–, el periodista Miquel Bernis publica un apartat amb aquest titular: “La contaminació baixa poc tot i la reducció del trànsit”. Aquesta afirmació aixeca moltes preguntes, perquè si només circulen una tercera part dels vehicles, com és que la contaminació amb prou feines baixa? Potser no són els cotxes els que ens duran a la fi? És possible que algú s’equivoqués en el diagnòstic? És massa d’hora per contestar i cal veure encara com evoluciona tot plegat, però em semblaria bé que polítics i experts, quan hagi passat l’ensulsiada, s’ho preguntin amb franquesa i honestedat.
Tampoc estaria de més que sàvies, com la noia Greta Thunberg, fessin un gest d’humilitat, i abans de posar-se a renyar la humanitat en pes reflexionessin sobre la realitat de la influència humana sobre la Terra. Perquè, ens agradi més o menys, un porqueria d’animaló qui ni tan sols podem veure ens ha fotut una bona cossa al cul. Si vols per força, la naturalesa sempre ens torna a jóc.

divendres, 13 de març del 2020

Na Moliner i la misèria dels “teatreros”

“Teatreros”. Així anomena n’Empar Moliner als integrants de la faràndula nacional en el seu article del 12/03/2020 al diari Ara. Ja fa uns dies que vaig veure i sentir per la tele els nostres benvolguts actors i els seus representants queixar-se puerilment perquè els havien suspès les actuacions. Misèria moral. Ara és la senyora Moliner la que rondina. Es veu que havien de representar una obra basada en contes seus i el coronavirus li fot enlaire l’estrena. I com que ella no pot estrenar, doncs que es foti tothom:
I si tanquem els teatres i els espectacles de futbol i les escoles, no té cap sentit que no tanquem Rodalies, els busos i el metro i els centres comercials. Aturem-nos durant un mes, si cal. Però del tot.
Sí, senyora Moliner: o tots moros o tots cristians, què carai! Si jo no menjo que no mengi ningú. Metges, bombers, policies, repartidors, escombriaires; tots a casa, què collons! Bravo! Vostè, Empar, com a patum nacional, ja se sap, ho té tot garantit, i si la veïna no pot sortir de casa a comprar paper per al WC, doncs que es foti, home! Però que es foti “del tot”.
Malgrat que vostè digui que no, que no és una rebequeria, el cert és que en té tota la pinta i que els “teiatreros” es mereixen una bona mocada. Instal·lats en una queixa constant, ens volen fer creure que són, pobre gent, els pàries de la societat. En fi, que si això que vostè defensa és cultura, la nostra cultura, “aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!”. Ja no ens enganya el plor mesquí: “Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo só la vaca de la mala llet”. (Pere Quart, Vaca suïssa).

dimecres, 11 de març del 2020

La histèria d’Antoni Puigverd

Resultat d'imatges per a "histèria"Al diari La Vanguardia d’avui, 11 de març de 2020, el periodista Antoni Puigverd signa un article que titula Histeria y tirania, on escriu el següent [sic]: “Quince días atrás, evoqué El quadern gris de Josep Pla, que no habría sido escrito sin la tremenda gripe de los años 1918-20. Cerraron la universidad, y el estudiante Pla dispuso de un tiempo muerto para pasear, leer y conversar en el Empordà natal”. Puigverd parla de l’anomenada Grip Espanyola, que va matar més de 25 milions de persones en 5 anys a tot lo món. Sense embuts li dic a Puigverd que m’estimo més prescindir del Quadern gris i fins del mateix Pla que de tanta i tanta pobra gent. M’és difícil d’admetre aquesta mena d’al·lusions.
Tampoc trobo moralment admissible que digui que “A la luz de las bárbaras cifras de ayer, el pánico de hoy, a fuer de risible, es estúpido”. Fa unes setmanes, pels mitjans se’ns demanava d’anar al metge si teníem símptomes associables a la malaltia. Fa uns dies, ens recomanaven de trucar el 061 per no col·lapsar els serveis mèdics. I avui, finalment, na Mònica Terribas ens feia directament “culpables” d’abusar d’aquest servei, tot recomanant-nos de consultar a internet fins que col·lapsem els servidors. Finalment, ens demanaran de quedar-nos a casa i, si convé, morir allà amb dignitat i sense emprenyar. És a dir: l’Administració ens allunya de mica en mica de la condició de malalts i ens acosta a la d’empestats; de mica en mica gurus del periodisme ens allunyen més i més del contacte personal, que és allò que ens dona qualitat com a societat. I entre el senyor Puigverd que declara la nostra por de “ridícula i estúpida” i la senyora Terribas que ens fa “culpables” de saturar serveis, ens fan responsables d’una histèria que, per cert, jo no he vist enlloc.
I ja per rematar-nos a tots l’Antoni Puigverd cita un tal Bret Easton Ellis per dir que “que estamos bajo el dominio de la generación gallina”. Aquest noi va ser un provocador professional, que va tenir el seu minut de glòria, fins que “va ser relegat a un segon pla per la seva fredor i l'escabrositat de la seva prosa”. Generació gallina? Del text de Puigverd es desprèn el temor i el patiment personal de l’autor, que per exorcitzar-se ell mateix, vessa les seves pors en tots nosaltres.

Amic Puigverd: si està acollonit, vagi al psiquiatre, cremi encens o balli la dansa de la pluja; llegeixi Pla, no surti de casa i abrigui’s bé. I a la resta de la humanitat, deixi’ns tranquils amb la nostra histèria. En qualsevol cas, esperarem que hi hagi més de 25 milions de morts perquè vostè pugui confirmar la seva tesi. O no.

dimarts, 3 de març del 2020

El ‘Crims’ de Carles Porta

Carles Porta en una fotografia publicada a l’AnoiaDiari.

No acostumo a escriure crítica de cinema o televisió, però amb una certa expectació continguda vaig decidir-me a veure un capítol de la sèrie “Crims” que emeten a TV3, concretament el titulat Josep Talleda, l'‘Espereu-me’. Aquestes recreacions són obra d’un periodista que es va apuntar a periodisme perquè un amic li va assegurar que allà “es follava molt” –ell mateix ho va explicar a Catalunya Ràdio en una entrevista–. El follador doncs, és  el periodista Carles Porta, que no s’amaga tampoc de dir que ell és aquí per fer peles. Aquest home es va obsessionar malaltissament amb els crims de la Muntanya de Tor. Després d’escriure un llibre sobre l’obscura història d’aquest cas –“Tor: tretze cases i tres morts”–, ara presumeix de saber qui és l’assassí. Diu que no en revela el nom perquè espera que Netflix li compri la història i cobrar així una morterada.
El conte que ens explica Costa sobre Josep Talleda és certament macarrònic: és la narració de com un home pot ser condemnat sense proves perquè un jutge (sic) diu que el culpable no podia ser cap altre. Malgrat que l’episodi pretén neutralitat, la realitat és que adquireix un biaix clarament en contra de l’acusat amb insinuacions contínues de veïns i investigadors. Quin interès hi havia a sant Hilari en fer culpable al senyor Talleda, que fins un grup de dones va pagar els advocats de l’acusació? Una crònica de com els sorolls d’una persiana i del motor d’un cotxe, que va sentir un veí insomne, pot dur a la presó un home. En la narració s’explicava com el jutge va fer repetir les anades del cotxe i el moviment de la porta infinitat de vegades. Semblava que el magistrat “volgués” que el testimoni digués que ho havia sentit. Penós.
Imatges repetitives de carreteres emboscades, d’una furgoneta amunt i avall, panoràmiques de sant Hilari de nit, de dia, de llustre, amb fum... tot per donar un to de misteri poc aconseguit i més aviat xaró. Repetitiva també la mostra d’atestats i informes de la Guàrdia Civil (ja sabem, per desgràcia, com són aquests informes) ensenyats només parcialment i sense context. Una mostra de sang (?) que també podia ser suc de fruita; algú de la investigació dient que l'‘Espereu-me’ era un ruc i un altre dient que era un paio molt intel·ligent. En fi, una construcció narrativa caòtica i amb contradiccions.
Per cert, que si la qualitat dels investigadors de la GC és la que es mostrava en el reportatge, “pobreta guardiacivil”. Feien més aviat pena contestant preguntes a les quals no tenia resposta i que semblava allò de “esperamos la científica, però vamos: ha sido el brasero” molt de l’Espanya profunda.
Considero que es tracta d’una fabulació sobre la realitat amanida amb imatges i tons de veu truculents i enrarida amb fum de misteri vaporós i ranci. Un xurro.
El senyor Carles Porta va ser preguntat sobre com li havia anat la qüestió de la follamenta a la Facultat, a la qual cosa va respondre que pas mal. Doncs apa, a continuar.