divendres, 27 d’abril del 2012

Senyor, guarda’m dels meus amics, que dels meus enemics ja me n’ocupo jo



Imatge de "La dança de la mort"
de Matthäus Merian (1593-1650).
L'usurer sobornant la mort.
Llegeixo unes declaracions del ministre Jorge Fernández on diu que “hemos tenido que forzar el ordenamiento jurídico para poder actuar contra los incívicos”. No m’estranya pas gens: per encendre una foguera davant la borsa de Barcelona han engarjolat una responsable de la CGT; realment cal retorçar les normes per aconseguir aquesta gesta. Impressionant. Un zel molt lloable per protegir-nos dels malvats.
Paral·lelament, visc en directe el problema d’unes participacions preferents d’Unnim –“persones al servei de persones” deia la propaganda–. Aquesta entitat, com qualsevol altra usurer modern, es va dedicar a buidar les butxaques de jubilats i estalviadors modestos oferint-los un interès per deixar-los els diners a mai tornar. Ara, aquesta pobra gent depèn de la voluntat dels nous gestors, BBVA, qui encara es penjarà una medalla a la magnanimitat tornant-los la meitat del que hi van aportar: la llei els empara! I aquí ningú no força l’ordenament jurídic; tothom calla i deixa passar els dies.
Si els amics són els bancs i els qui els havien d’haver controlat, i els enemics són una noia amb un llumí, em remeto al títol.

dijous, 26 d’abril del 2012

Dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu


Els ha faltat temps. Als periodistes esportius els ha faltat temps per a emprendre l’atac contra l’home que ha donat més títols al barça en quatre anys que tants d’altres en els darrers quaranta. Guardiola ho deia: m’alabeu perquè guanyo. I així ha estat. Ahir, al programa de Catalunya Ràdio Catalunya vespre esports, a l’Òscar Fernàndez se li va omplir la boca estenent un mar de dubtes al voltant de l’entrenador. En una editorial, a boca plena, escup consells a tort i a dret, sobretot pel Pep: “ha de fer”, “s’ha de reunir”, “no pot...”, “no es pot esperar...”, etc. Li caldria una cullerada, sopera, d’humilitat i entendre que tenir un altaveu no dóna dret a dir bajanades ni a erigir-se en portaveu de ningú.
Perquè als periodistes esportius els molesta tant el Pep? Perquè no han pogut ni tan sols esperar a la derrota del Madrid per a abocar tant de fel? Des del començament de la seva feina d’entrenador del club, Guardiola ha mantingut la distància amb tot el periodisme, sigui d’aquí o de fora. No ha concedit ni una entrevista ni ha facilitat filtracions sobre les seves decisions i això no genera notícies. I, sobretot, ha guardat amb gelosia i ètica les decisions personals per a ell, la seva família i els amics més íntims. I això emprenya a personatges com l’amic Grau, ínclit fantasma de TV3, que va acabar els torrons a l’entrenador i va haver de recular en la seva pretensió d’amigot col·legui. El seu “comandante” no s’ha sentit mai més. I això pica i molt. Del Pep els ha emprenyat la seva independència. S’han passat mesos especulant sobre la seva renovació i llençaven, avui sí i demà també, dates i més dates en les quals la decisió es faria pública, però no. Tants profetes i tots espifiant-la.
Sense lliga (adverteixo des d’aquí que encara no s’ha acabat) ni xampions, solament amb el consol de la copa, ha estat suficient com per deslligar tots els greuges. Si escolteu el programa que he citat, sentireu com Jordi Borda i Xavi Campos, sota la batuta de l’Òscar, especulen durant quinze minuts sobre un tema recorrent: la renovació. Si ho seguiu amb una atenció mitjana –no dóna per gaire més– us donareu compte que en realitat saber, el què se’n diu saber, no saben res. Solament suposicions, intrigues, mitges paraules, al·lusions a un vaporós entorn, a boiroses fonts properes; tot expressions recurrents i inespecífiques, pura retòrica. En definitiva, pura cagarrina verbal, que no arriba a mental. I tot amanit amb l’auto-adjudicació de portaveus del barcelonisme. Ja té pebrots! Quin nivellàs nois, quina excel·lència! No cal haver estudiat gaire per a posar-se davant del micròfon i engegar la gramola sense solta ni volta.
Mentrestant el Pep continua donant-los pel sac un dia rere l’altre i això fa mal. I penseu, baladrers de pena, que com diuen els valencians “dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu”.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Les bones notícies


Ahir, dia de sant Jordi, vaig sentir el President Pujol per la ràdio clavant una filípica entusiasta i positiva ressaltant fets i empreses del país que avancen. Malgrat que no combrego amb tota la seva ideologia, reconec que Jordi Pujol es un autèntic drac polític i que als seus 80 anys mostra una energia que ja voldria algun dels parlamentaris en actiu. Entusiasta i positiu, el veterà home d’estat fa un repàs fins i tot de la Jenifer dels Catarres, i la canta en directe a RACC1.
Al vespre veig, mig de passada, l’Espai Terra dirigit i presentat per l’ínclit Tomàs Molina. Presenta una previsió de pluges pels propers mesos i l’anomena “anomalia de precipitació”. Anomalia, una paraula amb evidents connotacions negatives. En realitat no es tracta d’això, sinó d’una simple comparació entre la mitjana (incerta per curta) d’un determinat nombre d’anys i la previsió (incerta per naturalesa). Per tant, potser hauríem de parlar de “previsió d’anomalia”, perquè aquesta encara no s’ha produït. I encara: no estaria millor una expressió en neutra i dir, per exemple, “variació de precipitació? En aquests temps crítics no estaria gens malament afegir que, sortosament, aquest any tindrem un superàvit de precipitació. Mira per on!
Per contra ja fa dies que no ens martiritzen amb imatges d’embassaments secs, ensenyant despulles, perquè ara estan plens. Fixeu-vos en la gràfica: des de fa més d’un any estem molt per sobre de la mitjana i el Tomàs sense dir ni mu. No m’ho sé explicar. Perquè no obsequiar el país amb una bona notícia? És, n’estic segur, perquè no ens animem massa i ens posem a gastar aigua pels descosits; imbuïts en les retallades, l’equip de l’Espai terra, no gosa tocar campanes: no fos cas que això ens provoqués una alegria i, com el ruc acostumat a no menjar, morir de felicitat. Gràcies, Tomàs i companyia, per vetllar pel nostre bé.
Amics de l’Espai, no s’hi val tocar sempre a sometent. Escolteu el President Pujol i preneu-ne exemple. Si us he de ser franc, un tornado als USA m’importa un cogombre, però el superàvit en aigua a Catalunya em fa feliç.


P.D. Un altre dia parlarem de l'helicòpter, aquesta baluerna tant verda que emmerda l'espai terra, dia si dia també, amb els viatges de la Cori i el Toni....

dimecres, 18 d’abril del 2012

La reina està trista, què li passa a la reina?


El rei se’n va de cacera, cau per l’escala i s’esberla el maluc. Adolorit, torna cap a casa per curar-se la ferida. La reina se’n va de pasqua –ortodoxa– amb la família, però ella no cau i allà que es queda. Fins aquí és tot normal: un matrimoni mal avingut on ella castiga al marit calavera amb la seva absència baladrera.
Però la Sofi i el Juanca no són els del primer segona, que es tiren plats i vacances pel cap cada dos per tres. Ells dos, per la gràcia de Déu i el Caudillo, són els representants nats i perennes del poble espanyol, aquels veïns més enllà del Sènia. Quan van acceptar el càrrec, aquest portava adherits uns drets, entre els quals hi ha un sou de pebrots, immunitat absoluta i bellesa per decret. Però les adherències també són deures, pocs, però hi són. I el primer és aparentar el què no són i el què no senten i si convé defensar-ho, perquè de la mateixa manera que no necessiten els vots del poble per regnar, tampoc poden escollir el què cal fer i el què cal dir. Servituds de la corona. D’aquesta manera, quan la Sofi es va casar amb el Juanca, aquella ja sabia que, malgrat totes les perversitats dels borbons, ella tindria enganxada al cos i a la ment com una paparra la obligació de ser al costat del rei com una esposa com cal. No perquè sigui una fava incapaç de veure les barrabassades del marit, sinó perquè és la reina: ella havia d’haver tornat de Grècia immediatament, anar a l’hospital i dormir en una cadira al costat del rei; no perquè sigui una esposa cega, sinó perquè ha de ser la reina clarivident. Mal paper, cert, però és el que li toca.
Ja em perdonaran les feminoides que es dediquen a presentar na Sofia com aquella esposa abnegada i perdonadora, generosa, marassa i bona persona. Des del meu punt de vista, si ella no s’ha muntat la seva vida per passar-la tan bé com pugui aleshores sí que és una fava, i grossa. La seva vida “privada” se me’n fot, però la feina de reina que la faci.
Dit això, visca la república!

Els drets robats


De mica en mica, a poc a poc, com un supositori de glicerina inadvertit, ens van endinyant un estat policial per la porta del darrera. Amb habilitat, el poder de la policia va adquirint proporcions insòlites.
Em fixo en l’actitud noruega davant de fets com la matança d’Utøya, que un ideòleg de mala raça, Anders Behring Breivik, justifica en defensa d’Europa. Els noruecs, des del primer moment, han preferit la seva llibertat individual i com a poble a fer concessions als violents, en nom d’una suposada seguretat. No han cedit ni un mil·límetre a la provocació dels qui busquen l’enfrontament directe. No fa massa anys, el pare d’una amiga es queixava de les flors arrencades dels parterres públics i proposava no plantar-ne més. Jo li vaig dir que el que calia era reposar-les immediatament tantes vegades com calgués perquè els incívics es donessin compte de què no estem disposats a viure sense flors. L’home em va clavar una mirada diabòlica i va engegar una filípica encesa que em va deixar glaçat. Són les dues actituds: respondre amb l’enfrontament o amb la convicció.
Avui veig el resultat d’aquesta enquesta a La Vanguardia sobre les càmeres de seguretat que el conseller Puig (l’home del bat, que bé podria ser el del sac) vol instal·lar per carrers i places amb la voluntat de salvar-nos dels violents. De debò que no hi ha altra manera d’evitar aldarulls que sotmetre’ns a tots a la vigilància permanent? No m’ho crec. Més aviat penso (ara seré complòtic) que existeix una voluntat política de control de la societat, de tota la societat, de tenir-nos sota l’ull de la policia tot el dia, cada dia de l’any. La policia ara ja té les armes, el monopoli de la violència, la presumpció d’infal·libilitat i només els falta prevaricar legalment en base a l’ull que tot ho vigila. Em nego a vendre gratis la meva intimitat i la meva llibertat, o potser és que me les expropiaran com si fos una vulgar YPF?
El valor de les enquestes del diaris és més que dubtosa i cal donar-los el valor que tenen: mínim. Però no deixen de ser simptomàtiques. Que el meu país accepti, amb el 82% de majoria, perdre la dignitat em desmunta i em provoca un desassossec vertiginós; són aquells moments en què miro al nord i em ressonen properes les paraules, encara vigents, de Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!”. Nord enllà, sembla que no roben tant.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Xantatge de què?


Joan Martorell i Barberà, a la Vanguardia del 17.IV.12, ens presenta el rei Joan Carles com a garant d’estabilitat i refugi dels catalans. No m’atreviria a negar-ho; qui sap, malgrat la història negativa de les nostres relacions amb els borbons, potser sí que al capdavall els hauríem de donar les gràcies.
Una altra cosa és el “xantatge dels vots”, una expressió inadmissible i perversa, que em du a pensar que el qui la pronuncia no té prou clar què és la democràcia. Des de quan els vots són un xantatge? Els vots són la veu del poble, l’expressió de la seva voluntat, i com a tal indiscutible. Els vots són el judici del poble, tan a l’hora de premiar la bona gestió, com a l’hora de castigar-ne la dolenta. A quin judici està sotmès el rei? Legalment a cap. Però hi ha la veu popular i ara fa trontollar una institució que hauria de ser exemple per a tothom, i que s’ha comportat com un nou ric vulgar i insensible.
La nostra veu no és a la boca del rei, sinó a la de les institucions elegides i referendades per la voluntat popular i si el rei se n’ha anat de cacera alegrament i tan panxo és precisament per això: perquè no està sotmès al judici dels vots. Tot i així, ja en parlarem...

dilluns, 16 d’abril del 2012

L’art i la pela


El Quim Monzó, a la seva columna del 14 d’abril, analitza una possible bombolla de l’art. La febre dels especuladors per trobar valors–refugi al diner fa que molts d’ells es decideixin per invertir en art. Si em permeten, els explico una petita i curta història. Durant la crisi dels vuitanta vaig conèixer l’hereu d’un prohom que em va confessar que el seu pare l’havia espifiada. Durant els anys d’exercici de la seva professió havia acumulat tant de negre que va demanar consell al seu assessor per tal de que la fortuna acumulada no perdés valor. L’assessor, sense dubtar, li va dir que invertís en art. L’home, confiat (és una manera de dir), va posar-se immediatament a la feina, i en pocs anys va reunir una col·lecció certament considerable i de qualitat.
En morir posseïa un autèntic museu i els seus tres fills van decidir que, tota vegada que l’art no era pas la seva afició, vendre-ho i repartir-se el producte. Val a dir que el pare havia anotat curosament els cost de cada quadre i, amb aquest valor de referència, van consultar diversos galeristes, col·leccionistes i marxants. Tots, sense excepció, els oferien quantitats per sota de 50% de valor d’inventari i es mostraven indignats. Al capdavall, un  d’aquests comerciants els va fer caure de la figuera dient-los: “Mirin, jo em dedico a vendre art, no a comprar-ne. Per a guanyar-hi venent, l’he de comprar a preu de saldo”. I aquesta és, i serà, la realitat de l’art. Només té el valor que li volen donar els qui el compren per admirar-lo i no com a objecte d’especulació.


La imatge que acompanya aquest escrit és d’un retrat de l’artista sueca
Jeanna 
Maria Charlotta Bauck  pintada per Bertha Wegman.
Me’l va descobrir l’Olga Portus.

El rei i l’elefant


Ahir els comentaris sobre la cacera botsuaniana del rei va ressonar tot el matí per la ràdio. Evidentment eren crítiques al cap de l’estat per passejar-se impúdicament per la descarnada Àfrica, com un vulgar colonitzador modern amb una escopeta a coll disparant a tort i a dret. Va bé. Em van sorprendre però un bon nombre de senyores provectes que van sortir en defensa dels pobres elefants. Aquest és un animal que, per la seva bonhomia, desperta simpaties arreu i arrenca sentiments tendres en ànimes santament indignades. Com es pot caçar un animal tan bonic? Com és que no se’n respecten els drets? Com es permet que aquell país no protegeixi una meravella de la naturalesa? Matar animals en perill d’extinció, quina vergonya! No em va sorprendre, la veritat. Però em produeix certa pena sentir argumentacions tretes del bonisme que els mitjans deixen anar per boca de personatges desconeixedors de les realitats locals.
Que fàcil és criticar des de les nostres cadires desenvolupades els actes dels països pobres. Durant centenars d’anys, els camps i muntanyes del nostre país han estat espoliades de fauna empaitant-la amb fletxes i trets; una activitat que havia donat, i dóna, feina i diners a veïns i forasters. Un bon dia ens vam donar compte que havíem eliminat de l’entorn animals que mai més tornaran i vam decidir que calia posar-hi remei. Per això es van protegir espècies i prohibir activitats i vam convenir, unilateralment, que això s’havia de fer arreu. Als ulls africans això és tan com dir: nosaltres ja hem tret tot el profit de la cacera; ara ens convé repoblar per a tornar-hi més endavant i prohibim als negrets que cacin els pobres animalons. No fóra el cas que ens malmetessin el negoci futur!
Em sap greu per les senyores provectes, però si caçar elefants significa donar feina a uns quants milers de botsuanians, doncs que els cacin. I si no volem que ho facin, paguem-los les seves produccions al preu just. Però mentre hi hagi un sol home que es mori de gana no podem pretendre prohibir-los buscar el menjar de la manera que sigui. O és que els nostres avantpassats no ho van fer en altres temps? Quin dret tenim a exigir-los que nosaltres sí però ells no? Em sembla que ens cal una reflexió.

dijous, 12 d’abril del 2012

N’Alícia ens salvarà, si ens deixem


N’Alícia se n’ha anat a Madrid a parlar amb els seus superiors a veure si arregla el problema catalán i ha tornat com havia marxat: sense res, malgrat que li sembli que ens han donat l’olla plena. Més aviat és ella qui es vol creure que dient que el Gobierno garanteix la liquiditat de la Generalitat, ja ho tenim solucionat: ja pagarà el papà. N’Alícia no ha entès que els catalans ja no volem la tutela del papà, que volem administrar el sou que dignament i coratjosa ens guanyem treballant cada dia. N’Alícia ha semblat aquella mama que diu al fillet que ja parlarà amb el padrone perquè no sigui massa dur, que el fillet ja farà bondat i que no gastarà massa; que sisplau, no li faci pam-pam al cul. Bonica imatge femenina, aquesta d’anar a agenollar-se davant del patriarca.
Tot això ho ha fet n’Alícia pel nostre bé: si fem bondat el papa no ens truscarà més fort... potser. Hem de ser obedients, complir amb tot el que ens han dit, abaixar la cresta i així ens pagaran la factura. Bonic i galdós favor, mamà Alícia. Una vegada més hem fet el ridícul a causa de no saber tancar la boca i maleït favor el que ens fa. En català en diríem una bocamolla, en castellà una bocazas.

dimecres, 11 d’abril del 2012

La llei de l’Homs

Avui, a primera hora del matí, m’han desvetllat els raonaments del Conseller Francesc Homs. Comparava Catalunya amb Alemanya per justificar el cobrament de deu euros diaris en concepte de dieta als malalts ingressats en centres hospitalaris. Deia l’home, tan panxo: “Multipliqui deu euros pel nombre de malalts...”.  És una reducció pueril.
És cert que quan un hom és a l’hospital, on li donen tot el menjar, no gasta a casa. Aquest argument oblida però que un malalt hospitalitzat provoca automàticament una despesa familiar elevada. Generalment, l’hospital no és a la porta de casa i força viatges extraordinaris. La persona que té cura del malalt i estalvia recursos públics, bé que ha de menjar i dormir i s’ho paga, moltes vegades a un preu prou car. Ja no parlem de l’aparcament: una part del finançament indirecte dels centres mèdics prové de l’explotació de pàrquings a preus de robatori (aparqueu una estoneta a l’Hospital de Granollers i en sortireu escaldats). L’Administració encara permet que hi hagi espavilats que s’aprofiten de la necessitat dels altres. Per acabar, a molta gent els costa una part del sou quan li fa més falta.
Em sembla que amb aquestes lleis d’Homs no anirem gaire lluny i continuarem castigant la butxaca dels mateixos de sempre. Taradellenc com es proclama, li aconsello al Conseller que vagi en peregrinació a Puiglagulla, que besi la Verge entre lleons i que llegeixi el poema de Fages de Climent: “...i mesureu la tramuntana justa/que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Que de tant espolsar el poble no ens quedem sense blat, sense sac i sense país.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Menys riure i més córrer? Apa!


No, el Pep no va dir “menys riure i més córrer”. He escoltat l’entrevista que li van fer abans del partit contra el Getafe d’ahir i en cap moment no he sentit aquesta frase. El tall que s’hi acosta més diu: “...més concentrats, més ‘sèrios’ i córrer més”. Són dues expressions ben diferents. La primera faria una referència sibil·lina a les imatges de la trobada a ca l’Abidal, on els jugadors s’ho passen bé per animar al company abans d’una operació prou seriosa. En canvi la segona fa referència solament a una actitud davant dels compromisos que s’esperen.
De nou, els periodistes dels nostres mitjans públics adapten les paraules a la seva set de notícies morboses i midifiquen la realitat. Ho han repetit a totes hores i en tots els espais, no fos cas que no ens n’assabentéssim. És certament decebedor comprovar com ens poden enredar sense que els tremolin les pestanyes. Si ho fan així quan nosaltres ho sentim en directe, em puc preguntar què és quan ens hem de refiar del què ells ens transmeten. Certament penós.