dilluns, 28 de novembre del 2016

Sobre càncers

Fa uns dies vaig parlar sobre l’exposició pública que s’ha fet sobre les conseqüències físiques que té el càncer de mama en les dones que el pateixen. Cicatrius i amputacions en fotografies de gran format, en blanc i negre, eren un dels exemples. Hi va haver gent que em va qualificar d’insensible i desagradable per criticar la valentia d’aquestes dones. Avui he llegit a l’Ara una entrevista sobre el càncer de pròstata, una varietat que només pateixen els homes perquè les dones no en tenen. Per contra, els homes sí que poden patir càncer de mama. Però la cosa no va per aquí, sinó pels efectes que té el tractament d’aquest càncer, que són dos i afecten la qualitat de vida dels pacients: la incontinència urinària (un 20%) i la impotència sexual (un 50%). No hi ha grans ferides per mostrar, perquè la cirurgia ha evolucionat molt i permet intervencions mínimes, però que hi són i que afecten fortament els homes que les pateixen. Possiblement el fet que els homes no siguin exhibicionistes en aquests tema, i que segons Salvador Esquena, cirurgià oncològic de la Fundació Puigvert, “els pacients ho amaguen, perquè els avergonyeix, i els metges, en general, prefereixen parlar només de resultats positius”, són la causa del silenci. En aquesta entrevista, dos homes, Elías Valverde i Lluís Simó en parlen, sense dramatisme ni llacets.

Explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona, directament, protagonitzada per gent de la família. Una parenta ens explicava en el transcurs d’una visita, l’operació de pròstata que havia patit el seu marit. Ell compungit i convalescent l’escoltava amb commiseració –com si l’operada hagués estat ella– i preparant-se per la que es veia a venir. I, en efecte, no va trigar a arribar. La seva esposa, davant d’una dotzena de parents va deixar anar: “Ahora ya ni es hombre ni es ná”. Jo aleshores era jove i em vaig sentir avergonyit, no pas per mi, sinó pel marit que, desmuntat, no gosava aixecar els ulls de terra. Ara, que ja han passat gairebé 40 anys d’aquella frase, he de dir que no he sentit mai ningú, ni home ni dona, riure’s o fer escarni de cap dona que hagi patit càncer de pit. A voltes, ens quedem en el que ens ensenyen amb imatges conscienciadores i no ens fixem en aquells que viuen el seu mal en silenci i discreció, sigui per vergonya o per no molestar.

dimecres, 23 de novembre del 2016

L’ascens de Josep Cuní

En un post que vaig penjar al meu bloc [El cardenal Josep Cuní] jo mateix elevava en Cuní a cardenal: “Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal”. Ara hi ha tornat, però fent un pas endavant en la seva carrera constant cap a l’estrellat –tot sigui dit sense segones–. Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un reportatge filmat a Irbil, una ciutat de l’Iraq. Cofat amb gorra negra, polo de marca, es passejava per un camp de refugiats, mentre que amb veu afectada, ens narrava el que ja vèiem, com si fóssim babaus a qui se’ns ha d’explicar tot. Em va sorprendre el final de la pel·li. El personatge, enfilat dalt d’una terrassa, amb el paisatge del campament al fons, deixa anar: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, mentre es gira lentament i contempla les ànimes en pena que li fan de claca visual. Majestuós, vaig pensar. Com si fos déunostresenyorparedetotselsnensdesgraciadets, girava lentament la vista per contemplar amb displicència els seus súbdits a la terra. A la terra, sí, perquè amb el seu gest, Cuní ascendia amb honors, definitivament, a la categoria de déu.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Bon temps, mal temps

 La revista “Taradell” va iniciar el seu llarg camí el mes de gener de l’any 1949 sota la batuta constant, amable i mesella de mossèn Joan Vilacís. Sota el subtítol de “suplemento de la hoja parroquial”, aquest capellà va colar al franquisme una publicació escrita en català només tretze anys després de que “las tropas nacionales [han alcanzado] sus últimos objetivos militares”: un gol per tota l’esquadra que va durar fins l’any 2005. Una de les seccions de la revista era “Información local del Servicio Meteorológico Nacional”, elaborada pel senyor Conrad Vilarrubia. Aquest home tenia aparells d’observació avançats al seu temps proporcionats pel Ejército del Aire, a qui enviava les dades que recollia. D’aquí que les seves explicacions fossin en castellà. Va ser un home extremament meticulós, i no tan sols proporcionava les xifres que llegia als seus estris, sinó que anotava amb precisió notarial totes les seves observacions, com ho demostra aquesta reproducció del comentari sobre la temperatura mínima de desembre de 1953.
Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps” ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i les pueles, aquelles estufes amb forn que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.
Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja, practicar el running de la tarda o anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.
Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61 anys va morir “després d'una llarga i penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la revista. 

dijous, 17 de novembre del 2016

De quan els protocols són patracols

El senyor Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natural, ha dit a Catalunya Ràdio aquest matí: “Els protocols legals no existeixen”. Jo li explicaré a aquest espavilat una història real de protocols i li faré una pregunta. Fàcil, no es preocupi.
Una amiga metgessa m’explicava que, estant de guàrdia, la van avisar d’una urgència domiciliària. Es va posar en marxa portant d’ajudant una interna en pràctiques. En arribar al lloc, la meva amiga, amb lustres d’experiència, només veure la malalta va dir a la seva ajudant que demanés una ambulància immediatament. Aquesta, astorada, li va dir que el protocol deia tal o qual cosa. La meva amiga va insistir: avisa l’ambulància. L’altra encara va posar el protocol pel mig i la metgessa, ja imperativa i molt seriosa, va ordenar-li que avisés a l’ambulància. Mentre tot això passava, la meva amiga va començar les maniobres adients al cas fins que va arribar la unitat d’emergència. Van estabilitzar la dona i la van dur a l’hospital on es va recuperar. En tornar al CAP la meva amiga va explicar a l’ajudant que el protocol només serveix per salvar el cul dels inútils, i que si no haguessin activat l’ambulància tot seguit ara aquella pacient seria morta. El cas és que la metgessa, només veure aquella persona, va diagnosticar de seguida una aturada càrdio-respiratòria greu i sabia, l’experiència i el sentit comú li dictaven, que perdre el temps amb maniobres només agreujaria la situació.
I ara ve la pregunta pel senyor Villaseca: el dia que vostè pateixi un infart, voldrà que li apliquin el patracol mentre es va morint? Apa, al racó de pensar!

Gas Natural-Fenosa, la llei i el periodista

Aquest matí he sentit les declaracions que feia Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natura-Fenosa, i m’ha semblat sentir la Soraya Sáenz de Santamaría renyant-nos un divendres qualsevol. El senyor Villaseca té la barra de dir que ells no hi tenen cap culpa, que la Generalitat no ha desenvolupat un reglament sobre quan i com s’ha de tallar la llum o el gas o l’aigua a un domicili. I dic barra per ser suau, perquè el seu to de supèrbia i posat vanitós el fan especialment fastigós. L'únic que li importava en realitat, era saber qui es feia càrrec dels costos. Davant de la mort d’una persona a ell només se li acut de parlar del què diu la llei. Li diré una cosa al senyor Villaseca: si tots, absolutament tots, els ciutadans d’aquest país obeíssim escrupolosament la llei no funcionaria res, perquè graciesadéunostresenyorilasevasantamare els estúpids integrants de la plebs apliquem amb molta freqüència el sentit comú per sobre de protocols i normatives. Excusar-se en una norma permetent la mort d’una persona, es mereix només menyspreu. Passada la desgràcia, autoritats i empreses només han sabut cercar culpables i es foten les cassoles pel cap miserablement, pensant que els tontos plebeus que habiten dellà de muralles ja se sentiran satisfets.
D’altra banda, Enric Borràs al diari Ara d’ahir, clava mastegots a veïns, veïnes i familiars de la dona morta sense pietat, amb noms i cognoms. El periodista insinua al llarg del seu article que l’entorn de la víctima ni la coneixia, que l’ignorava. Les relacions familiars i la vida social sembla que no eren precisament l’especialitat de la dona, per tant hem de suposar que no era una persona fàcil de tractar. Potser ella preferia l’anonimat, el passar desapercebuda i això té preu. I el preu és que un dia et mors i ningú se n’assabenta, un preu que ella, sembla, estava disposada a pagar. Per tant, deixem la senyora i la seva circumstància i no perdem de vista el culpable: el senyor Villaseca i tots els de la cadena que va fer arribar l’ordre de tall fins la darrera baula de la cadena. Sí, qui va agafar el tornavís i les alicates per desconnectar el comptador, també forma part del banc dels acusats, però no mai la néta o la mestressa de la merceria de la cantonada. No fotem.
Sabeu aquella gent que s’indignen quan els posen una multa per aparcar malament perquè “només m’he aturat dos minuts”? Recordeu la senyora Aguirre, i la seva reacció irada i violenta, quan la van advertir de que estava cometent una infracció? Doncs aquest és l’efecte que m’ha fet el senyor Villaseca: si la llei em va a favor, a complir-la vosaltres, que jo estic en una altra esfera, que “usted no sabe con quién està hablando”.


dijous, 10 de novembre del 2016

Sobre el rigor informatiu

Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor informatiu.
Són constants les petites errades que es repeteixen sense que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em direu que sóc un tiquis-miquis, però jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual, sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que ell ha anat a treballa en cotxe?
Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu titulat Periodisme de pallassos diabòlics, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”. Us en recomano la lectura.

Dividits

Hi ha un concepte que la dreta espanyola ha aconseguit colar-nos a la clepsa, si vols si no, a base de repetir-la centenars de milers de vegades: divisió, dividits  associant-ho a fractura, enfrontament. Darrera d’aquesta insistència jo hi veig –dec ser aficionat als complots– la intenció perversa de fer-nos creure que pensar, opinar i votar de manera diferent ens confronta violentament. Que per tant, simplificant molt, si tots penséssim, opinéssim i votéssim igual, les guerres s’haurien acabat per sempre i viuríem en un món happy-hippie- flowers. És directament el pensament de Franco “joven, haga como yo y no se meta en política”. És així que la dreta ens va empenyent el supositori de la unitat malèvola, on el pensament i el partit únic ho solucionen tot. La divisió és a la base de la democràcia, perquè si no hi ha grups diversos, com es poden contrastar diferents maneres de pensar i organitzar-se? L’ús de la paraula divisió associant-la a enfrontament violent, és d’una perversitat fenomenal que va calant per tot arreu.
Que els polítics de dreta en siguin els impulsors no és estrany, perquè per a ells l’immobilisme, que anomenen eufemísticament estabilitat, és l’essència del seu ideal. Però el que realment preocupa és que els mitjans van caient de mica en mica a la trampa, i la paraula dividit-divisió s’ha instal·lat en el llenguatge periodístic. És tal la potència del concepte, tant endins ens han ficat el supositori, que en el bombardeig incessant que ens han endinyat amb les eleccions americanes, han aplicat sense vergonya el concepte d’uns “EE.UU. dividits”. Jo no sóc cap estudiós d’aquell país grandiós, però a la meva edat ja he viscut unes quantes eleccions USA i he observat una constant: els estadounidencs es poden enfrontar amb duresa inèdita a les primàries i a la campanya electoral per la presidència, però una vegada conegut el resultat tots es posen a empènyer. Ningú despenja la bandera de les barres i estrelles de la façana de casa i es tornen a treballar. I això és perquè tenen arrelat a les neurones el concepte de democràcia: bé si jo guanyo, si guanyes tu ho accepto i em poso a treballar. S'ha acabat la divisió fins d'aquí a quatre anys.
Si us plau, benvolguts periodistes, mitjans i altres eines de comunicació, cal estar molt pendent de qui diu què, i mirar d’endevinar-ne la intenció, d’escoltar-ho amb oïda crítica per tal de no repetir una i mil vegades una indecència. Gràcies.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

Entre altres càrrecs que no s’especifiquen, Joan Majó és... assessor d'Endesa a Catalunya, naturalment. Dic naturalment perquè aquest és el destí assegurat per a ex-ministres i ex-presidents espanyols. Gràcies, doncs, entre d’altres, a Majó l’electricitat ha anat pujant els darrers anys més d’un 30%. Dic això perquè s’entengui la meva crítica al diagnòstic que fa Majó de l’economia mundial en el seu article a l’Ara titulat “El sistema està fallant”. Hi fa una anàlisi de les causes del perquè falla el sistema, com diu ell, i es complica la vida amb conceptes com la globalització, cercles virtuosos, revolucions digitals i etc. Però oblida un dels principis bàsics del marxisme i que ell, com a bon socialista, no hauria d’oblidar perquè és una de les poques coses que es podrien aprofitar de l’autor de “El capital”. Aquest principi és el que discuteix l’apropiació de l’excedent del fruit del treball, i l’excedent no és altra cosa que el benefici. Això provoca el que Majó denomina “l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs”. Aquesta acumulació fa que molts altres no tinguin pràcticament res amb què contribuir al “cercle virtuós” de l’economia. Aquesta és la punta de l’iceberg del problema, i no pas conceptes buits com la regressió fiscal o la limitació de recursos energètics. L’apropiació del benefici que proporciona el treball és el càncer del sistema, i qui n’ha provocat la metàstasi han sigut els Estats, i dins d’ells la classe política que ha empoderat –no m’agrada la paraulota, però aquí hi escau– els rics.
El dia 28 d’octubre, el diria local “La Comarca” que s’edita a Alcanyís (Teruel), publicava un article on es feia referència al problema del carbó, que obliga al tancament de mines i conseqüentment de les centrals tèrmiques que l’usen com a combustible. Una d’aquestes és la d’Andorra (Teruel). Per això els seus treballadors s’han mobilitzat i han obtingut de l’empresa, Endesa, el dictamen que diu que no invertirà en la instal·lació si no hi ha “un Pacto de Estado en defensa del carbón que rubriquen todos los partidos políticos con representación en el Congreso de los Diputados y un reglamento energético en el que el Ministerio de Industria contemple un hueco térmico para el mineral”. Ep, que no és “moc de pav” això! Ha de signar tothom, sinó no hi ha pasta. És així com una empresa privada que s’apropia tot l’excedent que genera és capaç de fer xantatge al Gobierno amb tota la barra. I tothom tant tranquil, fins i tot Majó, que forma part d’aquesta elit político-capitalista que governa sota mà. O no tant, que ja és tant pocavergonya que no s’amaga de res. Ell, molt sever, es limita a escriure un article buit ple d’obvietats formidables que fins i tot un nen de P3 seria capaç d’argumentar. No sé quant li han pagat per aquest article, però jo el faria de gratis i molt millor.
Ho sento, però no puc creure ni confiar en un personatge que, amb un cada vegada més lleu vernís de socialista, analitza la maldat del sistema: ell mateix en forma part, i n’és un pagat amb el païdor ben farcit. No et tinc mania Joan, és simplement que sembles el paradigma del socialisme “apanxat”. I com tu, molts d’altres.